4 sept. 2009

"La meva detenció" Diari d'Andorra 04-09-2009 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch

“Quedeu detingut per un presumpte delicte contra la llibertat”, aquestes van ser les paraules de la parella de policies d’investigació al sortir del portal de casa meva. Després d’uns segons de silenci, que m’imagino que eren de màxima alerta per observar quina reacció tindria, em van dir si entregava les armes legals de foc per voluntat pròpia o portaven un manament d’entrada i escorcoll domiciliari. Evidentment, els les vaig donar, no tinc res per amagar, les tinc fa quinze anys. Em van acompanyar a aparcar el meu vehicle mentre xerràvem, de manera natural, del tema .
En entrar al búnquer em fan posar les meves pertinències personals en unes bosses precintades, m’escorcollen fent-me, fins i tot, baixar els calçotets fins als genolls en una sala sense càmera, després em conviden a beure aigua.
Tinc dret a una trucada, truco al meu pare i li dono números de telèfons mòbils de polítics perquè m’ajudin, sort que ho van fer.
Ni tan sols no em van deixar entrar les ulleres a la cel•la 12 –ciment i vidre– em donen dues mantes pel fred i la comoditat. Al cap d’uns trenta minuts ve un policia secreta, em diu que han rebut instruccions d’anar molt ràpidament amb mi per fer-me passar a la Batllia de guàrdia i que no hagi de passar allà la nit, i que no em sotmetran a un interrogatori, sinó que prestaré declaració.
Em conviden a esmorzar, en la meva declaració, realitzada de forma pacífica i natural, reconec haver insultat en públic –ella privadament ho feia de forma habitual– la meva dona en un atac desesperat perquè no em deixava veure el nostre fill quan em tocava a mi, jo mateix els vaig dir que l’havia esperada a la porta de la seva feina en diverses ocasions per fer-la recapacitar i que l’havia anat a espiar amb prismàtics, ja que m’havien dit que hi havia un home a casa amb el meu fill pel mig i no m’ho creia. A sobre em fitxen com es veu a les pel•lícules, foto de perfil, de front i empremtes.
Després de la declaració em tornen a portar a la cel•la i em donen menjar calent d’un bon restaurant. Allà dins te n’adones què se sent d’estar privat de llibertat, però el meu cap em deia “que dimonis he fet per estar aquí dins?”
La meva sensació d’impotència era pensar que si el meu fill em necessitava per a qualsevol cosa jo no podria fer absolutament res per ell. Ja li explicaré tot quan sigui gran, ara és massa petit i vaja herència li esta deixant la seva mare.
Em venien al cap imatges del meu nuviatge amb la meva dona, el casament, l’embaràs, el naixement del nostre fill, les coses bones i inoblidables dels sis anys de convivència i les dolentes que vam lluitar i guanyar junts.
Vaig patir per l’estat de salut de la meva mare quan sapigués que jo estava detingut per coses que encara no s’han demostrat perquè no són certes.
Em va envair una sensació de no entendre com una dona li pot fer això al seu marit i pare del seu fill, jo crec que la que necessita tractament psiquiàtric és ella i desitjo que es curi i reconegui la veritat de tot, potser sommio.
Al cap d’unes dues hores em porten al batlle de guàrdia, el Sr. batlle em diu que tenen en compte que no tinc antecedents penals, que sóc una persona pública i que tinc un fill que em necessita en llibertat.
Sóc condemnat per insult xenòfob, el que he fet de bo pel continent de la meva dona no interessa ni val, esperar-la a metres de la porta de la seva feina per intentar dialogar amb ella es considera “assetjament”, també sóc condemnat per haver volgut comprovar l’última cosa que no m’esperava de la meva dona i per la seguretat del meu fill, això es considera “atemptar contra la llibertat”.
Condemnar-me a sotmetre’m a tractament psiquiàtric crec que ha estat ben encertat, així podré demostrar moltes coses, i que no pugui contactar amb la meva dona en quatre anys diria que m’han fet un favor, encara que és nefast per al desenvolupament del nostre fill, però això a ella no li interessa.
Tant el fiscal com el batlle i la lletrada es van portar de forma professional i humana, i això ho reconec sense creure en el sistema judicial.
Al dia següent em trobo més denúncies, que a la nit li he robat la catifa de la porta de casa seva, apa!, si això fos així ni el tractament psiquiàtric serviria per a res.
Això sí, les dones presumptament maltractadores ja saben què han de fer per enfonsar els seus marits, fer-se blaus elles mateixes i denunciar-los, plorar molt i si ets maca millor, apuntar-se a diverses associacions i anar acumulant gent que et doni idees de denúncies. Els asseguro que gaudiran del beneplàcit de la justícia i la protecció de les forces de seguretat de l’Estat. Però tindran la sort de no estar a l’aparador públic.
Voleu veure la meva dona? Aneu a la porta del seu lloc de treball i comprovareu com arriba escoltada per la policia, que li fa de taxi cada dia. Una llàstima de malbaratament dels diners dels contribuents.
Ja ho diuen que de fora vindran i de casa et trauran. Jo a partir d’ara per opinar sobre algú si no ho veig en directe no gosaré mai obrir la boca.
Per cert, continuo sense tenir antecedents penals, és evident, sóc innocent i que em contacti qui vulgui que li faré arribar la meva versió detallada.
Jo continuo lluitant contra l’estratègia de màrqueting política de certa gent energúmena per enfonsar la meva vida. Ara, penso continuar escrivint, si fa falta des del mateix centre penitenciari.
Qui vull que em jutgi quan toqui?, el meu estimat fill i Déu.

Tomàs Pascual Casabosch