"Llàgrimes innocents" Diari d'Andorra 08-12-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch

Dimarts passat a la tarda el meu fill petit de menys d’un any va plorar perquè va notar que jo, el seu pare, amb un to de veu neguitós, li explicava a la seva mare una situació que he viscut injusta... els culpables ja es trobaran en el seu pas per la vida amb allò que en l’àmbit personal han provocat...
Ara són passades les sis del matí quan escric aquestes línies i el que no em deixa dormir no són precisament les hipotètiques acusacions de certs companys de partit sobre el que es van trobar escrit en un bloc d’Internet, o dir-me que jo no he de fer declaracions públiques, i ni tan sols la propera petició d’expulsió que m’han advertit que formularan a l’executiva per fer ús de la meva llibertat d’expressió –tan prevista a la nostra Constitució– en dir que no estic content dels enganys electorals de certes persones electes. Si no dormo és a causa de l’acte d’alta traïció de la persona sobre qui jo he publicat sempre que adoro i aprecio com a amic, i sempre li he estat fidel. Per tenir amics així crec que seria menys perillós fer de kamikaze en qualsevol guerra.
A part que se’m va amenaçar de posar-me “denúncies” legals, se’m va comentar que potser em penso que sóc el més llest pel fet d’escriure a la premsa, em van dir que “ningú es imprescindible” i que jo no sóc el “salvador” de ningú, i se’m va “advertir” que en el consell de ministres vinent es comentaria l’existència d’un bloc a Internet. Espero que això últim sigui una fanfarronada perquè a tots els països del món existeixen aquests blocs, i són necessaris, i els veritables polítics no s’hi fiquen, ja que normalment s’actua des de l’anonimat més covard, i crec que l’únic lloc adequat per a les tribunes obertes signades pels ciutadans és la premsa, ràdio i televisió.
He trucat al meu amic Eduard, el qual m’ha donat bons consells i malgrat que no els puc seguir tots ho agraeixo ara i per sempre. Després, a part de comentar la situació a persones també de la meva confiança, he contactat amb el meu cònsol, el qual s’ha sorprès que ara alguns membres del comitè parroquial del PLA d’Escaldes-Engordany actuïn com a Tribunal de Corts. A ell ja l’havien convidat a assistir a l’exposició de la meva execució política... però evidentment sent ell un veritable polític no hi va anar.
El cònsol, sorprès, de seguida em va preguntar quin problema tenen els meus escrits, i s’oferia a intervenir en el tema, però, evidentment, jo agraint-li el seu noble gest, li vaig dir que el trucava com a amic, no com a polític, que només li volia fer veure el que ens podríem esperar amb alguns dels grans aprenents de politiquets que tenim al país... i que vull viure el que lliurement decidirà l’executiva sense cap influència. Si realment se m’expulsa, faré dotzenes de fotocòpies a color del comunicat i sempre portaré una còpia dins el meu passaport com a salconduit per a qui sap què... Espero intrigat la decisió, mentre guardo l’escrit per a quan el meu fill tingui els seus 18 anys i vulgui exercir el seu lliure dret a vot, i pugui comparar la meva època amb la seva, que espero que sigui millor. Ara, amb el que li hauré d’explicar, ja veieu el que sembren alguns hereus del caciquisme a anys vista.