L’altre dia esmorzant amb la colla de sempre comentàvem encara que teníem algun dubte sobre si el Govern liberal potser guanyaria les eleccions generals encara que fos de penal.
Vàrem apostar que per molt que hi hagi queixes massives a la premsa diària, sortiria algun governant dient: “La prova del carril bus va bé”, dotzenes de persones agafen el bus diàriament... i així ha estat, diuen que 1.000 diàriament!
Ara, la gota que ha fet vessar el got és la llei d’inversions estrangeres! Jo diria que el que possiblement interessa, a més majoritàriament, és la llei de rentat de diners estrangers!
A part que ara tenim altres prioritats, s’ha perdut el respecte a l’andorranitat! El petit empresari, que és qui forma part del teixit empresarial veritable i de sempre, queda escombrat per donar accés al que es considera gran i a més de fora!
Ja s’ha comprovat que la gran majoria de franquícies ho porten tot de fora, ni tan sols compren el pa, que arriba congelat, el mateix que altres productes; Imagineu el que passarà amb la resta d’empreses estrangeres que entrin! El punt andorrà desapareix i els turistes ho viuen i veuen tot igual i pitjor! I els típics representants andorrans es van trobant amb la resposta: “Lo compramos todo fuera...” I aleshores han de marxar indignats.
Però, és clar, la llei arriba molt més lluny, amb d’altres nivells per a certes famílies a qui els interessa, per això la diferencia d’obrir drets d’un mes a deu anys! Algú té pressa, massa pressa...
Jo m’estava plantejant que tal com va el país el meu vot possiblement seria dipositat per donar altres oportunitats, després de cursar la baixa al partit al qual estic afiliat, és clar! Fins que un bufet d’advocats a nom d’un alt dirigent de l’oposició actual em va posar 1.000 euros de sanció per retardar-me tres dies en la liquidació d’un préstec bancari impagat d’una societat meva que no funcionava gaire bé. Em vaig haver de deixar robar i la Batllia, com de costum, ho va permetre, però llavors em vaig adonar que gairebé tots són iguals! Si algú que pregona certes coses en la realitat fa la mencionada (i no sóc l’única víctima), possiblement és el reflex de com podria anar Andorra en mans noves...
Potser la solució seria crear un partit polític intermedi, perquè els pactes que fan entre partits demostren que l’únic que es vol és la cadira costi el que costi, s’oblida l’andorranitat i la ideologia per la qual les persones voten! La dita més val morir de peu que viure agenollat pren protagonisme amb aquests fets. Que si no hi ha consens no es poden votar lleis importantíssimes com ara el pressupost? Doncs potser el que cal és modificar la llei, i si no es pot modificar que es convoqui una altra ronda d’eleccions, perquè per tenir un Govern amb minoria feble potser més val retirar-se i viure dignament que fer pactes que no es creuen.
Té tota la raó el cantautor català Lluís Llach, persona molt culta i transparent, quan publica: “En una democràcia malalta, els cretins arriben al poder.”
Aquestes declaracions fa que observi els grans perdedors que ocupen càrrecs a dit i els que estan atacant constantment des de l’oposició i pensi: “Que fals és això de la política.”
Realment, entre uns i altres, com no hi hagi canvis de cares públiques i es vagi amb la veritat, la realitat, el respecte i la protecció als andorrans, no sé on anirem a parar, segurament fora d’Andorra, però ara realment estem en l’edat més obscura, i no quan es va fundar el nostre país ni després de la caiguda de l’imperi romà, en plena edat mitjana, sinó en la de l’Andorra del segle XXI. I pobres generacions futures!
28 sept 2006
25 sept 2006
"La informació crea poder" Més Andorra 25-09-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Aquest dimarts passat, un senyor amb uniforme d’escombriaire em va aturar en un carrer d’Escaldes-Engordany i em va dir: “et felicito per l’escrit a la premsa de l’altre dia”.
Jo, sense saber ben bé a quin escrit es referia, ja que darrerament n’he publicat diversos, li vaig respondre: “Gràcies, moltes gràcies”.
Aquest fet em va causar una gran satisfacció, que es va sumar a la que havia tingut el dia abans, en què una parella estava asseguda en un banc del carrer amb el Més Andorra a la mà i llegint un article meu. El senyor em va mirar, va mirar la foto del diari, i va dir a la senyora: “Mira, aquest és ell”. Però, a més de satisfacció, vaig tenir un sentiment de responsabilitat.
Recomano als lectors d’observar com a l’hora de tancament dels comerços, als vespres, molts ciutadans es mouen ràpidament per arribar a casa, on a molts els esperen les parelles, els pares, els fills... Ho comparo a les formiguetes treballadores: una a una formen la colònia. Humanament parlant, sumen sentiments de respecte. Tota persona té al seu cap notícies i articles dels mitjans de comunicació, llegits o escoltats en qualsevol moment del dia; i això, com se sol dir, “crea opinió”. És un fet que estar informat crea poder: estar informat és la veritable força del ciutadà, la qual al seu moment es transformarà en vot o en recomanació de vot. Ja poden sortir alguns poderosos a explicar el que vulguin per convèncer, si els ciutadans tenim el nostre formiguer informat i el “boca a orella” arriba fins al racó més remot. El veritable “porta a porta” són els fets diaris. No ens poden condicionar els cants de sirena de l’últim moment, en què les promeses al darrer instant fan que a més d’un se li vegi el llautó. Nosaltres continuarem com les formiguetes, que es l’únic segur que tenim per a viure...
Jo, sense saber ben bé a quin escrit es referia, ja que darrerament n’he publicat diversos, li vaig respondre: “Gràcies, moltes gràcies”.
Aquest fet em va causar una gran satisfacció, que es va sumar a la que havia tingut el dia abans, en què una parella estava asseguda en un banc del carrer amb el Més Andorra a la mà i llegint un article meu. El senyor em va mirar, va mirar la foto del diari, i va dir a la senyora: “Mira, aquest és ell”. Però, a més de satisfacció, vaig tenir un sentiment de responsabilitat.
Recomano als lectors d’observar com a l’hora de tancament dels comerços, als vespres, molts ciutadans es mouen ràpidament per arribar a casa, on a molts els esperen les parelles, els pares, els fills... Ho comparo a les formiguetes treballadores: una a una formen la colònia. Humanament parlant, sumen sentiments de respecte. Tota persona té al seu cap notícies i articles dels mitjans de comunicació, llegits o escoltats en qualsevol moment del dia; i això, com se sol dir, “crea opinió”. És un fet que estar informat crea poder: estar informat és la veritable força del ciutadà, la qual al seu moment es transformarà en vot o en recomanació de vot. Ja poden sortir alguns poderosos a explicar el que vulguin per convèncer, si els ciutadans tenim el nostre formiguer informat i el “boca a orella” arriba fins al racó més remot. El veritable “porta a porta” són els fets diaris. No ens poden condicionar els cants de sirena de l’últim moment, en què les promeses al darrer instant fan que a més d’un se li vegi el llautó. Nosaltres continuarem com les formiguetes, que es l’únic segur que tenim per a viure...
20 sept 2006
"La remodelació d'Escaldes" Periٍòdic d'Andorra 20-09-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Un projecte tan ambiciós està pensat ja des de la història d’Escaldes-Engordany; unes fotografies dels temps històrics del nostre blanc i negre donen el punt de sortida per ajuntar-se directament a la imatge de com quedarà la nostra estimada parròquia en breu.
Felicitats al nostre cònsol, Antoni Martí, que sempre s’enorgulleix d’haver nascut a la setena parròquia. I, evidentment, pensar i plasmar el passat històric en el futur pròxim ja el fa digne de deixar una grata petjada a la nostra història viva.
Fins i tot ha tingut en compte que els nostres edificis històrics tinguin la seva veu permanent; un espectacle de llum els identificarà a tots i un per un.
També s’hauria de fer alguna cosa més per a la nostra font d’aigua calenta, el Roc del Metge; som una ciutat amb aigua termal i això s’ha de treballar més: potser part del futur seria Escaldes-Engordany, ciutat termal, ciutat de l’aigua, ciutat de la llum...
També s’ha tingut en compte l’embelliment de la part alta, es reconeix que el turisme s’atura a l’altura de la plaça dels Coprínceps; sort en tenim que els hotels ubicats a la zona i els comerços especialitzats fan passejar els nostres turistes per la zona.
I senyalitzar els murs que separaran els comerços de les vies en obres amb logotips dels establiments ja es mereix la més profunda felicitació.
He observat amb pena per a alguns i satisfacció per a d’altres que persones que sempre han assistit a les reunions del nostre poble no van participar en la darrera convocatòria, però també hi havia cares noves.
En aquesta reunió de poble, senyor cònsol,també vau comentar el fet que les obres s’acabarien abans del final del mandat perquè el futur cònsol pugui tenir-ho tot enllestit; quina pena em va fer sentir aquestes paraules en no especificar si podria ser un altre cop vostè mateix... però no accepto estratègies, quedaríeu malament... Senyor cònsol, no us deixeu malaconsellar, el poble no s’ho mereix.
¿Sabeu una cosa, estimat cònsol?
Us he notat cansat, però amb energia de continuïtat,us he vist més humil que altres vegades, vostè en sap molt de fer política; a més, està fent coses per a persones que van més enllà de la seva obligació política..., s’ha involucrat en la tasca de treballar per al poble, del qual, tal com he mencionat, esteu orgullós;i aquest orgull s’avala amb el que feu per la parròquia.
Es comenten favors personals que ja el vostre estimat pare, el qual menciono amb tot el més profund respecte i admiració i en pau descansi, havia fet... Aquests fets formen part també de les petjades eternes que les persones deixem en passar per la vida...; la seva ombra és present en els vostres bons actes.
Gràcies a tot això tindrem una Escaldes-Engordany amb història, modernitat, verd i comerç, però no perdem el nostre amor parroquial, la nostra andorranitat, els usos i costums han de situar-se per sobre de qualsevol projecte i qualsevol interès, sobretot hem de vetllar per les persones que estimem.
*President de Calidae.
Felicitats al nostre cònsol, Antoni Martí, que sempre s’enorgulleix d’haver nascut a la setena parròquia. I, evidentment, pensar i plasmar el passat històric en el futur pròxim ja el fa digne de deixar una grata petjada a la nostra història viva.
Fins i tot ha tingut en compte que els nostres edificis històrics tinguin la seva veu permanent; un espectacle de llum els identificarà a tots i un per un.
També s’hauria de fer alguna cosa més per a la nostra font d’aigua calenta, el Roc del Metge; som una ciutat amb aigua termal i això s’ha de treballar més: potser part del futur seria Escaldes-Engordany, ciutat termal, ciutat de l’aigua, ciutat de la llum...
També s’ha tingut en compte l’embelliment de la part alta, es reconeix que el turisme s’atura a l’altura de la plaça dels Coprínceps; sort en tenim que els hotels ubicats a la zona i els comerços especialitzats fan passejar els nostres turistes per la zona.
I senyalitzar els murs que separaran els comerços de les vies en obres amb logotips dels establiments ja es mereix la més profunda felicitació.
He observat amb pena per a alguns i satisfacció per a d’altres que persones que sempre han assistit a les reunions del nostre poble no van participar en la darrera convocatòria, però també hi havia cares noves.
En aquesta reunió de poble, senyor cònsol,també vau comentar el fet que les obres s’acabarien abans del final del mandat perquè el futur cònsol pugui tenir-ho tot enllestit; quina pena em va fer sentir aquestes paraules en no especificar si podria ser un altre cop vostè mateix... però no accepto estratègies, quedaríeu malament... Senyor cònsol, no us deixeu malaconsellar, el poble no s’ho mereix.
¿Sabeu una cosa, estimat cònsol?
Us he notat cansat, però amb energia de continuïtat,us he vist més humil que altres vegades, vostè en sap molt de fer política; a més, està fent coses per a persones que van més enllà de la seva obligació política..., s’ha involucrat en la tasca de treballar per al poble, del qual, tal com he mencionat, esteu orgullós;i aquest orgull s’avala amb el que feu per la parròquia.
Es comenten favors personals que ja el vostre estimat pare, el qual menciono amb tot el més profund respecte i admiració i en pau descansi, havia fet... Aquests fets formen part també de les petjades eternes que les persones deixem en passar per la vida...; la seva ombra és present en els vostres bons actes.
Gràcies a tot això tindrem una Escaldes-Engordany amb història, modernitat, verd i comerç, però no perdem el nostre amor parroquial, la nostra andorranitat, els usos i costums han de situar-se per sobre de qualsevol projecte i qualsevol interès, sobretot hem de vetllar per les persones que estimem.
*President de Calidae.
18 sept 2006
"He agafat el Bus Exprés" Més Andorra 18-09-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Com a conductor habitual, ja visc cada dia les odissees del nou carril bus.
Estar aturat en el carril dels vehicles per ser considerat un conductor “cívic” ja m’ha acabat la paciència, sobretot quan em sento com un ruc en veure com molts vehicles passen pel meu costat envaint el carril reservat.
Circulant t’adones que mai no saps exactament a quin carril estàs i en arribar a algunes rotondes es pot comprovar com en el lloc on s’ha de cedir el pas no hi caben dos vehicles, amb la qual cosa el perill d’accident ha augmentat. Els senyors de mobilitat podrien fer els experiments a la cuina de casa seva: voler comparar el nostre espai amb el de les grans ciutats dels països veïns no justifica pas els seus salaris.
S’ha doblat el període de temps dels nostres trajectes en vehicle. L’altre dia vaig desplaçar-me a una parada de Sant Julià de Lòria.
Hi arribo a les 19h58 i el xofer del Bus Exprés em diu: “Salgo a las ocho y diez”.
Amb el clípol de sempre se sortia a les 8; així doncs, perdo dotze minuts.
A les 20h05, el xofer toca el clàxon com si d’un tren es tractés. Sis estudiants entren amb el carnet escolar i jo i una altra persona paguem 1,25 euros pel bitllet.
Durant el trajecte observo altres busos exprés atrapats al carril de baixada...
El xofer parla amb una persona i li diu que l’altre dia es van trobar tres busos exprés a la mateixa parada i que va haver de donar un tomb al poble per fer temps i tenir lloc...Ara entenc perquè sempre van buits!
A l’estadi Comunal, baixen els estudiants i l’altra persona; em quedo sol a dins del bus. Més enllà, una frenada en sec davant de la Batllia... sort que no havia cap nen petit dins el bus.
Arribo a les 20h24 al carrer de la Unió.
El tornaré a agafar?...
Estar aturat en el carril dels vehicles per ser considerat un conductor “cívic” ja m’ha acabat la paciència, sobretot quan em sento com un ruc en veure com molts vehicles passen pel meu costat envaint el carril reservat.
Circulant t’adones que mai no saps exactament a quin carril estàs i en arribar a algunes rotondes es pot comprovar com en el lloc on s’ha de cedir el pas no hi caben dos vehicles, amb la qual cosa el perill d’accident ha augmentat. Els senyors de mobilitat podrien fer els experiments a la cuina de casa seva: voler comparar el nostre espai amb el de les grans ciutats dels països veïns no justifica pas els seus salaris.
S’ha doblat el període de temps dels nostres trajectes en vehicle. L’altre dia vaig desplaçar-me a una parada de Sant Julià de Lòria.
Hi arribo a les 19h58 i el xofer del Bus Exprés em diu: “Salgo a las ocho y diez”.
Amb el clípol de sempre se sortia a les 8; així doncs, perdo dotze minuts.
A les 20h05, el xofer toca el clàxon com si d’un tren es tractés. Sis estudiants entren amb el carnet escolar i jo i una altra persona paguem 1,25 euros pel bitllet.
Durant el trajecte observo altres busos exprés atrapats al carril de baixada...
El xofer parla amb una persona i li diu que l’altre dia es van trobar tres busos exprés a la mateixa parada i que va haver de donar un tomb al poble per fer temps i tenir lloc...Ara entenc perquè sempre van buits!
A l’estadi Comunal, baixen els estudiants i l’altra persona; em quedo sol a dins del bus. Més enllà, una frenada en sec davant de la Batllia... sort que no havia cap nen petit dins el bus.
Arribo a les 20h24 al carrer de la Unió.
El tornaré a agafar?...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
