30 oct 2006

"Respecte puntual" Més Andorra 30-10-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch

Durant la vida s’aprèn per natura els diversos sentiments humans vers nosaltres mateixos i els altres. Una persona pot ser de caràcter fort, feble, fidel, traïdor, espavilat, bo, dolent, empresari agressiu, comerciant negociador, polític prepotent, respectuós, noble..., no es pot acabar de donar interminables exemples.

Quan s’assisteix a un acte social com un naixement, bateig, comunió, confirmació, enllaç, enterrament..., normalment es vol unir la part oficial amb la humana, demostrar quelcom des de la perspectiva exterior del “traje” que es porti, i des de l’interior donar més protagonisme als principals actors de l’acte determinat.

Aprofundint, en els naixements allò típic és dir amb eufòria “quin nen més maco”, es pensi o no, desitjar molta felicitat als pares i un bon futur al nounat, després molts ja no se’n recorden més; el nen es va fent gran i als tercers ja no els crida l’atenció. Els actes com bateigs, comunions i confirmacions ja són més “íntims”, apareix família que potser no es veu en molt de temps però hi són en aquell dia en concret per demostrar que encara s’és família. Als enllaços, ja tothom es “treu la corbata” sigui quin sigui el “traje” que es porti, és una festa on tothom està molt content cridant “visca”. Els enterraments són un trist acte d’obligada presència on alguns parlen d’esport i política fora de l’església fins que surten els principals afectats i llavors s’ha de posar mala cara.

Si l’ésser humà fos capaç d’aplicar a la vida diària una mica de l’alegria que crea un naixement, el respecte puntual d’admiració a les persones en el moment dels actes socials, adonar-nos amb el patiment d’un malalt i entendre que la fi es la defunció, ans adonaríem de quins són els veritables problemes a la vida i el món en general entendria més coses.

"La sobirania d'Escaldes-Engordany" Periòdic d'Andorra 30-10-2006 La tribuna: Tomàs Pascual Casabosch

Són molts els diferents cercles d’opinió que s’han creat sobre l’afer de la Vall de Madriu entre altres coses de vital importància. Hi ha el perfil de persona a qui tan li fa el tema, sigui perquè no li interessa l’afer en concret, sigui perquè no li interessa el país.

Hi ha qui “opina” sense entendre-hi res, sigui a favor o en contra del Comú, del Govern o del Tribunal Constitucional, i m’atreviria a dir que aquesta majoria ni tan sols no han estat mai a la vall del Madriu ni sap on és, i a més a més fa circular un missatge destructiu que crea molts adeptes.

Hi ha qui creu que el conflicte és en els interessos només dels cortalans, i que a Escaldes-Engordany, al país i al Tribunal Constitucional hi ha altres problemes més greus. Però centrant-me en la parròquia escaldenca observo que la majoria de ciutadans constructius, siguin comerciants, empresaris, treballadors, liberals, verds, socialdemòcrates..., creuen en la sobirania d’Escaldes-Engordany, fins i tot els qui discrepen dels cortalans, i es pregunten que es el que no poden fer ara que no poguessin fer abans de la sentencia.

Però tal fet fa que els diversos grups d’opinió s’uneixin i creïn una sola força i ideologia. Tal unió de grups fa més fort el nostre Cònsol Toni Martí, qui no dubta a situar-se com a ciutadà i cònsol major dels ciutadans d’Escaldes-Engordany per damunt de polític i liberal...

La confiança, la credibilitat i l’estima amb que veuen el cònsol una gran majoria dels escaldencs fa que ell, potser sense saber-ho, es pugui convertir en una mena de “fabrica de vots” massius que de des de qualsevol sigla podrien coronar i descoronar a més d’un polític parroquial i nacional i canviar el rumb de moltes coses amb el lema “vall del Madriu” i amb l’objectiu de “recuperar la Sobirania d’Escaldes-Engordany”.

Una majoria de votants del poble d’Escaldes-Engordany són en espera de veure quin moviment definitiu farà qui ara encara responsablement afirma que es deu al partit polític en el qual se’l va votar i que representa, a més de ser-ne un dels fundadors.

Per a qui no se’n recordi, també vull mencionar que el nostre estimat cònsol Antoni Martí porta la sang d’aquell a qui sempre se li deurà el fet de ser un dels màxims impulsors de la independència d’Escaldes-Engordany com a parròquia; que se li pot dir a algú com ell que no hagi escoltat en discursos llargs i interminables...?

També hi ha una majoria d’andorrans d’altres parròquies que segueixen el curs de la seva trajectòria de més de 14 anys en política i confien només en el seu punt de vista, ja que ha estat votat per majoria i no nomenat a dit, i quasi ningú no creu en els continguts de les cartes, els discursos i les mans esteses quan ja no fa falta d’alguns que han viscut més a fora que a Andorra, i que estan molt ben asseguts però molt distants de les necessitats reals i de protecció dels andorrans per entendre que no es pot “conquerir” el que es dels avantpassats del Principat d’Andorra.

Molts “m’aconsellen” que no sigui parroquialista, però com a andorrà no puc evitar de creure’m que puc tenir el dret de ser-ho i m’agrada, i com que una majoria de persones que m’estimen i que estimo del poble que em va adoptar ho necessiten i comparteixo l’ideologia, doncs escric i signo aquest article amb el cor per ajudar a sembrar per després fer recollir als qui s’ho mereixin i el temps doni la veritable justícia, ja que cap magistrat forà, ni el Govern, no hauria d’imposar res al poble d’Escaldes-Engordany, i molt menys la seva sobirania.

23 oct 2006

"Tot i tots al mateix sac?" Més Andorra 23-10-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch

Al nostre país és difícil construir sense que moltes mirades se centrin només en alguna “obra” en concret sense barrejar-ho tot, i no em refereixo a les del totxo.

Tots som, per davant de tot, persones humanes i tenim les nostres lliures creences com les religioses, les polítiques, les socials...

A nivell de carrer, si un diu que el país ha d’anar per aquest o per aquell camí, ja se’l titlla de liberal, de verd, de sociata...

Quan una persona treballa en una empresa se la pot arribar a advertir de “vigila, que el patró és de tal...”, però, si no es fa gaire soroll, les idees no són massa “profundes” i si un és un número de vot es pot anar fent.

El tema es pot complicar si un és directiu d’una empresa. Si les idees polítiques es propaguen massa fort, doncs, la propietat podria “perdre” certa clientela potencial i llavors una ha de sospesar amb la balança què és el que pesa més i, és clar, menjar va primer.

La cosa encara és més complicada si un ja és el propietari d’una empresa; s’ha de poder facturar per pagar les despeses, lloguers, bancs, salaris, CASS, assegurances...; en aquest cas, o ets una multinacional o algú que tant se te’n dona (jo estic en el segon cas), o bé et posiciones clarament cap a un color determinat. En aquest cas, has de comptar amb la fidelitat absoluta dels del teu color, i et trobes moltes sorpreses.

Però si, a més a més, un és membre actiu d’algun col·lectiu, com associacions empresarials o ONG, el tema ja es complica; ja et titllen; per damunt de tot, de “sucursal” del partit polític en el qual simpatitzis i resulta que tot ho “barreges”.

És difícil “construir” honestament des de diferents fronts sense crear enveges, pors; però, si es fa amb naturalitat i sense permetre que els mateixos interessos es mesclin, doncs, endavant i sense por a despertar diferents “passions”.

18 oct 2006

"Resposta a Juli Fernàndez" Diari d'Andorra 18-10-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch

Pel que fa a la seva carta oberta adreçada a la meva persona al Diari d’Andorra del 14 d’octubre del 2006, el felicito per la seva elegant i educada manera de respondre’m, al mateix temps que li agraeixo la seva valoració sobre el fet que les meves reflexions han estat molt encertades en tot el contingut.

Senyor Juli, és una persona que personalment sempre m’ha caigut bé i després de la manera de dirigir-se a mi tal fet s’ha duplicat.

No com altres, que només busquen l’aparador i a causa de les seves derrotes polítiques, complexos i carències personals, se senten al·ludits en un escrit en què ni se’ls mencionava, i, a més, faltant al respecte, i es creuen tan populars que insinuen que solament se’ls llegeix a ells. Sí que els llegim, sí, ens va bé per fer-nos un tip de riure de bon matí. Crec que el lloc idoni per a aquestes publicacions hauria de figurar a la secció d’humor dels diversos mitjans de comunicació.

A més, són el perfecte mirall i reflex del partit polític al qual se’ls permet estar afiliats; personatges així es necessiten per restar-los vots i sumar-los als altres partits polítics.

I tornant al nostre afer, senyor Juli, vostè defensa allò en el que creu que té raó; mai no he dubtat sobre la seva bona fe i ni tan sols de la seva convicció, però crec que no és la correcta. I estic més que segur que no vol defraudar els qui el van votar a la CASS. No tots els que ho van fer eren Verds, però continuo pensant que no s’ha de fer política a la institució en qüestió, s’ha de ser coherent i fer política on toca. Estic d’acord, però que és públic el partit d’on honestament és secretari d’organitzacions; però repeteixo, no se’l va votar a la CASS per aquest motiu; rectificar és molt senzill i noble.

Senyor Juli, no voldria que malinterpretés el que jo anomenava com a màscara; potser la paraula adequada hauria estat, per exemple, la d’uniforme; li demano excuses si s’ha sentit ofès, no era la meva intenció perquè al darrere de tots els uniformes sempre hi ha una gran persona humana i vostè precisament és de domini públic que ho és.

16 oct 2006

"Calidae" Periòdic d'Andorra 16-10-2006 Política: Ignasi C.Q. al Sr. Tomàs Pascual Casabosch

Referent a les publicacions que exposen que Calidae es planteja desenvolupar una branca política, voldria donar la meva opinió que crec que tal associació no hauria de perdre el tarannà comercial.
Però si, tal com declara el president actual de Calidae, l’entitat ha de desaparèixer, la idea de crear una branca política em sembla bé.
Voldria fer veure al president, el senyor Tomàs Pascual Casabosch, que guanyar unes comunals no seria gens fàcil, però amb la simpatia i respecte que tal persona representa per a moltes persones d’Escaldes-Engordany i del país en general, crec que uns quants centenars de vots sí que obtindria; jo, personalment, li puc assegurar que el votaria a vostè, senyor Pascual.
Però tingui, si us plau, present que tal cosa seria treure del poder els liberals i donar el govern comunal als socialdemòcrates.
Crec que possiblement amb aquesta jugada vostès podrien obtenir alguna cadira al Consell del Comú però, ¿no creu, senyor Pascual, que seria millor que vostè personalment pactés tal cadira amb alguna partit ja establert?; és evident que amb el seu tarannà pot perfectament “obsequiar” el partit que vostè considerés amb unes quantes dotzenes o alguns centenars de vots.
Ànims i felicitacions per tots els seus articles i per tal iniciativa.
Ignasi C.Q.
Escaldes-Engordany
(Carta enviada per el Sr. Ignasi C.Q. a Tomàs Pascual Casabosch, al Periòdic d’Andorra, amb opinió sobre la noticia de que Calidae es fes un partit polític.)

"Almoina o inversió?" Més Andorra 16-10-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch

Un grup d’amics comentàvem amb molta il·lusió que Andorra sigui la seu del premi de literatura Ramon Llull.

Però ens va sobtar la noticia que deia que el propietari de l’empresa espanyola Planeta i accionista de Vueling l’interessés qualsevol iniciativa que tingués a veure amb el nostre país.

És d’agrair, i és lliure si un s’ho pot permetre, d’ajudar per a qualsevol cosa; oficialment ara ens ho han fet amb el món dels llibres.

El que va donar a parlar són les seves declaracions de “li asseguro que, encara que hagi de ser subvencionat personalment, un vol diari a Andorra si que hi haurà”; “El cap de Govern té ganes de convertir Andorra en més que un país de comerç, turisme i esquí”; “Espanya te l’obligació de trobar una solució...”.

Fa la impressió que es coneixien personalment... hi veig massa “amor”.

Però si analitzem les obres de caritat que els milionaris han fet durant la seva vida, hi ha algunes que s’han d’agrair i emocionen, però d’altres obeeixen més a un rentador de consciències i a pagar-se una entrada al Cel quan es moren...; cosa que es creuen i no els serveix de res, ja que també són humans i s’equivoquen en algunes “inversions”.

Les declaracions justificatives estan bé i quadren, però també fan “parlar”; que potser algun apartat de la llei d’inversions estrangeres s’ha pogut fer pensant en ell? Que algú consulti el Registre de societats d’aquí a un temps.

En qualsevol cas, he plasmat unes opinions. Si realment tot es fa amb bons objectius, no s’ha de preocupar ningú.

Quan jo dono una petita almoina confio que serà usada per a coses bàsiques; si tal va a parar a fer una cervesa, mentre no m’esquitxi, doncs... d’acord!

12 oct 2006

"No s'ha de "matar" el missatger de la CASS" Diari d'Andorra 12-10-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch

Sembla mentida que es demani la dimissió dels qui de manera professional es limiten a transmetre’ns el resultat de l’estudi de salut econòmica de la CASS.

De vegades s’acusa certs politics de poca transparència i de mancar a la veritat, i d’altre banda, quan algú es limita a transmetre el resultat d’un estudi més que necessari, s’atreveixen a demanar-ne la “dimissió”, en que quedem?

La senyora Cabot, simplement ha comunicat els resultats de l’informe en qüestió, però a més va mencionar que a Alemanya s’ha allargat el temps de jubilació dels65 als 67 anys, com a advertiment.

Tal comentari es plasma en certs escrits a la premsa d’una altra manera i la reacció d’alguns és com sempre la del NO i la d’opinar sense contrarestar la informació.

Que en el passat hi ha hagut un frau a la CASS és conegut per tots, però no es pot usar l’estratègia de recordar fets verídics de malestar per mesclar conceptes que no hi tenen res a veure.

Algun partit polític vol implantar l’atur en un país on hi ha sempre treball i a més pagat amb les arques de la CASS, si aquest projecte succeís, o bé les empreses i els assalariats haurien de cotitzar molt més per mantenir una colla de ganduls que no voldran treballar, o bé hauríem de treballar fins als 100 anys, aquells que hi arribem. Per aquest fet no es demanen dimissions?

Senyora Cabot, li agraeixo moltíssim la seva transparència amb les informacions de la seva tasca, segurament entre els professionals de la CASS trobaran alguna solució a les futures arques dels qui hi contribuïm per assegurar-nos un merescut descans.

A vostè, senyor Juli Fernàndez, no li puc agrair res mentres continuï signant els comunicats referents a la CASS com a secretari del seu partit polític, que afegeixi altres càrrecs ens crea confusió i dubte sobre quin ús es pot fer de la informació que vostè recapta, crec que s’hauria de treure la màscara de verd quan actua a la CASS i treure’s la mascara CASS quan actua com a verd; es poc ètic anar a fer política a la Seguretat Social de tots.
També es evident que el seu correu electrònic cass@verds.ad no pot ser representatiu d’un consell d’administració de defensa dels afiliats, els quals tenen unes ideologies politiques, privades i plurals.

Enhorabona al Consell d’Administració de la CASS per transmetre la veritat, i no tinguin por, que per molt que es vulgui “matar” el seu missatger com es feia en algunes guerres antigues, el temps posa tot al seu lloc, i siguin prudents per trobar-hi la solució.

11 oct 2006

"Rotació i qualitat" Periòdic d'Andorra 11-10-2006 Torn de paraula: Tomàs Pascual Casabosch

Fa poc vaig felicitar a través d’una ràdio la iniciativa del Govern de reduir aquest any les autoritzacions de treball per lluitar contra la rotació de personal. Però aquesta iniciativa s’ha fet tard i les empreses afectades tenen un marge molt petit de maniobra, sobretot les del negoci de l’hivern i l’hostaleria.
Això podrà provocar que alguns hotelers surtin corrents a pescar treballadors de la competència, un fet que considero una mena de guerra i que ja ha passat, cosa poc ètica però de supervivència empresarial i lícita.

Hi ha alguna empresa constructora que, a part de tenir treballadors sense papers, quan la Policia hi ha anat a fer un control els ha amagat sistemàticament i només han quedat a la vista els legals. A més l’empresa és permet el luxe de castigar algun treballador traient-li hores guanyades de feina amb la suor del seu front. Les víctimes tenen por de denunciar els fets per la por de perdre la feina i perquè se’ls ha inculcat que alguns socis són de renom, coneguts al país i amb societats amb gent de pes d’Espanya. Hi ha empreses que es queixen de la disminució del personal qualificat, que no atenen en català i clients potencials de parla catalana es queixen. I a l’associació que presideixo, Calidae, han arribat denúncies de turistes que expliquen que treballadors extracomunitaris han maltractat esquiadors habituals i llavors han canviat el lloc de destinació i han aconsellat als seus coneguts de no venir més.

Tampoc no s’ha d’oblidar que tenim l’enemic instal·lat a casa; una gran comunitat de treballadors que mai no s’han acabat d’integrar al país estafen de manera constant els turistes i els tracten malament. Tots aquests fets han ocorregut sobretot perquè els nostres treballadors integrats de sempre, els que fa anys que són al nostre país, han anat patint l’abús constant del preu de l’habitatge, hem passat de salaris baixos a arribar al punt en què els lloguers superin el preu d’un salari, no sé què és pitjor, però donar qualitat de vida als nostres ciutadans és la clau perquè no marxin. Perquè la qüestió de la reducció de quotes s’hagués valorat des del punt de vista de l’estabilització de personal s’hauria hagut de donar més marge de temps a les empreses, més d’un hauria hagut de callar. De totes maneres, felicitats.
·President de Calidae.

9 oct 2006

"Petjades eternes" Més Andorra 09-10-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch

Sento una gran satisfacció quan es publica algun llibre sobre la vida de les persones del passat.

Tots tenim a la vida una biografia a publicar; deixar escrit des del fet més petit fins a l’experiència més marcada fa que tals llibres puguin ser uns excel·lents manuals de la vida.

Vivim amb informació dels nostres pares, dels nostres avis, ells ens expliquen coses dels seus avantpassats.

Si ho ajuntem amb el que hem après durant la nostra educació, durant el dia a dia, el mes a mes, l’any a l’any, ens permet de reeducar-nos, i això ha d’anar lligat amb el respecte a les persones.

Reflexionem sobre els errors comesos a la vida, ja que no els podem esborrar, però si que podem no reincidir i fer accions que estabilitzin i ensenyin.

Pensem en les llàgrimes, quan siguem culpables de sentiments ferits i de marques profundes, que serveixin per crear camins d’humanitat i de respecte.

Recordem els qui ens han deixat per anar a l’altre món quan encara no els tocava: criatures mortes per malalties injustes, companys suïcidats, amics morts en accidents de circulació...

No vull mencionar noms per respecte; potser un article d’opinió no n’és el mitjà, però si que s’hauria de fer en algun llibre, ja que els records que ens han deixat tals persones no es poden oblidar: hem crescut amb elles i en algunes coses actuem tal com hem après junts, siguin on siguin.

El patiment de pare i mare si es perd un fill, d’un germà, si perd l’altre germà, d’uns avis, si perden néts... tot això no és el procés normal de la vida i succeeix a qui toca.

El patiment natural és quan el fill perd el pare i la mare, quan el nét perd els avis, quan el germà petit perd el gran, quan la dona perd el marit...

Sigui quin sigui el procés, sempre quedarà constància que els persones hem existit i hem deixat la nostra petjada eterna...

6 oct 2006

"Em diuen l'"espasa de Dàmocles" Diari d'Andorra 06-10-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch

He pogut llegir algun elogi a la meva persona en què es mencionava que jo sempre he defensat els petits comerciants i empresaris, he criticat lleis, he publicat escrits sobre la història del comerç a Escaldes-Engordany i del país en general, de política, comunicacions, justícia... he criticat el poder, el mobbing, i d’altres coses, i sempre signant amb el meu nom complet.

Puc assegurar que aquesta tasca no és fàcil, però és necessària!, es creen sectors de contents i descontents; els veritables interessats en el benestar dels andorrans són constructius i em diuen el que pensen hi estiguin o no d’acord.

Però certs sectors em comenten que jo hauria de consultar sempre amb determinats personatges politiquets el que publico; també m’ha vingut alguna ministra quan no li ha agradat algun article meu dient-me que a vegades estic “poc inspirat”, algun company m’ha dit que l’estic liant... fins i tot he hagut de sentir que sóc l’espasa de Dàmocles.

I aquests fets encara m’ajuden més, i m’entra molta inspiració, trobo a faltar els companys, coneguts i amics d’Andorra que han hagut de marxar dels país a causa dels abusos envers l’habitatge, la disminució del comerç, la pèrdua de confiança del seu país, Andorra.

Alguns volen que siguem com corderets, que seguim el camí marcat, i si ens desviem, patadetes, i si tal mètode no funciona a provar de fer callar amb altres sistemes... d’altres sí que tenen la maduresa de saber que dintre d’un mateix cercle estar en desacord en alguns aspectes crea riquesa d’opinió i aquestes coses són les que realment fan els grans canvis.

Vull donar les més profundes gràcies als amics, als coneguts, als companys, a les persones que m’animen i fins i tot a les que m’intenten vetar; gràcies a tots ells la força de l’espasa escrita pren més valor i em permet de continuar.

I repto més d’un personatge oficial i vetador a passejar pels carrers d’Escaldes-Engordany, ja veurem a qui concretament la majoria de persones escolten i estimen més... mentre ells busquen el vot i l’interès de certs ciutadans jo simplement els respecto i admiro pel dia a dia real del carrer.

2 oct 2006

"Català i immigració" Més Andorra 02-10-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch

Fa uns quants anys, vaig comentar a una persona que m’examinava d’un nivell de català, que jo pensava que com a mínim, l’examen de nivell A hauria de ser obligatori per a la renovació dels permisos de residència. Encara recordo que la mateixa examinadora no compartia la meva opinió i que em va expressar que ella considerava que això havia de ser una decisió totalment lliure per a qualsevol immigrant.

Tal pensament sempre l’he comentat amb molts coneguts i amics; alguns hi estan d’acord i d’altres no.

El concepte d’”immigració” moltes vegades s’atribueix a treballadors de la construcció, de l’hostaleria, la restauració, venedors de botigues, repartidors... Però la majoria de les vegades s’oblida que molts immigrants són directius d’empreses, metges i altres professionals liberals... En tots els casos, persones que aixequen el país.

Però, qui gosa dir a les persones de professions considerades d’alta qualificació que aprenguin el català?

Esperem que les generacions actuals i futures d’andorrans, que surten cada vegada més preparades per a segons quins sectors, puguin combatre aquestes situacions per via social i natural.

Un dia, un directiu d’uns grans magatzems a qui vaig anar a veure per oferir certs serveis en representació d’una societat andorrana amb més de quinze anys de nom reconegut, em va dir: “Hábleme de esta empresa, no he oido nunca hablar de ella”.
Aquest senyor era al país feia pocs mesos i, per sort, ara ja no hi és.

I ja no vull mencionar aquells que porten aquí anys i panys i avui encara no parlen la llengua del país. En aquest cas, sobren comentaris.