L'any 1989, Tomàs Pascual Casabosch (1969) publicà en autoedició el llibre, quasi plaquette, Lletres del silenci, amb el subtítol imperatiu de Poemes d'Andorra, per tal de dotar-lo d'una especificació física concreta malgrat l'absència de qualsevol menció explícita al Principat. L'any anterior havia fet el mateix amb La nena de la carena (1988), amb semblants característiques i d'igual subtítol. Aquesta reincidència la trobem sovint en el grapat d'autors que hem col•locat sota el paraigua de «literatura del testimoni», tant si els considerem únics representants dels afers poètics durant un determinat període, com si les seves propostes coincideixen en el temps amb autors conscients de les implicacions del fet líric i d'una aproximació a la literatura no des de posicions complaents o adolescents. A les acaballes de la dècada dels vuitanta, ja s'havien produït nombroses eclosions en les lletres andorranes, i la nostra literatura anava tenint models i sobretot altres perspectives més enllà del vers ocasional. El bateig amb el subtítol poemes d'Andorra d'un nou volum cercava un públic restringit, i sense exigències, i de més a més no pretenia cap pugna en la lliça literària, sinó donar mostra del testimoni d'una dedicació puntual a la literatura.
Lletres del silenci (Poemes d'Andorra) està compost per 39 poemes l'ordenació dels quals respon a un criteri personal que no es fonamenta ni en la cronologia ni en l'agrupació temàtica. Si ben és cert que els dos poemes que l'obrin són els més antics, datats ambdós el 26 de febrer del 1983, i els sis últims estan registrats en la data més reculada del llibre, el 23 d'octubre del 1988, la resta no presenta cap ordenament, si n'exceptuem el bloc que conformen els 21 poemes finals, escrits tots el mes d'octubre del 1988, i, aquests sí, ordenats cronològicament. Tanmateix, la prodigalitat temàtica d'aquests textos i la manca d'una demarcació diferent fa que no sigui procedent tractar d'encabir-los en una secció específica. Així doncs, Lletres del silenci ha de llegir-se amb la linialitat configurada pel poeta i alguns bots temporals en els cinc anys d'escriptura. Aquesta forma (òrfena de forma) té, com a conseqüència, un degotim continu de poemes que corresponen als diversos blocs temàtics que podem trobar en el volum. Quatre grans seccions hi són identificables: una, diguem-ne, metapoètica; una de poemes de cariu polític, on s'haurien d'incloure els tres dedicats a Catalunya; un altre bloc de poemes intimistes on el jo poètic és el gran subjecte; i, per últim, una secció on apareixen diversos aspectes de la natura tractats amb gran divergència estilística, i on caldria situar les propostes més aconseguides de tot el llibre. Avui, però, me n'ocuparé, només, de com l'etiqueta «literatura del testimoni» s'escau en un discurs de reflexió metapoètica i de continu qüestionament de l'abast i la funció de les lletres.
Pascual Casabosch es planteja en nou poemes una reflexió al voltant de la literatura, del fet d'escriure (poesia) i de la seva essència com a autor. A Sóc poeta (p. 48) exposa una revelació sobre quin havia estat la seva comesa amb les paraules: «i ella em va dir que jo era un poeta» (v. 9). Aquest ella del vers és una veu misteriosa que ben bé podríem adscriure al tòpic de les muses, o potser la resposta d'on procedeix aquesta veu la trobem en Lletres (p. 27), escrit pocs dies abans: «Lletres del meu nom, / expliqueu-me qui sóc jo» (vv. 11-12). En aquest cas, serien les mateixes lletres les qui contesten, i el poeta tindria en l'escriptura la resposta metapoètica (i tal volta retòrica) a la seva pregunta. És a dir, per a la veu lírica, no hi ha una consciència clara de com ha de denominar la seva tasca ni, sobretot, amb quin nom ha de batejar-se. Tot seguit, bo i tornant a Sóc poeta, llegim: «jo no sóc pas mereixedor / de la dita paraula ni fet» (vv. 11-12). Afirmació que matisa en els versos següents i que també contradiu en un poema de dies abans, Què serà de mi? (p. 38), quan constata: «Sóc un boig, un sonat. / És clar, sóc escriptor» (vv. 4-5). Pascual Casabosch s'escudarà en un concepte de poeta democràtic i omnicomprensiu per tal de no sentir-se fora de lloc: «un poeta és aquell o aquella / que estima, odia i comprén» (Sóc poeta, vv. 17-18), «val a dir, poeta ho és tothom» (v. 30).
I si «poeta ho és tothom», poesia és qualsevol cosa. De fet, tal volta fruit d'aquest aprenentatge, després d'aquells dos llibres, compostos per versos escrits entre els 14 i els 19 anys de l'autor, es va estendre el silenci. Pascual Casabosch té poemes estranys i curiosos, com ara La casa, Febrer o Lletres, que haurien de figurar en una antologia general de la poesia andorrana, però els seus dos llibres són massa primerencs, i estan massa aïllats, com per bastir una àmplia teoria sobre una tasca poètica tan sols engegada.
JOSEP CARLES LAINEZ
Filòleg i escriptor
josep_carles_lainez@yahoo.com
