Durant la vida s’aprèn per natura els diversos sentiments humans vers nosaltres mateixos i els altres. Una persona pot ser de caràcter fort, feble, fidel, traïdor, espavilat, bo, dolent, empresari agressiu, comerciant negociador, polític prepotent, respectuós, noble..., no es pot acabar de donar interminables exemples.
Quan s’assisteix a un acte social com un naixement, bateig, comunió, confirmació, enllaç, enterrament..., normalment es vol unir la part oficial amb la humana, demostrar quelcom des de la perspectiva exterior del “traje” que es porti, i des de l’interior donar més protagonisme als principals actors de l’acte determinat.
Aprofundint, en els naixements allò típic és dir amb eufòria “quin nen més maco”, es pensi o no, desitjar molta felicitat als pares i un bon futur al nounat, després molts ja no se’n recorden més; el nen es va fent gran i als tercers ja no els crida l’atenció. Els actes com bateigs, comunions i confirmacions ja són més “íntims”, apareix família que potser no es veu en molt de temps però hi són en aquell dia en concret per demostrar que encara s’és família. Als enllaços, ja tothom es “treu la corbata” sigui quin sigui el “traje” que es porti, és una festa on tothom està molt content cridant “visca”. Els enterraments són un trist acte d’obligada presència on alguns parlen d’esport i política fora de l’església fins que surten els principals afectats i llavors s’ha de posar mala cara.
Si l’ésser humà fos capaç d’aplicar a la vida diària una mica de l’alegria que crea un naixement, el respecte puntual d’admiració a les persones en el moment dels actes socials, adonar-nos amb el patiment d’un malalt i entendre que la fi es la defunció, ans adonaríem de quins són els veritables problemes a la vida i el món en general entendria més coses.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario