L’any 2004 em vaig registrar al fòrum del web del Partit Liberal d'Andorra, vaig ser l’afiliat que més missatges va penjar (14): ocupava l'11,29% del total de 124. Dos me’ls van censurar: donaven la meva opinió i d’un altre company a l’apartat Quina opinió tens de la nostra web?; suposo que a l’administrador no li va fer gaire gràcia el missatge que vam enviar, ja que qui va fer la web va rebre el projecte a dit, disfressat entre altres ofertes, com ara la meva, i a mi no em van donar ni les gràcies pel temps perdut professionalment en l’elaboració de la meva oferta (ara, copiar-me alguna de les poques coses bones que hi havia sí que ho van fer; com sempre, vaig pecar de bona fe).
Contràriament a alguns, no m’agrada barrejar les coses i vaig decidir intervenir al fòrum com un afiliat lliure més. Les meves intervencions eren d’exposició de nous temes i respostes a debats oberts com ara Les trobades dels joves del PLA, Quin habitatge? Impostos SÍ però... a canvi de... IMPOSTOS JUSTOS, El nostre futur cap de Govern, Andorra i la Unió Europea, La reducció d’hores de treball, Dones del PLA...
En adonar-me ja fa temps que el fòrum era desert, vaig decidir penjar-hi alguns articles meus sobre temes polítics i la meva ponència de comerç de la SAC, entre d’altres, i vaig anar comentant en l’àmbit intern que calia tornar a activar la maquinària, però no m’han fet cas.
El fòrum va registrar 29 persones que es van donar d’alta el mateix 2004, quatre el 2005 i una sola el 4 setembre del 2006; en total, 34. Però la gran majoria no hi ha col·laborat ni amb un sol missatge, alguns hi han intervingut amb un, dos, tres, cinc, sis, set i catorze missatges, altres ni tan sols hi han posat el perfil ni el correu electrònic, ni la parròquia de residència, i s’han limitat a un sol nom d’usuari. Entre alguns ha guanyat l’opció d’accedir a blocs d’Internet sense un responsable legal, en què sovint poc es construeix, ja que en alguns l’objectiu majoritari és desprestigiar i crear confusió, utilitzant l’anonimat, les usurpacions d’identitat i les manipulacions dels missatges enviats, i si no agrada, l’esborren, i en què els pocs que de manera errònia s’atreveixen a signar amb el seu nom són insultats --ells, les seves famílies i els seus ideals--, però observo que les bones intencions tenen tendència a l'alça.
La web del comitè parroquial del PLA d'Escaldes es va fer per créixer, fins i tot s’ha recaptat algun afiliat nou i diversos comentaris. Com que el Partit Liberal va néixer a Escaldes-
Engordany, i independentment d'on pugui morir, potser valdria la pena plantejar la possibilitat que, aplicant una bona gestió, es creï un canal de debats oberts tot fent servir democràticament i amb respecte les noves tecnologies.
Així queda la possibilitat també de lluitar contra comportaments de certs blocs; tancar els ulls i assegurar que els blocs no són un punt d’opinió no és tampoc cert del tot, perquè els qui ho fan fins i tot des de l’anonimat però amb respecte són el perfecte reflex de totes les persones dels carrer... tancar totalment els ulls en els dos casos no és gens interessant.
Ara queda veure si els responsables de la web del comitè escaldenc opten directament per tancar-la, es congela com la del PLA, o són capaços de gestionar-la des d’una perspectiva humana i intel·ligent per aplicar a la xarxa una comunicació directa, fluida i clara.
28 dic 2006
22 dic 2006
"La humiliació de l'intrusisme amb l'insult al català" Bon Dia 22-12-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Fa dies que una empresa forana ubicada al Canadà es passeja pels nostres carrers oferint a les empreses serveis a Internet, des d’un sistema de franquícia.
La directora de la “delegació” ubicada a Andorra, que no parla ni català, es permet el luxe que quan obté algun client amb sistemes d’oferir paquets de serveis millors que els dels empresaris andorrans, assegura ella, els contacta simpàticament oferint-los una entrevista per millorar la seva oferta perquè no perdin altres clients; es deu creure que disposar d’un diploma comprat a la franquícia ja la fa una veritable especialista en la matèria, amb permís d’insultar els veritables professionals andorrans.
Seguint les seves instruccions, un client seu ja és va quedar sense la web i els correus electrònics propis de la seva empresa penjada a la xarxa en plena temporada alta. ¿Qui ho va arreglar? L’empresa andorrana que l’havia perdut com a client.
Curiosament, l’altre dia rebo de tal franquícia un e-mail amb un comunicat sobre la nova web de l’associació Apapma (www.apapma.com)
La web, entre altres defectes, no obeeix en cap moment a les normes modernes de màrqueting ni té una navegació clara, al mateix temps que uns gràfics i un estil que podeu comprovar que fan mal als ulls. El copy © , de propietat està a nom de l’empresa franquiciadora. Els bons professionals andorrans d’Internet ja saben que tal ha d’anar a nom de l’empresa del client, al mateix que la propietat del nom del domini a Internet, el qual també en aquest cas va a nom de l’empresa franquiciada, perdent el client tots els poders de gestió en cas de conflicte amb l’empresa proveïdora, al mateix temps que quedar lligada a tota mena de serveis. Ho podeu comprovar a (www.nominalia.com). Això que dic és la legalitat, després que facin servir les paraules decoratives que vulguin per justificar el que s’ha fet amb una mala gestió o altres motius.
Ara entrem en el plat més fort, no només certes empreses estrangeres es permeten el luxe de fer el mencionat, sinó que com la nostra llengua oficial no els interessa, pengen les Webs a la xarxa amb un munt de faltes ortogràfiques, que a part de ser una deixadesa i un error denunciable, és directament una falta de respecte, un insult i una humiliació.
Estimats lectors, entreu al web de www.apapma.com ràpidament, abans que l’ha treguin o la modifiquin; jo m’ho he imprès tot per si de cas.
Comprovareu que TOT el que he mencionat tècnicament és cert, entreu a www.nominalia.com i cerqueu qui és el propietari legal del domini, amb això ja s’espavilarà Apapma, de fet no és el nostre problema, és la factura de confiar en qui no s’ha de fer, amb una empresa franquiciadora estrangera, possiblement per estalviar diners, ja veieu part del resultat, això no és estalvi.
I ara, el que Sí que ens afecta a tots els andorrans i usuaris de la llengua catalana. Observeu els greus errors d’ortografia:
“(Inicio, su contenido aquí, Pacte entre d’APAPMA, Su imagen aquí, logo am lletres, Dades peronals optatiu, Amb travall, Vui ser membre, Nom y Cognoms, Colabori, Sisplau, Qué tic que fer per ajudar?. , Frecuents, Prensa, Donacions Voluntarias...)”
Independent de que l’idioma de la cistella de la compra està barrejat amb el català, el castellà i l’anglès, algunes paraules són de matrius de programa inacabats. Si la feina no està feta professionalment no s’entrega, no és penja, i hi ha moltes més coses que farien interminable aquest comunicat.
Jo ja he exposat a uns familiars meus la reflexió que és donin de baixa de tal associació. És maco donar vida a qui en dóna, i en aquest cas tal associació possiblement ha estat una víctima més de l’intrusisme i el desconeixement d’Internet. Però, la víctima d’un atemptat contra el teixit empresarial de sempre és l’empresa andorrana i en aquest darrer punt li han donat vida a una empresa estrangera.
I el Govern d’Andorra s’hauria de plantejar no autoritzar l’obertura de certes empreses només a canvi de diners, exigir certificats que demostrin el coneixement d’una professió hauria de ser ja un fet real, i ara també podrem veure si la nova empenta d’iniciativa al català funciona realment o és d’estètica.
President de Calidae
La directora de la “delegació” ubicada a Andorra, que no parla ni català, es permet el luxe que quan obté algun client amb sistemes d’oferir paquets de serveis millors que els dels empresaris andorrans, assegura ella, els contacta simpàticament oferint-los una entrevista per millorar la seva oferta perquè no perdin altres clients; es deu creure que disposar d’un diploma comprat a la franquícia ja la fa una veritable especialista en la matèria, amb permís d’insultar els veritables professionals andorrans.
Seguint les seves instruccions, un client seu ja és va quedar sense la web i els correus electrònics propis de la seva empresa penjada a la xarxa en plena temporada alta. ¿Qui ho va arreglar? L’empresa andorrana que l’havia perdut com a client.
Curiosament, l’altre dia rebo de tal franquícia un e-mail amb un comunicat sobre la nova web de l’associació Apapma (www.apapma.com)
La web, entre altres defectes, no obeeix en cap moment a les normes modernes de màrqueting ni té una navegació clara, al mateix temps que uns gràfics i un estil que podeu comprovar que fan mal als ulls. El copy © , de propietat està a nom de l’empresa franquiciadora. Els bons professionals andorrans d’Internet ja saben que tal ha d’anar a nom de l’empresa del client, al mateix que la propietat del nom del domini a Internet, el qual també en aquest cas va a nom de l’empresa franquiciada, perdent el client tots els poders de gestió en cas de conflicte amb l’empresa proveïdora, al mateix temps que quedar lligada a tota mena de serveis. Ho podeu comprovar a (www.nominalia.com). Això que dic és la legalitat, després que facin servir les paraules decoratives que vulguin per justificar el que s’ha fet amb una mala gestió o altres motius.
Ara entrem en el plat més fort, no només certes empreses estrangeres es permeten el luxe de fer el mencionat, sinó que com la nostra llengua oficial no els interessa, pengen les Webs a la xarxa amb un munt de faltes ortogràfiques, que a part de ser una deixadesa i un error denunciable, és directament una falta de respecte, un insult i una humiliació.
Estimats lectors, entreu al web de www.apapma.com ràpidament, abans que l’ha treguin o la modifiquin; jo m’ho he imprès tot per si de cas.
Comprovareu que TOT el que he mencionat tècnicament és cert, entreu a www.nominalia.com i cerqueu qui és el propietari legal del domini, amb això ja s’espavilarà Apapma, de fet no és el nostre problema, és la factura de confiar en qui no s’ha de fer, amb una empresa franquiciadora estrangera, possiblement per estalviar diners, ja veieu part del resultat, això no és estalvi.
I ara, el que Sí que ens afecta a tots els andorrans i usuaris de la llengua catalana. Observeu els greus errors d’ortografia:
“(Inicio, su contenido aquí, Pacte entre d’APAPMA, Su imagen aquí, logo am lletres, Dades peronals optatiu, Amb travall, Vui ser membre, Nom y Cognoms, Colabori, Sisplau, Qué tic que fer per ajudar?. , Frecuents, Prensa, Donacions Voluntarias...)”
Independent de que l’idioma de la cistella de la compra està barrejat amb el català, el castellà i l’anglès, algunes paraules són de matrius de programa inacabats. Si la feina no està feta professionalment no s’entrega, no és penja, i hi ha moltes més coses que farien interminable aquest comunicat.
Jo ja he exposat a uns familiars meus la reflexió que és donin de baixa de tal associació. És maco donar vida a qui en dóna, i en aquest cas tal associació possiblement ha estat una víctima més de l’intrusisme i el desconeixement d’Internet. Però, la víctima d’un atemptat contra el teixit empresarial de sempre és l’empresa andorrana i en aquest darrer punt li han donat vida a una empresa estrangera.
I el Govern d’Andorra s’hauria de plantejar no autoritzar l’obertura de certes empreses només a canvi de diners, exigir certificats que demostrin el coneixement d’una professió hauria de ser ja un fet real, i ara també podrem veure si la nova empenta d’iniciativa al català funciona realment o és d’estètica.
President de Calidae
21 dic 2006
"Reflexions" Diari d'Andorra 21-12-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
No em sento gens orgullós de l’enrenou que s’ha creat en l’afer de la petició de certs membres del comitè parroquial del PLA d’Escaldes-Engordany al Partit Liberal sobre sol·licitar la meva expulsió.
Públicament només sóc responsable de com actuo als mitjans de comunicació de legal circulació.
D’un article meu en què expressava el meu dolor a un mitjà de comunicació, posteriorment se’n va fer una notícia. La vida ha posat el reflex d’una situació a l’abast públic, això és així de natural.
En veure que uns escrits a Internet que se signaven en nom meu no eren suficients per actuar en contra meva, es va recórrer a alguns dels meus escrits de premsa i ara es nega.
Certs cacics que ocupen càrrecs polítics me la tenen jurada per sentir-se al·ludits en alguns dels meus escrits i els represento una molèstia personal.
Ells estaven desitjant la més mínima relliscada per part meva, i en assabentar-se de l’assumpte d’Internet van pressionar des de l’ombra per acusar-me, desprestigiar-me i aturar qualsevol aspiració política que jo pugui tenir, tot intentant enfonsar-me fins i tot en l’àmbit personal.
Si no m’han expulsat és per pressions polítiques i socials que els han caigut a sobre, de persones a qui vaig demanar de no intervenir al meu favor i que ho han fet amb tota la seva bona intenció, i d’altres sense ni tan sols dir-me res. Crec que jo tenia ganes de l’expulsió, però la meva obligació amb els que han estat al meu costat és ara donar-los les gràcies de tot cor, igual que als impulsors que van recollir signatures; no m’esperava tant, gràcies!
Aquest fet m’ha donat lliçons i he après molt. Ara situo més clarament qui són els meus veritables amics, els meus companys polítics i els meus enemics.
L’inoblidable Dotet, pare del nostre cònsol, forma part de les meves oracions per ajudar-lo en el trànsit pel món al qual tots anirem quan ens toqui, i deia: “On no hi vagis a guanyar, no hi vagis a perdre.” Però jo per a alguns em crec un salvador social, i per a la meva àvia materna, en pau descansi, jo era el seu heroi, i ara sap que ella n’era la meva.
El meu amic Eduard, que va ser conseller al comú d’Escaldes-Engordany, em va dir una vegada que són diferents els perfils de les persones que anaven a fer política: treballar per al poble fent feina, figurar, i protagonisme.
Jo, a part de ser un ciutadà més, fent una dècada en defensa de l’associanisme comercial, i preparant la meva marxa de la primera línia de Calidae, vaig creure en un partit polític, tot valorant la possibilitat de continuar ajudant de manera diferent el poble que admiro amb el que sé fer en comerç i empresa, i socialment vaig escollir el nostre futur en escoles bressol.
Evidentment que els meus escrits són opinions, però estan fets a la universitat de la vida, gastant molta energia i sabates trepitjant poble, cosa que molts dels que estan al poder ni han fet ni faran mai.
Senyor Canturri, la promesa electoral diu “donar obertura al capital estranger en tots els sectors actualment no presents” i el Govern ha fet una proposta contrària a la promesa i vol ampliar, estava amanit, ens han enganyat, i això tocaria proposar-ho en el programa vinent. Queda clar que no és una discrepància meva, llegeixi el programa electoral del 2005 del PLA. Jo no serveixo per defensar una mentida, alguns liberals sembla que sí.
Vostè parla d’injúries i insults. Si vol li faig arribar tots els meus articles públics, si en troba algun, ho demostra, es querella si vol i després parli més del compte; al representant de l’executiva ja li vaig donar articles en els quals expresso el meu malestar polític pels demostrables enganys electorals. Repeteixo, no són opinions meves, està escrit com a promesa al poble andorrà, però a vostès no els interessa tothom qui no hi combregui.
Exposar les meves opinions dins del partit, tal com vostè diu que tinc dret, ja m’ha costat formar part d’una notícia i una roda de premsa.
Em diu que m’aconsella reflexionar. Jo a vostè no li he demanat cap consell, ni ho faria amb qui tingui com a ídol polític el senyor Toni Blair, ni a algú que en algun sopar liberal de joves hagi dit que no parléssim del problema de l’habitatge perquè és constructor, ja sap a qui em refereixo en els dos casos, és cert senyor Canturri? I fa que hi reflexiono des del 27 d’agost del 1969, segurament nou mesos abans també ho feia però no ho recordo. Vostès si que haurien de reflexionar sobre a qui se li hauria d’exposar que dimiteixi i avanci les eleccions generals. Vostè m’ofereix les portes del partit per quedar-me callat per a la comoditat dels perdedors electorals i els mentiders oficials, o que marxi. El seu comportament m’ha recordat alguns residents d’èpoques anteriors, que van ser víctimes de paraules com ara “si no estàs content tens dues fronteres per marxar al teu país”. Li torno a recordar que vostès estan donant suport a enganys electorals. Jo estic al comitè parroquial, al mateix que estava el secretari i bon amic Jordi Rubia, i per culpa de la manera de fer del partit ha marxat, com molts altres faran. Fent feina de pont comunicatiu entre ciutadans i càrrecs electes, atreia el vot ciutadà abans que m’adonés que ens havien enganyat i creava il·lusió de futur i adeptes.
Potser abans de parlar amb la premsa vostè ho hauria hagut de fer amb mi mateix i els representants del comitè escaldenc, jo ja ho havia fet amb ells, però com tot està sempre amanit i en aquest cas no han pogut sortir-se amb la seva se’ls ha vist una vegada més com són.
Per cert, a les ponències de la SAC sobre el futur del comerç a Andorra el Partit Liberal d’Andorra va brillar per la seva absència. Ja s’ha vist el que els interessa el futur i per aquest tema no han fet cap roda de premsa i és un tema de vital importància. Ara, a pronosticar la fi dels basars tradicionals sí que algú s’hi va atrevir, a assistir a escoltar-nos no. Jo sí que hi era, com a espectador i com a ponent.
I per acabar, i tornant al Dot Martí, en pau descansi, reflexionin vostès senyors del Partit Liberal d’Andorra, sobre una frase que ell va dir i recordo, perquè ell és de les grans persones a qui val la pena mencionar a causa de la petjada que ha deixat al nostre poble, i vostès no han fet res perquè se’ls pugui recordar en el futur, i menys si continuen amb aquesta posició: “El Partit Liberal d’Andorra va néixer a Escaldes-Engordany i morirà a Escaldes-Engordany.”
Públicament només sóc responsable de com actuo als mitjans de comunicació de legal circulació.
D’un article meu en què expressava el meu dolor a un mitjà de comunicació, posteriorment se’n va fer una notícia. La vida ha posat el reflex d’una situació a l’abast públic, això és així de natural.
En veure que uns escrits a Internet que se signaven en nom meu no eren suficients per actuar en contra meva, es va recórrer a alguns dels meus escrits de premsa i ara es nega.
Certs cacics que ocupen càrrecs polítics me la tenen jurada per sentir-se al·ludits en alguns dels meus escrits i els represento una molèstia personal.
Ells estaven desitjant la més mínima relliscada per part meva, i en assabentar-se de l’assumpte d’Internet van pressionar des de l’ombra per acusar-me, desprestigiar-me i aturar qualsevol aspiració política que jo pugui tenir, tot intentant enfonsar-me fins i tot en l’àmbit personal.
Si no m’han expulsat és per pressions polítiques i socials que els han caigut a sobre, de persones a qui vaig demanar de no intervenir al meu favor i que ho han fet amb tota la seva bona intenció, i d’altres sense ni tan sols dir-me res. Crec que jo tenia ganes de l’expulsió, però la meva obligació amb els que han estat al meu costat és ara donar-los les gràcies de tot cor, igual que als impulsors que van recollir signatures; no m’esperava tant, gràcies!
Aquest fet m’ha donat lliçons i he après molt. Ara situo més clarament qui són els meus veritables amics, els meus companys polítics i els meus enemics.
L’inoblidable Dotet, pare del nostre cònsol, forma part de les meves oracions per ajudar-lo en el trànsit pel món al qual tots anirem quan ens toqui, i deia: “On no hi vagis a guanyar, no hi vagis a perdre.” Però jo per a alguns em crec un salvador social, i per a la meva àvia materna, en pau descansi, jo era el seu heroi, i ara sap que ella n’era la meva.
El meu amic Eduard, que va ser conseller al comú d’Escaldes-Engordany, em va dir una vegada que són diferents els perfils de les persones que anaven a fer política: treballar per al poble fent feina, figurar, i protagonisme.
Jo, a part de ser un ciutadà més, fent una dècada en defensa de l’associanisme comercial, i preparant la meva marxa de la primera línia de Calidae, vaig creure en un partit polític, tot valorant la possibilitat de continuar ajudant de manera diferent el poble que admiro amb el que sé fer en comerç i empresa, i socialment vaig escollir el nostre futur en escoles bressol.
Evidentment que els meus escrits són opinions, però estan fets a la universitat de la vida, gastant molta energia i sabates trepitjant poble, cosa que molts dels que estan al poder ni han fet ni faran mai.
Senyor Canturri, la promesa electoral diu “donar obertura al capital estranger en tots els sectors actualment no presents” i el Govern ha fet una proposta contrària a la promesa i vol ampliar, estava amanit, ens han enganyat, i això tocaria proposar-ho en el programa vinent. Queda clar que no és una discrepància meva, llegeixi el programa electoral del 2005 del PLA. Jo no serveixo per defensar una mentida, alguns liberals sembla que sí.
Vostè parla d’injúries i insults. Si vol li faig arribar tots els meus articles públics, si en troba algun, ho demostra, es querella si vol i després parli més del compte; al representant de l’executiva ja li vaig donar articles en els quals expresso el meu malestar polític pels demostrables enganys electorals. Repeteixo, no són opinions meves, està escrit com a promesa al poble andorrà, però a vostès no els interessa tothom qui no hi combregui.
Exposar les meves opinions dins del partit, tal com vostè diu que tinc dret, ja m’ha costat formar part d’una notícia i una roda de premsa.
Em diu que m’aconsella reflexionar. Jo a vostè no li he demanat cap consell, ni ho faria amb qui tingui com a ídol polític el senyor Toni Blair, ni a algú que en algun sopar liberal de joves hagi dit que no parléssim del problema de l’habitatge perquè és constructor, ja sap a qui em refereixo en els dos casos, és cert senyor Canturri? I fa que hi reflexiono des del 27 d’agost del 1969, segurament nou mesos abans també ho feia però no ho recordo. Vostès si que haurien de reflexionar sobre a qui se li hauria d’exposar que dimiteixi i avanci les eleccions generals. Vostè m’ofereix les portes del partit per quedar-me callat per a la comoditat dels perdedors electorals i els mentiders oficials, o que marxi. El seu comportament m’ha recordat alguns residents d’èpoques anteriors, que van ser víctimes de paraules com ara “si no estàs content tens dues fronteres per marxar al teu país”. Li torno a recordar que vostès estan donant suport a enganys electorals. Jo estic al comitè parroquial, al mateix que estava el secretari i bon amic Jordi Rubia, i per culpa de la manera de fer del partit ha marxat, com molts altres faran. Fent feina de pont comunicatiu entre ciutadans i càrrecs electes, atreia el vot ciutadà abans que m’adonés que ens havien enganyat i creava il·lusió de futur i adeptes.
Potser abans de parlar amb la premsa vostè ho hauria hagut de fer amb mi mateix i els representants del comitè escaldenc, jo ja ho havia fet amb ells, però com tot està sempre amanit i en aquest cas no han pogut sortir-se amb la seva se’ls ha vist una vegada més com són.
Per cert, a les ponències de la SAC sobre el futur del comerç a Andorra el Partit Liberal d’Andorra va brillar per la seva absència. Ja s’ha vist el que els interessa el futur i per aquest tema no han fet cap roda de premsa i és un tema de vital importància. Ara, a pronosticar la fi dels basars tradicionals sí que algú s’hi va atrevir, a assistir a escoltar-nos no. Jo sí que hi era, com a espectador i com a ponent.
I per acabar, i tornant al Dot Martí, en pau descansi, reflexionin vostès senyors del Partit Liberal d’Andorra, sobre una frase que ell va dir i recordo, perquè ell és de les grans persones a qui val la pena mencionar a causa de la petjada que ha deixat al nostre poble, i vostès no han fet res perquè se’ls pugui recordar en el futur, i menys si continuen amb aquesta posició: “El Partit Liberal d’Andorra va néixer a Escaldes-Engordany i morirà a Escaldes-Engordany.”
18 dic 2006
"La difícil tasca d'opinar" Més Andorra 18-12-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Quan Àlvar Valls em va oferir col·laborar a una columna del Més Andorra, em va exposar un objectiu, que aquest mitjà de comunicació esdevingués líder d’opinió.
Hi ha lectors que, a més de llegir l’actualitat, valoren el contingut variat d’articles d’opinió. Uns ho fan per informar-se, altres per vigilar. Els seguidors ja saben quin columnista hi diu la seva el dia determinat de la setmana. Hi ha fidels que llegeixen exclusivament el que escriu algú en concret.
La tasca no és fàcil. Jo sempre escric amb claredat i amb el cor, i si el contingut és interessant és crea opinió i s’obre debat; i si és per denunciar algun fet, a vegades es respon amb mètodes covards: la resposta assessorada, la prepotència o el silenci.
Rebo comentaris sobre la tasca; em feliciten per la valentia de signar, em titllen de buscar protagonisme, he estat amenaçat i m’he creat enveges i enemics per expressar-me com més m’agrada fer-ho, per escrit. Mai un article pot agradar a tothom, però puc assegurar que sempre escric amb bona intenció, conscient que tot queda arxivat, -les paraules se les emporta el vent-, i estic obert al diàleg verbal.
Jo ja escrivia a butlletins escolars, als anys 1988 i 1989 vaig publicar dos llibres. Fa anys que col·laboro en mitjans de comunicació amb articles d’opinió sobre societat, comerç, política...
Felicito els altres columnistes i animo els ciutadans a escriure. No val el “copiar-enganxar-amanir” d’altres mitjans; el que es publica ha de ser de segada pròpia.
No s’ha de confondre periodista amb columnista d’opinió; els primers també els admiro, més quan en algun mitjà estan sotmesos al xantatge publicitari o polític.
Proposo des de aquestes línies que el Més Andorra organitzi anualment la Gala del columnista d’opinió de l’any, premiant els millors en debats de les diferents orientacions: societat, polítiques, humanes...
Amic Àlvar, gràcies a tu, als columnistes i als lectors, ho hem aconseguit!
Hi ha lectors que, a més de llegir l’actualitat, valoren el contingut variat d’articles d’opinió. Uns ho fan per informar-se, altres per vigilar. Els seguidors ja saben quin columnista hi diu la seva el dia determinat de la setmana. Hi ha fidels que llegeixen exclusivament el que escriu algú en concret.
La tasca no és fàcil. Jo sempre escric amb claredat i amb el cor, i si el contingut és interessant és crea opinió i s’obre debat; i si és per denunciar algun fet, a vegades es respon amb mètodes covards: la resposta assessorada, la prepotència o el silenci.
Rebo comentaris sobre la tasca; em feliciten per la valentia de signar, em titllen de buscar protagonisme, he estat amenaçat i m’he creat enveges i enemics per expressar-me com més m’agrada fer-ho, per escrit. Mai un article pot agradar a tothom, però puc assegurar que sempre escric amb bona intenció, conscient que tot queda arxivat, -les paraules se les emporta el vent-, i estic obert al diàleg verbal.
Jo ja escrivia a butlletins escolars, als anys 1988 i 1989 vaig publicar dos llibres. Fa anys que col·laboro en mitjans de comunicació amb articles d’opinió sobre societat, comerç, política...
Felicito els altres columnistes i animo els ciutadans a escriure. No val el “copiar-enganxar-amanir” d’altres mitjans; el que es publica ha de ser de segada pròpia.
No s’ha de confondre periodista amb columnista d’opinió; els primers també els admiro, més quan en algun mitjà estan sotmesos al xantatge publicitari o polític.
Proposo des de aquestes línies que el Més Andorra organitzi anualment la Gala del columnista d’opinió de l’any, premiant els millors en debats de les diferents orientacions: societat, polítiques, humanes...
Amic Àlvar, gràcies a tu, als columnistes i als lectors, ho hem aconseguit!
14 dic 2006
"Aventura o realitat...?" Diari d'Andorra 14-12-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
L’altre dia va sortir publicat el meu escrit “Llàgrimes innocents”, on explicava un tema.
Dues de les persones que assistien al “Tribunal de Corts Pla-Comitè Parroquial”, en què se’m va comunicar que es presentaria a l’executiva del Partit Liberal la meva expulsió per fer ús de la meva llibertat d’expressió i per un tema sense proves penjat en un bloc d’Internet dels milions que hi ha, van venir a veure’m.
La primera persona em va comentar que no estava d’acord amb el que volien fer-me i que la setmana vinent presentaria la dimissió com a membre del comitè del PLA d’Escaldes-Engordany. I que l’any vinent es plantejaria la baixa definitiva del partit, que a ell també li havia prohibit publicar res que no estigués d’acord amb el Govern, i que li havien ensenyat un apartat dels estatuts on l’obligació del silenci estava prevista de manera molt clara.
L’altra persona em va dir que ell posava abans la defensa del partit per un bé nacional que no pas l’amistat, però em reconeixia que s’havia precipitat en no haver parlat amb mi personalment abans de convocar cap reunió extraordinària. Li agraeixo la reflexió, malgrat el mal ja està fet. No sóc rancorós i tinc molta memòria.
Se’m va proposar convocar una reunió, en la qual podia exposar el meu interès a continuar com a afiliat al partit. Vaig respondre que estava al dia de la quota anyal i que no havia sol·licitat cap baixa. Esperava a veure què els contestaria l’executiva, si realment ho feia. Em van donar per fet que estava tot controlat.
He rebut trucades d’amics, coneguts, polítics, expolítics... L’altre dia em van aturar per Escaldes un grup de persones que m’esperaven ja que coneixien el meu trajecte habitual. Volien comentar el tema i donar-me les seves opinions, totes a favor meu. Em van manifestar que, depenent del que passés, ells es donarien de baixa, que no volien estar afiliats en un partit polític que obre fissures per enfonsar-se. I que, a més, van de sobrats i pretenen expulsar un nano a qui coneixen per coses bones. Fins i tot al famós bloc d’Internet van estar dos dies donant-me suport i comentant el tema. Des d’aquí, gràcies públiques a tots. A la Façana de l’Art, on assisteixo totes les nits que puc, també m’esperaven persones que em van exposar les seves opinions. Vaig parlar amb un dels pocs consellers a qui li fa il·lusió assistir al calendari d’advent, tal com vaig publicar en un escrit anterior, i amb la nostra excònsol, amb qui tants assumptes havíem treballat junts per al bé de la parròquia, vam arribar a llegir l’article allà mateix.
Ara queda esperar si tot formarà part d’una aventura fanfarrona a què m’han sotmès els “4 genets de l’apocalipsi” o si formarà part del film “El bueno, el feo y el malo”. O si “Els 7 magnífics” m’expulsaran perquè el “Dúo Dinámico” pugui continuar, l’un amb molta xuleria a l’hora d’amenaçar i pronosticar la fi de tot el petit comerç d’Andorra, i l’altre anar sumant la cistella de mentides electorals des de una altra galàxia -amb alguns dels qui han perdut les principals eleccions democràtiques-. I pel que fa a tu, estimat Claudi, sempre tindré present el teu gest d’encoratjament.
Dues de les persones que assistien al “Tribunal de Corts Pla-Comitè Parroquial”, en què se’m va comunicar que es presentaria a l’executiva del Partit Liberal la meva expulsió per fer ús de la meva llibertat d’expressió i per un tema sense proves penjat en un bloc d’Internet dels milions que hi ha, van venir a veure’m.
La primera persona em va comentar que no estava d’acord amb el que volien fer-me i que la setmana vinent presentaria la dimissió com a membre del comitè del PLA d’Escaldes-Engordany. I que l’any vinent es plantejaria la baixa definitiva del partit, que a ell també li havia prohibit publicar res que no estigués d’acord amb el Govern, i que li havien ensenyat un apartat dels estatuts on l’obligació del silenci estava prevista de manera molt clara.
L’altra persona em va dir que ell posava abans la defensa del partit per un bé nacional que no pas l’amistat, però em reconeixia que s’havia precipitat en no haver parlat amb mi personalment abans de convocar cap reunió extraordinària. Li agraeixo la reflexió, malgrat el mal ja està fet. No sóc rancorós i tinc molta memòria.
Se’m va proposar convocar una reunió, en la qual podia exposar el meu interès a continuar com a afiliat al partit. Vaig respondre que estava al dia de la quota anyal i que no havia sol·licitat cap baixa. Esperava a veure què els contestaria l’executiva, si realment ho feia. Em van donar per fet que estava tot controlat.
He rebut trucades d’amics, coneguts, polítics, expolítics... L’altre dia em van aturar per Escaldes un grup de persones que m’esperaven ja que coneixien el meu trajecte habitual. Volien comentar el tema i donar-me les seves opinions, totes a favor meu. Em van manifestar que, depenent del que passés, ells es donarien de baixa, que no volien estar afiliats en un partit polític que obre fissures per enfonsar-se. I que, a més, van de sobrats i pretenen expulsar un nano a qui coneixen per coses bones. Fins i tot al famós bloc d’Internet van estar dos dies donant-me suport i comentant el tema. Des d’aquí, gràcies públiques a tots. A la Façana de l’Art, on assisteixo totes les nits que puc, també m’esperaven persones que em van exposar les seves opinions. Vaig parlar amb un dels pocs consellers a qui li fa il·lusió assistir al calendari d’advent, tal com vaig publicar en un escrit anterior, i amb la nostra excònsol, amb qui tants assumptes havíem treballat junts per al bé de la parròquia, vam arribar a llegir l’article allà mateix.
Ara queda esperar si tot formarà part d’una aventura fanfarrona a què m’han sotmès els “4 genets de l’apocalipsi” o si formarà part del film “El bueno, el feo y el malo”. O si “Els 7 magnífics” m’expulsaran perquè el “Dúo Dinámico” pugui continuar, l’un amb molta xuleria a l’hora d’amenaçar i pronosticar la fi de tot el petit comerç d’Andorra, i l’altre anar sumant la cistella de mentides electorals des de una altra galàxia -amb alguns dels qui han perdut les principals eleccions democràtiques-. I pel que fa a tu, estimat Claudi, sempre tindré present el teu gest d’encoratjament.
13 dic 2006
"Andosins" Periòdic d'Andorra 13-12-2006 Acudit dedicat a Tomàs Pascual Casabosch i al Comitè parroquial del Pla d'Escaldes-Engordany
(Periòdic d'Andorra 13-12-2006 Acudit Andosins Tomàs-Pla)
11 dic 2006
"Sigues feliç, petit Abel!" Més Andorra 11-12-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
En una botiga de joguines d’Escaldes-Engordany vaig comprar al meu fill un «Neng». A mi aquest personatge m’ha fet riure molt, però com a ninot sembla que al meu petit no li fa gràcia; vaja, que ni se’l mira. Al sortir de la botiga, hi havia un nen que tenia una rabieta i plorava. La mare li deia: «No puc, fill; no ploris, la mama te’l comprarà quan cobri». La pobra criatura evidentment no ho entenia. Em vaig abaixar a l’alçada del petit, i al demanar-li el seu nom, em va dir sufocat i plorant, «Abel».
Li vaig preguntar: «I què li passa a l’Abel sent tan maco...?», i, sota l’atenta mirada de la mare, em va assenyalar un «Furby» de l’aparador. La mare, molt agradable, em deia que els nens ho volen tot, i que no entenen que no pot ser. Li vaig respondre que les criatures no saben que estem en una societat on res és fàcil. Em vaig alçar, i oferint la meva mà al petit Abel li vaig dir: «Vine amb mi, et compro el Furby».
Després que la seva mare em digués que sentia vergonya i jo de convèncer-la que em venia de gust que el petit tingués el seu ninot, ell l’abraçava com amb por que li marxés. A més, li vaig dir que la seva mare quan cobrés em tornaria els diners, per a fer-la sentir part del regal. Ara, no va haver-hi manera que s’acceptés tal argument. La mare va dir al petit que em donés les gràcies i un petó, me’l va fer tímid però sentit, jo li vaig tornar abraçant-lo.
Ja et vaig dir, mama de l’Abel, que sobretot agafessis un Més Andorra aquest dilluns; aquest és el meu veritable regal, aquest article, per a tu i per a l’Abel; has vist que important que ets que surts a la premsa bonic Abel?
Abel, quan ja ens havíem acomiadat, i a les poques passes em vaig girar a mirar-te i vas aixecar el braç movent i ensenyant-me orgullós la teva nova joguina, em vas fer posar content. Sigues molt feliç, petit Abel...!!!
Li vaig preguntar: «I què li passa a l’Abel sent tan maco...?», i, sota l’atenta mirada de la mare, em va assenyalar un «Furby» de l’aparador. La mare, molt agradable, em deia que els nens ho volen tot, i que no entenen que no pot ser. Li vaig respondre que les criatures no saben que estem en una societat on res és fàcil. Em vaig alçar, i oferint la meva mà al petit Abel li vaig dir: «Vine amb mi, et compro el Furby».
Després que la seva mare em digués que sentia vergonya i jo de convèncer-la que em venia de gust que el petit tingués el seu ninot, ell l’abraçava com amb por que li marxés. A més, li vaig dir que la seva mare quan cobrés em tornaria els diners, per a fer-la sentir part del regal. Ara, no va haver-hi manera que s’acceptés tal argument. La mare va dir al petit que em donés les gràcies i un petó, me’l va fer tímid però sentit, jo li vaig tornar abraçant-lo.
Ja et vaig dir, mama de l’Abel, que sobretot agafessis un Més Andorra aquest dilluns; aquest és el meu veritable regal, aquest article, per a tu i per a l’Abel; has vist que important que ets que surts a la premsa bonic Abel?
Abel, quan ja ens havíem acomiadat, i a les poques passes em vaig girar a mirar-te i vas aixecar el braç movent i ensenyant-me orgullós la teva nova joguina, em vas fer posar content. Sigues molt feliç, petit Abel...!!!
8 dic 2006
"Llàgrimes innocents" Diari d'Andorra 08-12-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Dimarts passat a la tarda el meu fill petit de menys d’un any va plorar perquè va notar que jo, el seu pare, amb un to de veu neguitós, li explicava a la seva mare una situació que he viscut injusta... els culpables ja es trobaran en el seu pas per la vida amb allò que en l’àmbit personal han provocat...
Ara són passades les sis del matí quan escric aquestes línies i el que no em deixa dormir no són precisament les hipotètiques acusacions de certs companys de partit sobre el que es van trobar escrit en un bloc d’Internet, o dir-me que jo no he de fer declaracions públiques, i ni tan sols la propera petició d’expulsió que m’han advertit que formularan a l’executiva per fer ús de la meva llibertat d’expressió –tan prevista a la nostra Constitució– en dir que no estic content dels enganys electorals de certes persones electes. Si no dormo és a causa de l’acte d’alta traïció de la persona sobre qui jo he publicat sempre que adoro i aprecio com a amic, i sempre li he estat fidel. Per tenir amics així crec que seria menys perillós fer de kamikaze en qualsevol guerra.
A part que se’m va amenaçar de posar-me “denúncies” legals, se’m va comentar que potser em penso que sóc el més llest pel fet d’escriure a la premsa, em van dir que “ningú es imprescindible” i que jo no sóc el “salvador” de ningú, i se’m va “advertir” que en el consell de ministres vinent es comentaria l’existència d’un bloc a Internet. Espero que això últim sigui una fanfarronada perquè a tots els països del món existeixen aquests blocs, i són necessaris, i els veritables polítics no s’hi fiquen, ja que normalment s’actua des de l’anonimat més covard, i crec que l’únic lloc adequat per a les tribunes obertes signades pels ciutadans és la premsa, ràdio i televisió.
He trucat al meu amic Eduard, el qual m’ha donat bons consells i malgrat que no els puc seguir tots ho agraeixo ara i per sempre. Després, a part de comentar la situació a persones també de la meva confiança, he contactat amb el meu cònsol, el qual s’ha sorprès que ara alguns membres del comitè parroquial del PLA d’Escaldes-Engordany actuïn com a Tribunal de Corts. A ell ja l’havien convidat a assistir a l’exposició de la meva execució política... però evidentment sent ell un veritable polític no hi va anar.
El cònsol, sorprès, de seguida em va preguntar quin problema tenen els meus escrits, i s’oferia a intervenir en el tema, però, evidentment, jo agraint-li el seu noble gest, li vaig dir que el trucava com a amic, no com a polític, que només li volia fer veure el que ens podríem esperar amb alguns dels grans aprenents de politiquets que tenim al país... i que vull viure el que lliurement decidirà l’executiva sense cap influència. Si realment se m’expulsa, faré dotzenes de fotocòpies a color del comunicat i sempre portaré una còpia dins el meu passaport com a salconduit per a qui sap què... Espero intrigat la decisió, mentre guardo l’escrit per a quan el meu fill tingui els seus 18 anys i vulgui exercir el seu lliure dret a vot, i pugui comparar la meva època amb la seva, que espero que sigui millor. Ara, amb el que li hauré d’explicar, ja veieu el que sembren alguns hereus del caciquisme a anys vista.
Ara són passades les sis del matí quan escric aquestes línies i el que no em deixa dormir no són precisament les hipotètiques acusacions de certs companys de partit sobre el que es van trobar escrit en un bloc d’Internet, o dir-me que jo no he de fer declaracions públiques, i ni tan sols la propera petició d’expulsió que m’han advertit que formularan a l’executiva per fer ús de la meva llibertat d’expressió –tan prevista a la nostra Constitució– en dir que no estic content dels enganys electorals de certes persones electes. Si no dormo és a causa de l’acte d’alta traïció de la persona sobre qui jo he publicat sempre que adoro i aprecio com a amic, i sempre li he estat fidel. Per tenir amics així crec que seria menys perillós fer de kamikaze en qualsevol guerra.
A part que se’m va amenaçar de posar-me “denúncies” legals, se’m va comentar que potser em penso que sóc el més llest pel fet d’escriure a la premsa, em van dir que “ningú es imprescindible” i que jo no sóc el “salvador” de ningú, i se’m va “advertir” que en el consell de ministres vinent es comentaria l’existència d’un bloc a Internet. Espero que això últim sigui una fanfarronada perquè a tots els països del món existeixen aquests blocs, i són necessaris, i els veritables polítics no s’hi fiquen, ja que normalment s’actua des de l’anonimat més covard, i crec que l’únic lloc adequat per a les tribunes obertes signades pels ciutadans és la premsa, ràdio i televisió.
He trucat al meu amic Eduard, el qual m’ha donat bons consells i malgrat que no els puc seguir tots ho agraeixo ara i per sempre. Després, a part de comentar la situació a persones també de la meva confiança, he contactat amb el meu cònsol, el qual s’ha sorprès que ara alguns membres del comitè parroquial del PLA d’Escaldes-Engordany actuïn com a Tribunal de Corts. A ell ja l’havien convidat a assistir a l’exposició de la meva execució política... però evidentment sent ell un veritable polític no hi va anar.
El cònsol, sorprès, de seguida em va preguntar quin problema tenen els meus escrits, i s’oferia a intervenir en el tema, però, evidentment, jo agraint-li el seu noble gest, li vaig dir que el trucava com a amic, no com a polític, que només li volia fer veure el que ens podríem esperar amb alguns dels grans aprenents de politiquets que tenim al país... i que vull viure el que lliurement decidirà l’executiva sense cap influència. Si realment se m’expulsa, faré dotzenes de fotocòpies a color del comunicat i sempre portaré una còpia dins el meu passaport com a salconduit per a qui sap què... Espero intrigat la decisió, mentre guardo l’escrit per a quan el meu fill tingui els seus 18 anys i vulgui exercir el seu lliure dret a vot, i pugui comparar la meva època amb la seva, que espero que sigui millor. Ara, amb el que li hauré d’explicar, ja veieu el que sembren alguns hereus del caciquisme a anys vista.
4 dic 2006
"El calendari d'advent" Més Andorra 04-12-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Divendres passat es va inaugurar, a la Façana de l’Art d’Escaldes-Engordany, el calendari d’advent, amb el sorteig diari de quadres d’artistes del nostre país. Quan s’acosta el darrer mes de l’any, ja es troba a faltar aquest acte. Dies abans, i fins al dia 24, hi col·laboro portant a la butxaca un talonari de butlletes, que ensenyo i explico que pel mòdic preu de 5 euros la mateixa butlleta participa fins al darrer dia en un sorteig que qui sap si podria ser també una gran inversió econòmica.
Fa una dècada que l’ambient que allà es troba és molt especial; ja ho va dir l’Anna Garcia, del Comú, al principi del «tret de sortida»: «Veig moltes cares conegudes de sempre», i per aquest motiu aquest any s’obsequia els assistents amb un sorteig extraordinari d’un petit regal.
Entre altres persones, al públic hi havia la nostra inoblidable excònsol Lydia Magallon, l’expresident de Proturisme, Jordi Rubia; el Jacob de Cultura, la consellera de Socials, Trini Marín, que hi assisteix d’anys enrere quan encara no era electa, i diversos ciutadans escaldencs, d’altres parròquies i alguns turistes.
Els consellers actuals que hi assisteixen no els anomeno perquè crec que han de ser-hi i per això hi van a torns; però qualsevol observador que compari els honorables als darrers anys amb ara, ja s’adona de qui són els veritables seguidors.
Aquest acte arreplega des dels més petits fins als més grans: els primers fan de «mà innocent» a l’urna mentre tota la resta espera el nom del guanyador per aplaudir i felicitar-lo.
Superant el fred, amb dolces orelletes, pastes i moscatell, es va saludant i xerrant amb les persones, i ja començant a desitjar bones festes, tot comentant fets del nostre poble i de la nostra gent. Això ens fa mantenir els nostres costums i ser-ne nosaltres mateixos els protagonistes, i amb la il·lusió que el nom del guanyador sigui per als nostres, tot col·laborant amb la cultura del país.
Animeu-vos a venir!
Fa una dècada que l’ambient que allà es troba és molt especial; ja ho va dir l’Anna Garcia, del Comú, al principi del «tret de sortida»: «Veig moltes cares conegudes de sempre», i per aquest motiu aquest any s’obsequia els assistents amb un sorteig extraordinari d’un petit regal.
Entre altres persones, al públic hi havia la nostra inoblidable excònsol Lydia Magallon, l’expresident de Proturisme, Jordi Rubia; el Jacob de Cultura, la consellera de Socials, Trini Marín, que hi assisteix d’anys enrere quan encara no era electa, i diversos ciutadans escaldencs, d’altres parròquies i alguns turistes.
Els consellers actuals que hi assisteixen no els anomeno perquè crec que han de ser-hi i per això hi van a torns; però qualsevol observador que compari els honorables als darrers anys amb ara, ja s’adona de qui són els veritables seguidors.
Aquest acte arreplega des dels més petits fins als més grans: els primers fan de «mà innocent» a l’urna mentre tota la resta espera el nom del guanyador per aplaudir i felicitar-lo.
Superant el fred, amb dolces orelletes, pastes i moscatell, es va saludant i xerrant amb les persones, i ja començant a desitjar bones festes, tot comentant fets del nostre poble i de la nostra gent. Això ens fa mantenir els nostres costums i ser-ne nosaltres mateixos els protagonistes, i amb la il·lusió que el nom del guanyador sigui per als nostres, tot col·laborant amb la cultura del país.
Animeu-vos a venir!
2 dic 2006
"L'STA" Periòdic d'Andorra 02-12-2006 Societat: Tomàs Pascual Casabosch
L’STA continua amb la dinàmica de sempre: que no funcionin correctament les connexions a internet que més es necessiten. Si voleu navegar per webs amb llenguatges senzills, html, jpg..., cap problema, però si havíeu de navegar dijous passat, durant tot el dia, per webs on calia omplir i enviar formularis, treballar amb programes ftp per actualitzar pàgines..., no hi havia manera.
Ens vam trucar diversos professionals per comentar que si tot no hagués de passar pels incompetents de l’STA en matèria d’internet, no passarien aquests fets. Dijous vaig trucar al 115 per tercera vegada i em van dir que no trobaven la font del problema; mentrestant, nosaltres sense poder treballar.
El director de l’STA deu estar dirigint tranquil·lament la seva empresa privada des de les línies telefòniques de la parapública.
Ens vam trucar diversos professionals per comentar que si tot no hagués de passar pels incompetents de l’STA en matèria d’internet, no passarien aquests fets. Dijous vaig trucar al 115 per tercera vegada i em van dir que no trobaven la font del problema; mentrestant, nosaltres sense poder treballar.
El director de l’STA deu estar dirigint tranquil·lament la seva empresa privada des de les línies telefòniques de la parapública.
27 nov 2006
"Obertura econòmica" Més Andorra 27-11-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
«Donarem obertura al capital estranger fins al 100% en tots els sectors actualment no presents en l'aparell productiu Andorra»
La promesa està en el Programa electoral 2005 del Partit Liberal d’Andorra, apartat «2 Economia i finances, equipaments i serveis» al «2.1 Andorra, una economia amb energia renovada» a «Propostes».
També es pot consultar a la pàgina web:
http://www.partitliberal.ad
Amb els empresaris amb dret a vot i tendència liberal que he parlat, van creure que aquest apartat era innovador, alguns eren una mica desconfiats, però com que no els perjudicava en les seves activitats i es volia ser oberts, van votar el partit en qui confiaven. Ara resulta que l’obertura ha de ser per a tots els sectors, però a causa de les pressions que estan rebent els «liants», semblaria que es podria fer amb temps, independentment de la pressa amb què alguns polítics volen accelerar el procés. Els dits votants van ser enganyats!; sempre he dit que l’obertura es limités només a la promesa, i, si a les properes eleccions el PLA creu necessari, una obertura total doncs que ho proposin al programa electoral vinent i que ho voti qui hi cregui.
Unes declaracions del cap de Govern quan era candidat asseguraven que mai tindria al seu equip ministres que hagin perdut les eleccions. Si els comptes no em fallen n’hi han tres actualment; això es considera una mentida. Es va votar a un color determinat, i ara es fan pactes per donar cadires ministerials, això es infidelitat als ideals.
Potser les lleis bàsiques com la del pressupost haurien de prosperar de manera
obligada i així no caldria majoria, i si no es pot governar, millor seria convocar eleccions anticipades.
Tot això provoca el meu descontentament i puc crear confusió amb els meus articles, la qual cosa no vol dir que pugui elogiar les persones que sí que treballen en allò del que varen prometre.
La promesa està en el Programa electoral 2005 del Partit Liberal d’Andorra, apartat «2 Economia i finances, equipaments i serveis» al «2.1 Andorra, una economia amb energia renovada» a «Propostes».
També es pot consultar a la pàgina web:
http://www.partitliberal.ad
Amb els empresaris amb dret a vot i tendència liberal que he parlat, van creure que aquest apartat era innovador, alguns eren una mica desconfiats, però com que no els perjudicava en les seves activitats i es volia ser oberts, van votar el partit en qui confiaven. Ara resulta que l’obertura ha de ser per a tots els sectors, però a causa de les pressions que estan rebent els «liants», semblaria que es podria fer amb temps, independentment de la pressa amb què alguns polítics volen accelerar el procés. Els dits votants van ser enganyats!; sempre he dit que l’obertura es limités només a la promesa, i, si a les properes eleccions el PLA creu necessari, una obertura total doncs que ho proposin al programa electoral vinent i que ho voti qui hi cregui.
Unes declaracions del cap de Govern quan era candidat asseguraven que mai tindria al seu equip ministres que hagin perdut les eleccions. Si els comptes no em fallen n’hi han tres actualment; això es considera una mentida. Es va votar a un color determinat, i ara es fan pactes per donar cadires ministerials, això es infidelitat als ideals.
Potser les lleis bàsiques com la del pressupost haurien de prosperar de manera
obligada i així no caldria majoria, i si no es pot governar, millor seria convocar eleccions anticipades.
Tot això provoca el meu descontentament i puc crear confusió amb els meus articles, la qual cosa no vol dir que pugui elogiar les persones que sí que treballen en allò del que varen prometre.
25 nov 2006
Ponència XII Jornades de la SAC -El futur del comerç a Andorra, cap a on va? 25-11-2006
Societat Andorrana de Ciències
XII JORNADES DE LA SAC : EL FUTUR DEL COMERÇ A ANDORRA,
CAP A ON VA?
Dissabte 25 de novembre 2006
Sala d’actes del Govern a Prada Casadet, Andorra la Vella
ORGANITZA: SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES
PATROCINEN: MINISTERI D'AFERS EXTERIORS, CULTURA I COOPERACIÓ
FUNDACIÓ CRÈDIT ANDORRÀ
– El comerç a la part alta d'Escaldes-Engordany
Tomàs Pascual i Casabosch, president de Calidae
XII JORNADES DE LA SAC : EL FUTUR DEL COMERÇ A ANDORRA,
CAP A ON VA?
Dissabte 25 de novembre 2006
Sala d’actes del Govern a Prada Casadet, Andorra la Vella
ORGANITZA: SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES
PATROCINEN: MINISTERI D'AFERS EXTERIORS, CULTURA I COOPERACIÓ
FUNDACIÓ CRÈDIT ANDORRÀ
– El comerç a la part alta d'Escaldes-Engordany
Tomàs Pascual i Casabosch, president de Calidae
Hola bona tarda,
Sóc Tomàs Pascual Casabosch, President de l’associacio de Comerciants, Empresaris, Hotelers i Restauradors de la part alta de la Parròquia d’Escaldes-Engordany CALIDAE, la qual actualment aplega gairebé un centenar d’afiliats.
Fa quasi una dècada que estic lluitant en defensa dels interessos del Comerç tant de la part alta com de la parròquia mencionada en general.
Quan ocupava el càrrec de Vocal, el comerç estava passant una situació de canvi d’una època en que per la majoria de l’avinguda Carlemany era fàcil, però els qui estàvem als carrers de la part alta no creixíem turísticament al mateix ritme, al passar al càrrec de Secretari i posteriorment Vicepresident i portaveu, vaig observar que la solució no era portar corones mortuòries amb els noms del comerços a la porta del Comú com havia fet una Junta Directiva anterior, sinó que era començar a organitzar el Comerç, i la part baixa començava també a tenir problemes, acceptant doncs l’obertura d’afiliació a comerços concrets d’altres zones.
Varem començar per ordenar el que teníem, i actualment ho tenim classificat de la següent manera:
- Botiga de barri; es el servei de proximitat dels habitants i de molts dels qui només fan una vida professional a la zona, els sectors econòmics majoritaris son presents en el sector de l’alimentació, el forn, la pastisseria, el bar, granja, saló de té, perruqueria, papereria i premsa.
El perfil del client va des de el màxim fidel de cada dia que consumeix tot perquè no li preocupa el preu, al qui ho fa per comoditat en les necessitats del dia a dia i el que te la necessitat d’una confiança per un posterior pagament.
En el sector de l’alimentació la majoria consumeix en grans superfícies degut a un clar tema més que de varietat de productes, de preu.
-Comerç especialitzat; aliments per a gourments selectes, begudes de bon paladar, pa i pastisseria artesana, professionalitat en tractaments de bellesa, tapisseria, copisteria, animals, farmàcia, electricitat, carnisseria, esports, joguets, bugaderia, floristeries, informàtica, sastreria, mobles, roba, pneumàtics, mecànica, marques de reconeguda reputació i tranquil·litat en la garantia dels productes majoritàriament d’electrònica, joieria, rellotgeria, perfumeria...
i m’he volgut estendre una mica perquè el perfil del client en aquest cas busca la certesa i la seguretat en l’especialitat, la qualitat i la garantia.
-Serveis; assegurances, hoteleria, restauració, agencies de viatges, bancs...
El perfil del client exigeix l’assegurança més adient i amb màxima claredat de la lletra petita per evitar sorpreses desagradables, als hotels vol un tracte familiar, dormir còmode i relaxat, i curiosament la majoria de consultes que ens arriben volen una fotografia del bany, en la restauració majoritàriament es busca els plats típics del país o diverses especialitats concretes per a poder degustar i comparar una bona carn, una bona truita de riu, una pizza, uns assortiments d’embotits del país i inclòs una amanida dels nostres horts.
-Empresa; tal paraula ens fa pensar automàticament en cadenes de botigues, grans magatzems, hotels i restaurants.
Però EMPRESA vol dir “emprendre” , i comercialment parlant un emprenedor es EMPRESARI, sigui petit, mitjà o gran, es des de el petit botiguer, el bon comerciant, el prestador de serveis, el professional de les professions liberals, QUALSEVOL persona activa que vulgui construir, ho faci i inclòs fracassi.
Amb tals classificacions hi ha molta susceptibilitat, hi ha el botiguer que diu que no te el nivell de ser una empresa, o que ho es, hi ha el comerç que diu que es especialitzat i no ho es, o es creu que ho es en tot el que ven, hi ha el comerç que es especialista amb un producte determinat i no se’n adona, hi ha qui no veu més enllà de la seva voravia, taula, porta i el factor SORT es determinant independentment del seu èxit.
Dites classificacions ens van portar a aplicar quotes anyals baixes i assequibles per al petit comerç i ridícules per als grans, tenint tots els mateixos drets i obligacions, els fons es van destinar a imatge corporativa, màrqueting, distribucions, edició d’anuaris, formularis d’afiliació, queixes i suggeriments, i amb alguna subvenció Comunal a la creació d’una pàgina web amb base de dades per a comerç electrònic, punt molt important per atreure turistes i nacionals amb les noves tecnologies.
Mentrestant els nostres associats disfrutaven d’una enganxina amb la imatge corporativa de CALIDAE i un certificat que els “protegia” inclòs contra la competència deslleial, nosaltres anàvem tenint reunions amb la Cambra de Comerç, Unió Proturisme, escrits constants a la premsa, intervencions a radio i televisió, fer d’intermediaris entre ells i el Comú (Cònsols, Consellers i diferents responsables de departaments); discutir-nos amb agents de circulació i interminables accions que ni tan sols ens obligaven els estatuts.
Els comerços de sempre majoritàriament han tancat degut a jubilacions i on les seves noves generacions han volgut decantar-se a altres activitats comercials, però sempre tindrem negocis familiars i generacionals, unir una manera de fer clàssica amb cert toc antic però pensament modern i visió de futur, aferra i consolida el dia a dia i multiplica les capacitats de l’èxit per a lluitar contra el qui sense cap mena d’escrúpols posa la mateixa activitat al costat del veí amb el pretexta de que “la competència es lliure”; SI es lliure, però si respectem l’espai del teixit empresarial andorrà de les nostres persones de sempre i les seves generacions, les quals cada vegada estan més qualificades.
El comerç de sempre ha suportat canvis de circulació, moments de crisis general, problemes d’aparcament per als seus clients, poques zones de carrega i descarrega, agents de circulació que no han estat capaços d’aplicar la paraula tolerància i també els propis abusos d’alguns clients en mal estacionament i entorpiment de la lliure circulació de persones i vehicles, per ells estar al bar o “petant” la xerrada amb la dependenta de torn tafanera del barri.
Ara tant a la part comercial alta com baixa, com dreta o esquerra la majoria es troba en mig dels pitjor dels abusos; el preu del lloguer, alguns han tancat, altres han posat un mur per dividir negocis diferents i pagar la meitat pràcticament facturant i tenint els mateixos resultats.
Fa més d’una dècada en un examen de Català vaig dir que s’hauria d’exigir als immigrants el mínim nivell, es van riure de mi, actualment la nostra llengua es pràcticament inexistent i ara que demanen tal exigència, la majoria de personal no es comunica amb els nostres clients de sempre amb la seva / nostra llengua, donant-nos una imatge de poca cultura i preparació turística.
Fa anys que estic dient que es regularitzi el preu de l’habitatge, em responen que no es possible ni al lloguer ni a la venda, andorrans i residents de tota la vida marxen i ens veiem en l’obligació de contractar personal de fora i extracomunitari, em tingut queixes contra hotels, restaurants, pistes d’esquí i cadenes de comerços on quasi sempre estan de “liquidació” o “rebaixes”; clients maltractats i humiliats per exigir la nostra llengua, i estafats per falsos professionals.
Ara tenim el problema de la llei d’inversions estrangeres, on es va dir que seria per sectors no presents i ara resulta que algun dia, amb el ritme que sigui, serà per a tot l’entorn, pobre comerç nostre, vol ser absorbit amb l’espasa d’or de les operacions financeres del dubtós capital forà.
Sóc Tomàs Pascual Casabosch, President de l’associacio de Comerciants, Empresaris, Hotelers i Restauradors de la part alta de la Parròquia d’Escaldes-Engordany CALIDAE, la qual actualment aplega gairebé un centenar d’afiliats.
Fa quasi una dècada que estic lluitant en defensa dels interessos del Comerç tant de la part alta com de la parròquia mencionada en general.
Quan ocupava el càrrec de Vocal, el comerç estava passant una situació de canvi d’una època en que per la majoria de l’avinguda Carlemany era fàcil, però els qui estàvem als carrers de la part alta no creixíem turísticament al mateix ritme, al passar al càrrec de Secretari i posteriorment Vicepresident i portaveu, vaig observar que la solució no era portar corones mortuòries amb els noms del comerços a la porta del Comú com havia fet una Junta Directiva anterior, sinó que era començar a organitzar el Comerç, i la part baixa començava també a tenir problemes, acceptant doncs l’obertura d’afiliació a comerços concrets d’altres zones.
Varem començar per ordenar el que teníem, i actualment ho tenim classificat de la següent manera:
- Botiga de barri; es el servei de proximitat dels habitants i de molts dels qui només fan una vida professional a la zona, els sectors econòmics majoritaris son presents en el sector de l’alimentació, el forn, la pastisseria, el bar, granja, saló de té, perruqueria, papereria i premsa.
El perfil del client va des de el màxim fidel de cada dia que consumeix tot perquè no li preocupa el preu, al qui ho fa per comoditat en les necessitats del dia a dia i el que te la necessitat d’una confiança per un posterior pagament.
En el sector de l’alimentació la majoria consumeix en grans superfícies degut a un clar tema més que de varietat de productes, de preu.
-Comerç especialitzat; aliments per a gourments selectes, begudes de bon paladar, pa i pastisseria artesana, professionalitat en tractaments de bellesa, tapisseria, copisteria, animals, farmàcia, electricitat, carnisseria, esports, joguets, bugaderia, floristeries, informàtica, sastreria, mobles, roba, pneumàtics, mecànica, marques de reconeguda reputació i tranquil·litat en la garantia dels productes majoritàriament d’electrònica, joieria, rellotgeria, perfumeria...
i m’he volgut estendre una mica perquè el perfil del client en aquest cas busca la certesa i la seguretat en l’especialitat, la qualitat i la garantia.
-Serveis; assegurances, hoteleria, restauració, agencies de viatges, bancs...
El perfil del client exigeix l’assegurança més adient i amb màxima claredat de la lletra petita per evitar sorpreses desagradables, als hotels vol un tracte familiar, dormir còmode i relaxat, i curiosament la majoria de consultes que ens arriben volen una fotografia del bany, en la restauració majoritàriament es busca els plats típics del país o diverses especialitats concretes per a poder degustar i comparar una bona carn, una bona truita de riu, una pizza, uns assortiments d’embotits del país i inclòs una amanida dels nostres horts.
-Empresa; tal paraula ens fa pensar automàticament en cadenes de botigues, grans magatzems, hotels i restaurants.
Però EMPRESA vol dir “emprendre” , i comercialment parlant un emprenedor es EMPRESARI, sigui petit, mitjà o gran, es des de el petit botiguer, el bon comerciant, el prestador de serveis, el professional de les professions liberals, QUALSEVOL persona activa que vulgui construir, ho faci i inclòs fracassi.
Amb tals classificacions hi ha molta susceptibilitat, hi ha el botiguer que diu que no te el nivell de ser una empresa, o que ho es, hi ha el comerç que diu que es especialitzat i no ho es, o es creu que ho es en tot el que ven, hi ha el comerç que es especialista amb un producte determinat i no se’n adona, hi ha qui no veu més enllà de la seva voravia, taula, porta i el factor SORT es determinant independentment del seu èxit.
Dites classificacions ens van portar a aplicar quotes anyals baixes i assequibles per al petit comerç i ridícules per als grans, tenint tots els mateixos drets i obligacions, els fons es van destinar a imatge corporativa, màrqueting, distribucions, edició d’anuaris, formularis d’afiliació, queixes i suggeriments, i amb alguna subvenció Comunal a la creació d’una pàgina web amb base de dades per a comerç electrònic, punt molt important per atreure turistes i nacionals amb les noves tecnologies.
Mentrestant els nostres associats disfrutaven d’una enganxina amb la imatge corporativa de CALIDAE i un certificat que els “protegia” inclòs contra la competència deslleial, nosaltres anàvem tenint reunions amb la Cambra de Comerç, Unió Proturisme, escrits constants a la premsa, intervencions a radio i televisió, fer d’intermediaris entre ells i el Comú (Cònsols, Consellers i diferents responsables de departaments); discutir-nos amb agents de circulació i interminables accions que ni tan sols ens obligaven els estatuts.
Els comerços de sempre majoritàriament han tancat degut a jubilacions i on les seves noves generacions han volgut decantar-se a altres activitats comercials, però sempre tindrem negocis familiars i generacionals, unir una manera de fer clàssica amb cert toc antic però pensament modern i visió de futur, aferra i consolida el dia a dia i multiplica les capacitats de l’èxit per a lluitar contra el qui sense cap mena d’escrúpols posa la mateixa activitat al costat del veí amb el pretexta de que “la competència es lliure”; SI es lliure, però si respectem l’espai del teixit empresarial andorrà de les nostres persones de sempre i les seves generacions, les quals cada vegada estan més qualificades.
El comerç de sempre ha suportat canvis de circulació, moments de crisis general, problemes d’aparcament per als seus clients, poques zones de carrega i descarrega, agents de circulació que no han estat capaços d’aplicar la paraula tolerància i també els propis abusos d’alguns clients en mal estacionament i entorpiment de la lliure circulació de persones i vehicles, per ells estar al bar o “petant” la xerrada amb la dependenta de torn tafanera del barri.
Ara tant a la part comercial alta com baixa, com dreta o esquerra la majoria es troba en mig dels pitjor dels abusos; el preu del lloguer, alguns han tancat, altres han posat un mur per dividir negocis diferents i pagar la meitat pràcticament facturant i tenint els mateixos resultats.
Fa més d’una dècada en un examen de Català vaig dir que s’hauria d’exigir als immigrants el mínim nivell, es van riure de mi, actualment la nostra llengua es pràcticament inexistent i ara que demanen tal exigència, la majoria de personal no es comunica amb els nostres clients de sempre amb la seva / nostra llengua, donant-nos una imatge de poca cultura i preparació turística.
Fa anys que estic dient que es regularitzi el preu de l’habitatge, em responen que no es possible ni al lloguer ni a la venda, andorrans i residents de tota la vida marxen i ens veiem en l’obligació de contractar personal de fora i extracomunitari, em tingut queixes contra hotels, restaurants, pistes d’esquí i cadenes de comerços on quasi sempre estan de “liquidació” o “rebaixes”; clients maltractats i humiliats per exigir la nostra llengua, i estafats per falsos professionals.
Ara tenim el problema de la llei d’inversions estrangeres, on es va dir que seria per sectors no presents i ara resulta que algun dia, amb el ritme que sigui, serà per a tot l’entorn, pobre comerç nostre, vol ser absorbit amb l’espasa d’or de les operacions financeres del dubtós capital forà.
Amb aquest punt el comerç entén que se li ha perdut el respecte i l’interès, que no se’l valora ni se’l vol protegir, i on la majoria d’alguns cacics-propietaris podran doblar lliurement el preu dels lloguers per a que proliferin societats i franquícies estrangeres que absorbeixin el típic nacional negoci andorrà i la exagerada i incontrolada lliure circulació de persones.
D’intrusisme i competència deslleial en hi ha en la majoria de sectors, molts esperen l’obertura per operar legalment i en mentrestant facturen per empreses de fora, passejant-se inclòs lliurement per els carrers de les nostres parròquies, però també tenim l’enemic a casa, degut als andorrans i residents de sempre que han marxat molts directius de grans empreses son forans, apliquen per tot arreu tècniques de reunió i diversos cursos, i alguns propietaris que tenen molts diners i poca personalitat necessiten deixar-se encatusar per emplenar-se el seu ego personal, ja que els de fora els hi diuen que son els millors.
Quin futur te el comerç si amb aquest darrer punt se li dona un “cop d’estat”?, doncs que per comerciar majoritàriament quedaran els negocis-rentadora, les empreses familiars adinerades, i els qui es poden permetre el luxe de comerciar inclòs forà del Principat d’Andorra molt dolçament amb gust de sucre, els qui tinguin local propi lliure de lloguer o hipoteca, els comerços especialitzats que estiguin ubicats amb clientela fixa i fidel i algunes botiguetes de barri per cobrir les necessitats mencionades al principi de la meva xerrada.
Cap a on va el Comerç?, nosaltres continuarem apostant per l’especialització, el tracte familiar, el servei personalitzat, el donar-nos vida entre els empresaris andorrans i residents de sempre consumint entre nosaltres el màxim que puguem, i amb la veu publica fer sentir la nostra zona, la nostra parròquia i el nostre país per a que Escaldes-Engordany pugui ser empresarialment parlant, un Centre Comercial a cel obert, allargant tot el que puguem el tarannà de la manera del fer comerç de sempre amb experiència, modernitat, formació, reciclatge i visió de futur però amb la mirada respectuosa al nostre passat.
D’intrusisme i competència deslleial en hi ha en la majoria de sectors, molts esperen l’obertura per operar legalment i en mentrestant facturen per empreses de fora, passejant-se inclòs lliurement per els carrers de les nostres parròquies, però també tenim l’enemic a casa, degut als andorrans i residents de sempre que han marxat molts directius de grans empreses son forans, apliquen per tot arreu tècniques de reunió i diversos cursos, i alguns propietaris que tenen molts diners i poca personalitat necessiten deixar-se encatusar per emplenar-se el seu ego personal, ja que els de fora els hi diuen que son els millors.
Quin futur te el comerç si amb aquest darrer punt se li dona un “cop d’estat”?, doncs que per comerciar majoritàriament quedaran els negocis-rentadora, les empreses familiars adinerades, i els qui es poden permetre el luxe de comerciar inclòs forà del Principat d’Andorra molt dolçament amb gust de sucre, els qui tinguin local propi lliure de lloguer o hipoteca, els comerços especialitzats que estiguin ubicats amb clientela fixa i fidel i algunes botiguetes de barri per cobrir les necessitats mencionades al principi de la meva xerrada.
Cap a on va el Comerç?, nosaltres continuarem apostant per l’especialització, el tracte familiar, el servei personalitzat, el donar-nos vida entre els empresaris andorrans i residents de sempre consumint entre nosaltres el màxim que puguem, i amb la veu publica fer sentir la nostra zona, la nostra parròquia i el nostre país per a que Escaldes-Engordany pugui ser empresarialment parlant, un Centre Comercial a cel obert, allargant tot el que puguem el tarannà de la manera del fer comerç de sempre amb experiència, modernitat, formació, reciclatge i visió de futur però amb la mirada respectuosa al nostre passat.
Tomàs Pascual Casabosch
President de CALIDAE
President de CALIDAE
(Part de la ponència ha estat publicada a la Tribuna del Periòdic d'Andorra de data 30-11-2006)
20 nov 2006
"Gràcies joves Liberals" Periòdic d'Andorra 20-11-2006 La Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
GRÀCIES, ¡JOVES LIBERALS!
• Alguns d’aquells joves ocupen càrrecs que han demostrat que poden desenvolupar amb professionalitat
Recordo que no fa gaires anys alguns membres de la secció jove del PLA em van convidar a diversos sopars col·loqui amb polítics electes; aquests esdeveniments em van fer viure també de molt a prop la secció dona i la Internacional Liberal, entre d’altres. Se’m convidava a aquests actes fruit de la riquesa de conèixer-nos entre joves i no tan joves i de les ganes dels joves de compartir, dir-hi la seva, escoltar, canviar i construir.
Recordo amb fàstic que algun politiquet cacic --dels que mai no es desenganxen de certes cadires o salten de l'una a l’altra per tenir molts diners-- comentaven amb tota la cara dura, la pocavergonya i la prepotència: "Quines bestieses demanen aquests joves" o bé: "No parleu del problema de l’habitatge; jo sóc constructor". I també que intentaven "ratllar o motivar" amb promeses buides, però majoritàriament no ho van aconseguir. Els nostres joves liberals estan cada vegada més preparats i la majoria tenen les coses clares. Algunes vegades fins i tot convidaven joves d’altres partits; en aquella època jo no estava d'acord amb aquest fet però ara ho comparteixo, ho he après i ho he entès.
Avui en dia em sento orgullós de veure que alguns d’aquells joves ocupen càrrecs que evidentment han hagut de demostrar que poden desenvolupar amb la seva vàlua i professionalitat. Donen la cara a la premsa, la ràdio, la televisió..., fins i tot s’han atrevit a fer tertúlies amb consellers generals de l’oposició i altres polítics, els quals en moltes ocasions no tenien tota la veritat però sí les paraules necessàries per fer callar sense raó.
Entre tots, els uns s’han convertit en companys, amics i fins i tot parelles sentimentals estables, però compartir política i amistat a vegades és difícil i malauradament també hi ha descontentament i enemics; la maduresa personal és un factor fonamental per entendre-ho, superar-ho i rectificar pel que fa al darrer punt.
Vull mencionar, entre altres grans joves liberals, Àlex Armengol, un gran amic meu i que actualment és president del comitè parroquial d'Escaldes-Engordany i ja li vaig fer en una ocasió un elogi públic, en reconeixement a la difícil tasca que desenvolupa. Quan a l'Àlex se li critica alguna cosa sempre respon: "Siguem positius". Confesso que en algunes ocasions he fet servir la seva frase.
Admiro Judit Pallarès, ara honorable consellera major del Comú de la Massana, amb qui ens vam abraçar la nit que va guanyar les eleccions amb el seu equip; quan algú critica alguna cosa ella sempre respon: "Proposa..." Molt aviat compartirà amb l'Àlex i l'Adrià una petita i futura personeta...
Amb l'honorable conseller d'Ordino Kim Tomàs ens uneix una gran confiança i amistat, en un acte del dia de la Constitució ens vam acabar el pernil... És pare de la Berta i ara del Kim júnior. Víctor Filloy, al qual en una ocasió vaig dedicar un elogi públic per la feina en el tema dels eritreus, l’altre dia em va tornar una trucada perduda excusant-se perquè estava "fent adormir" el fill petit. Que humans que som tots...
Pobra Cristina Lozano, l’obscuritat de la perversitat política opositora li ha volgut fer una jugada, però normalment el temps dóna la raó a tot i les persones que realment li importen ja li han fet arribar ànims amb els arguments necessaris.
El pare de Jordi Gallardo, una persona molt treballadora i que aprecio molt des de molt jove, sempre em parlava orgullós del seu fill quan encara jo no el coneixia; amb el temps el vaig conèixer professionalment, molt preocupat per la neteja a fons i la conservació del nostre patrimoni cultural. Posteriorment, em va fer una entrevista a la televisió, en un programa que molts seguíem i que trobo a faltar; ara som grans amics i a vegades acabem tenint mal de cap després de les nostres llargues hores de conversa, en què intentem posar-nos d’acord, felicitar-nos o discutir-nos pels nostres escrits públics i alguns altres. El Jordi és capaç de sacrificar hores personals per defensar allò en què dignament creu i per a qui hi creu. Ara és pare del petit Arnau amb l'Eva Riberaygua, per a la qual m’atreveixo a pronosticar un futur lluitant al nostre Consell General.
Al Departament de Cultura del Comú d'Escaldes-Engordany hi ha el Jacob, el qual té molta culpa d’haver-me introduït en el seu dia a les ombres del món polític; en certa ocasió vaig dedicar-li un article de premsa per defensar-lo dels qui des de l’oposició consideraven que les opinions de les files dels nostres joves eren "vòmits liberals"; quants dies se’ns van allargar les matinades per les converses... Sempre em diu: "My friend".
I també recordo moments constructius amb Soraia Valls, Sílvia Riva, Jordi Llosada, Marcos Argüelles..., els riures amb Guillem Forné... Qui volia, vingués d'on vingués, hi tenia cabuda; recordo el meu amic Jordi Ricart, que era un jove militant resident i ara milita en els joves de CiU de la veïna Catalunya; quan ens veiem contrastem diferències i unions de la manera de fer política en diferents cultures.
Per molt que passin els anys ells han aportat, aporten i aportaran l’energia jove d’una època viva actual de la qual les generacions futures es beneficiaran amb llibertat i democràcia.
Gràcies, ¡joves liberals!
• Alguns d’aquells joves ocupen càrrecs que han demostrat que poden desenvolupar amb professionalitat
Recordo que no fa gaires anys alguns membres de la secció jove del PLA em van convidar a diversos sopars col·loqui amb polítics electes; aquests esdeveniments em van fer viure també de molt a prop la secció dona i la Internacional Liberal, entre d’altres. Se’m convidava a aquests actes fruit de la riquesa de conèixer-nos entre joves i no tan joves i de les ganes dels joves de compartir, dir-hi la seva, escoltar, canviar i construir.
Recordo amb fàstic que algun politiquet cacic --dels que mai no es desenganxen de certes cadires o salten de l'una a l’altra per tenir molts diners-- comentaven amb tota la cara dura, la pocavergonya i la prepotència: "Quines bestieses demanen aquests joves" o bé: "No parleu del problema de l’habitatge; jo sóc constructor". I també que intentaven "ratllar o motivar" amb promeses buides, però majoritàriament no ho van aconseguir. Els nostres joves liberals estan cada vegada més preparats i la majoria tenen les coses clares. Algunes vegades fins i tot convidaven joves d’altres partits; en aquella època jo no estava d'acord amb aquest fet però ara ho comparteixo, ho he après i ho he entès.
Avui en dia em sento orgullós de veure que alguns d’aquells joves ocupen càrrecs que evidentment han hagut de demostrar que poden desenvolupar amb la seva vàlua i professionalitat. Donen la cara a la premsa, la ràdio, la televisió..., fins i tot s’han atrevit a fer tertúlies amb consellers generals de l’oposició i altres polítics, els quals en moltes ocasions no tenien tota la veritat però sí les paraules necessàries per fer callar sense raó.
Entre tots, els uns s’han convertit en companys, amics i fins i tot parelles sentimentals estables, però compartir política i amistat a vegades és difícil i malauradament també hi ha descontentament i enemics; la maduresa personal és un factor fonamental per entendre-ho, superar-ho i rectificar pel que fa al darrer punt.
Vull mencionar, entre altres grans joves liberals, Àlex Armengol, un gran amic meu i que actualment és president del comitè parroquial d'Escaldes-Engordany i ja li vaig fer en una ocasió un elogi públic, en reconeixement a la difícil tasca que desenvolupa. Quan a l'Àlex se li critica alguna cosa sempre respon: "Siguem positius". Confesso que en algunes ocasions he fet servir la seva frase.
Admiro Judit Pallarès, ara honorable consellera major del Comú de la Massana, amb qui ens vam abraçar la nit que va guanyar les eleccions amb el seu equip; quan algú critica alguna cosa ella sempre respon: "Proposa..." Molt aviat compartirà amb l'Àlex i l'Adrià una petita i futura personeta...
Amb l'honorable conseller d'Ordino Kim Tomàs ens uneix una gran confiança i amistat, en un acte del dia de la Constitució ens vam acabar el pernil... És pare de la Berta i ara del Kim júnior. Víctor Filloy, al qual en una ocasió vaig dedicar un elogi públic per la feina en el tema dels eritreus, l’altre dia em va tornar una trucada perduda excusant-se perquè estava "fent adormir" el fill petit. Que humans que som tots...
Pobra Cristina Lozano, l’obscuritat de la perversitat política opositora li ha volgut fer una jugada, però normalment el temps dóna la raó a tot i les persones que realment li importen ja li han fet arribar ànims amb els arguments necessaris.
El pare de Jordi Gallardo, una persona molt treballadora i que aprecio molt des de molt jove, sempre em parlava orgullós del seu fill quan encara jo no el coneixia; amb el temps el vaig conèixer professionalment, molt preocupat per la neteja a fons i la conservació del nostre patrimoni cultural. Posteriorment, em va fer una entrevista a la televisió, en un programa que molts seguíem i que trobo a faltar; ara som grans amics i a vegades acabem tenint mal de cap després de les nostres llargues hores de conversa, en què intentem posar-nos d’acord, felicitar-nos o discutir-nos pels nostres escrits públics i alguns altres. El Jordi és capaç de sacrificar hores personals per defensar allò en què dignament creu i per a qui hi creu. Ara és pare del petit Arnau amb l'Eva Riberaygua, per a la qual m’atreveixo a pronosticar un futur lluitant al nostre Consell General.
Al Departament de Cultura del Comú d'Escaldes-Engordany hi ha el Jacob, el qual té molta culpa d’haver-me introduït en el seu dia a les ombres del món polític; en certa ocasió vaig dedicar-li un article de premsa per defensar-lo dels qui des de l’oposició consideraven que les opinions de les files dels nostres joves eren "vòmits liberals"; quants dies se’ns van allargar les matinades per les converses... Sempre em diu: "My friend".
I també recordo moments constructius amb Soraia Valls, Sílvia Riva, Jordi Llosada, Marcos Argüelles..., els riures amb Guillem Forné... Qui volia, vingués d'on vingués, hi tenia cabuda; recordo el meu amic Jordi Ricart, que era un jove militant resident i ara milita en els joves de CiU de la veïna Catalunya; quan ens veiem contrastem diferències i unions de la manera de fer política en diferents cultures.
Per molt que passin els anys ells han aportat, aporten i aportaran l’energia jove d’una època viva actual de la qual les generacions futures es beneficiaran amb llibertat i democràcia.
Gràcies, ¡joves liberals!
"Bateig Adam Pascual Lamrani" Més Andorra 20-11-2006
Felicitats
El nen de deu mesos Adam Pascual Lamrani, fill del nostre col•laborador Tomàs Pascual Casabosch va ser batejat dissabte passat a l’església parroquial de Sant Pere Màrtir d’Escaldes-Engordany. L’enhorabona als feliços pares.
A la foto: Adam Pascual, en la cerimònia del bateig.
"Guillermo Cebrian" Més Andorra 20-11-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
L’altre dia vaig tornar de viatge després de quatre dies fora d’Andorra i, com de costum, la meva mare em va donar tots els diaris dels dies de la meva absència al país.
Quan estava fullejant i retallant les notícies del meu interès per a la meva col·lecció personal, vaig quedar atònit. El motiu era un titular i una necrològica en memòria del ministre conseller de l’ambaixada d’Espanya, Guillermo Cebrián Valverde.
No podia llegir els detalls de la notícia; em vaig quedar mirant fixa la seva fotografia esperant que tot fos un malson, però malauradament no ho era.
En Guillermo Cebrián va arribar al nostre país feia pocs anys, però la seva tasca en favor dels residents espanyols i també dels andorrans en temes concrets va ser molt positiva.
Recordo les nostres curtes, però intenses converses al seu despatx, on m’atenia humilment, amb un somriure i un gran sentit de l’humor; també m’explicava fets, detalls i anècdotes de la seva carrera política i de la del seu pare.
Un dia, em va cridar de lluny en uns grans magatzems per presentar-me la seva dona i agrair-me uns detalls que els vaig portar d’un altre continent.
Recordo que, poc abans del dia de la seva mort, caminàvem amb la meva dona i el meu petit fill Adam, de deu mesos, per davant de l’ambaixada, i ens varem aturar per saludar-lo. Ens va felicitar per la «fabricació» del que ell va considerar un dels nens mes macos que havia vist.
Gràcies a aquell dia, jo li podré explicar al meu fill que una persona que apreciaré sempre allà on estigui, i que la vida li ha fet una de les injustícies més grans, el va veure, somriure i dedicar elogis, i també li podré dir que jo, el seu pare, vaig dedicar-li unes sentides llàgrimes i oracions, i que sempre quedarà en el meu record per molt que passin els anys.
Descansa en pau, Guillermo!
Quan estava fullejant i retallant les notícies del meu interès per a la meva col·lecció personal, vaig quedar atònit. El motiu era un titular i una necrològica en memòria del ministre conseller de l’ambaixada d’Espanya, Guillermo Cebrián Valverde.
No podia llegir els detalls de la notícia; em vaig quedar mirant fixa la seva fotografia esperant que tot fos un malson, però malauradament no ho era.
En Guillermo Cebrián va arribar al nostre país feia pocs anys, però la seva tasca en favor dels residents espanyols i també dels andorrans en temes concrets va ser molt positiva.
Recordo les nostres curtes, però intenses converses al seu despatx, on m’atenia humilment, amb un somriure i un gran sentit de l’humor; també m’explicava fets, detalls i anècdotes de la seva carrera política i de la del seu pare.
Un dia, em va cridar de lluny en uns grans magatzems per presentar-me la seva dona i agrair-me uns detalls que els vaig portar d’un altre continent.
Recordo que, poc abans del dia de la seva mort, caminàvem amb la meva dona i el meu petit fill Adam, de deu mesos, per davant de l’ambaixada, i ens varem aturar per saludar-lo. Ens va felicitar per la «fabricació» del que ell va considerar un dels nens mes macos que havia vist.
Gràcies a aquell dia, jo li podré explicar al meu fill que una persona que apreciaré sempre allà on estigui, i que la vida li ha fet una de les injustícies més grans, el va veure, somriure i dedicar elogis, i també li podré dir que jo, el seu pare, vaig dedicar-li unes sentides llàgrimes i oracions, i que sempre quedarà en el meu record per molt que passin els anys.
Descansa en pau, Guillermo!
13 nov 2006
"Els veritables deficients" Més Andorra 13-11-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Als anomenats “deficients mentals” i per alguns “éssers inferiors” se’ls classifica segons el que se’ls pronostica: retard, lesió cerebral, trastorn, pertorbació, discapacitat, malalt, i la paraula que més s’usa i més detesto, “subnormal”.
Alguns fan servir les classificacions mencionades per insultar, menysprear i riure’s d’altres persones; fins i tot intenten amagar complexos d’inferioritat fent-se veure amb les dites.
Moltes d’aquestes persones “deficients” tenen més bon cor, humanitat, simpatia, picardia, educació..., i paraules interminables al seu favor que no pas les considerades “normals” o “superiors”.
Algunes de les nostres parròquies tenen la riquesa i experiència d’haver compartit moments de la vida amb algunes d’aquestes persones. En conec concretament que a la meva colla d’amics eren “intocables” i les teníem molt protegides i integrades, se’ls parlava i escoltava amb respecte i admiració; a mi m’ha tocat el tema de molt a prop i en alguna ocasió vaig haver de recórrer a la força bruta per escarmentar els “agressors”.
Encara avui m’acosto al Ramon o al Pere, de dues parròquies diferents, em coneixen de seguida i em fan content perquè em recorden part dels meus vells temps i la petjada que han deixat al meu cor i anima per sempre.
Pensem amb els pares de totes aquestes magnifiques persones, només ells saben el que viuen, estimen i pateixen per als seus fills; els hem de garantir que quan ells faltin al món, la nostra societat els estimarà i protegirà com havia fet en la seva infància i adolescència.
Admiro la gran tasca especialitzada i humana dels professors, educadors i metges que treballen per el seu benestar. Tenim la sort de ser al món i si presenciem l’actuació de moltes persones “normals” jo tinc molt clar qui son els veritables “deficients”.
Alguns fan servir les classificacions mencionades per insultar, menysprear i riure’s d’altres persones; fins i tot intenten amagar complexos d’inferioritat fent-se veure amb les dites.
Moltes d’aquestes persones “deficients” tenen més bon cor, humanitat, simpatia, picardia, educació..., i paraules interminables al seu favor que no pas les considerades “normals” o “superiors”.
Algunes de les nostres parròquies tenen la riquesa i experiència d’haver compartit moments de la vida amb algunes d’aquestes persones. En conec concretament que a la meva colla d’amics eren “intocables” i les teníem molt protegides i integrades, se’ls parlava i escoltava amb respecte i admiració; a mi m’ha tocat el tema de molt a prop i en alguna ocasió vaig haver de recórrer a la força bruta per escarmentar els “agressors”.
Encara avui m’acosto al Ramon o al Pere, de dues parròquies diferents, em coneixen de seguida i em fan content perquè em recorden part dels meus vells temps i la petjada que han deixat al meu cor i anima per sempre.
Pensem amb els pares de totes aquestes magnifiques persones, només ells saben el que viuen, estimen i pateixen per als seus fills; els hem de garantir que quan ells faltin al món, la nostra societat els estimarà i protegirà com havia fet en la seva infància i adolescència.
Admiro la gran tasca especialitzada i humana dels professors, educadors i metges que treballen per el seu benestar. Tenim la sort de ser al món i si presenciem l’actuació de moltes persones “normals” jo tinc molt clar qui son els veritables “deficients”.
6 nov 2006
"Magí Maestre i la Cass" Més Andorra 06-11-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Fa uns mesos, i gràcies al bon amic Magí Maestre, vaig tenir l’honor de cercar i recollir signatures per donar suport a la seva candidatura de patrons i no assalariats; en van sobrar unes quantes per sobre de les que eren necessàries. Hi van signar comerciants, empresaris, autònoms i ens van donar suport personalitats històriques, polítiques...
Posteriorment, vaig tenir el privilegi de treballar durant les eleccions al Consell d’Administració com a interventor en la seva representació amb la companyia del seu fill, altres interventors i el president de la parapública, el qual va fer molt més que la feina burocràtica que li corresponia.
Van ser moltes hores aprofitades durant les quals, malgrat que es parli de la baixa participació dels electors i es critiqui el reglament electoral, vaig observar les ganes dels afiliats de dir-hi la seva i dels representants de la CASS de fer complir una part de la democràcia.
Van haver-hi anècdotes, moments tensos, altres moments agradables però sempre amb molt bona companyia.
En Magí Maestre tenia assumit que competir amb una associació d’empreses era difícil, però la suma va poder més que no pas revalidar la tasca i la feina feta per ell durant anys, que va ser múltiples i immenses, i qui realment coneix a fons el tema ho sap, però malauradament estem en una societat en què majoritàriament és més fàcil criticar que no pas felicitar.
El més difícil per a mi va ser donar-li la notícia, sobretot a la seva noble família, que vivia molt a prop la seva il·lusió de voler donar més servei a la CASS. Però la meva més gran satisfacció va ser el que vaig aprendre amb les nostres converses i com em fa de feliç encara quan parlo amb ell i tinc la sensació de sentir-me una mica important als ulls del qui tant ha donat per la nostra Andorra: exprimer cònsol del Quart d’Escaldes, exconseller general, exministre...
Gràcies, Magí, per tota la teva tasca!
Posteriorment, vaig tenir el privilegi de treballar durant les eleccions al Consell d’Administració com a interventor en la seva representació amb la companyia del seu fill, altres interventors i el president de la parapública, el qual va fer molt més que la feina burocràtica que li corresponia.
Van ser moltes hores aprofitades durant les quals, malgrat que es parli de la baixa participació dels electors i es critiqui el reglament electoral, vaig observar les ganes dels afiliats de dir-hi la seva i dels representants de la CASS de fer complir una part de la democràcia.
Van haver-hi anècdotes, moments tensos, altres moments agradables però sempre amb molt bona companyia.
En Magí Maestre tenia assumit que competir amb una associació d’empreses era difícil, però la suma va poder més que no pas revalidar la tasca i la feina feta per ell durant anys, que va ser múltiples i immenses, i qui realment coneix a fons el tema ho sap, però malauradament estem en una societat en què majoritàriament és més fàcil criticar que no pas felicitar.
El més difícil per a mi va ser donar-li la notícia, sobretot a la seva noble família, que vivia molt a prop la seva il·lusió de voler donar més servei a la CASS. Però la meva més gran satisfacció va ser el que vaig aprendre amb les nostres converses i com em fa de feliç encara quan parlo amb ell i tinc la sensació de sentir-me una mica important als ulls del qui tant ha donat per la nostra Andorra: exprimer cònsol del Quart d’Escaldes, exconseller general, exministre...
Gràcies, Magí, per tota la teva tasca!
30 oct 2006
"Respecte puntual" Més Andorra 30-10-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Durant la vida s’aprèn per natura els diversos sentiments humans vers nosaltres mateixos i els altres. Una persona pot ser de caràcter fort, feble, fidel, traïdor, espavilat, bo, dolent, empresari agressiu, comerciant negociador, polític prepotent, respectuós, noble..., no es pot acabar de donar interminables exemples.
Quan s’assisteix a un acte social com un naixement, bateig, comunió, confirmació, enllaç, enterrament..., normalment es vol unir la part oficial amb la humana, demostrar quelcom des de la perspectiva exterior del “traje” que es porti, i des de l’interior donar més protagonisme als principals actors de l’acte determinat.
Aprofundint, en els naixements allò típic és dir amb eufòria “quin nen més maco”, es pensi o no, desitjar molta felicitat als pares i un bon futur al nounat, després molts ja no se’n recorden més; el nen es va fent gran i als tercers ja no els crida l’atenció. Els actes com bateigs, comunions i confirmacions ja són més “íntims”, apareix família que potser no es veu en molt de temps però hi són en aquell dia en concret per demostrar que encara s’és família. Als enllaços, ja tothom es “treu la corbata” sigui quin sigui el “traje” que es porti, és una festa on tothom està molt content cridant “visca”. Els enterraments són un trist acte d’obligada presència on alguns parlen d’esport i política fora de l’església fins que surten els principals afectats i llavors s’ha de posar mala cara.
Si l’ésser humà fos capaç d’aplicar a la vida diària una mica de l’alegria que crea un naixement, el respecte puntual d’admiració a les persones en el moment dels actes socials, adonar-nos amb el patiment d’un malalt i entendre que la fi es la defunció, ans adonaríem de quins són els veritables problemes a la vida i el món en general entendria més coses.
Quan s’assisteix a un acte social com un naixement, bateig, comunió, confirmació, enllaç, enterrament..., normalment es vol unir la part oficial amb la humana, demostrar quelcom des de la perspectiva exterior del “traje” que es porti, i des de l’interior donar més protagonisme als principals actors de l’acte determinat.
Aprofundint, en els naixements allò típic és dir amb eufòria “quin nen més maco”, es pensi o no, desitjar molta felicitat als pares i un bon futur al nounat, després molts ja no se’n recorden més; el nen es va fent gran i als tercers ja no els crida l’atenció. Els actes com bateigs, comunions i confirmacions ja són més “íntims”, apareix família que potser no es veu en molt de temps però hi són en aquell dia en concret per demostrar que encara s’és família. Als enllaços, ja tothom es “treu la corbata” sigui quin sigui el “traje” que es porti, és una festa on tothom està molt content cridant “visca”. Els enterraments són un trist acte d’obligada presència on alguns parlen d’esport i política fora de l’església fins que surten els principals afectats i llavors s’ha de posar mala cara.
Si l’ésser humà fos capaç d’aplicar a la vida diària una mica de l’alegria que crea un naixement, el respecte puntual d’admiració a les persones en el moment dels actes socials, adonar-nos amb el patiment d’un malalt i entendre que la fi es la defunció, ans adonaríem de quins són els veritables problemes a la vida i el món en general entendria més coses.
"La sobirania d'Escaldes-Engordany" Periòdic d'Andorra 30-10-2006 La tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Són molts els diferents cercles d’opinió que s’han creat sobre l’afer de la Vall de Madriu entre altres coses de vital importància. Hi ha el perfil de persona a qui tan li fa el tema, sigui perquè no li interessa l’afer en concret, sigui perquè no li interessa el país.
Hi ha qui “opina” sense entendre-hi res, sigui a favor o en contra del Comú, del Govern o del Tribunal Constitucional, i m’atreviria a dir que aquesta majoria ni tan sols no han estat mai a la vall del Madriu ni sap on és, i a més a més fa circular un missatge destructiu que crea molts adeptes.
Hi ha qui creu que el conflicte és en els interessos només dels cortalans, i que a Escaldes-Engordany, al país i al Tribunal Constitucional hi ha altres problemes més greus. Però centrant-me en la parròquia escaldenca observo que la majoria de ciutadans constructius, siguin comerciants, empresaris, treballadors, liberals, verds, socialdemòcrates..., creuen en la sobirania d’Escaldes-Engordany, fins i tot els qui discrepen dels cortalans, i es pregunten que es el que no poden fer ara que no poguessin fer abans de la sentencia.
Però tal fet fa que els diversos grups d’opinió s’uneixin i creïn una sola força i ideologia. Tal unió de grups fa més fort el nostre Cònsol Toni Martí, qui no dubta a situar-se com a ciutadà i cònsol major dels ciutadans d’Escaldes-Engordany per damunt de polític i liberal...
La confiança, la credibilitat i l’estima amb que veuen el cònsol una gran majoria dels escaldencs fa que ell, potser sense saber-ho, es pugui convertir en una mena de “fabrica de vots” massius que de des de qualsevol sigla podrien coronar i descoronar a més d’un polític parroquial i nacional i canviar el rumb de moltes coses amb el lema “vall del Madriu” i amb l’objectiu de “recuperar la Sobirania d’Escaldes-Engordany”.
Una majoria de votants del poble d’Escaldes-Engordany són en espera de veure quin moviment definitiu farà qui ara encara responsablement afirma que es deu al partit polític en el qual se’l va votar i que representa, a més de ser-ne un dels fundadors.
Per a qui no se’n recordi, també vull mencionar que el nostre estimat cònsol Antoni Martí porta la sang d’aquell a qui sempre se li deurà el fet de ser un dels màxims impulsors de la independència d’Escaldes-Engordany com a parròquia; que se li pot dir a algú com ell que no hagi escoltat en discursos llargs i interminables...?
També hi ha una majoria d’andorrans d’altres parròquies que segueixen el curs de la seva trajectòria de més de 14 anys en política i confien només en el seu punt de vista, ja que ha estat votat per majoria i no nomenat a dit, i quasi ningú no creu en els continguts de les cartes, els discursos i les mans esteses quan ja no fa falta d’alguns que han viscut més a fora que a Andorra, i que estan molt ben asseguts però molt distants de les necessitats reals i de protecció dels andorrans per entendre que no es pot “conquerir” el que es dels avantpassats del Principat d’Andorra.
Molts “m’aconsellen” que no sigui parroquialista, però com a andorrà no puc evitar de creure’m que puc tenir el dret de ser-ho i m’agrada, i com que una majoria de persones que m’estimen i que estimo del poble que em va adoptar ho necessiten i comparteixo l’ideologia, doncs escric i signo aquest article amb el cor per ajudar a sembrar per després fer recollir als qui s’ho mereixin i el temps doni la veritable justícia, ja que cap magistrat forà, ni el Govern, no hauria d’imposar res al poble d’Escaldes-Engordany, i molt menys la seva sobirania.
Hi ha qui “opina” sense entendre-hi res, sigui a favor o en contra del Comú, del Govern o del Tribunal Constitucional, i m’atreviria a dir que aquesta majoria ni tan sols no han estat mai a la vall del Madriu ni sap on és, i a més a més fa circular un missatge destructiu que crea molts adeptes.
Hi ha qui creu que el conflicte és en els interessos només dels cortalans, i que a Escaldes-Engordany, al país i al Tribunal Constitucional hi ha altres problemes més greus. Però centrant-me en la parròquia escaldenca observo que la majoria de ciutadans constructius, siguin comerciants, empresaris, treballadors, liberals, verds, socialdemòcrates..., creuen en la sobirania d’Escaldes-Engordany, fins i tot els qui discrepen dels cortalans, i es pregunten que es el que no poden fer ara que no poguessin fer abans de la sentencia.
Però tal fet fa que els diversos grups d’opinió s’uneixin i creïn una sola força i ideologia. Tal unió de grups fa més fort el nostre Cònsol Toni Martí, qui no dubta a situar-se com a ciutadà i cònsol major dels ciutadans d’Escaldes-Engordany per damunt de polític i liberal...
La confiança, la credibilitat i l’estima amb que veuen el cònsol una gran majoria dels escaldencs fa que ell, potser sense saber-ho, es pugui convertir en una mena de “fabrica de vots” massius que de des de qualsevol sigla podrien coronar i descoronar a més d’un polític parroquial i nacional i canviar el rumb de moltes coses amb el lema “vall del Madriu” i amb l’objectiu de “recuperar la Sobirania d’Escaldes-Engordany”.
Una majoria de votants del poble d’Escaldes-Engordany són en espera de veure quin moviment definitiu farà qui ara encara responsablement afirma que es deu al partit polític en el qual se’l va votar i que representa, a més de ser-ne un dels fundadors.
Per a qui no se’n recordi, també vull mencionar que el nostre estimat cònsol Antoni Martí porta la sang d’aquell a qui sempre se li deurà el fet de ser un dels màxims impulsors de la independència d’Escaldes-Engordany com a parròquia; que se li pot dir a algú com ell que no hagi escoltat en discursos llargs i interminables...?
També hi ha una majoria d’andorrans d’altres parròquies que segueixen el curs de la seva trajectòria de més de 14 anys en política i confien només en el seu punt de vista, ja que ha estat votat per majoria i no nomenat a dit, i quasi ningú no creu en els continguts de les cartes, els discursos i les mans esteses quan ja no fa falta d’alguns que han viscut més a fora que a Andorra, i que estan molt ben asseguts però molt distants de les necessitats reals i de protecció dels andorrans per entendre que no es pot “conquerir” el que es dels avantpassats del Principat d’Andorra.
Molts “m’aconsellen” que no sigui parroquialista, però com a andorrà no puc evitar de creure’m que puc tenir el dret de ser-ho i m’agrada, i com que una majoria de persones que m’estimen i que estimo del poble que em va adoptar ho necessiten i comparteixo l’ideologia, doncs escric i signo aquest article amb el cor per ajudar a sembrar per després fer recollir als qui s’ho mereixin i el temps doni la veritable justícia, ja que cap magistrat forà, ni el Govern, no hauria d’imposar res al poble d’Escaldes-Engordany, i molt menys la seva sobirania.
23 oct 2006
"Tot i tots al mateix sac?" Més Andorra 23-10-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Al nostre país és difícil construir sense que moltes mirades se centrin només en alguna “obra” en concret sense barrejar-ho tot, i no em refereixo a les del totxo.
Tots som, per davant de tot, persones humanes i tenim les nostres lliures creences com les religioses, les polítiques, les socials...
A nivell de carrer, si un diu que el país ha d’anar per aquest o per aquell camí, ja se’l titlla de liberal, de verd, de sociata...
Quan una persona treballa en una empresa se la pot arribar a advertir de “vigila, que el patró és de tal...”, però, si no es fa gaire soroll, les idees no són massa “profundes” i si un és un número de vot es pot anar fent.
El tema es pot complicar si un és directiu d’una empresa. Si les idees polítiques es propaguen massa fort, doncs, la propietat podria “perdre” certa clientela potencial i llavors una ha de sospesar amb la balança què és el que pesa més i, és clar, menjar va primer.
La cosa encara és més complicada si un ja és el propietari d’una empresa; s’ha de poder facturar per pagar les despeses, lloguers, bancs, salaris, CASS, assegurances...; en aquest cas, o ets una multinacional o algú que tant se te’n dona (jo estic en el segon cas), o bé et posiciones clarament cap a un color determinat. En aquest cas, has de comptar amb la fidelitat absoluta dels del teu color, i et trobes moltes sorpreses.
Però si, a més a més, un és membre actiu d’algun col·lectiu, com associacions empresarials o ONG, el tema ja es complica; ja et titllen; per damunt de tot, de “sucursal” del partit polític en el qual simpatitzis i resulta que tot ho “barreges”.
És difícil “construir” honestament des de diferents fronts sense crear enveges, pors; però, si es fa amb naturalitat i sense permetre que els mateixos interessos es mesclin, doncs, endavant i sense por a despertar diferents “passions”.
Tots som, per davant de tot, persones humanes i tenim les nostres lliures creences com les religioses, les polítiques, les socials...
A nivell de carrer, si un diu que el país ha d’anar per aquest o per aquell camí, ja se’l titlla de liberal, de verd, de sociata...
Quan una persona treballa en una empresa se la pot arribar a advertir de “vigila, que el patró és de tal...”, però, si no es fa gaire soroll, les idees no són massa “profundes” i si un és un número de vot es pot anar fent.
El tema es pot complicar si un és directiu d’una empresa. Si les idees polítiques es propaguen massa fort, doncs, la propietat podria “perdre” certa clientela potencial i llavors una ha de sospesar amb la balança què és el que pesa més i, és clar, menjar va primer.
La cosa encara és més complicada si un ja és el propietari d’una empresa; s’ha de poder facturar per pagar les despeses, lloguers, bancs, salaris, CASS, assegurances...; en aquest cas, o ets una multinacional o algú que tant se te’n dona (jo estic en el segon cas), o bé et posiciones clarament cap a un color determinat. En aquest cas, has de comptar amb la fidelitat absoluta dels del teu color, i et trobes moltes sorpreses.
Però si, a més a més, un és membre actiu d’algun col·lectiu, com associacions empresarials o ONG, el tema ja es complica; ja et titllen; per damunt de tot, de “sucursal” del partit polític en el qual simpatitzis i resulta que tot ho “barreges”.
És difícil “construir” honestament des de diferents fronts sense crear enveges, pors; però, si es fa amb naturalitat i sense permetre que els mateixos interessos es mesclin, doncs, endavant i sense por a despertar diferents “passions”.
18 oct 2006
"Resposta a Juli Fernàndez" Diari d'Andorra 18-10-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Pel que fa a la seva carta oberta adreçada a la meva persona al Diari d’Andorra del 14 d’octubre del 2006, el felicito per la seva elegant i educada manera de respondre’m, al mateix temps que li agraeixo la seva valoració sobre el fet que les meves reflexions han estat molt encertades en tot el contingut.
Senyor Juli, és una persona que personalment sempre m’ha caigut bé i després de la manera de dirigir-se a mi tal fet s’ha duplicat.
No com altres, que només busquen l’aparador i a causa de les seves derrotes polítiques, complexos i carències personals, se senten al·ludits en un escrit en què ni se’ls mencionava, i, a més, faltant al respecte, i es creuen tan populars que insinuen que solament se’ls llegeix a ells. Sí que els llegim, sí, ens va bé per fer-nos un tip de riure de bon matí. Crec que el lloc idoni per a aquestes publicacions hauria de figurar a la secció d’humor dels diversos mitjans de comunicació.
A més, són el perfecte mirall i reflex del partit polític al qual se’ls permet estar afiliats; personatges així es necessiten per restar-los vots i sumar-los als altres partits polítics.
I tornant al nostre afer, senyor Juli, vostè defensa allò en el que creu que té raó; mai no he dubtat sobre la seva bona fe i ni tan sols de la seva convicció, però crec que no és la correcta. I estic més que segur que no vol defraudar els qui el van votar a la CASS. No tots els que ho van fer eren Verds, però continuo pensant que no s’ha de fer política a la institució en qüestió, s’ha de ser coherent i fer política on toca. Estic d’acord, però que és públic el partit d’on honestament és secretari d’organitzacions; però repeteixo, no se’l va votar a la CASS per aquest motiu; rectificar és molt senzill i noble.
Senyor Juli, no voldria que malinterpretés el que jo anomenava com a màscara; potser la paraula adequada hauria estat, per exemple, la d’uniforme; li demano excuses si s’ha sentit ofès, no era la meva intenció perquè al darrere de tots els uniformes sempre hi ha una gran persona humana i vostè precisament és de domini públic que ho és.
Senyor Juli, és una persona que personalment sempre m’ha caigut bé i després de la manera de dirigir-se a mi tal fet s’ha duplicat.
No com altres, que només busquen l’aparador i a causa de les seves derrotes polítiques, complexos i carències personals, se senten al·ludits en un escrit en què ni se’ls mencionava, i, a més, faltant al respecte, i es creuen tan populars que insinuen que solament se’ls llegeix a ells. Sí que els llegim, sí, ens va bé per fer-nos un tip de riure de bon matí. Crec que el lloc idoni per a aquestes publicacions hauria de figurar a la secció d’humor dels diversos mitjans de comunicació.
A més, són el perfecte mirall i reflex del partit polític al qual se’ls permet estar afiliats; personatges així es necessiten per restar-los vots i sumar-los als altres partits polítics.
I tornant al nostre afer, senyor Juli, vostè defensa allò en el que creu que té raó; mai no he dubtat sobre la seva bona fe i ni tan sols de la seva convicció, però crec que no és la correcta. I estic més que segur que no vol defraudar els qui el van votar a la CASS. No tots els que ho van fer eren Verds, però continuo pensant que no s’ha de fer política a la institució en qüestió, s’ha de ser coherent i fer política on toca. Estic d’acord, però que és públic el partit d’on honestament és secretari d’organitzacions; però repeteixo, no se’l va votar a la CASS per aquest motiu; rectificar és molt senzill i noble.
Senyor Juli, no voldria que malinterpretés el que jo anomenava com a màscara; potser la paraula adequada hauria estat, per exemple, la d’uniforme; li demano excuses si s’ha sentit ofès, no era la meva intenció perquè al darrere de tots els uniformes sempre hi ha una gran persona humana i vostè precisament és de domini públic que ho és.
16 oct 2006
"Calidae" Periòdic d'Andorra 16-10-2006 Política: Ignasi C.Q. al Sr. Tomàs Pascual Casabosch
Referent a les publicacions que exposen que Calidae es planteja desenvolupar una branca política, voldria donar la meva opinió que crec que tal associació no hauria de perdre el tarannà comercial.
Però si, tal com declara el president actual de Calidae, l’entitat ha de desaparèixer, la idea de crear una branca política em sembla bé.
Voldria fer veure al president, el senyor Tomàs Pascual Casabosch, que guanyar unes comunals no seria gens fàcil, però amb la simpatia i respecte que tal persona representa per a moltes persones d’Escaldes-Engordany i del país en general, crec que uns quants centenars de vots sí que obtindria; jo, personalment, li puc assegurar que el votaria a vostè, senyor Pascual.
Però tingui, si us plau, present que tal cosa seria treure del poder els liberals i donar el govern comunal als socialdemòcrates.
Crec que possiblement amb aquesta jugada vostès podrien obtenir alguna cadira al Consell del Comú però, ¿no creu, senyor Pascual, que seria millor que vostè personalment pactés tal cadira amb alguna partit ja establert?; és evident que amb el seu tarannà pot perfectament “obsequiar” el partit que vostè considerés amb unes quantes dotzenes o alguns centenars de vots.
Ànims i felicitacions per tots els seus articles i per tal iniciativa.
Ignasi C.Q.
Escaldes-Engordany
(Carta enviada per el Sr. Ignasi C.Q. a Tomàs Pascual Casabosch, al Periòdic d’Andorra, amb opinió sobre la noticia de que Calidae es fes un partit polític.)
Però si, tal com declara el president actual de Calidae, l’entitat ha de desaparèixer, la idea de crear una branca política em sembla bé.
Voldria fer veure al president, el senyor Tomàs Pascual Casabosch, que guanyar unes comunals no seria gens fàcil, però amb la simpatia i respecte que tal persona representa per a moltes persones d’Escaldes-Engordany i del país en general, crec que uns quants centenars de vots sí que obtindria; jo, personalment, li puc assegurar que el votaria a vostè, senyor Pascual.
Però tingui, si us plau, present que tal cosa seria treure del poder els liberals i donar el govern comunal als socialdemòcrates.
Crec que possiblement amb aquesta jugada vostès podrien obtenir alguna cadira al Consell del Comú però, ¿no creu, senyor Pascual, que seria millor que vostè personalment pactés tal cadira amb alguna partit ja establert?; és evident que amb el seu tarannà pot perfectament “obsequiar” el partit que vostè considerés amb unes quantes dotzenes o alguns centenars de vots.
Ànims i felicitacions per tots els seus articles i per tal iniciativa.
Ignasi C.Q.
Escaldes-Engordany
(Carta enviada per el Sr. Ignasi C.Q. a Tomàs Pascual Casabosch, al Periòdic d’Andorra, amb opinió sobre la noticia de que Calidae es fes un partit polític.)
"Almoina o inversió?" Més Andorra 16-10-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Un grup d’amics comentàvem amb molta il·lusió que Andorra sigui la seu del premi de literatura Ramon Llull.
Però ens va sobtar la noticia que deia que el propietari de l’empresa espanyola Planeta i accionista de Vueling l’interessés qualsevol iniciativa que tingués a veure amb el nostre país.
És d’agrair, i és lliure si un s’ho pot permetre, d’ajudar per a qualsevol cosa; oficialment ara ens ho han fet amb el món dels llibres.
El que va donar a parlar són les seves declaracions de “li asseguro que, encara que hagi de ser subvencionat personalment, un vol diari a Andorra si que hi haurà”; “El cap de Govern té ganes de convertir Andorra en més que un país de comerç, turisme i esquí”; “Espanya te l’obligació de trobar una solució...”.
Fa la impressió que es coneixien personalment... hi veig massa “amor”.
Però si analitzem les obres de caritat que els milionaris han fet durant la seva vida, hi ha algunes que s’han d’agrair i emocionen, però d’altres obeeixen més a un rentador de consciències i a pagar-se una entrada al Cel quan es moren...; cosa que es creuen i no els serveix de res, ja que també són humans i s’equivoquen en algunes “inversions”.
Les declaracions justificatives estan bé i quadren, però també fan “parlar”; que potser algun apartat de la llei d’inversions estrangeres s’ha pogut fer pensant en ell? Que algú consulti el Registre de societats d’aquí a un temps.
En qualsevol cas, he plasmat unes opinions. Si realment tot es fa amb bons objectius, no s’ha de preocupar ningú.
Quan jo dono una petita almoina confio que serà usada per a coses bàsiques; si tal va a parar a fer una cervesa, mentre no m’esquitxi, doncs... d’acord!
Però ens va sobtar la noticia que deia que el propietari de l’empresa espanyola Planeta i accionista de Vueling l’interessés qualsevol iniciativa que tingués a veure amb el nostre país.
És d’agrair, i és lliure si un s’ho pot permetre, d’ajudar per a qualsevol cosa; oficialment ara ens ho han fet amb el món dels llibres.
El que va donar a parlar són les seves declaracions de “li asseguro que, encara que hagi de ser subvencionat personalment, un vol diari a Andorra si que hi haurà”; “El cap de Govern té ganes de convertir Andorra en més que un país de comerç, turisme i esquí”; “Espanya te l’obligació de trobar una solució...”.
Fa la impressió que es coneixien personalment... hi veig massa “amor”.
Però si analitzem les obres de caritat que els milionaris han fet durant la seva vida, hi ha algunes que s’han d’agrair i emocionen, però d’altres obeeixen més a un rentador de consciències i a pagar-se una entrada al Cel quan es moren...; cosa que es creuen i no els serveix de res, ja que també són humans i s’equivoquen en algunes “inversions”.
Les declaracions justificatives estan bé i quadren, però també fan “parlar”; que potser algun apartat de la llei d’inversions estrangeres s’ha pogut fer pensant en ell? Que algú consulti el Registre de societats d’aquí a un temps.
En qualsevol cas, he plasmat unes opinions. Si realment tot es fa amb bons objectius, no s’ha de preocupar ningú.
Quan jo dono una petita almoina confio que serà usada per a coses bàsiques; si tal va a parar a fer una cervesa, mentre no m’esquitxi, doncs... d’acord!
12 oct 2006
"No s'ha de "matar" el missatger de la CASS" Diari d'Andorra 12-10-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Sembla mentida que es demani la dimissió dels qui de manera professional es limiten a transmetre’ns el resultat de l’estudi de salut econòmica de la CASS.
De vegades s’acusa certs politics de poca transparència i de mancar a la veritat, i d’altre banda, quan algú es limita a transmetre el resultat d’un estudi més que necessari, s’atreveixen a demanar-ne la “dimissió”, en que quedem?
La senyora Cabot, simplement ha comunicat els resultats de l’informe en qüestió, però a més va mencionar que a Alemanya s’ha allargat el temps de jubilació dels65 als 67 anys, com a advertiment.
Tal comentari es plasma en certs escrits a la premsa d’una altra manera i la reacció d’alguns és com sempre la del NO i la d’opinar sense contrarestar la informació.
Que en el passat hi ha hagut un frau a la CASS és conegut per tots, però no es pot usar l’estratègia de recordar fets verídics de malestar per mesclar conceptes que no hi tenen res a veure.
Algun partit polític vol implantar l’atur en un país on hi ha sempre treball i a més pagat amb les arques de la CASS, si aquest projecte succeís, o bé les empreses i els assalariats haurien de cotitzar molt més per mantenir una colla de ganduls que no voldran treballar, o bé hauríem de treballar fins als 100 anys, aquells que hi arribem. Per aquest fet no es demanen dimissions?
Senyora Cabot, li agraeixo moltíssim la seva transparència amb les informacions de la seva tasca, segurament entre els professionals de la CASS trobaran alguna solució a les futures arques dels qui hi contribuïm per assegurar-nos un merescut descans.
A vostè, senyor Juli Fernàndez, no li puc agrair res mentres continuï signant els comunicats referents a la CASS com a secretari del seu partit polític, que afegeixi altres càrrecs ens crea confusió i dubte sobre quin ús es pot fer de la informació que vostè recapta, crec que s’hauria de treure la màscara de verd quan actua a la CASS i treure’s la mascara CASS quan actua com a verd; es poc ètic anar a fer política a la Seguretat Social de tots.
També es evident que el seu correu electrònic cass@verds.ad no pot ser representatiu d’un consell d’administració de defensa dels afiliats, els quals tenen unes ideologies politiques, privades i plurals.
Enhorabona al Consell d’Administració de la CASS per transmetre la veritat, i no tinguin por, que per molt que es vulgui “matar” el seu missatger com es feia en algunes guerres antigues, el temps posa tot al seu lloc, i siguin prudents per trobar-hi la solució.
De vegades s’acusa certs politics de poca transparència i de mancar a la veritat, i d’altre banda, quan algú es limita a transmetre el resultat d’un estudi més que necessari, s’atreveixen a demanar-ne la “dimissió”, en que quedem?
La senyora Cabot, simplement ha comunicat els resultats de l’informe en qüestió, però a més va mencionar que a Alemanya s’ha allargat el temps de jubilació dels65 als 67 anys, com a advertiment.
Tal comentari es plasma en certs escrits a la premsa d’una altra manera i la reacció d’alguns és com sempre la del NO i la d’opinar sense contrarestar la informació.
Que en el passat hi ha hagut un frau a la CASS és conegut per tots, però no es pot usar l’estratègia de recordar fets verídics de malestar per mesclar conceptes que no hi tenen res a veure.
Algun partit polític vol implantar l’atur en un país on hi ha sempre treball i a més pagat amb les arques de la CASS, si aquest projecte succeís, o bé les empreses i els assalariats haurien de cotitzar molt més per mantenir una colla de ganduls que no voldran treballar, o bé hauríem de treballar fins als 100 anys, aquells que hi arribem. Per aquest fet no es demanen dimissions?
Senyora Cabot, li agraeixo moltíssim la seva transparència amb les informacions de la seva tasca, segurament entre els professionals de la CASS trobaran alguna solució a les futures arques dels qui hi contribuïm per assegurar-nos un merescut descans.
A vostè, senyor Juli Fernàndez, no li puc agrair res mentres continuï signant els comunicats referents a la CASS com a secretari del seu partit polític, que afegeixi altres càrrecs ens crea confusió i dubte sobre quin ús es pot fer de la informació que vostè recapta, crec que s’hauria de treure la màscara de verd quan actua a la CASS i treure’s la mascara CASS quan actua com a verd; es poc ètic anar a fer política a la Seguretat Social de tots.
També es evident que el seu correu electrònic cass@verds.ad no pot ser representatiu d’un consell d’administració de defensa dels afiliats, els quals tenen unes ideologies politiques, privades i plurals.
Enhorabona al Consell d’Administració de la CASS per transmetre la veritat, i no tinguin por, que per molt que es vulgui “matar” el seu missatger com es feia en algunes guerres antigues, el temps posa tot al seu lloc, i siguin prudents per trobar-hi la solució.
11 oct 2006
"Rotació i qualitat" Periòdic d'Andorra 11-10-2006 Torn de paraula: Tomàs Pascual Casabosch
Fa poc vaig felicitar a través d’una ràdio la iniciativa del Govern de reduir aquest any les autoritzacions de treball per lluitar contra la rotació de personal. Però aquesta iniciativa s’ha fet tard i les empreses afectades tenen un marge molt petit de maniobra, sobretot les del negoci de l’hivern i l’hostaleria.
Això podrà provocar que alguns hotelers surtin corrents a pescar treballadors de la competència, un fet que considero una mena de guerra i que ja ha passat, cosa poc ètica però de supervivència empresarial i lícita.
Hi ha alguna empresa constructora que, a part de tenir treballadors sense papers, quan la Policia hi ha anat a fer un control els ha amagat sistemàticament i només han quedat a la vista els legals. A més l’empresa és permet el luxe de castigar algun treballador traient-li hores guanyades de feina amb la suor del seu front. Les víctimes tenen por de denunciar els fets per la por de perdre la feina i perquè se’ls ha inculcat que alguns socis són de renom, coneguts al país i amb societats amb gent de pes d’Espanya. Hi ha empreses que es queixen de la disminució del personal qualificat, que no atenen en català i clients potencials de parla catalana es queixen. I a l’associació que presideixo, Calidae, han arribat denúncies de turistes que expliquen que treballadors extracomunitaris han maltractat esquiadors habituals i llavors han canviat el lloc de destinació i han aconsellat als seus coneguts de no venir més.
Tampoc no s’ha d’oblidar que tenim l’enemic instal·lat a casa; una gran comunitat de treballadors que mai no s’han acabat d’integrar al país estafen de manera constant els turistes i els tracten malament. Tots aquests fets han ocorregut sobretot perquè els nostres treballadors integrats de sempre, els que fa anys que són al nostre país, han anat patint l’abús constant del preu de l’habitatge, hem passat de salaris baixos a arribar al punt en què els lloguers superin el preu d’un salari, no sé què és pitjor, però donar qualitat de vida als nostres ciutadans és la clau perquè no marxin. Perquè la qüestió de la reducció de quotes s’hagués valorat des del punt de vista de l’estabilització de personal s’hauria hagut de donar més marge de temps a les empreses, més d’un hauria hagut de callar. De totes maneres, felicitats.
·President de Calidae.
Això podrà provocar que alguns hotelers surtin corrents a pescar treballadors de la competència, un fet que considero una mena de guerra i que ja ha passat, cosa poc ètica però de supervivència empresarial i lícita.
Hi ha alguna empresa constructora que, a part de tenir treballadors sense papers, quan la Policia hi ha anat a fer un control els ha amagat sistemàticament i només han quedat a la vista els legals. A més l’empresa és permet el luxe de castigar algun treballador traient-li hores guanyades de feina amb la suor del seu front. Les víctimes tenen por de denunciar els fets per la por de perdre la feina i perquè se’ls ha inculcat que alguns socis són de renom, coneguts al país i amb societats amb gent de pes d’Espanya. Hi ha empreses que es queixen de la disminució del personal qualificat, que no atenen en català i clients potencials de parla catalana es queixen. I a l’associació que presideixo, Calidae, han arribat denúncies de turistes que expliquen que treballadors extracomunitaris han maltractat esquiadors habituals i llavors han canviat el lloc de destinació i han aconsellat als seus coneguts de no venir més.
Tampoc no s’ha d’oblidar que tenim l’enemic instal·lat a casa; una gran comunitat de treballadors que mai no s’han acabat d’integrar al país estafen de manera constant els turistes i els tracten malament. Tots aquests fets han ocorregut sobretot perquè els nostres treballadors integrats de sempre, els que fa anys que són al nostre país, han anat patint l’abús constant del preu de l’habitatge, hem passat de salaris baixos a arribar al punt en què els lloguers superin el preu d’un salari, no sé què és pitjor, però donar qualitat de vida als nostres ciutadans és la clau perquè no marxin. Perquè la qüestió de la reducció de quotes s’hagués valorat des del punt de vista de l’estabilització de personal s’hauria hagut de donar més marge de temps a les empreses, més d’un hauria hagut de callar. De totes maneres, felicitats.
·President de Calidae.
9 oct 2006
"Petjades eternes" Més Andorra 09-10-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Sento una gran satisfacció quan es publica algun llibre sobre la vida de les persones del passat.
Tots tenim a la vida una biografia a publicar; deixar escrit des del fet més petit fins a l’experiència més marcada fa que tals llibres puguin ser uns excel·lents manuals de la vida.
Vivim amb informació dels nostres pares, dels nostres avis, ells ens expliquen coses dels seus avantpassats.
Si ho ajuntem amb el que hem après durant la nostra educació, durant el dia a dia, el mes a mes, l’any a l’any, ens permet de reeducar-nos, i això ha d’anar lligat amb el respecte a les persones.
Reflexionem sobre els errors comesos a la vida, ja que no els podem esborrar, però si que podem no reincidir i fer accions que estabilitzin i ensenyin.
Pensem en les llàgrimes, quan siguem culpables de sentiments ferits i de marques profundes, que serveixin per crear camins d’humanitat i de respecte.
Recordem els qui ens han deixat per anar a l’altre món quan encara no els tocava: criatures mortes per malalties injustes, companys suïcidats, amics morts en accidents de circulació...
No vull mencionar noms per respecte; potser un article d’opinió no n’és el mitjà, però si que s’hauria de fer en algun llibre, ja que els records que ens han deixat tals persones no es poden oblidar: hem crescut amb elles i en algunes coses actuem tal com hem après junts, siguin on siguin.
El patiment de pare i mare si es perd un fill, d’un germà, si perd l’altre germà, d’uns avis, si perden néts... tot això no és el procés normal de la vida i succeeix a qui toca.
El patiment natural és quan el fill perd el pare i la mare, quan el nét perd els avis, quan el germà petit perd el gran, quan la dona perd el marit...
Sigui quin sigui el procés, sempre quedarà constància que els persones hem existit i hem deixat la nostra petjada eterna...
Tots tenim a la vida una biografia a publicar; deixar escrit des del fet més petit fins a l’experiència més marcada fa que tals llibres puguin ser uns excel·lents manuals de la vida.
Vivim amb informació dels nostres pares, dels nostres avis, ells ens expliquen coses dels seus avantpassats.
Si ho ajuntem amb el que hem après durant la nostra educació, durant el dia a dia, el mes a mes, l’any a l’any, ens permet de reeducar-nos, i això ha d’anar lligat amb el respecte a les persones.
Reflexionem sobre els errors comesos a la vida, ja que no els podem esborrar, però si que podem no reincidir i fer accions que estabilitzin i ensenyin.
Pensem en les llàgrimes, quan siguem culpables de sentiments ferits i de marques profundes, que serveixin per crear camins d’humanitat i de respecte.
Recordem els qui ens han deixat per anar a l’altre món quan encara no els tocava: criatures mortes per malalties injustes, companys suïcidats, amics morts en accidents de circulació...
No vull mencionar noms per respecte; potser un article d’opinió no n’és el mitjà, però si que s’hauria de fer en algun llibre, ja que els records que ens han deixat tals persones no es poden oblidar: hem crescut amb elles i en algunes coses actuem tal com hem après junts, siguin on siguin.
El patiment de pare i mare si es perd un fill, d’un germà, si perd l’altre germà, d’uns avis, si perden néts... tot això no és el procés normal de la vida i succeeix a qui toca.
El patiment natural és quan el fill perd el pare i la mare, quan el nét perd els avis, quan el germà petit perd el gran, quan la dona perd el marit...
Sigui quin sigui el procés, sempre quedarà constància que els persones hem existit i hem deixat la nostra petjada eterna...
6 oct 2006
"Em diuen l'"espasa de Dàmocles" Diari d'Andorra 06-10-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
He pogut llegir algun elogi a la meva persona en què es mencionava que jo sempre he defensat els petits comerciants i empresaris, he criticat lleis, he publicat escrits sobre la història del comerç a Escaldes-Engordany i del país en general, de política, comunicacions, justícia... he criticat el poder, el mobbing, i d’altres coses, i sempre signant amb el meu nom complet.
Puc assegurar que aquesta tasca no és fàcil, però és necessària!, es creen sectors de contents i descontents; els veritables interessats en el benestar dels andorrans són constructius i em diuen el que pensen hi estiguin o no d’acord.
Però certs sectors em comenten que jo hauria de consultar sempre amb determinats personatges politiquets el que publico; també m’ha vingut alguna ministra quan no li ha agradat algun article meu dient-me que a vegades estic “poc inspirat”, algun company m’ha dit que l’estic liant... fins i tot he hagut de sentir que sóc l’espasa de Dàmocles.
I aquests fets encara m’ajuden més, i m’entra molta inspiració, trobo a faltar els companys, coneguts i amics d’Andorra que han hagut de marxar dels país a causa dels abusos envers l’habitatge, la disminució del comerç, la pèrdua de confiança del seu país, Andorra.
Alguns volen que siguem com corderets, que seguim el camí marcat, i si ens desviem, patadetes, i si tal mètode no funciona a provar de fer callar amb altres sistemes... d’altres sí que tenen la maduresa de saber que dintre d’un mateix cercle estar en desacord en alguns aspectes crea riquesa d’opinió i aquestes coses són les que realment fan els grans canvis.
Vull donar les més profundes gràcies als amics, als coneguts, als companys, a les persones que m’animen i fins i tot a les que m’intenten vetar; gràcies a tots ells la força de l’espasa escrita pren més valor i em permet de continuar.
I repto més d’un personatge oficial i vetador a passejar pels carrers d’Escaldes-Engordany, ja veurem a qui concretament la majoria de persones escolten i estimen més... mentre ells busquen el vot i l’interès de certs ciutadans jo simplement els respecto i admiro pel dia a dia real del carrer.
Puc assegurar que aquesta tasca no és fàcil, però és necessària!, es creen sectors de contents i descontents; els veritables interessats en el benestar dels andorrans són constructius i em diuen el que pensen hi estiguin o no d’acord.
Però certs sectors em comenten que jo hauria de consultar sempre amb determinats personatges politiquets el que publico; també m’ha vingut alguna ministra quan no li ha agradat algun article meu dient-me que a vegades estic “poc inspirat”, algun company m’ha dit que l’estic liant... fins i tot he hagut de sentir que sóc l’espasa de Dàmocles.
I aquests fets encara m’ajuden més, i m’entra molta inspiració, trobo a faltar els companys, coneguts i amics d’Andorra que han hagut de marxar dels país a causa dels abusos envers l’habitatge, la disminució del comerç, la pèrdua de confiança del seu país, Andorra.
Alguns volen que siguem com corderets, que seguim el camí marcat, i si ens desviem, patadetes, i si tal mètode no funciona a provar de fer callar amb altres sistemes... d’altres sí que tenen la maduresa de saber que dintre d’un mateix cercle estar en desacord en alguns aspectes crea riquesa d’opinió i aquestes coses són les que realment fan els grans canvis.
Vull donar les més profundes gràcies als amics, als coneguts, als companys, a les persones que m’animen i fins i tot a les que m’intenten vetar; gràcies a tots ells la força de l’espasa escrita pren més valor i em permet de continuar.
I repto més d’un personatge oficial i vetador a passejar pels carrers d’Escaldes-Engordany, ja veurem a qui concretament la majoria de persones escolten i estimen més... mentre ells busquen el vot i l’interès de certs ciutadans jo simplement els respecto i admiro pel dia a dia real del carrer.
2 oct 2006
"Català i immigració" Més Andorra 02-10-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Fa uns quants anys, vaig comentar a una persona que m’examinava d’un nivell de català, que jo pensava que com a mínim, l’examen de nivell A hauria de ser obligatori per a la renovació dels permisos de residència. Encara recordo que la mateixa examinadora no compartia la meva opinió i que em va expressar que ella considerava que això havia de ser una decisió totalment lliure per a qualsevol immigrant.
Tal pensament sempre l’he comentat amb molts coneguts i amics; alguns hi estan d’acord i d’altres no.
El concepte d’”immigració” moltes vegades s’atribueix a treballadors de la construcció, de l’hostaleria, la restauració, venedors de botigues, repartidors... Però la majoria de les vegades s’oblida que molts immigrants són directius d’empreses, metges i altres professionals liberals... En tots els casos, persones que aixequen el país.
Però, qui gosa dir a les persones de professions considerades d’alta qualificació que aprenguin el català?
Esperem que les generacions actuals i futures d’andorrans, que surten cada vegada més preparades per a segons quins sectors, puguin combatre aquestes situacions per via social i natural.
Un dia, un directiu d’uns grans magatzems a qui vaig anar a veure per oferir certs serveis en representació d’una societat andorrana amb més de quinze anys de nom reconegut, em va dir: “Hábleme de esta empresa, no he oido nunca hablar de ella”.
Aquest senyor era al país feia pocs mesos i, per sort, ara ja no hi és.
I ja no vull mencionar aquells que porten aquí anys i panys i avui encara no parlen la llengua del país. En aquest cas, sobren comentaris.
Tal pensament sempre l’he comentat amb molts coneguts i amics; alguns hi estan d’acord i d’altres no.
El concepte d’”immigració” moltes vegades s’atribueix a treballadors de la construcció, de l’hostaleria, la restauració, venedors de botigues, repartidors... Però la majoria de les vegades s’oblida que molts immigrants són directius d’empreses, metges i altres professionals liberals... En tots els casos, persones que aixequen el país.
Però, qui gosa dir a les persones de professions considerades d’alta qualificació que aprenguin el català?
Esperem que les generacions actuals i futures d’andorrans, que surten cada vegada més preparades per a segons quins sectors, puguin combatre aquestes situacions per via social i natural.
Un dia, un directiu d’uns grans magatzems a qui vaig anar a veure per oferir certs serveis en representació d’una societat andorrana amb més de quinze anys de nom reconegut, em va dir: “Hábleme de esta empresa, no he oido nunca hablar de ella”.
Aquest senyor era al país feia pocs mesos i, per sort, ara ja no hi és.
I ja no vull mencionar aquells que porten aquí anys i panys i avui encara no parlen la llengua del país. En aquest cas, sobren comentaris.
28 sept 2006
"L'edat obscura... d'Andorra" Periòdic d'Andorra 28-09-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
L’altre dia esmorzant amb la colla de sempre comentàvem encara que teníem algun dubte sobre si el Govern liberal potser guanyaria les eleccions generals encara que fos de penal.
Vàrem apostar que per molt que hi hagi queixes massives a la premsa diària, sortiria algun governant dient: “La prova del carril bus va bé”, dotzenes de persones agafen el bus diàriament... i així ha estat, diuen que 1.000 diàriament!
Ara, la gota que ha fet vessar el got és la llei d’inversions estrangeres! Jo diria que el que possiblement interessa, a més majoritàriament, és la llei de rentat de diners estrangers!
A part que ara tenim altres prioritats, s’ha perdut el respecte a l’andorranitat! El petit empresari, que és qui forma part del teixit empresarial veritable i de sempre, queda escombrat per donar accés al que es considera gran i a més de fora!
Ja s’ha comprovat que la gran majoria de franquícies ho porten tot de fora, ni tan sols compren el pa, que arriba congelat, el mateix que altres productes; Imagineu el que passarà amb la resta d’empreses estrangeres que entrin! El punt andorrà desapareix i els turistes ho viuen i veuen tot igual i pitjor! I els típics representants andorrans es van trobant amb la resposta: “Lo compramos todo fuera...” I aleshores han de marxar indignats.
Però, és clar, la llei arriba molt més lluny, amb d’altres nivells per a certes famílies a qui els interessa, per això la diferencia d’obrir drets d’un mes a deu anys! Algú té pressa, massa pressa...
Jo m’estava plantejant que tal com va el país el meu vot possiblement seria dipositat per donar altres oportunitats, després de cursar la baixa al partit al qual estic afiliat, és clar! Fins que un bufet d’advocats a nom d’un alt dirigent de l’oposició actual em va posar 1.000 euros de sanció per retardar-me tres dies en la liquidació d’un préstec bancari impagat d’una societat meva que no funcionava gaire bé. Em vaig haver de deixar robar i la Batllia, com de costum, ho va permetre, però llavors em vaig adonar que gairebé tots són iguals! Si algú que pregona certes coses en la realitat fa la mencionada (i no sóc l’única víctima), possiblement és el reflex de com podria anar Andorra en mans noves...
Potser la solució seria crear un partit polític intermedi, perquè els pactes que fan entre partits demostren que l’únic que es vol és la cadira costi el que costi, s’oblida l’andorranitat i la ideologia per la qual les persones voten! La dita més val morir de peu que viure agenollat pren protagonisme amb aquests fets. Que si no hi ha consens no es poden votar lleis importantíssimes com ara el pressupost? Doncs potser el que cal és modificar la llei, i si no es pot modificar que es convoqui una altra ronda d’eleccions, perquè per tenir un Govern amb minoria feble potser més val retirar-se i viure dignament que fer pactes que no es creuen.
Té tota la raó el cantautor català Lluís Llach, persona molt culta i transparent, quan publica: “En una democràcia malalta, els cretins arriben al poder.”
Aquestes declaracions fa que observi els grans perdedors que ocupen càrrecs a dit i els que estan atacant constantment des de l’oposició i pensi: “Que fals és això de la política.”
Realment, entre uns i altres, com no hi hagi canvis de cares públiques i es vagi amb la veritat, la realitat, el respecte i la protecció als andorrans, no sé on anirem a parar, segurament fora d’Andorra, però ara realment estem en l’edat més obscura, i no quan es va fundar el nostre país ni després de la caiguda de l’imperi romà, en plena edat mitjana, sinó en la de l’Andorra del segle XXI. I pobres generacions futures!
Vàrem apostar que per molt que hi hagi queixes massives a la premsa diària, sortiria algun governant dient: “La prova del carril bus va bé”, dotzenes de persones agafen el bus diàriament... i així ha estat, diuen que 1.000 diàriament!
Ara, la gota que ha fet vessar el got és la llei d’inversions estrangeres! Jo diria que el que possiblement interessa, a més majoritàriament, és la llei de rentat de diners estrangers!
A part que ara tenim altres prioritats, s’ha perdut el respecte a l’andorranitat! El petit empresari, que és qui forma part del teixit empresarial veritable i de sempre, queda escombrat per donar accés al que es considera gran i a més de fora!
Ja s’ha comprovat que la gran majoria de franquícies ho porten tot de fora, ni tan sols compren el pa, que arriba congelat, el mateix que altres productes; Imagineu el que passarà amb la resta d’empreses estrangeres que entrin! El punt andorrà desapareix i els turistes ho viuen i veuen tot igual i pitjor! I els típics representants andorrans es van trobant amb la resposta: “Lo compramos todo fuera...” I aleshores han de marxar indignats.
Però, és clar, la llei arriba molt més lluny, amb d’altres nivells per a certes famílies a qui els interessa, per això la diferencia d’obrir drets d’un mes a deu anys! Algú té pressa, massa pressa...
Jo m’estava plantejant que tal com va el país el meu vot possiblement seria dipositat per donar altres oportunitats, després de cursar la baixa al partit al qual estic afiliat, és clar! Fins que un bufet d’advocats a nom d’un alt dirigent de l’oposició actual em va posar 1.000 euros de sanció per retardar-me tres dies en la liquidació d’un préstec bancari impagat d’una societat meva que no funcionava gaire bé. Em vaig haver de deixar robar i la Batllia, com de costum, ho va permetre, però llavors em vaig adonar que gairebé tots són iguals! Si algú que pregona certes coses en la realitat fa la mencionada (i no sóc l’única víctima), possiblement és el reflex de com podria anar Andorra en mans noves...
Potser la solució seria crear un partit polític intermedi, perquè els pactes que fan entre partits demostren que l’únic que es vol és la cadira costi el que costi, s’oblida l’andorranitat i la ideologia per la qual les persones voten! La dita més val morir de peu que viure agenollat pren protagonisme amb aquests fets. Que si no hi ha consens no es poden votar lleis importantíssimes com ara el pressupost? Doncs potser el que cal és modificar la llei, i si no es pot modificar que es convoqui una altra ronda d’eleccions, perquè per tenir un Govern amb minoria feble potser més val retirar-se i viure dignament que fer pactes que no es creuen.
Té tota la raó el cantautor català Lluís Llach, persona molt culta i transparent, quan publica: “En una democràcia malalta, els cretins arriben al poder.”
Aquestes declaracions fa que observi els grans perdedors que ocupen càrrecs a dit i els que estan atacant constantment des de l’oposició i pensi: “Que fals és això de la política.”
Realment, entre uns i altres, com no hi hagi canvis de cares públiques i es vagi amb la veritat, la realitat, el respecte i la protecció als andorrans, no sé on anirem a parar, segurament fora d’Andorra, però ara realment estem en l’edat més obscura, i no quan es va fundar el nostre país ni després de la caiguda de l’imperi romà, en plena edat mitjana, sinó en la de l’Andorra del segle XXI. I pobres generacions futures!
25 sept 2006
"La informació crea poder" Més Andorra 25-09-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Aquest dimarts passat, un senyor amb uniforme d’escombriaire em va aturar en un carrer d’Escaldes-Engordany i em va dir: “et felicito per l’escrit a la premsa de l’altre dia”.
Jo, sense saber ben bé a quin escrit es referia, ja que darrerament n’he publicat diversos, li vaig respondre: “Gràcies, moltes gràcies”.
Aquest fet em va causar una gran satisfacció, que es va sumar a la que havia tingut el dia abans, en què una parella estava asseguda en un banc del carrer amb el Més Andorra a la mà i llegint un article meu. El senyor em va mirar, va mirar la foto del diari, i va dir a la senyora: “Mira, aquest és ell”. Però, a més de satisfacció, vaig tenir un sentiment de responsabilitat.
Recomano als lectors d’observar com a l’hora de tancament dels comerços, als vespres, molts ciutadans es mouen ràpidament per arribar a casa, on a molts els esperen les parelles, els pares, els fills... Ho comparo a les formiguetes treballadores: una a una formen la colònia. Humanament parlant, sumen sentiments de respecte. Tota persona té al seu cap notícies i articles dels mitjans de comunicació, llegits o escoltats en qualsevol moment del dia; i això, com se sol dir, “crea opinió”. És un fet que estar informat crea poder: estar informat és la veritable força del ciutadà, la qual al seu moment es transformarà en vot o en recomanació de vot. Ja poden sortir alguns poderosos a explicar el que vulguin per convèncer, si els ciutadans tenim el nostre formiguer informat i el “boca a orella” arriba fins al racó més remot. El veritable “porta a porta” són els fets diaris. No ens poden condicionar els cants de sirena de l’últim moment, en què les promeses al darrer instant fan que a més d’un se li vegi el llautó. Nosaltres continuarem com les formiguetes, que es l’únic segur que tenim per a viure...
Jo, sense saber ben bé a quin escrit es referia, ja que darrerament n’he publicat diversos, li vaig respondre: “Gràcies, moltes gràcies”.
Aquest fet em va causar una gran satisfacció, que es va sumar a la que havia tingut el dia abans, en què una parella estava asseguda en un banc del carrer amb el Més Andorra a la mà i llegint un article meu. El senyor em va mirar, va mirar la foto del diari, i va dir a la senyora: “Mira, aquest és ell”. Però, a més de satisfacció, vaig tenir un sentiment de responsabilitat.
Recomano als lectors d’observar com a l’hora de tancament dels comerços, als vespres, molts ciutadans es mouen ràpidament per arribar a casa, on a molts els esperen les parelles, els pares, els fills... Ho comparo a les formiguetes treballadores: una a una formen la colònia. Humanament parlant, sumen sentiments de respecte. Tota persona té al seu cap notícies i articles dels mitjans de comunicació, llegits o escoltats en qualsevol moment del dia; i això, com se sol dir, “crea opinió”. És un fet que estar informat crea poder: estar informat és la veritable força del ciutadà, la qual al seu moment es transformarà en vot o en recomanació de vot. Ja poden sortir alguns poderosos a explicar el que vulguin per convèncer, si els ciutadans tenim el nostre formiguer informat i el “boca a orella” arriba fins al racó més remot. El veritable “porta a porta” són els fets diaris. No ens poden condicionar els cants de sirena de l’últim moment, en què les promeses al darrer instant fan que a més d’un se li vegi el llautó. Nosaltres continuarem com les formiguetes, que es l’únic segur que tenim per a viure...
20 sept 2006
"La remodelació d'Escaldes" Periٍòdic d'Andorra 20-09-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Un projecte tan ambiciós està pensat ja des de la història d’Escaldes-Engordany; unes fotografies dels temps històrics del nostre blanc i negre donen el punt de sortida per ajuntar-se directament a la imatge de com quedarà la nostra estimada parròquia en breu.
Felicitats al nostre cònsol, Antoni Martí, que sempre s’enorgulleix d’haver nascut a la setena parròquia. I, evidentment, pensar i plasmar el passat històric en el futur pròxim ja el fa digne de deixar una grata petjada a la nostra història viva.
Fins i tot ha tingut en compte que els nostres edificis històrics tinguin la seva veu permanent; un espectacle de llum els identificarà a tots i un per un.
També s’hauria de fer alguna cosa més per a la nostra font d’aigua calenta, el Roc del Metge; som una ciutat amb aigua termal i això s’ha de treballar més: potser part del futur seria Escaldes-Engordany, ciutat termal, ciutat de l’aigua, ciutat de la llum...
També s’ha tingut en compte l’embelliment de la part alta, es reconeix que el turisme s’atura a l’altura de la plaça dels Coprínceps; sort en tenim que els hotels ubicats a la zona i els comerços especialitzats fan passejar els nostres turistes per la zona.
I senyalitzar els murs que separaran els comerços de les vies en obres amb logotips dels establiments ja es mereix la més profunda felicitació.
He observat amb pena per a alguns i satisfacció per a d’altres que persones que sempre han assistit a les reunions del nostre poble no van participar en la darrera convocatòria, però també hi havia cares noves.
En aquesta reunió de poble, senyor cònsol,també vau comentar el fet que les obres s’acabarien abans del final del mandat perquè el futur cònsol pugui tenir-ho tot enllestit; quina pena em va fer sentir aquestes paraules en no especificar si podria ser un altre cop vostè mateix... però no accepto estratègies, quedaríeu malament... Senyor cònsol, no us deixeu malaconsellar, el poble no s’ho mereix.
¿Sabeu una cosa, estimat cònsol?
Us he notat cansat, però amb energia de continuïtat,us he vist més humil que altres vegades, vostè en sap molt de fer política; a més, està fent coses per a persones que van més enllà de la seva obligació política..., s’ha involucrat en la tasca de treballar per al poble, del qual, tal com he mencionat, esteu orgullós;i aquest orgull s’avala amb el que feu per la parròquia.
Es comenten favors personals que ja el vostre estimat pare, el qual menciono amb tot el més profund respecte i admiració i en pau descansi, havia fet... Aquests fets formen part també de les petjades eternes que les persones deixem en passar per la vida...; la seva ombra és present en els vostres bons actes.
Gràcies a tot això tindrem una Escaldes-Engordany amb història, modernitat, verd i comerç, però no perdem el nostre amor parroquial, la nostra andorranitat, els usos i costums han de situar-se per sobre de qualsevol projecte i qualsevol interès, sobretot hem de vetllar per les persones que estimem.
*President de Calidae.
Felicitats al nostre cònsol, Antoni Martí, que sempre s’enorgulleix d’haver nascut a la setena parròquia. I, evidentment, pensar i plasmar el passat històric en el futur pròxim ja el fa digne de deixar una grata petjada a la nostra història viva.
Fins i tot ha tingut en compte que els nostres edificis històrics tinguin la seva veu permanent; un espectacle de llum els identificarà a tots i un per un.
També s’hauria de fer alguna cosa més per a la nostra font d’aigua calenta, el Roc del Metge; som una ciutat amb aigua termal i això s’ha de treballar més: potser part del futur seria Escaldes-Engordany, ciutat termal, ciutat de l’aigua, ciutat de la llum...
També s’ha tingut en compte l’embelliment de la part alta, es reconeix que el turisme s’atura a l’altura de la plaça dels Coprínceps; sort en tenim que els hotels ubicats a la zona i els comerços especialitzats fan passejar els nostres turistes per la zona.
I senyalitzar els murs que separaran els comerços de les vies en obres amb logotips dels establiments ja es mereix la més profunda felicitació.
He observat amb pena per a alguns i satisfacció per a d’altres que persones que sempre han assistit a les reunions del nostre poble no van participar en la darrera convocatòria, però també hi havia cares noves.
En aquesta reunió de poble, senyor cònsol,també vau comentar el fet que les obres s’acabarien abans del final del mandat perquè el futur cònsol pugui tenir-ho tot enllestit; quina pena em va fer sentir aquestes paraules en no especificar si podria ser un altre cop vostè mateix... però no accepto estratègies, quedaríeu malament... Senyor cònsol, no us deixeu malaconsellar, el poble no s’ho mereix.
¿Sabeu una cosa, estimat cònsol?
Us he notat cansat, però amb energia de continuïtat,us he vist més humil que altres vegades, vostè en sap molt de fer política; a més, està fent coses per a persones que van més enllà de la seva obligació política..., s’ha involucrat en la tasca de treballar per al poble, del qual, tal com he mencionat, esteu orgullós;i aquest orgull s’avala amb el que feu per la parròquia.
Es comenten favors personals que ja el vostre estimat pare, el qual menciono amb tot el més profund respecte i admiració i en pau descansi, havia fet... Aquests fets formen part també de les petjades eternes que les persones deixem en passar per la vida...; la seva ombra és present en els vostres bons actes.
Gràcies a tot això tindrem una Escaldes-Engordany amb història, modernitat, verd i comerç, però no perdem el nostre amor parroquial, la nostra andorranitat, els usos i costums han de situar-se per sobre de qualsevol projecte i qualsevol interès, sobretot hem de vetllar per les persones que estimem.
*President de Calidae.
18 sept 2006
"He agafat el Bus Exprés" Més Andorra 18-09-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Com a conductor habitual, ja visc cada dia les odissees del nou carril bus.
Estar aturat en el carril dels vehicles per ser considerat un conductor “cívic” ja m’ha acabat la paciència, sobretot quan em sento com un ruc en veure com molts vehicles passen pel meu costat envaint el carril reservat.
Circulant t’adones que mai no saps exactament a quin carril estàs i en arribar a algunes rotondes es pot comprovar com en el lloc on s’ha de cedir el pas no hi caben dos vehicles, amb la qual cosa el perill d’accident ha augmentat. Els senyors de mobilitat podrien fer els experiments a la cuina de casa seva: voler comparar el nostre espai amb el de les grans ciutats dels països veïns no justifica pas els seus salaris.
S’ha doblat el període de temps dels nostres trajectes en vehicle. L’altre dia vaig desplaçar-me a una parada de Sant Julià de Lòria.
Hi arribo a les 19h58 i el xofer del Bus Exprés em diu: “Salgo a las ocho y diez”.
Amb el clípol de sempre se sortia a les 8; així doncs, perdo dotze minuts.
A les 20h05, el xofer toca el clàxon com si d’un tren es tractés. Sis estudiants entren amb el carnet escolar i jo i una altra persona paguem 1,25 euros pel bitllet.
Durant el trajecte observo altres busos exprés atrapats al carril de baixada...
El xofer parla amb una persona i li diu que l’altre dia es van trobar tres busos exprés a la mateixa parada i que va haver de donar un tomb al poble per fer temps i tenir lloc...Ara entenc perquè sempre van buits!
A l’estadi Comunal, baixen els estudiants i l’altra persona; em quedo sol a dins del bus. Més enllà, una frenada en sec davant de la Batllia... sort que no havia cap nen petit dins el bus.
Arribo a les 20h24 al carrer de la Unió.
El tornaré a agafar?...
Estar aturat en el carril dels vehicles per ser considerat un conductor “cívic” ja m’ha acabat la paciència, sobretot quan em sento com un ruc en veure com molts vehicles passen pel meu costat envaint el carril reservat.
Circulant t’adones que mai no saps exactament a quin carril estàs i en arribar a algunes rotondes es pot comprovar com en el lloc on s’ha de cedir el pas no hi caben dos vehicles, amb la qual cosa el perill d’accident ha augmentat. Els senyors de mobilitat podrien fer els experiments a la cuina de casa seva: voler comparar el nostre espai amb el de les grans ciutats dels països veïns no justifica pas els seus salaris.
S’ha doblat el període de temps dels nostres trajectes en vehicle. L’altre dia vaig desplaçar-me a una parada de Sant Julià de Lòria.
Hi arribo a les 19h58 i el xofer del Bus Exprés em diu: “Salgo a las ocho y diez”.
Amb el clípol de sempre se sortia a les 8; així doncs, perdo dotze minuts.
A les 20h05, el xofer toca el clàxon com si d’un tren es tractés. Sis estudiants entren amb el carnet escolar i jo i una altra persona paguem 1,25 euros pel bitllet.
Durant el trajecte observo altres busos exprés atrapats al carril de baixada...
El xofer parla amb una persona i li diu que l’altre dia es van trobar tres busos exprés a la mateixa parada i que va haver de donar un tomb al poble per fer temps i tenir lloc...Ara entenc perquè sempre van buits!
A l’estadi Comunal, baixen els estudiants i l’altra persona; em quedo sol a dins del bus. Més enllà, una frenada en sec davant de la Batllia... sort que no havia cap nen petit dins el bus.
Arribo a les 20h24 al carrer de la Unió.
El tornaré a agafar?...
6 ago 2006
"Eritreus a Andorra...!i a Escaldes!" Periòdic d'Andorra 06-08-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
El tema del acolliment dels eritreus al nostre país està causant diverses opinions i posicions; hi ha persones que s’hi pronuncien a favor i d’altres en contra, hi ha també certa por a pronunciar-s’hi en contra per no ser titllat de racista. Però amb tot el que s’escriu cal tenir evidències ja que per crear opinió sobre un tema se n’ha d’estar al màxim de segur. Llavors es va parlant de la temàtica pel carrer i es publica algun article prudent i alguns SMS bastant desagradables en algun mitjà de comunicació del país.
Però,de fet, no tenim l’informació real i clara del tema i això va multiplicant el malestar entre part de la població; demano des d’aquí que el nostre Govern es pronuncií respecte d’aquesta qüestió, amb aquestes coses no podem acceptar estratègies polítiques... Hi ha persones indignades que han de tenir dures feines per arribar a final de mes i no entenen per què els alimentem, els vestim, els eduquem, els fem visites culturals i classes de català i els donem allotjament gratuït, tenint en compte el preu de l’habitatge per als andorrans i residents.
Ara són aquí legalment durant tres mesos en règim de turistes; ¿després es podran quedar cinc mesos en règim de treballadors temporers i després potser ens haurem de saltar la llei d’immigració perquè no marxin al corredor de la mort? Sí, correcte, he dit corredor de la mort; no en tinc la certesa, però és gairebé segur que és el que trobaran en tornar al país d’origen...
¿Algú vol aquest càrrec de consciència durant tota la vida? !Jo no!
Hem de ser responsables amb els actes dels nostres representants polítics; a l’urna ja tenim un altre fet per votar qui sigui, però Andorra en el seu / nostre passat sempre ha acollit refugiats, però ens hi unien vincles històrics, mentre que amb els eritreus tenim vincles humanitaris.
Sembla que han arribat aquí per una petició diplomàtica espanyola: hi ha tants temes oberts amb Espanya que ¿qui podia dir que no?; però hem d’estar alerta, no podem acceptar més peticions almenys fins que no tinguem més clar el resultat final d’aquests eritreus: si algun cometés algun delicte, en donaríem tota la culpa al Govern: ho dic perquè moltes persones també comenten aquesta hipòtesi... ¿per això potser no van mai sols?
Això ha estat un fet aïllat però hem d’anar amb compte, si ens han fet acceptar la petició, potser s’hi acostumen i ja veieu com estan els països veïns amb el tema de la immigració il·legal i Andorra ja té prou problemes. Potser si les persones col·laboréssim més amb les ONG i els arribessin els ajuts,alguns no haurien vingut mai a portar-nos els problemes de gana, guerres... Els nostres problemes no són que un govern ens obligui a allistar-nos a un exèrcit per anar a matar altres persones, ni que cada dia se’ns morin dotzenes de nens, els quals són fills, germans, amics...
Sé que no és cert que el Govern hagi llogat cinc pisos per a ells; un particular d’Escaldes que casualment jo admiro els ha deixat un pis de la seva propietat i els dóna menjar, alguna ONG els ha vestit i no els donen diners.
Sé que les trucades estan pactades amb France Telecom, o sigui, cap dels cinc no contacta cada 15 dies amb la família plorant a costa nostra. Estan fent cursets de català, els explicaran també que Andorra i Europa no són un conte de fades, que es gastaran el salari que cobrin per viure i subsistir, tal com la resta de mortals.
Així que prou criticar per desconeixement, si us plau, si que ens falta informació i no és totalment just, però governar és molt difícil i hem salvat cinc vides humanes; ¿no creieu que es motiu suficient per justificar el que s’ha fet amb els cinc eritreus? He fet un sondeig amb afiliats a Calidae; molts dels nostres restaurants s’ofereixen fins i tot per donar-los menjar, tastar la pastisseria andorrana més selecta... i m’han dit que si algun vol feina necessiten treballadors! Crec que el nostre Govern es mereix un vot de confiança pel fet dels eritreus, però, estimat Govern, expliqueu-ho tot, si us plau!
Vull felicitar especialment Victor Filloy; realment respondre a tot això no és una tasca gaire fàcil, sobretot tenint en compte que és al punt de mira de tot el país, el qual té un important flux migratori i fins i tot més d’un podria comparar la llei d’immigració amb els buits legals que poden arribar després. La qüestió és que, de moment, els eritreus estan sota la tutela de l’Estat i l’Estat l’hem votat nosaltres.
Que ningú no es vulgui ara rentar la consciència, ignorar que no podem deixar de protegir-nos i dona seguretat i benestar sobretot als andorrans i residents legals de sempre..., però, si us plau, siguem humans amb els que hem salvat de la mort i donem una lliçó a països més poderosos. !Benvinguts a terra andorrana, eritreus!.
*President de Calidae.
(Article publicat també a Opinió del Bon Dia de data 09-08-2006)
Però,de fet, no tenim l’informació real i clara del tema i això va multiplicant el malestar entre part de la població; demano des d’aquí que el nostre Govern es pronuncií respecte d’aquesta qüestió, amb aquestes coses no podem acceptar estratègies polítiques... Hi ha persones indignades que han de tenir dures feines per arribar a final de mes i no entenen per què els alimentem, els vestim, els eduquem, els fem visites culturals i classes de català i els donem allotjament gratuït, tenint en compte el preu de l’habitatge per als andorrans i residents.
Ara són aquí legalment durant tres mesos en règim de turistes; ¿després es podran quedar cinc mesos en règim de treballadors temporers i després potser ens haurem de saltar la llei d’immigració perquè no marxin al corredor de la mort? Sí, correcte, he dit corredor de la mort; no en tinc la certesa, però és gairebé segur que és el que trobaran en tornar al país d’origen...
¿Algú vol aquest càrrec de consciència durant tota la vida? !Jo no!
Hem de ser responsables amb els actes dels nostres representants polítics; a l’urna ja tenim un altre fet per votar qui sigui, però Andorra en el seu / nostre passat sempre ha acollit refugiats, però ens hi unien vincles històrics, mentre que amb els eritreus tenim vincles humanitaris.
Sembla que han arribat aquí per una petició diplomàtica espanyola: hi ha tants temes oberts amb Espanya que ¿qui podia dir que no?; però hem d’estar alerta, no podem acceptar més peticions almenys fins que no tinguem més clar el resultat final d’aquests eritreus: si algun cometés algun delicte, en donaríem tota la culpa al Govern: ho dic perquè moltes persones també comenten aquesta hipòtesi... ¿per això potser no van mai sols?
Això ha estat un fet aïllat però hem d’anar amb compte, si ens han fet acceptar la petició, potser s’hi acostumen i ja veieu com estan els països veïns amb el tema de la immigració il·legal i Andorra ja té prou problemes. Potser si les persones col·laboréssim més amb les ONG i els arribessin els ajuts,alguns no haurien vingut mai a portar-nos els problemes de gana, guerres... Els nostres problemes no són que un govern ens obligui a allistar-nos a un exèrcit per anar a matar altres persones, ni que cada dia se’ns morin dotzenes de nens, els quals són fills, germans, amics...
Sé que no és cert que el Govern hagi llogat cinc pisos per a ells; un particular d’Escaldes que casualment jo admiro els ha deixat un pis de la seva propietat i els dóna menjar, alguna ONG els ha vestit i no els donen diners.
Sé que les trucades estan pactades amb France Telecom, o sigui, cap dels cinc no contacta cada 15 dies amb la família plorant a costa nostra. Estan fent cursets de català, els explicaran també que Andorra i Europa no són un conte de fades, que es gastaran el salari que cobrin per viure i subsistir, tal com la resta de mortals.
Així que prou criticar per desconeixement, si us plau, si que ens falta informació i no és totalment just, però governar és molt difícil i hem salvat cinc vides humanes; ¿no creieu que es motiu suficient per justificar el que s’ha fet amb els cinc eritreus? He fet un sondeig amb afiliats a Calidae; molts dels nostres restaurants s’ofereixen fins i tot per donar-los menjar, tastar la pastisseria andorrana més selecta... i m’han dit que si algun vol feina necessiten treballadors! Crec que el nostre Govern es mereix un vot de confiança pel fet dels eritreus, però, estimat Govern, expliqueu-ho tot, si us plau!
Vull felicitar especialment Victor Filloy; realment respondre a tot això no és una tasca gaire fàcil, sobretot tenint en compte que és al punt de mira de tot el país, el qual té un important flux migratori i fins i tot més d’un podria comparar la llei d’immigració amb els buits legals que poden arribar després. La qüestió és que, de moment, els eritreus estan sota la tutela de l’Estat i l’Estat l’hem votat nosaltres.
Que ningú no es vulgui ara rentar la consciència, ignorar que no podem deixar de protegir-nos i dona seguretat i benestar sobretot als andorrans i residents legals de sempre..., però, si us plau, siguem humans amb els que hem salvat de la mort i donem una lliçó a països més poderosos. !Benvinguts a terra andorrana, eritreus!.
*President de Calidae.
(Article publicat també a Opinió del Bon Dia de data 09-08-2006)
30 jul 2006
"En Sícoris i les festes" Periòdic d'Andorra 30-07-2006 Torn de paraula: Tomàs Pascual Casabosch
Recordo quan el meu pare em va regalar un cavall l’any 1987; jo tenia 17 anys. En aquella època de Nadal, vaig estar parlant amb el nostre inoblidable “Rossend Marsol i Clua, Sícoris”, i li vaig comentar aquest regal i em va demanar de disfressar-me de patge negre i cavalcar pels carrers d’Escaldes-Engordany. Evidentment ho vaig fer i tots vam repartir caramels als nens i als comerços, eren les seves instruccions: un granet de sorra a favor de l’amor dels nens i del nostre comerç del passat i del futur...
Jo, amb la meva jove edat, ja em vaig adonar i amb molta gratitud que en Sícoris vetllava per la felicitat de tots els infants; per això havia aprofitat tal fet pel bé de tots, infants i no infants. La cavalcada va sortir de l’avinguda del Pessebre a l’altura del pont dels Escalls i es va desenvolupar, com de costum, molt bé per gairebé tots els carrers de la parròquia i en benefici sobretot dels infants.
Recordo també que moltes vegades quan anava a la seva gestoria en més d’una ocasió m’havia llegit esborranys dels articles que ell publicava a la premsa; ho va fer fins al darrer dia entre nosaltres.
Avui mateix he llegit una altra vegada el llibre que em va regalar escrit per ell, “Cel i muntanya”, i vull fer pública la seva sentimental dedicatòria: “Amb tot l’afecte, per al bon amic Tomàs, company en la tasca poètica” (28 de març de 1990). La menció era perquè jo cap als anys 1988 i 1989 havia publicat dos llibres, “La nena de la carena” i “Lletres del silenci”, en què jo també li vaig fer a ell una afectuosa dedicatòria.
Tal llibre forma part d’un dels grans tresors que tinc en la meva vida personal i mai no deixarà de ser present al prestatge de la meva llar, un mirall que mostra que en Sícoris mai no podrà deixar de ser present en la vida de molts mortals com jo i molt més enllà.
Escaldes-Engordany mai no deixarà de recordar-lo ja que en Sícoris ens va deixar una dedicatòria permanent, sobretot en l’àmbit de les nostres festes, siguin majors, de Nadal o tantes altres coses. He rebut de molt bon grat el llibret que edita cada any la nostra estimada Unió Pro Turisme d’Escaldes-Engordany i se’ls ha de felicitar especialment per haver editat en la seva memòria el poema d’en Sícoris “Escaldes és la pubilla”. I ara, per als qui no tinguin el llibre actual de la Unió Pro Turisme d’Escaldes-Engordany, hi afegeixo la dedicatòria de tal edició al Sícoris: “En record d’en Rossend Marsol i Clua, Sícoris, pels anys dedicats a la UPTEE i al poble d’Escaldes-Engordany”.
Gràcies a tots els que li han dedicat i li dedicaran línies, a la Unió Pro Turisme d’Escaldes-Engordany i a tants fets inoblidables; en Sícoris sempre romandrà als prestatges dels cors de totes les persones i serà un tresor en la història del nostre país. Com ell va escriure en el llibre dedicat –Poemes d’Andorra i per Andorra-, nosaltres li hem d’escriure a ell tots els elogis i transmetre’ls als nostres fills ja que ha fet història ahir per avui i pel demà d’Andorra.
*President de Calidae.
(Article publicat també a Cartes al director del Bon Dia de data 01-08-2006)
Jo, amb la meva jove edat, ja em vaig adonar i amb molta gratitud que en Sícoris vetllava per la felicitat de tots els infants; per això havia aprofitat tal fet pel bé de tots, infants i no infants. La cavalcada va sortir de l’avinguda del Pessebre a l’altura del pont dels Escalls i es va desenvolupar, com de costum, molt bé per gairebé tots els carrers de la parròquia i en benefici sobretot dels infants.
Recordo també que moltes vegades quan anava a la seva gestoria en més d’una ocasió m’havia llegit esborranys dels articles que ell publicava a la premsa; ho va fer fins al darrer dia entre nosaltres.
Avui mateix he llegit una altra vegada el llibre que em va regalar escrit per ell, “Cel i muntanya”, i vull fer pública la seva sentimental dedicatòria: “Amb tot l’afecte, per al bon amic Tomàs, company en la tasca poètica” (28 de març de 1990). La menció era perquè jo cap als anys 1988 i 1989 havia publicat dos llibres, “La nena de la carena” i “Lletres del silenci”, en què jo també li vaig fer a ell una afectuosa dedicatòria.
Tal llibre forma part d’un dels grans tresors que tinc en la meva vida personal i mai no deixarà de ser present al prestatge de la meva llar, un mirall que mostra que en Sícoris mai no podrà deixar de ser present en la vida de molts mortals com jo i molt més enllà.
Escaldes-Engordany mai no deixarà de recordar-lo ja que en Sícoris ens va deixar una dedicatòria permanent, sobretot en l’àmbit de les nostres festes, siguin majors, de Nadal o tantes altres coses. He rebut de molt bon grat el llibret que edita cada any la nostra estimada Unió Pro Turisme d’Escaldes-Engordany i se’ls ha de felicitar especialment per haver editat en la seva memòria el poema d’en Sícoris “Escaldes és la pubilla”. I ara, per als qui no tinguin el llibre actual de la Unió Pro Turisme d’Escaldes-Engordany, hi afegeixo la dedicatòria de tal edició al Sícoris: “En record d’en Rossend Marsol i Clua, Sícoris, pels anys dedicats a la UPTEE i al poble d’Escaldes-Engordany”.
Gràcies a tots els que li han dedicat i li dedicaran línies, a la Unió Pro Turisme d’Escaldes-Engordany i a tants fets inoblidables; en Sícoris sempre romandrà als prestatges dels cors de totes les persones i serà un tresor en la història del nostre país. Com ell va escriure en el llibre dedicat –Poemes d’Andorra i per Andorra-, nosaltres li hem d’escriure a ell tots els elogis i transmetre’ls als nostres fills ja que ha fet història ahir per avui i pel demà d’Andorra.
*President de Calidae.
(Article publicat també a Cartes al director del Bon Dia de data 01-08-2006)
27 jul 2006
"Andorra en els temps d'Àtila, fa falta un gran canvi" Periòdic d'Andorra 27-07-2006 Torn de paraula: Tomàs Pascual Casabosch
Andorra, en general, hauria de fer un gran gir, tant a nivell social, com econòmic, com humà. Però el que passa en la vida de la majoria dels mortals demostra des de la realitat del dia a dia que aquest gir podria obeir més a un conte de fades que no pas a sortir del temps d’Àtila, que és on estem en molts camps.
El que ara indicaré podria ser fins i tot perillós, però m’atreviré a creure que realment estem en un país democràtic i amb llibertat d’expressió. El que si que està clar és que la majoria de persones tenen pànic de dir realment el que pensen... m’ha passat per el cap aquella pobre noia que va agafar els famosos diners dels despatxos del Govern i va estar empresonada en excés. Doncs el que està fent certa gent si que seria motiu de detenció i empresonament. Però, es clar, el nivell social i econòmic de tals persones està per sobre de tota justícia... on possiblement tal paraula no arriba; només hauríem de mirar alguns cognoms d’elit, d’intocables, de certes famílies poderoses per entendre el motiu. Tots sabem qui són... en qualsevol cas si jo fos empresonat per creure’m innocentment que tenim llibertat d’expressió sense represàlies, demanaria als estimats lectors d’aquestes línies que m’escrivissin quatre ratlles de suport.
Una cosa són les politiques i els discursos tan ben estructurats que s’apliquen des de còmodes cadires de despatxos administratius, ja siguin comunals, de Govern, de Consell General, de Batllia o de qualsevol institució de pes, i una altra cosa ben diferent i greu és la situació real del país. La realitat diària es troba amb alguns apartats importants:
Mobbing comercial. S’acaba el contracte de lloguer i el propietari et diu que o pagues el doble o marxis, ja que té ofertes d’interessats a llogar. No es valora ni que portis trenta anys sense deixar de complir les teves obligacions, ni que el propietari no hagi invertit ni un cèntim en el seu propi local, ni que el comerciant estigui treballant per tirar endavant: aquest tipus de propietari vol cobrar sense fer ni brot i vol viure bé, possiblement ha heretat la propietat i és per això que actua així. Resultat: a pagar el doble i treballar el triple i no obtenir beneficis gràcies a aquest robatori.
Mobbing personal. S’acaba el contracte de lloguer a casa teva i t’arriba el propietari dient que ho pagues el doble o marxis, ja que té ofertes d’interessats a llogar. No es valora ni tan sols que tinguis una família al darrere. A més a més, molts d’aquests propietaris són forans i n’hi ha que tenen diverses propietats fent les respectives trampes a les lleis, diferents societats, etcètera. Resultat: paga el doble i gasta tot el salari en aquest robatori.
Embargaments. Si algú té dificultats a pagar, sobretot a algun banc, anirà a parar a la Batllia, on li bloquejaran fins i tot aquells diners de que no disposa: un compte conjunt on l’altra persona pot no tenir res a veure amb alguna situació concreta. Un embargament és com Àtila: ho arrasa tot sense miraments, és un acte destructiu i injust en el qual predomina la impotència humana. A més a més, té efectes secundaris i fereix de per vida, ja que els bancs es queden amb les dades de qualsevol mortal com a “problemàtic” i quan ja s’ha solventat el problema resulta que sempre queda la taca, com si fos un criminal de primer ordre.
A més a més, qualsevol pot tenir la informació pertinent d’algú altre per amiguismes. S’haurien de poder fer seguiments amb codis d’accés si algú vol denunciar; però, es clar, aquestes coses es fan amb els codis de tercers.
Molts joves d’Andorra, i no tan joves, han perdut la confiança en el seu país, i als nostres infants no tenim pràcticament res a dir-los perquè puguin veure un futur optimista. I els nostres vells, si no han pogut estalviar o no tenen família que els estimi i que els ajudi a sentir que han estat importants en el seu pas a la vida... Nosaltres, de moment, tenim el que he explicat.
(Article publicat també a la Tribuna oberta del Més Andorra de data 01-08-2006)
El que ara indicaré podria ser fins i tot perillós, però m’atreviré a creure que realment estem en un país democràtic i amb llibertat d’expressió. El que si que està clar és que la majoria de persones tenen pànic de dir realment el que pensen... m’ha passat per el cap aquella pobre noia que va agafar els famosos diners dels despatxos del Govern i va estar empresonada en excés. Doncs el que està fent certa gent si que seria motiu de detenció i empresonament. Però, es clar, el nivell social i econòmic de tals persones està per sobre de tota justícia... on possiblement tal paraula no arriba; només hauríem de mirar alguns cognoms d’elit, d’intocables, de certes famílies poderoses per entendre el motiu. Tots sabem qui són... en qualsevol cas si jo fos empresonat per creure’m innocentment que tenim llibertat d’expressió sense represàlies, demanaria als estimats lectors d’aquestes línies que m’escrivissin quatre ratlles de suport.
Una cosa són les politiques i els discursos tan ben estructurats que s’apliquen des de còmodes cadires de despatxos administratius, ja siguin comunals, de Govern, de Consell General, de Batllia o de qualsevol institució de pes, i una altra cosa ben diferent i greu és la situació real del país. La realitat diària es troba amb alguns apartats importants:
Mobbing comercial. S’acaba el contracte de lloguer i el propietari et diu que o pagues el doble o marxis, ja que té ofertes d’interessats a llogar. No es valora ni que portis trenta anys sense deixar de complir les teves obligacions, ni que el propietari no hagi invertit ni un cèntim en el seu propi local, ni que el comerciant estigui treballant per tirar endavant: aquest tipus de propietari vol cobrar sense fer ni brot i vol viure bé, possiblement ha heretat la propietat i és per això que actua així. Resultat: a pagar el doble i treballar el triple i no obtenir beneficis gràcies a aquest robatori.
Mobbing personal. S’acaba el contracte de lloguer a casa teva i t’arriba el propietari dient que ho pagues el doble o marxis, ja que té ofertes d’interessats a llogar. No es valora ni tan sols que tinguis una família al darrere. A més a més, molts d’aquests propietaris són forans i n’hi ha que tenen diverses propietats fent les respectives trampes a les lleis, diferents societats, etcètera. Resultat: paga el doble i gasta tot el salari en aquest robatori.
Embargaments. Si algú té dificultats a pagar, sobretot a algun banc, anirà a parar a la Batllia, on li bloquejaran fins i tot aquells diners de que no disposa: un compte conjunt on l’altra persona pot no tenir res a veure amb alguna situació concreta. Un embargament és com Àtila: ho arrasa tot sense miraments, és un acte destructiu i injust en el qual predomina la impotència humana. A més a més, té efectes secundaris i fereix de per vida, ja que els bancs es queden amb les dades de qualsevol mortal com a “problemàtic” i quan ja s’ha solventat el problema resulta que sempre queda la taca, com si fos un criminal de primer ordre.
A més a més, qualsevol pot tenir la informació pertinent d’algú altre per amiguismes. S’haurien de poder fer seguiments amb codis d’accés si algú vol denunciar; però, es clar, aquestes coses es fan amb els codis de tercers.
Molts joves d’Andorra, i no tan joves, han perdut la confiança en el seu país, i als nostres infants no tenim pràcticament res a dir-los perquè puguin veure un futur optimista. I els nostres vells, si no han pogut estalviar o no tenen família que els estimi i que els ajudi a sentir que han estat importants en el seu pas a la vida... Nosaltres, de moment, tenim el que he explicat.
(Article publicat també a la Tribuna oberta del Més Andorra de data 01-08-2006)
22 jul 2006
""A-patrullando la ciudad" d'Escaldes-Engordany!" Diari d'Andorra 22-07-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Ahir al matí em truca per telèfon un afiliat a Calidae i comerciant de la part alta d’Escaldes-Engordany, concretament de l’avinguda del Pessebre, a l’altura de l’encreuament amb l’avinguda de les Escoles i fins a l’encreuament de la pujada de Can Diumenge. Em diu si hi puc anar per “observar” un “fenomen” que està succeint amb un agent de circulació en pràctiques...
Em desplaço al lloc amb la meva moto i sense sirena de salvador de comerciants en perill, ja que Calidae no disposa de l’autorització pertinent.
Allà m’esperen quatre comerciants i junts observem un agent de circulació en pràctiques que és dedica a preguntar a cada vehicle que estacionava davant d’algun comerç “on van i quan trigaran a marxar”, observem amb indignació com davant de tal pressió tots els vehicles marxen un darrere de l’altre, fins i tot es convida un petit camió que descarregava mercaderia davant d’un bar a “anar de pressa”.
Li demano a tal agent en pràctiques que vingui, ens saludem, em presento i li explico que tinc l’obligació moral de defensar els meus afiliats fins al final, i li ensenyo que no hi ha cap zona de càrrega i descarrega en tot el tram, que hi ha dues zones habilitades per a minusvàlids, (amb una n’hi hauria prou, sempre estan buides o amb vehicles sense la targeta autoritzada), el petit pàrking, com de costum està ple, i qui posa un tiquet de 0,50 cèntims per comprar una barra de pa de mig quilo de 0,95 cèntims?. S’ha de ser realista.
També li dic que quan sigui època d’eleccions possiblement li diran que no sancioni ningú, passa sempre, tothom ho sap i ningú no en parla, i li aconsello reservar les energies de fer fúting, d’anar espantant els clients els comerços, per a l’àmbit esportiu de la seva vida privada.
Li explico que els comerciants es guanyen la vida treballant, que no tenen el salari assegurat cada mes com la resta de treballadors i que s’ha de ser tolerant amb les parades de realment menys de 5 minuts, i que evidentment qui tingui el vehicle mal estacionat perquè està prenent una canya als bars ha de ser sancionat, però que s’ha de deixar treballar. Tampoc no es poden descarregar mercaderies i caminar amb els materials mig quilòmetre.
També li dic que tingui en compte una frase de la pel·lícula “Gladiator” que deia; “allò que fem a la vida té el seu eco a l’eternitat”, i que els comerciants d’Escaldes no ens oblidem de res ni de ningú i que tots ens necessitem.
Després agafo el telèfon i truco l’Hble. Cònsol d’Escaldes, em diuen que li donen l’encàrrec i em truca en menys de 5 minuts, fet i detall que és ‘agrair públicament!.
M’aparto dels comerciants per respecte al nostre cònsol, una cosa no justifica una altra i ningú no ha de saber amb quin to ens parlem els dos. Li explico tota la situació i li demano que ordenin al servei de circulació: tolerància. Em diu que després pujarà a fer-hi una ullada. El nostre cònsol sempre que m’ha vist, i per diferents motius, m’ha dit: “qualsevol cosa que necessiteu m’ho demanes i en parlem”.
Vull que tal cosa positiva sigui pública i també li demano públicament al nostre estimat cònsol que ordeni al nostre professional servei de circulació: tolerància amb les parades esporàdiques a zones castigades, per pocs aparcaments i sense zones de càrrega i descàrrega.
Una cosa són les normes i teories dels despatxos i una altra el que els politics de carrer veiem quan ens confien els neguits, ja que no portem cap màscara protocol·lària de ningú.
També vull mencionar que es va estacionar un vehicle al mig de a parada de bus, el varem advertir i ens va dir que “ell no tenia cap problema”, era tot un senyor metge, va posar la placa de Col·legi Oficial de Metges Dr. XXXXXX Col·legiat núm.: XXXX i se’n va anar a comprar el pa i a xerrar amb la treballadora de cert forn.
I un vehicle del consell superior de la justícia estava mal estacionat i varem veure com estava esmorzant en un determinat lloc.
Vaig anar a l’agent en pràctiques a explicar-li aquests dos fets finals i dir-li que “paguem justos per pecadors”.
Per cert, tenim fotografies de tots els fets mencionats.
En acabar tal situació me’n vaig de la zona afectada i truco un polític amic meu i em diu “així m’agrada Tomàs, A-patrullando la ciudad”, i jo li responc amb una rialla, si sí, però la d’Escaldes-Engordany!
(Article publicat també a la Tribuna del Bon Dia de data 24-07-2006)
Em desplaço al lloc amb la meva moto i sense sirena de salvador de comerciants en perill, ja que Calidae no disposa de l’autorització pertinent.
Allà m’esperen quatre comerciants i junts observem un agent de circulació en pràctiques que és dedica a preguntar a cada vehicle que estacionava davant d’algun comerç “on van i quan trigaran a marxar”, observem amb indignació com davant de tal pressió tots els vehicles marxen un darrere de l’altre, fins i tot es convida un petit camió que descarregava mercaderia davant d’un bar a “anar de pressa”.
Li demano a tal agent en pràctiques que vingui, ens saludem, em presento i li explico que tinc l’obligació moral de defensar els meus afiliats fins al final, i li ensenyo que no hi ha cap zona de càrrega i descarrega en tot el tram, que hi ha dues zones habilitades per a minusvàlids, (amb una n’hi hauria prou, sempre estan buides o amb vehicles sense la targeta autoritzada), el petit pàrking, com de costum està ple, i qui posa un tiquet de 0,50 cèntims per comprar una barra de pa de mig quilo de 0,95 cèntims?. S’ha de ser realista.
També li dic que quan sigui època d’eleccions possiblement li diran que no sancioni ningú, passa sempre, tothom ho sap i ningú no en parla, i li aconsello reservar les energies de fer fúting, d’anar espantant els clients els comerços, per a l’àmbit esportiu de la seva vida privada.
Li explico que els comerciants es guanyen la vida treballant, que no tenen el salari assegurat cada mes com la resta de treballadors i que s’ha de ser tolerant amb les parades de realment menys de 5 minuts, i que evidentment qui tingui el vehicle mal estacionat perquè està prenent una canya als bars ha de ser sancionat, però que s’ha de deixar treballar. Tampoc no es poden descarregar mercaderies i caminar amb els materials mig quilòmetre.
També li dic que tingui en compte una frase de la pel·lícula “Gladiator” que deia; “allò que fem a la vida té el seu eco a l’eternitat”, i que els comerciants d’Escaldes no ens oblidem de res ni de ningú i que tots ens necessitem.
Després agafo el telèfon i truco l’Hble. Cònsol d’Escaldes, em diuen que li donen l’encàrrec i em truca en menys de 5 minuts, fet i detall que és ‘agrair públicament!.
M’aparto dels comerciants per respecte al nostre cònsol, una cosa no justifica una altra i ningú no ha de saber amb quin to ens parlem els dos. Li explico tota la situació i li demano que ordenin al servei de circulació: tolerància. Em diu que després pujarà a fer-hi una ullada. El nostre cònsol sempre que m’ha vist, i per diferents motius, m’ha dit: “qualsevol cosa que necessiteu m’ho demanes i en parlem”.
Vull que tal cosa positiva sigui pública i també li demano públicament al nostre estimat cònsol que ordeni al nostre professional servei de circulació: tolerància amb les parades esporàdiques a zones castigades, per pocs aparcaments i sense zones de càrrega i descàrrega.
Una cosa són les normes i teories dels despatxos i una altra el que els politics de carrer veiem quan ens confien els neguits, ja que no portem cap màscara protocol·lària de ningú.
També vull mencionar que es va estacionar un vehicle al mig de a parada de bus, el varem advertir i ens va dir que “ell no tenia cap problema”, era tot un senyor metge, va posar la placa de Col·legi Oficial de Metges Dr. XXXXXX Col·legiat núm.: XXXX i se’n va anar a comprar el pa i a xerrar amb la treballadora de cert forn.
I un vehicle del consell superior de la justícia estava mal estacionat i varem veure com estava esmorzant en un determinat lloc.
Vaig anar a l’agent en pràctiques a explicar-li aquests dos fets finals i dir-li que “paguem justos per pecadors”.
Per cert, tenim fotografies de tots els fets mencionats.
En acabar tal situació me’n vaig de la zona afectada i truco un polític amic meu i em diu “així m’agrada Tomàs, A-patrullando la ciudad”, i jo li responc amb una rialla, si sí, però la d’Escaldes-Engordany!
(Article publicat també a la Tribuna del Bon Dia de data 24-07-2006)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
