Recordo quan el meu pare em va regalar un cavall l’any 1987; jo tenia 17 anys. En aquella època de Nadal, vaig estar parlant amb el nostre inoblidable “Rossend Marsol i Clua, Sícoris”, i li vaig comentar aquest regal i em va demanar de disfressar-me de patge negre i cavalcar pels carrers d’Escaldes-Engordany. Evidentment ho vaig fer i tots vam repartir caramels als nens i als comerços, eren les seves instruccions: un granet de sorra a favor de l’amor dels nens i del nostre comerç del passat i del futur...
Jo, amb la meva jove edat, ja em vaig adonar i amb molta gratitud que en Sícoris vetllava per la felicitat de tots els infants; per això havia aprofitat tal fet pel bé de tots, infants i no infants. La cavalcada va sortir de l’avinguda del Pessebre a l’altura del pont dels Escalls i es va desenvolupar, com de costum, molt bé per gairebé tots els carrers de la parròquia i en benefici sobretot dels infants.
Recordo també que moltes vegades quan anava a la seva gestoria en més d’una ocasió m’havia llegit esborranys dels articles que ell publicava a la premsa; ho va fer fins al darrer dia entre nosaltres.
Avui mateix he llegit una altra vegada el llibre que em va regalar escrit per ell, “Cel i muntanya”, i vull fer pública la seva sentimental dedicatòria: “Amb tot l’afecte, per al bon amic Tomàs, company en la tasca poètica” (28 de març de 1990). La menció era perquè jo cap als anys 1988 i 1989 havia publicat dos llibres, “La nena de la carena” i “Lletres del silenci”, en què jo també li vaig fer a ell una afectuosa dedicatòria.
Tal llibre forma part d’un dels grans tresors que tinc en la meva vida personal i mai no deixarà de ser present al prestatge de la meva llar, un mirall que mostra que en Sícoris mai no podrà deixar de ser present en la vida de molts mortals com jo i molt més enllà.
Escaldes-Engordany mai no deixarà de recordar-lo ja que en Sícoris ens va deixar una dedicatòria permanent, sobretot en l’àmbit de les nostres festes, siguin majors, de Nadal o tantes altres coses. He rebut de molt bon grat el llibret que edita cada any la nostra estimada Unió Pro Turisme d’Escaldes-Engordany i se’ls ha de felicitar especialment per haver editat en la seva memòria el poema d’en Sícoris “Escaldes és la pubilla”. I ara, per als qui no tinguin el llibre actual de la Unió Pro Turisme d’Escaldes-Engordany, hi afegeixo la dedicatòria de tal edició al Sícoris: “En record d’en Rossend Marsol i Clua, Sícoris, pels anys dedicats a la UPTEE i al poble d’Escaldes-Engordany”.
Gràcies a tots els que li han dedicat i li dedicaran línies, a la Unió Pro Turisme d’Escaldes-Engordany i a tants fets inoblidables; en Sícoris sempre romandrà als prestatges dels cors de totes les persones i serà un tresor en la història del nostre país. Com ell va escriure en el llibre dedicat –Poemes d’Andorra i per Andorra-, nosaltres li hem d’escriure a ell tots els elogis i transmetre’ls als nostres fills ja que ha fet història ahir per avui i pel demà d’Andorra.
*President de Calidae.
(Article publicat també a Cartes al director del Bon Dia de data 01-08-2006)
30 jul 2006
27 jul 2006
"Andorra en els temps d'Àtila, fa falta un gran canvi" Periòdic d'Andorra 27-07-2006 Torn de paraula: Tomàs Pascual Casabosch
Andorra, en general, hauria de fer un gran gir, tant a nivell social, com econòmic, com humà. Però el que passa en la vida de la majoria dels mortals demostra des de la realitat del dia a dia que aquest gir podria obeir més a un conte de fades que no pas a sortir del temps d’Àtila, que és on estem en molts camps.
El que ara indicaré podria ser fins i tot perillós, però m’atreviré a creure que realment estem en un país democràtic i amb llibertat d’expressió. El que si que està clar és que la majoria de persones tenen pànic de dir realment el que pensen... m’ha passat per el cap aquella pobre noia que va agafar els famosos diners dels despatxos del Govern i va estar empresonada en excés. Doncs el que està fent certa gent si que seria motiu de detenció i empresonament. Però, es clar, el nivell social i econòmic de tals persones està per sobre de tota justícia... on possiblement tal paraula no arriba; només hauríem de mirar alguns cognoms d’elit, d’intocables, de certes famílies poderoses per entendre el motiu. Tots sabem qui són... en qualsevol cas si jo fos empresonat per creure’m innocentment que tenim llibertat d’expressió sense represàlies, demanaria als estimats lectors d’aquestes línies que m’escrivissin quatre ratlles de suport.
Una cosa són les politiques i els discursos tan ben estructurats que s’apliquen des de còmodes cadires de despatxos administratius, ja siguin comunals, de Govern, de Consell General, de Batllia o de qualsevol institució de pes, i una altra cosa ben diferent i greu és la situació real del país. La realitat diària es troba amb alguns apartats importants:
Mobbing comercial. S’acaba el contracte de lloguer i el propietari et diu que o pagues el doble o marxis, ja que té ofertes d’interessats a llogar. No es valora ni que portis trenta anys sense deixar de complir les teves obligacions, ni que el propietari no hagi invertit ni un cèntim en el seu propi local, ni que el comerciant estigui treballant per tirar endavant: aquest tipus de propietari vol cobrar sense fer ni brot i vol viure bé, possiblement ha heretat la propietat i és per això que actua així. Resultat: a pagar el doble i treballar el triple i no obtenir beneficis gràcies a aquest robatori.
Mobbing personal. S’acaba el contracte de lloguer a casa teva i t’arriba el propietari dient que ho pagues el doble o marxis, ja que té ofertes d’interessats a llogar. No es valora ni tan sols que tinguis una família al darrere. A més a més, molts d’aquests propietaris són forans i n’hi ha que tenen diverses propietats fent les respectives trampes a les lleis, diferents societats, etcètera. Resultat: paga el doble i gasta tot el salari en aquest robatori.
Embargaments. Si algú té dificultats a pagar, sobretot a algun banc, anirà a parar a la Batllia, on li bloquejaran fins i tot aquells diners de que no disposa: un compte conjunt on l’altra persona pot no tenir res a veure amb alguna situació concreta. Un embargament és com Àtila: ho arrasa tot sense miraments, és un acte destructiu i injust en el qual predomina la impotència humana. A més a més, té efectes secundaris i fereix de per vida, ja que els bancs es queden amb les dades de qualsevol mortal com a “problemàtic” i quan ja s’ha solventat el problema resulta que sempre queda la taca, com si fos un criminal de primer ordre.
A més a més, qualsevol pot tenir la informació pertinent d’algú altre per amiguismes. S’haurien de poder fer seguiments amb codis d’accés si algú vol denunciar; però, es clar, aquestes coses es fan amb els codis de tercers.
Molts joves d’Andorra, i no tan joves, han perdut la confiança en el seu país, i als nostres infants no tenim pràcticament res a dir-los perquè puguin veure un futur optimista. I els nostres vells, si no han pogut estalviar o no tenen família que els estimi i que els ajudi a sentir que han estat importants en el seu pas a la vida... Nosaltres, de moment, tenim el que he explicat.
(Article publicat també a la Tribuna oberta del Més Andorra de data 01-08-2006)
El que ara indicaré podria ser fins i tot perillós, però m’atreviré a creure que realment estem en un país democràtic i amb llibertat d’expressió. El que si que està clar és que la majoria de persones tenen pànic de dir realment el que pensen... m’ha passat per el cap aquella pobre noia que va agafar els famosos diners dels despatxos del Govern i va estar empresonada en excés. Doncs el que està fent certa gent si que seria motiu de detenció i empresonament. Però, es clar, el nivell social i econòmic de tals persones està per sobre de tota justícia... on possiblement tal paraula no arriba; només hauríem de mirar alguns cognoms d’elit, d’intocables, de certes famílies poderoses per entendre el motiu. Tots sabem qui són... en qualsevol cas si jo fos empresonat per creure’m innocentment que tenim llibertat d’expressió sense represàlies, demanaria als estimats lectors d’aquestes línies que m’escrivissin quatre ratlles de suport.
Una cosa són les politiques i els discursos tan ben estructurats que s’apliquen des de còmodes cadires de despatxos administratius, ja siguin comunals, de Govern, de Consell General, de Batllia o de qualsevol institució de pes, i una altra cosa ben diferent i greu és la situació real del país. La realitat diària es troba amb alguns apartats importants:
Mobbing comercial. S’acaba el contracte de lloguer i el propietari et diu que o pagues el doble o marxis, ja que té ofertes d’interessats a llogar. No es valora ni que portis trenta anys sense deixar de complir les teves obligacions, ni que el propietari no hagi invertit ni un cèntim en el seu propi local, ni que el comerciant estigui treballant per tirar endavant: aquest tipus de propietari vol cobrar sense fer ni brot i vol viure bé, possiblement ha heretat la propietat i és per això que actua així. Resultat: a pagar el doble i treballar el triple i no obtenir beneficis gràcies a aquest robatori.
Mobbing personal. S’acaba el contracte de lloguer a casa teva i t’arriba el propietari dient que ho pagues el doble o marxis, ja que té ofertes d’interessats a llogar. No es valora ni tan sols que tinguis una família al darrere. A més a més, molts d’aquests propietaris són forans i n’hi ha que tenen diverses propietats fent les respectives trampes a les lleis, diferents societats, etcètera. Resultat: paga el doble i gasta tot el salari en aquest robatori.
Embargaments. Si algú té dificultats a pagar, sobretot a algun banc, anirà a parar a la Batllia, on li bloquejaran fins i tot aquells diners de que no disposa: un compte conjunt on l’altra persona pot no tenir res a veure amb alguna situació concreta. Un embargament és com Àtila: ho arrasa tot sense miraments, és un acte destructiu i injust en el qual predomina la impotència humana. A més a més, té efectes secundaris i fereix de per vida, ja que els bancs es queden amb les dades de qualsevol mortal com a “problemàtic” i quan ja s’ha solventat el problema resulta que sempre queda la taca, com si fos un criminal de primer ordre.
A més a més, qualsevol pot tenir la informació pertinent d’algú altre per amiguismes. S’haurien de poder fer seguiments amb codis d’accés si algú vol denunciar; però, es clar, aquestes coses es fan amb els codis de tercers.
Molts joves d’Andorra, i no tan joves, han perdut la confiança en el seu país, i als nostres infants no tenim pràcticament res a dir-los perquè puguin veure un futur optimista. I els nostres vells, si no han pogut estalviar o no tenen família que els estimi i que els ajudi a sentir que han estat importants en el seu pas a la vida... Nosaltres, de moment, tenim el que he explicat.
(Article publicat també a la Tribuna oberta del Més Andorra de data 01-08-2006)
22 jul 2006
""A-patrullando la ciudad" d'Escaldes-Engordany!" Diari d'Andorra 22-07-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Ahir al matí em truca per telèfon un afiliat a Calidae i comerciant de la part alta d’Escaldes-Engordany, concretament de l’avinguda del Pessebre, a l’altura de l’encreuament amb l’avinguda de les Escoles i fins a l’encreuament de la pujada de Can Diumenge. Em diu si hi puc anar per “observar” un “fenomen” que està succeint amb un agent de circulació en pràctiques...
Em desplaço al lloc amb la meva moto i sense sirena de salvador de comerciants en perill, ja que Calidae no disposa de l’autorització pertinent.
Allà m’esperen quatre comerciants i junts observem un agent de circulació en pràctiques que és dedica a preguntar a cada vehicle que estacionava davant d’algun comerç “on van i quan trigaran a marxar”, observem amb indignació com davant de tal pressió tots els vehicles marxen un darrere de l’altre, fins i tot es convida un petit camió que descarregava mercaderia davant d’un bar a “anar de pressa”.
Li demano a tal agent en pràctiques que vingui, ens saludem, em presento i li explico que tinc l’obligació moral de defensar els meus afiliats fins al final, i li ensenyo que no hi ha cap zona de càrrega i descarrega en tot el tram, que hi ha dues zones habilitades per a minusvàlids, (amb una n’hi hauria prou, sempre estan buides o amb vehicles sense la targeta autoritzada), el petit pàrking, com de costum està ple, i qui posa un tiquet de 0,50 cèntims per comprar una barra de pa de mig quilo de 0,95 cèntims?. S’ha de ser realista.
També li dic que quan sigui època d’eleccions possiblement li diran que no sancioni ningú, passa sempre, tothom ho sap i ningú no en parla, i li aconsello reservar les energies de fer fúting, d’anar espantant els clients els comerços, per a l’àmbit esportiu de la seva vida privada.
Li explico que els comerciants es guanyen la vida treballant, que no tenen el salari assegurat cada mes com la resta de treballadors i que s’ha de ser tolerant amb les parades de realment menys de 5 minuts, i que evidentment qui tingui el vehicle mal estacionat perquè està prenent una canya als bars ha de ser sancionat, però que s’ha de deixar treballar. Tampoc no es poden descarregar mercaderies i caminar amb els materials mig quilòmetre.
També li dic que tingui en compte una frase de la pel·lícula “Gladiator” que deia; “allò que fem a la vida té el seu eco a l’eternitat”, i que els comerciants d’Escaldes no ens oblidem de res ni de ningú i que tots ens necessitem.
Després agafo el telèfon i truco l’Hble. Cònsol d’Escaldes, em diuen que li donen l’encàrrec i em truca en menys de 5 minuts, fet i detall que és ‘agrair públicament!.
M’aparto dels comerciants per respecte al nostre cònsol, una cosa no justifica una altra i ningú no ha de saber amb quin to ens parlem els dos. Li explico tota la situació i li demano que ordenin al servei de circulació: tolerància. Em diu que després pujarà a fer-hi una ullada. El nostre cònsol sempre que m’ha vist, i per diferents motius, m’ha dit: “qualsevol cosa que necessiteu m’ho demanes i en parlem”.
Vull que tal cosa positiva sigui pública i també li demano públicament al nostre estimat cònsol que ordeni al nostre professional servei de circulació: tolerància amb les parades esporàdiques a zones castigades, per pocs aparcaments i sense zones de càrrega i descàrrega.
Una cosa són les normes i teories dels despatxos i una altra el que els politics de carrer veiem quan ens confien els neguits, ja que no portem cap màscara protocol·lària de ningú.
També vull mencionar que es va estacionar un vehicle al mig de a parada de bus, el varem advertir i ens va dir que “ell no tenia cap problema”, era tot un senyor metge, va posar la placa de Col·legi Oficial de Metges Dr. XXXXXX Col·legiat núm.: XXXX i se’n va anar a comprar el pa i a xerrar amb la treballadora de cert forn.
I un vehicle del consell superior de la justícia estava mal estacionat i varem veure com estava esmorzant en un determinat lloc.
Vaig anar a l’agent en pràctiques a explicar-li aquests dos fets finals i dir-li que “paguem justos per pecadors”.
Per cert, tenim fotografies de tots els fets mencionats.
En acabar tal situació me’n vaig de la zona afectada i truco un polític amic meu i em diu “així m’agrada Tomàs, A-patrullando la ciudad”, i jo li responc amb una rialla, si sí, però la d’Escaldes-Engordany!
(Article publicat també a la Tribuna del Bon Dia de data 24-07-2006)
Em desplaço al lloc amb la meva moto i sense sirena de salvador de comerciants en perill, ja que Calidae no disposa de l’autorització pertinent.
Allà m’esperen quatre comerciants i junts observem un agent de circulació en pràctiques que és dedica a preguntar a cada vehicle que estacionava davant d’algun comerç “on van i quan trigaran a marxar”, observem amb indignació com davant de tal pressió tots els vehicles marxen un darrere de l’altre, fins i tot es convida un petit camió que descarregava mercaderia davant d’un bar a “anar de pressa”.
Li demano a tal agent en pràctiques que vingui, ens saludem, em presento i li explico que tinc l’obligació moral de defensar els meus afiliats fins al final, i li ensenyo que no hi ha cap zona de càrrega i descarrega en tot el tram, que hi ha dues zones habilitades per a minusvàlids, (amb una n’hi hauria prou, sempre estan buides o amb vehicles sense la targeta autoritzada), el petit pàrking, com de costum està ple, i qui posa un tiquet de 0,50 cèntims per comprar una barra de pa de mig quilo de 0,95 cèntims?. S’ha de ser realista.
També li dic que quan sigui època d’eleccions possiblement li diran que no sancioni ningú, passa sempre, tothom ho sap i ningú no en parla, i li aconsello reservar les energies de fer fúting, d’anar espantant els clients els comerços, per a l’àmbit esportiu de la seva vida privada.
Li explico que els comerciants es guanyen la vida treballant, que no tenen el salari assegurat cada mes com la resta de treballadors i que s’ha de ser tolerant amb les parades de realment menys de 5 minuts, i que evidentment qui tingui el vehicle mal estacionat perquè està prenent una canya als bars ha de ser sancionat, però que s’ha de deixar treballar. Tampoc no es poden descarregar mercaderies i caminar amb els materials mig quilòmetre.
També li dic que tingui en compte una frase de la pel·lícula “Gladiator” que deia; “allò que fem a la vida té el seu eco a l’eternitat”, i que els comerciants d’Escaldes no ens oblidem de res ni de ningú i que tots ens necessitem.
Després agafo el telèfon i truco l’Hble. Cònsol d’Escaldes, em diuen que li donen l’encàrrec i em truca en menys de 5 minuts, fet i detall que és ‘agrair públicament!.
M’aparto dels comerciants per respecte al nostre cònsol, una cosa no justifica una altra i ningú no ha de saber amb quin to ens parlem els dos. Li explico tota la situació i li demano que ordenin al servei de circulació: tolerància. Em diu que després pujarà a fer-hi una ullada. El nostre cònsol sempre que m’ha vist, i per diferents motius, m’ha dit: “qualsevol cosa que necessiteu m’ho demanes i en parlem”.
Vull que tal cosa positiva sigui pública i també li demano públicament al nostre estimat cònsol que ordeni al nostre professional servei de circulació: tolerància amb les parades esporàdiques a zones castigades, per pocs aparcaments i sense zones de càrrega i descàrrega.
Una cosa són les normes i teories dels despatxos i una altra el que els politics de carrer veiem quan ens confien els neguits, ja que no portem cap màscara protocol·lària de ningú.
També vull mencionar que es va estacionar un vehicle al mig de a parada de bus, el varem advertir i ens va dir que “ell no tenia cap problema”, era tot un senyor metge, va posar la placa de Col·legi Oficial de Metges Dr. XXXXXX Col·legiat núm.: XXXX i se’n va anar a comprar el pa i a xerrar amb la treballadora de cert forn.
I un vehicle del consell superior de la justícia estava mal estacionat i varem veure com estava esmorzant en un determinat lloc.
Vaig anar a l’agent en pràctiques a explicar-li aquests dos fets finals i dir-li que “paguem justos per pecadors”.
Per cert, tenim fotografies de tots els fets mencionats.
En acabar tal situació me’n vaig de la zona afectada i truco un polític amic meu i em diu “així m’agrada Tomàs, A-patrullando la ciudad”, i jo li responc amb una rialla, si sí, però la d’Escaldes-Engordany!
(Article publicat també a la Tribuna del Bon Dia de data 24-07-2006)
19 jul 2006
"L'estratègia del silenci i l'oblit" Periòdic d'Andorra 19-07-2006 Torn de paraula: Tomàs Pascual Casabosch
Els nostres periodistes, redactors, columnistes, autors d’articles d’opinió, de cartes al director,de les tribunes... A tots ells, no ens podem cansar de donar-los les gràcies cada dia per donar al ciutadà l’nformació en tots els àmbits.
En l’època de Roma molts coneixien la cara del Cèsar per la figura que es tamponava en les monedes, per les estàtues..., avui en dia podem conèixer les cares de totes les persones públiques i no públiques, i s’arriba molt més enllà d’una simple cara o d’un simple fet.
Per mi, els periodistes, professors, metges, paletes, bombers i policies són els que més admiració i respecte em fan; sense oblidar els altres, tenen un paper totalment necessari en el desenvolupament de la societat. Recordo que una vegada vaig veure que una persona va marxar del país de vacances a causa d’unes publicacions als mitjans de comunicació que no el deixaven gaire bé i que eren força evidents.
Algun polític m’ha comentat més d’una vegada: “s’ha de deixar passar el temps, tot s’oblida...”, fins i tot m’han dit que és millor no contestar en temes en què no es té res per respondre perquè no es disposa d’arguments ni de la veritat. Alguns es fan assessorar les respostes; per contraatacar els escrits que s’han publicat, fan servir paraules tècniques i a vegades estratègies per anomenar temes que no tenen res a veure amb un de present, però amb l’evidència no es pot respondre amb la ment i el cor nets; i el lector és savi i ho percep... D’altres es tanquen en algun despatx i es passen hores i hores per intentar escriure i és clar que tampoc no surt bé.
Tal fet em fa reflexionar i dono la idea de crear alguna mena d’anuari d’articles evidents; us asseguro que tinc el material per fer-ho, conservo documents de mitjans de comunicació dels quals més d’un voldria haver comprat tota una tirada perquè mai no sortissin determinables notícies, queixes, cartes... I no sóc l’únic que guarda notícies. Així que, a guardar el més interessant i a escanejar-ho i fer-ne còpies de seguretat; sobretot del que és al bagul dels records.
Quan un tema es posa de moda, dura uns dies i després s’ha acabat i, a buscar-ne un altre, accepto l’estratègia d’esperar que tothom hi digui la seva per disparar amb la ploma potser el darrer si un es creu mereixedor de la justícia i de la raó, però no es pot caure al pou de tal oblit, encara que no és del tot cert; no sé per quin motiu però al carrer es comenten fets de persones i situacions d’anys anteriors i quan es va a votar resulta que tot es té en compte; la ment humana és una constant sorpresa en què dins la més interna biblioteca es pot treure la pols del document o llibre més oblidat per fer-ne unes profundes i intenses lectura i difusió...
*President de Calidae
(Article publicat també a la Tribuna oberta del Més Andorra, i a la Tribuna del Bon Dia de data 20-07-2006)
En l’època de Roma molts coneixien la cara del Cèsar per la figura que es tamponava en les monedes, per les estàtues..., avui en dia podem conèixer les cares de totes les persones públiques i no públiques, i s’arriba molt més enllà d’una simple cara o d’un simple fet.
Per mi, els periodistes, professors, metges, paletes, bombers i policies són els que més admiració i respecte em fan; sense oblidar els altres, tenen un paper totalment necessari en el desenvolupament de la societat. Recordo que una vegada vaig veure que una persona va marxar del país de vacances a causa d’unes publicacions als mitjans de comunicació que no el deixaven gaire bé i que eren força evidents.
Algun polític m’ha comentat més d’una vegada: “s’ha de deixar passar el temps, tot s’oblida...”, fins i tot m’han dit que és millor no contestar en temes en què no es té res per respondre perquè no es disposa d’arguments ni de la veritat. Alguns es fan assessorar les respostes; per contraatacar els escrits que s’han publicat, fan servir paraules tècniques i a vegades estratègies per anomenar temes que no tenen res a veure amb un de present, però amb l’evidència no es pot respondre amb la ment i el cor nets; i el lector és savi i ho percep... D’altres es tanquen en algun despatx i es passen hores i hores per intentar escriure i és clar que tampoc no surt bé.
Tal fet em fa reflexionar i dono la idea de crear alguna mena d’anuari d’articles evidents; us asseguro que tinc el material per fer-ho, conservo documents de mitjans de comunicació dels quals més d’un voldria haver comprat tota una tirada perquè mai no sortissin determinables notícies, queixes, cartes... I no sóc l’únic que guarda notícies. Així que, a guardar el més interessant i a escanejar-ho i fer-ne còpies de seguretat; sobretot del que és al bagul dels records.
Quan un tema es posa de moda, dura uns dies i després s’ha acabat i, a buscar-ne un altre, accepto l’estratègia d’esperar que tothom hi digui la seva per disparar amb la ploma potser el darrer si un es creu mereixedor de la justícia i de la raó, però no es pot caure al pou de tal oblit, encara que no és del tot cert; no sé per quin motiu però al carrer es comenten fets de persones i situacions d’anys anteriors i quan es va a votar resulta que tot es té en compte; la ment humana és una constant sorpresa en què dins la més interna biblioteca es pot treure la pols del document o llibre més oblidat per fer-ne unes profundes i intenses lectura i difusió...
*President de Calidae
(Article publicat també a la Tribuna oberta del Més Andorra, i a la Tribuna del Bon Dia de data 20-07-2006)
17 jul 2006
"Escaldes hauria de ser un centre comercial a cel obert" Periòdic d'Andorra 17-07-2006 Entrevista: Tomàs Pascual Casabosch
Entrevista a: Tomàs Pascual Casabosch
Periodista: Mireia Suero Comellas
Lloc: Escaldes-Engordany (Principat d'Andorra)
Tomàs Pascual Empresari
Ocupació: President des del 1999 de l’associació d’Escaldes Calidae
Estudis: Empresarials
Professió: Director i Gerent d’una empresa de publicitat i comunicació
Ha estat president de Calidae, l’associació de comerciants i empresaris de la part alta d’Escaldes, durant dos mandats. Ara ocupa el càrrec de president en funcions de l’ens fins que es formi la nova junta. Tot i així, perilla la continuació de l’entitat ja que, segons afirma Pascual, els comerciants no volen implicar-se i Calidae corre el risc de desaparèixer.
-¿Com veu la situació actual del comerç a Escaldes i, per extensió, a Andorra?
-A Escaldes tenim l’avinguda principal, on hi ha botigues de luxe que paguen lloguers cars. Per aquest motiu hi ha botigues grans que no poden pagar i han hagut de partir el local en dos. Tot i així, han vist que venen igual. D’altra banda, hi ha la part alta d’Escaldes, on hi ha la petita botiga de barri, la teva botiga d’electrònica, el restaurant o el bar de sempre. A més, hi ha comerços especialitzats que han atret clientela dels països veïns que busca productes en concret. Amb tot, el futur és incert. Hi ha botigues de tota la vida que han tancat perquè els fills dels propietaris no han volgut continuar el negoci. A més, molts propietaris han doblat el cost dels lloguers i els comerciants no han tingut més remei que acceptar-ho. Això passa en totes les zones, ja que la llei ho permet.
-¿I pel que fa al turisme?
-A la part alta d’Escaldes hi ha hotels nous que donen vida a aquesta zona i que fan que molts turistes comprin als comerços de barri.
-¿Quines mesures es podrien portar a terme per millorar la situació dels comerços?-L’opinió dels petits comerços és que cal mantenir la mateixa clientela. L’objectiu és no perdre clients, guanyar-los ja és més difícil. Però a la part alta, les perspectives són a la baixa. Crec que cal una junta de comerciants per a cada parròquia, no crec en una associació d’escala nacional, perquè tenen un pressupost molt gran i un petit comerç d’Escaldes no hi pot entrar perquè no pot finançar-la. El que passa és que una associació de comerciants com ara Calidae pot fer ben poc: escriure articles d’opinió, gestionar formularis...
-¿I pel que fa a les actuacions concretes a la parròquia?
-Calidae hauria de ser un centre comercial a cel obert, on es podrien trobar pastisseries, botigues de joguets... També cal una bona circulació, aparcaments, bones voravies i una bona il·luminació. Com més arreglat estigui, millor. Tot i així, a Escaldes encara hi ha botigues que no han modernitzat els aparadors des de fa anys, però de vegades també hi ha un fanal espatllat i el Comú és massa lent a l’hora de reparar-lo. Hi ha un pessimisme entre els comerciants que potser s’alleugeriria si el Comú ens ajudés a tenir un dinamitzador a l’associació. Però el Comú no té ni conseller de comerç. El comerç necessita una ajuda.
-¿Quin seria el model comercial i turístic que hauria de triar el país?-Especialitzat. El comerç hauria de tenir sobretot bones marques. A més, l’atenció al client és molt important, fa que el client repeteixi. En aquest sentit, el mal tracte que ofereixen als clients molts empleats fa que es vagi restant clientela. D’altra banda, també hi ha molts comerços que tan sols busquen vendre a alt preu productes que han adquirit a baix preu.
Periodista: Mireia Suero Comellas
Lloc: Escaldes-Engordany (Principat d'Andorra)
Tomàs Pascual Empresari
Ocupació: President des del 1999 de l’associació d’Escaldes Calidae
Estudis: Empresarials
Professió: Director i Gerent d’una empresa de publicitat i comunicació
Ha estat president de Calidae, l’associació de comerciants i empresaris de la part alta d’Escaldes, durant dos mandats. Ara ocupa el càrrec de president en funcions de l’ens fins que es formi la nova junta. Tot i així, perilla la continuació de l’entitat ja que, segons afirma Pascual, els comerciants no volen implicar-se i Calidae corre el risc de desaparèixer.
-¿Com veu la situació actual del comerç a Escaldes i, per extensió, a Andorra?
-A Escaldes tenim l’avinguda principal, on hi ha botigues de luxe que paguen lloguers cars. Per aquest motiu hi ha botigues grans que no poden pagar i han hagut de partir el local en dos. Tot i així, han vist que venen igual. D’altra banda, hi ha la part alta d’Escaldes, on hi ha la petita botiga de barri, la teva botiga d’electrònica, el restaurant o el bar de sempre. A més, hi ha comerços especialitzats que han atret clientela dels països veïns que busca productes en concret. Amb tot, el futur és incert. Hi ha botigues de tota la vida que han tancat perquè els fills dels propietaris no han volgut continuar el negoci. A més, molts propietaris han doblat el cost dels lloguers i els comerciants no han tingut més remei que acceptar-ho. Això passa en totes les zones, ja que la llei ho permet.
-¿I pel que fa al turisme?
-A la part alta d’Escaldes hi ha hotels nous que donen vida a aquesta zona i que fan que molts turistes comprin als comerços de barri.
-¿Quines mesures es podrien portar a terme per millorar la situació dels comerços?-L’opinió dels petits comerços és que cal mantenir la mateixa clientela. L’objectiu és no perdre clients, guanyar-los ja és més difícil. Però a la part alta, les perspectives són a la baixa. Crec que cal una junta de comerciants per a cada parròquia, no crec en una associació d’escala nacional, perquè tenen un pressupost molt gran i un petit comerç d’Escaldes no hi pot entrar perquè no pot finançar-la. El que passa és que una associació de comerciants com ara Calidae pot fer ben poc: escriure articles d’opinió, gestionar formularis...
-¿I pel que fa a les actuacions concretes a la parròquia?
-Calidae hauria de ser un centre comercial a cel obert, on es podrien trobar pastisseries, botigues de joguets... També cal una bona circulació, aparcaments, bones voravies i una bona il·luminació. Com més arreglat estigui, millor. Tot i així, a Escaldes encara hi ha botigues que no han modernitzat els aparadors des de fa anys, però de vegades també hi ha un fanal espatllat i el Comú és massa lent a l’hora de reparar-lo. Hi ha un pessimisme entre els comerciants que potser s’alleugeriria si el Comú ens ajudés a tenir un dinamitzador a l’associació. Però el Comú no té ni conseller de comerç. El comerç necessita una ajuda.
-¿Quin seria el model comercial i turístic que hauria de triar el país?-Especialitzat. El comerç hauria de tenir sobretot bones marques. A més, l’atenció al client és molt important, fa que el client repeteixi. En aquest sentit, el mal tracte que ofereixen als clients molts empleats fa que es vagi restant clientela. D’altra banda, també hi ha molts comerços que tan sols busquen vendre a alt preu productes que han adquirit a baix preu.
15 jul 2006
"Calidae no pot desaparèixer!!!" Periòdic d'Andorra 15-07-2006 Cartes dels lectors: Jordi R.P. al Sr. Tomàs Pascual Casabosch
A la pregunta del dia del vostre “El Periòdic d’Andorra del dia 13 passat es deia: ¿Escaldes es pot permetre el luxe que desaparegui una entitat com Calidae?” M’agradaria, i si el vostre tan professional mitjà d’informació m’ho permet, una humil i petita opinió d’un restaurador d’Escaldes-Engordany.
Jo sóc un associat de Calidae quasi des que es va fundar i puc dir que no s’ho pot permetre, i menys perdre una persona com el president de l’entitat, en Tomàs Pascual Casabosch.
Tal persona no tan sols ha vingut al meu i a molts comerços i empreses a preocupar-se sempre de nosaltres sinó que sempre ens ha ajudat en el que hem necessitat. Sempre l’hem vist quan ha fet falta, l’hem sentit a les ràdios, a la televisió d’Andorra i a TV-3, als diferents mitjans escrits del país.
Sempre defensant els petits comerciants i empresaris fins i tot davant de projectes i lleis fetes, dels polítics,dels sindicats, ha estat el nostre “polític” de carrer i en el que ha pogut i amb gran empenta. A més a més, ha estat el més clar exemple de fidelitat que sempre ha pregonat ell mateix de donar-nos vida els uns als altres; sempre als nostres restaurants, als nostres comerços,fent publicitat dels uns als altres; sempre li feia la brometa de si tenia accions als humils comerços d’Escaldes-Engordany.
Ha publicat escrits sobre la història del comerç a Escaldes-Engordany i a Andorra, escrits sobre comerç, política, l’STA, justícia, ha criticat el poder, el mobbing i ha signat sempre amb el nom i els cognoms sense por. A més a més, ha estat finalista a la Gala dels Andorrans de l’any 2006. !!!i mai no li han replicat!!! Mai no hem sabut a quin partit polític pertany el nostre president actual, per aquí s’ha passejat amb gent de tots els colors. (Per què no crees el teu?) Quin president que perd no només Calidae sinó Escaldes i Andorra. !!!Gràcies per tot, Tomàs!!!
Jordi R.P.
Escaldes-Engordany
(Carta enviada per el Sr. Ignasi C.Q. a Tomàs Pascual Casabosch, al Periòdic d’Andorra, amb opinió sobre la noticia de que Calidae es fes un partit polític.)
(Article publicat també a Cartes del lectors del Més Andorra de data 17-07-2006)
Jo sóc un associat de Calidae quasi des que es va fundar i puc dir que no s’ho pot permetre, i menys perdre una persona com el president de l’entitat, en Tomàs Pascual Casabosch.
Tal persona no tan sols ha vingut al meu i a molts comerços i empreses a preocupar-se sempre de nosaltres sinó que sempre ens ha ajudat en el que hem necessitat. Sempre l’hem vist quan ha fet falta, l’hem sentit a les ràdios, a la televisió d’Andorra i a TV-3, als diferents mitjans escrits del país.
Sempre defensant els petits comerciants i empresaris fins i tot davant de projectes i lleis fetes, dels polítics,dels sindicats, ha estat el nostre “polític” de carrer i en el que ha pogut i amb gran empenta. A més a més, ha estat el més clar exemple de fidelitat que sempre ha pregonat ell mateix de donar-nos vida els uns als altres; sempre als nostres restaurants, als nostres comerços,fent publicitat dels uns als altres; sempre li feia la brometa de si tenia accions als humils comerços d’Escaldes-Engordany.
Ha publicat escrits sobre la història del comerç a Escaldes-Engordany i a Andorra, escrits sobre comerç, política, l’STA, justícia, ha criticat el poder, el mobbing i ha signat sempre amb el nom i els cognoms sense por. A més a més, ha estat finalista a la Gala dels Andorrans de l’any 2006. !!!i mai no li han replicat!!! Mai no hem sabut a quin partit polític pertany el nostre president actual, per aquí s’ha passejat amb gent de tots els colors. (Per què no crees el teu?) Quin president que perd no només Calidae sinó Escaldes i Andorra. !!!Gràcies per tot, Tomàs!!!
Jordi R.P.
Escaldes-Engordany
(Carta enviada per el Sr. Ignasi C.Q. a Tomàs Pascual Casabosch, al Periòdic d’Andorra, amb opinió sobre la noticia de que Calidae es fes un partit polític.)
(Article publicat també a Cartes del lectors del Més Andorra de data 17-07-2006)
11 jul 2006
"Al comitè parroquial del PLA d'Escaldes" Periòdic d'Andorra 11-07-2006 La Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
No em vull estendre a donar detalls tècnics de quines són les funcions d’un comitè parroquial polític; el que sí que vull dir és que actualment el d’Escaldes-Engordany és un grup de persones elegides i votades de manera democràtica i interna pel consell parroquial del Partit Liberal d’Escaldes-Engordany.
Actualment tal grup de persones, i també tenint el suport de col·laboradors habituals i col·laboradors esporàdics, hi treballen no només en temes parroquials que afecten en la vida de tots sinó també en temes nacionals.
Les persones fixes es reuneixen com a mínim cada quinze dies i a vegades cada setmana; normalment es comença amb converses d’amics preocupats i interessats en la vida diària del que abans s’ha mencionat, cada un dóna la seva opinió, la seva solució...
El problema és que els càrrecs electes poques vegades vénen i, tenint en compte que tals càrrecs s’ho podrien combinar (en no ser pocs), encara més; hi van ministres, consellers generals, consellers de comú, el mateix cònsol d’Escaldes...; però cada vegada menys... Moltes vegades algú es disculpa i la majoria desapareix; s’ha d’entendre també que ells treballen en el seu lloc de càrrec electe, però no es pot excusar que no s’hauria d’oblidar el paper tan important del comitè parroquial...; ells parlen més amb el poble de tu a tu; aporten informació útil, però desgraciadament tot queda en una taula entre amics i coneguts plens de bones intencions...
És curiós veure que el consell nacional publica no fa ni una setmana en diferents mitjans de comunicació: “El PLA dóna llibertat total als comitès en l’estratègia per a les comunals”; “des de l’executiva no ens hi hem de ficar”; i, just al costat de la mateixa pàgina anunciadora, una notícia independent que diu: “El comitè d’Escaldes vol la implicació dels electes”; però el més dur no és el títol, sinó la possible dimissió del president actual, Àlex Armengol; una persona capaç, amb vàlua, intel·ligent, noble i que estima la seva parròquia i el seu país com pocs...
Com el Partit Liberal es vulgui permetre perdre l’energia de tal president i l’equip en qui ell confia no deixarà de ser una pala més a la fossa que fa temps s’està fent a tal partit en general.
Senyor president; estigui preparat per la reacció de l’article citat sigui que ara vinguin electes, i potser algun de gros, però no es deixin enlluernar per possibles i ben segurs discursos llargs, interminables, enlluernadors, plens d’excuses, justificacions i intencions que realment són només estratègies perquè alguns facin el que a ells els sembla i no valorar els qui treballen i sacrifiquen la vida privada sense cobrar a la taula de tal comitè parroquial.
Ara, ¡¡¡publicar que “el comitè no es mulla” i que “no s’exposen projectes” ja és el fruit de la ignorància i l’opinió amb més barra!!!; convido tal “font” que vingui al comitè a dir-ho, segur que no ho ha dit als qui estan treballant a dins sempre, que tenen projectes actuals en marxa.
I, per cert, senyor president, no es preocupi que quan sigui per agafar cadires apareixerà gent al comitè parroquial que mai no ha vingut a treballar en tot l’any i el més repugnant és que alguns vindran recomanats per algun electe.
És una pena que per fer reaccionar alguns s’hagin de publicar coses d’aquestes.
(Article publicat també a Cartes al director del Bon Dia de data 11-07-2006)
Actualment tal grup de persones, i també tenint el suport de col·laboradors habituals i col·laboradors esporàdics, hi treballen no només en temes parroquials que afecten en la vida de tots sinó també en temes nacionals.
Les persones fixes es reuneixen com a mínim cada quinze dies i a vegades cada setmana; normalment es comença amb converses d’amics preocupats i interessats en la vida diària del que abans s’ha mencionat, cada un dóna la seva opinió, la seva solució...
El problema és que els càrrecs electes poques vegades vénen i, tenint en compte que tals càrrecs s’ho podrien combinar (en no ser pocs), encara més; hi van ministres, consellers generals, consellers de comú, el mateix cònsol d’Escaldes...; però cada vegada menys... Moltes vegades algú es disculpa i la majoria desapareix; s’ha d’entendre també que ells treballen en el seu lloc de càrrec electe, però no es pot excusar que no s’hauria d’oblidar el paper tan important del comitè parroquial...; ells parlen més amb el poble de tu a tu; aporten informació útil, però desgraciadament tot queda en una taula entre amics i coneguts plens de bones intencions...
És curiós veure que el consell nacional publica no fa ni una setmana en diferents mitjans de comunicació: “El PLA dóna llibertat total als comitès en l’estratègia per a les comunals”; “des de l’executiva no ens hi hem de ficar”; i, just al costat de la mateixa pàgina anunciadora, una notícia independent que diu: “El comitè d’Escaldes vol la implicació dels electes”; però el més dur no és el títol, sinó la possible dimissió del president actual, Àlex Armengol; una persona capaç, amb vàlua, intel·ligent, noble i que estima la seva parròquia i el seu país com pocs...
Com el Partit Liberal es vulgui permetre perdre l’energia de tal president i l’equip en qui ell confia no deixarà de ser una pala més a la fossa que fa temps s’està fent a tal partit en general.
Senyor president; estigui preparat per la reacció de l’article citat sigui que ara vinguin electes, i potser algun de gros, però no es deixin enlluernar per possibles i ben segurs discursos llargs, interminables, enlluernadors, plens d’excuses, justificacions i intencions que realment són només estratègies perquè alguns facin el que a ells els sembla i no valorar els qui treballen i sacrifiquen la vida privada sense cobrar a la taula de tal comitè parroquial.
Ara, ¡¡¡publicar que “el comitè no es mulla” i que “no s’exposen projectes” ja és el fruit de la ignorància i l’opinió amb més barra!!!; convido tal “font” que vingui al comitè a dir-ho, segur que no ho ha dit als qui estan treballant a dins sempre, que tenen projectes actuals en marxa.
I, per cert, senyor president, no es preocupi que quan sigui per agafar cadires apareixerà gent al comitè parroquial que mai no ha vingut a treballar en tot l’any i el més repugnant és que alguns vindran recomanats per algun electe.
És una pena que per fer reaccionar alguns s’hagin de publicar coses d’aquestes.
(Article publicat també a Cartes al director del Bon Dia de data 11-07-2006)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
