"El record dels difunts" Més Andorra 26-8-2010 Carta del lector: Tomàs Pascual Casabosch

Quan entro en un cementeri vaig directament als nínxols de persones que coneixia en persona quan eren vives.

En alguns observo flors seques i abandonades d’anys. Em vénen a la ment els records de forma descendent, des dels enterraments en què vaig ser-hi present fins als records en vida que tinc d’aquestes persones ara difuntes.

Amistats meves d’escola, de joventut, alguns pares, mares i avis d’amics meus, l’àvia del meu millor amic, un professor... tot persones que han deixat la seva petjada no només en molts cors i ments, sinó a la vida en general de forma que tal grandesa perdurà eternament.

També observo fotografies de persones desconegudes per mi, i m’afecten les de persones molt joves, infants i fins i tot nadons. Aquests fets ja no són de la naturalesa de la vida, sinó de la injustícia per naturalesa.

Del cementeri de Fontaneda, a part de visitar com a primera persona la Meritxell, una nena de 10 anyets -ara tindria 36- que fis i tot li vaig escriure un llibre de prosa anomenat La nena de la Carena, em vaig fixar arquitectònicament en la seva ampliació que demostra encara que moltes persones prefereixen per diversos motius continuar amb els enterraments tradicionals per damunt de la incineració.

De l’antic cementeri de Sant Julià de Lòria em va cridar l’atenció l’espai anomenat: “Despulles procedents de l’antic cementeri del 1967”.
Ningú podrà anar per aturar-se a visitar els nínxols de persones oblidades on el record majoritari romandrà en cors i ments durant dècades i fins a la desaparició total i conversió en l’anonimat.

Això si, el record que tinc de totes aquestes persones difuntes és exclusivament de les coses positives, bones i que els vius hem d’heretar.

Una de les meves reflexions és que moltes persones ens compliquem la vida sense tenir en compte com n’és de curta i on acabarem tots. Considero que anar a visitar els difunts al cementeri pot ser, a més d’un acte recordatori, una lliçó d’humilitat.

Tomàs Pascual Casabosch