"Diada de Meritxell sense senyeres" Diari d'Andorra 25-09-2007 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch

Recordo les diades de Meritxell dels anys vuitanta. Amb la meva colla d’Encamp, Sant Julià de Lòria i Escaldes-Engordany hi pujàvem la tarda anterior a peu, amb la motxilla a l’esquena, era una aventura que vivíem també, de manera diferent, per la festa laurediana de Canòlich. Acampàvem a les altures de Canillo, en plena natura. L’últim any d’aquella època vàrem convidar un company del seminari de la Seu d’Urgell que ara és mossèn a una comarca de la veïna Catalunya. Ens vàrem instal·lar al refugi del costat del santuari antic, la capella “cremada” com li dèiem, doncs encara es podien observar les seqüeles d’aquell fatídic incendi. On ara hi ha reixes la gent podia passejar per unes petites escales darrere l’altar. Aquella nit, com nens entremaliats però sans i amb respecte, vàrem pujar al sostre del santuari modern, es podia observar un vidre que sortia d’un túnel de terra de l’interior del santuari cap al sostre, al fons hi havia el sant de cada parròquia andorrana, a part de la nostra estimada Verge de Meritxell al centre, on ara hi ha avets. Allà, i per estrany que sembli estar al sostre, vàrem desitjar a cada persona de cada parròquia el millor a la seva vida, i també a tots els difunts. El patriotisme era tan sa que alguns ho desitjaven als que encara no havien nascut! Després, i fins a la matinada, vàrem estar parlant mentre el company mencionat tocava la guitarra al costat de la creu de les set branques. Ell, i per aquella situació tan profunda, se sentia andorrà i per a nosaltres era un gran goig i honor considerar-lo i fer-li viure aquells moments com a tal, jo, que encara no tenia la nacionalitat, també m’hi sentia totalment identificat. Quan tornàvem a les nostres llars podíem observar totes les balconades i locals comercials dels ciutadans plens de senyeres andorranes. A més, la gent es felicitava pel carrer com a les festes de Nadal, amb un “feliç diada!" Amb el pas dels anys i les noves tecnologies, fins fa aproximadament dos anys, (casualitat amb el començament del Govern actual?), a part de les senyeres i les felicitacions mencionades, tal acte de fe i patriòtic es realitzava mitjançant SMS curts entre mòbils, alguns hi afegien imatges amb la senyera andorrana o l’escut, en blanc i negre o color. Fer-ho per e-mail es va convertir també en un mètode fàcil i nou. Aquest any, he anat a Meritxell amb el bon amic i company polític de la UNP, el Joan. Vàrem pujar de bon matí amb autobús, vàrem saludar i desitjar una bona Diada a les persones que coneixíem, vàrem encendre uns ciris per a les nostres famílies, amistats, el poble andorrà, per als problemes al món, i també perquè la nostra patrona, Nostra Senyora de Meritxell, ens doni, si vol, una petita empenta en la nostra intenció política. Mentrestant, ens dirigíem a la sortida, i barrejats entre la gent del poble, vàrem observar de lluny càrrecs electes protegits per la policia en un lloc al qual s’havia d’accedir per escales i qui volia s’acostava a saludar-los. Després, uns vehicles policíacs i en el curs de la seva feina, convidaven la gent a apartar-se i escortaven uns potents i moderns vehicles en comitiva oficial, alguna gent se’n reia i observaven les cares de prepotència dels càrrecs electes i acompanyants dels interiors dels vehicles, que ens miraven de reüll com si fóssim la plebe. Hi havia una aposta, uns quants liberals amb els primers vehicles foscos, i entremig càrrecs electes socialdemòcrates, quin color polític superaria el nombre de vehicles?, la conclusió de tothom era “tots són iguals”. Els centristes i algun altre color, ja estaven allà, no opino del que no he vist, però ens podem imaginar que amb el bus no hi van anar. Vàrem agafar l’autobús de forma divertida, original i cap a esmorzar a Escaldes-Engordany. Allà ens vàrem trobar una de les persones que més ha fet per a la parròquia i el país, exconseller general, excònsol escaldenc, al qual escolto, admiro i respecto moltíssim i amb el qual tinc el gran honor de compartir, sovint, converses de cafè de les quals sempre aprenc moltes coses. Em va comentar que enguany, quan anava a posar la senyera al seu balcó, es va sentir decebut amb els nostres governants nacionals actuals, i molt a desgrat seu no l’havia penjat, això és el sentiment d’un andorrà de soca-rel proper al poble, el qual forma part de la nostra història viva, passada, present i que marcarà un futur de valors. La societat i els savis llibres del futur li reconeixeran la seva part d’història, a part dels actuals que ja ho fan, la qual jo explicaré al meu fill i vosaltres, els que us sentiu andorrans, fareu amb els vostres. El comentari de les senyeres va ser fruit de l’observació que el meu amic i company Joan i jo havíem comentat de la resta de balconades i locals comercials. Malauradament, la casa comuna escaldenca també va ser de les parròquies que menys senyeres petites oficials va repartir, contràriament a Andorra la Vella, on des del carrer de La Unió hi havia la mar de senyeres oficials corporatives. La conclusió és que moltes persones del nostre país estan decebudes amb la manera de fer dels nostres governants, no estan contentes, ni felices, ni satisfetes, amb els projectes d’inversions estrangeres, licitacions a empreses foranes amb concursos internacionals, guies gastronòmiques que només afavoreixen els amiguismes d’algun ministre, bancs que protegeixen l’ingrés del diner fàcil estranger de dubtosa procedència, i a sobre ajuden cada vegada menys els andorrans i residents de sempre, els quals cada vegada marxen més del país, atès que no se’ls ajuda ni se’ls vol escoltar, i són els qui tiren l’arada amb el seu dia a dia... s’ha perdut el respecte a l’andorranitat. En arribar a casa, simplement vaig observar a la televisió andorrana les cares de falsedat de la majoria de la línia oficial, vaig tancar els ulls i vaig preferir viure els Petits Cantors d’Andorra. Jo no escric, com d’altres, un discurs oficial anual assessorat que ni el desitgen ni se’l creuen ells mateixos, escric amb el meu cor i ment.
President de la Unió Nacional de Progrés (UNP)