27 nov. 2006

"Obertura econòmica" Més Andorra 27-11-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch

«Donarem obertura al capital estranger fins al 100% en tots els sectors actualment no presents en l'aparell productiu Andorra»

La promesa està en el Programa electoral 2005 del Partit Liberal d’Andorra, apartat «2 Economia i finances, equipaments i serveis» al «2.1 Andorra, una economia amb energia renovada» a «Propostes».

També es pot consultar a la pàgina web:
http://www.partitliberal.ad

Amb els empresaris amb dret a vot i tendència liberal que he parlat, van creure que aquest apartat era innovador, alguns eren una mica desconfiats, però com que no els perjudicava en les seves activitats i es volia ser oberts, van votar el partit en qui confiaven. Ara resulta que l’obertura ha de ser per a tots els sectors, però a causa de les pressions que estan rebent els «liants», semblaria que es podria fer amb temps, independentment de la pressa amb què alguns polítics volen accelerar el procés. Els dits votants van ser enganyats!; sempre he dit que l’obertura es limités només a la promesa, i, si a les properes eleccions el PLA creu necessari, una obertura total doncs que ho proposin al programa electoral vinent i que ho voti qui hi cregui.

Unes declaracions del cap de Govern quan era candidat asseguraven que mai tindria al seu equip ministres que hagin perdut les eleccions. Si els comptes no em fallen n’hi han tres actualment; això es considera una mentida. Es va votar a un color determinat, i ara es fan pactes per donar cadires ministerials, això es infidelitat als ideals.

Potser les lleis bàsiques com la del pressupost haurien de prosperar de manera
obligada i així no caldria majoria, i si no es pot governar, millor seria convocar eleccions anticipades.

Tot això provoca el meu descontentament i puc crear confusió amb els meus articles, la qual cosa no vol dir que pugui elogiar les persones que sí que treballen en allò del que varen prometre.

25 nov. 2006

Ponència XII Jornades de la SAC -El futur del comerç a Andorra, cap a on va? 25-11-2006




Societat Andorrana de Ciències

XII JORNADES DE LA SAC : EL FUTUR DEL COMERÇ A ANDORRA,
CAP A ON VA?
Dissabte 25 de novembre 2006
Sala d’actes del Govern a Prada Casadet, Andorra la Vella

ORGANITZA: SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES
PATROCINEN: MINISTERI D'AFERS EXTERIORS, CULTURA I COOPERACIÓ
FUNDACIÓ CRÈDIT ANDORRÀ

– El comerç a la part alta d'Escaldes-Engordany
Tomàs Pascual i Casabosch, president de Calidae




Hola bona tarda,

Sóc Tomàs Pascual Casabosch, President de l’associacio de Comerciants, Empresaris, Hotelers i Restauradors de la part alta de la Parròquia d’Escaldes-Engordany CALIDAE, la qual actualment aplega gairebé un centenar d’afiliats.

Fa quasi una dècada que estic lluitant en defensa dels interessos del Comerç tant de la part alta com de la parròquia mencionada en general.

Quan ocupava el càrrec de Vocal, el comerç estava passant una situació de canvi d’una època en que per la majoria de l’avinguda Carlemany era fàcil, però els qui estàvem als carrers de la part alta no creixíem turísticament al mateix ritme, al passar al càrrec de Secretari i posteriorment Vicepresident i portaveu, vaig observar que la solució no era portar corones mortuòries amb els noms del comerços a la porta del Comú com havia fet una Junta Directiva anterior, sinó que era començar a organitzar el Comerç, i la part baixa començava també a tenir problemes, acceptant doncs l’obertura d’afiliació a comerços concrets d’altres zones.

Varem començar per ordenar el que teníem, i actualment ho tenim classificat de la següent manera:

- Botiga de barri; es el servei de proximitat dels habitants i de molts dels qui només fan una vida professional a la zona, els sectors econòmics majoritaris son presents en el sector de l’alimentació, el forn, la pastisseria, el bar, granja, saló de té, perruqueria, papereria i premsa.

El perfil del client va des de el màxim fidel de cada dia que consumeix tot perquè no li preocupa el preu, al qui ho fa per comoditat en les necessitats del dia a dia i el que te la necessitat d’una confiança per un posterior pagament.

En el sector de l’alimentació la majoria consumeix en grans superfícies degut a un clar tema més que de varietat de productes, de preu.

-Comerç especialitzat; aliments per a gourments selectes, begudes de bon paladar, pa i pastisseria artesana, professionalitat en tractaments de bellesa, tapisseria, copisteria, animals, farmàcia, electricitat, carnisseria, esports, joguets, bugaderia, floristeries, informàtica, sastreria, mobles, roba, pneumàtics, mecànica, marques de reconeguda reputació i tranquil·litat en la garantia dels productes majoritàriament d’electrònica, joieria, rellotgeria, perfumeria...

i m’he volgut estendre una mica perquè el perfil del client en aquest cas busca la certesa i la seguretat en l’especialitat, la qualitat i la garantia.

-Serveis; assegurances, hoteleria, restauració, agencies de viatges, bancs...

El perfil del client exigeix l’assegurança més adient i amb màxima claredat de la lletra petita per evitar sorpreses desagradables, als hotels vol un tracte familiar, dormir còmode i relaxat, i curiosament la majoria de consultes que ens arriben volen una fotografia del bany, en la restauració majoritàriament es busca els plats típics del país o diverses especialitats concretes per a poder degustar i comparar una bona carn, una bona truita de riu, una pizza, uns assortiments d’embotits del país i inclòs una amanida dels nostres horts.

-Empresa; tal paraula ens fa pensar automàticament en cadenes de botigues, grans magatzems, hotels i restaurants.

Però EMPRESA vol dir “emprendre” , i comercialment parlant un emprenedor es EMPRESARI, sigui petit, mitjà o gran, es des de el petit botiguer, el bon comerciant, el prestador de serveis, el professional de les professions liberals, QUALSEVOL persona activa que vulgui construir, ho faci i inclòs fracassi.

Amb tals classificacions hi ha molta susceptibilitat, hi ha el botiguer que diu que no te el nivell de ser una empresa, o que ho es, hi ha el comerç que diu que es especialitzat i no ho es, o es creu que ho es en tot el que ven, hi ha el comerç que es especialista amb un producte determinat i no se’n adona, hi ha qui no veu més enllà de la seva voravia, taula, porta i el factor SORT es determinant independentment del seu èxit.

Dites classificacions ens van portar a aplicar quotes anyals baixes i assequibles per al petit comerç i ridícules per als grans, tenint tots els mateixos drets i obligacions, els fons es van destinar a imatge corporativa, màrqueting, distribucions, edició d’anuaris, formularis d’afiliació, queixes i suggeriments, i amb alguna subvenció Comunal a la creació d’una pàgina web amb base de dades per a comerç electrònic, punt molt important per atreure turistes i nacionals amb les noves tecnologies.

Mentrestant els nostres associats disfrutaven d’una enganxina amb la imatge corporativa de CALIDAE i un certificat que els “protegia” inclòs contra la competència deslleial, nosaltres anàvem tenint reunions amb la Cambra de Comerç, Unió Proturisme, escrits constants a la premsa, intervencions a radio i televisió, fer d’intermediaris entre ells i el Comú (Cònsols, Consellers i diferents responsables de departaments); discutir-nos amb agents de circulació i interminables accions que ni tan sols ens obligaven els estatuts.

Els comerços de sempre majoritàriament han tancat degut a jubilacions i on les seves noves generacions han volgut decantar-se a altres activitats comercials, però sempre tindrem negocis familiars i generacionals, unir una manera de fer clàssica amb cert toc antic però pensament modern i visió de futur, aferra i consolida el dia a dia i multiplica les capacitats de l’èxit per a lluitar contra el qui sense cap mena d’escrúpols posa la mateixa activitat al costat del veí amb el pretexta de que “la competència es lliure”; SI es lliure, però si respectem l’espai del teixit empresarial andorrà de les nostres persones de sempre i les seves generacions, les quals cada vegada estan més qualificades.

El comerç de sempre ha suportat canvis de circulació, moments de crisis general, problemes d’aparcament per als seus clients, poques zones de carrega i descarrega, agents de circulació que no han estat capaços d’aplicar la paraula tolerància i també els propis abusos d’alguns clients en mal estacionament i entorpiment de la lliure circulació de persones i vehicles, per ells estar al bar o “petant” la xerrada amb la dependenta de torn tafanera del barri.

Ara tant a la part comercial alta com baixa, com dreta o esquerra la majoria es troba en mig dels pitjor dels abusos; el preu del lloguer, alguns han tancat, altres han posat un mur per dividir negocis diferents i pagar la meitat pràcticament facturant i tenint els mateixos resultats.

Fa més d’una dècada en un examen de Català vaig dir que s’hauria d’exigir als immigrants el mínim nivell, es van riure de mi, actualment la nostra llengua es pràcticament inexistent i ara que demanen tal exigència, la majoria de personal no es comunica amb els nostres clients de sempre amb la seva / nostra llengua, donant-nos una imatge de poca cultura i preparació turística.

Fa anys que estic dient que es regularitzi el preu de l’habitatge, em responen que no es possible ni al lloguer ni a la venda, andorrans i residents de tota la vida marxen i ens veiem en l’obligació de contractar personal de fora i extracomunitari, em tingut queixes contra hotels, restaurants, pistes d’esquí i cadenes de comerços on quasi sempre estan de “liquidació” o “rebaixes”; clients maltractats i humiliats per exigir la nostra llengua, i estafats per falsos professionals.

Ara tenim el problema de la llei d’inversions estrangeres, on es va dir que seria per sectors no presents i ara resulta que algun dia, amb el ritme que sigui, serà per a tot l’entorn, pobre comerç nostre, vol ser absorbit amb l’espasa d’or de les operacions financeres del dubtós capital forà.


Amb aquest punt el comerç entén que se li ha perdut el respecte i l’interès, que no se’l valora ni se’l vol protegir, i on la majoria d’alguns cacics-propietaris podran doblar lliurement el preu dels lloguers per a que proliferin societats i franquícies estrangeres que absorbeixin el típic nacional negoci andorrà i la exagerada i incontrolada lliure circulació de persones.

D’intrusisme i competència deslleial en hi ha en la majoria de sectors, molts esperen l’obertura per operar legalment i en mentrestant facturen per empreses de fora, passejant-se inclòs lliurement per els carrers de les nostres parròquies, però també tenim l’enemic a casa, degut als andorrans i residents de sempre que han marxat molts directius de grans empreses son forans, apliquen per tot arreu tècniques de reunió i diversos cursos, i alguns propietaris que tenen molts diners i poca personalitat necessiten deixar-se encatusar per emplenar-se el seu ego personal, ja que els de fora els hi diuen que son els millors.

Quin futur te el comerç si amb aquest darrer punt se li dona un “cop d’estat”?, doncs que per comerciar majoritàriament quedaran els negocis-rentadora, les empreses familiars adinerades, i els qui es poden permetre el luxe de comerciar inclòs forà del Principat d’Andorra molt dolçament amb gust de sucre, els qui tinguin local propi lliure de lloguer o hipoteca, els comerços especialitzats que estiguin ubicats amb clientela fixa i fidel i algunes botiguetes de barri per cobrir les necessitats mencionades al principi de la meva xerrada.

Cap a on va el Comerç?, nosaltres continuarem apostant per l’especialització, el tracte familiar, el servei personalitzat, el donar-nos vida entre els empresaris andorrans i residents de sempre consumint entre nosaltres el màxim que puguem, i amb la veu publica fer sentir la nostra zona, la nostra parròquia i el nostre país per a que Escaldes-Engordany pugui ser empresarialment parlant, un Centre Comercial a cel obert, allargant tot el que puguem el tarannà de la manera del fer comerç de sempre amb experiència, modernitat, formació, reciclatge i visió de futur però amb la mirada respectuosa al nostre passat.


Tomàs Pascual Casabosch
President de CALIDAE




(Part de la ponència ha estat publicada a la Tribuna del Periòdic d'Andorra de data 30-11-2006)

20 nov. 2006

"Gràcies joves Liberals" Periòdic d'Andorra 20-11-2006 La Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch

GRÀCIES, ¡JOVES LIBERALS!
• Alguns d’aquells joves ocupen càrrecs que han demostrat que poden desenvolupar amb professionalitat

Recordo que no fa gaires anys alguns membres de la secció jove del PLA em van convidar a diversos sopars col·loqui amb polítics electes; aquests esdeveniments em van fer viure també de molt a prop la secció dona i la Internacional Liberal, entre d’altres. Se’m convidava a aquests actes fruit de la riquesa de conèixer-nos entre joves i no tan joves i de les ganes dels joves de compartir, dir-hi la seva, escoltar, canviar i construir.

Recordo amb fàstic que algun politiquet cacic --dels que mai no es desenganxen de certes cadires o salten de l'una a l’altra per tenir molts diners-- comentaven amb tota la cara dura, la pocavergonya i la prepotència: "Quines bestieses demanen aquests joves" o bé: "No parleu del problema de l’habitatge; jo sóc constructor". I també que intentaven "ratllar o motivar" amb promeses buides, però majoritàriament no ho van aconseguir. Els nostres joves liberals estan cada vegada més preparats i la majoria tenen les coses clares. Algunes vegades fins i tot convidaven joves d’altres partits; en aquella època jo no estava d'acord amb aquest fet però ara ho comparteixo, ho he après i ho he entès.

Avui en dia em sento orgullós de veure que alguns d’aquells joves ocupen càrrecs que evidentment han hagut de demostrar que poden desenvolupar amb la seva vàlua i professionalitat. Donen la cara a la premsa, la ràdio, la televisió..., fins i tot s’han atrevit a fer tertúlies amb consellers generals de l’oposició i altres polítics, els quals en moltes ocasions no tenien tota la veritat però sí les paraules necessàries per fer callar sense raó.

Entre tots, els uns s’han convertit en companys, amics i fins i tot parelles sentimentals estables, però compartir política i amistat a vegades és difícil i malauradament també hi ha descontentament i enemics; la maduresa personal és un factor fonamental per entendre-ho, superar-ho i rectificar pel que fa al darrer punt.

Vull mencionar, entre altres grans joves liberals, Àlex Armengol, un gran amic meu i que actualment és president del comitè parroquial d'Escaldes-Engordany i ja li vaig fer en una ocasió un elogi públic, en reconeixement a la difícil tasca que desenvolupa. Quan a l'Àlex se li critica alguna cosa sempre respon: "Siguem positius". Confesso que en algunes ocasions he fet servir la seva frase.

Admiro Judit Pallarès, ara honorable consellera major del Comú de la Massana, amb qui ens vam abraçar la nit que va guanyar les eleccions amb el seu equip; quan algú critica alguna cosa ella sempre respon: "Proposa..." Molt aviat compartirà amb l'Àlex i l'Adrià una petita i futura personeta...

Amb l'honorable conseller d'Ordino Kim Tomàs ens uneix una gran confiança i amistat, en un acte del dia de la Constitució ens vam acabar el pernil... És pare de la Berta i ara del Kim júnior. Víctor Filloy, al qual en una ocasió vaig dedicar un elogi públic per la feina en el tema dels eritreus, l’altre dia em va tornar una trucada perduda excusant-se perquè estava "fent adormir" el fill petit. Que humans que som tots...

Pobra Cristina Lozano, l’obscuritat de la perversitat política opositora li ha volgut fer una jugada, però normalment el temps dóna la raó a tot i les persones que realment li importen ja li han fet arribar ànims amb els arguments necessaris.

El pare de Jordi Gallardo, una persona molt treballadora i que aprecio molt des de molt jove, sempre em parlava orgullós del seu fill quan encara jo no el coneixia; amb el temps el vaig conèixer professionalment, molt preocupat per la neteja a fons i la conservació del nostre patrimoni cultural. Posteriorment, em va fer una entrevista a la televisió, en un programa que molts seguíem i que trobo a faltar; ara som grans amics i a vegades acabem tenint mal de cap després de les nostres llargues hores de conversa, en què intentem posar-nos d’acord, felicitar-nos o discutir-nos pels nostres escrits públics i alguns altres. El Jordi és capaç de sacrificar hores personals per defensar allò en què dignament creu i per a qui hi creu. Ara és pare del petit Arnau amb l'Eva Riberaygua, per a la qual m’atreveixo a pronosticar un futur lluitant al nostre Consell General.

Al Departament de Cultura del Comú d'Escaldes-Engordany hi ha el Jacob, el qual té molta culpa d’haver-me introduït en el seu dia a les ombres del món polític; en certa ocasió vaig dedicar-li un article de premsa per defensar-lo dels qui des de l’oposició consideraven que les opinions de les files dels nostres joves eren "vòmits liberals"; quants dies se’ns van allargar les matinades per les converses... Sempre em diu: "My friend".

I també recordo moments constructius amb Soraia Valls, Sílvia Riva, Jordi Llosada, Marcos Argüelles..., els riures amb Guillem Forné... Qui volia, vingués d'on vingués, hi tenia cabuda; recordo el meu amic Jordi Ricart, que era un jove militant resident i ara milita en els joves de CiU de la veïna Catalunya; quan ens veiem contrastem diferències i unions de la manera de fer política en diferents cultures.

Per molt que passin els anys ells han aportat, aporten i aportaran l’energia jove d’una època viva actual de la qual les generacions futures es beneficiaran amb llibertat i democràcia.

Gràcies, ¡joves liberals!

"Bateig Adam Pascual Lamrani" Més Andorra 20-11-2006


Felicitats

El nen de deu mesos Adam Pascual Lamrani, fill del nostre col•laborador Tomàs Pascual Casabosch va ser batejat dissabte passat a l’església parroquial de Sant Pere Màrtir d’Escaldes-Engordany. L’enhorabona als feliços pares.

A la foto: Adam Pascual, en la cerimònia del bateig.

"Guillermo Cebrian" Més Andorra 20-11-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch

L’altre dia vaig tornar de viatge després de quatre dies fora d’Andorra i, com de costum, la meva mare em va donar tots els diaris dels dies de la meva absència al país.

Quan estava fullejant i retallant les notícies del meu interès per a la meva col·lecció personal, vaig quedar atònit. El motiu era un titular i una necrològica en memòria del ministre conseller de l’ambaixada d’Espanya, Guillermo Cebrián Valverde.

No podia llegir els detalls de la notícia; em vaig quedar mirant fixa la seva fotografia esperant que tot fos un malson, però malauradament no ho era.

En Guillermo Cebrián va arribar al nostre país feia pocs anys, però la seva tasca en favor dels residents espanyols i també dels andorrans en temes concrets va ser molt positiva.

Recordo les nostres curtes, però intenses converses al seu despatx, on m’atenia humilment, amb un somriure i un gran sentit de l’humor; també m’explicava fets, detalls i anècdotes de la seva carrera política i de la del seu pare.

Un dia, em va cridar de lluny en uns grans magatzems per presentar-me la seva dona i agrair-me uns detalls que els vaig portar d’un altre continent.

Recordo que, poc abans del dia de la seva mort, caminàvem amb la meva dona i el meu petit fill Adam, de deu mesos, per davant de l’ambaixada, i ens varem aturar per saludar-lo. Ens va felicitar per la «fabricació» del que ell va considerar un dels nens mes macos que havia vist.

Gràcies a aquell dia, jo li podré explicar al meu fill que una persona que apreciaré sempre allà on estigui, i que la vida li ha fet una de les injustícies més grans, el va veure, somriure i dedicar elogis, i també li podré dir que jo, el seu pare, vaig dedicar-li unes sentides llàgrimes i oracions, i que sempre quedarà en el meu record per molt que passin els anys.

Descansa en pau, Guillermo!

13 nov. 2006

"Els veritables deficients" Més Andorra 13-11-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch

Als anomenats “deficients mentals” i per alguns “éssers inferiors” se’ls classifica segons el que se’ls pronostica: retard, lesió cerebral, trastorn, pertorbació, discapacitat, malalt, i la paraula que més s’usa i més detesto, “subnormal”.

Alguns fan servir les classificacions mencionades per insultar, menysprear i riure’s d’altres persones; fins i tot intenten amagar complexos d’inferioritat fent-se veure amb les dites.

Moltes d’aquestes persones “deficients” tenen més bon cor, humanitat, simpatia, picardia, educació..., i paraules interminables al seu favor que no pas les considerades “normals” o “superiors”.

Algunes de les nostres parròquies tenen la riquesa i experiència d’haver compartit moments de la vida amb algunes d’aquestes persones. En conec concretament que a la meva colla d’amics eren “intocables” i les teníem molt protegides i integrades, se’ls parlava i escoltava amb respecte i admiració; a mi m’ha tocat el tema de molt a prop i en alguna ocasió vaig haver de recórrer a la força bruta per escarmentar els “agressors”.

Encara avui m’acosto al Ramon o al Pere, de dues parròquies diferents, em coneixen de seguida i em fan content perquè em recorden part dels meus vells temps i la petjada que han deixat al meu cor i anima per sempre.

Pensem amb els pares de totes aquestes magnifiques persones, només ells saben el que viuen, estimen i pateixen per als seus fills; els hem de garantir que quan ells faltin al món, la nostra societat els estimarà i protegirà com havia fet en la seva infància i adolescència.

Admiro la gran tasca especialitzada i humana dels professors, educadors i metges que treballen per el seu benestar. Tenim la sort de ser al món i si presenciem l’actuació de moltes persones “normals” jo tinc molt clar qui son els veritables “deficients”.

6 nov. 2006

"Magí Maestre i la Cass" Més Andorra 06-11-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch

Fa uns mesos, i gràcies al bon amic Magí Maestre, vaig tenir l’honor de cercar i recollir signatures per donar suport a la seva candidatura de patrons i no assalariats; en van sobrar unes quantes per sobre de les que eren necessàries. Hi van signar comerciants, empresaris, autònoms i ens van donar suport personalitats històriques, polítiques...

Posteriorment, vaig tenir el privilegi de treballar durant les eleccions al Consell d’Administració com a interventor en la seva representació amb la companyia del seu fill, altres interventors i el president de la parapública, el qual va fer molt més que la feina burocràtica que li corresponia.

Van ser moltes hores aprofitades durant les quals, malgrat que es parli de la baixa participació dels electors i es critiqui el reglament electoral, vaig observar les ganes dels afiliats de dir-hi la seva i dels representants de la CASS de fer complir una part de la democràcia.

Van haver-hi anècdotes, moments tensos, altres moments agradables però sempre amb molt bona companyia.

En Magí Maestre tenia assumit que competir amb una associació d’empreses era difícil, però la suma va poder més que no pas revalidar la tasca i la feina feta per ell durant anys, que va ser múltiples i immenses, i qui realment coneix a fons el tema ho sap, però malauradament estem en una societat en què majoritàriament és més fàcil criticar que no pas felicitar.

El més difícil per a mi va ser donar-li la notícia, sobretot a la seva noble família, que vivia molt a prop la seva il·lusió de voler donar més servei a la CASS. Però la meva més gran satisfacció va ser el que vaig aprendre amb les nostres converses i com em fa de feliç encara quan parlo amb ell i tinc la sensació de sentir-me una mica important als ulls del qui tant ha donat per la nostra Andorra: exprimer cònsol del Quart d’Escaldes, exconseller general, exministre...

Gràcies, Magí, per tota la teva tasca!