Als anomenats “deficients mentals” i per alguns “éssers inferiors” se’ls classifica segons el que se’ls pronostica: retard, lesió cerebral, trastorn, pertorbació, discapacitat, malalt, i la paraula que més s’usa i més detesto, “subnormal”.
Alguns fan servir les classificacions mencionades per insultar, menysprear i riure’s d’altres persones; fins i tot intenten amagar complexos d’inferioritat fent-se veure amb les dites.
Moltes d’aquestes persones “deficients” tenen més bon cor, humanitat, simpatia, picardia, educació..., i paraules interminables al seu favor que no pas les considerades “normals” o “superiors”.
Algunes de les nostres parròquies tenen la riquesa i experiència d’haver compartit moments de la vida amb algunes d’aquestes persones. En conec concretament que a la meva colla d’amics eren “intocables” i les teníem molt protegides i integrades, se’ls parlava i escoltava amb respecte i admiració; a mi m’ha tocat el tema de molt a prop i en alguna ocasió vaig haver de recórrer a la força bruta per escarmentar els “agressors”.
Encara avui m’acosto al Ramon o al Pere, de dues parròquies diferents, em coneixen de seguida i em fan content perquè em recorden part dels meus vells temps i la petjada que han deixat al meu cor i anima per sempre.
Pensem amb els pares de totes aquestes magnifiques persones, només ells saben el que viuen, estimen i pateixen per als seus fills; els hem de garantir que quan ells faltin al món, la nostra societat els estimarà i protegirà com havia fet en la seva infància i adolescència.
Admiro la gran tasca especialitzada i humana dels professors, educadors i metges que treballen per el seu benestar. Tenim la sort de ser al món i si presenciem l’actuació de moltes persones “normals” jo tinc molt clar qui son els veritables “deficients”.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario