26 dic. 2007

"Un any de feina a la UNP" Periòdic Andorra 26-12-2007 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch

Fa poc més d'un any que un grup de persones preocupades per la situació i futur del país vam decidir plasmar per escrit una llista de totes les opinions del dia a dia real, viu i actual de la nostra societat andorrana.
Es va decidir començar com a grup d'opinió --PCA--, en què cadascú de nosaltres va treballar per a l'objectiu d'impulsar aquest projecte. En les diferents trobades i reunions els donàvem als nostres apunts una forma buscant el màxim consens possible en el document intern de treball. La nostra primera i més gran satisfacció va ser viure com entre poques persones anàvem treballant perquè tot pensament que s'havia d'aplicar a escala general tingués cabuda en aquest projecte. I es va decidir el nom definitiu (UNP), que simbolitza la unitat de les persones per a un veritable progrés nacional.
Vam començar a construir un vaixell des de zero, amb material creat per la veu de tots els qui han volgut. Ha estat i és un camí ple d'experiències i situacions de tots colors. Entre la feina positiva que han aportat els qui fins i tot han abandonat per diversos motius, sigui de forma temporal o definitiva, els qui s'han quedat i els que vindran s'ha aconseguit que ara tinguem una petita, però honesta, parcel.la política dins la societat andorrana.
Amb aspectes que van des del benestar dels nostres infants, que són el nostre futur, fins a Europa i el món estem a punt de tancar un dels millors programes polítics del món. Cada un dels vint punts desplegables ha estat sotmès a l'opinió de persones de la societat implicats en primera línia i a cada diferent sector, i entre altres, a estudis de viabilitat econòmica, comptable i jurídica, per poder oferir garantir un veritable benestar social. Encara queda molta feina a fer i aquest programa tindrà sempre una porta oberta a aportacions de millora.
Ens hem adonat que algunes injustícies socials estan aferrades a la Constitució i s'hauran de proposar els canvis a lliure sufragi de tots els andorrans, també hi ha títols ha desplegar. La resta són lleis i reglaments. Vam publicar la nostra declaració de principis ja que els nostres valors han de ser transparents des del primer moment i independentment del nostre posicionament ideològic. Aprofito per desitjar unes bones festes a tots els andorrans i residents, però especialment als qui no en poden gaudir per diversos motius, ja sigui per la pèrdua d'éssers estimats o per una amarga situació econòmica.

18 dic. 2007

"Promeses i resultats electorals a Escaldes-Engordany" Periòdic Andorra 18-12-2007 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch

Vull recordar amb aquestes línies algunes de les darreres promeses de l'Alternativa a Escaldes-Engordany per part del senyor Francesc Casals i esmentar alguns dels comentaris de les tertúlies de cafè del dia a dia del poble, alhora que la meva opinió.
"Prometo que si guanyo, no us enviaré a casa la foto del cònsol", "Entre tots farem que la parròquia revisqui"
--la justícia electoral dels 2.009 arrasadors vots confirma que el poble vol rebre la foto del nostre cònsol, Antoni Martí, durant quatre anys més, per continuar estan al dia amb un bon benestar social.
"El cònsol Martí ha inaugurat una guarderia i un parc infantil quan arriben les eleccions"
--els nens de la parròquia fa anys que gaudeixen de les guarderies, les d’abans i les d’ara, dels antics i nous parcs infantils, fins i tot dels inaugurats quan les obres s’han acabat.
"Ens fa pagar a tots campanyes per vendre el que no ha fet".
--l’urna ha agraït al cònsol el que ha fet i, sense cap venda, li ha confiat la continuïtat del dia a dia i això farà que revisqui la parròquia amb el seu creixement.
"Entre tots farem que la part alta revisqui", "Punt d’atenció, cartells, díptics, pàgines als diaris"
--he estat membre d’una associació de comerciants i empresaris de la parròquia durant més d’una dècada; tant el Comú de la senyora Magallon com el del senyor Martí ens han ajudat des del primer dia de mandat. Tothom pot anar al punt d’atenció de la part alta a deixar plasmats els suggeriments. Els cartells ens portaran a una senyalització moderna, rebre els díptics a casa nostra ens fa partícips i complementa la informació, fins i tot dels que no hagin pogut llegir les pàgines dels diaris.
"Se’ns ha mort mig poble" --¿s’ha mort mig poble?, ¿es deu referir a les defuncions de les darreres generacions?
"Entre tots ho haurem de reparar"
--l’altre dia vaig trucar a Circulació perquè uns nens van trencar una fusta d’un parc infantil i perquè cap nen no es fes mal; qualsevol hauria fet el mateix, forma part de les reparacions que s’han de fer. Clar que l’equip del senyor Martí buscava també vots; els de l'Alternativa fa anys que intenten un assalt, però a vostès no els ha votat ni la majoria dels seus, i el cònsol ha obtingut un rècord impressionant comptant els vots que vostès calculaven com a gran tret de sortida.
"Només ens falta decidir qui volem que condueixi aquesta resurrecció, els de sempre o l'Alternativa"
--a l'Alternativa, evidentment, no l’hem volgut, sobretot quan hem comparat els seus destructius discursos amb la humilitat del guanyador; els resultats ja s’han vist. Queda clar que hem decidit que la parròquia d'Escaldes-Engordany continuï conduïda pel senyor Martí i el seu equip.
Que quedi escrit també que alguns candidats de l'Alternativa no van complir el pacte de no fer campanya de pressió el dia electoral pels passadissos i els voltants de la Casa Comuna. Tant els Verds com l’equip del cònsol sí que van demostrar que tenien paraula; si vostès no en tenen en unes comunals, pitjor serà en unes generals, ja ho han demostrat.
Li vull agrair al senyor Francesc Casals que hagi dimitit del Consell General, ens estalviarà les seves obres de teatre d’abandonar la sala amb estratègies de màrqueting mal assessorades. Encara que ara tenim el perill que ho faci a la Casa Comuna.


Elector

23 oct. 2007

Escrit Blog: M.I. Sr. Josep Pintat Solans de: Tomàs Pascual Casabosch 23/10/2007 i 23/10/2008


Escrit Blog: M.I. Sr. Josep Pintat Solans de: Tomàs Pascual Casabosch 23/10/2007 i 23/10/2008
M.I. Sr. Josep Pintat Solans,

Un dimecres al matí a la meva edat de 14 anys, concretament l'any 1984 vaig fer autostop a les Arades, gairebé a la sortida de la població de Sant Julià de Lòria.

La meva sorpresa va ser que es va aturar i convidar a pujar al seu cotxe, el M.I. Sr. Josep Pintat Solans, Cap de Govern del Principat d'Andorra.

Jo estava emocionat, era el President actual del país en el qual jo vivia, que l'estudiàvem a l'escola i, anteriorment havia estat Conseller General i també Hble. Cònsol de la parròquia laurediana.

Li vaig manifestar que m'agradava la prosa i que en un futur em faria il·lusió publicar alguns llibres. Em va respondre que l'anés a veure quan volgués i que em donaria un cop de mà.

Em va preguntar sobre els meus estudis, el trajecte se'm va fer emocionant i curt, ho vaig explicar a tothom, ja que no m'ho podia creure.

Van passar els anys i en les poques ocasions que vàrem coincidir ens havíem saludat tal com és natural entre les persones.

A la meva edat de 18 anys, l'any 1988 i havent-hi jo sol·licitat visita, em va rebre al seu despatx on li vaig ensenyar el projecte del meu primer llibre, va adreçar-me al seu Conseller de Cultura, el Sr. Roc Rossell Dolcet, i gràcies a la seva confiança i ajuda vaig poder publicar el primer llibre anomenat "La nena de la Carena".

Posteriorment, als meus 19 anys, l'any 1989 també em va ajudar a publicar el meu segon llibre anomenat "Lletres del Silenci".

Les meves dedicatòries personals a aquestes dues grans persones, són de les que més emocionat vaig signar.

A la meva edat adulta ja amb uns vint i diversos anys, també vaig poder gaudir de realitzar algun petit negoci amb ell, puntual i per formar part de la societat treballadora andorrana.

Els anys anaven passant i als meus 36 anys, concretament l'any 2005 va néixer el meu fill Adam.

Van ser uns mesos després, durant l'any 2006 quan estava jo passejant al meu fill, en quant se'm va acostar el Sr. Josep Pintat, amb la seva mà ja velleta i plena de saviesa va acariciar la cara del meu fill, li va dedicar alguna paraula i em va felicitar com a pare d'un nen. Un gran honor.

Ara fa poc més d'un any, vaig ser una del centenar de persones que va assistir al seu funeral, per acompanyar-lo amb humilitat i respecte en el seu darrer passeig públic almenys en aquesta vida terrenal.

Vàries són les vegades que he anat al lloc del seu repòs per pregar per la seva anima i dedicar-li paraules d'agraïment no tan sols per haver-me escoltat i ajudat quan jo era adolescent, jove i posteriorment adult i pare, sinó per haver estat una gran persona en l'àmbit personal i un gran home d'Estat.

Fins a sempre Sr. Josep Pintat i Solans, desitjo que Déu us guardi al cel!!!

Tomàs Pascual Casabosch
Principat d'Andorra, 23/10/2007 i 23/10/2008

25 sept. 2007

"Diada de Meritxell sense senyeres" Diari d'Andorra 25-09-2007 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch


Recordo les diades de Meritxell dels anys vuitanta. Amb la meva colla d’Encamp, Sant Julià de Lòria i Escaldes-Engordany hi pujàvem la tarda anterior a peu, amb la motxilla a l’esquena, era una aventura que vivíem també, de manera diferent, per la festa laurediana de Canòlich. Acampàvem a les altures de Canillo, en plena natura. L’últim any d’aquella època vàrem convidar un company del seminari de la Seu d’Urgell que ara és mossèn a una comarca de la veïna Catalunya. Ens vàrem instal·lar al refugi del costat del santuari antic, la capella “cremada” com li dèiem, doncs encara es podien observar les seqüeles d’aquell fatídic incendi. On ara hi ha reixes la gent podia passejar per unes petites escales darrere l’altar. Aquella nit, com nens entremaliats però sans i amb respecte, vàrem pujar al sostre del santuari modern, es podia observar un vidre que sortia d’un túnel de terra de l’interior del santuari cap al sostre, al fons hi havia el sant de cada parròquia andorrana, a part de la nostra estimada Verge de Meritxell al centre, on ara hi ha avets. Allà, i per estrany que sembli estar al sostre, vàrem desitjar a cada persona de cada parròquia el millor a la seva vida, i també a tots els difunts. El patriotisme era tan sa que alguns ho desitjaven als que encara no havien nascut! Després, i fins a la matinada, vàrem estar parlant mentre el company mencionat tocava la guitarra al costat de la creu de les set branques. Ell, i per aquella situació tan profunda, se sentia andorrà i per a nosaltres era un gran goig i honor considerar-lo i fer-li viure aquells moments com a tal, jo, que encara no tenia la nacionalitat, també m’hi sentia totalment identificat. Quan tornàvem a les nostres llars podíem observar totes les balconades i locals comercials dels ciutadans plens de senyeres andorranes. A més, la gent es felicitava pel carrer com a les festes de Nadal, amb un “feliç diada!" Amb el pas dels anys i les noves tecnologies, fins fa aproximadament dos anys, (casualitat amb el començament del Govern actual?), a part de les senyeres i les felicitacions mencionades, tal acte de fe i patriòtic es realitzava mitjançant SMS curts entre mòbils, alguns hi afegien imatges amb la senyera andorrana o l’escut, en blanc i negre o color. Fer-ho per e-mail es va convertir també en un mètode fàcil i nou. Aquest any, he anat a Meritxell amb el bon amic i company polític de la UNP, el Joan. Vàrem pujar de bon matí amb autobús, vàrem saludar i desitjar una bona Diada a les persones que coneixíem, vàrem encendre uns ciris per a les nostres famílies, amistats, el poble andorrà, per als problemes al món, i també perquè la nostra patrona, Nostra Senyora de Meritxell, ens doni, si vol, una petita empenta en la nostra intenció política. Mentrestant, ens dirigíem a la sortida, i barrejats entre la gent del poble, vàrem observar de lluny càrrecs electes protegits per la policia en un lloc al qual s’havia d’accedir per escales i qui volia s’acostava a saludar-los. Després, uns vehicles policíacs i en el curs de la seva feina, convidaven la gent a apartar-se i escortaven uns potents i moderns vehicles en comitiva oficial, alguna gent se’n reia i observaven les cares de prepotència dels càrrecs electes i acompanyants dels interiors dels vehicles, que ens miraven de reüll com si fóssim la plebe. Hi havia una aposta, uns quants liberals amb els primers vehicles foscos, i entremig càrrecs electes socialdemòcrates, quin color polític superaria el nombre de vehicles?, la conclusió de tothom era “tots són iguals”. Els centristes i algun altre color, ja estaven allà, no opino del que no he vist, però ens podem imaginar que amb el bus no hi van anar. Vàrem agafar l’autobús de forma divertida, original i cap a esmorzar a Escaldes-Engordany. Allà ens vàrem trobar una de les persones que més ha fet per a la parròquia i el país, exconseller general, excònsol escaldenc, al qual escolto, admiro i respecto moltíssim i amb el qual tinc el gran honor de compartir, sovint, converses de cafè de les quals sempre aprenc moltes coses. Em va comentar que enguany, quan anava a posar la senyera al seu balcó, es va sentir decebut amb els nostres governants nacionals actuals, i molt a desgrat seu no l’havia penjat, això és el sentiment d’un andorrà de soca-rel proper al poble, el qual forma part de la nostra història viva, passada, present i que marcarà un futur de valors. La societat i els savis llibres del futur li reconeixeran la seva part d’història, a part dels actuals que ja ho fan, la qual jo explicaré al meu fill i vosaltres, els que us sentiu andorrans, fareu amb els vostres. El comentari de les senyeres va ser fruit de l’observació que el meu amic i company Joan i jo havíem comentat de la resta de balconades i locals comercials. Malauradament, la casa comuna escaldenca també va ser de les parròquies que menys senyeres petites oficials va repartir, contràriament a Andorra la Vella, on des del carrer de La Unió hi havia la mar de senyeres oficials corporatives. La conclusió és que moltes persones del nostre país estan decebudes amb la manera de fer dels nostres governants, no estan contentes, ni felices, ni satisfetes, amb els projectes d’inversions estrangeres, licitacions a empreses foranes amb concursos internacionals, guies gastronòmiques que només afavoreixen els amiguismes d’algun ministre, bancs que protegeixen l’ingrés del diner fàcil estranger de dubtosa procedència, i a sobre ajuden cada vegada menys els andorrans i residents de sempre, els quals cada vegada marxen més del país, atès que no se’ls ajuda ni se’ls vol escoltar, i són els qui tiren l’arada amb el seu dia a dia... s’ha perdut el respecte a l’andorranitat. En arribar a casa, simplement vaig observar a la televisió andorrana les cares de falsedat de la majoria de la línia oficial, vaig tancar els ulls i vaig preferir viure els Petits Cantors d’Andorra. Jo no escric, com d’altres, un discurs oficial anual assessorat que ni el desitgen ni se’l creuen ells mateixos, escric amb el meu cor i ment.
President de la Unió Nacional de Progrés (UNP)

19 jul. 2007

"Resposta a Jordi Marquet i Mandicó" Diari d'Andorra 19-07-2007 Correu: Tomàs Pascual i Casabosch


En primer lloc, dir-li que el to utilitzat en el meu article anterior és el que es mereix la situació, pels seus atacs passats de to i per les continuades i greus contradiccions en tot el que escriu. A vegades és millor no contestar per confirmar uns fets i així impedir que transcendeixin més, i d’altres és millor disculpar-se amb humilitat sense voler matar ni el missatger ni ningú.
Vostè no ha fet cap correcció ni aclariment de res. Ha tornat a intentar justificar el que és injustificable i ha creat un gran dubte que comparteixo en contra del comú escaldenc. Realment el van autoritzar de paraula a passejar-se i a estacionar en les zones blaves amb la nota escrita al parabrisa? (I més encara tractant-se d’un conseller que va ordenar sancionar les zones blaves en diumenge, que posa paranys a les motocicletes, que fa la vida impossible als comerciants de la part alta i que al carrer on té un negoci està tot permès). Fins i tot alguns agents de circulació m’han comentat que en alguna ocasió havien trucat al conseller de circulació i els havia confirmat que la nota era correcta i que no sancionessin el seu vehicle.
Vostè diu que és evident que ni el Sr. Octavi Font ni el comú escaldenc no el van autoritzar a estacionar a la zona blava. Li recordo el que vostè mateix va escriure en la seva carta anterior: “Se’m va permetre de la mateixa manera que s’hauria permès a qualsevol altra persona...” Qui ha atemptat contra la lleialtat i integritat del comú és vostè, sigui o no sigui veritat si tenia o no permís.
Em diu que és fals que vostè aparqui als passos de vianants. Adjunto fotografia del seu vehicle, en que envaeix la zona d’influència que està prevista en la Llei del codi de circulació, i en què sobren comentaris sobre qui és el garant de la veritat en cada carta pública.
El que vostè reconeix com a procediment poc ortodox, pràctic i fórmula picaresca per estalviar-se sancions, en llenguatge col·loquial s’anomena cara”. Vostè fa servir una frase del poeta Josep Pla i ho autoanomena dimoni gran. Digui-ho com vulgui, però jo de vostè posaria aquesta frase al seu mirall.
Sr. Marquet, jo prenc la ploma quan ho crec convenient i no havia de consultar res amb vostè. Si està acostumat a fer i que li raspallin l’esquena, jo no sóc del mateix estil.
La seva disculpa pública al conseller mencionat es contradiu completament amb la seva declaració anterior i avala el meu contingut de raspallar esquenes.
És cert que parlant la gent s’entén. Si vol continuar amb aquesta conversa públicament davant d’alguna tertúlia de ràdio -per no avorrir als lectors- jo hi estic disposat i el convido.
A qui sí que demano disculpes públiques és al seu fill. Reconec que em vaig deixar portar per uns comentaris únicament en la part que el mencionava a ell.
Vull acabar dient que no em sento gens a gust ni orgullós d’haver participat a desprestigiar la seva persona per un fet puntual. Vostè a estat el millor president de la Cambra de Comerç i tots cometem errors a la vida.
No obstant això, em va cridar l’atenció una frase sobre la qual convido que tothom reflexioni, jo ja ho he fet: “El que fem a la vida té el seu eco a l’eternitat.”

12 jul. 2007

"Carta oberta al Sr. Jordi Marquet Mandicó, ciutadà privilegiat de la parròquia d'Escaldes-Engordany" Diari d'Andorra 12-07-2007 Correu: Tomàs Pascual

En resposta al seu ridícul article del Diari d´Andorra de data 10/7/2007, on vostè confessa ser la persona que de pròpia mà va escriure la nota privilegiada de poder estacionar en zona blava de forma gratuïta.
La meva iniciativa a l’article té lloc per persones que estaven ja fartes de llegir la seva nota al vehicle. Em vaig desplaçar per comprovar-ho per mi mateix, ho vaig veure i així ho vaig publicar. Realment no em creia que un expresident de la Cambra de Comerç actués d’aquesta manera, però malauradament era cert.
Vostè escriu que va sol·licitar al comú d´Escaldes-Engordany d’aparcar gratuïtament en zones blaves. Per molt precises que siguin no té el dret de fer-ho, discrepo sobre que a qualsevol persona se li hauria permès.
El repto a fer la prova. Jo tinc una plaça d’aparcament llogada a les Teulades, i com visc a l’avinguda Carlemany sol·licito que amb el meu rebut de pàrking se’m deixi aparcar a les zones blaves de l’avinguda Consell de la Terra. Si em diuen que sí, ja saben què han de fer la resta de ciutadans escaldencs.
Entenc que certs membres del comú escaldenc l’hagin pressionat per lliurar-los a ells de la irresponsabilitat de tal favoritisme, però no cal que els raspatlli l’esquena fins al punt d’acusar-me de voler posar en dubte la lleialtat i la integritat. L’únic que vostè ha aconseguit amb aquesta confessió, ja que jo a vostè no l’havia mencionat, és avalar el contingut de la meva anterior Tribuna.
El que vostè anomena “autorització” és la seva paraula contra la del comú, i no demostra, de cap manera, cap voluntat per part del comú de res. L’ únic que s’ha demostrat és que vostè ha volgut aprofitar-se de la zona blava destinada a la lliure rotació de vehicles com a còmode pàrking davant de la porta de casa seva.
Si ara el comú, segons vostè diu, respon regalant espais de zones blaves i podent envair els passos de vianants a alguns propietaris de locals comercials, i saltant-se el reglament circulatori per a alguns, això queda molt lluny del que vostè anomena política de diàleg, allò dels bons usos i costums queda molt bé per crear una línia més a la seva carta, però no té cap significat de convivència i justícia social.
I sobre el fet d’haver faltat al respecte als més dels seixanta integrants del projecte de la UNP, és ja el toc ridícul final i realitat injustificada a la seva carta.
Per cert, senyor Marquet, gràcies per haver-se declarat responsable sobre l’escriptura de la seva nota al vehicle, això ajudarà a contribuir que s’aturi persones que no fan avançar el país amb el seu caciquisme.

9 jul. 2007

"Tinc l´autorització.." Diari d´Andorra 09-07-2007 Tomàs Pascual Casabosch


• “Sr. agent,
tinc l’autorització de l’Hble. Sr. Conseller Octavi Font de fer valdre la meva targeta d’abonament en les zones blaves.”

És increïble, però aquest és el text de la nota posada en un vehicle estacionat durant dos dies damunt d’un pas de vianants de l’avinguda Miquel i Mateu, d’Escaldes-Engordany.
Al costat d’aquesta nota hi ha la targeta d’estacionament on diu clarament: Comú d’Escaldes-Engordany, abonament no vàlid per a l’estacionament en les zones blaves de les vies públiques. Uns metres més amunt podem també observar un altre vehicle amb una targeta idèntica al primer, és el vehicle del fill del propietari del primer, el qual té els mateixos privilegis.
Fa poc temps s’ha ordenat que la part alta de l’avinguda mencionada sigui zona blava, un carrer on no hi cap servei, ni tan sols una cafeteria. Els agents de circulació tenen ordres estrictes de sancionar els vehicles comercials que estan treballant i els dels particulars, però es pot comprovar que els privilegis del conseller en qüestió estan exempts de la igualtat que tots els ciutadans es mereixen, independentment del seu estatus social. Jo crec que a això se li diu tràfic d’influències i tinc entès que està castigat pel codi penal. Ara podrem comprovar si la fiscalia de guàrdia en llegir aquest article intervé o fa la vista grossa per tractar-se dels amiguismes de la dubtosa honorabilitat d’algun càrrec electe del comú d’Escaldes-Engordany.
Aquest article, juntament amb l’anterior on denunciava que es posen paranys a les motocicletes i que hi ha algun carrer en què està prohibit sancionar, demostra que l’excel·lent gestió comunal que pretén vendre la corporació local s’està deteriorant a marxes forçades. És molt perillós que una autoritat distribueixi a tort i a dret privilegis en funció del seu humor i interessos.
Cal destacar que si aquests fets estan passant a menys de mig any de les eleccions i que probablement estem davant d’un acte de caciquisme, i a poc del final del mandat, no podrem esperar quelcom de diferent en els propers quatre anys, en cas que guanyessin les eleccions aquest estrany còctel independent del PLA+PLA.
(plataforma constitutiva UNP -Unió Nacional de Progrés-)

20 jun. 2007

"Impuls contra les motocicletes a Escaldes" Periòdic Andorra 20-06-2007 Tomàs Pascual Casabosch


El nou impuls liberal del Comú d'Escaldes-Engordany consisteix a posar paranys a les motocicletes que estan estacionades damunt de la voravia, encara que ocupin un petit espai i que no entorpeixin la lliure circulació de les persones, per prudència a per no treure llocs d’estacionament de la zona blava als vehicles més grans que ho necessiten i que paguen per aquest fet.
Per al Comú sembla que moltes terrasses d’estiu ubicades enmig de la voravia no molesten, ja que paguen el lloguer de l’espai.
També queda el dubte sobre la legalitat d’immobilitzar vehicles andorrans. Una cosa que mai no he entès és per què s’immobilitzen vehicles estrangers en comptes que siguin retirats per la grua, cosa que facilitaria l'espai urbà per a qui el necessiti.
A la fotografia es veu un parany posat a una motocicleta al costat d’un restaurant japonès, ubicat en un carrer sense sortida de l’avinguda de Carlemany, on, a més, a causa de les obres de remodelació no hi ha llocs per deixar aquests petits vehicles. La meva moto també ha estat immobilitzada en un lloc on tampoc no molesta gens, i en arribar a la terrassa d’estiu sí que està plena, fins i tot les mares que van amb els cotxets dels nens han de desviar-se pel mateix carrer, i això que és davant de la Casa Comuna; per la finestra no deuen mirar gaire.
Parlant amb un agent del mateix Servei de Circulació del Comú d'Escaldes, em comenta que l’ordre prové del cap del Servei i del conseller de Circulació.
Aquest fet em fa recordar fa pocs mesos quan un diumenge al matí els mateixos dos personatges van ordenar sancionar tots els vehicles estacionats sense tiquet a les zones blaves; sembla que es volia pretendre que Escaldes-Engordany fos la parròquia pionera d’aplicar una normativa amb què es pretenia eradicar la tolerància dels diumenges. També recordo de fa pocs mesos un parany posat a un vehicle del servei dels Bombers.
Molts comerços de la part alta de la parròquia contemplen moltes setmanes que quan les dues persones esmentades estan de mal humor fan guàrdia i ordenen sancionar sense escrúpols a qui no està més de dos minuts sense entorpir la circulació, encara que sigui per comprar una barra de pa.
És curiós observar que al carrer de davant de la mateixa porta del Comú escaldenc hi ha vehicles sense tiquet cada dia, i en doble fila, sobretot per als qui cada setmana volen apostar els diners als jocs de loteria, primitives, travesses..., però tothom sap qui és el primer interessat en el negoci ubicat en aquella zona, i molts dels agents de circulació han estat convidats a fer els ulls grossa pel que fa a tot el que passa a l'esmentat carrer; són les coses que té el poder a l’ombra.
Amb algun conseller del Comú que cobra mil euros més que els altres per fer només el que he esmentat i haver-se donat de baixa d’un partit polític per estalviar-se el tant per cent que es pacta de paraula i els fets esmentats, crec que posar alguns noms en qualsevol llista electoral encara que fos independent o encapçalada per la mateixa Verge de Meritxell faria un miracle que algú els votés, com a mínim, els qui coneixen la realitat diària de la nostra parròquia.

Membre de la plataforma PCA-UNP.

1 jun. 2007

"Agraïments" Periòdic Andorra 01-06-2007 Tomàs Pascual Casabosch

Estimats companys del PCA/UNP i dels Verds d´Andorra:

Em dirigeixo amb aquest escrit a tots vosaltres per fer-vos arribar els meus sentiments més profunds sobre el que ara mateix estem compartint, la primera edició d’un Curs de Protocol.
En el seu dia els companys del Partit dels Ciutadans d´Andorra (PCA) vam sembrar una llavor, que es rega, cuida i se’n té cura dia a dia.
El petit arbre que està sortint dóna una imatge i un aire en què tots respirem, independentment de qui la cuida o qui l’observa, però tots saben que en algun lloc existeix. El que actualment estem construint és tan digne i honorable que se m’obren vers tots els meus companys molts sentiments de companyerisme, d’amistat i de fraternitat, i tots ells porten cap a una parcel•la que podem anomenar la “família política”.
En el nostre camí ens hem trobat amb moltes experiències, i vull destacar el nostre apropament a la família dels Verds d´Andorra, amb els quals compartim sobretot un gran valor: “No sacrificar sota cap concepte” la nostra ideologia política.
Anem per camins diferents cap a un mateix cim, el benestar de tots els integrants del nostre poble. En aquest camí ens donem la mà de tant en tant en aspectes puntuals com ara intercanviar opinions, disposar de la seu social “Espai Obert”, compartir cursos per al nostre enriquiment polític i personal, però sobretot en transparència, veritat i humilitat.
Vull també fer un agraïment públic especialment a Isabel Lozano, Juli Fernández i Jael Pozo, els quals sempre formaran part d’un excel•lent lloc del nostre començament. Per això públicament vull manifestar en aquest escrit: gràcies, amics dels Verds d´Andorra.
Rosa Mary, a tu no et deixo de mencionar ja que, a part de ser la nostra instructora, a vegades ets la nostra psicòloga, desitgem que ens acompanyis sempre que puguis en el nostre llarg, interminable i dolç camí.
A tots vosaltres, gràcies per ser com sou i agrair-vos el que em suporteu, us asseguro que no abaixaré la guàrdia ja que sense vosaltres no podria realitzar el meu / nostre / vostre somni, una Andorra de benestar i justícia. Gràcies.

Plataforma del PCA/UNP

7 feb. 2007

"Funcions de teatre al Consell General" Diari d'Andorra 07-02-2007 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch

L’altre dia, les persones a qui ens agrada seguir l’actualitat del nostre país vam ser espectadors forçats d’una obra de teatre. La llàstima és que aquest lamentable espectacle es va realitzar en una de les institucions més importants del país, el nostre Consell General.
Pocs som els qui ens creiem que aquesta pel·lícula hagi estat improvisada. És claríssim que obeeix a una estratègia de màrqueting, potser gestionada per l’empresa de la senyora d’un conseller general del PS, deducció comentada en les tribunes de persones del dia a dia, atesa l’evident observació de veure que aquesta darrera realitza diverses feines en comuns socialdemòcrates i, a més, publica escrits a la premsa en què insinua que ningú no sap escriure, només ella. Crec necessari fer aquesta menció, ja que es critiquen les adjudicacions directes i ells fan el mateix, possiblement pitjor.
Aquesta estratègia té com a objectiu el perfil dels andorrans que possiblement votarien el PS per la pena que recorden del desallotjament de l’hemicicle.
La imatge dels representants liberals també va ser digna de sorpreses, podíem observar com alguns es van quedar perplexos pel xou socialdemòcrata. Hi havia expressions de dolor, alguns –i sobretot una ministra en concret– es tapaven la cara. Es tractava d’una altra classe de teatre i alguns es reien de la situació, que és el mateix que mofar-se del poble.
Altres consellers generals liberals, i sobretot el nostre síndic, sí que es notava que estaven dolguts per l’atemptat dels qui, a més, no és la primera vegada que abandonen l’hemicicle. Ja tenen experiència de no complir les seves obligacions i de perdre el respecte al poble andorrà.
Referent als centristes, no cal ni mencionar les seves declaracions. Recordem que són un partit que ha demostrat no treballar pel bé polític nacional i que arriba a l’extrem de tenir congelat el pressupost general de l’Estat, que és l’interès de tot el país, amb l’únic objectiu de forçar un pacte per obtenir cadiretes. Això fa que no tinguin cap mena de credibilitat ni política, ni de gestió, ni personal.
Continuo pensant que la llei del pressupost s’hauria d’aprovar en minoria, per al bon desenvolupament de la nostra societat. D’aquesta manera no es permetria fer de la nostra institució un circ.
Estem en plena edat obscura de la nostra Andorra, tenim el pitjor Govern de la història, amb part de l’equip format per ministres perdedors, a qui el poble va dir no. Ells, però, estan allà. Això sí, amb una barra que s’ha de valorar! Jo no podria!
D’altra banda, tenim la pitjor oposició majoritària de la història, que vol manipular verbalment i amb posicions tècniques i agressives les paraules del nostre respectat síndic, que va aplicar el reglament i va complir el seu deure. Molts comenten que és el millor síndic de la història, malgrat que possiblement s’hauria de revisar el dret a vot d’aquesta figura.
I també tenim una oposició minoritària, però amb un gran poder dins el Consell General, de la qual depèn ara l’aprovació del pressupost.
Senyors consellers socialdemòcrates, molts somien amb la seva dimissió, qui abandona la feina no cobra, dimiteix o se l’acomiada.
Si vostès consideraven aquesta sessió del Consell com un simulacre, podien haver votat no o m’abstinc, i després haurien pogut estudiar querellar-se amb qui correspongués, de la qual cosa també tenen experiència. Lamentablement, però, han preferit tornar a fer el paper de víctimes dins de l’hemicicle de tots els andorrans.
El que ha passat al Consell General demostra, d’una banda, que els liberals continuen en una marxa forçada cap l’enfonsament i acabament polític. No obstant això és el que en el seu dia el poble va votar, tot i que alguns sectors s’hagin sentit enganyats amb fets concrets i demostrables –ja mencionats en altres articles.
Ens espera encara una llarga marxa de més de dos anys d’enganys, prepotències, pronòstics de la fi del comerç tradicional –sense bola de vidre– i amenaces. Ells ho defineixen tot com que “estem enfadats”.
D’altra banda, si els socialdemòcrates guanyessin les eleccions (ells que ja creuen tocar la mel del poder amb la punta dels dits), el país en general sortiria del foc per caure a les brases!

15 ene. 2007

"L'escrit desinformat d'en Toni Solanelles" Diari d'Andorra 15-01-2007 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch

Senyor Toni Solanelles, vostè escriu en el seu article del Diari d’Andorra, de data 12 de gener del 2007, que l’era d’Internet té coses com fer-se una imatge a base d’escrits i, seguidament, mirar d’impulsar un partit polític.
A final dels anys 80, ja vaig publicar dos llibres, al mateix temps que vaig enviar diversos escrits a diferents mitjans de comunicació, alguns dels quals ja no existeixen. Sempre he estat una persona de lletres, això sí, sinceres i valentes.
No em considero, tal com vostè diu, “l’exmilitant liberal més mediàtic”, ara, sí, un dels pocs que ha sabut fer front obertament a alguns mentiders electorals.
Jo només sóc el pare de l’orgull més gran de la meva vida, el meu fill Adam, d’un any i poc. Ara, mare i esperit sant d’un partit polític, no ho sóc.
El diari al qual vostè presta els seus serveis va rebre el mateix comunicat que jo. És cert això dels 51 SMS i de les 25 trucades. Ara, això d’“intentar omplir la sala” no ho he llegit enlloc, ni era l’objectiu.
Vostè, en aquest cas, ha informat malament els lectors i intenta fer-los riure, això sí, amb coses que no són certes, com ara que: “Per mantenir el secretisme, alguns dels convidats a assistir a la cita havien de rebre poca estona abans de l’hora de la convocatòria un missatge de text al telèfon mòbil on es comunicaria el lloc exacte de la trobada.”
Amb aquest fals argument, primer em vaig enfadar, després sí que vaig riure, ja que és impressionant intentar fer creure aquesta bajanada, perquè no és cert! Tots els assistents sabien des de feia dies l’hora i el lloc exactes de la reunió.
Jo no sóc l’alma mater del projecte del partit PCA i li asseguro que no vaig entrar per la porta del darrere de l’Hotel París, a Encamp. Els lectors poden observar, si ho desitgen, que no hi ha cap porta al darrere del mencionat hotel.
Em van comunicar que hi havia un fotògraf quan estàvem amb tots els meus companys i companyes en una sala de la darrera planta, no a la primera com vostè diu.
Tampoc no vam ser deu persones, vam ser onze. Pregunti, si vol, a fundadors d’alguns dels altres partits consolidats quants eren a les primeres xerrades, es podria sorprendre.
Ningú no volia alimentar res a través de les noves tecnologies, jo vaig rebre fa uns dies la trucada d’una persona, que em convidava a entrar en una adreça d’un bloc d’Internet, on vaig veure el projecte del PCA a la xarxa. Em va sorprendre, vaig dubtar de les formes, sobretot perquè en un país on a vegades falten notícies tot pot estar en alguna portada, però valorant la bona intenció no em va desagradar, ni tinc cap dret a dir a ningú que va fer un gest amb bona intenció que no ho trobava prudent per les negativitats que vaig tenir clar que sorgirien.
El que vostè diu, que la plataforma constitutiva va haver d’aclarir un assumpte de suplantació, no ho explica bé, i dedueixo que vostè potser es refereix al fet que algú va penjar a la xarxa un programa electoral fals.
El que vostè anomena semi-clandestinament, no ho comparteixo. El projecte PCA ja ha explicat el motiu pel qual no es va veure prudent l’assistència dels mitjans de comunicació i és que algunes persones van demanar discreció, de fet vostè ho menciona: totes les formacions tenen diferents files.
Sobre el comunicat que vostè diu que va rebre amb “notables faltes ortogràfiques”, per les frases que indica deu ser el mateix que vaig rebre jo. L’he mirat i no les hi trobo, alguns errors de forma sí, possiblement aquest escrit també en tindrà, i és que cada persona fa el que pot. I si és per publicar alguna cosa, vostès ja tenen un servei de correcció, que revisa els escrits de tots els lectors, la publicitat i, possiblement, els articles d’alguns periodistes.
Ara, per haver-se aprofitat del seu poder de treballar en un mitjà de comunicació i per intentar desprestigiar amb tan poca ètica la persona que bonament els va enviar el comunicat, algunes persones amb qui he parlat dubten del seu codi deodontològic.
Ja ha vist que no hi ha hagut cap bluf. El fet de no tenir assessors potser comportarà incidents com aquest, però li asseguro que per mancar a la veritat i a la transparència ningú no podrà escriure res, almenys amb dades.
Jo sol no admeto l’accés de ningú, sinó que el projecte del partit és d’un grup de persones en el qual també estic jo.
La darrera frase del seu escrit ja és el reflex del seu objectiu. Li asseguro que si algun dia ens trobem a Andorra amb cartells d’un home nu, vostè diu en boles, ho consideraré un anunci més, però no serà el PCA qui ho faci, encara que sí que te raó quan diu que per alguna cosa som ciutadans.
Senyor Solanelles, li recomano que apliqui la humilitat a la seva feina, cosa que ha perdut fa molt de temps, segons constato. Vostè quan no s’enfada és dels millors periodistes del Principat d’Andorra, sempre ho he pensat i ho dic, però li aniria bé un curset sobre el control de les emocions.
Vull demanar excuses públiques al senyor fotògraf del Diari d’Andorra, que, tot i que no el vaig veure a la recepció de l’hotel quan vaig arribar, sí que vaig ser informat de la seva presència, però veient només la necessitat de respectar la nostra decisió de no deixar fer fotografies, per donar els resultats de la reunió a tots els mitjans de comunicació sense preferències i al mateix temps, no vaig adonar-me que aquesta persona es mereixia una explicació, amb respecte i educació. Repeteixo que de veritat ho sento i estic disposat a fer-ho personalment, si es creu convenient.
Tinc dubtes de si aquest escrit sortirà publicat tal com l’he fet arribar a la redacció, tenint en compte a qui va dirigit, un treballador del mitjà de comunicació. En tot cas, ja ho veuré i, en cas contrari, ho faré saber. D’altra banda, si els meus humans dubtes no són certs, continuaré creient i fomentant la independència del Diari d’Andorra, alhora que demano que es publiqui una fotografia del senyor Toni Solanelles amb la frase “Tomàs Pascual va entrar per la porta del davant”, ja que ell ho ha fet sense el meu consentiment, i amb avantatge.