Tema: 13 dies de presidi Dia 5 "A" Escrit Blog: Tomàs Pascual Casabosch 2/8/2011 A

Dia 5 "A":

Aquesta nit he rigut molt escoltant les baralles, queixes i insults entre els presos nocturns de semillibertat i baixades i pujades dels guàrdies per cridar-los l’atenció amb molta psicologia i professionalitat. Al final els hi vaig dir que estava a la última cel•la.

Un d’ells els hi comentava que: “aquest noi és el Tomàs Pascual, que va ser candidat a Cap de Govern ”.
No és que m’agradi gaire “la targeta” de presentació que m’assigna molta gent però la veritat és que m’he acostumat, és cert i no em molesta. Entre insults i baralles un d’ells, “Ramon”, em va sentir riure i els hi deia als altres: “el Tomàs es peta amb les nostres baralles”. Curiós presentar-se només amb “la veu” i veient figures de persones difuminades i barrots de cel•les entre els contra vidres del passadís.

M’han portat al metge, m’han revisat i comentat que em faran una anàlisi de sang. M’han donat un medicament per a no estar nerviós i per al mal de punxades al cor i mal de cap. Després li consultaré al meu pare si m’ho prenc, ja que em vindrà a visitar a través del fred locutori de vidre.

Mentre escric aquestes línies, sento una veu al fons d’una de les cel•les: “Tomàs que fots tu aquí?” “Sóc el JC”. Li vaig resumir el motiu i ell em va explicar que em va reconèixer per la veu i que ell ve a dormir a les nits. El JC i jo ens coneixem des de fa molts anys. És curiós percebre el veritable tarannà andorrà de sempre, ens podem trobar en els llocs més inesperats i es desperta l’estima.

He tingut la meva primera visita de locutori, la meva amiga Alexandra, ella pateix molt per la meva situació i jo pateixo pel que ella pateix, li he explicat un resum del que veig aquí dins i li he comentat que ho estic escrivint tot. M’ha deixat a recepció del públic un walkman i auriculars per escoltar cd’s i li he demanat un parell de favors i encàrrecs, un calendari de paret i que em descarregui d’Internet uns articles públics i me’ls faci arribar.

L’ordenança Jordi m’ha portat uns llibres, suposo que s’ha adonat que em passo gairebé tot el dia llegint, m’ha comentat que no em preocupi, que ell es porta igual amb tothom, jo li agraeixo com es porta de bé amb mi.
M’ha vingut a visitar el meu pare amb un dels meus millors amics, el Josep, que és policia, estic content.

Avui em sento orgullós, el David de Geòrgia m’ha explicat al pati que ahir va abandonar la vaga de fam, ha reflexionat sobre el que jo li vaig aconsellar, que si la seva salut patia conseqüències, el seu fill bebè de quatre mesos, el seu fill de cinc anys i la seva esposa podrien patir una bateria de problemes. I a més, coneixent jo “les interpretacions” de la llei andorrana encara el castigarien per tal fet i se li complicaria la situació. També li he aconsellat que comenci a menjar poc a poquet.

Un funcionari oficial de primera m’ha comunicat que prepari les meves coses ja que m’han aixecat la incomunicació i em traslladaran en una breu estona cap al mòdul de preventius. Li he preguntat si el meu amic de sempre Jordi encara està allà, la seva afirmació fa que desaparegui la meva esperança que el meu sacrifici li aportés la llibertat, però en compensació, perquè a la vida tot passa per alguna cosa, farà que pugui estar amb ell i ajudar-lo.

Poso la foto del meu estimat fill Adam a la butxaca, ho recullo tot, l’ordenança Jordi m’ajuda a col•locar les meves coses dins un carret amb rodes, m’acomiado d’ell, surto de la cel•la i els guàrdies em condueixen cap a una nova etapa, el “mòdul de preventius” que està a la planta superior. Mentrestant marxo observo per darrera vegada la meva cel•la d’incomunicació.