Fa pocs dies es va anunciar la defunció del nostre excopríncep Joan Martí Alanis. Molts han publicat els seus sentiments públics per tan sentida pèrdua, i jo he volgut afegir-m´hi amb tota humilitat a la parcel-la de la vida que vaig compartir amb ell.
Recordo que el vaig conèixer durant la meva confirmació catòlica, a la meitat dels anys 80. En acabar tal esdeveniment cristià a l'església de Sant Julià de Lòria, ens vàrem reunir ell, el mossèn de la parròquia i algunes persones que havíem prestat diversos serveis a l'església com a escolars, sagristans i professors de catequesi.
Li vaig fer saber la meva intenció de conèixer el món dels capellans de més a prop per si em feia sacerdot. Fou llavors quan em va convidar un estiu a unes colònies espirituals en què, entre moltes activitats, es feien xerrades cristianes.
El curs següent vaig ingressar al Seminari Diocesà de la Seu d'Urgell, on vaig estar tot un any i on, a part de gaudir d'una excel-lent expèriencia, vaig compartir amb el senyor bisbe passejos, xerrades, àpats...
Vull destacar dos fets dels quals sempre me'n recordo.
Una vegada, durant un dinar al seminari, em va posar al meu dit el seu segell de bisbe i em va dir de broma: “Tomàs, ara ets per una estona bisbe i copríncep d'Andorra”.
Una nit, amb alguns companys del seminari, vaig baixar a la cuina de les monges, on hi havia un pernil que el Consell General d'Andorra li havia regalat com a Senyor copríncep i, com una entremaliadura, ens el vàrem menjar gairebé tot. Encara recordo l'esbroncada de les monges i del director del seminari, que de càstig ens varen fer copiar la història de Catalunya cada dia una hora després de l'estudi nocturn habitual.
El senyor bisbe era tan bona persona que quan se'n va assabentar, el quart dia va venir a ordenar que se'ns retirés el càstig i que féssim servir l'hora per a alguna cosa més productiva com visitar els avis de la llar de jubilats.
En finalitzar el curs vaig adonar-me que la meva vocació de sacerdot havia estat transitòria, però sempre he fet servir aquella època de la meva vida per a coses bones, i tot gràcies al bisbe i copríncep d'Andorra senyor Joan Martí Alanis, el qual ja veieu que ha deixat una bona petjada en la vida de moltes persones.
Que Déu el tingui on es mereix!!
Tomàs Pascual Casabosch
04/11/2009
04/09/2009
"La meva detenció" Diari d'Andorra 04-09-2009 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
“Quedeu detingut per un presumpte delicte contra la llibertat”, aquestes van ser les paraules de la parella de policies d’investigació al sortir del portal de casa meva. Després d’uns segons de silenci, que m’imagino que eren de màxima alerta per observar quina reacció tindria, em van dir si entregava les armes legals de foc per voluntat pròpia o portaven un manament d’entrada i escorcoll domiciliari. Evidentment, els les vaig donar, no tinc res per amagar, les tinc fa quinze anys. Em van acompanyar a aparcar el meu vehicle mentre xerràvem, de manera natural, del tema .
En entrar al búnquer em fan posar les meves pertinències personals en unes bosses precintades, m’escorcollen fent-me, fins i tot, baixar els calçotets fins als genolls en una sala sense càmera, després em conviden a beure aigua.
Tinc dret a una trucada, truco al meu pare i li dono números de telèfons mòbils de polítics perquè m’ajudin, sort que ho van fer.
Ni tan sols no em van deixar entrar les ulleres a la cel•la 12 –ciment i vidre– em donen dues mantes pel fred i la comoditat. Al cap d’uns trenta minuts ve un policia secreta, em diu que han rebut instruccions d’anar molt ràpidament amb mi per fer-me passar a la Batllia de guàrdia i que no hagi de passar allà la nit, i que no em sotmetran a un interrogatori, sinó que prestaré declaració.
Em conviden a esmorzar, en la meva declaració, realitzada de forma pacífica i natural, reconec haver insultat en públic –ella privadament ho feia de forma habitual– la meva dona en un atac desesperat perquè no em deixava veure el nostre fill quan em tocava a mi, jo mateix els vaig dir que l’havia esperada a la porta de la seva feina en diverses ocasions per fer-la recapacitar i que l’havia anat a espiar amb prismàtics, ja que m’havien dit que hi havia un home a casa amb el meu fill pel mig i no m’ho creia. A sobre em fitxen com es veu a les pel•lícules, foto de perfil, de front i empremtes.
Després de la declaració em tornen a portar a la cel•la i em donen menjar calent d’un bon restaurant. Allà dins te n’adones què se sent d’estar privat de llibertat, però el meu cap em deia “que dimonis he fet per estar aquí dins?”
La meva sensació d’impotència era pensar que si el meu fill em necessitava per a qualsevol cosa jo no podria fer absolutament res per ell. Ja li explicaré tot quan sigui gran, ara és massa petit i vaja herència li esta deixant la seva mare.
Em venien al cap imatges del meu nuviatge amb la meva dona, el casament, l’embaràs, el naixement del nostre fill, les coses bones i inoblidables dels sis anys de convivència i les dolentes que vam lluitar i guanyar junts.
Vaig patir per l’estat de salut de la meva mare quan sapigués que jo estava detingut per coses que encara no s’han demostrat perquè no són certes.
Em va envair una sensació de no entendre com una dona li pot fer això al seu marit i pare del seu fill, jo crec que la que necessita tractament psiquiàtric és ella i desitjo que es curi i reconegui la veritat de tot, potser sommio.
Al cap d’unes dues hores em porten al batlle de guàrdia, el Sr. batlle em diu que tenen en compte que no tinc antecedents penals, que sóc una persona pública i que tinc un fill que em necessita en llibertat.
Sóc condemnat per insult xenòfob, el que he fet de bo pel continent de la meva dona no interessa ni val, esperar-la a metres de la porta de la seva feina per intentar dialogar amb ella es considera “assetjament”, també sóc condemnat per haver volgut comprovar l’última cosa que no m’esperava de la meva dona i per la seguretat del meu fill, això es considera “atemptar contra la llibertat”.
Condemnar-me a sotmetre’m a tractament psiquiàtric crec que ha estat ben encertat, així podré demostrar moltes coses, i que no pugui contactar amb la meva dona en quatre anys diria que m’han fet un favor, encara que és nefast per al desenvolupament del nostre fill, però això a ella no li interessa.
Tant el fiscal com el batlle i la lletrada es van portar de forma professional i humana, i això ho reconec sense creure en el sistema judicial.
Al dia següent em trobo més denúncies, que a la nit li he robat la catifa de la porta de casa seva, apa!, si això fos així ni el tractament psiquiàtric serviria per a res.
Això sí, les dones presumptament maltractadores ja saben què han de fer per enfonsar els seus marits, fer-se blaus elles mateixes i denunciar-los, plorar molt i si ets maca millor, apuntar-se a diverses associacions i anar acumulant gent que et doni idees de denúncies. Els asseguro que gaudiran del beneplàcit de la justícia i la protecció de les forces de seguretat de l’Estat. Però tindran la sort de no estar a l’aparador públic.
Voleu veure la meva dona? Aneu a la porta del seu lloc de treball i comprovareu com arriba escoltada per la policia, que li fa de taxi cada dia. Una llàstima de malbaratament dels diners dels contribuents.
Ja ho diuen que de fora vindran i de casa et trauran. Jo a partir d’ara per opinar sobre algú si no ho veig en directe no gosaré mai obrir la boca.
Per cert, continuo sense tenir antecedents penals, és evident, sóc innocent i que em contacti qui vulgui que li faré arribar la meva versió detallada.
Jo continuo lluitant contra l’estratègia de màrqueting política de certa gent energúmena per enfonsar la meva vida. Ara, penso continuar escrivint, si fa falta des del mateix centre penitenciari.
Qui vull que em jutgi quan toqui?, el meu estimat fill i Déu.
Tomàs Pascual Casabosch
En entrar al búnquer em fan posar les meves pertinències personals en unes bosses precintades, m’escorcollen fent-me, fins i tot, baixar els calçotets fins als genolls en una sala sense càmera, després em conviden a beure aigua.
Tinc dret a una trucada, truco al meu pare i li dono números de telèfons mòbils de polítics perquè m’ajudin, sort que ho van fer.
Ni tan sols no em van deixar entrar les ulleres a la cel•la 12 –ciment i vidre– em donen dues mantes pel fred i la comoditat. Al cap d’uns trenta minuts ve un policia secreta, em diu que han rebut instruccions d’anar molt ràpidament amb mi per fer-me passar a la Batllia de guàrdia i que no hagi de passar allà la nit, i que no em sotmetran a un interrogatori, sinó que prestaré declaració.
Em conviden a esmorzar, en la meva declaració, realitzada de forma pacífica i natural, reconec haver insultat en públic –ella privadament ho feia de forma habitual– la meva dona en un atac desesperat perquè no em deixava veure el nostre fill quan em tocava a mi, jo mateix els vaig dir que l’havia esperada a la porta de la seva feina en diverses ocasions per fer-la recapacitar i que l’havia anat a espiar amb prismàtics, ja que m’havien dit que hi havia un home a casa amb el meu fill pel mig i no m’ho creia. A sobre em fitxen com es veu a les pel•lícules, foto de perfil, de front i empremtes.
Després de la declaració em tornen a portar a la cel•la i em donen menjar calent d’un bon restaurant. Allà dins te n’adones què se sent d’estar privat de llibertat, però el meu cap em deia “que dimonis he fet per estar aquí dins?”
La meva sensació d’impotència era pensar que si el meu fill em necessitava per a qualsevol cosa jo no podria fer absolutament res per ell. Ja li explicaré tot quan sigui gran, ara és massa petit i vaja herència li esta deixant la seva mare.
Em venien al cap imatges del meu nuviatge amb la meva dona, el casament, l’embaràs, el naixement del nostre fill, les coses bones i inoblidables dels sis anys de convivència i les dolentes que vam lluitar i guanyar junts.
Vaig patir per l’estat de salut de la meva mare quan sapigués que jo estava detingut per coses que encara no s’han demostrat perquè no són certes.
Em va envair una sensació de no entendre com una dona li pot fer això al seu marit i pare del seu fill, jo crec que la que necessita tractament psiquiàtric és ella i desitjo que es curi i reconegui la veritat de tot, potser sommio.
Al cap d’unes dues hores em porten al batlle de guàrdia, el Sr. batlle em diu que tenen en compte que no tinc antecedents penals, que sóc una persona pública i que tinc un fill que em necessita en llibertat.
Sóc condemnat per insult xenòfob, el que he fet de bo pel continent de la meva dona no interessa ni val, esperar-la a metres de la porta de la seva feina per intentar dialogar amb ella es considera “assetjament”, també sóc condemnat per haver volgut comprovar l’última cosa que no m’esperava de la meva dona i per la seguretat del meu fill, això es considera “atemptar contra la llibertat”.
Condemnar-me a sotmetre’m a tractament psiquiàtric crec que ha estat ben encertat, així podré demostrar moltes coses, i que no pugui contactar amb la meva dona en quatre anys diria que m’han fet un favor, encara que és nefast per al desenvolupament del nostre fill, però això a ella no li interessa.
Tant el fiscal com el batlle i la lletrada es van portar de forma professional i humana, i això ho reconec sense creure en el sistema judicial.
Al dia següent em trobo més denúncies, que a la nit li he robat la catifa de la porta de casa seva, apa!, si això fos així ni el tractament psiquiàtric serviria per a res.
Això sí, les dones presumptament maltractadores ja saben què han de fer per enfonsar els seus marits, fer-se blaus elles mateixes i denunciar-los, plorar molt i si ets maca millor, apuntar-se a diverses associacions i anar acumulant gent que et doni idees de denúncies. Els asseguro que gaudiran del beneplàcit de la justícia i la protecció de les forces de seguretat de l’Estat. Però tindran la sort de no estar a l’aparador públic.
Voleu veure la meva dona? Aneu a la porta del seu lloc de treball i comprovareu com arriba escoltada per la policia, que li fa de taxi cada dia. Una llàstima de malbaratament dels diners dels contribuents.
Ja ho diuen que de fora vindran i de casa et trauran. Jo a partir d’ara per opinar sobre algú si no ho veig en directe no gosaré mai obrir la boca.
Per cert, continuo sense tenir antecedents penals, és evident, sóc innocent i que em contacti qui vulgui que li faré arribar la meva versió detallada.
Jo continuo lluitant contra l’estratègia de màrqueting política de certa gent energúmena per enfonsar la meva vida. Ara, penso continuar escrivint, si fa falta des del mateix centre penitenciari.
Qui vull que em jutgi quan toqui?, el meu estimat fill i Déu.
Tomàs Pascual Casabosch
14/08/2009
"Esports d’Estiu" BONDIA 14-08-2009 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Amb una camiseta blava podem veure els més petits de la parròquia d’Escaldes-Engordany, capital per excel•lència de tantes iniciatives que s’han estès per la resta de tot el nostre país, realitzant un munt d’activitats socials, culturals i esportives en el que ja és tota una merescuda institució: Els esports d’estiu.
Crida l’atenció veure’ls inclús per les festes majors de les altres parròquies amb llur distintiu o als parcs infantils, on després d’haver estat recollits pels seus pares o tutors volen continuar gaudint de l’esbarjo després de l’esgotament d’un dia ple d’aprenentatge i experiències.
El meu fill Adam, de poc més de tres anys, ja distingeix clarament l’escola de tal institució. En aixecar-se cada matí demana anar, tal com ell diu textualment, als “epors d’etiu”.
Sobta que la majoria de monitors siguin gent jove, que inclús repeteix aquesta feina als estius, i les criatures els coneixen, respecten i estimen.
Els monitors tenen una gran responsabilitat, tant en la custòdia de les criatures dins els espais tancats com en els trasllats a granges, parcs, piscina, passejos i a totes les activitats.
A part de paciència, tenen una gran psicologia. Abracen els nostres fills quan veuen que no es volen separar de bon matí dels pares o tutors, fent servir tècniques per acomiadar-se d’ells des de la finestra entre paraules afectuoses perquè se sentin com en una segona llar.
Durant el dia els han de distreure, fer jugar, fer fer activitats, fer-los dormir, menjar, que facin les seves necessitats, els han de canviar de roba si escau.., i tot amb una professionalitat i paciència que, amb la joventut dels mencionats monitors, només el fet que els agradin els més menuts supera l’esforç de realitzar quelcom més que una feina, que per cert està molt mal pagada en diners.
Però puc assegurar a tots els monitors que es poden considerar ben retribuïts per molts pares que els adorem des del silenci de l’observació perquè veiem que els nostres fills més menuts els esmenten a casa pels seus noms, i això farà que, junt amb el bon record que s’emporten, sempre els parlarem de les moltes coses que van aprendre, i ben apreses, en un curt però llarg període de vacances.
Els més menuts aplicaran al llarg de la seva vida aquest període i els monitors seran còmplices del creixement del futur de la nostra societat, que depèn d’aquestes petites personetes que tant ens estimem, necessiten i necessitem; els nostres fills.
Agraeixo, en nom propi i de moltes famílies amb qui he conversat i que m’han motivat a escriure aquestes línies, la gran tasca professional i sobretot humana de tot el personal dels Esports d’estiu d’Escaldes-Engordany.
Tomàs Pascual Casabosch
Crida l’atenció veure’ls inclús per les festes majors de les altres parròquies amb llur distintiu o als parcs infantils, on després d’haver estat recollits pels seus pares o tutors volen continuar gaudint de l’esbarjo després de l’esgotament d’un dia ple d’aprenentatge i experiències.
El meu fill Adam, de poc més de tres anys, ja distingeix clarament l’escola de tal institució. En aixecar-se cada matí demana anar, tal com ell diu textualment, als “epors d’etiu”.
Sobta que la majoria de monitors siguin gent jove, que inclús repeteix aquesta feina als estius, i les criatures els coneixen, respecten i estimen.
Els monitors tenen una gran responsabilitat, tant en la custòdia de les criatures dins els espais tancats com en els trasllats a granges, parcs, piscina, passejos i a totes les activitats.
A part de paciència, tenen una gran psicologia. Abracen els nostres fills quan veuen que no es volen separar de bon matí dels pares o tutors, fent servir tècniques per acomiadar-se d’ells des de la finestra entre paraules afectuoses perquè se sentin com en una segona llar.
Durant el dia els han de distreure, fer jugar, fer fer activitats, fer-los dormir, menjar, que facin les seves necessitats, els han de canviar de roba si escau.., i tot amb una professionalitat i paciència que, amb la joventut dels mencionats monitors, només el fet que els agradin els més menuts supera l’esforç de realitzar quelcom més que una feina, que per cert està molt mal pagada en diners.
Però puc assegurar a tots els monitors que es poden considerar ben retribuïts per molts pares que els adorem des del silenci de l’observació perquè veiem que els nostres fills més menuts els esmenten a casa pels seus noms, i això farà que, junt amb el bon record que s’emporten, sempre els parlarem de les moltes coses que van aprendre, i ben apreses, en un curt però llarg període de vacances.
Els més menuts aplicaran al llarg de la seva vida aquest període i els monitors seran còmplices del creixement del futur de la nostra societat, que depèn d’aquestes petites personetes que tant ens estimem, necessiten i necessitem; els nostres fills.
Agraeixo, en nom propi i de moltes famílies amb qui he conversat i que m’han motivat a escriure aquestes línies, la gran tasca professional i sobretot humana de tot el personal dels Esports d’estiu d’Escaldes-Engordany.
Tomàs Pascual Casabosch
09/06/2009
"Anàlisi electoral de la UNP" BONDIA 09-06-2009 Opinió: Tomàs Pascual Casabosch
Després de la passada tempesta electoral, els integrants d’Unió Nacional de Progrés (UNP) ens hem reunit diverses vegades per després prendre’ns un temps de merescut descans.
Hem treballat intensament durant més de dos anys per confeccionar el Programa electoral sense preocupar-nos pel fet que perquè el missatge arribés a tothom s’havia de fer una campanya de màrqueting com el qui vol vendre un producte comercial.
UNP ha aterrat a la cursa electoral al moment que el poble andorrà ja tenia la decisió presa de “provar al Sr. Jaume Bartumeu i el PS”, els quals ara tenen una merescuda oportunitat després de la tasca realitzada durant anys des de l’oposició al Consell General i el govern dels seus Comuns.
Els votants van fer servir també l’anomenat “vot útil”, que és l’única forma de no fer guanyar la lliga al model liberal.
El fet de que els Verds d’Andorra no hagin aconseguit representació parlamentària després d’haver estat al terreny electoral diverses vegades, tant en llistes comunals com generals, podria ser degut al fet que simplement no és el seu moment.
Nosaltres, en les entrevistes als mitjans de comunicació, sempre hem tingut una resposta humil a la pregunta de “¿quants vots compteu tenir?”, i hem contestat: “20 segurs!, els integrants de la llista nacional, i hem advertit sempre que molta gent ens va signar el suport a la candidatura per ajudar-nos a presentar-la.
L’eslògan de la nostra inexistent campanya electoral ha estat UNP no té actes de campanya.
La UNP ha quedat esquitxada per un preocupant deute econòmic, però ha decidit continuar com formació política actualitzant el programa electoral, realitzant reunions, visitant col•lectius, tenint presència als mitjans de comunicació que ens donin l’oportunitat i ajudant en el que puguem als qui ho necessitin. Però si ens presentéssim a les properes eleccions, hauria de ser amb una disposició econòmica per fer arribar el programa polític a les masses.
Entre els candidats no hi ha derrotats, tots hem enriquit la varietat electoral i hem tingut l’amor i la valentia de fer quelcom més que dir paraules pel nostre país.
Enhorabona als representats guanyadors, felicitats a tots els participants, gràcies als nostres 88 votants per haver confiat en la UNP en els nostres primers comicis. Convidem les persones que vulguin afegir-se a la nostra formació política a fer-la créixer i garantir-ne la seva continuïtat.
Tomàs Pascual Casabosch
President UNP
Hem treballat intensament durant més de dos anys per confeccionar el Programa electoral sense preocupar-nos pel fet que perquè el missatge arribés a tothom s’havia de fer una campanya de màrqueting com el qui vol vendre un producte comercial.
UNP ha aterrat a la cursa electoral al moment que el poble andorrà ja tenia la decisió presa de “provar al Sr. Jaume Bartumeu i el PS”, els quals ara tenen una merescuda oportunitat després de la tasca realitzada durant anys des de l’oposició al Consell General i el govern dels seus Comuns.
Els votants van fer servir també l’anomenat “vot útil”, que és l’única forma de no fer guanyar la lliga al model liberal.
El fet de que els Verds d’Andorra no hagin aconseguit representació parlamentària després d’haver estat al terreny electoral diverses vegades, tant en llistes comunals com generals, podria ser degut al fet que simplement no és el seu moment.
Nosaltres, en les entrevistes als mitjans de comunicació, sempre hem tingut una resposta humil a la pregunta de “¿quants vots compteu tenir?”, i hem contestat: “20 segurs!, els integrants de la llista nacional, i hem advertit sempre que molta gent ens va signar el suport a la candidatura per ajudar-nos a presentar-la.
L’eslògan de la nostra inexistent campanya electoral ha estat UNP no té actes de campanya.
La UNP ha quedat esquitxada per un preocupant deute econòmic, però ha decidit continuar com formació política actualitzant el programa electoral, realitzant reunions, visitant col•lectius, tenint presència als mitjans de comunicació que ens donin l’oportunitat i ajudant en el que puguem als qui ho necessitin. Però si ens presentéssim a les properes eleccions, hauria de ser amb una disposició econòmica per fer arribar el programa polític a les masses.
Entre els candidats no hi ha derrotats, tots hem enriquit la varietat electoral i hem tingut l’amor i la valentia de fer quelcom més que dir paraules pel nostre país.
Enhorabona als representats guanyadors, felicitats a tots els participants, gràcies als nostres 88 votants per haver confiat en la UNP en els nostres primers comicis. Convidem les persones que vulguin afegir-se a la nostra formació política a fer-la créixer i garantir-ne la seva continuïtat.
Tomàs Pascual Casabosch
President UNP
28/01/2009
"Rèplica al Consell Superior de la Justícia" Periòdic d’Andorra 28/01/2009 Societat: Tomàs Pascual C. Nota del autor: CENSURADA pel Diari d’Andorra
Senyor Lluís Montanya Tarrés, li vull manifestar la meva discrepància en el fet que confongui el concepte de “comunicat” amb el “d’opinió”, ja que vostè barreja i mareja el contingut que escriu signant amb el seu càrrec de president del Consell Superior de la Justícia amb el to personal.
Tothom sap que la justícia en alguns conceptes té molta filosofia, i que quan es qüestiona el dubte de domini públic sobre la independència del poder judicial s’engega la bateria repressiva i de les suposicions sobre “calúmnies i difamacions”, que és, de fet, tal com comença la seva carta que té molt d’opinió i rancor personal i poc de comunicat oficial. A mi l’home del sac em feia por de petit, però l’edifici més temut del país li asseguro que no. M’hi he passat hores donant la cara sense procuradors i advocats que ho fessin per mi.
La meva firma és, sense dubte, responsable del que faig. En aquest cas i encara que vostè no hagi entès el meu escrit, he manifestat en tot moment allò dit com a rumors populars, mai acusant ningú, ja que per això calen proves. El seu escrit pretén desviar l‘atenció, el Govern Liberal fa uns quants anys que hi és, coincideixen perfectament les legislatures amb una majoria al Consell General amb el mandat Judicial, i no demostra en cap moment cap desconeixement per part meva de res. Molts processos de selecció són seriosos, però jo crec en la màgia.
Aclarir rumors a crits del poble, fora dels despatxos que ens tracten d’individus i números i no pas de persones, és molt preable. Fer-ho per signatura escrita demostra valentia, responsabilitat i transparència total en qualsevol persona que vol participar dignament sense por a començar a canviar les coses; possiblement el tema també tingui alguna cosa de premsa rosa, però aquí la censurarien de forma immediata.
Podria ser que s’hagin activat en contra meva les típiques eines d’opressió injustificades, que per alguna cosa estan reflectides en un futur programa electoral per fer-hi front. Els lectors poden comprovar que quan algun mitjà de comunicació no permet publicar alguna cosa perquè va en contra dels seus interessos i volen fer veure que han escrit l’última paraula, sempre hi ha algú que demostra portar la veritable bandera de la independència.
Tomàs Pascual Casabosch
President de la UNP
Tothom sap que la justícia en alguns conceptes té molta filosofia, i que quan es qüestiona el dubte de domini públic sobre la independència del poder judicial s’engega la bateria repressiva i de les suposicions sobre “calúmnies i difamacions”, que és, de fet, tal com comença la seva carta que té molt d’opinió i rancor personal i poc de comunicat oficial. A mi l’home del sac em feia por de petit, però l’edifici més temut del país li asseguro que no. M’hi he passat hores donant la cara sense procuradors i advocats que ho fessin per mi.
La meva firma és, sense dubte, responsable del que faig. En aquest cas i encara que vostè no hagi entès el meu escrit, he manifestat en tot moment allò dit com a rumors populars, mai acusant ningú, ja que per això calen proves. El seu escrit pretén desviar l‘atenció, el Govern Liberal fa uns quants anys que hi és, coincideixen perfectament les legislatures amb una majoria al Consell General amb el mandat Judicial, i no demostra en cap moment cap desconeixement per part meva de res. Molts processos de selecció són seriosos, però jo crec en la màgia.
Aclarir rumors a crits del poble, fora dels despatxos que ens tracten d’individus i números i no pas de persones, és molt preable. Fer-ho per signatura escrita demostra valentia, responsabilitat i transparència total en qualsevol persona que vol participar dignament sense por a començar a canviar les coses; possiblement el tema també tingui alguna cosa de premsa rosa, però aquí la censurarien de forma immediata.
Podria ser que s’hagin activat en contra meva les típiques eines d’opressió injustificades, que per alguna cosa estan reflectides en un futur programa electoral per fer-hi front. Els lectors poden comprovar que quan algun mitjà de comunicació no permet publicar alguna cosa perquè va en contra dels seus interessos i volen fer veure que han escrit l’última paraula, sempre hi ha algú que demostra portar la veritable bandera de la independència.
Tomàs Pascual Casabosch
President de la UNP
26/01/2009
Resposta CENSURADA pel Diari d’Andorra 26/01/2009 Rèplica: A l’Editorial de “l’independent” Diari d’Andorra
Resposta CENSURADA pel Diari d’Andorra 26/1/2009
Rèplica: A l’Editorial de “l’independent” Diari d’Andorra
Quan vostès escriuen: “El respecte a les persones ha estat un dels trets característics dels disset anys de trajectòria del Diari d’Andorra”.
Jo els hi recordo algunes gracietes encobertes a que he estat sotmès per part del seu mitjà escrit: “El partit virtual d’en Pascual” – “Qualsevol dia Andorra apareixerà plena de cartells d’un home en boles. Per alguna cosa són ciutadans”..
O sigui, que aquests “trets característics” que menciona del seu Diari manquen a la veritat.
Jo sóc l’únic responsable del meu article en qüestió i RATIFICO els continguts com a RUMORS de carrer que jo bonament he volgut que s’aclareixin, així que tota la seva filosofia en qualificatius i deontologies queden fora de lloc. A més vostès demanen hipòcritament “disculpes” al•legant que “no van funcionar els mecanismes pertinents”. Vostès sempre corregeixen les faltes d’ortografia, canvien formats d’escriptura sense autorització i és evident de que vostès van ser els primers interessats en publicar la present polèmica.
Potser valdria la pena que s’aixequessin de la cadira i el telèfon i fessin una mica de periodisme d’investigació, però clar, la seva ètica acaba quan algú els compra amb publicitat i a més no és el seu favorit i se’l censura reiteradament.
Molts dels lectors als quals vostès demanen “disculpes” des de la seva cadira enganxada a l’ordinador, m’han col•lapsat el meu aparell de mòbil amb sms i trucades felicitant-me i animant-me en contra de la seva Editorial..
El nou “rumor” és que la dita Editorial ha estat “ordenada” pel poder econòmic que els hi condiciona la llibertat d’expressió de la qual vostès en fan bandera.
Per cert, contràriament a vostès jo no cobro per escriure ni tampoc manipulo escrits dels demés.
Ara gestionin com de costum l’abús del poder ocult de la premsa en contra meva si els hi ve de gust, que els lectors i ciutadans en van plens.
Atentament,
Tomàs Pascual Casabosch
21/01/2009
"El país dels rumors" Diari d'Andorra 21-01-2009 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Un amic em va dir que hi havia un rumor sobre mi al carrer, i era que no em podia presentar a les eleccions perquè tenia un procés judicial obert. Aprofito per explicar-ho públicament al mateix temps que mencionaré altres rumors habituals de carrer i blocs anònims d’Internet sobre altres persones.
Fa uns anys una societat va anar malament i vaig signar amb bona fe un document a un exsoci que no vol perdre res. Tinc un compte bancari embargat amb sentència ferma que no podré mai assumir.
Un tema civil no impedeix legalment que una persona pugui formar part d’alguna candidatura electoral.
Del que sí que estic segur és que aviat aquest afer formarà part de la història negra del nostre país, ja que a cada porc li arriba el seu Sant Martí.
Ara escric rumors amb l’esperança que puguin ser aclarits igual que jo he fet:
–Del Sr. Albert Pintat, del PLA, que té en propietat molts immobles buits sense donar oportunitats de lloguer digne. I que un fiscal viu en un pis de la seva propietat a preu d’abans de la crisi i a càrrec dels pressupostos generals de l’Estat.
–Del Sr. Jaume Bartumeu, del PS, que el seu bufet jurídic factura en concepte d’assessoraments més de 6.000 euros mensuals a comuns socialistes amb contractació a dit.
–Sobre la no dissolució del Consell General en diversos anys per part del CDA+Segle 21 hi ha vàries coses que suposadament es van negociar:
–Del Sr. Enric Tarrado, que va acceptar tenir el Govern de client en una empresa d’un familiar per facturar els combustibles de la majoria de vehicles i edificis públics.
–De l’ambaixador a Madrid, Sr. Xavier Espot, que va ser assignat allà per controlar la inauguració i funcionament inicial d’una perfumeria familiar.
–Del Sr. Espot (de la Batllia), que li amanirien les proves d’accés per ser nomenat batlle abans d’acabar la legislatura.
–D’un membre del mateix partit polític, que va acceptar facturar assegurances institucionals a la seva companyia asseguradora.
–Del Sr. Eusebi Nomen, d’UNC –Andorra pel Canvi–, que va facturar en assessoraments al PLA i al Govern Forné. I també que va cobrar assessorament de la mateixa formació política que encapçala, i que li han ofert 200.000 euros per ser cap de llista.
M’agradaria que els rumorejats es pronunciïn públicament. Jo ho he plasmat amb bona fe per aclarir-ho tot d’una vegada, ja que els comentaris a l’ombra fan mal i no donen l’oportunitat de defensa. I nomeno la dita espanyola de quien calla otorga.
Tomàs Pascual Casabosch
President de la UNP
Fa uns anys una societat va anar malament i vaig signar amb bona fe un document a un exsoci que no vol perdre res. Tinc un compte bancari embargat amb sentència ferma que no podré mai assumir.
Un tema civil no impedeix legalment que una persona pugui formar part d’alguna candidatura electoral.
Del que sí que estic segur és que aviat aquest afer formarà part de la història negra del nostre país, ja que a cada porc li arriba el seu Sant Martí.
Ara escric rumors amb l’esperança que puguin ser aclarits igual que jo he fet:
–Del Sr. Albert Pintat, del PLA, que té en propietat molts immobles buits sense donar oportunitats de lloguer digne. I que un fiscal viu en un pis de la seva propietat a preu d’abans de la crisi i a càrrec dels pressupostos generals de l’Estat.
–Del Sr. Jaume Bartumeu, del PS, que el seu bufet jurídic factura en concepte d’assessoraments més de 6.000 euros mensuals a comuns socialistes amb contractació a dit.
–Sobre la no dissolució del Consell General en diversos anys per part del CDA+Segle 21 hi ha vàries coses que suposadament es van negociar:
–Del Sr. Enric Tarrado, que va acceptar tenir el Govern de client en una empresa d’un familiar per facturar els combustibles de la majoria de vehicles i edificis públics.
–De l’ambaixador a Madrid, Sr. Xavier Espot, que va ser assignat allà per controlar la inauguració i funcionament inicial d’una perfumeria familiar.
–Del Sr. Espot (de la Batllia), que li amanirien les proves d’accés per ser nomenat batlle abans d’acabar la legislatura.
–D’un membre del mateix partit polític, que va acceptar facturar assegurances institucionals a la seva companyia asseguradora.
–Del Sr. Eusebi Nomen, d’UNC –Andorra pel Canvi–, que va facturar en assessoraments al PLA i al Govern Forné. I també que va cobrar assessorament de la mateixa formació política que encapçala, i que li han ofert 200.000 euros per ser cap de llista.
M’agradaria que els rumorejats es pronunciïn públicament. Jo ho he plasmat amb bona fe per aclarir-ho tot d’una vegada, ja que els comentaris a l’ombra fan mal i no donen l’oportunitat de defensa. I nomeno la dita espanyola de quien calla otorga.
Tomàs Pascual Casabosch
President de la UNP
20/01/2009
"Nota d’aclariment sobre presumptes maltractaments" Diari d'Andorra 20-01-2009 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Nota d’aclariment sobre l’article publicat al Diari d’Andorra de data 18 de març del 2009 sobre uns presumptes maltractaments.
En primer lloc vull que prevalgui la dignitat de la meva família per damunt de cap mena d’interès personal, empresarial o polític. Per tant, únicament faré una breu exposició, amb pocs detalls i amb total transparència.
Vull destacar que amb la meva dona mantinc una relació des de fa més de sis anys i tenim un fill comú de tres anyets.
En una desagradable i errònia situació d’uns segons d’exaltació per part dels dos, i no tractant-se precisament de maltractament, vàrem contactar de mutu acord amb el servei de policia. Posteriorment es va efectuar una denuncia i una declaració, per un protocol d’actuació.
Pocs dies després, ja tranquils i com a persones civilitzades varem analitzar allò declarat per les dues parts ja que una situació nostra ens havia dut a equivocades interpretacions en les declaracions efectuades.
Valorada la balança entre un mal moment puntual i els bons anys viscuts, varem decidir retirar-ho tot.
Tanmateix, no es pot tolerar que els fets que siguin, propis de l’exclusiva intimitat de qualsevol família i persona, arribin a la llum pública, i a la premsa, únicament perquè hi pot haver un dossier obert a la Batllia. Suposadament, la Llei de protecció de dades i del secret professional fa que qualsevol persona que tingui un dossier de qualsevol tipus, en tràmit judicial, pugui estar tranquil•la que no hi haurà filtracions de cap tipus que permetin a la premsa efectuar un judici públic, sense cap mena de base o fonament.
Resulta evident que en aquest país aquest dret a la intimitat no funciona, i que qualsevol pot tenir la seguretat que si hi ha alguna mena d’interès, els seus afers íntims i personals seran publicats sense cap mena d’escrúpol, precaució, prudència, ni tan sols respecte a les persones afectades. Aquest és exactament el cas de la meva família, i del nostre fill, qui quan sigui gran haurà de llegir a la premsa incorreccions, exageracions i fets trets totalment de context sobre el seu pare.
Jo no sóc un maltractador. Res més lluny de la veritat. Per tant, he rebut i continuo rebent actualment el suport incondicional de la meva esposa i mare del nostre fill, familiars, amics, companys del partit, persones d’altres formacions politiques i persones que ni tan sols coneixia, fet que encara em dóna més ganes de lluitar pel projecte de la formació política que encapçalo.
Insisteixo que si en algun moment el meu comportament pogués no haver estat correcte, qui ho haurà de decidir és un batlle. No hi ha dret que les coses íntimes de les persones es ventilin de forma descontrolada, descontextualitzant els fets, i apuntant únicament titulars i comentaris de tipus breu i nociu. Tothom és innocent fins que no es demostri el contrari, i jo, actualment, no estic ni tan sols processat, ni inculpat en cap mena de procés penal.
Sembla molt perillós el que m’ha succeït a mi, i a d’altres persones abans, que es pugui anar parlant sobre la intimitat de la gent, sense cap mena de control. I aquest fet només pot passar perquè algú, que té obligació de secret, no ho respecta i considera, pels motius que sigui, que resulta més interessant revelar intimitats a qualsevol preu.
Desconec quin pot haver estat l’interès de la publicació de referència, però en tot cas es tracta d’un fet totalment inadmissible i intolerable que no es pot deixar que succeeixi a cap ciutadà, sigui polític, sigui ric, pobre, o el que sigui. Per sobre de tot, hi ha la dignitat de les persones, i el seu dret a la intimitat.
Aviat veureu el que volem oferir des d’UNP per a la millora de la justícia i la veritable protecció de dades a persones, entre altres propostes que sí són d’interès ciutadà.
Al Diari d’Andorra li dedico una dita que diu “els diaris d’avui omplen les papereres del demà”. Estic segur que el vostre cada vegada omple més les papereres de l’avui.
Tomàs Pascual Casabosch
President UNP
En primer lloc vull que prevalgui la dignitat de la meva família per damunt de cap mena d’interès personal, empresarial o polític. Per tant, únicament faré una breu exposició, amb pocs detalls i amb total transparència.
Vull destacar que amb la meva dona mantinc una relació des de fa més de sis anys i tenim un fill comú de tres anyets.
En una desagradable i errònia situació d’uns segons d’exaltació per part dels dos, i no tractant-se precisament de maltractament, vàrem contactar de mutu acord amb el servei de policia. Posteriorment es va efectuar una denuncia i una declaració, per un protocol d’actuació.
Pocs dies després, ja tranquils i com a persones civilitzades varem analitzar allò declarat per les dues parts ja que una situació nostra ens havia dut a equivocades interpretacions en les declaracions efectuades.
Valorada la balança entre un mal moment puntual i els bons anys viscuts, varem decidir retirar-ho tot.
Tanmateix, no es pot tolerar que els fets que siguin, propis de l’exclusiva intimitat de qualsevol família i persona, arribin a la llum pública, i a la premsa, únicament perquè hi pot haver un dossier obert a la Batllia. Suposadament, la Llei de protecció de dades i del secret professional fa que qualsevol persona que tingui un dossier de qualsevol tipus, en tràmit judicial, pugui estar tranquil•la que no hi haurà filtracions de cap tipus que permetin a la premsa efectuar un judici públic, sense cap mena de base o fonament.
Resulta evident que en aquest país aquest dret a la intimitat no funciona, i que qualsevol pot tenir la seguretat que si hi ha alguna mena d’interès, els seus afers íntims i personals seran publicats sense cap mena d’escrúpol, precaució, prudència, ni tan sols respecte a les persones afectades. Aquest és exactament el cas de la meva família, i del nostre fill, qui quan sigui gran haurà de llegir a la premsa incorreccions, exageracions i fets trets totalment de context sobre el seu pare.
Jo no sóc un maltractador. Res més lluny de la veritat. Per tant, he rebut i continuo rebent actualment el suport incondicional de la meva esposa i mare del nostre fill, familiars, amics, companys del partit, persones d’altres formacions politiques i persones que ni tan sols coneixia, fet que encara em dóna més ganes de lluitar pel projecte de la formació política que encapçalo.
Insisteixo que si en algun moment el meu comportament pogués no haver estat correcte, qui ho haurà de decidir és un batlle. No hi ha dret que les coses íntimes de les persones es ventilin de forma descontrolada, descontextualitzant els fets, i apuntant únicament titulars i comentaris de tipus breu i nociu. Tothom és innocent fins que no es demostri el contrari, i jo, actualment, no estic ni tan sols processat, ni inculpat en cap mena de procés penal.
Sembla molt perillós el que m’ha succeït a mi, i a d’altres persones abans, que es pugui anar parlant sobre la intimitat de la gent, sense cap mena de control. I aquest fet només pot passar perquè algú, que té obligació de secret, no ho respecta i considera, pels motius que sigui, que resulta més interessant revelar intimitats a qualsevol preu.
Desconec quin pot haver estat l’interès de la publicació de referència, però en tot cas es tracta d’un fet totalment inadmissible i intolerable que no es pot deixar que succeeixi a cap ciutadà, sigui polític, sigui ric, pobre, o el que sigui. Per sobre de tot, hi ha la dignitat de les persones, i el seu dret a la intimitat.
Aviat veureu el que volem oferir des d’UNP per a la millora de la justícia i la veritable protecció de dades a persones, entre altres propostes que sí són d’interès ciutadà.
Al Diari d’Andorra li dedico una dita que diu “els diaris d’avui omplen les papereres del demà”. Estic segur que el vostre cada vegada omple més les papereres de l’avui.
Tomàs Pascual Casabosch
President UNP
07/01/2009
"www.unionacionaldeprogres.com" Periòdic d'Andorra 7-1-2009 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Començo aquest escrit amb una menció meva a una tribuna anterior: "La nostra dinàmica pàgina web és el mirall de la transparència en la publicació de tots els nostres assumptes".
I un bloc d'internet va publicar l’any passat: "Tenen la web política més ben dissenyada i moderna del país, amb clara i extensa informació".
DES DEL 2007,
la benvinguda convida a unir-se al nostre moviment polític, la bola del món situa el nostre territori amb un retoc modern amb la bandera andorrana. A part d’un enllaç en el qual hi ha un resum sobre el nostre país, hi ha un enllaç a les estadístiques de visites mensuals reals; si algú entra a la pàgina i no fa clic a algun apartat, no es comptabilitza, preferim conèixer les autèntiques.
Un PIN de la nostra sèrie limitada, les dades administratives, una fotografia d’un paisatge, dades administratives a les pàgines, imatge corporativa, el menú de navegació... Ho menciono sense ordre, a internet moltes coses funcionen diferent.
Presentació UNP: Hi tenim la presentació del president, Història del partit polític, Declaració de principis, Manifest, Estatuts, índex del Programa polític nacional, Material de promoció, Registre de socis, Llibre de comptes, Llibre d’inventari de Béns..
Òrgans de Govern i càrrecs: Hi tenim una explicació de l’òrgan suprem que és el Congrés, una pàgina recordatori de la Junta que va constituir la fundació del partit, una descripció de la missió de la Junta Directiva, amb els noms de les persones que ocupen càrrecs i el significat de cada Comissió de Govern, al mateix temps que la missió dels Comitès parroquials.
Directori fotogràfic: S’han classificat imatges de les nostres trobades i reunions, cursets de protocol, el dia de l'Acta fundacional a la Notaria, Rodes de premsa, Diades de Meritxell, Congressos, Trobades amb col•lectius, intervencions amb diferents mitjans de comunicació..
Actes: Totes les plasmades al nostre llibre des del inici.
Dossier de premsa: Tot el que es publica als mitjans escrits sobre el nostre partit, Notícies, Tribunes, Baròmetres, Entrevistes, mencions d’altres polítics, comentaris de ciutadans, SMS, Acudits, Agraïments, Respostes, Editorials, Fe d’errates, Posts de Blocs d'Internet, Notes al Facebook, Sàtires, Rèpliques...
Arxius de Ràdio i Televisió: Tots els classificats estan comprimits perquè puguin ser consultats en línia o descarregats de la forma més ràpida possible.
Formulari d’informació: S’han d’omplir uns camps informatius i es pot realitzar la consulta o escriure l’observació que es vulgui.
Adhereix-te: Camps de dades, desplegant de parròquia de vot, Modalitats de col•laboració, Nota de normes de funcionament i protecció de dades.
Fòrum: Els usuaris han de crear un perfil per tenir dret a obrir debats i/o conversar en els creats. Un administrador moderador valida tot el que sigui obert i democràtic.
Altres articles d’interès: Publicacions externes que no estan relacionades amb el nostre partit polític però que són d’interès general.
Blocs d’interès: Enllaços a Blocs / Blogs d'Internet que publiquen Posts d’interès general.
Enllaços d’interès: Enllaços a webs institucionals.
Enllaços patrocinadors: Enllaços a empreses que col•laboren en el patrocini de desenvolupament del nostre lloc web.
Espai privat Junta Directiva i Afiliats: És un espai reservat en el qual, amb un nom d’usuari i contrasenya personalitzats, s’accedeix a tota la informació administrativa i d’altres temes interns del partit.
LA UNP
també creix gràcies a les noves tecnologies; apliquem la gestió virtual amb una gran capacitat humana i una transparència insuperable. Captem comentaris, esperem afiliar persones... Volem que tots els navegants que ho desitgin estiguin al dia del nostre projecte de país que, contràriament a la xarxa, no té res de virtual.
Tomàs Pascual Casabosch
President de la UNP
I un bloc d'internet va publicar l’any passat: "Tenen la web política més ben dissenyada i moderna del país, amb clara i extensa informació".
DES DEL 2007,
la benvinguda convida a unir-se al nostre moviment polític, la bola del món situa el nostre territori amb un retoc modern amb la bandera andorrana. A part d’un enllaç en el qual hi ha un resum sobre el nostre país, hi ha un enllaç a les estadístiques de visites mensuals reals; si algú entra a la pàgina i no fa clic a algun apartat, no es comptabilitza, preferim conèixer les autèntiques.
Un PIN de la nostra sèrie limitada, les dades administratives, una fotografia d’un paisatge, dades administratives a les pàgines, imatge corporativa, el menú de navegació... Ho menciono sense ordre, a internet moltes coses funcionen diferent.
Presentació UNP: Hi tenim la presentació del president, Història del partit polític, Declaració de principis, Manifest, Estatuts, índex del Programa polític nacional, Material de promoció, Registre de socis, Llibre de comptes, Llibre d’inventari de Béns..
Òrgans de Govern i càrrecs: Hi tenim una explicació de l’òrgan suprem que és el Congrés, una pàgina recordatori de la Junta que va constituir la fundació del partit, una descripció de la missió de la Junta Directiva, amb els noms de les persones que ocupen càrrecs i el significat de cada Comissió de Govern, al mateix temps que la missió dels Comitès parroquials.
Directori fotogràfic: S’han classificat imatges de les nostres trobades i reunions, cursets de protocol, el dia de l'Acta fundacional a la Notaria, Rodes de premsa, Diades de Meritxell, Congressos, Trobades amb col•lectius, intervencions amb diferents mitjans de comunicació..
Actes: Totes les plasmades al nostre llibre des del inici.
Dossier de premsa: Tot el que es publica als mitjans escrits sobre el nostre partit, Notícies, Tribunes, Baròmetres, Entrevistes, mencions d’altres polítics, comentaris de ciutadans, SMS, Acudits, Agraïments, Respostes, Editorials, Fe d’errates, Posts de Blocs d'Internet, Notes al Facebook, Sàtires, Rèpliques...
Arxius de Ràdio i Televisió: Tots els classificats estan comprimits perquè puguin ser consultats en línia o descarregats de la forma més ràpida possible.
Formulari d’informació: S’han d’omplir uns camps informatius i es pot realitzar la consulta o escriure l’observació que es vulgui.
Adhereix-te: Camps de dades, desplegant de parròquia de vot, Modalitats de col•laboració, Nota de normes de funcionament i protecció de dades.
Fòrum: Els usuaris han de crear un perfil per tenir dret a obrir debats i/o conversar en els creats. Un administrador moderador valida tot el que sigui obert i democràtic.
Altres articles d’interès: Publicacions externes que no estan relacionades amb el nostre partit polític però que són d’interès general.
Blocs d’interès: Enllaços a Blocs / Blogs d'Internet que publiquen Posts d’interès general.
Enllaços d’interès: Enllaços a webs institucionals.
Enllaços patrocinadors: Enllaços a empreses que col•laboren en el patrocini de desenvolupament del nostre lloc web.
Espai privat Junta Directiva i Afiliats: És un espai reservat en el qual, amb un nom d’usuari i contrasenya personalitzats, s’accedeix a tota la informació administrativa i d’altres temes interns del partit.
LA UNP
també creix gràcies a les noves tecnologies; apliquem la gestió virtual amb una gran capacitat humana i una transparència insuperable. Captem comentaris, esperem afiliar persones... Volem que tots els navegants que ho desitgin estiguin al dia del nostre projecte de país que, contràriament a la xarxa, no té res de virtual.
Tomàs Pascual Casabosch
President de la UNP
30/12/2008
"Dos anys de feina a la UNP" Periòdic d'Andorra 30-12-2008 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
És difícil escriure en breu els més de dos anys de feina al partit polític --Unió Nacional de Progrés. Actualment, el consens destaca en les nostres trobades i reunions. El projecte està totalment consolidat i l’actualització és constant gràcies a les idees, suports i crítiques que obtenim de moltes persones.
TENIM UN
funcionament intern que juntament amb la nostra il•lusió i convicció ens fa ser un gran partit polític, cosa que alguns partits grans de tamany han perdut. Aquí és on rau la diferència entre un partit gran i un gran partit.
S’ha de destacar la distribució per tot el país d’un Butlletí Informatiu en el qual, entre altres coses, hem desvelat alguns punts del programa polític. A més, cal destacar la celebració del nostre Congrés, on, a part de la lectura d’un Manifest públic i la votació de càrrecs de la Junta de Govern, s’han creat tres comitès parroquials i diverses comissions de treball. La nostra dinàmica pàgina web www.unionacionaldeprogres.com és el mirall de la transparència en la publicació de tots els nostres assumptes.
ELS 'ATACS'
d’alguns personatges fats contra integrants de la UNP --com ara patrons amenaçant d’acomiadar treballadors, clients d’empreses que realitzen xantatge de "no consumir" a empreses col•laboradores nostres, membres d’alguns partits polítics dient-nos que "no farem res" si no ens afiliem amb ells...-- han baixat considerablement aquest any, encara que sempre hi ha alguna incursió quan menys te l’esperes.
El que sí que ha pujat és la censura per part d’algun mitjà de comunicació, però queden en evidencia. Jo, personalment, ric per no plorar, però aquestes situacions encara donen més força i enforteixen el projecte.
El nostre vaixell navega de forma valenta, moderna i clara. Alguns espais de gestió estan encara mancats de persones, ja que el nostre equip està construint una parcel•la en la qual la visualització de les idees és lenta, a causa de la màxima seguretat que es vol oferir en la viabilitat de les mateixes. Però arribarà el moment en què la feina realitzada donarà els seus fruits.
FINALMENT, FAIG
una crida oberta a convidar a tot aquell que vulgui afegir-se a la nostra família progressista i felicito efusivament les festes a tothom però especialment a aquells més desafavorits.
Tomàs Pascual Casabosch
President de la UNP
TENIM UN
funcionament intern que juntament amb la nostra il•lusió i convicció ens fa ser un gran partit polític, cosa que alguns partits grans de tamany han perdut. Aquí és on rau la diferència entre un partit gran i un gran partit.
S’ha de destacar la distribució per tot el país d’un Butlletí Informatiu en el qual, entre altres coses, hem desvelat alguns punts del programa polític. A més, cal destacar la celebració del nostre Congrés, on, a part de la lectura d’un Manifest públic i la votació de càrrecs de la Junta de Govern, s’han creat tres comitès parroquials i diverses comissions de treball. La nostra dinàmica pàgina web www.unionacionaldeprogres.com és el mirall de la transparència en la publicació de tots els nostres assumptes.
ELS 'ATACS'
d’alguns personatges fats contra integrants de la UNP --com ara patrons amenaçant d’acomiadar treballadors, clients d’empreses que realitzen xantatge de "no consumir" a empreses col•laboradores nostres, membres d’alguns partits polítics dient-nos que "no farem res" si no ens afiliem amb ells...-- han baixat considerablement aquest any, encara que sempre hi ha alguna incursió quan menys te l’esperes.
El que sí que ha pujat és la censura per part d’algun mitjà de comunicació, però queden en evidencia. Jo, personalment, ric per no plorar, però aquestes situacions encara donen més força i enforteixen el projecte.
El nostre vaixell navega de forma valenta, moderna i clara. Alguns espais de gestió estan encara mancats de persones, ja que el nostre equip està construint una parcel•la en la qual la visualització de les idees és lenta, a causa de la màxima seguretat que es vol oferir en la viabilitat de les mateixes. Però arribarà el moment en què la feina realitzada donarà els seus fruits.
FINALMENT, FAIG
una crida oberta a convidar a tot aquell que vulgui afegir-se a la nostra família progressista i felicito efusivament les festes a tothom però especialment a aquells més desafavorits.
Tomàs Pascual Casabosch
President de la UNP
08/12/2008
"Resum del primer Manifest de Unió Nacional de Progrés" Periòdic d'Andorra 8-12-2008 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Al primer Congrés General, es va llegir un manifest que estava escrit des de l'inici del nostre partit polític. La resta són breus detalls d’alguns extractes del programa polític en què s’està treballant de forma continuada.
EL MÉS DIFÍCIL
per a nosaltres va ser mencionar la part obscura i obsoleta de la nostra Constitució. Però tal com tenim plasmat a la nostra Declaració de Principis, ho fem suggerint alternatives de canvi.
En aquest Manifest recordem que "el Principat d'Andorra és un Estat amb una Constitució pròpia, votada el 1993 pels seus nacionals. Malauradament, els seus quinze anys d’existència no han aconseguit fer desplegar i aplicar alguns articles de vital importància per al nostre creixement. Els culpables han estat governants amb comportaments basats en usos aferrats al passat, un tarannà conservador, antiquat, que ha impedit que ciutadans integrats i arrelats hagin sentit com a propis l’orgull dels nostres costums. Fins arribar a l’extrem que un cert nombre d’andorrans han deixat de sentir la il•lusió d’aquest orgull.
D’aquests governants, n’hi ha que s’aferren encara a la gestió pública, han dirigit el timó de la nostra nació en direcció als seus interessos personals i professionals. Això ens ha dut a enfonsar-nos en l’època potser més fosca de la nostra història.
Estem convençuts que alguns articles constitucionals haurien de sotmetre’s a referèndum amb l’objectiu d’aconseguir una actualització moderna que dugui el nostre país cap a un veritable canvi.
Volem aplicar polítiques reals que aconsegueixin una veritable societat del benestar de la qual pugui gaudir tota la societat andorrana.
Així mateix, cal actualitzar certes lleis, ara escrites sobre paper mullat, crear-ne de noves, elaborar reglaments que garanteixin veritables desenvolupaments en tots els sectors".
A PART DE
la introducció, marquem un camí coherent de les generacions futures ja des del naixement dels nostres nadons, escola bressol, escolaritat, extraescolaritat, universitat, formació professional..
La prioritat és l’habitatge i volem ser intervencionistes per poder garantir polítiques reals que permetin viure dignament. Mencionem com a inversions contínues i mai despesa la sanitat, els menors d’edat, l’educació, els jubilats, les persones discapacitades mental i/o físicament. L’augment del salari mínim ha de fer-se en relació al cost de la vida al país d’una persona adulta independent. Optimitzar els recursos interns de la CASS, les seves inversions, i la revisió de les cotitzacions, ha de millorar la seva rendibilitat econòmica.
També parlem de la motivació de la ciutadania i la proximitat de les institucions. I que s’han d’eliminar els recàrrecs abusius per impagaments causats per situacions transitòries. Fins i tot gosem oferir línies oficials de crèdit per a casos puntuals, i incrementar la prevenció de la violència i l’atenció a les víctimes. Reconeixements especials, millores laborals i seguretat jurídica a treballadors socials i educadors.
Sobre els canvis constitucionals, entenem la qüestió de la doble nacionalitat, afegir-hi la seva rebaixa fins a 18 anys de residència i la meitat del temps mínim establert per als menors d’edat.
L’exemple de la seguretat ciutadana ha de tornar a destacar. Reformar i endurir el Codi Penal i sotmetre a votació constitucional la creació de fitxers públics d’aquells que cometin actes de violència domèstica i sexual. Els cossos i forces de seguretat estatals dediquen la vida a la protecció dels béns i les persones. Han de tenir un reconeixement especial. La justícia ha de contribuir a millorar la lluita contra el tràfic d’influències, les eines d’opressió injustificades, ha d’agilitzar els judicis i, en matèria civil, no aplicar honoraris, taxes i interessos abusius que empitjorin les males situacions de la gent.
La nostra qualitat de vida ha de fer un país de prestigi, amb una ciutadania fixa i estable. L’economia i la gestió dels diners públics han de ser referents. Som un país de salaris baixos i grans patrimonis.
Tots els canvis que proposem ens conduiran a l’obtenció d’una societat solidària i justa.
En el sector empresarial, hem de confiar sobretot en el petit i mitjà teixit privat, protegir-lo contra l'intrusisme, controlar els negocis de dubtosa rendibilitat, i obrir a la inversió estrangera sectors no presents¡. Cal estimular el desplegament de les empreses que exportin productes o serveis des d'Andorra i que creïn llocs de treball per a la ciutadania fixa i estable del Principat.
En el turisme hem de potenciar l’estructura de què disposem i crear al mateix temps noves alternatives d’oferta.
En aspectes mediambientals s’ha d’incrementar el control de la flora i la fauna autòctones.
Pel que fa a la cultura, hem de treballar com a transmissors i impulsors de la nostra, i prioritzar les activitats lligades al nostre folklore.
En esport, s’ha d’apostar per modalitats determinades, i que les subvencions s’efectuïn a partir de resultats obtinguts.
Les associacions, federacions, col•legis professionals, sindicats han de funcionar entorn d’una taula central que garanteixi llibertats, actuacions i el suport necessari per promoure el foment d’iniciatives.
La xarxa de comunicacions i la mobilitat del trànsit requereixen, per al seu correcte funcionament, també un pacte d'Estat en interès general i no pas parroquialista.
El transport públic exigeix horaris i circuits coherents i pràctics. Cal garantir un servei de telecomunicacions en millora contínua. El servei de correus ha de ser andorrà i els mitjans de comunicació del país, independents i dinàmics.
La protecció de dades de les persones ha de preveure restriccions a la seva publicació al BOPA, ja que atempten contra la intimitat. Amb Europa, hem de defensar la nostra condició de microestat. I en presència internacional, cal limitar la representativitat estrictament necessària.
I després d’haver-vos resumit el nostre Manifest, tinc clar que en el proper s’haurà de tenir en compte la manca de llocs de treball, ja que destacarà entre els problemes socials.
Acabo igual que acaba el mencionat: "El nostre Manifest es fa amb el poble andorrà, el nostre programa polític es treballa de manera conjunta, escoltant tots els agents implicats de la societat andorrana.
Ens declarem intervencionistes en aspectes com ara l’habitatge i el sector salarial, ens trobem a la dreta en qüestions com són la poca implicació de l'Estat en projectes econòmics i la duresa judicial. En temes socials estem més a prop de l’esquerra (o d’allò que alguns diuen que són d’esquerres). En definitiva, som progressistes de la Unió Nacional de Progrés".
Tomàs Pascual Casabosch
President UNP -Unió Nacional de Progrés-
EL MÉS DIFÍCIL
per a nosaltres va ser mencionar la part obscura i obsoleta de la nostra Constitució. Però tal com tenim plasmat a la nostra Declaració de Principis, ho fem suggerint alternatives de canvi.
En aquest Manifest recordem que "el Principat d'Andorra és un Estat amb una Constitució pròpia, votada el 1993 pels seus nacionals. Malauradament, els seus quinze anys d’existència no han aconseguit fer desplegar i aplicar alguns articles de vital importància per al nostre creixement. Els culpables han estat governants amb comportaments basats en usos aferrats al passat, un tarannà conservador, antiquat, que ha impedit que ciutadans integrats i arrelats hagin sentit com a propis l’orgull dels nostres costums. Fins arribar a l’extrem que un cert nombre d’andorrans han deixat de sentir la il•lusió d’aquest orgull.
D’aquests governants, n’hi ha que s’aferren encara a la gestió pública, han dirigit el timó de la nostra nació en direcció als seus interessos personals i professionals. Això ens ha dut a enfonsar-nos en l’època potser més fosca de la nostra història.
Estem convençuts que alguns articles constitucionals haurien de sotmetre’s a referèndum amb l’objectiu d’aconseguir una actualització moderna que dugui el nostre país cap a un veritable canvi.
Volem aplicar polítiques reals que aconsegueixin una veritable societat del benestar de la qual pugui gaudir tota la societat andorrana.
Així mateix, cal actualitzar certes lleis, ara escrites sobre paper mullat, crear-ne de noves, elaborar reglaments que garanteixin veritables desenvolupaments en tots els sectors".
A PART DE
la introducció, marquem un camí coherent de les generacions futures ja des del naixement dels nostres nadons, escola bressol, escolaritat, extraescolaritat, universitat, formació professional..
La prioritat és l’habitatge i volem ser intervencionistes per poder garantir polítiques reals que permetin viure dignament. Mencionem com a inversions contínues i mai despesa la sanitat, els menors d’edat, l’educació, els jubilats, les persones discapacitades mental i/o físicament. L’augment del salari mínim ha de fer-se en relació al cost de la vida al país d’una persona adulta independent. Optimitzar els recursos interns de la CASS, les seves inversions, i la revisió de les cotitzacions, ha de millorar la seva rendibilitat econòmica.
També parlem de la motivació de la ciutadania i la proximitat de les institucions. I que s’han d’eliminar els recàrrecs abusius per impagaments causats per situacions transitòries. Fins i tot gosem oferir línies oficials de crèdit per a casos puntuals, i incrementar la prevenció de la violència i l’atenció a les víctimes. Reconeixements especials, millores laborals i seguretat jurídica a treballadors socials i educadors.
Sobre els canvis constitucionals, entenem la qüestió de la doble nacionalitat, afegir-hi la seva rebaixa fins a 18 anys de residència i la meitat del temps mínim establert per als menors d’edat.
L’exemple de la seguretat ciutadana ha de tornar a destacar. Reformar i endurir el Codi Penal i sotmetre a votació constitucional la creació de fitxers públics d’aquells que cometin actes de violència domèstica i sexual. Els cossos i forces de seguretat estatals dediquen la vida a la protecció dels béns i les persones. Han de tenir un reconeixement especial. La justícia ha de contribuir a millorar la lluita contra el tràfic d’influències, les eines d’opressió injustificades, ha d’agilitzar els judicis i, en matèria civil, no aplicar honoraris, taxes i interessos abusius que empitjorin les males situacions de la gent.
La nostra qualitat de vida ha de fer un país de prestigi, amb una ciutadania fixa i estable. L’economia i la gestió dels diners públics han de ser referents. Som un país de salaris baixos i grans patrimonis.
Tots els canvis que proposem ens conduiran a l’obtenció d’una societat solidària i justa.
En el sector empresarial, hem de confiar sobretot en el petit i mitjà teixit privat, protegir-lo contra l'intrusisme, controlar els negocis de dubtosa rendibilitat, i obrir a la inversió estrangera sectors no presents¡. Cal estimular el desplegament de les empreses que exportin productes o serveis des d'Andorra i que creïn llocs de treball per a la ciutadania fixa i estable del Principat.
En el turisme hem de potenciar l’estructura de què disposem i crear al mateix temps noves alternatives d’oferta.
En aspectes mediambientals s’ha d’incrementar el control de la flora i la fauna autòctones.
Pel que fa a la cultura, hem de treballar com a transmissors i impulsors de la nostra, i prioritzar les activitats lligades al nostre folklore.
En esport, s’ha d’apostar per modalitats determinades, i que les subvencions s’efectuïn a partir de resultats obtinguts.
Les associacions, federacions, col•legis professionals, sindicats han de funcionar entorn d’una taula central que garanteixi llibertats, actuacions i el suport necessari per promoure el foment d’iniciatives.
La xarxa de comunicacions i la mobilitat del trànsit requereixen, per al seu correcte funcionament, també un pacte d'Estat en interès general i no pas parroquialista.
El transport públic exigeix horaris i circuits coherents i pràctics. Cal garantir un servei de telecomunicacions en millora contínua. El servei de correus ha de ser andorrà i els mitjans de comunicació del país, independents i dinàmics.
La protecció de dades de les persones ha de preveure restriccions a la seva publicació al BOPA, ja que atempten contra la intimitat. Amb Europa, hem de defensar la nostra condició de microestat. I en presència internacional, cal limitar la representativitat estrictament necessària.
I després d’haver-vos resumit el nostre Manifest, tinc clar que en el proper s’haurà de tenir en compte la manca de llocs de treball, ja que destacarà entre els problemes socials.
Acabo igual que acaba el mencionat: "El nostre Manifest es fa amb el poble andorrà, el nostre programa polític es treballa de manera conjunta, escoltant tots els agents implicats de la societat andorrana.
Ens declarem intervencionistes en aspectes com ara l’habitatge i el sector salarial, ens trobem a la dreta en qüestions com són la poca implicació de l'Estat en projectes econòmics i la duresa judicial. En temes socials estem més a prop de l’esquerra (o d’allò que alguns diuen que són d’esquerres). En definitiva, som progressistes de la Unió Nacional de Progrés".
Tomàs Pascual Casabosch
President UNP -Unió Nacional de Progrés-
30/10/2008
"Comentari de l’article “¿Per què no ha funcionat la quarta via?”, del senyor Miquel Calsina Gordi" BonDia 30-10-2008 Tomàs Pascual Casabosch
Benvolgut Miquel,
Et felicito l’article publicat en el BONDIA en data 28/10/2008. Estic d’acord amb diverses coses, sobretot amb les frases: ”...persones que estan manant, i fent i desfent al seu lliure i propi interès” i: “Deixarà tot plegat via lliure al Partit Socialdemòcrata? Sincerament, espero que no”.
Referent a les frases “¿Molts interrogants? No poso cap interrogant als Verds ni a
Els integrants a
Ni t’imagines com ho hem passat. Alguns van abandonar per circumstàncies quan més es necessitaven, estem sense recursos econòmics, sotmesos a censura per alguns mitjans de comunicació, i et puc assegurar que encara que fos només una sola persona qui confiés en el nostre projecte,
Quan arribi el moment, i sense necessitat de boles de vidre, el poble andorrà decidirà i tindrà lliurement els governants que es mereix.
I acabo contestant-te pel que fa al lloc on volem arribar amb una frase del filòsof grec Aristòtil: “Als jocs Olímpics no es corona els forts i bells, sinó els que competeixen”. Llàstima que molts competeixen amb molts interrogants.
Tomàs Pascual Casabosch
President UNP -Unió Nacional de Progrés-
19/09/2008
"Agraïment al món de les escoles bressol" Diari d'Andorra 19-9-2008 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
La necessitat d’inscriure el meu fill a l’escola bressol comunal d’Escaldes-Engordany es va transformar en un fet d’aprenentatge. Les llàgrimes de la seva mare, les meves, les del nostre fill i les de les altres famílies han servit per escriure aquestes línies.
La directora, Sra. Marisa, amb un català perfecte i el seu accent francès tan dolç, ple de saviesa i professionalitat, amb estima i disciplina li va donar la benvinguda dient-li: “Hola senyor Adam.”
Quantes persones han passat per les seves aules essent nadons!
Cada educadora mereix un reconeixement efusiu: Nuri, Carol, Raquel, Ana Mari, Febe, Lluís, Maribel, Montse, Meri...
La Nico, del departament de neteja; la Mari Carme, d’administració; independentment de les seves missions professionals, totes han format part d’aquesta etapa joiosa.
Són més i variades les persones que han fet de l’escola bressol una segona llar, un lloc d’encontre, un centre de formació infantil.
Famílies que s’han conegut, s’han creat grups de pares per compartir experiències, el nostre cònsol, Sr. Antoni Martí, i la consellera de l’àrea socials, Sra. Trini Marin, sempre sensibles als infants de la parròquia.
Fins i tot part de l’apartat d’escoles bressol del programa polític del grup que presideixo –UNP- s’ha escrit amb la sensibilitat de tot allò viscut.
Quan es porta un fill a l’escola bressol i es recull és per a tota la comunitat implicada una experiència única.
Els confiem en mans de persones que els eduquen, juguen, alimenten, vesteixen, protegeixen, estimen... La llista és tan interminable que la nòmina no queda justificada amb tot el que enriqueixen socialment les nostres petites personetes.
Tots els infants que han estat junts en aquestes aules durant els seus primers mesos de vida han compartit moments plens d’il·lusió, d’aprenentatge, de jocs, de realització..., han creat la seva pròpia pàgina natural d’història sentimental viva als seus cors i ments.
Hi ha infants, com la nena Kiria, que amb els seus pares han hagut de marxar del país. Hi ha pares que abans d’acabar l’etapa bressol s’han separat però és important que els infants creixin plens de vida i amb els seus propis valors.
El meu fill encara no té tres anys i ja ha començat l’escola maternal, ja que els pares podem escollir entre la riquesa dels diferents sistemes educatius.
Alguns infants de l’època de la guarderia s’han retrobat a la nova etapa escolar, molts coincidiran a la societat i no es recordaran.
Vaig apuntar els noms dels companys del meu fill, i classificar fotografies, perquè tingui sempre un record de tots aquells amb qui ha compartit aquesta etapa... espero que es puguin retrobar en alguna altra etapa de la vida...
La directora, Sra. Marisa, amb un català perfecte i el seu accent francès tan dolç, ple de saviesa i professionalitat, amb estima i disciplina li va donar la benvinguda dient-li: “Hola senyor Adam.”
Quantes persones han passat per les seves aules essent nadons!
Cada educadora mereix un reconeixement efusiu: Nuri, Carol, Raquel, Ana Mari, Febe, Lluís, Maribel, Montse, Meri...
La Nico, del departament de neteja; la Mari Carme, d’administració; independentment de les seves missions professionals, totes han format part d’aquesta etapa joiosa.
Són més i variades les persones que han fet de l’escola bressol una segona llar, un lloc d’encontre, un centre de formació infantil.
Famílies que s’han conegut, s’han creat grups de pares per compartir experiències, el nostre cònsol, Sr. Antoni Martí, i la consellera de l’àrea socials, Sra. Trini Marin, sempre sensibles als infants de la parròquia.
Fins i tot part de l’apartat d’escoles bressol del programa polític del grup que presideixo –UNP- s’ha escrit amb la sensibilitat de tot allò viscut.
Quan es porta un fill a l’escola bressol i es recull és per a tota la comunitat implicada una experiència única.
Els confiem en mans de persones que els eduquen, juguen, alimenten, vesteixen, protegeixen, estimen... La llista és tan interminable que la nòmina no queda justificada amb tot el que enriqueixen socialment les nostres petites personetes.
Tots els infants que han estat junts en aquestes aules durant els seus primers mesos de vida han compartit moments plens d’il·lusió, d’aprenentatge, de jocs, de realització..., han creat la seva pròpia pàgina natural d’història sentimental viva als seus cors i ments.
Hi ha infants, com la nena Kiria, que amb els seus pares han hagut de marxar del país. Hi ha pares que abans d’acabar l’etapa bressol s’han separat però és important que els infants creixin plens de vida i amb els seus propis valors.
El meu fill encara no té tres anys i ja ha començat l’escola maternal, ja que els pares podem escollir entre la riquesa dels diferents sistemes educatius.
Alguns infants de l’època de la guarderia s’han retrobat a la nova etapa escolar, molts coincidiran a la societat i no es recordaran.
Vaig apuntar els noms dels companys del meu fill, i classificar fotografies, perquè tingui sempre un record de tots aquells amb qui ha compartit aquesta etapa... espero que es puguin retrobar en alguna altra etapa de la vida...
21/07/2008
"Escoles Bressol" Diari d'Andorra 21-07-2008 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
El tema de les llistes d’espera a les escoles bressol és una qüestió que a primera vista sembla que afecti només les mares dels nadons.
Els passos de les situacions són gairebé els de sempre, els pares es desplacen durant l’embaràs amb la il·lusió d’inscriure el seu futur fill, ja que se’ls aconsella fer-ho mesos abans del seu naixement.
Cada escola bressol té una llarga llista d’espera d’una mitjana de 30 nadons cada una.
Els pares, després d’haver estat comunicats amb bones paraules que “no hi ha plaça” s’han d’espavilar a deixar, doncs, els nadons amb les àvies, qui les tingui, però moltes per motius de treball o salut no es poden fer càrrec dels seus néts. Una altra possibilitat és contractar els serveis d’una mainadera, la majoria de vegades sense que tingui els coneixements ni la preparació exigida, però si han tingut fills és una esperança i confiança que l’experiència de la vida i el sentiment de mare ajudi que estiguin ben tractats i cuidats. El que és clar és que en totes aquestes situacions mencionades, qui surt afectat és el nadó, ja que entre altres aspectes, la seva vida social amb d’altres nadons, d’aprenentatge, de jocs, de realització mental, queda limitada.
Així doncs, per part dels comuns implicats i del Govern aquesta situació ha estat durant anys d’una gran irresponsabilitat, deixadesa i inhumanitat contra els nounats. Ja des del seu naixement se’ls ha donat una mala benvinguda a la vida, digna dels governants més insensibles, on les buides paraules els han encegat a realment trobar la solució.
Es parla de projectes faraònics de construccions futuristes, s’han creat espais improductius on s’haguessin pogut ampliar les escoles bressol, s’inverteix també en infraestructures a l’estranger!
Hi ha cuidadores i cuidadors que cobren pocs diners i es veuen en l’obligació de realitzar altres feines, o buscar alternatives al món de la sanitat o d’altres, quan és necessari ampliar els horaris i dies de servei, ja que la majoria de pares no poden gaudir dels caps de setmana festius a causa de la seva feina al món del comerç, de l’hoteleria, de la restauració… i molts han de treballar a dos llocs per afrontar les despeses excessives.
Les persones que integrem
Que s’han de crear per als nadons, les places necessàries segons la demanda i horaris d’acord amb les necessitats d’horaris de feina dels progenitors si s’aporta un programa laboral que ho demostri.
Cal dir que en l’actualitat les llistes d’espera van disminuint, però l’esforç ha de ser adaptat al moment de la realitat per no crear factures socials irreparables.
President UNP -Unió Nacional de Progrés-
07/03/2008
"Inversions estrangeres i blanqueig de diner" Diari d'Andorra 7-3-2008 Tribuna Tomàs Pascual Casabosch
El tema de les inversions estrangeres va començar quan el PLA va plasmar en el programa electoral del 2005 la intenció “d’obrir-les a sectors no presents en l’aparell productiu andorrà”.
En guanyar les eleccions, el senyor cap de Govern i els qui el seguien van notar des de les cadires dels seus despatxos una il·luminació considerada com un “avís diví” que la inversió estrangera s’havia d’obrir a tots els sectors.
Els qui han tingut una mica de seny s’hi van oposar i es va aconseguir que el camí es reconduís al que deia el programa mencionat.
No obstant això, des de tal època parlen de fer-ho esglaonadament fins arribar a l’obertura total, ens ho intenten colar de diferents maneres, és com una lenta i dolorosa tortura que acaba en una agonitzant mort.
Tot això forma part d’una mena de rentat de cervell en el qual alguns dels qui aparquen els costosos vehicles al pàrquing del Consell General ens parlen també de lleis socials i han de conduir el nostre país sense cap càrrega hipotecària ni d’abús de lloguer. Quina vergonya!, el que emprenya és que es pensen que la resta d’andorrans i residents no ens n’adonem.
Les estratègies per intentar aconseguir la inversió estrangera son vàries i van creixent. Paguen sermons portant-nos constantment cars oradors estrangers de la generació Power Point i roba de disseny cara, amb currículums plens de màsters i estudis universitaris. Doncs la imatge de ser un guru i empollon estranger sense conèixer Andorra i els seus ciutadans, per a ells val més que una altra cosa.
La gran sucursal rentadora de cervells és
L’ objectiu de tal oficina no arriba més lluny de ser una sucursal Liberal per fer-nos creure que d’una forma independent no paren de rebre consultes d’inversors estrangers que hi estan interessats. L’oficina, des d’un despatx ubicat a Espanya, realitza cada dia trucades a empreses espanyoles oferint-los invertir a Andorra i donant solucions irregulars de prestanoms, i explicant-los que l’obertura total està a punt d’arribar, ja que tenen el cap de Govern i algunes associacions pont de suport.
El cinisme ha arribat a tant, que en el passat premi dels Innovadors 2007 van estar trucant i insistint a les empreses estrangeres que presentessin a Andorra un projecte d’inversió, amb l’argument que a Andorra hi ha pocs talents preparats, per això ara els deuen buscar a fora, jo aquí els conec a dotzenes, només cal conèixer les persones.
El món és tan petit que van contactar a un empresari d’Espanya que jo conec i va gravar tota la conversa. Potser algun dia es podria escoltar a Internet i/o a algun canal de ràdio i/o televisió.
Resumint, si analitzem objectius actuals de moda, com són sortir de la llista de paradisos fiscals, segurament alguns governants propietaris de financeres i bancs han de trobar la fórmula d’atreure el turisme bancari, de manera que no s’enfadin els països veïns, una opció és oferir als mateixos i futurs turistes crear empreses a Andorra, d’aquesta manera la neteja del diner negre serà més transparent de cara a fora.
La factura dels qui governen mirant només els seus interessos i s’estan venent Andorra la rebrem tota la resta de veritables andorrans i residents. Molts treballadors ja han marxat i marxaran del seu propi país, seran canviats per la mà d’obra estrangera. Els locals comercials i despatxos de sempre seran modificats per noms de franquícies i empreses rentadora de diners. S’extingirà el capital social i humà del nostre país.
Les persones que integrem
Tomàs Pascual Casabosch
President UNP -Unió Nacional de Progrés-
26/12/2007
"Un any de feina a la UNP" Periòdic Andorra 26-12-2007 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Fa poc més d'un any que un grup de persones preocupades per la situació i futur del país vam decidir plasmar per escrit una llista de totes les opinions del dia a dia real, viu i actual de la nostra societat andorrana.
Es va decidir començar com a grup d'opinió --PCA--, en què cadascú de nosaltres va treballar per a l'objectiu d'impulsar aquest projecte. En les diferents trobades i reunions els donàvem als nostres apunts una forma buscant el màxim consens possible en el document intern de treball. La nostra primera i més gran satisfacció va ser viure com entre poques persones anàvem treballant perquè tot pensament que s'havia d'aplicar a escala general tingués cabuda en aquest projecte. I es va decidir el nom definitiu (UNP), que simbolitza la unitat de les persones per a un veritable progrés nacional.
Vam començar a construir un vaixell des de zero, amb material creat per la veu de tots els qui han volgut. Ha estat i és un camí ple d'experiències i situacions de tots colors. Entre la feina positiva que han aportat els qui fins i tot han abandonat per diversos motius, sigui de forma temporal o definitiva, els qui s'han quedat i els que vindran s'ha aconseguit que ara tinguem una petita, però honesta, parcel.la política dins la societat andorrana.
Amb aspectes que van des del benestar dels nostres infants, que són el nostre futur, fins a Europa i el món estem a punt de tancar un dels millors programes polítics del món. Cada un dels vint punts desplegables ha estat sotmès a l'opinió de persones de la societat implicats en primera línia i a cada diferent sector, i entre altres, a estudis de viabilitat econòmica, comptable i jurídica, per poder oferir garantir un veritable benestar social. Encara queda molta feina a fer i aquest programa tindrà sempre una porta oberta a aportacions de millora.
Ens hem adonat que algunes injustícies socials estan aferrades a la Constitució i s'hauran de proposar els canvis a lliure sufragi de tots els andorrans, també hi ha títols ha desplegar. La resta són lleis i reglaments. Vam publicar la nostra declaració de principis ja que els nostres valors han de ser transparents des del primer moment i independentment del nostre posicionament ideològic. Aprofito per desitjar unes bones festes a tots els andorrans i residents, però especialment als qui no en poden gaudir per diversos motius, ja sigui per la pèrdua d'éssers estimats o per una amarga situació econòmica.
Es va decidir començar com a grup d'opinió --PCA--, en què cadascú de nosaltres va treballar per a l'objectiu d'impulsar aquest projecte. En les diferents trobades i reunions els donàvem als nostres apunts una forma buscant el màxim consens possible en el document intern de treball. La nostra primera i més gran satisfacció va ser viure com entre poques persones anàvem treballant perquè tot pensament que s'havia d'aplicar a escala general tingués cabuda en aquest projecte. I es va decidir el nom definitiu (UNP), que simbolitza la unitat de les persones per a un veritable progrés nacional.
Vam començar a construir un vaixell des de zero, amb material creat per la veu de tots els qui han volgut. Ha estat i és un camí ple d'experiències i situacions de tots colors. Entre la feina positiva que han aportat els qui fins i tot han abandonat per diversos motius, sigui de forma temporal o definitiva, els qui s'han quedat i els que vindran s'ha aconseguit que ara tinguem una petita, però honesta, parcel.la política dins la societat andorrana.
Amb aspectes que van des del benestar dels nostres infants, que són el nostre futur, fins a Europa i el món estem a punt de tancar un dels millors programes polítics del món. Cada un dels vint punts desplegables ha estat sotmès a l'opinió de persones de la societat implicats en primera línia i a cada diferent sector, i entre altres, a estudis de viabilitat econòmica, comptable i jurídica, per poder oferir garantir un veritable benestar social. Encara queda molta feina a fer i aquest programa tindrà sempre una porta oberta a aportacions de millora.
Ens hem adonat que algunes injustícies socials estan aferrades a la Constitució i s'hauran de proposar els canvis a lliure sufragi de tots els andorrans, també hi ha títols ha desplegar. La resta són lleis i reglaments. Vam publicar la nostra declaració de principis ja que els nostres valors han de ser transparents des del primer moment i independentment del nostre posicionament ideològic. Aprofito per desitjar unes bones festes a tots els andorrans i residents, però especialment als qui no en poden gaudir per diversos motius, ja sigui per la pèrdua d'éssers estimats o per una amarga situació econòmica.
18/12/2007
"Promeses i resultats electorals a Escaldes-Engordany" Periòdic Andorra 18-12-2007 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Vull recordar amb aquestes línies algunes de les darreres promeses de l'Alternativa a Escaldes-Engordany per part del senyor Francesc Casals i esmentar alguns dels comentaris de les tertúlies de cafè del dia a dia del poble, alhora que la meva opinió.
--la justícia electoral dels 2.009 arrasadors vots confirma que el poble vol rebre la foto del nostre cònsol, Antoni Martí, durant quatre anys més, per continuar estan al dia amb un bon benestar social.
"El cònsol Martí ha inaugurat una guarderia i un parc infantil quan arriben les eleccions"
--els nens de la parròquia fa anys que gaudeixen de les guarderies, les d’abans i les d’ara, dels antics i nous parcs infantils, fins i tot dels inaugurats quan les obres s’han acabat.
"Ens fa pagar a tots campanyes per vendre el que no ha fet".
--l’urna ha agraït al cònsol el que ha fet i, sense cap venda, li ha confiat la continuïtat del dia a dia i això farà que revisqui la parròquia amb el seu creixement.
"Entre tots farem que la part alta revisqui", "Punt d’atenció, cartells, díptics, pàgines als diaris"
--he estat membre d’una associació de comerciants i empresaris de la parròquia durant més d’una dècada; tant el Comú de la senyora Magallon com el del senyor Martí ens han ajudat des del primer dia de mandat. Tothom pot anar al punt d’atenció de la part alta a deixar plasmats els suggeriments. Els cartells ens portaran a una senyalització moderna, rebre els díptics a casa nostra ens fa partícips i complementa la informació, fins i tot dels que no hagin pogut llegir les pàgines dels diaris.
"Se’ns ha mort mig poble" --¿s’ha mort mig poble?, ¿es deu referir a les defuncions de les darreres generacions?
"Entre tots ho haurem de reparar"
--l’altre dia vaig trucar a Circulació perquè uns nens van trencar una fusta d’un parc infantil i perquè cap nen no es fes mal; qualsevol hauria fet el mateix, forma part de les reparacions que s’han de fer. Clar que l’equip del senyor Martí buscava també vots; els de l'Alternativa fa anys que intenten un assalt, però a vostès no els ha votat ni la majoria dels seus, i el cònsol ha obtingut un rècord impressionant comptant els vots que vostès calculaven com a gran tret de sortida.
"Només ens falta decidir qui volem que condueixi aquesta resurrecció, els de sempre o l'Alternativa"
--a l'Alternativa, evidentment, no l’hem volgut, sobretot quan hem comparat els seus destructius discursos amb la humilitat del guanyador; els resultats ja s’han vist. Queda clar que hem decidit que la parròquia d'Escaldes-Engordany continuï conduïda pel senyor Martí i el seu equip.
Que quedi escrit també que alguns candidats de l'Alternativa no van complir el pacte de no fer campanya de pressió el dia electoral pels passadissos i els voltants de
Li vull agrair al senyor Francesc Casals que hagi dimitit del Consell General, ens estalviarà les seves obres de teatre d’abandonar la sala amb estratègies de màrqueting mal assessorades. Encara que ara tenim el perill que ho faci a
Elector
25/09/2007
"Diada de Meritxell sense senyeres" Diari d'Andorra 25-09-2007 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Recordo les diades de Meritxell dels anys vuitanta. Amb la meva colla d’Encamp, Sant Julià de Lòria i Escaldes-Engordany hi pujàvem la tarda anterior a peu, amb la motxilla a l’esquena, era una aventura que vivíem també, de manera diferent, per la festa laurediana de Canòlich. Acampàvem a les altures de Canillo, en plena natura. L’últim any d’aquella època vàrem convidar un company del seminari de la Seu d’Urgell que ara és mossèn a una comarca de la veïna Catalunya. Ens vàrem instal·lar al refugi del costat del santuari antic, la capella “cremada” com li dèiem, doncs encara es podien observar les seqüeles d’aquell fatídic incendi. On ara hi ha reixes la gent podia passejar per unes petites escales darrere l’altar. Aquella nit, com nens entremaliats però sans i amb respecte, vàrem pujar al sostre del santuari modern, es podia observar un vidre que sortia d’un túnel de terra de l’interior del santuari cap al sostre, al fons hi havia el sant de cada parròquia andorrana, a part de la nostra estimada Verge de Meritxell al centre, on ara hi ha avets. Allà, i per estrany que sembli estar al sostre, vàrem desitjar a cada persona de cada parròquia el millor a la seva vida, i també a tots els difunts. El patriotisme era tan sa que alguns ho desitjaven als que encara no havien nascut! Després, i fins a la matinada, vàrem estar parlant mentre el company mencionat tocava la guitarra al costat de la creu de les set branques. Ell, i per aquella situació tan profunda, se sentia andorrà i per a nosaltres era un gran goig i honor considerar-lo i fer-li viure aquells moments com a tal, jo, que encara no tenia la nacionalitat, també m’hi sentia totalment identificat. Quan tornàvem a les nostres llars podíem observar totes les balconades i locals comercials dels ciutadans plens de senyeres andorranes. A més, la gent es felicitava pel carrer com a les festes de Nadal, amb un “feliç diada!" Amb el pas dels anys i les noves tecnologies, fins fa aproximadament dos anys, (casualitat amb el començament del Govern actual?), a part de les senyeres i les felicitacions mencionades, tal acte de fe i patriòtic es realitzava mitjançant SMS curts entre mòbils, alguns hi afegien imatges amb la senyera andorrana o l’escut, en blanc i negre o color. Fer-ho per e-mail es va convertir també en un mètode fàcil i nou. Aquest any, he anat a Meritxell amb el bon amic i company polític de la UNP, el Joan. Vàrem pujar de bon matí amb autobús, vàrem saludar i desitjar una bona Diada a les persones que coneixíem, vàrem encendre uns ciris per a les nostres famílies, amistats, el poble andorrà, per als problemes al món, i també perquè la nostra patrona, Nostra Senyora de Meritxell, ens doni, si vol, una petita empenta en la nostra intenció política. Mentrestant, ens dirigíem a la sortida, i barrejats entre la gent del poble, vàrem observar de lluny càrrecs electes protegits per la policia en un lloc al qual s’havia d’accedir per escales i qui volia s’acostava a saludar-los. Després, uns vehicles policíacs i en el curs de la seva feina, convidaven la gent a apartar-se i escortaven uns potents i moderns vehicles en comitiva oficial, alguna gent se’n reia i observaven les cares de prepotència dels càrrecs electes i acompanyants dels interiors dels vehicles, que ens miraven de reüll com si fóssim la plebe. Hi havia una aposta, uns quants liberals amb els primers vehicles foscos, i entremig càrrecs electes socialdemòcrates, quin color polític superaria el nombre de vehicles?, la conclusió de tothom era “tots són iguals”. Els centristes i algun altre color, ja estaven allà, no opino del que no he vist, però ens podem imaginar que amb el bus no hi van anar. Vàrem agafar l’autobús de forma divertida, original i cap a esmorzar a Escaldes-Engordany. Allà ens vàrem trobar una de les persones que més ha fet per a la parròquia i el país, exconseller general, excònsol escaldenc, al qual escolto, admiro i respecto moltíssim i amb el qual tinc el gran honor de compartir, sovint, converses de cafè de les quals sempre aprenc moltes coses. Em va comentar que enguany, quan anava a posar la senyera al seu balcó, es va sentir decebut amb els nostres governants nacionals actuals, i molt a desgrat seu no l’havia penjat, això és el sentiment d’un andorrà de soca-rel proper al poble, el qual forma part de la nostra història viva, passada, present i que marcarà un futur de valors. La societat i els savis llibres del futur li reconeixeran la seva part d’història, a part dels actuals que ja ho fan, la qual jo explicaré al meu fill i vosaltres, els que us sentiu andorrans, fareu amb els vostres. El comentari de les senyeres va ser fruit de l’observació que el meu amic i company Joan i jo havíem comentat de la resta de balconades i locals comercials. Malauradament, la casa comuna escaldenca també va ser de les parròquies que menys senyeres petites oficials va repartir, contràriament a Andorra la Vella, on des del carrer de La Unió hi havia la mar de senyeres oficials corporatives. La conclusió és que moltes persones del nostre país estan decebudes amb la manera de fer dels nostres governants, no estan contentes, ni felices, ni satisfetes, amb els projectes d’inversions estrangeres, licitacions a empreses foranes amb concursos internacionals, guies gastronòmiques que només afavoreixen els amiguismes d’algun ministre, bancs que protegeixen l’ingrés del diner fàcil estranger de dubtosa procedència, i a sobre ajuden cada vegada menys els andorrans i residents de sempre, els quals cada vegada marxen més del país, atès que no se’ls ajuda ni se’ls vol escoltar, i són els qui tiren l’arada amb el seu dia a dia... s’ha perdut el respecte a l’andorranitat. En arribar a casa, simplement vaig observar a la televisió andorrana les cares de falsedat de la majoria de la línia oficial, vaig tancar els ulls i vaig preferir viure els Petits Cantors d’Andorra. Jo no escric, com d’altres, un discurs oficial anual assessorat que ni el desitgen ni se’l creuen ells mateixos, escric amb el meu cor i ment.
President de la Unió Nacional de Progrés (UNP)
President de la Unió Nacional de Progrés (UNP)
29/08/2007
"Aquí teniu una prova més de la gestió comunal escaldenca en circulació" 29-08-2007 BonDia Fototeca Tomàs Pascual Casabosch
19/07/2007
"Resposta a Jordi Marquet i Mandicó" Diari d'Andorra 19-07-2007 Correu: Tomàs Pascual i Casabosch
En primer lloc, dir-li que el to utilitzat en el meu article anterior és el que es mereix la situació, pels seus atacs passats de to i per les continuades i greus contradiccions en tot el que escriu. A vegades és millor no contestar per confirmar uns fets i així impedir que transcendeixin més, i d’altres és millor disculpar-se amb humilitat sense voler matar ni el missatger ni ningú.
Vostè no ha fet cap correcció ni aclariment de res. Ha tornat a intentar justificar el que és injustificable i ha creat un gran dubte que comparteixo en contra del comú escaldenc. Realment el van autoritzar de paraula a passejar-se i a estacionar en les zones blaves amb la nota escrita al parabrisa? (I més encara tractant-se d’un conseller que va ordenar sancionar les zones blaves en diumenge, que posa paranys a les motocicletes, que fa la vida impossible als comerciants de la part alta i que al carrer on té un negoci està tot permès). Fins i tot alguns agents de circulació m’han comentat que en alguna ocasió havien trucat al conseller de circulació i els havia confirmat que la nota era correcta i que no sancionessin el seu vehicle.
Vostè diu que és evident que ni el Sr. Octavi Font ni el comú escaldenc no el van autoritzar a estacionar a la zona blava. Li recordo el que vostè mateix va escriure en la seva carta anterior: “Se’m va permetre de la mateixa manera que s’hauria permès a qualsevol altra persona...” Qui ha atemptat contra la lleialtat i integritat del comú és vostè, sigui o no sigui veritat si tenia o no permís.
Em diu que és fals que vostè aparqui als passos de vianants. Adjunto fotografia del seu vehicle, en que envaeix la zona d’influència que està prevista en la Llei del codi de circulació, i en què sobren comentaris sobre qui és el garant de la veritat en cada carta pública.
El que vostè reconeix com a procediment poc ortodox, pràctic i fórmula picaresca per estalviar-se sancions, en llenguatge col·loquial s’anomena cara”. Vostè fa servir una frase del poeta Josep Pla i ho autoanomena dimoni gran. Digui-ho com vulgui, però jo de vostè posaria aquesta frase al seu mirall.
Sr. Marquet, jo prenc la ploma quan ho crec convenient i no havia de consultar res amb vostè. Si està acostumat a fer i que li raspallin l’esquena, jo no sóc del mateix estil.
La seva disculpa pública al conseller mencionat es contradiu completament amb la seva declaració anterior i avala el meu contingut de raspallar esquenes.
És cert que parlant la gent s’entén. Si vol continuar amb aquesta conversa públicament davant d’alguna tertúlia de ràdio -per no avorrir als lectors- jo hi estic disposat i el convido.
A qui sí que demano disculpes públiques és al seu fill. Reconec que em vaig deixar portar per uns comentaris únicament en la part que el mencionava a ell.
Vull acabar dient que no em sento gens a gust ni orgullós d’haver participat a desprestigiar la seva persona per un fet puntual. Vostè a estat el millor president de la Cambra de Comerç i tots cometem errors a la vida.
No obstant això, em va cridar l’atenció una frase sobre la qual convido que tothom reflexioni, jo ja ho he fet: “El que fem a la vida té el seu eco a l’eternitat.”
Vostè no ha fet cap correcció ni aclariment de res. Ha tornat a intentar justificar el que és injustificable i ha creat un gran dubte que comparteixo en contra del comú escaldenc. Realment el van autoritzar de paraula a passejar-se i a estacionar en les zones blaves amb la nota escrita al parabrisa? (I més encara tractant-se d’un conseller que va ordenar sancionar les zones blaves en diumenge, que posa paranys a les motocicletes, que fa la vida impossible als comerciants de la part alta i que al carrer on té un negoci està tot permès). Fins i tot alguns agents de circulació m’han comentat que en alguna ocasió havien trucat al conseller de circulació i els havia confirmat que la nota era correcta i que no sancionessin el seu vehicle.
Vostè diu que és evident que ni el Sr. Octavi Font ni el comú escaldenc no el van autoritzar a estacionar a la zona blava. Li recordo el que vostè mateix va escriure en la seva carta anterior: “Se’m va permetre de la mateixa manera que s’hauria permès a qualsevol altra persona...” Qui ha atemptat contra la lleialtat i integritat del comú és vostè, sigui o no sigui veritat si tenia o no permís.
Em diu que és fals que vostè aparqui als passos de vianants. Adjunto fotografia del seu vehicle, en que envaeix la zona d’influència que està prevista en la Llei del codi de circulació, i en què sobren comentaris sobre qui és el garant de la veritat en cada carta pública.
El que vostè reconeix com a procediment poc ortodox, pràctic i fórmula picaresca per estalviar-se sancions, en llenguatge col·loquial s’anomena cara”. Vostè fa servir una frase del poeta Josep Pla i ho autoanomena dimoni gran. Digui-ho com vulgui, però jo de vostè posaria aquesta frase al seu mirall.
Sr. Marquet, jo prenc la ploma quan ho crec convenient i no havia de consultar res amb vostè. Si està acostumat a fer i que li raspallin l’esquena, jo no sóc del mateix estil.
La seva disculpa pública al conseller mencionat es contradiu completament amb la seva declaració anterior i avala el meu contingut de raspallar esquenes.
És cert que parlant la gent s’entén. Si vol continuar amb aquesta conversa públicament davant d’alguna tertúlia de ràdio -per no avorrir als lectors- jo hi estic disposat i el convido.
A qui sí que demano disculpes públiques és al seu fill. Reconec que em vaig deixar portar per uns comentaris únicament en la part que el mencionava a ell.
Vull acabar dient que no em sento gens a gust ni orgullós d’haver participat a desprestigiar la seva persona per un fet puntual. Vostè a estat el millor president de la Cambra de Comerç i tots cometem errors a la vida.
No obstant això, em va cridar l’atenció una frase sobre la qual convido que tothom reflexioni, jo ja ho he fet: “El que fem a la vida té el seu eco a l’eternitat.”
12/07/2007
"Carta oberta al Sr. Jordi Marquet Mandicó, ciutadà privilegiat de la parròquia d'Escaldes-Engordany" Diari d'Andorra 12-07-2007 Correu: Tomàs Pascual
En resposta al seu ridícul article del Diari d´Andorra de data 10/7/2007, on vostè confessa ser la persona que de pròpia mà va escriure la nota privilegiada de poder estacionar en zona blava de forma gratuïta.
La meva iniciativa a l’article té lloc per persones que estaven ja fartes de llegir la seva nota al vehicle. Em vaig desplaçar per comprovar-ho per mi mateix, ho vaig veure i així ho vaig publicar. Realment no em creia que un expresident de la Cambra de Comerç actués d’aquesta manera, però malauradament era cert.
Vostè escriu que va sol·licitar al comú d´Escaldes-Engordany d’aparcar gratuïtament en zones blaves. Per molt precises que siguin no té el dret de fer-ho, discrepo sobre que a qualsevol persona se li hauria permès.
El repto a fer la prova. Jo tinc una plaça d’aparcament llogada a les Teulades, i com visc a l’avinguda Carlemany sol·licito que amb el meu rebut de pàrking se’m deixi aparcar a les zones blaves de l’avinguda Consell de la Terra. Si em diuen que sí, ja saben què han de fer la resta de ciutadans escaldencs.
Entenc que certs membres del comú escaldenc l’hagin pressionat per lliurar-los a ells de la irresponsabilitat de tal favoritisme, però no cal que els raspatlli l’esquena fins al punt d’acusar-me de voler posar en dubte la lleialtat i la integritat. L’únic que vostè ha aconseguit amb aquesta confessió, ja que jo a vostè no l’havia mencionat, és avalar el contingut de la meva anterior Tribuna.
El que vostè anomena “autorització” és la seva paraula contra la del comú, i no demostra, de cap manera, cap voluntat per part del comú de res. L’ únic que s’ha demostrat és que vostè ha volgut aprofitar-se de la zona blava destinada a la lliure rotació de vehicles com a còmode pàrking davant de la porta de casa seva.
Si ara el comú, segons vostè diu, respon regalant espais de zones blaves i podent envair els passos de vianants a alguns propietaris de locals comercials, i saltant-se el reglament circulatori per a alguns, això queda molt lluny del que vostè anomena política de diàleg, allò dels bons usos i costums queda molt bé per crear una línia més a la seva carta, però no té cap significat de convivència i justícia social.
I sobre el fet d’haver faltat al respecte als més dels seixanta integrants del projecte de la UNP, és ja el toc ridícul final i realitat injustificada a la seva carta.
Per cert, senyor Marquet, gràcies per haver-se declarat responsable sobre l’escriptura de la seva nota al vehicle, això ajudarà a contribuir que s’aturi persones que no fan avançar el país amb el seu caciquisme.
La meva iniciativa a l’article té lloc per persones que estaven ja fartes de llegir la seva nota al vehicle. Em vaig desplaçar per comprovar-ho per mi mateix, ho vaig veure i així ho vaig publicar. Realment no em creia que un expresident de la Cambra de Comerç actués d’aquesta manera, però malauradament era cert.
Vostè escriu que va sol·licitar al comú d´Escaldes-Engordany d’aparcar gratuïtament en zones blaves. Per molt precises que siguin no té el dret de fer-ho, discrepo sobre que a qualsevol persona se li hauria permès.
El repto a fer la prova. Jo tinc una plaça d’aparcament llogada a les Teulades, i com visc a l’avinguda Carlemany sol·licito que amb el meu rebut de pàrking se’m deixi aparcar a les zones blaves de l’avinguda Consell de la Terra. Si em diuen que sí, ja saben què han de fer la resta de ciutadans escaldencs.
Entenc que certs membres del comú escaldenc l’hagin pressionat per lliurar-los a ells de la irresponsabilitat de tal favoritisme, però no cal que els raspatlli l’esquena fins al punt d’acusar-me de voler posar en dubte la lleialtat i la integritat. L’únic que vostè ha aconseguit amb aquesta confessió, ja que jo a vostè no l’havia mencionat, és avalar el contingut de la meva anterior Tribuna.
El que vostè anomena “autorització” és la seva paraula contra la del comú, i no demostra, de cap manera, cap voluntat per part del comú de res. L’ únic que s’ha demostrat és que vostè ha volgut aprofitar-se de la zona blava destinada a la lliure rotació de vehicles com a còmode pàrking davant de la porta de casa seva.
Si ara el comú, segons vostè diu, respon regalant espais de zones blaves i podent envair els passos de vianants a alguns propietaris de locals comercials, i saltant-se el reglament circulatori per a alguns, això queda molt lluny del que vostè anomena política de diàleg, allò dels bons usos i costums queda molt bé per crear una línia més a la seva carta, però no té cap significat de convivència i justícia social.
I sobre el fet d’haver faltat al respecte als més dels seixanta integrants del projecte de la UNP, és ja el toc ridícul final i realitat injustificada a la seva carta.
Per cert, senyor Marquet, gràcies per haver-se declarat responsable sobre l’escriptura de la seva nota al vehicle, això ajudarà a contribuir que s’aturi persones que no fan avançar el país amb el seu caciquisme.
09/07/2007
"Tinc l´autorització.." Diari d´Andorra 09-07-2007 Tomàs Pascual Casabosch
• “Sr. agent,
tinc l’autorització de l’Hble. Sr. Conseller Octavi Font de fer valdre la meva targeta d’abonament en les zones blaves.”
És increïble, però aquest és el text de la nota posada en un vehicle estacionat durant dos dies damunt d’un pas de vianants de l’avinguda Miquel i Mateu, d’Escaldes-Engordany.
Al costat d’aquesta nota hi ha la targeta d’estacionament on diu clarament: Comú d’Escaldes-Engordany, abonament no vàlid per a l’estacionament en les zones blaves de les vies públiques. Uns metres més amunt podem també observar un altre vehicle amb una targeta idèntica al primer, és el vehicle del fill del propietari del primer, el qual té els mateixos privilegis.
Fa poc temps s’ha ordenat que la part alta de l’avinguda mencionada sigui zona blava, un carrer on no hi cap servei, ni tan sols una cafeteria. Els agents de circulació tenen ordres estrictes de sancionar els vehicles comercials que estan treballant i els dels particulars, però es pot comprovar que els privilegis del conseller en qüestió estan exempts de la igualtat que tots els ciutadans es mereixen, independentment del seu estatus social. Jo crec que a això se li diu tràfic d’influències i tinc entès que està castigat pel codi penal. Ara podrem comprovar si la fiscalia de guàrdia en llegir aquest article intervé o fa la vista grossa per tractar-se dels amiguismes de la dubtosa honorabilitat d’algun càrrec electe del comú d’Escaldes-Engordany.
Aquest article, juntament amb l’anterior on denunciava que es posen paranys a les motocicletes i que hi ha algun carrer en què està prohibit sancionar, demostra que l’excel·lent gestió comunal que pretén vendre la corporació local s’està deteriorant a marxes forçades. És molt perillós que una autoritat distribueixi a tort i a dret privilegis en funció del seu humor i interessos.
Cal destacar que si aquests fets estan passant a menys de mig any de les eleccions i que probablement estem davant d’un acte de caciquisme, i a poc del final del mandat, no podrem esperar quelcom de diferent en els propers quatre anys, en cas que guanyessin les eleccions aquest estrany còctel independent del PLA+PLA.
tinc l’autorització de l’Hble. Sr. Conseller Octavi Font de fer valdre la meva targeta d’abonament en les zones blaves.”
És increïble, però aquest és el text de la nota posada en un vehicle estacionat durant dos dies damunt d’un pas de vianants de l’avinguda Miquel i Mateu, d’Escaldes-Engordany.
Al costat d’aquesta nota hi ha la targeta d’estacionament on diu clarament: Comú d’Escaldes-Engordany, abonament no vàlid per a l’estacionament en les zones blaves de les vies públiques. Uns metres més amunt podem també observar un altre vehicle amb una targeta idèntica al primer, és el vehicle del fill del propietari del primer, el qual té els mateixos privilegis.
Fa poc temps s’ha ordenat que la part alta de l’avinguda mencionada sigui zona blava, un carrer on no hi cap servei, ni tan sols una cafeteria. Els agents de circulació tenen ordres estrictes de sancionar els vehicles comercials que estan treballant i els dels particulars, però es pot comprovar que els privilegis del conseller en qüestió estan exempts de la igualtat que tots els ciutadans es mereixen, independentment del seu estatus social. Jo crec que a això se li diu tràfic d’influències i tinc entès que està castigat pel codi penal. Ara podrem comprovar si la fiscalia de guàrdia en llegir aquest article intervé o fa la vista grossa per tractar-se dels amiguismes de la dubtosa honorabilitat d’algun càrrec electe del comú d’Escaldes-Engordany.
Aquest article, juntament amb l’anterior on denunciava que es posen paranys a les motocicletes i que hi ha algun carrer en què està prohibit sancionar, demostra que l’excel·lent gestió comunal que pretén vendre la corporació local s’està deteriorant a marxes forçades. És molt perillós que una autoritat distribueixi a tort i a dret privilegis en funció del seu humor i interessos.
Cal destacar que si aquests fets estan passant a menys de mig any de les eleccions i que probablement estem davant d’un acte de caciquisme, i a poc del final del mandat, no podrem esperar quelcom de diferent en els propers quatre anys, en cas que guanyessin les eleccions aquest estrany còctel independent del PLA+PLA.
(plataforma constitutiva UNP -Unió Nacional de Progrés-)
20/06/2007
"Impuls contra les motocicletes a Escaldes" Periòdic Andorra 20-06-2007 Tomàs Pascual Casabosch
El nou impuls liberal del Comú d'Escaldes-Engordany consisteix a posar paranys a les motocicletes que estan estacionades damunt de la voravia, encara que ocupin un petit espai i que no entorpeixin la lliure circulació de les persones, per prudència a per no treure llocs d’estacionament de la zona blava als vehicles més grans que ho necessiten i que paguen per aquest fet.
Per al Comú sembla que moltes terrasses d’estiu ubicades enmig de la voravia no molesten, ja que paguen el lloguer de l’espai.
També queda el dubte sobre la legalitat d’immobilitzar vehicles andorrans. Una cosa que mai no he entès és per què s’immobilitzen vehicles estrangers en comptes que siguin retirats per la grua, cosa que facilitaria l'espai urbà per a qui el necessiti.
A la fotografia es veu un parany posat a una motocicleta al costat d’un restaurant japonès, ubicat en un carrer sense sortida de l’avinguda de Carlemany, on, a més, a causa de les obres de remodelació no hi ha llocs per deixar aquests petits vehicles. La meva moto també ha estat immobilitzada en un lloc on tampoc no molesta gens, i en arribar a la terrassa d’estiu sí que està plena, fins i tot les mares que van amb els cotxets dels nens han de desviar-se pel mateix carrer, i això que és davant de la Casa Comuna; per la finestra no deuen mirar gaire.
Parlant amb un agent del mateix Servei de Circulació del Comú d'Escaldes, em comenta que l’ordre prové del cap del Servei i del conseller de Circulació.
Aquest fet em fa recordar fa pocs mesos quan un diumenge al matí els mateixos dos personatges van ordenar sancionar tots els vehicles estacionats sense tiquet a les zones blaves; sembla que es volia pretendre que Escaldes-Engordany fos la parròquia pionera d’aplicar una normativa amb què es pretenia eradicar la tolerància dels diumenges. També recordo de fa pocs mesos un parany posat a un vehicle del servei dels Bombers.
Molts comerços de la part alta de la parròquia contemplen moltes setmanes que quan les dues persones esmentades estan de mal humor fan guàrdia i ordenen sancionar sense escrúpols a qui no està més de dos minuts sense entorpir la circulació, encara que sigui per comprar una barra de pa.
És curiós observar que al carrer de davant de la mateixa porta del Comú escaldenc hi ha vehicles sense tiquet cada dia, i en doble fila, sobretot per als qui cada setmana volen apostar els diners als jocs de loteria, primitives, travesses..., però tothom sap qui és el primer interessat en el negoci ubicat en aquella zona, i molts dels agents de circulació han estat convidats a fer els ulls grossa pel que fa a tot el que passa a l'esmentat carrer; són les coses que té el poder a l’ombra.
Amb algun conseller del Comú que cobra mil euros més que els altres per fer només el que he esmentat i haver-se donat de baixa d’un partit polític per estalviar-se el tant per cent que es pacta de paraula i els fets esmentats, crec que posar alguns noms en qualsevol llista electoral encara que fos independent o encapçalada per la mateixa Verge de Meritxell faria un miracle que algú els votés, com a mínim, els qui coneixen la realitat diària de la nostra parròquia.
Membre de la plataforma PCA-UNP.
Per al Comú sembla que moltes terrasses d’estiu ubicades enmig de la voravia no molesten, ja que paguen el lloguer de l’espai.
També queda el dubte sobre la legalitat d’immobilitzar vehicles andorrans. Una cosa que mai no he entès és per què s’immobilitzen vehicles estrangers en comptes que siguin retirats per la grua, cosa que facilitaria l'espai urbà per a qui el necessiti.
A la fotografia es veu un parany posat a una motocicleta al costat d’un restaurant japonès, ubicat en un carrer sense sortida de l’avinguda de Carlemany, on, a més, a causa de les obres de remodelació no hi ha llocs per deixar aquests petits vehicles. La meva moto també ha estat immobilitzada en un lloc on tampoc no molesta gens, i en arribar a la terrassa d’estiu sí que està plena, fins i tot les mares que van amb els cotxets dels nens han de desviar-se pel mateix carrer, i això que és davant de la Casa Comuna; per la finestra no deuen mirar gaire.
Parlant amb un agent del mateix Servei de Circulació del Comú d'Escaldes, em comenta que l’ordre prové del cap del Servei i del conseller de Circulació.
Aquest fet em fa recordar fa pocs mesos quan un diumenge al matí els mateixos dos personatges van ordenar sancionar tots els vehicles estacionats sense tiquet a les zones blaves; sembla que es volia pretendre que Escaldes-Engordany fos la parròquia pionera d’aplicar una normativa amb què es pretenia eradicar la tolerància dels diumenges. També recordo de fa pocs mesos un parany posat a un vehicle del servei dels Bombers.
Molts comerços de la part alta de la parròquia contemplen moltes setmanes que quan les dues persones esmentades estan de mal humor fan guàrdia i ordenen sancionar sense escrúpols a qui no està més de dos minuts sense entorpir la circulació, encara que sigui per comprar una barra de pa.
És curiós observar que al carrer de davant de la mateixa porta del Comú escaldenc hi ha vehicles sense tiquet cada dia, i en doble fila, sobretot per als qui cada setmana volen apostar els diners als jocs de loteria, primitives, travesses..., però tothom sap qui és el primer interessat en el negoci ubicat en aquella zona, i molts dels agents de circulació han estat convidats a fer els ulls grossa pel que fa a tot el que passa a l'esmentat carrer; són les coses que té el poder a l’ombra.
Amb algun conseller del Comú que cobra mil euros més que els altres per fer només el que he esmentat i haver-se donat de baixa d’un partit polític per estalviar-se el tant per cent que es pacta de paraula i els fets esmentats, crec que posar alguns noms en qualsevol llista electoral encara que fos independent o encapçalada per la mateixa Verge de Meritxell faria un miracle que algú els votés, com a mínim, els qui coneixen la realitat diària de la nostra parròquia.
Membre de la plataforma PCA-UNP.
01/06/2007
"Agraïments" Periòdic Andorra 01-06-2007 Tomàs Pascual Casabosch
Estimats companys del PCA/UNP i dels Verds d´Andorra:
Em dirigeixo amb aquest escrit a tots vosaltres per fer-vos arribar els meus sentiments més profunds sobre el que ara mateix estem compartint, la primera edició d’un Curs de Protocol.
En el seu dia els companys del Partit dels Ciutadans d´Andorra (PCA) vam sembrar una llavor, que es rega, cuida i se’n té cura dia a dia.
El petit arbre que està sortint dóna una imatge i un aire en què tots respirem, independentment de qui la cuida o qui l’observa, però tots saben que en algun lloc existeix. El que actualment estem construint és tan digne i honorable que se m’obren vers tots els meus companys molts sentiments de companyerisme, d’amistat i de fraternitat, i tots ells porten cap a una parcel•la que podem anomenar la “família política”.
En el nostre camí ens hem trobat amb moltes experiències, i vull destacar el nostre apropament a la família dels Verds d´Andorra, amb els quals compartim sobretot un gran valor: “No sacrificar sota cap concepte” la nostra ideologia política.
Anem per camins diferents cap a un mateix cim, el benestar de tots els integrants del nostre poble. En aquest camí ens donem la mà de tant en tant en aspectes puntuals com ara intercanviar opinions, disposar de la seu social “Espai Obert”, compartir cursos per al nostre enriquiment polític i personal, però sobretot en transparència, veritat i humilitat.
Vull també fer un agraïment públic especialment a Isabel Lozano, Juli Fernández i Jael Pozo, els quals sempre formaran part d’un excel•lent lloc del nostre començament. Per això públicament vull manifestar en aquest escrit: gràcies, amics dels Verds d´Andorra.
Rosa Mary, a tu no et deixo de mencionar ja que, a part de ser la nostra instructora, a vegades ets la nostra psicòloga, desitgem que ens acompanyis sempre que puguis en el nostre llarg, interminable i dolç camí.
A tots vosaltres, gràcies per ser com sou i agrair-vos el que em suporteu, us asseguro que no abaixaré la guàrdia ja que sense vosaltres no podria realitzar el meu / nostre / vostre somni, una Andorra de benestar i justícia. Gràcies.
Plataforma del PCA/UNP
Em dirigeixo amb aquest escrit a tots vosaltres per fer-vos arribar els meus sentiments més profunds sobre el que ara mateix estem compartint, la primera edició d’un Curs de Protocol.
En el seu dia els companys del Partit dels Ciutadans d´Andorra (PCA) vam sembrar una llavor, que es rega, cuida i se’n té cura dia a dia.
El petit arbre que està sortint dóna una imatge i un aire en què tots respirem, independentment de qui la cuida o qui l’observa, però tots saben que en algun lloc existeix. El que actualment estem construint és tan digne i honorable que se m’obren vers tots els meus companys molts sentiments de companyerisme, d’amistat i de fraternitat, i tots ells porten cap a una parcel•la que podem anomenar la “família política”.
En el nostre camí ens hem trobat amb moltes experiències, i vull destacar el nostre apropament a la família dels Verds d´Andorra, amb els quals compartim sobretot un gran valor: “No sacrificar sota cap concepte” la nostra ideologia política.
Anem per camins diferents cap a un mateix cim, el benestar de tots els integrants del nostre poble. En aquest camí ens donem la mà de tant en tant en aspectes puntuals com ara intercanviar opinions, disposar de la seu social “Espai Obert”, compartir cursos per al nostre enriquiment polític i personal, però sobretot en transparència, veritat i humilitat.
Vull també fer un agraïment públic especialment a Isabel Lozano, Juli Fernández i Jael Pozo, els quals sempre formaran part d’un excel•lent lloc del nostre començament. Per això públicament vull manifestar en aquest escrit: gràcies, amics dels Verds d´Andorra.
Rosa Mary, a tu no et deixo de mencionar ja que, a part de ser la nostra instructora, a vegades ets la nostra psicòloga, desitgem que ens acompanyis sempre que puguis en el nostre llarg, interminable i dolç camí.
A tots vosaltres, gràcies per ser com sou i agrair-vos el que em suporteu, us asseguro que no abaixaré la guàrdia ja que sense vosaltres no podria realitzar el meu / nostre / vostre somni, una Andorra de benestar i justícia. Gràcies.
Plataforma del PCA/UNP
07/02/2007
"Funcions de teatre al Consell General" Diari d'Andorra 07-02-2007 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
L’altre dia, les persones a qui ens agrada seguir l’actualitat del nostre país vam ser espectadors forçats d’una obra de teatre. La llàstima és que aquest lamentable espectacle es va realitzar en una de les institucions més importants del país, el nostre Consell General.
Pocs som els qui ens creiem que aquesta pel·lícula hagi estat improvisada. És claríssim que obeeix a una estratègia de màrqueting, potser gestionada per l’empresa de la senyora d’un conseller general del PS, deducció comentada en les tribunes de persones del dia a dia, atesa l’evident observació de veure que aquesta darrera realitza diverses feines en comuns socialdemòcrates i, a més, publica escrits a la premsa en què insinua que ningú no sap escriure, només ella. Crec necessari fer aquesta menció, ja que es critiquen les adjudicacions directes i ells fan el mateix, possiblement pitjor.
Aquesta estratègia té com a objectiu el perfil dels andorrans que possiblement votarien el PS per la pena que recorden del desallotjament de l’hemicicle.
La imatge dels representants liberals també va ser digna de sorpreses, podíem observar com alguns es van quedar perplexos pel xou socialdemòcrata. Hi havia expressions de dolor, alguns –i sobretot una ministra en concret– es tapaven la cara. Es tractava d’una altra classe de teatre i alguns es reien de la situació, que és el mateix que mofar-se del poble.
Altres consellers generals liberals, i sobretot el nostre síndic, sí que es notava que estaven dolguts per l’atemptat dels qui, a més, no és la primera vegada que abandonen l’hemicicle. Ja tenen experiència de no complir les seves obligacions i de perdre el respecte al poble andorrà.
Referent als centristes, no cal ni mencionar les seves declaracions. Recordem que són un partit que ha demostrat no treballar pel bé polític nacional i que arriba a l’extrem de tenir congelat el pressupost general de l’Estat, que és l’interès de tot el país, amb l’únic objectiu de forçar un pacte per obtenir cadiretes. Això fa que no tinguin cap mena de credibilitat ni política, ni de gestió, ni personal.
Continuo pensant que la llei del pressupost s’hauria d’aprovar en minoria, per al bon desenvolupament de la nostra societat. D’aquesta manera no es permetria fer de la nostra institució un circ.
Estem en plena edat obscura de la nostra Andorra, tenim el pitjor Govern de la història, amb part de l’equip format per ministres perdedors, a qui el poble va dir no. Ells, però, estan allà. Això sí, amb una barra que s’ha de valorar! Jo no podria!
D’altra banda, tenim la pitjor oposició majoritària de la història, que vol manipular verbalment i amb posicions tècniques i agressives les paraules del nostre respectat síndic, que va aplicar el reglament i va complir el seu deure. Molts comenten que és el millor síndic de la història, malgrat que possiblement s’hauria de revisar el dret a vot d’aquesta figura.
I també tenim una oposició minoritària, però amb un gran poder dins el Consell General, de la qual depèn ara l’aprovació del pressupost.
Senyors consellers socialdemòcrates, molts somien amb la seva dimissió, qui abandona la feina no cobra, dimiteix o se l’acomiada.
Si vostès consideraven aquesta sessió del Consell com un simulacre, podien haver votat no o m’abstinc, i després haurien pogut estudiar querellar-se amb qui correspongués, de la qual cosa també tenen experiència. Lamentablement, però, han preferit tornar a fer el paper de víctimes dins de l’hemicicle de tots els andorrans.
El que ha passat al Consell General demostra, d’una banda, que els liberals continuen en una marxa forçada cap l’enfonsament i acabament polític. No obstant això és el que en el seu dia el poble va votar, tot i que alguns sectors s’hagin sentit enganyats amb fets concrets i demostrables –ja mencionats en altres articles.
Ens espera encara una llarga marxa de més de dos anys d’enganys, prepotències, pronòstics de la fi del comerç tradicional –sense bola de vidre– i amenaces. Ells ho defineixen tot com que “estem enfadats”.
D’altra banda, si els socialdemòcrates guanyessin les eleccions (ells que ja creuen tocar la mel del poder amb la punta dels dits), el país en general sortiria del foc per caure a les brases!
Pocs som els qui ens creiem que aquesta pel·lícula hagi estat improvisada. És claríssim que obeeix a una estratègia de màrqueting, potser gestionada per l’empresa de la senyora d’un conseller general del PS, deducció comentada en les tribunes de persones del dia a dia, atesa l’evident observació de veure que aquesta darrera realitza diverses feines en comuns socialdemòcrates i, a més, publica escrits a la premsa en què insinua que ningú no sap escriure, només ella. Crec necessari fer aquesta menció, ja que es critiquen les adjudicacions directes i ells fan el mateix, possiblement pitjor.
Aquesta estratègia té com a objectiu el perfil dels andorrans que possiblement votarien el PS per la pena que recorden del desallotjament de l’hemicicle.
La imatge dels representants liberals també va ser digna de sorpreses, podíem observar com alguns es van quedar perplexos pel xou socialdemòcrata. Hi havia expressions de dolor, alguns –i sobretot una ministra en concret– es tapaven la cara. Es tractava d’una altra classe de teatre i alguns es reien de la situació, que és el mateix que mofar-se del poble.
Altres consellers generals liberals, i sobretot el nostre síndic, sí que es notava que estaven dolguts per l’atemptat dels qui, a més, no és la primera vegada que abandonen l’hemicicle. Ja tenen experiència de no complir les seves obligacions i de perdre el respecte al poble andorrà.
Referent als centristes, no cal ni mencionar les seves declaracions. Recordem que són un partit que ha demostrat no treballar pel bé polític nacional i que arriba a l’extrem de tenir congelat el pressupost general de l’Estat, que és l’interès de tot el país, amb l’únic objectiu de forçar un pacte per obtenir cadiretes. Això fa que no tinguin cap mena de credibilitat ni política, ni de gestió, ni personal.
Continuo pensant que la llei del pressupost s’hauria d’aprovar en minoria, per al bon desenvolupament de la nostra societat. D’aquesta manera no es permetria fer de la nostra institució un circ.
Estem en plena edat obscura de la nostra Andorra, tenim el pitjor Govern de la història, amb part de l’equip format per ministres perdedors, a qui el poble va dir no. Ells, però, estan allà. Això sí, amb una barra que s’ha de valorar! Jo no podria!
D’altra banda, tenim la pitjor oposició majoritària de la història, que vol manipular verbalment i amb posicions tècniques i agressives les paraules del nostre respectat síndic, que va aplicar el reglament i va complir el seu deure. Molts comenten que és el millor síndic de la història, malgrat que possiblement s’hauria de revisar el dret a vot d’aquesta figura.
I també tenim una oposició minoritària, però amb un gran poder dins el Consell General, de la qual depèn ara l’aprovació del pressupost.
Senyors consellers socialdemòcrates, molts somien amb la seva dimissió, qui abandona la feina no cobra, dimiteix o se l’acomiada.
Si vostès consideraven aquesta sessió del Consell com un simulacre, podien haver votat no o m’abstinc, i després haurien pogut estudiar querellar-se amb qui correspongués, de la qual cosa també tenen experiència. Lamentablement, però, han preferit tornar a fer el paper de víctimes dins de l’hemicicle de tots els andorrans.
El que ha passat al Consell General demostra, d’una banda, que els liberals continuen en una marxa forçada cap l’enfonsament i acabament polític. No obstant això és el que en el seu dia el poble va votar, tot i que alguns sectors s’hagin sentit enganyats amb fets concrets i demostrables –ja mencionats en altres articles.
Ens espera encara una llarga marxa de més de dos anys d’enganys, prepotències, pronòstics de la fi del comerç tradicional –sense bola de vidre– i amenaces. Ells ho defineixen tot com que “estem enfadats”.
D’altra banda, si els socialdemòcrates guanyessin les eleccions (ells que ja creuen tocar la mel del poder amb la punta dels dits), el país en general sortiria del foc per caure a les brases!
15/01/2007
"L'escrit desinformat d'en Toni Solanelles" Diari d'Andorra 15-01-2007 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Senyor Toni Solanelles, vostè escriu en el seu article del Diari d’Andorra, de data 12 de gener del 2007, que l’era d’Internet té coses com fer-se una imatge a base d’escrits i, seguidament, mirar d’impulsar un partit polític.
A final dels anys 80, ja vaig publicar dos llibres, al mateix temps que vaig enviar diversos escrits a diferents mitjans de comunicació, alguns dels quals ja no existeixen. Sempre he estat una persona de lletres, això sí, sinceres i valentes.
No em considero, tal com vostè diu, “l’exmilitant liberal més mediàtic”, ara, sí, un dels pocs que ha sabut fer front obertament a alguns mentiders electorals.
Jo només sóc el pare de l’orgull més gran de la meva vida, el meu fill Adam, d’un any i poc. Ara, mare i esperit sant d’un partit polític, no ho sóc.
El diari al qual vostè presta els seus serveis va rebre el mateix comunicat que jo. És cert això dels 51 SMS i de les 25 trucades. Ara, això d’“intentar omplir la sala” no ho he llegit enlloc, ni era l’objectiu.
Vostè, en aquest cas, ha informat malament els lectors i intenta fer-los riure, això sí, amb coses que no són certes, com ara que: “Per mantenir el secretisme, alguns dels convidats a assistir a la cita havien de rebre poca estona abans de l’hora de la convocatòria un missatge de text al telèfon mòbil on es comunicaria el lloc exacte de la trobada.”
Amb aquest fals argument, primer em vaig enfadar, després sí que vaig riure, ja que és impressionant intentar fer creure aquesta bajanada, perquè no és cert! Tots els assistents sabien des de feia dies l’hora i el lloc exactes de la reunió.
Jo no sóc l’alma mater del projecte del partit PCA i li asseguro que no vaig entrar per la porta del darrere de l’Hotel París, a Encamp. Els lectors poden observar, si ho desitgen, que no hi ha cap porta al darrere del mencionat hotel.
Em van comunicar que hi havia un fotògraf quan estàvem amb tots els meus companys i companyes en una sala de la darrera planta, no a la primera com vostè diu.
Tampoc no vam ser deu persones, vam ser onze. Pregunti, si vol, a fundadors d’alguns dels altres partits consolidats quants eren a les primeres xerrades, es podria sorprendre.
Ningú no volia alimentar res a través de les noves tecnologies, jo vaig rebre fa uns dies la trucada d’una persona, que em convidava a entrar en una adreça d’un bloc d’Internet, on vaig veure el projecte del PCA a la xarxa. Em va sorprendre, vaig dubtar de les formes, sobretot perquè en un país on a vegades falten notícies tot pot estar en alguna portada, però valorant la bona intenció no em va desagradar, ni tinc cap dret a dir a ningú que va fer un gest amb bona intenció que no ho trobava prudent per les negativitats que vaig tenir clar que sorgirien.
El que vostè diu, que la plataforma constitutiva va haver d’aclarir un assumpte de suplantació, no ho explica bé, i dedueixo que vostè potser es refereix al fet que algú va penjar a la xarxa un programa electoral fals.
El que vostè anomena semi-clandestinament, no ho comparteixo. El projecte PCA ja ha explicat el motiu pel qual no es va veure prudent l’assistència dels mitjans de comunicació i és que algunes persones van demanar discreció, de fet vostè ho menciona: totes les formacions tenen diferents files.
Sobre el comunicat que vostè diu que va rebre amb “notables faltes ortogràfiques”, per les frases que indica deu ser el mateix que vaig rebre jo. L’he mirat i no les hi trobo, alguns errors de forma sí, possiblement aquest escrit també en tindrà, i és que cada persona fa el que pot. I si és per publicar alguna cosa, vostès ja tenen un servei de correcció, que revisa els escrits de tots els lectors, la publicitat i, possiblement, els articles d’alguns periodistes.
Ara, per haver-se aprofitat del seu poder de treballar en un mitjà de comunicació i per intentar desprestigiar amb tan poca ètica la persona que bonament els va enviar el comunicat, algunes persones amb qui he parlat dubten del seu codi deodontològic.
Ja ha vist que no hi ha hagut cap bluf. El fet de no tenir assessors potser comportarà incidents com aquest, però li asseguro que per mancar a la veritat i a la transparència ningú no podrà escriure res, almenys amb dades.
Jo sol no admeto l’accés de ningú, sinó que el projecte del partit és d’un grup de persones en el qual també estic jo.
La darrera frase del seu escrit ja és el reflex del seu objectiu. Li asseguro que si algun dia ens trobem a Andorra amb cartells d’un home nu, vostè diu en boles, ho consideraré un anunci més, però no serà el PCA qui ho faci, encara que sí que te raó quan diu que per alguna cosa som ciutadans.
Senyor Solanelles, li recomano que apliqui la humilitat a la seva feina, cosa que ha perdut fa molt de temps, segons constato. Vostè quan no s’enfada és dels millors periodistes del Principat d’Andorra, sempre ho he pensat i ho dic, però li aniria bé un curset sobre el control de les emocions.
Vull demanar excuses públiques al senyor fotògraf del Diari d’Andorra, que, tot i que no el vaig veure a la recepció de l’hotel quan vaig arribar, sí que vaig ser informat de la seva presència, però veient només la necessitat de respectar la nostra decisió de no deixar fer fotografies, per donar els resultats de la reunió a tots els mitjans de comunicació sense preferències i al mateix temps, no vaig adonar-me que aquesta persona es mereixia una explicació, amb respecte i educació. Repeteixo que de veritat ho sento i estic disposat a fer-ho personalment, si es creu convenient.
Tinc dubtes de si aquest escrit sortirà publicat tal com l’he fet arribar a la redacció, tenint en compte a qui va dirigit, un treballador del mitjà de comunicació. En tot cas, ja ho veuré i, en cas contrari, ho faré saber. D’altra banda, si els meus humans dubtes no són certs, continuaré creient i fomentant la independència del Diari d’Andorra, alhora que demano que es publiqui una fotografia del senyor Toni Solanelles amb la frase “Tomàs Pascual va entrar per la porta del davant”, ja que ell ho ha fet sense el meu consentiment, i amb avantatge.
A final dels anys 80, ja vaig publicar dos llibres, al mateix temps que vaig enviar diversos escrits a diferents mitjans de comunicació, alguns dels quals ja no existeixen. Sempre he estat una persona de lletres, això sí, sinceres i valentes.
No em considero, tal com vostè diu, “l’exmilitant liberal més mediàtic”, ara, sí, un dels pocs que ha sabut fer front obertament a alguns mentiders electorals.
Jo només sóc el pare de l’orgull més gran de la meva vida, el meu fill Adam, d’un any i poc. Ara, mare i esperit sant d’un partit polític, no ho sóc.
El diari al qual vostè presta els seus serveis va rebre el mateix comunicat que jo. És cert això dels 51 SMS i de les 25 trucades. Ara, això d’“intentar omplir la sala” no ho he llegit enlloc, ni era l’objectiu.
Vostè, en aquest cas, ha informat malament els lectors i intenta fer-los riure, això sí, amb coses que no són certes, com ara que: “Per mantenir el secretisme, alguns dels convidats a assistir a la cita havien de rebre poca estona abans de l’hora de la convocatòria un missatge de text al telèfon mòbil on es comunicaria el lloc exacte de la trobada.”
Amb aquest fals argument, primer em vaig enfadar, després sí que vaig riure, ja que és impressionant intentar fer creure aquesta bajanada, perquè no és cert! Tots els assistents sabien des de feia dies l’hora i el lloc exactes de la reunió.
Jo no sóc l’alma mater del projecte del partit PCA i li asseguro que no vaig entrar per la porta del darrere de l’Hotel París, a Encamp. Els lectors poden observar, si ho desitgen, que no hi ha cap porta al darrere del mencionat hotel.
Em van comunicar que hi havia un fotògraf quan estàvem amb tots els meus companys i companyes en una sala de la darrera planta, no a la primera com vostè diu.
Tampoc no vam ser deu persones, vam ser onze. Pregunti, si vol, a fundadors d’alguns dels altres partits consolidats quants eren a les primeres xerrades, es podria sorprendre.
Ningú no volia alimentar res a través de les noves tecnologies, jo vaig rebre fa uns dies la trucada d’una persona, que em convidava a entrar en una adreça d’un bloc d’Internet, on vaig veure el projecte del PCA a la xarxa. Em va sorprendre, vaig dubtar de les formes, sobretot perquè en un país on a vegades falten notícies tot pot estar en alguna portada, però valorant la bona intenció no em va desagradar, ni tinc cap dret a dir a ningú que va fer un gest amb bona intenció que no ho trobava prudent per les negativitats que vaig tenir clar que sorgirien.
El que vostè diu, que la plataforma constitutiva va haver d’aclarir un assumpte de suplantació, no ho explica bé, i dedueixo que vostè potser es refereix al fet que algú va penjar a la xarxa un programa electoral fals.
El que vostè anomena semi-clandestinament, no ho comparteixo. El projecte PCA ja ha explicat el motiu pel qual no es va veure prudent l’assistència dels mitjans de comunicació i és que algunes persones van demanar discreció, de fet vostè ho menciona: totes les formacions tenen diferents files.
Sobre el comunicat que vostè diu que va rebre amb “notables faltes ortogràfiques”, per les frases que indica deu ser el mateix que vaig rebre jo. L’he mirat i no les hi trobo, alguns errors de forma sí, possiblement aquest escrit també en tindrà, i és que cada persona fa el que pot. I si és per publicar alguna cosa, vostès ja tenen un servei de correcció, que revisa els escrits de tots els lectors, la publicitat i, possiblement, els articles d’alguns periodistes.
Ara, per haver-se aprofitat del seu poder de treballar en un mitjà de comunicació i per intentar desprestigiar amb tan poca ètica la persona que bonament els va enviar el comunicat, algunes persones amb qui he parlat dubten del seu codi deodontològic.
Ja ha vist que no hi ha hagut cap bluf. El fet de no tenir assessors potser comportarà incidents com aquest, però li asseguro que per mancar a la veritat i a la transparència ningú no podrà escriure res, almenys amb dades.
Jo sol no admeto l’accés de ningú, sinó que el projecte del partit és d’un grup de persones en el qual també estic jo.
La darrera frase del seu escrit ja és el reflex del seu objectiu. Li asseguro que si algun dia ens trobem a Andorra amb cartells d’un home nu, vostè diu en boles, ho consideraré un anunci més, però no serà el PCA qui ho faci, encara que sí que te raó quan diu que per alguna cosa som ciutadans.
Senyor Solanelles, li recomano que apliqui la humilitat a la seva feina, cosa que ha perdut fa molt de temps, segons constato. Vostè quan no s’enfada és dels millors periodistes del Principat d’Andorra, sempre ho he pensat i ho dic, però li aniria bé un curset sobre el control de les emocions.
Vull demanar excuses públiques al senyor fotògraf del Diari d’Andorra, que, tot i que no el vaig veure a la recepció de l’hotel quan vaig arribar, sí que vaig ser informat de la seva presència, però veient només la necessitat de respectar la nostra decisió de no deixar fer fotografies, per donar els resultats de la reunió a tots els mitjans de comunicació sense preferències i al mateix temps, no vaig adonar-me que aquesta persona es mereixia una explicació, amb respecte i educació. Repeteixo que de veritat ho sento i estic disposat a fer-ho personalment, si es creu convenient.
Tinc dubtes de si aquest escrit sortirà publicat tal com l’he fet arribar a la redacció, tenint en compte a qui va dirigit, un treballador del mitjà de comunicació. En tot cas, ja ho veuré i, en cas contrari, ho faré saber. D’altra banda, si els meus humans dubtes no són certs, continuaré creient i fomentant la independència del Diari d’Andorra, alhora que demano que es publiqui una fotografia del senyor Toni Solanelles amb la frase “Tomàs Pascual va entrar per la porta del davant”, ja que ell ho ha fet sense el meu consentiment, i amb avantatge.
28/12/2006
"La web del PLA i els blocs" Periòdic d'Andorra 28-12-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
L’any 2004 em vaig registrar al fòrum del web del Partit Liberal d'Andorra, vaig ser l’afiliat que més missatges va penjar (14): ocupava l'11,29% del total de 124. Dos me’ls van censurar: donaven la meva opinió i d’un altre company a l’apartat Quina opinió tens de la nostra web?; suposo que a l’administrador no li va fer gaire gràcia el missatge que vam enviar, ja que qui va fer la web va rebre el projecte a dit, disfressat entre altres ofertes, com ara la meva, i a mi no em van donar ni les gràcies pel temps perdut professionalment en l’elaboració de la meva oferta (ara, copiar-me alguna de les poques coses bones que hi havia sí que ho van fer; com sempre, vaig pecar de bona fe).
Contràriament a alguns, no m’agrada barrejar les coses i vaig decidir intervenir al fòrum com un afiliat lliure més. Les meves intervencions eren d’exposició de nous temes i respostes a debats oberts com ara Les trobades dels joves del PLA, Quin habitatge? Impostos SÍ però... a canvi de... IMPOSTOS JUSTOS, El nostre futur cap de Govern, Andorra i la Unió Europea, La reducció d’hores de treball, Dones del PLA...
En adonar-me ja fa temps que el fòrum era desert, vaig decidir penjar-hi alguns articles meus sobre temes polítics i la meva ponència de comerç de la SAC, entre d’altres, i vaig anar comentant en l’àmbit intern que calia tornar a activar la maquinària, però no m’han fet cas.
El fòrum va registrar 29 persones que es van donar d’alta el mateix 2004, quatre el 2005 i una sola el 4 setembre del 2006; en total, 34. Però la gran majoria no hi ha col·laborat ni amb un sol missatge, alguns hi han intervingut amb un, dos, tres, cinc, sis, set i catorze missatges, altres ni tan sols hi han posat el perfil ni el correu electrònic, ni la parròquia de residència, i s’han limitat a un sol nom d’usuari. Entre alguns ha guanyat l’opció d’accedir a blocs d’Internet sense un responsable legal, en què sovint poc es construeix, ja que en alguns l’objectiu majoritari és desprestigiar i crear confusió, utilitzant l’anonimat, les usurpacions d’identitat i les manipulacions dels missatges enviats, i si no agrada, l’esborren, i en què els pocs que de manera errònia s’atreveixen a signar amb el seu nom són insultats --ells, les seves famílies i els seus ideals--, però observo que les bones intencions tenen tendència a l'alça.
La web del comitè parroquial del PLA d'Escaldes es va fer per créixer, fins i tot s’ha recaptat algun afiliat nou i diversos comentaris. Com que el Partit Liberal va néixer a Escaldes-
Engordany, i independentment d'on pugui morir, potser valdria la pena plantejar la possibilitat que, aplicant una bona gestió, es creï un canal de debats oberts tot fent servir democràticament i amb respecte les noves tecnologies.
Així queda la possibilitat també de lluitar contra comportaments de certs blocs; tancar els ulls i assegurar que els blocs no són un punt d’opinió no és tampoc cert del tot, perquè els qui ho fan fins i tot des de l’anonimat però amb respecte són el perfecte reflex de totes les persones dels carrer... tancar totalment els ulls en els dos casos no és gens interessant.
Ara queda veure si els responsables de la web del comitè escaldenc opten directament per tancar-la, es congela com la del PLA, o són capaços de gestionar-la des d’una perspectiva humana i intel·ligent per aplicar a la xarxa una comunicació directa, fluida i clara.
Contràriament a alguns, no m’agrada barrejar les coses i vaig decidir intervenir al fòrum com un afiliat lliure més. Les meves intervencions eren d’exposició de nous temes i respostes a debats oberts com ara Les trobades dels joves del PLA, Quin habitatge? Impostos SÍ però... a canvi de... IMPOSTOS JUSTOS, El nostre futur cap de Govern, Andorra i la Unió Europea, La reducció d’hores de treball, Dones del PLA...
En adonar-me ja fa temps que el fòrum era desert, vaig decidir penjar-hi alguns articles meus sobre temes polítics i la meva ponència de comerç de la SAC, entre d’altres, i vaig anar comentant en l’àmbit intern que calia tornar a activar la maquinària, però no m’han fet cas.
El fòrum va registrar 29 persones que es van donar d’alta el mateix 2004, quatre el 2005 i una sola el 4 setembre del 2006; en total, 34. Però la gran majoria no hi ha col·laborat ni amb un sol missatge, alguns hi han intervingut amb un, dos, tres, cinc, sis, set i catorze missatges, altres ni tan sols hi han posat el perfil ni el correu electrònic, ni la parròquia de residència, i s’han limitat a un sol nom d’usuari. Entre alguns ha guanyat l’opció d’accedir a blocs d’Internet sense un responsable legal, en què sovint poc es construeix, ja que en alguns l’objectiu majoritari és desprestigiar i crear confusió, utilitzant l’anonimat, les usurpacions d’identitat i les manipulacions dels missatges enviats, i si no agrada, l’esborren, i en què els pocs que de manera errònia s’atreveixen a signar amb el seu nom són insultats --ells, les seves famílies i els seus ideals--, però observo que les bones intencions tenen tendència a l'alça.
La web del comitè parroquial del PLA d'Escaldes es va fer per créixer, fins i tot s’ha recaptat algun afiliat nou i diversos comentaris. Com que el Partit Liberal va néixer a Escaldes-
Engordany, i independentment d'on pugui morir, potser valdria la pena plantejar la possibilitat que, aplicant una bona gestió, es creï un canal de debats oberts tot fent servir democràticament i amb respecte les noves tecnologies.
Així queda la possibilitat també de lluitar contra comportaments de certs blocs; tancar els ulls i assegurar que els blocs no són un punt d’opinió no és tampoc cert del tot, perquè els qui ho fan fins i tot des de l’anonimat però amb respecte són el perfecte reflex de totes les persones dels carrer... tancar totalment els ulls en els dos casos no és gens interessant.
Ara queda veure si els responsables de la web del comitè escaldenc opten directament per tancar-la, es congela com la del PLA, o són capaços de gestionar-la des d’una perspectiva humana i intel·ligent per aplicar a la xarxa una comunicació directa, fluida i clara.
22/12/2006
"La humiliació de l'intrusisme amb l'insult al català" Bon Dia 22-12-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Fa dies que una empresa forana ubicada al Canadà es passeja pels nostres carrers oferint a les empreses serveis a Internet, des d’un sistema de franquícia.
La directora de la “delegació” ubicada a Andorra, que no parla ni català, es permet el luxe que quan obté algun client amb sistemes d’oferir paquets de serveis millors que els dels empresaris andorrans, assegura ella, els contacta simpàticament oferint-los una entrevista per millorar la seva oferta perquè no perdin altres clients; es deu creure que disposar d’un diploma comprat a la franquícia ja la fa una veritable especialista en la matèria, amb permís d’insultar els veritables professionals andorrans.
Seguint les seves instruccions, un client seu ja és va quedar sense la web i els correus electrònics propis de la seva empresa penjada a la xarxa en plena temporada alta. ¿Qui ho va arreglar? L’empresa andorrana que l’havia perdut com a client.
Curiosament, l’altre dia rebo de tal franquícia un e-mail amb un comunicat sobre la nova web de l’associació Apapma (www.apapma.com)
La web, entre altres defectes, no obeeix en cap moment a les normes modernes de màrqueting ni té una navegació clara, al mateix temps que uns gràfics i un estil que podeu comprovar que fan mal als ulls. El copy © , de propietat està a nom de l’empresa franquiciadora. Els bons professionals andorrans d’Internet ja saben que tal ha d’anar a nom de l’empresa del client, al mateix que la propietat del nom del domini a Internet, el qual també en aquest cas va a nom de l’empresa franquiciada, perdent el client tots els poders de gestió en cas de conflicte amb l’empresa proveïdora, al mateix temps que quedar lligada a tota mena de serveis. Ho podeu comprovar a (www.nominalia.com). Això que dic és la legalitat, després que facin servir les paraules decoratives que vulguin per justificar el que s’ha fet amb una mala gestió o altres motius.
Ara entrem en el plat més fort, no només certes empreses estrangeres es permeten el luxe de fer el mencionat, sinó que com la nostra llengua oficial no els interessa, pengen les Webs a la xarxa amb un munt de faltes ortogràfiques, que a part de ser una deixadesa i un error denunciable, és directament una falta de respecte, un insult i una humiliació.
Estimats lectors, entreu al web de www.apapma.com ràpidament, abans que l’ha treguin o la modifiquin; jo m’ho he imprès tot per si de cas.
Comprovareu que TOT el que he mencionat tècnicament és cert, entreu a www.nominalia.com i cerqueu qui és el propietari legal del domini, amb això ja s’espavilarà Apapma, de fet no és el nostre problema, és la factura de confiar en qui no s’ha de fer, amb una empresa franquiciadora estrangera, possiblement per estalviar diners, ja veieu part del resultat, això no és estalvi.
I ara, el que Sí que ens afecta a tots els andorrans i usuaris de la llengua catalana. Observeu els greus errors d’ortografia:
“(Inicio, su contenido aquí, Pacte entre d’APAPMA, Su imagen aquí, logo am lletres, Dades peronals optatiu, Amb travall, Vui ser membre, Nom y Cognoms, Colabori, Sisplau, Qué tic que fer per ajudar?. , Frecuents, Prensa, Donacions Voluntarias...)”
Independent de que l’idioma de la cistella de la compra està barrejat amb el català, el castellà i l’anglès, algunes paraules són de matrius de programa inacabats. Si la feina no està feta professionalment no s’entrega, no és penja, i hi ha moltes més coses que farien interminable aquest comunicat.
Jo ja he exposat a uns familiars meus la reflexió que és donin de baixa de tal associació. És maco donar vida a qui en dóna, i en aquest cas tal associació possiblement ha estat una víctima més de l’intrusisme i el desconeixement d’Internet. Però, la víctima d’un atemptat contra el teixit empresarial de sempre és l’empresa andorrana i en aquest darrer punt li han donat vida a una empresa estrangera.
I el Govern d’Andorra s’hauria de plantejar no autoritzar l’obertura de certes empreses només a canvi de diners, exigir certificats que demostrin el coneixement d’una professió hauria de ser ja un fet real, i ara també podrem veure si la nova empenta d’iniciativa al català funciona realment o és d’estètica.
President de Calidae
La directora de la “delegació” ubicada a Andorra, que no parla ni català, es permet el luxe que quan obté algun client amb sistemes d’oferir paquets de serveis millors que els dels empresaris andorrans, assegura ella, els contacta simpàticament oferint-los una entrevista per millorar la seva oferta perquè no perdin altres clients; es deu creure que disposar d’un diploma comprat a la franquícia ja la fa una veritable especialista en la matèria, amb permís d’insultar els veritables professionals andorrans.
Seguint les seves instruccions, un client seu ja és va quedar sense la web i els correus electrònics propis de la seva empresa penjada a la xarxa en plena temporada alta. ¿Qui ho va arreglar? L’empresa andorrana que l’havia perdut com a client.
Curiosament, l’altre dia rebo de tal franquícia un e-mail amb un comunicat sobre la nova web de l’associació Apapma (www.apapma.com)
La web, entre altres defectes, no obeeix en cap moment a les normes modernes de màrqueting ni té una navegació clara, al mateix temps que uns gràfics i un estil que podeu comprovar que fan mal als ulls. El copy © , de propietat està a nom de l’empresa franquiciadora. Els bons professionals andorrans d’Internet ja saben que tal ha d’anar a nom de l’empresa del client, al mateix que la propietat del nom del domini a Internet, el qual també en aquest cas va a nom de l’empresa franquiciada, perdent el client tots els poders de gestió en cas de conflicte amb l’empresa proveïdora, al mateix temps que quedar lligada a tota mena de serveis. Ho podeu comprovar a (www.nominalia.com). Això que dic és la legalitat, després que facin servir les paraules decoratives que vulguin per justificar el que s’ha fet amb una mala gestió o altres motius.
Ara entrem en el plat més fort, no només certes empreses estrangeres es permeten el luxe de fer el mencionat, sinó que com la nostra llengua oficial no els interessa, pengen les Webs a la xarxa amb un munt de faltes ortogràfiques, que a part de ser una deixadesa i un error denunciable, és directament una falta de respecte, un insult i una humiliació.
Estimats lectors, entreu al web de www.apapma.com ràpidament, abans que l’ha treguin o la modifiquin; jo m’ho he imprès tot per si de cas.
Comprovareu que TOT el que he mencionat tècnicament és cert, entreu a www.nominalia.com i cerqueu qui és el propietari legal del domini, amb això ja s’espavilarà Apapma, de fet no és el nostre problema, és la factura de confiar en qui no s’ha de fer, amb una empresa franquiciadora estrangera, possiblement per estalviar diners, ja veieu part del resultat, això no és estalvi.
I ara, el que Sí que ens afecta a tots els andorrans i usuaris de la llengua catalana. Observeu els greus errors d’ortografia:
“(Inicio, su contenido aquí, Pacte entre d’APAPMA, Su imagen aquí, logo am lletres, Dades peronals optatiu, Amb travall, Vui ser membre, Nom y Cognoms, Colabori, Sisplau, Qué tic que fer per ajudar?. , Frecuents, Prensa, Donacions Voluntarias...)”
Independent de que l’idioma de la cistella de la compra està barrejat amb el català, el castellà i l’anglès, algunes paraules són de matrius de programa inacabats. Si la feina no està feta professionalment no s’entrega, no és penja, i hi ha moltes més coses que farien interminable aquest comunicat.
Jo ja he exposat a uns familiars meus la reflexió que és donin de baixa de tal associació. És maco donar vida a qui en dóna, i en aquest cas tal associació possiblement ha estat una víctima més de l’intrusisme i el desconeixement d’Internet. Però, la víctima d’un atemptat contra el teixit empresarial de sempre és l’empresa andorrana i en aquest darrer punt li han donat vida a una empresa estrangera.
I el Govern d’Andorra s’hauria de plantejar no autoritzar l’obertura de certes empreses només a canvi de diners, exigir certificats que demostrin el coneixement d’una professió hauria de ser ja un fet real, i ara també podrem veure si la nova empenta d’iniciativa al català funciona realment o és d’estètica.
President de Calidae
21/12/2006
"Reflexions" Diari d'Andorra 21-12-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
No em sento gens orgullós de l’enrenou que s’ha creat en l’afer de la petició de certs membres del comitè parroquial del PLA d’Escaldes-Engordany al Partit Liberal sobre sol·licitar la meva expulsió.
Públicament només sóc responsable de com actuo als mitjans de comunicació de legal circulació.
D’un article meu en què expressava el meu dolor a un mitjà de comunicació, posteriorment se’n va fer una notícia. La vida ha posat el reflex d’una situació a l’abast públic, això és així de natural.
En veure que uns escrits a Internet que se signaven en nom meu no eren suficients per actuar en contra meva, es va recórrer a alguns dels meus escrits de premsa i ara es nega.
Certs cacics que ocupen càrrecs polítics me la tenen jurada per sentir-se al·ludits en alguns dels meus escrits i els represento una molèstia personal.
Ells estaven desitjant la més mínima relliscada per part meva, i en assabentar-se de l’assumpte d’Internet van pressionar des de l’ombra per acusar-me, desprestigiar-me i aturar qualsevol aspiració política que jo pugui tenir, tot intentant enfonsar-me fins i tot en l’àmbit personal.
Si no m’han expulsat és per pressions polítiques i socials que els han caigut a sobre, de persones a qui vaig demanar de no intervenir al meu favor i que ho han fet amb tota la seva bona intenció, i d’altres sense ni tan sols dir-me res. Crec que jo tenia ganes de l’expulsió, però la meva obligació amb els que han estat al meu costat és ara donar-los les gràcies de tot cor, igual que als impulsors que van recollir signatures; no m’esperava tant, gràcies!
Aquest fet m’ha donat lliçons i he après molt. Ara situo més clarament qui són els meus veritables amics, els meus companys polítics i els meus enemics.
L’inoblidable Dotet, pare del nostre cònsol, forma part de les meves oracions per ajudar-lo en el trànsit pel món al qual tots anirem quan ens toqui, i deia: “On no hi vagis a guanyar, no hi vagis a perdre.” Però jo per a alguns em crec un salvador social, i per a la meva àvia materna, en pau descansi, jo era el seu heroi, i ara sap que ella n’era la meva.
El meu amic Eduard, que va ser conseller al comú d’Escaldes-Engordany, em va dir una vegada que són diferents els perfils de les persones que anaven a fer política: treballar per al poble fent feina, figurar, i protagonisme.
Jo, a part de ser un ciutadà més, fent una dècada en defensa de l’associanisme comercial, i preparant la meva marxa de la primera línia de Calidae, vaig creure en un partit polític, tot valorant la possibilitat de continuar ajudant de manera diferent el poble que admiro amb el que sé fer en comerç i empresa, i socialment vaig escollir el nostre futur en escoles bressol.
Evidentment que els meus escrits són opinions, però estan fets a la universitat de la vida, gastant molta energia i sabates trepitjant poble, cosa que molts dels que estan al poder ni han fet ni faran mai.
Senyor Canturri, la promesa electoral diu “donar obertura al capital estranger en tots els sectors actualment no presents” i el Govern ha fet una proposta contrària a la promesa i vol ampliar, estava amanit, ens han enganyat, i això tocaria proposar-ho en el programa vinent. Queda clar que no és una discrepància meva, llegeixi el programa electoral del 2005 del PLA. Jo no serveixo per defensar una mentida, alguns liberals sembla que sí.
Vostè parla d’injúries i insults. Si vol li faig arribar tots els meus articles públics, si en troba algun, ho demostra, es querella si vol i després parli més del compte; al representant de l’executiva ja li vaig donar articles en els quals expresso el meu malestar polític pels demostrables enganys electorals. Repeteixo, no són opinions meves, està escrit com a promesa al poble andorrà, però a vostès no els interessa tothom qui no hi combregui.
Exposar les meves opinions dins del partit, tal com vostè diu que tinc dret, ja m’ha costat formar part d’una notícia i una roda de premsa.
Em diu que m’aconsella reflexionar. Jo a vostè no li he demanat cap consell, ni ho faria amb qui tingui com a ídol polític el senyor Toni Blair, ni a algú que en algun sopar liberal de joves hagi dit que no parléssim del problema de l’habitatge perquè és constructor, ja sap a qui em refereixo en els dos casos, és cert senyor Canturri? I fa que hi reflexiono des del 27 d’agost del 1969, segurament nou mesos abans també ho feia però no ho recordo. Vostès si que haurien de reflexionar sobre a qui se li hauria d’exposar que dimiteixi i avanci les eleccions generals. Vostè m’ofereix les portes del partit per quedar-me callat per a la comoditat dels perdedors electorals i els mentiders oficials, o que marxi. El seu comportament m’ha recordat alguns residents d’èpoques anteriors, que van ser víctimes de paraules com ara “si no estàs content tens dues fronteres per marxar al teu país”. Li torno a recordar que vostès estan donant suport a enganys electorals. Jo estic al comitè parroquial, al mateix que estava el secretari i bon amic Jordi Rubia, i per culpa de la manera de fer del partit ha marxat, com molts altres faran. Fent feina de pont comunicatiu entre ciutadans i càrrecs electes, atreia el vot ciutadà abans que m’adonés que ens havien enganyat i creava il·lusió de futur i adeptes.
Potser abans de parlar amb la premsa vostè ho hauria hagut de fer amb mi mateix i els representants del comitè escaldenc, jo ja ho havia fet amb ells, però com tot està sempre amanit i en aquest cas no han pogut sortir-se amb la seva se’ls ha vist una vegada més com són.
Per cert, a les ponències de la SAC sobre el futur del comerç a Andorra el Partit Liberal d’Andorra va brillar per la seva absència. Ja s’ha vist el que els interessa el futur i per aquest tema no han fet cap roda de premsa i és un tema de vital importància. Ara, a pronosticar la fi dels basars tradicionals sí que algú s’hi va atrevir, a assistir a escoltar-nos no. Jo sí que hi era, com a espectador i com a ponent.
I per acabar, i tornant al Dot Martí, en pau descansi, reflexionin vostès senyors del Partit Liberal d’Andorra, sobre una frase que ell va dir i recordo, perquè ell és de les grans persones a qui val la pena mencionar a causa de la petjada que ha deixat al nostre poble, i vostès no han fet res perquè se’ls pugui recordar en el futur, i menys si continuen amb aquesta posició: “El Partit Liberal d’Andorra va néixer a Escaldes-Engordany i morirà a Escaldes-Engordany.”
Públicament només sóc responsable de com actuo als mitjans de comunicació de legal circulació.
D’un article meu en què expressava el meu dolor a un mitjà de comunicació, posteriorment se’n va fer una notícia. La vida ha posat el reflex d’una situació a l’abast públic, això és així de natural.
En veure que uns escrits a Internet que se signaven en nom meu no eren suficients per actuar en contra meva, es va recórrer a alguns dels meus escrits de premsa i ara es nega.
Certs cacics que ocupen càrrecs polítics me la tenen jurada per sentir-se al·ludits en alguns dels meus escrits i els represento una molèstia personal.
Ells estaven desitjant la més mínima relliscada per part meva, i en assabentar-se de l’assumpte d’Internet van pressionar des de l’ombra per acusar-me, desprestigiar-me i aturar qualsevol aspiració política que jo pugui tenir, tot intentant enfonsar-me fins i tot en l’àmbit personal.
Si no m’han expulsat és per pressions polítiques i socials que els han caigut a sobre, de persones a qui vaig demanar de no intervenir al meu favor i que ho han fet amb tota la seva bona intenció, i d’altres sense ni tan sols dir-me res. Crec que jo tenia ganes de l’expulsió, però la meva obligació amb els que han estat al meu costat és ara donar-los les gràcies de tot cor, igual que als impulsors que van recollir signatures; no m’esperava tant, gràcies!
Aquest fet m’ha donat lliçons i he après molt. Ara situo més clarament qui són els meus veritables amics, els meus companys polítics i els meus enemics.
L’inoblidable Dotet, pare del nostre cònsol, forma part de les meves oracions per ajudar-lo en el trànsit pel món al qual tots anirem quan ens toqui, i deia: “On no hi vagis a guanyar, no hi vagis a perdre.” Però jo per a alguns em crec un salvador social, i per a la meva àvia materna, en pau descansi, jo era el seu heroi, i ara sap que ella n’era la meva.
El meu amic Eduard, que va ser conseller al comú d’Escaldes-Engordany, em va dir una vegada que són diferents els perfils de les persones que anaven a fer política: treballar per al poble fent feina, figurar, i protagonisme.
Jo, a part de ser un ciutadà més, fent una dècada en defensa de l’associanisme comercial, i preparant la meva marxa de la primera línia de Calidae, vaig creure en un partit polític, tot valorant la possibilitat de continuar ajudant de manera diferent el poble que admiro amb el que sé fer en comerç i empresa, i socialment vaig escollir el nostre futur en escoles bressol.
Evidentment que els meus escrits són opinions, però estan fets a la universitat de la vida, gastant molta energia i sabates trepitjant poble, cosa que molts dels que estan al poder ni han fet ni faran mai.
Senyor Canturri, la promesa electoral diu “donar obertura al capital estranger en tots els sectors actualment no presents” i el Govern ha fet una proposta contrària a la promesa i vol ampliar, estava amanit, ens han enganyat, i això tocaria proposar-ho en el programa vinent. Queda clar que no és una discrepància meva, llegeixi el programa electoral del 2005 del PLA. Jo no serveixo per defensar una mentida, alguns liberals sembla que sí.
Vostè parla d’injúries i insults. Si vol li faig arribar tots els meus articles públics, si en troba algun, ho demostra, es querella si vol i després parli més del compte; al representant de l’executiva ja li vaig donar articles en els quals expresso el meu malestar polític pels demostrables enganys electorals. Repeteixo, no són opinions meves, està escrit com a promesa al poble andorrà, però a vostès no els interessa tothom qui no hi combregui.
Exposar les meves opinions dins del partit, tal com vostè diu que tinc dret, ja m’ha costat formar part d’una notícia i una roda de premsa.
Em diu que m’aconsella reflexionar. Jo a vostè no li he demanat cap consell, ni ho faria amb qui tingui com a ídol polític el senyor Toni Blair, ni a algú que en algun sopar liberal de joves hagi dit que no parléssim del problema de l’habitatge perquè és constructor, ja sap a qui em refereixo en els dos casos, és cert senyor Canturri? I fa que hi reflexiono des del 27 d’agost del 1969, segurament nou mesos abans també ho feia però no ho recordo. Vostès si que haurien de reflexionar sobre a qui se li hauria d’exposar que dimiteixi i avanci les eleccions generals. Vostè m’ofereix les portes del partit per quedar-me callat per a la comoditat dels perdedors electorals i els mentiders oficials, o que marxi. El seu comportament m’ha recordat alguns residents d’èpoques anteriors, que van ser víctimes de paraules com ara “si no estàs content tens dues fronteres per marxar al teu país”. Li torno a recordar que vostès estan donant suport a enganys electorals. Jo estic al comitè parroquial, al mateix que estava el secretari i bon amic Jordi Rubia, i per culpa de la manera de fer del partit ha marxat, com molts altres faran. Fent feina de pont comunicatiu entre ciutadans i càrrecs electes, atreia el vot ciutadà abans que m’adonés que ens havien enganyat i creava il·lusió de futur i adeptes.
Potser abans de parlar amb la premsa vostè ho hauria hagut de fer amb mi mateix i els representants del comitè escaldenc, jo ja ho havia fet amb ells, però com tot està sempre amanit i en aquest cas no han pogut sortir-se amb la seva se’ls ha vist una vegada més com són.
Per cert, a les ponències de la SAC sobre el futur del comerç a Andorra el Partit Liberal d’Andorra va brillar per la seva absència. Ja s’ha vist el que els interessa el futur i per aquest tema no han fet cap roda de premsa i és un tema de vital importància. Ara, a pronosticar la fi dels basars tradicionals sí que algú s’hi va atrevir, a assistir a escoltar-nos no. Jo sí que hi era, com a espectador i com a ponent.
I per acabar, i tornant al Dot Martí, en pau descansi, reflexionin vostès senyors del Partit Liberal d’Andorra, sobre una frase que ell va dir i recordo, perquè ell és de les grans persones a qui val la pena mencionar a causa de la petjada que ha deixat al nostre poble, i vostès no han fet res perquè se’ls pugui recordar en el futur, i menys si continuen amb aquesta posició: “El Partit Liberal d’Andorra va néixer a Escaldes-Engordany i morirà a Escaldes-Engordany.”
18/12/2006
"La difícil tasca d'opinar" Més Andorra 18-12-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Quan Àlvar Valls em va oferir col·laborar a una columna del Més Andorra, em va exposar un objectiu, que aquest mitjà de comunicació esdevingués líder d’opinió.
Hi ha lectors que, a més de llegir l’actualitat, valoren el contingut variat d’articles d’opinió. Uns ho fan per informar-se, altres per vigilar. Els seguidors ja saben quin columnista hi diu la seva el dia determinat de la setmana. Hi ha fidels que llegeixen exclusivament el que escriu algú en concret.
La tasca no és fàcil. Jo sempre escric amb claredat i amb el cor, i si el contingut és interessant és crea opinió i s’obre debat; i si és per denunciar algun fet, a vegades es respon amb mètodes covards: la resposta assessorada, la prepotència o el silenci.
Rebo comentaris sobre la tasca; em feliciten per la valentia de signar, em titllen de buscar protagonisme, he estat amenaçat i m’he creat enveges i enemics per expressar-me com més m’agrada fer-ho, per escrit. Mai un article pot agradar a tothom, però puc assegurar que sempre escric amb bona intenció, conscient que tot queda arxivat, -les paraules se les emporta el vent-, i estic obert al diàleg verbal.
Jo ja escrivia a butlletins escolars, als anys 1988 i 1989 vaig publicar dos llibres. Fa anys que col·laboro en mitjans de comunicació amb articles d’opinió sobre societat, comerç, política...
Felicito els altres columnistes i animo els ciutadans a escriure. No val el “copiar-enganxar-amanir” d’altres mitjans; el que es publica ha de ser de segada pròpia.
No s’ha de confondre periodista amb columnista d’opinió; els primers també els admiro, més quan en algun mitjà estan sotmesos al xantatge publicitari o polític.
Proposo des de aquestes línies que el Més Andorra organitzi anualment la Gala del columnista d’opinió de l’any, premiant els millors en debats de les diferents orientacions: societat, polítiques, humanes...
Amic Àlvar, gràcies a tu, als columnistes i als lectors, ho hem aconseguit!
Hi ha lectors que, a més de llegir l’actualitat, valoren el contingut variat d’articles d’opinió. Uns ho fan per informar-se, altres per vigilar. Els seguidors ja saben quin columnista hi diu la seva el dia determinat de la setmana. Hi ha fidels que llegeixen exclusivament el que escriu algú en concret.
La tasca no és fàcil. Jo sempre escric amb claredat i amb el cor, i si el contingut és interessant és crea opinió i s’obre debat; i si és per denunciar algun fet, a vegades es respon amb mètodes covards: la resposta assessorada, la prepotència o el silenci.
Rebo comentaris sobre la tasca; em feliciten per la valentia de signar, em titllen de buscar protagonisme, he estat amenaçat i m’he creat enveges i enemics per expressar-me com més m’agrada fer-ho, per escrit. Mai un article pot agradar a tothom, però puc assegurar que sempre escric amb bona intenció, conscient que tot queda arxivat, -les paraules se les emporta el vent-, i estic obert al diàleg verbal.
Jo ja escrivia a butlletins escolars, als anys 1988 i 1989 vaig publicar dos llibres. Fa anys que col·laboro en mitjans de comunicació amb articles d’opinió sobre societat, comerç, política...
Felicito els altres columnistes i animo els ciutadans a escriure. No val el “copiar-enganxar-amanir” d’altres mitjans; el que es publica ha de ser de segada pròpia.
No s’ha de confondre periodista amb columnista d’opinió; els primers també els admiro, més quan en algun mitjà estan sotmesos al xantatge publicitari o polític.
Proposo des de aquestes línies que el Més Andorra organitzi anualment la Gala del columnista d’opinió de l’any, premiant els millors en debats de les diferents orientacions: societat, polítiques, humanes...
Amic Àlvar, gràcies a tu, als columnistes i als lectors, ho hem aconseguit!
14/12/2006
"Aventura o realitat...?" Diari d'Andorra 14-12-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
L’altre dia va sortir publicat el meu escrit “Llàgrimes innocents”, on explicava un tema.
Dues de les persones que assistien al “Tribunal de Corts Pla-Comitè Parroquial”, en què se’m va comunicar que es presentaria a l’executiva del Partit Liberal la meva expulsió per fer ús de la meva llibertat d’expressió i per un tema sense proves penjat en un bloc d’Internet dels milions que hi ha, van venir a veure’m.
La primera persona em va comentar que no estava d’acord amb el que volien fer-me i que la setmana vinent presentaria la dimissió com a membre del comitè del PLA d’Escaldes-Engordany. I que l’any vinent es plantejaria la baixa definitiva del partit, que a ell també li havia prohibit publicar res que no estigués d’acord amb el Govern, i que li havien ensenyat un apartat dels estatuts on l’obligació del silenci estava prevista de manera molt clara.
L’altra persona em va dir que ell posava abans la defensa del partit per un bé nacional que no pas l’amistat, però em reconeixia que s’havia precipitat en no haver parlat amb mi personalment abans de convocar cap reunió extraordinària. Li agraeixo la reflexió, malgrat el mal ja està fet. No sóc rancorós i tinc molta memòria.
Se’m va proposar convocar una reunió, en la qual podia exposar el meu interès a continuar com a afiliat al partit. Vaig respondre que estava al dia de la quota anyal i que no havia sol·licitat cap baixa. Esperava a veure què els contestaria l’executiva, si realment ho feia. Em van donar per fet que estava tot controlat.
He rebut trucades d’amics, coneguts, polítics, expolítics... L’altre dia em van aturar per Escaldes un grup de persones que m’esperaven ja que coneixien el meu trajecte habitual. Volien comentar el tema i donar-me les seves opinions, totes a favor meu. Em van manifestar que, depenent del que passés, ells es donarien de baixa, que no volien estar afiliats en un partit polític que obre fissures per enfonsar-se. I que, a més, van de sobrats i pretenen expulsar un nano a qui coneixen per coses bones. Fins i tot al famós bloc d’Internet van estar dos dies donant-me suport i comentant el tema. Des d’aquí, gràcies públiques a tots. A la Façana de l’Art, on assisteixo totes les nits que puc, també m’esperaven persones que em van exposar les seves opinions. Vaig parlar amb un dels pocs consellers a qui li fa il·lusió assistir al calendari d’advent, tal com vaig publicar en un escrit anterior, i amb la nostra excònsol, amb qui tants assumptes havíem treballat junts per al bé de la parròquia, vam arribar a llegir l’article allà mateix.
Ara queda esperar si tot formarà part d’una aventura fanfarrona a què m’han sotmès els “4 genets de l’apocalipsi” o si formarà part del film “El bueno, el feo y el malo”. O si “Els 7 magnífics” m’expulsaran perquè el “Dúo Dinámico” pugui continuar, l’un amb molta xuleria a l’hora d’amenaçar i pronosticar la fi de tot el petit comerç d’Andorra, i l’altre anar sumant la cistella de mentides electorals des de una altra galàxia -amb alguns dels qui han perdut les principals eleccions democràtiques-. I pel que fa a tu, estimat Claudi, sempre tindré present el teu gest d’encoratjament.
Dues de les persones que assistien al “Tribunal de Corts Pla-Comitè Parroquial”, en què se’m va comunicar que es presentaria a l’executiva del Partit Liberal la meva expulsió per fer ús de la meva llibertat d’expressió i per un tema sense proves penjat en un bloc d’Internet dels milions que hi ha, van venir a veure’m.
La primera persona em va comentar que no estava d’acord amb el que volien fer-me i que la setmana vinent presentaria la dimissió com a membre del comitè del PLA d’Escaldes-Engordany. I que l’any vinent es plantejaria la baixa definitiva del partit, que a ell també li havia prohibit publicar res que no estigués d’acord amb el Govern, i que li havien ensenyat un apartat dels estatuts on l’obligació del silenci estava prevista de manera molt clara.
L’altra persona em va dir que ell posava abans la defensa del partit per un bé nacional que no pas l’amistat, però em reconeixia que s’havia precipitat en no haver parlat amb mi personalment abans de convocar cap reunió extraordinària. Li agraeixo la reflexió, malgrat el mal ja està fet. No sóc rancorós i tinc molta memòria.
Se’m va proposar convocar una reunió, en la qual podia exposar el meu interès a continuar com a afiliat al partit. Vaig respondre que estava al dia de la quota anyal i que no havia sol·licitat cap baixa. Esperava a veure què els contestaria l’executiva, si realment ho feia. Em van donar per fet que estava tot controlat.
He rebut trucades d’amics, coneguts, polítics, expolítics... L’altre dia em van aturar per Escaldes un grup de persones que m’esperaven ja que coneixien el meu trajecte habitual. Volien comentar el tema i donar-me les seves opinions, totes a favor meu. Em van manifestar que, depenent del que passés, ells es donarien de baixa, que no volien estar afiliats en un partit polític que obre fissures per enfonsar-se. I que, a més, van de sobrats i pretenen expulsar un nano a qui coneixen per coses bones. Fins i tot al famós bloc d’Internet van estar dos dies donant-me suport i comentant el tema. Des d’aquí, gràcies públiques a tots. A la Façana de l’Art, on assisteixo totes les nits que puc, també m’esperaven persones que em van exposar les seves opinions. Vaig parlar amb un dels pocs consellers a qui li fa il·lusió assistir al calendari d’advent, tal com vaig publicar en un escrit anterior, i amb la nostra excònsol, amb qui tants assumptes havíem treballat junts per al bé de la parròquia, vam arribar a llegir l’article allà mateix.
Ara queda esperar si tot formarà part d’una aventura fanfarrona a què m’han sotmès els “4 genets de l’apocalipsi” o si formarà part del film “El bueno, el feo y el malo”. O si “Els 7 magnífics” m’expulsaran perquè el “Dúo Dinámico” pugui continuar, l’un amb molta xuleria a l’hora d’amenaçar i pronosticar la fi de tot el petit comerç d’Andorra, i l’altre anar sumant la cistella de mentides electorals des de una altra galàxia -amb alguns dels qui han perdut les principals eleccions democràtiques-. I pel que fa a tu, estimat Claudi, sempre tindré present el teu gest d’encoratjament.
13/12/2006
"Andosins" Periòdic d'Andorra 13-12-2006 Acudit dedicat a Tomàs Pascual Casabosch i al Comitè parroquial del Pla d'Escaldes-Engordany
(Periòdic d'Andorra 13-12-2006 Acudit Andosins Tomàs-Pla)
11/12/2006
"Sigues feliç, petit Abel!" Més Andorra 11-12-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
En una botiga de joguines d’Escaldes-Engordany vaig comprar al meu fill un «Neng». A mi aquest personatge m’ha fet riure molt, però com a ninot sembla que al meu petit no li fa gràcia; vaja, que ni se’l mira. Al sortir de la botiga, hi havia un nen que tenia una rabieta i plorava. La mare li deia: «No puc, fill; no ploris, la mama te’l comprarà quan cobri». La pobra criatura evidentment no ho entenia. Em vaig abaixar a l’alçada del petit, i al demanar-li el seu nom, em va dir sufocat i plorant, «Abel».
Li vaig preguntar: «I què li passa a l’Abel sent tan maco...?», i, sota l’atenta mirada de la mare, em va assenyalar un «Furby» de l’aparador. La mare, molt agradable, em deia que els nens ho volen tot, i que no entenen que no pot ser. Li vaig respondre que les criatures no saben que estem en una societat on res és fàcil. Em vaig alçar, i oferint la meva mà al petit Abel li vaig dir: «Vine amb mi, et compro el Furby».
Després que la seva mare em digués que sentia vergonya i jo de convèncer-la que em venia de gust que el petit tingués el seu ninot, ell l’abraçava com amb por que li marxés. A més, li vaig dir que la seva mare quan cobrés em tornaria els diners, per a fer-la sentir part del regal. Ara, no va haver-hi manera que s’acceptés tal argument. La mare va dir al petit que em donés les gràcies i un petó, me’l va fer tímid però sentit, jo li vaig tornar abraçant-lo.
Ja et vaig dir, mama de l’Abel, que sobretot agafessis un Més Andorra aquest dilluns; aquest és el meu veritable regal, aquest article, per a tu i per a l’Abel; has vist que important que ets que surts a la premsa bonic Abel?
Abel, quan ja ens havíem acomiadat, i a les poques passes em vaig girar a mirar-te i vas aixecar el braç movent i ensenyant-me orgullós la teva nova joguina, em vas fer posar content. Sigues molt feliç, petit Abel...!!!
Li vaig preguntar: «I què li passa a l’Abel sent tan maco...?», i, sota l’atenta mirada de la mare, em va assenyalar un «Furby» de l’aparador. La mare, molt agradable, em deia que els nens ho volen tot, i que no entenen que no pot ser. Li vaig respondre que les criatures no saben que estem en una societat on res és fàcil. Em vaig alçar, i oferint la meva mà al petit Abel li vaig dir: «Vine amb mi, et compro el Furby».
Després que la seva mare em digués que sentia vergonya i jo de convèncer-la que em venia de gust que el petit tingués el seu ninot, ell l’abraçava com amb por que li marxés. A més, li vaig dir que la seva mare quan cobrés em tornaria els diners, per a fer-la sentir part del regal. Ara, no va haver-hi manera que s’acceptés tal argument. La mare va dir al petit que em donés les gràcies i un petó, me’l va fer tímid però sentit, jo li vaig tornar abraçant-lo.
Ja et vaig dir, mama de l’Abel, que sobretot agafessis un Més Andorra aquest dilluns; aquest és el meu veritable regal, aquest article, per a tu i per a l’Abel; has vist que important que ets que surts a la premsa bonic Abel?
Abel, quan ja ens havíem acomiadat, i a les poques passes em vaig girar a mirar-te i vas aixecar el braç movent i ensenyant-me orgullós la teva nova joguina, em vas fer posar content. Sigues molt feliç, petit Abel...!!!
08/12/2006
"Llàgrimes innocents" Diari d'Andorra 08-12-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Dimarts passat a la tarda el meu fill petit de menys d’un any va plorar perquè va notar que jo, el seu pare, amb un to de veu neguitós, li explicava a la seva mare una situació que he viscut injusta... els culpables ja es trobaran en el seu pas per la vida amb allò que en l’àmbit personal han provocat...
Ara són passades les sis del matí quan escric aquestes línies i el que no em deixa dormir no són precisament les hipotètiques acusacions de certs companys de partit sobre el que es van trobar escrit en un bloc d’Internet, o dir-me que jo no he de fer declaracions públiques, i ni tan sols la propera petició d’expulsió que m’han advertit que formularan a l’executiva per fer ús de la meva llibertat d’expressió –tan prevista a la nostra Constitució– en dir que no estic content dels enganys electorals de certes persones electes. Si no dormo és a causa de l’acte d’alta traïció de la persona sobre qui jo he publicat sempre que adoro i aprecio com a amic, i sempre li he estat fidel. Per tenir amics així crec que seria menys perillós fer de kamikaze en qualsevol guerra.
A part que se’m va amenaçar de posar-me “denúncies” legals, se’m va comentar que potser em penso que sóc el més llest pel fet d’escriure a la premsa, em van dir que “ningú es imprescindible” i que jo no sóc el “salvador” de ningú, i se’m va “advertir” que en el consell de ministres vinent es comentaria l’existència d’un bloc a Internet. Espero que això últim sigui una fanfarronada perquè a tots els països del món existeixen aquests blocs, i són necessaris, i els veritables polítics no s’hi fiquen, ja que normalment s’actua des de l’anonimat més covard, i crec que l’únic lloc adequat per a les tribunes obertes signades pels ciutadans és la premsa, ràdio i televisió.
He trucat al meu amic Eduard, el qual m’ha donat bons consells i malgrat que no els puc seguir tots ho agraeixo ara i per sempre. Després, a part de comentar la situació a persones també de la meva confiança, he contactat amb el meu cònsol, el qual s’ha sorprès que ara alguns membres del comitè parroquial del PLA d’Escaldes-Engordany actuïn com a Tribunal de Corts. A ell ja l’havien convidat a assistir a l’exposició de la meva execució política... però evidentment sent ell un veritable polític no hi va anar.
El cònsol, sorprès, de seguida em va preguntar quin problema tenen els meus escrits, i s’oferia a intervenir en el tema, però, evidentment, jo agraint-li el seu noble gest, li vaig dir que el trucava com a amic, no com a polític, que només li volia fer veure el que ens podríem esperar amb alguns dels grans aprenents de politiquets que tenim al país... i que vull viure el que lliurement decidirà l’executiva sense cap influència. Si realment se m’expulsa, faré dotzenes de fotocòpies a color del comunicat i sempre portaré una còpia dins el meu passaport com a salconduit per a qui sap què... Espero intrigat la decisió, mentre guardo l’escrit per a quan el meu fill tingui els seus 18 anys i vulgui exercir el seu lliure dret a vot, i pugui comparar la meva època amb la seva, que espero que sigui millor. Ara, amb el que li hauré d’explicar, ja veieu el que sembren alguns hereus del caciquisme a anys vista.
Ara són passades les sis del matí quan escric aquestes línies i el que no em deixa dormir no són precisament les hipotètiques acusacions de certs companys de partit sobre el que es van trobar escrit en un bloc d’Internet, o dir-me que jo no he de fer declaracions públiques, i ni tan sols la propera petició d’expulsió que m’han advertit que formularan a l’executiva per fer ús de la meva llibertat d’expressió –tan prevista a la nostra Constitució– en dir que no estic content dels enganys electorals de certes persones electes. Si no dormo és a causa de l’acte d’alta traïció de la persona sobre qui jo he publicat sempre que adoro i aprecio com a amic, i sempre li he estat fidel. Per tenir amics així crec que seria menys perillós fer de kamikaze en qualsevol guerra.
A part que se’m va amenaçar de posar-me “denúncies” legals, se’m va comentar que potser em penso que sóc el més llest pel fet d’escriure a la premsa, em van dir que “ningú es imprescindible” i que jo no sóc el “salvador” de ningú, i se’m va “advertir” que en el consell de ministres vinent es comentaria l’existència d’un bloc a Internet. Espero que això últim sigui una fanfarronada perquè a tots els països del món existeixen aquests blocs, i són necessaris, i els veritables polítics no s’hi fiquen, ja que normalment s’actua des de l’anonimat més covard, i crec que l’únic lloc adequat per a les tribunes obertes signades pels ciutadans és la premsa, ràdio i televisió.
He trucat al meu amic Eduard, el qual m’ha donat bons consells i malgrat que no els puc seguir tots ho agraeixo ara i per sempre. Després, a part de comentar la situació a persones també de la meva confiança, he contactat amb el meu cònsol, el qual s’ha sorprès que ara alguns membres del comitè parroquial del PLA d’Escaldes-Engordany actuïn com a Tribunal de Corts. A ell ja l’havien convidat a assistir a l’exposició de la meva execució política... però evidentment sent ell un veritable polític no hi va anar.
El cònsol, sorprès, de seguida em va preguntar quin problema tenen els meus escrits, i s’oferia a intervenir en el tema, però, evidentment, jo agraint-li el seu noble gest, li vaig dir que el trucava com a amic, no com a polític, que només li volia fer veure el que ens podríem esperar amb alguns dels grans aprenents de politiquets que tenim al país... i que vull viure el que lliurement decidirà l’executiva sense cap influència. Si realment se m’expulsa, faré dotzenes de fotocòpies a color del comunicat i sempre portaré una còpia dins el meu passaport com a salconduit per a qui sap què... Espero intrigat la decisió, mentre guardo l’escrit per a quan el meu fill tingui els seus 18 anys i vulgui exercir el seu lliure dret a vot, i pugui comparar la meva època amb la seva, que espero que sigui millor. Ara, amb el que li hauré d’explicar, ja veieu el que sembren alguns hereus del caciquisme a anys vista.
04/12/2006
"El calendari d'advent" Més Andorra 04-12-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Divendres passat es va inaugurar, a la Façana de l’Art d’Escaldes-Engordany, el calendari d’advent, amb el sorteig diari de quadres d’artistes del nostre país. Quan s’acosta el darrer mes de l’any, ja es troba a faltar aquest acte. Dies abans, i fins al dia 24, hi col·laboro portant a la butxaca un talonari de butlletes, que ensenyo i explico que pel mòdic preu de 5 euros la mateixa butlleta participa fins al darrer dia en un sorteig que qui sap si podria ser també una gran inversió econòmica.
Fa una dècada que l’ambient que allà es troba és molt especial; ja ho va dir l’Anna Garcia, del Comú, al principi del «tret de sortida»: «Veig moltes cares conegudes de sempre», i per aquest motiu aquest any s’obsequia els assistents amb un sorteig extraordinari d’un petit regal.
Entre altres persones, al públic hi havia la nostra inoblidable excònsol Lydia Magallon, l’expresident de Proturisme, Jordi Rubia; el Jacob de Cultura, la consellera de Socials, Trini Marín, que hi assisteix d’anys enrere quan encara no era electa, i diversos ciutadans escaldencs, d’altres parròquies i alguns turistes.
Els consellers actuals que hi assisteixen no els anomeno perquè crec que han de ser-hi i per això hi van a torns; però qualsevol observador que compari els honorables als darrers anys amb ara, ja s’adona de qui són els veritables seguidors.
Aquest acte arreplega des dels més petits fins als més grans: els primers fan de «mà innocent» a l’urna mentre tota la resta espera el nom del guanyador per aplaudir i felicitar-lo.
Superant el fred, amb dolces orelletes, pastes i moscatell, es va saludant i xerrant amb les persones, i ja començant a desitjar bones festes, tot comentant fets del nostre poble i de la nostra gent. Això ens fa mantenir els nostres costums i ser-ne nosaltres mateixos els protagonistes, i amb la il·lusió que el nom del guanyador sigui per als nostres, tot col·laborant amb la cultura del país.
Animeu-vos a venir!
Fa una dècada que l’ambient que allà es troba és molt especial; ja ho va dir l’Anna Garcia, del Comú, al principi del «tret de sortida»: «Veig moltes cares conegudes de sempre», i per aquest motiu aquest any s’obsequia els assistents amb un sorteig extraordinari d’un petit regal.
Entre altres persones, al públic hi havia la nostra inoblidable excònsol Lydia Magallon, l’expresident de Proturisme, Jordi Rubia; el Jacob de Cultura, la consellera de Socials, Trini Marín, que hi assisteix d’anys enrere quan encara no era electa, i diversos ciutadans escaldencs, d’altres parròquies i alguns turistes.
Els consellers actuals que hi assisteixen no els anomeno perquè crec que han de ser-hi i per això hi van a torns; però qualsevol observador que compari els honorables als darrers anys amb ara, ja s’adona de qui són els veritables seguidors.
Aquest acte arreplega des dels més petits fins als més grans: els primers fan de «mà innocent» a l’urna mentre tota la resta espera el nom del guanyador per aplaudir i felicitar-lo.
Superant el fred, amb dolces orelletes, pastes i moscatell, es va saludant i xerrant amb les persones, i ja començant a desitjar bones festes, tot comentant fets del nostre poble i de la nostra gent. Això ens fa mantenir els nostres costums i ser-ne nosaltres mateixos els protagonistes, i amb la il·lusió que el nom del guanyador sigui per als nostres, tot col·laborant amb la cultura del país.
Animeu-vos a venir!
02/12/2006
"L'STA" Periòdic d'Andorra 02-12-2006 Societat: Tomàs Pascual Casabosch
L’STA continua amb la dinàmica de sempre: que no funcionin correctament les connexions a internet que més es necessiten. Si voleu navegar per webs amb llenguatges senzills, html, jpg..., cap problema, però si havíeu de navegar dijous passat, durant tot el dia, per webs on calia omplir i enviar formularis, treballar amb programes ftp per actualitzar pàgines..., no hi havia manera.
Ens vam trucar diversos professionals per comentar que si tot no hagués de passar pels incompetents de l’STA en matèria d’internet, no passarien aquests fets. Dijous vaig trucar al 115 per tercera vegada i em van dir que no trobaven la font del problema; mentrestant, nosaltres sense poder treballar.
El director de l’STA deu estar dirigint tranquil·lament la seva empresa privada des de les línies telefòniques de la parapública.
Ens vam trucar diversos professionals per comentar que si tot no hagués de passar pels incompetents de l’STA en matèria d’internet, no passarien aquests fets. Dijous vaig trucar al 115 per tercera vegada i em van dir que no trobaven la font del problema; mentrestant, nosaltres sense poder treballar.
El director de l’STA deu estar dirigint tranquil·lament la seva empresa privada des de les línies telefòniques de la parapública.
27/11/2006
"Obertura econòmica" Més Andorra 27-11-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
«Donarem obertura al capital estranger fins al 100% en tots els sectors actualment no presents en l'aparell productiu Andorra»
La promesa està en el Programa electoral 2005 del Partit Liberal d’Andorra, apartat «2 Economia i finances, equipaments i serveis» al «2.1 Andorra, una economia amb energia renovada» a «Propostes».
També es pot consultar a la pàgina web:
http://www.partitliberal.ad
Amb els empresaris amb dret a vot i tendència liberal que he parlat, van creure que aquest apartat era innovador, alguns eren una mica desconfiats, però com que no els perjudicava en les seves activitats i es volia ser oberts, van votar el partit en qui confiaven. Ara resulta que l’obertura ha de ser per a tots els sectors, però a causa de les pressions que estan rebent els «liants», semblaria que es podria fer amb temps, independentment de la pressa amb què alguns polítics volen accelerar el procés. Els dits votants van ser enganyats!; sempre he dit que l’obertura es limités només a la promesa, i, si a les properes eleccions el PLA creu necessari, una obertura total doncs que ho proposin al programa electoral vinent i que ho voti qui hi cregui.
Unes declaracions del cap de Govern quan era candidat asseguraven que mai tindria al seu equip ministres que hagin perdut les eleccions. Si els comptes no em fallen n’hi han tres actualment; això es considera una mentida. Es va votar a un color determinat, i ara es fan pactes per donar cadires ministerials, això es infidelitat als ideals.
Potser les lleis bàsiques com la del pressupost haurien de prosperar de manera
obligada i així no caldria majoria, i si no es pot governar, millor seria convocar eleccions anticipades.
Tot això provoca el meu descontentament i puc crear confusió amb els meus articles, la qual cosa no vol dir que pugui elogiar les persones que sí que treballen en allò del que varen prometre.
La promesa està en el Programa electoral 2005 del Partit Liberal d’Andorra, apartat «2 Economia i finances, equipaments i serveis» al «2.1 Andorra, una economia amb energia renovada» a «Propostes».
També es pot consultar a la pàgina web:
http://www.partitliberal.ad
Amb els empresaris amb dret a vot i tendència liberal que he parlat, van creure que aquest apartat era innovador, alguns eren una mica desconfiats, però com que no els perjudicava en les seves activitats i es volia ser oberts, van votar el partit en qui confiaven. Ara resulta que l’obertura ha de ser per a tots els sectors, però a causa de les pressions que estan rebent els «liants», semblaria que es podria fer amb temps, independentment de la pressa amb què alguns polítics volen accelerar el procés. Els dits votants van ser enganyats!; sempre he dit que l’obertura es limités només a la promesa, i, si a les properes eleccions el PLA creu necessari, una obertura total doncs que ho proposin al programa electoral vinent i que ho voti qui hi cregui.
Unes declaracions del cap de Govern quan era candidat asseguraven que mai tindria al seu equip ministres que hagin perdut les eleccions. Si els comptes no em fallen n’hi han tres actualment; això es considera una mentida. Es va votar a un color determinat, i ara es fan pactes per donar cadires ministerials, això es infidelitat als ideals.
Potser les lleis bàsiques com la del pressupost haurien de prosperar de manera
obligada i així no caldria majoria, i si no es pot governar, millor seria convocar eleccions anticipades.
Tot això provoca el meu descontentament i puc crear confusió amb els meus articles, la qual cosa no vol dir que pugui elogiar les persones que sí que treballen en allò del que varen prometre.
25/11/2006
Ponència XII Jornades de la SAC -El futur del comerç a Andorra, cap a on va? 25-11-2006
Societat Andorrana de Ciències
XII JORNADES DE LA SAC : EL FUTUR DEL COMERÇ A ANDORRA,
CAP A ON VA?
Dissabte 25 de novembre 2006
Sala d’actes del Govern a Prada Casadet, Andorra la Vella
ORGANITZA: SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES
PATROCINEN: MINISTERI D'AFERS EXTERIORS, CULTURA I COOPERACIÓ
FUNDACIÓ CRÈDIT ANDORRÀ
– El comerç a la part alta d'Escaldes-Engordany
Tomàs Pascual i Casabosch, president de Calidae
XII JORNADES DE LA SAC : EL FUTUR DEL COMERÇ A ANDORRA,
CAP A ON VA?
Dissabte 25 de novembre 2006
Sala d’actes del Govern a Prada Casadet, Andorra la Vella
ORGANITZA: SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES
PATROCINEN: MINISTERI D'AFERS EXTERIORS, CULTURA I COOPERACIÓ
FUNDACIÓ CRÈDIT ANDORRÀ
– El comerç a la part alta d'Escaldes-Engordany
Tomàs Pascual i Casabosch, president de Calidae
Hola bona tarda,
Sóc Tomàs Pascual Casabosch, President de l’associacio de Comerciants, Empresaris, Hotelers i Restauradors de la part alta de la Parròquia d’Escaldes-Engordany CALIDAE, la qual actualment aplega gairebé un centenar d’afiliats.
Fa quasi una dècada que estic lluitant en defensa dels interessos del Comerç tant de la part alta com de la parròquia mencionada en general.
Quan ocupava el càrrec de Vocal, el comerç estava passant una situació de canvi d’una època en que per la majoria de l’avinguda Carlemany era fàcil, però els qui estàvem als carrers de la part alta no creixíem turísticament al mateix ritme, al passar al càrrec de Secretari i posteriorment Vicepresident i portaveu, vaig observar que la solució no era portar corones mortuòries amb els noms del comerços a la porta del Comú com havia fet una Junta Directiva anterior, sinó que era començar a organitzar el Comerç, i la part baixa començava també a tenir problemes, acceptant doncs l’obertura d’afiliació a comerços concrets d’altres zones.
Varem començar per ordenar el que teníem, i actualment ho tenim classificat de la següent manera:
- Botiga de barri; es el servei de proximitat dels habitants i de molts dels qui només fan una vida professional a la zona, els sectors econòmics majoritaris son presents en el sector de l’alimentació, el forn, la pastisseria, el bar, granja, saló de té, perruqueria, papereria i premsa.
El perfil del client va des de el màxim fidel de cada dia que consumeix tot perquè no li preocupa el preu, al qui ho fa per comoditat en les necessitats del dia a dia i el que te la necessitat d’una confiança per un posterior pagament.
En el sector de l’alimentació la majoria consumeix en grans superfícies degut a un clar tema més que de varietat de productes, de preu.
-Comerç especialitzat; aliments per a gourments selectes, begudes de bon paladar, pa i pastisseria artesana, professionalitat en tractaments de bellesa, tapisseria, copisteria, animals, farmàcia, electricitat, carnisseria, esports, joguets, bugaderia, floristeries, informàtica, sastreria, mobles, roba, pneumàtics, mecànica, marques de reconeguda reputació i tranquil·litat en la garantia dels productes majoritàriament d’electrònica, joieria, rellotgeria, perfumeria...
i m’he volgut estendre una mica perquè el perfil del client en aquest cas busca la certesa i la seguretat en l’especialitat, la qualitat i la garantia.
-Serveis; assegurances, hoteleria, restauració, agencies de viatges, bancs...
El perfil del client exigeix l’assegurança més adient i amb màxima claredat de la lletra petita per evitar sorpreses desagradables, als hotels vol un tracte familiar, dormir còmode i relaxat, i curiosament la majoria de consultes que ens arriben volen una fotografia del bany, en la restauració majoritàriament es busca els plats típics del país o diverses especialitats concretes per a poder degustar i comparar una bona carn, una bona truita de riu, una pizza, uns assortiments d’embotits del país i inclòs una amanida dels nostres horts.
-Empresa; tal paraula ens fa pensar automàticament en cadenes de botigues, grans magatzems, hotels i restaurants.
Però EMPRESA vol dir “emprendre” , i comercialment parlant un emprenedor es EMPRESARI, sigui petit, mitjà o gran, es des de el petit botiguer, el bon comerciant, el prestador de serveis, el professional de les professions liberals, QUALSEVOL persona activa que vulgui construir, ho faci i inclòs fracassi.
Amb tals classificacions hi ha molta susceptibilitat, hi ha el botiguer que diu que no te el nivell de ser una empresa, o que ho es, hi ha el comerç que diu que es especialitzat i no ho es, o es creu que ho es en tot el que ven, hi ha el comerç que es especialista amb un producte determinat i no se’n adona, hi ha qui no veu més enllà de la seva voravia, taula, porta i el factor SORT es determinant independentment del seu èxit.
Dites classificacions ens van portar a aplicar quotes anyals baixes i assequibles per al petit comerç i ridícules per als grans, tenint tots els mateixos drets i obligacions, els fons es van destinar a imatge corporativa, màrqueting, distribucions, edició d’anuaris, formularis d’afiliació, queixes i suggeriments, i amb alguna subvenció Comunal a la creació d’una pàgina web amb base de dades per a comerç electrònic, punt molt important per atreure turistes i nacionals amb les noves tecnologies.
Mentrestant els nostres associats disfrutaven d’una enganxina amb la imatge corporativa de CALIDAE i un certificat que els “protegia” inclòs contra la competència deslleial, nosaltres anàvem tenint reunions amb la Cambra de Comerç, Unió Proturisme, escrits constants a la premsa, intervencions a radio i televisió, fer d’intermediaris entre ells i el Comú (Cònsols, Consellers i diferents responsables de departaments); discutir-nos amb agents de circulació i interminables accions que ni tan sols ens obligaven els estatuts.
Els comerços de sempre majoritàriament han tancat degut a jubilacions i on les seves noves generacions han volgut decantar-se a altres activitats comercials, però sempre tindrem negocis familiars i generacionals, unir una manera de fer clàssica amb cert toc antic però pensament modern i visió de futur, aferra i consolida el dia a dia i multiplica les capacitats de l’èxit per a lluitar contra el qui sense cap mena d’escrúpols posa la mateixa activitat al costat del veí amb el pretexta de que “la competència es lliure”; SI es lliure, però si respectem l’espai del teixit empresarial andorrà de les nostres persones de sempre i les seves generacions, les quals cada vegada estan més qualificades.
El comerç de sempre ha suportat canvis de circulació, moments de crisis general, problemes d’aparcament per als seus clients, poques zones de carrega i descarrega, agents de circulació que no han estat capaços d’aplicar la paraula tolerància i també els propis abusos d’alguns clients en mal estacionament i entorpiment de la lliure circulació de persones i vehicles, per ells estar al bar o “petant” la xerrada amb la dependenta de torn tafanera del barri.
Ara tant a la part comercial alta com baixa, com dreta o esquerra la majoria es troba en mig dels pitjor dels abusos; el preu del lloguer, alguns han tancat, altres han posat un mur per dividir negocis diferents i pagar la meitat pràcticament facturant i tenint els mateixos resultats.
Fa més d’una dècada en un examen de Català vaig dir que s’hauria d’exigir als immigrants el mínim nivell, es van riure de mi, actualment la nostra llengua es pràcticament inexistent i ara que demanen tal exigència, la majoria de personal no es comunica amb els nostres clients de sempre amb la seva / nostra llengua, donant-nos una imatge de poca cultura i preparació turística.
Fa anys que estic dient que es regularitzi el preu de l’habitatge, em responen que no es possible ni al lloguer ni a la venda, andorrans i residents de tota la vida marxen i ens veiem en l’obligació de contractar personal de fora i extracomunitari, em tingut queixes contra hotels, restaurants, pistes d’esquí i cadenes de comerços on quasi sempre estan de “liquidació” o “rebaixes”; clients maltractats i humiliats per exigir la nostra llengua, i estafats per falsos professionals.
Ara tenim el problema de la llei d’inversions estrangeres, on es va dir que seria per sectors no presents i ara resulta que algun dia, amb el ritme que sigui, serà per a tot l’entorn, pobre comerç nostre, vol ser absorbit amb l’espasa d’or de les operacions financeres del dubtós capital forà.
Sóc Tomàs Pascual Casabosch, President de l’associacio de Comerciants, Empresaris, Hotelers i Restauradors de la part alta de la Parròquia d’Escaldes-Engordany CALIDAE, la qual actualment aplega gairebé un centenar d’afiliats.
Fa quasi una dècada que estic lluitant en defensa dels interessos del Comerç tant de la part alta com de la parròquia mencionada en general.
Quan ocupava el càrrec de Vocal, el comerç estava passant una situació de canvi d’una època en que per la majoria de l’avinguda Carlemany era fàcil, però els qui estàvem als carrers de la part alta no creixíem turísticament al mateix ritme, al passar al càrrec de Secretari i posteriorment Vicepresident i portaveu, vaig observar que la solució no era portar corones mortuòries amb els noms del comerços a la porta del Comú com havia fet una Junta Directiva anterior, sinó que era començar a organitzar el Comerç, i la part baixa començava també a tenir problemes, acceptant doncs l’obertura d’afiliació a comerços concrets d’altres zones.
Varem començar per ordenar el que teníem, i actualment ho tenim classificat de la següent manera:
- Botiga de barri; es el servei de proximitat dels habitants i de molts dels qui només fan una vida professional a la zona, els sectors econòmics majoritaris son presents en el sector de l’alimentació, el forn, la pastisseria, el bar, granja, saló de té, perruqueria, papereria i premsa.
El perfil del client va des de el màxim fidel de cada dia que consumeix tot perquè no li preocupa el preu, al qui ho fa per comoditat en les necessitats del dia a dia i el que te la necessitat d’una confiança per un posterior pagament.
En el sector de l’alimentació la majoria consumeix en grans superfícies degut a un clar tema més que de varietat de productes, de preu.
-Comerç especialitzat; aliments per a gourments selectes, begudes de bon paladar, pa i pastisseria artesana, professionalitat en tractaments de bellesa, tapisseria, copisteria, animals, farmàcia, electricitat, carnisseria, esports, joguets, bugaderia, floristeries, informàtica, sastreria, mobles, roba, pneumàtics, mecànica, marques de reconeguda reputació i tranquil·litat en la garantia dels productes majoritàriament d’electrònica, joieria, rellotgeria, perfumeria...
i m’he volgut estendre una mica perquè el perfil del client en aquest cas busca la certesa i la seguretat en l’especialitat, la qualitat i la garantia.
-Serveis; assegurances, hoteleria, restauració, agencies de viatges, bancs...
El perfil del client exigeix l’assegurança més adient i amb màxima claredat de la lletra petita per evitar sorpreses desagradables, als hotels vol un tracte familiar, dormir còmode i relaxat, i curiosament la majoria de consultes que ens arriben volen una fotografia del bany, en la restauració majoritàriament es busca els plats típics del país o diverses especialitats concretes per a poder degustar i comparar una bona carn, una bona truita de riu, una pizza, uns assortiments d’embotits del país i inclòs una amanida dels nostres horts.
-Empresa; tal paraula ens fa pensar automàticament en cadenes de botigues, grans magatzems, hotels i restaurants.
Però EMPRESA vol dir “emprendre” , i comercialment parlant un emprenedor es EMPRESARI, sigui petit, mitjà o gran, es des de el petit botiguer, el bon comerciant, el prestador de serveis, el professional de les professions liberals, QUALSEVOL persona activa que vulgui construir, ho faci i inclòs fracassi.
Amb tals classificacions hi ha molta susceptibilitat, hi ha el botiguer que diu que no te el nivell de ser una empresa, o que ho es, hi ha el comerç que diu que es especialitzat i no ho es, o es creu que ho es en tot el que ven, hi ha el comerç que es especialista amb un producte determinat i no se’n adona, hi ha qui no veu més enllà de la seva voravia, taula, porta i el factor SORT es determinant independentment del seu èxit.
Dites classificacions ens van portar a aplicar quotes anyals baixes i assequibles per al petit comerç i ridícules per als grans, tenint tots els mateixos drets i obligacions, els fons es van destinar a imatge corporativa, màrqueting, distribucions, edició d’anuaris, formularis d’afiliació, queixes i suggeriments, i amb alguna subvenció Comunal a la creació d’una pàgina web amb base de dades per a comerç electrònic, punt molt important per atreure turistes i nacionals amb les noves tecnologies.
Mentrestant els nostres associats disfrutaven d’una enganxina amb la imatge corporativa de CALIDAE i un certificat que els “protegia” inclòs contra la competència deslleial, nosaltres anàvem tenint reunions amb la Cambra de Comerç, Unió Proturisme, escrits constants a la premsa, intervencions a radio i televisió, fer d’intermediaris entre ells i el Comú (Cònsols, Consellers i diferents responsables de departaments); discutir-nos amb agents de circulació i interminables accions que ni tan sols ens obligaven els estatuts.
Els comerços de sempre majoritàriament han tancat degut a jubilacions i on les seves noves generacions han volgut decantar-se a altres activitats comercials, però sempre tindrem negocis familiars i generacionals, unir una manera de fer clàssica amb cert toc antic però pensament modern i visió de futur, aferra i consolida el dia a dia i multiplica les capacitats de l’èxit per a lluitar contra el qui sense cap mena d’escrúpols posa la mateixa activitat al costat del veí amb el pretexta de que “la competència es lliure”; SI es lliure, però si respectem l’espai del teixit empresarial andorrà de les nostres persones de sempre i les seves generacions, les quals cada vegada estan més qualificades.
El comerç de sempre ha suportat canvis de circulació, moments de crisis general, problemes d’aparcament per als seus clients, poques zones de carrega i descarrega, agents de circulació que no han estat capaços d’aplicar la paraula tolerància i també els propis abusos d’alguns clients en mal estacionament i entorpiment de la lliure circulació de persones i vehicles, per ells estar al bar o “petant” la xerrada amb la dependenta de torn tafanera del barri.
Ara tant a la part comercial alta com baixa, com dreta o esquerra la majoria es troba en mig dels pitjor dels abusos; el preu del lloguer, alguns han tancat, altres han posat un mur per dividir negocis diferents i pagar la meitat pràcticament facturant i tenint els mateixos resultats.
Fa més d’una dècada en un examen de Català vaig dir que s’hauria d’exigir als immigrants el mínim nivell, es van riure de mi, actualment la nostra llengua es pràcticament inexistent i ara que demanen tal exigència, la majoria de personal no es comunica amb els nostres clients de sempre amb la seva / nostra llengua, donant-nos una imatge de poca cultura i preparació turística.
Fa anys que estic dient que es regularitzi el preu de l’habitatge, em responen que no es possible ni al lloguer ni a la venda, andorrans i residents de tota la vida marxen i ens veiem en l’obligació de contractar personal de fora i extracomunitari, em tingut queixes contra hotels, restaurants, pistes d’esquí i cadenes de comerços on quasi sempre estan de “liquidació” o “rebaixes”; clients maltractats i humiliats per exigir la nostra llengua, i estafats per falsos professionals.
Ara tenim el problema de la llei d’inversions estrangeres, on es va dir que seria per sectors no presents i ara resulta que algun dia, amb el ritme que sigui, serà per a tot l’entorn, pobre comerç nostre, vol ser absorbit amb l’espasa d’or de les operacions financeres del dubtós capital forà.
Amb aquest punt el comerç entén que se li ha perdut el respecte i l’interès, que no se’l valora ni se’l vol protegir, i on la majoria d’alguns cacics-propietaris podran doblar lliurement el preu dels lloguers per a que proliferin societats i franquícies estrangeres que absorbeixin el típic nacional negoci andorrà i la exagerada i incontrolada lliure circulació de persones.
D’intrusisme i competència deslleial en hi ha en la majoria de sectors, molts esperen l’obertura per operar legalment i en mentrestant facturen per empreses de fora, passejant-se inclòs lliurement per els carrers de les nostres parròquies, però també tenim l’enemic a casa, degut als andorrans i residents de sempre que han marxat molts directius de grans empreses son forans, apliquen per tot arreu tècniques de reunió i diversos cursos, i alguns propietaris que tenen molts diners i poca personalitat necessiten deixar-se encatusar per emplenar-se el seu ego personal, ja que els de fora els hi diuen que son els millors.
Quin futur te el comerç si amb aquest darrer punt se li dona un “cop d’estat”?, doncs que per comerciar majoritàriament quedaran els negocis-rentadora, les empreses familiars adinerades, i els qui es poden permetre el luxe de comerciar inclòs forà del Principat d’Andorra molt dolçament amb gust de sucre, els qui tinguin local propi lliure de lloguer o hipoteca, els comerços especialitzats que estiguin ubicats amb clientela fixa i fidel i algunes botiguetes de barri per cobrir les necessitats mencionades al principi de la meva xerrada.
Cap a on va el Comerç?, nosaltres continuarem apostant per l’especialització, el tracte familiar, el servei personalitzat, el donar-nos vida entre els empresaris andorrans i residents de sempre consumint entre nosaltres el màxim que puguem, i amb la veu publica fer sentir la nostra zona, la nostra parròquia i el nostre país per a que Escaldes-Engordany pugui ser empresarialment parlant, un Centre Comercial a cel obert, allargant tot el que puguem el tarannà de la manera del fer comerç de sempre amb experiència, modernitat, formació, reciclatge i visió de futur però amb la mirada respectuosa al nostre passat.
D’intrusisme i competència deslleial en hi ha en la majoria de sectors, molts esperen l’obertura per operar legalment i en mentrestant facturen per empreses de fora, passejant-se inclòs lliurement per els carrers de les nostres parròquies, però també tenim l’enemic a casa, degut als andorrans i residents de sempre que han marxat molts directius de grans empreses son forans, apliquen per tot arreu tècniques de reunió i diversos cursos, i alguns propietaris que tenen molts diners i poca personalitat necessiten deixar-se encatusar per emplenar-se el seu ego personal, ja que els de fora els hi diuen que son els millors.
Quin futur te el comerç si amb aquest darrer punt se li dona un “cop d’estat”?, doncs que per comerciar majoritàriament quedaran els negocis-rentadora, les empreses familiars adinerades, i els qui es poden permetre el luxe de comerciar inclòs forà del Principat d’Andorra molt dolçament amb gust de sucre, els qui tinguin local propi lliure de lloguer o hipoteca, els comerços especialitzats que estiguin ubicats amb clientela fixa i fidel i algunes botiguetes de barri per cobrir les necessitats mencionades al principi de la meva xerrada.
Cap a on va el Comerç?, nosaltres continuarem apostant per l’especialització, el tracte familiar, el servei personalitzat, el donar-nos vida entre els empresaris andorrans i residents de sempre consumint entre nosaltres el màxim que puguem, i amb la veu publica fer sentir la nostra zona, la nostra parròquia i el nostre país per a que Escaldes-Engordany pugui ser empresarialment parlant, un Centre Comercial a cel obert, allargant tot el que puguem el tarannà de la manera del fer comerç de sempre amb experiència, modernitat, formació, reciclatge i visió de futur però amb la mirada respectuosa al nostre passat.
Tomàs Pascual Casabosch
President de CALIDAE
President de CALIDAE
(Part de la ponència ha estat publicada a la Tribuna del Periòdic d'Andorra de data 30-11-2006)
20/11/2006
"Gràcies joves Liberals" Periòdic d'Andorra 20-11-2006 La Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
GRÀCIES, ¡JOVES LIBERALS!
• Alguns d’aquells joves ocupen càrrecs que han demostrat que poden desenvolupar amb professionalitat
Recordo que no fa gaires anys alguns membres de la secció jove del PLA em van convidar a diversos sopars col·loqui amb polítics electes; aquests esdeveniments em van fer viure també de molt a prop la secció dona i la Internacional Liberal, entre d’altres. Se’m convidava a aquests actes fruit de la riquesa de conèixer-nos entre joves i no tan joves i de les ganes dels joves de compartir, dir-hi la seva, escoltar, canviar i construir.
Recordo amb fàstic que algun politiquet cacic --dels que mai no es desenganxen de certes cadires o salten de l'una a l’altra per tenir molts diners-- comentaven amb tota la cara dura, la pocavergonya i la prepotència: "Quines bestieses demanen aquests joves" o bé: "No parleu del problema de l’habitatge; jo sóc constructor". I també que intentaven "ratllar o motivar" amb promeses buides, però majoritàriament no ho van aconseguir. Els nostres joves liberals estan cada vegada més preparats i la majoria tenen les coses clares. Algunes vegades fins i tot convidaven joves d’altres partits; en aquella època jo no estava d'acord amb aquest fet però ara ho comparteixo, ho he après i ho he entès.
Avui en dia em sento orgullós de veure que alguns d’aquells joves ocupen càrrecs que evidentment han hagut de demostrar que poden desenvolupar amb la seva vàlua i professionalitat. Donen la cara a la premsa, la ràdio, la televisió..., fins i tot s’han atrevit a fer tertúlies amb consellers generals de l’oposició i altres polítics, els quals en moltes ocasions no tenien tota la veritat però sí les paraules necessàries per fer callar sense raó.
Entre tots, els uns s’han convertit en companys, amics i fins i tot parelles sentimentals estables, però compartir política i amistat a vegades és difícil i malauradament també hi ha descontentament i enemics; la maduresa personal és un factor fonamental per entendre-ho, superar-ho i rectificar pel que fa al darrer punt.
Vull mencionar, entre altres grans joves liberals, Àlex Armengol, un gran amic meu i que actualment és president del comitè parroquial d'Escaldes-Engordany i ja li vaig fer en una ocasió un elogi públic, en reconeixement a la difícil tasca que desenvolupa. Quan a l'Àlex se li critica alguna cosa sempre respon: "Siguem positius". Confesso que en algunes ocasions he fet servir la seva frase.
Admiro Judit Pallarès, ara honorable consellera major del Comú de la Massana, amb qui ens vam abraçar la nit que va guanyar les eleccions amb el seu equip; quan algú critica alguna cosa ella sempre respon: "Proposa..." Molt aviat compartirà amb l'Àlex i l'Adrià una petita i futura personeta...
Amb l'honorable conseller d'Ordino Kim Tomàs ens uneix una gran confiança i amistat, en un acte del dia de la Constitució ens vam acabar el pernil... És pare de la Berta i ara del Kim júnior. Víctor Filloy, al qual en una ocasió vaig dedicar un elogi públic per la feina en el tema dels eritreus, l’altre dia em va tornar una trucada perduda excusant-se perquè estava "fent adormir" el fill petit. Que humans que som tots...
Pobra Cristina Lozano, l’obscuritat de la perversitat política opositora li ha volgut fer una jugada, però normalment el temps dóna la raó a tot i les persones que realment li importen ja li han fet arribar ànims amb els arguments necessaris.
El pare de Jordi Gallardo, una persona molt treballadora i que aprecio molt des de molt jove, sempre em parlava orgullós del seu fill quan encara jo no el coneixia; amb el temps el vaig conèixer professionalment, molt preocupat per la neteja a fons i la conservació del nostre patrimoni cultural. Posteriorment, em va fer una entrevista a la televisió, en un programa que molts seguíem i que trobo a faltar; ara som grans amics i a vegades acabem tenint mal de cap després de les nostres llargues hores de conversa, en què intentem posar-nos d’acord, felicitar-nos o discutir-nos pels nostres escrits públics i alguns altres. El Jordi és capaç de sacrificar hores personals per defensar allò en què dignament creu i per a qui hi creu. Ara és pare del petit Arnau amb l'Eva Riberaygua, per a la qual m’atreveixo a pronosticar un futur lluitant al nostre Consell General.
Al Departament de Cultura del Comú d'Escaldes-Engordany hi ha el Jacob, el qual té molta culpa d’haver-me introduït en el seu dia a les ombres del món polític; en certa ocasió vaig dedicar-li un article de premsa per defensar-lo dels qui des de l’oposició consideraven que les opinions de les files dels nostres joves eren "vòmits liberals"; quants dies se’ns van allargar les matinades per les converses... Sempre em diu: "My friend".
I també recordo moments constructius amb Soraia Valls, Sílvia Riva, Jordi Llosada, Marcos Argüelles..., els riures amb Guillem Forné... Qui volia, vingués d'on vingués, hi tenia cabuda; recordo el meu amic Jordi Ricart, que era un jove militant resident i ara milita en els joves de CiU de la veïna Catalunya; quan ens veiem contrastem diferències i unions de la manera de fer política en diferents cultures.
Per molt que passin els anys ells han aportat, aporten i aportaran l’energia jove d’una època viva actual de la qual les generacions futures es beneficiaran amb llibertat i democràcia.
Gràcies, ¡joves liberals!
• Alguns d’aquells joves ocupen càrrecs que han demostrat que poden desenvolupar amb professionalitat
Recordo que no fa gaires anys alguns membres de la secció jove del PLA em van convidar a diversos sopars col·loqui amb polítics electes; aquests esdeveniments em van fer viure també de molt a prop la secció dona i la Internacional Liberal, entre d’altres. Se’m convidava a aquests actes fruit de la riquesa de conèixer-nos entre joves i no tan joves i de les ganes dels joves de compartir, dir-hi la seva, escoltar, canviar i construir.
Recordo amb fàstic que algun politiquet cacic --dels que mai no es desenganxen de certes cadires o salten de l'una a l’altra per tenir molts diners-- comentaven amb tota la cara dura, la pocavergonya i la prepotència: "Quines bestieses demanen aquests joves" o bé: "No parleu del problema de l’habitatge; jo sóc constructor". I també que intentaven "ratllar o motivar" amb promeses buides, però majoritàriament no ho van aconseguir. Els nostres joves liberals estan cada vegada més preparats i la majoria tenen les coses clares. Algunes vegades fins i tot convidaven joves d’altres partits; en aquella època jo no estava d'acord amb aquest fet però ara ho comparteixo, ho he après i ho he entès.
Avui en dia em sento orgullós de veure que alguns d’aquells joves ocupen càrrecs que evidentment han hagut de demostrar que poden desenvolupar amb la seva vàlua i professionalitat. Donen la cara a la premsa, la ràdio, la televisió..., fins i tot s’han atrevit a fer tertúlies amb consellers generals de l’oposició i altres polítics, els quals en moltes ocasions no tenien tota la veritat però sí les paraules necessàries per fer callar sense raó.
Entre tots, els uns s’han convertit en companys, amics i fins i tot parelles sentimentals estables, però compartir política i amistat a vegades és difícil i malauradament també hi ha descontentament i enemics; la maduresa personal és un factor fonamental per entendre-ho, superar-ho i rectificar pel que fa al darrer punt.
Vull mencionar, entre altres grans joves liberals, Àlex Armengol, un gran amic meu i que actualment és president del comitè parroquial d'Escaldes-Engordany i ja li vaig fer en una ocasió un elogi públic, en reconeixement a la difícil tasca que desenvolupa. Quan a l'Àlex se li critica alguna cosa sempre respon: "Siguem positius". Confesso que en algunes ocasions he fet servir la seva frase.
Admiro Judit Pallarès, ara honorable consellera major del Comú de la Massana, amb qui ens vam abraçar la nit que va guanyar les eleccions amb el seu equip; quan algú critica alguna cosa ella sempre respon: "Proposa..." Molt aviat compartirà amb l'Àlex i l'Adrià una petita i futura personeta...
Amb l'honorable conseller d'Ordino Kim Tomàs ens uneix una gran confiança i amistat, en un acte del dia de la Constitució ens vam acabar el pernil... És pare de la Berta i ara del Kim júnior. Víctor Filloy, al qual en una ocasió vaig dedicar un elogi públic per la feina en el tema dels eritreus, l’altre dia em va tornar una trucada perduda excusant-se perquè estava "fent adormir" el fill petit. Que humans que som tots...
Pobra Cristina Lozano, l’obscuritat de la perversitat política opositora li ha volgut fer una jugada, però normalment el temps dóna la raó a tot i les persones que realment li importen ja li han fet arribar ànims amb els arguments necessaris.
El pare de Jordi Gallardo, una persona molt treballadora i que aprecio molt des de molt jove, sempre em parlava orgullós del seu fill quan encara jo no el coneixia; amb el temps el vaig conèixer professionalment, molt preocupat per la neteja a fons i la conservació del nostre patrimoni cultural. Posteriorment, em va fer una entrevista a la televisió, en un programa que molts seguíem i que trobo a faltar; ara som grans amics i a vegades acabem tenint mal de cap després de les nostres llargues hores de conversa, en què intentem posar-nos d’acord, felicitar-nos o discutir-nos pels nostres escrits públics i alguns altres. El Jordi és capaç de sacrificar hores personals per defensar allò en què dignament creu i per a qui hi creu. Ara és pare del petit Arnau amb l'Eva Riberaygua, per a la qual m’atreveixo a pronosticar un futur lluitant al nostre Consell General.
Al Departament de Cultura del Comú d'Escaldes-Engordany hi ha el Jacob, el qual té molta culpa d’haver-me introduït en el seu dia a les ombres del món polític; en certa ocasió vaig dedicar-li un article de premsa per defensar-lo dels qui des de l’oposició consideraven que les opinions de les files dels nostres joves eren "vòmits liberals"; quants dies se’ns van allargar les matinades per les converses... Sempre em diu: "My friend".
I també recordo moments constructius amb Soraia Valls, Sílvia Riva, Jordi Llosada, Marcos Argüelles..., els riures amb Guillem Forné... Qui volia, vingués d'on vingués, hi tenia cabuda; recordo el meu amic Jordi Ricart, que era un jove militant resident i ara milita en els joves de CiU de la veïna Catalunya; quan ens veiem contrastem diferències i unions de la manera de fer política en diferents cultures.
Per molt que passin els anys ells han aportat, aporten i aportaran l’energia jove d’una època viva actual de la qual les generacions futures es beneficiaran amb llibertat i democràcia.
Gràcies, ¡joves liberals!
"Bateig Adam Pascual Lamrani" Més Andorra 20-11-2006
Adam Pascual, amb la seva mare Sanna, en la cerimònia del bateig.Felicitats
El nen de deu mesos Adam Pascual Lamrani, fill del nostre col·laborador Tomàs Pascual Casabosch i de la seva esposa Sanna, va ser batejat dissabte passat a l’església parroquial de Sant Pere Màrtir d’Escaldes-Engordany. L’enhorabona als feliços pares.
El nen de deu mesos Adam Pascual Lamrani, fill del nostre col·laborador Tomàs Pascual Casabosch i de la seva esposa Sanna, va ser batejat dissabte passat a l’església parroquial de Sant Pere Màrtir d’Escaldes-Engordany. L’enhorabona als feliços pares.
"Guillermo Cebrian" Més Andorra 20-11-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
L’altre dia vaig tornar de viatge després de quatre dies fora d’Andorra i, com de costum, la meva mare em va donar tots els diaris dels dies de la meva absència al país.
Quan estava fullejant i retallant les notícies del meu interès per a la meva col·lecció personal, vaig quedar atònit. El motiu era un titular i una necrològica en memòria del ministre conseller de l’ambaixada d’Espanya, Guillermo Cebrián Valverde.
No podia llegir els detalls de la notícia; em vaig quedar mirant fixa la seva fotografia esperant que tot fos un malson, però malauradament no ho era.
En Guillermo Cebrián va arribar al nostre país feia pocs anys, però la seva tasca en favor dels residents espanyols i també dels andorrans en temes concrets va ser molt positiva.
Recordo les nostres curtes, però intenses converses al seu despatx, on m’atenia humilment, amb un somriure i un gran sentit de l’humor; també m’explicava fets, detalls i anècdotes de la seva carrera política i de la del seu pare.
Un dia, em va cridar de lluny en uns grans magatzems per presentar-me la seva dona i agrair-me uns detalls que els vaig portar d’un altre continent.
Recordo que, poc abans del dia de la seva mort, caminàvem amb la meva dona i el meu petit fill Adam, de deu mesos, per davant de l’ambaixada, i ens varem aturar per saludar-lo. Ens va felicitar per la «fabricació» del que ell va considerar un dels nens mes macos que havia vist.
Gràcies a aquell dia, jo li podré explicar al meu fill que una persona que apreciaré sempre allà on estigui, i que la vida li ha fet una de les injustícies més grans, el va veure, somriure i dedicar elogis, i també li podré dir que jo, el seu pare, vaig dedicar-li unes sentides llàgrimes i oracions, i que sempre quedarà en el meu record per molt que passin els anys.
Descansa en pau, Guillermo!
Quan estava fullejant i retallant les notícies del meu interès per a la meva col·lecció personal, vaig quedar atònit. El motiu era un titular i una necrològica en memòria del ministre conseller de l’ambaixada d’Espanya, Guillermo Cebrián Valverde.
No podia llegir els detalls de la notícia; em vaig quedar mirant fixa la seva fotografia esperant que tot fos un malson, però malauradament no ho era.
En Guillermo Cebrián va arribar al nostre país feia pocs anys, però la seva tasca en favor dels residents espanyols i també dels andorrans en temes concrets va ser molt positiva.
Recordo les nostres curtes, però intenses converses al seu despatx, on m’atenia humilment, amb un somriure i un gran sentit de l’humor; també m’explicava fets, detalls i anècdotes de la seva carrera política i de la del seu pare.
Un dia, em va cridar de lluny en uns grans magatzems per presentar-me la seva dona i agrair-me uns detalls que els vaig portar d’un altre continent.
Recordo que, poc abans del dia de la seva mort, caminàvem amb la meva dona i el meu petit fill Adam, de deu mesos, per davant de l’ambaixada, i ens varem aturar per saludar-lo. Ens va felicitar per la «fabricació» del que ell va considerar un dels nens mes macos que havia vist.
Gràcies a aquell dia, jo li podré explicar al meu fill que una persona que apreciaré sempre allà on estigui, i que la vida li ha fet una de les injustícies més grans, el va veure, somriure i dedicar elogis, i també li podré dir que jo, el seu pare, vaig dedicar-li unes sentides llàgrimes i oracions, i que sempre quedarà en el meu record per molt que passin els anys.
Descansa en pau, Guillermo!
13/11/2006
"Els veritables deficients" Més Andorra 13-11-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Als anomenats “deficients mentals” i per alguns “éssers inferiors” se’ls classifica segons el que se’ls pronostica: retard, lesió cerebral, trastorn, pertorbació, discapacitat, malalt, i la paraula que més s’usa i més detesto, “subnormal”.
Alguns fan servir les classificacions mencionades per insultar, menysprear i riure’s d’altres persones; fins i tot intenten amagar complexos d’inferioritat fent-se veure amb les dites.
Moltes d’aquestes persones “deficients” tenen més bon cor, humanitat, simpatia, picardia, educació..., i paraules interminables al seu favor que no pas les considerades “normals” o “superiors”.
Algunes de les nostres parròquies tenen la riquesa i experiència d’haver compartit moments de la vida amb algunes d’aquestes persones. En conec concretament que a la meva colla d’amics eren “intocables” i les teníem molt protegides i integrades, se’ls parlava i escoltava amb respecte i admiració; a mi m’ha tocat el tema de molt a prop i en alguna ocasió vaig haver de recórrer a la força bruta per escarmentar els “agressors”.
Encara avui m’acosto al Ramon o al Pere, de dues parròquies diferents, em coneixen de seguida i em fan content perquè em recorden part dels meus vells temps i la petjada que han deixat al meu cor i anima per sempre.
Pensem amb els pares de totes aquestes magnifiques persones, només ells saben el que viuen, estimen i pateixen per als seus fills; els hem de garantir que quan ells faltin al món, la nostra societat els estimarà i protegirà com havia fet en la seva infància i adolescència.
Admiro la gran tasca especialitzada i humana dels professors, educadors i metges que treballen per el seu benestar. Tenim la sort de ser al món i si presenciem l’actuació de moltes persones “normals” jo tinc molt clar qui son els veritables “deficients”.
Alguns fan servir les classificacions mencionades per insultar, menysprear i riure’s d’altres persones; fins i tot intenten amagar complexos d’inferioritat fent-se veure amb les dites.
Moltes d’aquestes persones “deficients” tenen més bon cor, humanitat, simpatia, picardia, educació..., i paraules interminables al seu favor que no pas les considerades “normals” o “superiors”.
Algunes de les nostres parròquies tenen la riquesa i experiència d’haver compartit moments de la vida amb algunes d’aquestes persones. En conec concretament que a la meva colla d’amics eren “intocables” i les teníem molt protegides i integrades, se’ls parlava i escoltava amb respecte i admiració; a mi m’ha tocat el tema de molt a prop i en alguna ocasió vaig haver de recórrer a la força bruta per escarmentar els “agressors”.
Encara avui m’acosto al Ramon o al Pere, de dues parròquies diferents, em coneixen de seguida i em fan content perquè em recorden part dels meus vells temps i la petjada que han deixat al meu cor i anima per sempre.
Pensem amb els pares de totes aquestes magnifiques persones, només ells saben el que viuen, estimen i pateixen per als seus fills; els hem de garantir que quan ells faltin al món, la nostra societat els estimarà i protegirà com havia fet en la seva infància i adolescència.
Admiro la gran tasca especialitzada i humana dels professors, educadors i metges que treballen per el seu benestar. Tenim la sort de ser al món i si presenciem l’actuació de moltes persones “normals” jo tinc molt clar qui son els veritables “deficients”.
06/11/2006
"Magí Maestre i la Cass" Més Andorra 06-11-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Fa uns mesos, i gràcies al bon amic Magí Maestre, vaig tenir l’honor de cercar i recollir signatures per donar suport a la seva candidatura de patrons i no assalariats; en van sobrar unes quantes per sobre de les que eren necessàries. Hi van signar comerciants, empresaris, autònoms i ens van donar suport personalitats històriques, polítiques...
Posteriorment, vaig tenir el privilegi de treballar durant les eleccions al Consell d’Administració com a interventor en la seva representació amb la companyia del seu fill, altres interventors i el president de la parapública, el qual va fer molt més que la feina burocràtica que li corresponia.
Van ser moltes hores aprofitades durant les quals, malgrat que es parli de la baixa participació dels electors i es critiqui el reglament electoral, vaig observar les ganes dels afiliats de dir-hi la seva i dels representants de la CASS de fer complir una part de la democràcia.
Van haver-hi anècdotes, moments tensos, altres moments agradables però sempre amb molt bona companyia.
En Magí Maestre tenia assumit que competir amb una associació d’empreses era difícil, però la suma va poder més que no pas revalidar la tasca i la feina feta per ell durant anys, que va ser múltiples i immenses, i qui realment coneix a fons el tema ho sap, però malauradament estem en una societat en què majoritàriament és més fàcil criticar que no pas felicitar.
El més difícil per a mi va ser donar-li la notícia, sobretot a la seva noble família, que vivia molt a prop la seva il·lusió de voler donar més servei a la CASS. Però la meva més gran satisfacció va ser el que vaig aprendre amb les nostres converses i com em fa de feliç encara quan parlo amb ell i tinc la sensació de sentir-me una mica important als ulls del qui tant ha donat per la nostra Andorra: exprimer cònsol del Quart d’Escaldes, exconseller general, exministre...
Gràcies, Magí, per tota la teva tasca!
Posteriorment, vaig tenir el privilegi de treballar durant les eleccions al Consell d’Administració com a interventor en la seva representació amb la companyia del seu fill, altres interventors i el president de la parapública, el qual va fer molt més que la feina burocràtica que li corresponia.
Van ser moltes hores aprofitades durant les quals, malgrat que es parli de la baixa participació dels electors i es critiqui el reglament electoral, vaig observar les ganes dels afiliats de dir-hi la seva i dels representants de la CASS de fer complir una part de la democràcia.
Van haver-hi anècdotes, moments tensos, altres moments agradables però sempre amb molt bona companyia.
En Magí Maestre tenia assumit que competir amb una associació d’empreses era difícil, però la suma va poder més que no pas revalidar la tasca i la feina feta per ell durant anys, que va ser múltiples i immenses, i qui realment coneix a fons el tema ho sap, però malauradament estem en una societat en què majoritàriament és més fàcil criticar que no pas felicitar.
El més difícil per a mi va ser donar-li la notícia, sobretot a la seva noble família, que vivia molt a prop la seva il·lusió de voler donar més servei a la CASS. Però la meva més gran satisfacció va ser el que vaig aprendre amb les nostres converses i com em fa de feliç encara quan parlo amb ell i tinc la sensació de sentir-me una mica important als ulls del qui tant ha donat per la nostra Andorra: exprimer cònsol del Quart d’Escaldes, exconseller general, exministre...
Gràcies, Magí, per tota la teva tasca!
30/10/2006
"Respecte puntual" Més Andorra 30-10-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Durant la vida s’aprèn per natura els diversos sentiments humans vers nosaltres mateixos i els altres. Una persona pot ser de caràcter fort, feble, fidel, traïdor, espavilat, bo, dolent, empresari agressiu, comerciant negociador, polític prepotent, respectuós, noble..., no es pot acabar de donar interminables exemples.
Quan s’assisteix a un acte social com un naixement, bateig, comunió, confirmació, enllaç, enterrament..., normalment es vol unir la part oficial amb la humana, demostrar quelcom des de la perspectiva exterior del “traje” que es porti, i des de l’interior donar més protagonisme als principals actors de l’acte determinat.
Aprofundint, en els naixements allò típic és dir amb eufòria “quin nen més maco”, es pensi o no, desitjar molta felicitat als pares i un bon futur al nounat, després molts ja no se’n recorden més; el nen es va fent gran i als tercers ja no els crida l’atenció. Els actes com bateigs, comunions i confirmacions ja són més “íntims”, apareix família que potser no es veu en molt de temps però hi són en aquell dia en concret per demostrar que encara s’és família. Als enllaços, ja tothom es “treu la corbata” sigui quin sigui el “traje” que es porti, és una festa on tothom està molt content cridant “visca”. Els enterraments són un trist acte d’obligada presència on alguns parlen d’esport i política fora de l’església fins que surten els principals afectats i llavors s’ha de posar mala cara.
Si l’ésser humà fos capaç d’aplicar a la vida diària una mica de l’alegria que crea un naixement, el respecte puntual d’admiració a les persones en el moment dels actes socials, adonar-nos amb el patiment d’un malalt i entendre que la fi es la defunció, ans adonaríem de quins són els veritables problemes a la vida i el món en general entendria més coses.
Quan s’assisteix a un acte social com un naixement, bateig, comunió, confirmació, enllaç, enterrament..., normalment es vol unir la part oficial amb la humana, demostrar quelcom des de la perspectiva exterior del “traje” que es porti, i des de l’interior donar més protagonisme als principals actors de l’acte determinat.
Aprofundint, en els naixements allò típic és dir amb eufòria “quin nen més maco”, es pensi o no, desitjar molta felicitat als pares i un bon futur al nounat, després molts ja no se’n recorden més; el nen es va fent gran i als tercers ja no els crida l’atenció. Els actes com bateigs, comunions i confirmacions ja són més “íntims”, apareix família que potser no es veu en molt de temps però hi són en aquell dia en concret per demostrar que encara s’és família. Als enllaços, ja tothom es “treu la corbata” sigui quin sigui el “traje” que es porti, és una festa on tothom està molt content cridant “visca”. Els enterraments són un trist acte d’obligada presència on alguns parlen d’esport i política fora de l’església fins que surten els principals afectats i llavors s’ha de posar mala cara.
Si l’ésser humà fos capaç d’aplicar a la vida diària una mica de l’alegria que crea un naixement, el respecte puntual d’admiració a les persones en el moment dels actes socials, adonar-nos amb el patiment d’un malalt i entendre que la fi es la defunció, ans adonaríem de quins són els veritables problemes a la vida i el món en general entendria més coses.
"La sobirania d'Escaldes-Engordany" Periòdic d'Andorra 30-10-2006 La tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Són molts els diferents cercles d’opinió que s’han creat sobre l’afer de la Vall de Madriu entre altres coses de vital importància. Hi ha el perfil de persona a qui tan li fa el tema, sigui perquè no li interessa l’afer en concret, sigui perquè no li interessa el país.
Hi ha qui “opina” sense entendre-hi res, sigui a favor o en contra del Comú, del Govern o del Tribunal Constitucional, i m’atreviria a dir que aquesta majoria ni tan sols no han estat mai a la vall del Madriu ni sap on és, i a més a més fa circular un missatge destructiu que crea molts adeptes.
Hi ha qui creu que el conflicte és en els interessos només dels cortalans, i que a Escaldes-Engordany, al país i al Tribunal Constitucional hi ha altres problemes més greus. Però centrant-me en la parròquia escaldenca observo que la majoria de ciutadans constructius, siguin comerciants, empresaris, treballadors, liberals, verds, socialdemòcrates..., creuen en la sobirania d’Escaldes-Engordany, fins i tot els qui discrepen dels cortalans, i es pregunten que es el que no poden fer ara que no poguessin fer abans de la sentencia.
Però tal fet fa que els diversos grups d’opinió s’uneixin i creïn una sola força i ideologia. Tal unió de grups fa més fort el nostre Cònsol Toni Martí, qui no dubta a situar-se com a ciutadà i cònsol major dels ciutadans d’Escaldes-Engordany per damunt de polític i liberal...
La confiança, la credibilitat i l’estima amb que veuen el cònsol una gran majoria dels escaldencs fa que ell, potser sense saber-ho, es pugui convertir en una mena de “fabrica de vots” massius que de des de qualsevol sigla podrien coronar i descoronar a més d’un polític parroquial i nacional i canviar el rumb de moltes coses amb el lema “vall del Madriu” i amb l’objectiu de “recuperar la Sobirania d’Escaldes-Engordany”.
Una majoria de votants del poble d’Escaldes-Engordany són en espera de veure quin moviment definitiu farà qui ara encara responsablement afirma que es deu al partit polític en el qual se’l va votar i que representa, a més de ser-ne un dels fundadors.
Per a qui no se’n recordi, també vull mencionar que el nostre estimat cònsol Antoni Martí porta la sang d’aquell a qui sempre se li deurà el fet de ser un dels màxims impulsors de la independència d’Escaldes-Engordany com a parròquia; que se li pot dir a algú com ell que no hagi escoltat en discursos llargs i interminables...?
També hi ha una majoria d’andorrans d’altres parròquies que segueixen el curs de la seva trajectòria de més de 14 anys en política i confien només en el seu punt de vista, ja que ha estat votat per majoria i no nomenat a dit, i quasi ningú no creu en els continguts de les cartes, els discursos i les mans esteses quan ja no fa falta d’alguns que han viscut més a fora que a Andorra, i que estan molt ben asseguts però molt distants de les necessitats reals i de protecció dels andorrans per entendre que no es pot “conquerir” el que es dels avantpassats del Principat d’Andorra.
Molts “m’aconsellen” que no sigui parroquialista, però com a andorrà no puc evitar de creure’m que puc tenir el dret de ser-ho i m’agrada, i com que una majoria de persones que m’estimen i que estimo del poble que em va adoptar ho necessiten i comparteixo l’ideologia, doncs escric i signo aquest article amb el cor per ajudar a sembrar per després fer recollir als qui s’ho mereixin i el temps doni la veritable justícia, ja que cap magistrat forà, ni el Govern, no hauria d’imposar res al poble d’Escaldes-Engordany, i molt menys la seva sobirania.
Hi ha qui “opina” sense entendre-hi res, sigui a favor o en contra del Comú, del Govern o del Tribunal Constitucional, i m’atreviria a dir que aquesta majoria ni tan sols no han estat mai a la vall del Madriu ni sap on és, i a més a més fa circular un missatge destructiu que crea molts adeptes.
Hi ha qui creu que el conflicte és en els interessos només dels cortalans, i que a Escaldes-Engordany, al país i al Tribunal Constitucional hi ha altres problemes més greus. Però centrant-me en la parròquia escaldenca observo que la majoria de ciutadans constructius, siguin comerciants, empresaris, treballadors, liberals, verds, socialdemòcrates..., creuen en la sobirania d’Escaldes-Engordany, fins i tot els qui discrepen dels cortalans, i es pregunten que es el que no poden fer ara que no poguessin fer abans de la sentencia.
Però tal fet fa que els diversos grups d’opinió s’uneixin i creïn una sola força i ideologia. Tal unió de grups fa més fort el nostre Cònsol Toni Martí, qui no dubta a situar-se com a ciutadà i cònsol major dels ciutadans d’Escaldes-Engordany per damunt de polític i liberal...
La confiança, la credibilitat i l’estima amb que veuen el cònsol una gran majoria dels escaldencs fa que ell, potser sense saber-ho, es pugui convertir en una mena de “fabrica de vots” massius que de des de qualsevol sigla podrien coronar i descoronar a més d’un polític parroquial i nacional i canviar el rumb de moltes coses amb el lema “vall del Madriu” i amb l’objectiu de “recuperar la Sobirania d’Escaldes-Engordany”.
Una majoria de votants del poble d’Escaldes-Engordany són en espera de veure quin moviment definitiu farà qui ara encara responsablement afirma que es deu al partit polític en el qual se’l va votar i que representa, a més de ser-ne un dels fundadors.
Per a qui no se’n recordi, també vull mencionar que el nostre estimat cònsol Antoni Martí porta la sang d’aquell a qui sempre se li deurà el fet de ser un dels màxims impulsors de la independència d’Escaldes-Engordany com a parròquia; que se li pot dir a algú com ell que no hagi escoltat en discursos llargs i interminables...?
També hi ha una majoria d’andorrans d’altres parròquies que segueixen el curs de la seva trajectòria de més de 14 anys en política i confien només en el seu punt de vista, ja que ha estat votat per majoria i no nomenat a dit, i quasi ningú no creu en els continguts de les cartes, els discursos i les mans esteses quan ja no fa falta d’alguns que han viscut més a fora que a Andorra, i que estan molt ben asseguts però molt distants de les necessitats reals i de protecció dels andorrans per entendre que no es pot “conquerir” el que es dels avantpassats del Principat d’Andorra.
Molts “m’aconsellen” que no sigui parroquialista, però com a andorrà no puc evitar de creure’m que puc tenir el dret de ser-ho i m’agrada, i com que una majoria de persones que m’estimen i que estimo del poble que em va adoptar ho necessiten i comparteixo l’ideologia, doncs escric i signo aquest article amb el cor per ajudar a sembrar per després fer recollir als qui s’ho mereixin i el temps doni la veritable justícia, ja que cap magistrat forà, ni el Govern, no hauria d’imposar res al poble d’Escaldes-Engordany, i molt menys la seva sobirania.
23/10/2006
"Tot i tots al mateix sac?" Més Andorra 23-10-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Al nostre país és difícil construir sense que moltes mirades se centrin només en alguna “obra” en concret sense barrejar-ho tot, i no em refereixo a les del totxo.
Tots som, per davant de tot, persones humanes i tenim les nostres lliures creences com les religioses, les polítiques, les socials...
A nivell de carrer, si un diu que el país ha d’anar per aquest o per aquell camí, ja se’l titlla de liberal, de verd, de sociata...
Quan una persona treballa en una empresa se la pot arribar a advertir de “vigila, que el patró és de tal...”, però, si no es fa gaire soroll, les idees no són massa “profundes” i si un és un número de vot es pot anar fent.
El tema es pot complicar si un és directiu d’una empresa. Si les idees polítiques es propaguen massa fort, doncs, la propietat podria “perdre” certa clientela potencial i llavors una ha de sospesar amb la balança què és el que pesa més i, és clar, menjar va primer.
La cosa encara és més complicada si un ja és el propietari d’una empresa; s’ha de poder facturar per pagar les despeses, lloguers, bancs, salaris, CASS, assegurances...; en aquest cas, o ets una multinacional o algú que tant se te’n dona (jo estic en el segon cas), o bé et posiciones clarament cap a un color determinat. En aquest cas, has de comptar amb la fidelitat absoluta dels del teu color, i et trobes moltes sorpreses.
Però si, a més a més, un és membre actiu d’algun col·lectiu, com associacions empresarials o ONG, el tema ja es complica; ja et titllen; per damunt de tot, de “sucursal” del partit polític en el qual simpatitzis i resulta que tot ho “barreges”.
És difícil “construir” honestament des de diferents fronts sense crear enveges, pors; però, si es fa amb naturalitat i sense permetre que els mateixos interessos es mesclin, doncs, endavant i sense por a despertar diferents “passions”.
Tots som, per davant de tot, persones humanes i tenim les nostres lliures creences com les religioses, les polítiques, les socials...
A nivell de carrer, si un diu que el país ha d’anar per aquest o per aquell camí, ja se’l titlla de liberal, de verd, de sociata...
Quan una persona treballa en una empresa se la pot arribar a advertir de “vigila, que el patró és de tal...”, però, si no es fa gaire soroll, les idees no són massa “profundes” i si un és un número de vot es pot anar fent.
El tema es pot complicar si un és directiu d’una empresa. Si les idees polítiques es propaguen massa fort, doncs, la propietat podria “perdre” certa clientela potencial i llavors una ha de sospesar amb la balança què és el que pesa més i, és clar, menjar va primer.
La cosa encara és més complicada si un ja és el propietari d’una empresa; s’ha de poder facturar per pagar les despeses, lloguers, bancs, salaris, CASS, assegurances...; en aquest cas, o ets una multinacional o algú que tant se te’n dona (jo estic en el segon cas), o bé et posiciones clarament cap a un color determinat. En aquest cas, has de comptar amb la fidelitat absoluta dels del teu color, i et trobes moltes sorpreses.
Però si, a més a més, un és membre actiu d’algun col·lectiu, com associacions empresarials o ONG, el tema ja es complica; ja et titllen; per damunt de tot, de “sucursal” del partit polític en el qual simpatitzis i resulta que tot ho “barreges”.
És difícil “construir” honestament des de diferents fronts sense crear enveges, pors; però, si es fa amb naturalitat i sense permetre que els mateixos interessos es mesclin, doncs, endavant i sense por a despertar diferents “passions”.
18/10/2006
"Resposta a Juli Fernàndez" Diari d'Andorra 18-10-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Pel que fa a la seva carta oberta adreçada a la meva persona al Diari d’Andorra del 14 d’octubre del 2006, el felicito per la seva elegant i educada manera de respondre’m, al mateix temps que li agraeixo la seva valoració sobre el fet que les meves reflexions han estat molt encertades en tot el contingut.
Senyor Juli, és una persona que personalment sempre m’ha caigut bé i després de la manera de dirigir-se a mi tal fet s’ha duplicat.
No com altres, que només busquen l’aparador i a causa de les seves derrotes polítiques, complexos i carències personals, se senten al·ludits en un escrit en què ni se’ls mencionava, i, a més, faltant al respecte, i es creuen tan populars que insinuen que solament se’ls llegeix a ells. Sí que els llegim, sí, ens va bé per fer-nos un tip de riure de bon matí. Crec que el lloc idoni per a aquestes publicacions hauria de figurar a la secció d’humor dels diversos mitjans de comunicació.
A més, són el perfecte mirall i reflex del partit polític al qual se’ls permet estar afiliats; personatges així es necessiten per restar-los vots i sumar-los als altres partits polítics.
I tornant al nostre afer, senyor Juli, vostè defensa allò en el que creu que té raó; mai no he dubtat sobre la seva bona fe i ni tan sols de la seva convicció, però crec que no és la correcta. I estic més que segur que no vol defraudar els qui el van votar a la CASS. No tots els que ho van fer eren Verds, però continuo pensant que no s’ha de fer política a la institució en qüestió, s’ha de ser coherent i fer política on toca. Estic d’acord, però que és públic el partit d’on honestament és secretari d’organitzacions; però repeteixo, no se’l va votar a la CASS per aquest motiu; rectificar és molt senzill i noble.
Senyor Juli, no voldria que malinterpretés el que jo anomenava com a màscara; potser la paraula adequada hauria estat, per exemple, la d’uniforme; li demano excuses si s’ha sentit ofès, no era la meva intenció perquè al darrere de tots els uniformes sempre hi ha una gran persona humana i vostè precisament és de domini públic que ho és.
Senyor Juli, és una persona que personalment sempre m’ha caigut bé i després de la manera de dirigir-se a mi tal fet s’ha duplicat.
No com altres, que només busquen l’aparador i a causa de les seves derrotes polítiques, complexos i carències personals, se senten al·ludits en un escrit en què ni se’ls mencionava, i, a més, faltant al respecte, i es creuen tan populars que insinuen que solament se’ls llegeix a ells. Sí que els llegim, sí, ens va bé per fer-nos un tip de riure de bon matí. Crec que el lloc idoni per a aquestes publicacions hauria de figurar a la secció d’humor dels diversos mitjans de comunicació.
A més, són el perfecte mirall i reflex del partit polític al qual se’ls permet estar afiliats; personatges així es necessiten per restar-los vots i sumar-los als altres partits polítics.
I tornant al nostre afer, senyor Juli, vostè defensa allò en el que creu que té raó; mai no he dubtat sobre la seva bona fe i ni tan sols de la seva convicció, però crec que no és la correcta. I estic més que segur que no vol defraudar els qui el van votar a la CASS. No tots els que ho van fer eren Verds, però continuo pensant que no s’ha de fer política a la institució en qüestió, s’ha de ser coherent i fer política on toca. Estic d’acord, però que és públic el partit d’on honestament és secretari d’organitzacions; però repeteixo, no se’l va votar a la CASS per aquest motiu; rectificar és molt senzill i noble.
Senyor Juli, no voldria que malinterpretés el que jo anomenava com a màscara; potser la paraula adequada hauria estat, per exemple, la d’uniforme; li demano excuses si s’ha sentit ofès, no era la meva intenció perquè al darrere de tots els uniformes sempre hi ha una gran persona humana i vostè precisament és de domini públic que ho és.
16/10/2006
"Calidae" Periòdic d'Andorra 16-10-2006 Política: Ignasi C.Q. al Sr. Tomàs Pascual Casabosch
Referent a les publicacions que exposen que Calidae es planteja desenvolupar una branca política, voldria donar la meva opinió que crec que tal associació no hauria de perdre el tarannà comercial.
Però si, tal com declara el president actual de Calidae, l’entitat ha de desaparèixer, la idea de crear una branca política em sembla bé.
Voldria fer veure al president, el senyor Tomàs Pascual Casabosch, que guanyar unes comunals no seria gens fàcil, però amb la simpatia i respecte que tal persona representa per a moltes persones d’Escaldes-Engordany i del país en general, crec que uns quants centenars de vots sí que obtindria; jo, personalment, li puc assegurar que el votaria a vostè, senyor Pascual.
Però tingui, si us plau, present que tal cosa seria treure del poder els liberals i donar el govern comunal als socialdemòcrates.
Crec que possiblement amb aquesta jugada vostès podrien obtenir alguna cadira al Consell del Comú però, ¿no creu, senyor Pascual, que seria millor que vostè personalment pactés tal cadira amb alguna partit ja establert?; és evident que amb el seu tarannà pot perfectament “obsequiar” el partit que vostè considerés amb unes quantes dotzenes o alguns centenars de vots.
Ànims i felicitacions per tots els seus articles i per tal iniciativa.
Ignasi C.Q.
Escaldes-Engordany
(Carta enviada per el Sr. Ignasi C.Q. a Tomàs Pascual Casabosch, al Periòdic d’Andorra, amb opinió sobre la noticia de que Calidae es fes un partit polític.)
Però si, tal com declara el president actual de Calidae, l’entitat ha de desaparèixer, la idea de crear una branca política em sembla bé.
Voldria fer veure al president, el senyor Tomàs Pascual Casabosch, que guanyar unes comunals no seria gens fàcil, però amb la simpatia i respecte que tal persona representa per a moltes persones d’Escaldes-Engordany i del país en general, crec que uns quants centenars de vots sí que obtindria; jo, personalment, li puc assegurar que el votaria a vostè, senyor Pascual.
Però tingui, si us plau, present que tal cosa seria treure del poder els liberals i donar el govern comunal als socialdemòcrates.
Crec que possiblement amb aquesta jugada vostès podrien obtenir alguna cadira al Consell del Comú però, ¿no creu, senyor Pascual, que seria millor que vostè personalment pactés tal cadira amb alguna partit ja establert?; és evident que amb el seu tarannà pot perfectament “obsequiar” el partit que vostè considerés amb unes quantes dotzenes o alguns centenars de vots.
Ànims i felicitacions per tots els seus articles i per tal iniciativa.
Ignasi C.Q.
Escaldes-Engordany
(Carta enviada per el Sr. Ignasi C.Q. a Tomàs Pascual Casabosch, al Periòdic d’Andorra, amb opinió sobre la noticia de que Calidae es fes un partit polític.)
"Almoina o inversió?" Més Andorra 16-10-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Un grup d’amics comentàvem amb molta il·lusió que Andorra sigui la seu del premi de literatura Ramon Llull.
Però ens va sobtar la noticia que deia que el propietari de l’empresa espanyola Planeta i accionista de Vueling l’interessés qualsevol iniciativa que tingués a veure amb el nostre país.
És d’agrair, i és lliure si un s’ho pot permetre, d’ajudar per a qualsevol cosa; oficialment ara ens ho han fet amb el món dels llibres.
El que va donar a parlar són les seves declaracions de “li asseguro que, encara que hagi de ser subvencionat personalment, un vol diari a Andorra si que hi haurà”; “El cap de Govern té ganes de convertir Andorra en més que un país de comerç, turisme i esquí”; “Espanya te l’obligació de trobar una solució...”.
Fa la impressió que es coneixien personalment... hi veig massa “amor”.
Però si analitzem les obres de caritat que els milionaris han fet durant la seva vida, hi ha algunes que s’han d’agrair i emocionen, però d’altres obeeixen més a un rentador de consciències i a pagar-se una entrada al Cel quan es moren...; cosa que es creuen i no els serveix de res, ja que també són humans i s’equivoquen en algunes “inversions”.
Les declaracions justificatives estan bé i quadren, però també fan “parlar”; que potser algun apartat de la llei d’inversions estrangeres s’ha pogut fer pensant en ell? Que algú consulti el Registre de societats d’aquí a un temps.
En qualsevol cas, he plasmat unes opinions. Si realment tot es fa amb bons objectius, no s’ha de preocupar ningú.
Quan jo dono una petita almoina confio que serà usada per a coses bàsiques; si tal va a parar a fer una cervesa, mentre no m’esquitxi, doncs... d’acord!
Però ens va sobtar la noticia que deia que el propietari de l’empresa espanyola Planeta i accionista de Vueling l’interessés qualsevol iniciativa que tingués a veure amb el nostre país.
És d’agrair, i és lliure si un s’ho pot permetre, d’ajudar per a qualsevol cosa; oficialment ara ens ho han fet amb el món dels llibres.
El que va donar a parlar són les seves declaracions de “li asseguro que, encara que hagi de ser subvencionat personalment, un vol diari a Andorra si que hi haurà”; “El cap de Govern té ganes de convertir Andorra en més que un país de comerç, turisme i esquí”; “Espanya te l’obligació de trobar una solució...”.
Fa la impressió que es coneixien personalment... hi veig massa “amor”.
Però si analitzem les obres de caritat que els milionaris han fet durant la seva vida, hi ha algunes que s’han d’agrair i emocionen, però d’altres obeeixen més a un rentador de consciències i a pagar-se una entrada al Cel quan es moren...; cosa que es creuen i no els serveix de res, ja que també són humans i s’equivoquen en algunes “inversions”.
Les declaracions justificatives estan bé i quadren, però també fan “parlar”; que potser algun apartat de la llei d’inversions estrangeres s’ha pogut fer pensant en ell? Que algú consulti el Registre de societats d’aquí a un temps.
En qualsevol cas, he plasmat unes opinions. Si realment tot es fa amb bons objectius, no s’ha de preocupar ningú.
Quan jo dono una petita almoina confio que serà usada per a coses bàsiques; si tal va a parar a fer una cervesa, mentre no m’esquitxi, doncs... d’acord!
12/10/2006
"No s'ha de "matar" el missatger de la CASS" Diari d'Andorra 12-10-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Sembla mentida que es demani la dimissió dels qui de manera professional es limiten a transmetre’ns el resultat de l’estudi de salut econòmica de la CASS.
De vegades s’acusa certs politics de poca transparència i de mancar a la veritat, i d’altre banda, quan algú es limita a transmetre el resultat d’un estudi més que necessari, s’atreveixen a demanar-ne la “dimissió”, en que quedem?
La senyora Cabot, simplement ha comunicat els resultats de l’informe en qüestió, però a més va mencionar que a Alemanya s’ha allargat el temps de jubilació dels65 als 67 anys, com a advertiment.
Tal comentari es plasma en certs escrits a la premsa d’una altra manera i la reacció d’alguns és com sempre la del NO i la d’opinar sense contrarestar la informació.
Que en el passat hi ha hagut un frau a la CASS és conegut per tots, però no es pot usar l’estratègia de recordar fets verídics de malestar per mesclar conceptes que no hi tenen res a veure.
Algun partit polític vol implantar l’atur en un país on hi ha sempre treball i a més pagat amb les arques de la CASS, si aquest projecte succeís, o bé les empreses i els assalariats haurien de cotitzar molt més per mantenir una colla de ganduls que no voldran treballar, o bé hauríem de treballar fins als 100 anys, aquells que hi arribem. Per aquest fet no es demanen dimissions?
Senyora Cabot, li agraeixo moltíssim la seva transparència amb les informacions de la seva tasca, segurament entre els professionals de la CASS trobaran alguna solució a les futures arques dels qui hi contribuïm per assegurar-nos un merescut descans.
A vostè, senyor Juli Fernàndez, no li puc agrair res mentres continuï signant els comunicats referents a la CASS com a secretari del seu partit polític, que afegeixi altres càrrecs ens crea confusió i dubte sobre quin ús es pot fer de la informació que vostè recapta, crec que s’hauria de treure la màscara de verd quan actua a la CASS i treure’s la mascara CASS quan actua com a verd; es poc ètic anar a fer política a la Seguretat Social de tots.
També es evident que el seu correu electrònic cass@verds.ad no pot ser representatiu d’un consell d’administració de defensa dels afiliats, els quals tenen unes ideologies politiques, privades i plurals.
Enhorabona al Consell d’Administració de la CASS per transmetre la veritat, i no tinguin por, que per molt que es vulgui “matar” el seu missatger com es feia en algunes guerres antigues, el temps posa tot al seu lloc, i siguin prudents per trobar-hi la solució.
De vegades s’acusa certs politics de poca transparència i de mancar a la veritat, i d’altre banda, quan algú es limita a transmetre el resultat d’un estudi més que necessari, s’atreveixen a demanar-ne la “dimissió”, en que quedem?
La senyora Cabot, simplement ha comunicat els resultats de l’informe en qüestió, però a més va mencionar que a Alemanya s’ha allargat el temps de jubilació dels65 als 67 anys, com a advertiment.
Tal comentari es plasma en certs escrits a la premsa d’una altra manera i la reacció d’alguns és com sempre la del NO i la d’opinar sense contrarestar la informació.
Que en el passat hi ha hagut un frau a la CASS és conegut per tots, però no es pot usar l’estratègia de recordar fets verídics de malestar per mesclar conceptes que no hi tenen res a veure.
Algun partit polític vol implantar l’atur en un país on hi ha sempre treball i a més pagat amb les arques de la CASS, si aquest projecte succeís, o bé les empreses i els assalariats haurien de cotitzar molt més per mantenir una colla de ganduls que no voldran treballar, o bé hauríem de treballar fins als 100 anys, aquells que hi arribem. Per aquest fet no es demanen dimissions?
Senyora Cabot, li agraeixo moltíssim la seva transparència amb les informacions de la seva tasca, segurament entre els professionals de la CASS trobaran alguna solució a les futures arques dels qui hi contribuïm per assegurar-nos un merescut descans.
A vostè, senyor Juli Fernàndez, no li puc agrair res mentres continuï signant els comunicats referents a la CASS com a secretari del seu partit polític, que afegeixi altres càrrecs ens crea confusió i dubte sobre quin ús es pot fer de la informació que vostè recapta, crec que s’hauria de treure la màscara de verd quan actua a la CASS i treure’s la mascara CASS quan actua com a verd; es poc ètic anar a fer política a la Seguretat Social de tots.
També es evident que el seu correu electrònic cass@verds.ad no pot ser representatiu d’un consell d’administració de defensa dels afiliats, els quals tenen unes ideologies politiques, privades i plurals.
Enhorabona al Consell d’Administració de la CASS per transmetre la veritat, i no tinguin por, que per molt que es vulgui “matar” el seu missatger com es feia en algunes guerres antigues, el temps posa tot al seu lloc, i siguin prudents per trobar-hi la solució.
11/10/2006
"Rotació i qualitat" Periòdic d'Andorra 11-10-2006 Torn de paraula: Tomàs Pascual Casabosch
Fa poc vaig felicitar a través d’una ràdio la iniciativa del Govern de reduir aquest any les autoritzacions de treball per lluitar contra la rotació de personal. Però aquesta iniciativa s’ha fet tard i les empreses afectades tenen un marge molt petit de maniobra, sobretot les del negoci de l’hivern i l’hostaleria.
Això podrà provocar que alguns hotelers surtin corrents a pescar treballadors de la competència, un fet que considero una mena de guerra i que ja ha passat, cosa poc ètica però de supervivència empresarial i lícita.
Hi ha alguna empresa constructora que, a part de tenir treballadors sense papers, quan la Policia hi ha anat a fer un control els ha amagat sistemàticament i només han quedat a la vista els legals. A més l’empresa és permet el luxe de castigar algun treballador traient-li hores guanyades de feina amb la suor del seu front. Les víctimes tenen por de denunciar els fets per la por de perdre la feina i perquè se’ls ha inculcat que alguns socis són de renom, coneguts al país i amb societats amb gent de pes d’Espanya. Hi ha empreses que es queixen de la disminució del personal qualificat, que no atenen en català i clients potencials de parla catalana es queixen. I a l’associació que presideixo, Calidae, han arribat denúncies de turistes que expliquen que treballadors extracomunitaris han maltractat esquiadors habituals i llavors han canviat el lloc de destinació i han aconsellat als seus coneguts de no venir més.
Tampoc no s’ha d’oblidar que tenim l’enemic instal·lat a casa; una gran comunitat de treballadors que mai no s’han acabat d’integrar al país estafen de manera constant els turistes i els tracten malament. Tots aquests fets han ocorregut sobretot perquè els nostres treballadors integrats de sempre, els que fa anys que són al nostre país, han anat patint l’abús constant del preu de l’habitatge, hem passat de salaris baixos a arribar al punt en què els lloguers superin el preu d’un salari, no sé què és pitjor, però donar qualitat de vida als nostres ciutadans és la clau perquè no marxin. Perquè la qüestió de la reducció de quotes s’hagués valorat des del punt de vista de l’estabilització de personal s’hauria hagut de donar més marge de temps a les empreses, més d’un hauria hagut de callar. De totes maneres, felicitats.
·President de Calidae.
Això podrà provocar que alguns hotelers surtin corrents a pescar treballadors de la competència, un fet que considero una mena de guerra i que ja ha passat, cosa poc ètica però de supervivència empresarial i lícita.
Hi ha alguna empresa constructora que, a part de tenir treballadors sense papers, quan la Policia hi ha anat a fer un control els ha amagat sistemàticament i només han quedat a la vista els legals. A més l’empresa és permet el luxe de castigar algun treballador traient-li hores guanyades de feina amb la suor del seu front. Les víctimes tenen por de denunciar els fets per la por de perdre la feina i perquè se’ls ha inculcat que alguns socis són de renom, coneguts al país i amb societats amb gent de pes d’Espanya. Hi ha empreses que es queixen de la disminució del personal qualificat, que no atenen en català i clients potencials de parla catalana es queixen. I a l’associació que presideixo, Calidae, han arribat denúncies de turistes que expliquen que treballadors extracomunitaris han maltractat esquiadors habituals i llavors han canviat el lloc de destinació i han aconsellat als seus coneguts de no venir més.
Tampoc no s’ha d’oblidar que tenim l’enemic instal·lat a casa; una gran comunitat de treballadors que mai no s’han acabat d’integrar al país estafen de manera constant els turistes i els tracten malament. Tots aquests fets han ocorregut sobretot perquè els nostres treballadors integrats de sempre, els que fa anys que són al nostre país, han anat patint l’abús constant del preu de l’habitatge, hem passat de salaris baixos a arribar al punt en què els lloguers superin el preu d’un salari, no sé què és pitjor, però donar qualitat de vida als nostres ciutadans és la clau perquè no marxin. Perquè la qüestió de la reducció de quotes s’hagués valorat des del punt de vista de l’estabilització de personal s’hauria hagut de donar més marge de temps a les empreses, més d’un hauria hagut de callar. De totes maneres, felicitats.
·President de Calidae.
09/10/2006
"Petjades eternes" Més Andorra 09-10-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Sento una gran satisfacció quan es publica algun llibre sobre la vida de les persones del passat.
Tots tenim a la vida una biografia a publicar; deixar escrit des del fet més petit fins a l’experiència més marcada fa que tals llibres puguin ser uns excel·lents manuals de la vida.
Vivim amb informació dels nostres pares, dels nostres avis, ells ens expliquen coses dels seus avantpassats.
Si ho ajuntem amb el que hem après durant la nostra educació, durant el dia a dia, el mes a mes, l’any a l’any, ens permet de reeducar-nos, i això ha d’anar lligat amb el respecte a les persones.
Reflexionem sobre els errors comesos a la vida, ja que no els podem esborrar, però si que podem no reincidir i fer accions que estabilitzin i ensenyin.
Pensem en les llàgrimes, quan siguem culpables de sentiments ferits i de marques profundes, que serveixin per crear camins d’humanitat i de respecte.
Recordem els qui ens han deixat per anar a l’altre món quan encara no els tocava: criatures mortes per malalties injustes, companys suïcidats, amics morts en accidents de circulació...
No vull mencionar noms per respecte; potser un article d’opinió no n’és el mitjà, però si que s’hauria de fer en algun llibre, ja que els records que ens han deixat tals persones no es poden oblidar: hem crescut amb elles i en algunes coses actuem tal com hem après junts, siguin on siguin.
El patiment de pare i mare si es perd un fill, d’un germà, si perd l’altre germà, d’uns avis, si perden néts... tot això no és el procés normal de la vida i succeeix a qui toca.
El patiment natural és quan el fill perd el pare i la mare, quan el nét perd els avis, quan el germà petit perd el gran, quan la dona perd el marit...
Sigui quin sigui el procés, sempre quedarà constància que els persones hem existit i hem deixat la nostra petjada eterna...
Tots tenim a la vida una biografia a publicar; deixar escrit des del fet més petit fins a l’experiència més marcada fa que tals llibres puguin ser uns excel·lents manuals de la vida.
Vivim amb informació dels nostres pares, dels nostres avis, ells ens expliquen coses dels seus avantpassats.
Si ho ajuntem amb el que hem après durant la nostra educació, durant el dia a dia, el mes a mes, l’any a l’any, ens permet de reeducar-nos, i això ha d’anar lligat amb el respecte a les persones.
Reflexionem sobre els errors comesos a la vida, ja que no els podem esborrar, però si que podem no reincidir i fer accions que estabilitzin i ensenyin.
Pensem en les llàgrimes, quan siguem culpables de sentiments ferits i de marques profundes, que serveixin per crear camins d’humanitat i de respecte.
Recordem els qui ens han deixat per anar a l’altre món quan encara no els tocava: criatures mortes per malalties injustes, companys suïcidats, amics morts en accidents de circulació...
No vull mencionar noms per respecte; potser un article d’opinió no n’és el mitjà, però si que s’hauria de fer en algun llibre, ja que els records que ens han deixat tals persones no es poden oblidar: hem crescut amb elles i en algunes coses actuem tal com hem après junts, siguin on siguin.
El patiment de pare i mare si es perd un fill, d’un germà, si perd l’altre germà, d’uns avis, si perden néts... tot això no és el procés normal de la vida i succeeix a qui toca.
El patiment natural és quan el fill perd el pare i la mare, quan el nét perd els avis, quan el germà petit perd el gran, quan la dona perd el marit...
Sigui quin sigui el procés, sempre quedarà constància que els persones hem existit i hem deixat la nostra petjada eterna...
06/10/2006
"Em diuen l'"espasa de Dàmocles" Diari d'Andorra 06-10-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
He pogut llegir algun elogi a la meva persona en què es mencionava que jo sempre he defensat els petits comerciants i empresaris, he criticat lleis, he publicat escrits sobre la història del comerç a Escaldes-Engordany i del país en general, de política, comunicacions, justícia... he criticat el poder, el mobbing, i d’altres coses, i sempre signant amb el meu nom complet.
Puc assegurar que aquesta tasca no és fàcil, però és necessària!, es creen sectors de contents i descontents; els veritables interessats en el benestar dels andorrans són constructius i em diuen el que pensen hi estiguin o no d’acord.
Però certs sectors em comenten que jo hauria de consultar sempre amb determinats personatges politiquets el que publico; també m’ha vingut alguna ministra quan no li ha agradat algun article meu dient-me que a vegades estic “poc inspirat”, algun company m’ha dit que l’estic liant... fins i tot he hagut de sentir que sóc l’espasa de Dàmocles.
I aquests fets encara m’ajuden més, i m’entra molta inspiració, trobo a faltar els companys, coneguts i amics d’Andorra que han hagut de marxar dels país a causa dels abusos envers l’habitatge, la disminució del comerç, la pèrdua de confiança del seu país, Andorra.
Alguns volen que siguem com corderets, que seguim el camí marcat, i si ens desviem, patadetes, i si tal mètode no funciona a provar de fer callar amb altres sistemes... d’altres sí que tenen la maduresa de saber que dintre d’un mateix cercle estar en desacord en alguns aspectes crea riquesa d’opinió i aquestes coses són les que realment fan els grans canvis.
Vull donar les més profundes gràcies als amics, als coneguts, als companys, a les persones que m’animen i fins i tot a les que m’intenten vetar; gràcies a tots ells la força de l’espasa escrita pren més valor i em permet de continuar.
I repto més d’un personatge oficial i vetador a passejar pels carrers d’Escaldes-Engordany, ja veurem a qui concretament la majoria de persones escolten i estimen més... mentre ells busquen el vot i l’interès de certs ciutadans jo simplement els respecto i admiro pel dia a dia real del carrer.
Puc assegurar que aquesta tasca no és fàcil, però és necessària!, es creen sectors de contents i descontents; els veritables interessats en el benestar dels andorrans són constructius i em diuen el que pensen hi estiguin o no d’acord.
Però certs sectors em comenten que jo hauria de consultar sempre amb determinats personatges politiquets el que publico; també m’ha vingut alguna ministra quan no li ha agradat algun article meu dient-me que a vegades estic “poc inspirat”, algun company m’ha dit que l’estic liant... fins i tot he hagut de sentir que sóc l’espasa de Dàmocles.
I aquests fets encara m’ajuden més, i m’entra molta inspiració, trobo a faltar els companys, coneguts i amics d’Andorra que han hagut de marxar dels país a causa dels abusos envers l’habitatge, la disminució del comerç, la pèrdua de confiança del seu país, Andorra.
Alguns volen que siguem com corderets, que seguim el camí marcat, i si ens desviem, patadetes, i si tal mètode no funciona a provar de fer callar amb altres sistemes... d’altres sí que tenen la maduresa de saber que dintre d’un mateix cercle estar en desacord en alguns aspectes crea riquesa d’opinió i aquestes coses són les que realment fan els grans canvis.
Vull donar les més profundes gràcies als amics, als coneguts, als companys, a les persones que m’animen i fins i tot a les que m’intenten vetar; gràcies a tots ells la força de l’espasa escrita pren més valor i em permet de continuar.
I repto més d’un personatge oficial i vetador a passejar pels carrers d’Escaldes-Engordany, ja veurem a qui concretament la majoria de persones escolten i estimen més... mentre ells busquen el vot i l’interès de certs ciutadans jo simplement els respecto i admiro pel dia a dia real del carrer.
02/10/2006
"Català i immigració" Més Andorra 02-10-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Fa uns quants anys, vaig comentar a una persona que m’examinava d’un nivell de català, que jo pensava que com a mínim, l’examen de nivell A hauria de ser obligatori per a la renovació dels permisos de residència. Encara recordo que la mateixa examinadora no compartia la meva opinió i que em va expressar que ella considerava que això havia de ser una decisió totalment lliure per a qualsevol immigrant.
Tal pensament sempre l’he comentat amb molts coneguts i amics; alguns hi estan d’acord i d’altres no.
El concepte d’”immigració” moltes vegades s’atribueix a treballadors de la construcció, de l’hostaleria, la restauració, venedors de botigues, repartidors... Però la majoria de les vegades s’oblida que molts immigrants són directius d’empreses, metges i altres professionals liberals... En tots els casos, persones que aixequen el país.
Però, qui gosa dir a les persones de professions considerades d’alta qualificació que aprenguin el català?
Esperem que les generacions actuals i futures d’andorrans, que surten cada vegada més preparades per a segons quins sectors, puguin combatre aquestes situacions per via social i natural.
Un dia, un directiu d’uns grans magatzems a qui vaig anar a veure per oferir certs serveis en representació d’una societat andorrana amb més de quinze anys de nom reconegut, em va dir: “Hábleme de esta empresa, no he oido nunca hablar de ella”.
Aquest senyor era al país feia pocs mesos i, per sort, ara ja no hi és.
I ja no vull mencionar aquells que porten aquí anys i panys i avui encara no parlen la llengua del país. En aquest cas, sobren comentaris.
Tal pensament sempre l’he comentat amb molts coneguts i amics; alguns hi estan d’acord i d’altres no.
El concepte d’”immigració” moltes vegades s’atribueix a treballadors de la construcció, de l’hostaleria, la restauració, venedors de botigues, repartidors... Però la majoria de les vegades s’oblida que molts immigrants són directius d’empreses, metges i altres professionals liberals... En tots els casos, persones que aixequen el país.
Però, qui gosa dir a les persones de professions considerades d’alta qualificació que aprenguin el català?
Esperem que les generacions actuals i futures d’andorrans, que surten cada vegada més preparades per a segons quins sectors, puguin combatre aquestes situacions per via social i natural.
Un dia, un directiu d’uns grans magatzems a qui vaig anar a veure per oferir certs serveis en representació d’una societat andorrana amb més de quinze anys de nom reconegut, em va dir: “Hábleme de esta empresa, no he oido nunca hablar de ella”.
Aquest senyor era al país feia pocs mesos i, per sort, ara ja no hi és.
I ja no vull mencionar aquells que porten aquí anys i panys i avui encara no parlen la llengua del país. En aquest cas, sobren comentaris.
28/09/2006
"L'edat obscura... d'Andorra" Periòdic d'Andorra 28-09-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
L’altre dia esmorzant amb la colla de sempre comentàvem encara que teníem algun dubte sobre si el Govern liberal potser guanyaria les eleccions generals encara que fos de penal.
Vàrem apostar que per molt que hi hagi queixes massives a la premsa diària, sortiria algun governant dient: “La prova del carril bus va bé”, dotzenes de persones agafen el bus diàriament... i així ha estat, diuen que 1.000 diàriament!
Ara, la gota que ha fet vessar el got és la llei d’inversions estrangeres! Jo diria que el que possiblement interessa, a més majoritàriament, és la llei de rentat de diners estrangers!
A part que ara tenim altres prioritats, s’ha perdut el respecte a l’andorranitat! El petit empresari, que és qui forma part del teixit empresarial veritable i de sempre, queda escombrat per donar accés al que es considera gran i a més de fora!
Ja s’ha comprovat que la gran majoria de franquícies ho porten tot de fora, ni tan sols compren el pa, que arriba congelat, el mateix que altres productes; Imagineu el que passarà amb la resta d’empreses estrangeres que entrin! El punt andorrà desapareix i els turistes ho viuen i veuen tot igual i pitjor! I els típics representants andorrans es van trobant amb la resposta: “Lo compramos todo fuera...” I aleshores han de marxar indignats.
Però, és clar, la llei arriba molt més lluny, amb d’altres nivells per a certes famílies a qui els interessa, per això la diferencia d’obrir drets d’un mes a deu anys! Algú té pressa, massa pressa...
Jo m’estava plantejant que tal com va el país el meu vot possiblement seria dipositat per donar altres oportunitats, després de cursar la baixa al partit al qual estic afiliat, és clar! Fins que un bufet d’advocats a nom d’un alt dirigent de l’oposició actual em va posar 1.000 euros de sanció per retardar-me tres dies en la liquidació d’un préstec bancari impagat d’una societat meva que no funcionava gaire bé. Em vaig haver de deixar robar i la Batllia, com de costum, ho va permetre, però llavors em vaig adonar que gairebé tots són iguals! Si algú que pregona certes coses en la realitat fa la mencionada (i no sóc l’única víctima), possiblement és el reflex de com podria anar Andorra en mans noves...
Potser la solució seria crear un partit polític intermedi, perquè els pactes que fan entre partits demostren que l’únic que es vol és la cadira costi el que costi, s’oblida l’andorranitat i la ideologia per la qual les persones voten! La dita més val morir de peu que viure agenollat pren protagonisme amb aquests fets. Que si no hi ha consens no es poden votar lleis importantíssimes com ara el pressupost? Doncs potser el que cal és modificar la llei, i si no es pot modificar que es convoqui una altra ronda d’eleccions, perquè per tenir un Govern amb minoria feble potser més val retirar-se i viure dignament que fer pactes que no es creuen.
Té tota la raó el cantautor català Lluís Llach, persona molt culta i transparent, quan publica: “En una democràcia malalta, els cretins arriben al poder.”
Aquestes declaracions fa que observi els grans perdedors que ocupen càrrecs a dit i els que estan atacant constantment des de l’oposició i pensi: “Que fals és això de la política.”
Realment, entre uns i altres, com no hi hagi canvis de cares públiques i es vagi amb la veritat, la realitat, el respecte i la protecció als andorrans, no sé on anirem a parar, segurament fora d’Andorra, però ara realment estem en l’edat més obscura, i no quan es va fundar el nostre país ni després de la caiguda de l’imperi romà, en plena edat mitjana, sinó en la de l’Andorra del segle XXI. I pobres generacions futures!
Vàrem apostar que per molt que hi hagi queixes massives a la premsa diària, sortiria algun governant dient: “La prova del carril bus va bé”, dotzenes de persones agafen el bus diàriament... i així ha estat, diuen que 1.000 diàriament!
Ara, la gota que ha fet vessar el got és la llei d’inversions estrangeres! Jo diria que el que possiblement interessa, a més majoritàriament, és la llei de rentat de diners estrangers!
A part que ara tenim altres prioritats, s’ha perdut el respecte a l’andorranitat! El petit empresari, que és qui forma part del teixit empresarial veritable i de sempre, queda escombrat per donar accés al que es considera gran i a més de fora!
Ja s’ha comprovat que la gran majoria de franquícies ho porten tot de fora, ni tan sols compren el pa, que arriba congelat, el mateix que altres productes; Imagineu el que passarà amb la resta d’empreses estrangeres que entrin! El punt andorrà desapareix i els turistes ho viuen i veuen tot igual i pitjor! I els típics representants andorrans es van trobant amb la resposta: “Lo compramos todo fuera...” I aleshores han de marxar indignats.
Però, és clar, la llei arriba molt més lluny, amb d’altres nivells per a certes famílies a qui els interessa, per això la diferencia d’obrir drets d’un mes a deu anys! Algú té pressa, massa pressa...
Jo m’estava plantejant que tal com va el país el meu vot possiblement seria dipositat per donar altres oportunitats, després de cursar la baixa al partit al qual estic afiliat, és clar! Fins que un bufet d’advocats a nom d’un alt dirigent de l’oposició actual em va posar 1.000 euros de sanció per retardar-me tres dies en la liquidació d’un préstec bancari impagat d’una societat meva que no funcionava gaire bé. Em vaig haver de deixar robar i la Batllia, com de costum, ho va permetre, però llavors em vaig adonar que gairebé tots són iguals! Si algú que pregona certes coses en la realitat fa la mencionada (i no sóc l’única víctima), possiblement és el reflex de com podria anar Andorra en mans noves...
Potser la solució seria crear un partit polític intermedi, perquè els pactes que fan entre partits demostren que l’únic que es vol és la cadira costi el que costi, s’oblida l’andorranitat i la ideologia per la qual les persones voten! La dita més val morir de peu que viure agenollat pren protagonisme amb aquests fets. Que si no hi ha consens no es poden votar lleis importantíssimes com ara el pressupost? Doncs potser el que cal és modificar la llei, i si no es pot modificar que es convoqui una altra ronda d’eleccions, perquè per tenir un Govern amb minoria feble potser més val retirar-se i viure dignament que fer pactes que no es creuen.
Té tota la raó el cantautor català Lluís Llach, persona molt culta i transparent, quan publica: “En una democràcia malalta, els cretins arriben al poder.”
Aquestes declaracions fa que observi els grans perdedors que ocupen càrrecs a dit i els que estan atacant constantment des de l’oposició i pensi: “Que fals és això de la política.”
Realment, entre uns i altres, com no hi hagi canvis de cares públiques i es vagi amb la veritat, la realitat, el respecte i la protecció als andorrans, no sé on anirem a parar, segurament fora d’Andorra, però ara realment estem en l’edat més obscura, i no quan es va fundar el nostre país ni després de la caiguda de l’imperi romà, en plena edat mitjana, sinó en la de l’Andorra del segle XXI. I pobres generacions futures!
25/09/2006
"La informació crea poder" Més Andorra 25-09-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Aquest dimarts passat, un senyor amb uniforme d’escombriaire em va aturar en un carrer d’Escaldes-Engordany i em va dir: “et felicito per l’escrit a la premsa de l’altre dia”.
Jo, sense saber ben bé a quin escrit es referia, ja que darrerament n’he publicat diversos, li vaig respondre: “Gràcies, moltes gràcies”.
Aquest fet em va causar una gran satisfacció, que es va sumar a la que havia tingut el dia abans, en què una parella estava asseguda en un banc del carrer amb el Més Andorra a la mà i llegint un article meu. El senyor em va mirar, va mirar la foto del diari, i va dir a la senyora: “Mira, aquest és ell”. Però, a més de satisfacció, vaig tenir un sentiment de responsabilitat.
Recomano als lectors d’observar com a l’hora de tancament dels comerços, als vespres, molts ciutadans es mouen ràpidament per arribar a casa, on a molts els esperen les parelles, els pares, els fills... Ho comparo a les formiguetes treballadores: una a una formen la colònia. Humanament parlant, sumen sentiments de respecte. Tota persona té al seu cap notícies i articles dels mitjans de comunicació, llegits o escoltats en qualsevol moment del dia; i això, com se sol dir, “crea opinió”. És un fet que estar informat crea poder: estar informat és la veritable força del ciutadà, la qual al seu moment es transformarà en vot o en recomanació de vot. Ja poden sortir alguns poderosos a explicar el que vulguin per convèncer, si els ciutadans tenim el nostre formiguer informat i el “boca a orella” arriba fins al racó més remot. El veritable “porta a porta” són els fets diaris. No ens poden condicionar els cants de sirena de l’últim moment, en què les promeses al darrer instant fan que a més d’un se li vegi el llautó. Nosaltres continuarem com les formiguetes, que es l’únic segur que tenim per a viure...
Jo, sense saber ben bé a quin escrit es referia, ja que darrerament n’he publicat diversos, li vaig respondre: “Gràcies, moltes gràcies”.
Aquest fet em va causar una gran satisfacció, que es va sumar a la que havia tingut el dia abans, en què una parella estava asseguda en un banc del carrer amb el Més Andorra a la mà i llegint un article meu. El senyor em va mirar, va mirar la foto del diari, i va dir a la senyora: “Mira, aquest és ell”. Però, a més de satisfacció, vaig tenir un sentiment de responsabilitat.
Recomano als lectors d’observar com a l’hora de tancament dels comerços, als vespres, molts ciutadans es mouen ràpidament per arribar a casa, on a molts els esperen les parelles, els pares, els fills... Ho comparo a les formiguetes treballadores: una a una formen la colònia. Humanament parlant, sumen sentiments de respecte. Tota persona té al seu cap notícies i articles dels mitjans de comunicació, llegits o escoltats en qualsevol moment del dia; i això, com se sol dir, “crea opinió”. És un fet que estar informat crea poder: estar informat és la veritable força del ciutadà, la qual al seu moment es transformarà en vot o en recomanació de vot. Ja poden sortir alguns poderosos a explicar el que vulguin per convèncer, si els ciutadans tenim el nostre formiguer informat i el “boca a orella” arriba fins al racó més remot. El veritable “porta a porta” són els fets diaris. No ens poden condicionar els cants de sirena de l’últim moment, en què les promeses al darrer instant fan que a més d’un se li vegi el llautó. Nosaltres continuarem com les formiguetes, que es l’únic segur que tenim per a viure...
20/09/2006
"La remodelació d'Escaldes" Periٍòdic d'Andorra 20-09-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Un projecte tan ambiciós està pensat ja des de la història d’Escaldes-Engordany; unes fotografies dels temps històrics del nostre blanc i negre donen el punt de sortida per ajuntar-se directament a la imatge de com quedarà la nostra estimada parròquia en breu.
Felicitats al nostre cònsol, Antoni Martí, que sempre s’enorgulleix d’haver nascut a la setena parròquia. I, evidentment, pensar i plasmar el passat històric en el futur pròxim ja el fa digne de deixar una grata petjada a la nostra història viva.
Fins i tot ha tingut en compte que els nostres edificis històrics tinguin la seva veu permanent; un espectacle de llum els identificarà a tots i un per un.
També s’hauria de fer alguna cosa més per a la nostra font d’aigua calenta, el Roc del Metge; som una ciutat amb aigua termal i això s’ha de treballar més: potser part del futur seria Escaldes-Engordany, ciutat termal, ciutat de l’aigua, ciutat de la llum...
També s’ha tingut en compte l’embelliment de la part alta, es reconeix que el turisme s’atura a l’altura de la plaça dels Coprínceps; sort en tenim que els hotels ubicats a la zona i els comerços especialitzats fan passejar els nostres turistes per la zona.
I senyalitzar els murs que separaran els comerços de les vies en obres amb logotips dels establiments ja es mereix la més profunda felicitació.
He observat amb pena per a alguns i satisfacció per a d’altres que persones que sempre han assistit a les reunions del nostre poble no van participar en la darrera convocatòria, però també hi havia cares noves.
En aquesta reunió de poble, senyor cònsol,també vau comentar el fet que les obres s’acabarien abans del final del mandat perquè el futur cònsol pugui tenir-ho tot enllestit; quina pena em va fer sentir aquestes paraules en no especificar si podria ser un altre cop vostè mateix... però no accepto estratègies, quedaríeu malament... Senyor cònsol, no us deixeu malaconsellar, el poble no s’ho mereix.
¿Sabeu una cosa, estimat cònsol?
Us he notat cansat, però amb energia de continuïtat,us he vist més humil que altres vegades, vostè en sap molt de fer política; a més, està fent coses per a persones que van més enllà de la seva obligació política..., s’ha involucrat en la tasca de treballar per al poble, del qual, tal com he mencionat, esteu orgullós;i aquest orgull s’avala amb el que feu per la parròquia.
Es comenten favors personals que ja el vostre estimat pare, el qual menciono amb tot el més profund respecte i admiració i en pau descansi, havia fet... Aquests fets formen part també de les petjades eternes que les persones deixem en passar per la vida...; la seva ombra és present en els vostres bons actes.
Gràcies a tot això tindrem una Escaldes-Engordany amb història, modernitat, verd i comerç, però no perdem el nostre amor parroquial, la nostra andorranitat, els usos i costums han de situar-se per sobre de qualsevol projecte i qualsevol interès, sobretot hem de vetllar per les persones que estimem.
*President de Calidae.
Felicitats al nostre cònsol, Antoni Martí, que sempre s’enorgulleix d’haver nascut a la setena parròquia. I, evidentment, pensar i plasmar el passat històric en el futur pròxim ja el fa digne de deixar una grata petjada a la nostra història viva.
Fins i tot ha tingut en compte que els nostres edificis històrics tinguin la seva veu permanent; un espectacle de llum els identificarà a tots i un per un.
També s’hauria de fer alguna cosa més per a la nostra font d’aigua calenta, el Roc del Metge; som una ciutat amb aigua termal i això s’ha de treballar més: potser part del futur seria Escaldes-Engordany, ciutat termal, ciutat de l’aigua, ciutat de la llum...
També s’ha tingut en compte l’embelliment de la part alta, es reconeix que el turisme s’atura a l’altura de la plaça dels Coprínceps; sort en tenim que els hotels ubicats a la zona i els comerços especialitzats fan passejar els nostres turistes per la zona.
I senyalitzar els murs que separaran els comerços de les vies en obres amb logotips dels establiments ja es mereix la més profunda felicitació.
He observat amb pena per a alguns i satisfacció per a d’altres que persones que sempre han assistit a les reunions del nostre poble no van participar en la darrera convocatòria, però també hi havia cares noves.
En aquesta reunió de poble, senyor cònsol,també vau comentar el fet que les obres s’acabarien abans del final del mandat perquè el futur cònsol pugui tenir-ho tot enllestit; quina pena em va fer sentir aquestes paraules en no especificar si podria ser un altre cop vostè mateix... però no accepto estratègies, quedaríeu malament... Senyor cònsol, no us deixeu malaconsellar, el poble no s’ho mereix.
¿Sabeu una cosa, estimat cònsol?
Us he notat cansat, però amb energia de continuïtat,us he vist més humil que altres vegades, vostè en sap molt de fer política; a més, està fent coses per a persones que van més enllà de la seva obligació política..., s’ha involucrat en la tasca de treballar per al poble, del qual, tal com he mencionat, esteu orgullós;i aquest orgull s’avala amb el que feu per la parròquia.
Es comenten favors personals que ja el vostre estimat pare, el qual menciono amb tot el més profund respecte i admiració i en pau descansi, havia fet... Aquests fets formen part també de les petjades eternes que les persones deixem en passar per la vida...; la seva ombra és present en els vostres bons actes.
Gràcies a tot això tindrem una Escaldes-Engordany amb història, modernitat, verd i comerç, però no perdem el nostre amor parroquial, la nostra andorranitat, els usos i costums han de situar-se per sobre de qualsevol projecte i qualsevol interès, sobretot hem de vetllar per les persones que estimem.
*President de Calidae.
18/09/2006
"He agafat el Bus Exprés" Més Andorra 18-09-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Com a conductor habitual, ja visc cada dia les odissees del nou carril bus.
Estar aturat en el carril dels vehicles per ser considerat un conductor “cívic” ja m’ha acabat la paciència, sobretot quan em sento com un ruc en veure com molts vehicles passen pel meu costat envaint el carril reservat.
Circulant t’adones que mai no saps exactament a quin carril estàs i en arribar a algunes rotondes es pot comprovar com en el lloc on s’ha de cedir el pas no hi caben dos vehicles, amb la qual cosa el perill d’accident ha augmentat. Els senyors de mobilitat podrien fer els experiments a la cuina de casa seva: voler comparar el nostre espai amb el de les grans ciutats dels països veïns no justifica pas els seus salaris.
S’ha doblat el període de temps dels nostres trajectes en vehicle. L’altre dia vaig desplaçar-me a una parada de Sant Julià de Lòria.
Hi arribo a les 19h58 i el xofer del Bus Exprés em diu: “Salgo a las ocho y diez”.
Amb el clípol de sempre se sortia a les 8; així doncs, perdo dotze minuts.
A les 20h05, el xofer toca el clàxon com si d’un tren es tractés. Sis estudiants entren amb el carnet escolar i jo i una altra persona paguem 1,25 euros pel bitllet.
Durant el trajecte observo altres busos exprés atrapats al carril de baixada...
El xofer parla amb una persona i li diu que l’altre dia es van trobar tres busos exprés a la mateixa parada i que va haver de donar un tomb al poble per fer temps i tenir lloc...Ara entenc perquè sempre van buits!
A l’estadi Comunal, baixen els estudiants i l’altra persona; em quedo sol a dins del bus. Més enllà, una frenada en sec davant de la Batllia... sort que no havia cap nen petit dins el bus.
Arribo a les 20h24 al carrer de la Unió.
El tornaré a agafar?...
Estar aturat en el carril dels vehicles per ser considerat un conductor “cívic” ja m’ha acabat la paciència, sobretot quan em sento com un ruc en veure com molts vehicles passen pel meu costat envaint el carril reservat.
Circulant t’adones que mai no saps exactament a quin carril estàs i en arribar a algunes rotondes es pot comprovar com en el lloc on s’ha de cedir el pas no hi caben dos vehicles, amb la qual cosa el perill d’accident ha augmentat. Els senyors de mobilitat podrien fer els experiments a la cuina de casa seva: voler comparar el nostre espai amb el de les grans ciutats dels països veïns no justifica pas els seus salaris.
S’ha doblat el període de temps dels nostres trajectes en vehicle. L’altre dia vaig desplaçar-me a una parada de Sant Julià de Lòria.
Hi arribo a les 19h58 i el xofer del Bus Exprés em diu: “Salgo a las ocho y diez”.
Amb el clípol de sempre se sortia a les 8; així doncs, perdo dotze minuts.
A les 20h05, el xofer toca el clàxon com si d’un tren es tractés. Sis estudiants entren amb el carnet escolar i jo i una altra persona paguem 1,25 euros pel bitllet.
Durant el trajecte observo altres busos exprés atrapats al carril de baixada...
El xofer parla amb una persona i li diu que l’altre dia es van trobar tres busos exprés a la mateixa parada i que va haver de donar un tomb al poble per fer temps i tenir lloc...Ara entenc perquè sempre van buits!
A l’estadi Comunal, baixen els estudiants i l’altra persona; em quedo sol a dins del bus. Més enllà, una frenada en sec davant de la Batllia... sort que no havia cap nen petit dins el bus.
Arribo a les 20h24 al carrer de la Unió.
El tornaré a agafar?...
06/08/2006
"Eritreus a Andorra...!i a Escaldes!" Periòdic d'Andorra 06-08-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
El tema del acolliment dels eritreus al nostre país està causant diverses opinions i posicions; hi ha persones que s’hi pronuncien a favor i d’altres en contra, hi ha també certa por a pronunciar-s’hi en contra per no ser titllat de racista. Però amb tot el que s’escriu cal tenir evidències ja que per crear opinió sobre un tema se n’ha d’estar al màxim de segur. Llavors es va parlant de la temàtica pel carrer i es publica algun article prudent i alguns SMS bastant desagradables en algun mitjà de comunicació del país.
Però,de fet, no tenim l’informació real i clara del tema i això va multiplicant el malestar entre part de la població; demano des d’aquí que el nostre Govern es pronuncií respecte d’aquesta qüestió, amb aquestes coses no podem acceptar estratègies polítiques... Hi ha persones indignades que han de tenir dures feines per arribar a final de mes i no entenen per què els alimentem, els vestim, els eduquem, els fem visites culturals i classes de català i els donem allotjament gratuït, tenint en compte el preu de l’habitatge per als andorrans i residents.
Ara són aquí legalment durant tres mesos en règim de turistes; ¿després es podran quedar cinc mesos en règim de treballadors temporers i després potser ens haurem de saltar la llei d’immigració perquè no marxin al corredor de la mort? Sí, correcte, he dit corredor de la mort; no en tinc la certesa, però és gairebé segur que és el que trobaran en tornar al país d’origen...
¿Algú vol aquest càrrec de consciència durant tota la vida? !Jo no!
Hem de ser responsables amb els actes dels nostres representants polítics; a l’urna ja tenim un altre fet per votar qui sigui, però Andorra en el seu / nostre passat sempre ha acollit refugiats, però ens hi unien vincles històrics, mentre que amb els eritreus tenim vincles humanitaris.
Sembla que han arribat aquí per una petició diplomàtica espanyola: hi ha tants temes oberts amb Espanya que ¿qui podia dir que no?; però hem d’estar alerta, no podem acceptar més peticions almenys fins que no tinguem més clar el resultat final d’aquests eritreus: si algun cometés algun delicte, en donaríem tota la culpa al Govern: ho dic perquè moltes persones també comenten aquesta hipòtesi... ¿per això potser no van mai sols?
Això ha estat un fet aïllat però hem d’anar amb compte, si ens han fet acceptar la petició, potser s’hi acostumen i ja veieu com estan els països veïns amb el tema de la immigració il·legal i Andorra ja té prou problemes. Potser si les persones col·laboréssim més amb les ONG i els arribessin els ajuts,alguns no haurien vingut mai a portar-nos els problemes de gana, guerres... Els nostres problemes no són que un govern ens obligui a allistar-nos a un exèrcit per anar a matar altres persones, ni que cada dia se’ns morin dotzenes de nens, els quals són fills, germans, amics...
Sé que no és cert que el Govern hagi llogat cinc pisos per a ells; un particular d’Escaldes que casualment jo admiro els ha deixat un pis de la seva propietat i els dóna menjar, alguna ONG els ha vestit i no els donen diners.
Sé que les trucades estan pactades amb France Telecom, o sigui, cap dels cinc no contacta cada 15 dies amb la família plorant a costa nostra. Estan fent cursets de català, els explicaran també que Andorra i Europa no són un conte de fades, que es gastaran el salari que cobrin per viure i subsistir, tal com la resta de mortals.
Així que prou criticar per desconeixement, si us plau, si que ens falta informació i no és totalment just, però governar és molt difícil i hem salvat cinc vides humanes; ¿no creieu que es motiu suficient per justificar el que s’ha fet amb els cinc eritreus? He fet un sondeig amb afiliats a Calidae; molts dels nostres restaurants s’ofereixen fins i tot per donar-los menjar, tastar la pastisseria andorrana més selecta... i m’han dit que si algun vol feina necessiten treballadors! Crec que el nostre Govern es mereix un vot de confiança pel fet dels eritreus, però, estimat Govern, expliqueu-ho tot, si us plau!
Vull felicitar especialment Victor Filloy; realment respondre a tot això no és una tasca gaire fàcil, sobretot tenint en compte que és al punt de mira de tot el país, el qual té un important flux migratori i fins i tot més d’un podria comparar la llei d’immigració amb els buits legals que poden arribar després. La qüestió és que, de moment, els eritreus estan sota la tutela de l’Estat i l’Estat l’hem votat nosaltres.
Que ningú no es vulgui ara rentar la consciència, ignorar que no podem deixar de protegir-nos i dona seguretat i benestar sobretot als andorrans i residents legals de sempre..., però, si us plau, siguem humans amb els que hem salvat de la mort i donem una lliçó a països més poderosos. !Benvinguts a terra andorrana, eritreus!.
*President de Calidae.
(Article publicat també a Opinió del Bon Dia de data 09-08-2006)
Però,de fet, no tenim l’informació real i clara del tema i això va multiplicant el malestar entre part de la població; demano des d’aquí que el nostre Govern es pronuncií respecte d’aquesta qüestió, amb aquestes coses no podem acceptar estratègies polítiques... Hi ha persones indignades que han de tenir dures feines per arribar a final de mes i no entenen per què els alimentem, els vestim, els eduquem, els fem visites culturals i classes de català i els donem allotjament gratuït, tenint en compte el preu de l’habitatge per als andorrans i residents.
Ara són aquí legalment durant tres mesos en règim de turistes; ¿després es podran quedar cinc mesos en règim de treballadors temporers i després potser ens haurem de saltar la llei d’immigració perquè no marxin al corredor de la mort? Sí, correcte, he dit corredor de la mort; no en tinc la certesa, però és gairebé segur que és el que trobaran en tornar al país d’origen...
¿Algú vol aquest càrrec de consciència durant tota la vida? !Jo no!
Hem de ser responsables amb els actes dels nostres representants polítics; a l’urna ja tenim un altre fet per votar qui sigui, però Andorra en el seu / nostre passat sempre ha acollit refugiats, però ens hi unien vincles històrics, mentre que amb els eritreus tenim vincles humanitaris.
Sembla que han arribat aquí per una petició diplomàtica espanyola: hi ha tants temes oberts amb Espanya que ¿qui podia dir que no?; però hem d’estar alerta, no podem acceptar més peticions almenys fins que no tinguem més clar el resultat final d’aquests eritreus: si algun cometés algun delicte, en donaríem tota la culpa al Govern: ho dic perquè moltes persones també comenten aquesta hipòtesi... ¿per això potser no van mai sols?
Això ha estat un fet aïllat però hem d’anar amb compte, si ens han fet acceptar la petició, potser s’hi acostumen i ja veieu com estan els països veïns amb el tema de la immigració il·legal i Andorra ja té prou problemes. Potser si les persones col·laboréssim més amb les ONG i els arribessin els ajuts,alguns no haurien vingut mai a portar-nos els problemes de gana, guerres... Els nostres problemes no són que un govern ens obligui a allistar-nos a un exèrcit per anar a matar altres persones, ni que cada dia se’ns morin dotzenes de nens, els quals són fills, germans, amics...
Sé que no és cert que el Govern hagi llogat cinc pisos per a ells; un particular d’Escaldes que casualment jo admiro els ha deixat un pis de la seva propietat i els dóna menjar, alguna ONG els ha vestit i no els donen diners.
Sé que les trucades estan pactades amb France Telecom, o sigui, cap dels cinc no contacta cada 15 dies amb la família plorant a costa nostra. Estan fent cursets de català, els explicaran també que Andorra i Europa no són un conte de fades, que es gastaran el salari que cobrin per viure i subsistir, tal com la resta de mortals.
Així que prou criticar per desconeixement, si us plau, si que ens falta informació i no és totalment just, però governar és molt difícil i hem salvat cinc vides humanes; ¿no creieu que es motiu suficient per justificar el que s’ha fet amb els cinc eritreus? He fet un sondeig amb afiliats a Calidae; molts dels nostres restaurants s’ofereixen fins i tot per donar-los menjar, tastar la pastisseria andorrana més selecta... i m’han dit que si algun vol feina necessiten treballadors! Crec que el nostre Govern es mereix un vot de confiança pel fet dels eritreus, però, estimat Govern, expliqueu-ho tot, si us plau!
Vull felicitar especialment Victor Filloy; realment respondre a tot això no és una tasca gaire fàcil, sobretot tenint en compte que és al punt de mira de tot el país, el qual té un important flux migratori i fins i tot més d’un podria comparar la llei d’immigració amb els buits legals que poden arribar després. La qüestió és que, de moment, els eritreus estan sota la tutela de l’Estat i l’Estat l’hem votat nosaltres.
Que ningú no es vulgui ara rentar la consciència, ignorar que no podem deixar de protegir-nos i dona seguretat i benestar sobretot als andorrans i residents legals de sempre..., però, si us plau, siguem humans amb els que hem salvat de la mort i donem una lliçó a països més poderosos. !Benvinguts a terra andorrana, eritreus!.
*President de Calidae.
(Article publicat també a Opinió del Bon Dia de data 09-08-2006)
30/07/2006
"En Sícoris i les festes" Periòdic d'Andorra 30-07-2006 Torn de paraula: Tomàs Pascual Casabosch
Recordo quan el meu pare em va regalar un cavall l’any 1987; jo tenia 17 anys. En aquella època de Nadal, vaig estar parlant amb el nostre inoblidable “Rossend Marsol i Clua, Sícoris”, i li vaig comentar aquest regal i em va demanar de disfressar-me de patge negre i cavalcar pels carrers d’Escaldes-Engordany. Evidentment ho vaig fer i tots vam repartir caramels als nens i als comerços, eren les seves instruccions: un granet de sorra a favor de l’amor dels nens i del nostre comerç del passat i del futur...
Jo, amb la meva jove edat, ja em vaig adonar i amb molta gratitud que en Sícoris vetllava per la felicitat de tots els infants; per això havia aprofitat tal fet pel bé de tots, infants i no infants. La cavalcada va sortir de l’avinguda del Pessebre a l’altura del pont dels Escalls i es va desenvolupar, com de costum, molt bé per gairebé tots els carrers de la parròquia i en benefici sobretot dels infants.
Recordo també que moltes vegades quan anava a la seva gestoria en més d’una ocasió m’havia llegit esborranys dels articles que ell publicava a la premsa; ho va fer fins al darrer dia entre nosaltres.
Avui mateix he llegit una altra vegada el llibre que em va regalar escrit per ell, “Cel i muntanya”, i vull fer pública la seva sentimental dedicatòria: “Amb tot l’afecte, per al bon amic Tomàs, company en la tasca poètica” (28 de març de 1990). La menció era perquè jo cap als anys 1988 i 1989 havia publicat dos llibres, “La nena de la carena” i “Lletres del silenci”, en què jo també li vaig fer a ell una afectuosa dedicatòria.
Tal llibre forma part d’un dels grans tresors que tinc en la meva vida personal i mai no deixarà de ser present al prestatge de la meva llar, un mirall que mostra que en Sícoris mai no podrà deixar de ser present en la vida de molts mortals com jo i molt més enllà.
Escaldes-Engordany mai no deixarà de recordar-lo ja que en Sícoris ens va deixar una dedicatòria permanent, sobretot en l’àmbit de les nostres festes, siguin majors, de Nadal o tantes altres coses. He rebut de molt bon grat el llibret que edita cada any la nostra estimada Unió Pro Turisme d’Escaldes-Engordany i se’ls ha de felicitar especialment per haver editat en la seva memòria el poema d’en Sícoris “Escaldes és la pubilla”. I ara, per als qui no tinguin el llibre actual de la Unió Pro Turisme d’Escaldes-Engordany, hi afegeixo la dedicatòria de tal edició al Sícoris: “En record d’en Rossend Marsol i Clua, Sícoris, pels anys dedicats a la UPTEE i al poble d’Escaldes-Engordany”.
Gràcies a tots els que li han dedicat i li dedicaran línies, a la Unió Pro Turisme d’Escaldes-Engordany i a tants fets inoblidables; en Sícoris sempre romandrà als prestatges dels cors de totes les persones i serà un tresor en la història del nostre país. Com ell va escriure en el llibre dedicat –Poemes d’Andorra i per Andorra-, nosaltres li hem d’escriure a ell tots els elogis i transmetre’ls als nostres fills ja que ha fet història ahir per avui i pel demà d’Andorra.
*President de Calidae.
(Article publicat també a Cartes al director del Bon Dia de data 01-08-2006)
Jo, amb la meva jove edat, ja em vaig adonar i amb molta gratitud que en Sícoris vetllava per la felicitat de tots els infants; per això havia aprofitat tal fet pel bé de tots, infants i no infants. La cavalcada va sortir de l’avinguda del Pessebre a l’altura del pont dels Escalls i es va desenvolupar, com de costum, molt bé per gairebé tots els carrers de la parròquia i en benefici sobretot dels infants.
Recordo també que moltes vegades quan anava a la seva gestoria en més d’una ocasió m’havia llegit esborranys dels articles que ell publicava a la premsa; ho va fer fins al darrer dia entre nosaltres.
Avui mateix he llegit una altra vegada el llibre que em va regalar escrit per ell, “Cel i muntanya”, i vull fer pública la seva sentimental dedicatòria: “Amb tot l’afecte, per al bon amic Tomàs, company en la tasca poètica” (28 de març de 1990). La menció era perquè jo cap als anys 1988 i 1989 havia publicat dos llibres, “La nena de la carena” i “Lletres del silenci”, en què jo també li vaig fer a ell una afectuosa dedicatòria.
Tal llibre forma part d’un dels grans tresors que tinc en la meva vida personal i mai no deixarà de ser present al prestatge de la meva llar, un mirall que mostra que en Sícoris mai no podrà deixar de ser present en la vida de molts mortals com jo i molt més enllà.
Escaldes-Engordany mai no deixarà de recordar-lo ja que en Sícoris ens va deixar una dedicatòria permanent, sobretot en l’àmbit de les nostres festes, siguin majors, de Nadal o tantes altres coses. He rebut de molt bon grat el llibret que edita cada any la nostra estimada Unió Pro Turisme d’Escaldes-Engordany i se’ls ha de felicitar especialment per haver editat en la seva memòria el poema d’en Sícoris “Escaldes és la pubilla”. I ara, per als qui no tinguin el llibre actual de la Unió Pro Turisme d’Escaldes-Engordany, hi afegeixo la dedicatòria de tal edició al Sícoris: “En record d’en Rossend Marsol i Clua, Sícoris, pels anys dedicats a la UPTEE i al poble d’Escaldes-Engordany”.
Gràcies a tots els que li han dedicat i li dedicaran línies, a la Unió Pro Turisme d’Escaldes-Engordany i a tants fets inoblidables; en Sícoris sempre romandrà als prestatges dels cors de totes les persones i serà un tresor en la història del nostre país. Com ell va escriure en el llibre dedicat –Poemes d’Andorra i per Andorra-, nosaltres li hem d’escriure a ell tots els elogis i transmetre’ls als nostres fills ja que ha fet història ahir per avui i pel demà d’Andorra.
*President de Calidae.
(Article publicat també a Cartes al director del Bon Dia de data 01-08-2006)
27/07/2006
"Andorra en els temps d'Àtila, fa falta un gran canvi" Periòdic d'Andorra 27-07-2006 Torn de paraula: Tomàs Pascual Casabosch
Andorra, en general, hauria de fer un gran gir, tant a nivell social, com econòmic, com humà. Però el que passa en la vida de la majoria dels mortals demostra des de la realitat del dia a dia que aquest gir podria obeir més a un conte de fades que no pas a sortir del temps d’Àtila, que és on estem en molts camps.
El que ara indicaré podria ser fins i tot perillós, però m’atreviré a creure que realment estem en un país democràtic i amb llibertat d’expressió. El que si que està clar és que la majoria de persones tenen pànic de dir realment el que pensen... m’ha passat per el cap aquella pobre noia que va agafar els famosos diners dels despatxos del Govern i va estar empresonada en excés. Doncs el que està fent certa gent si que seria motiu de detenció i empresonament. Però, es clar, el nivell social i econòmic de tals persones està per sobre de tota justícia... on possiblement tal paraula no arriba; només hauríem de mirar alguns cognoms d’elit, d’intocables, de certes famílies poderoses per entendre el motiu. Tots sabem qui són... en qualsevol cas si jo fos empresonat per creure’m innocentment que tenim llibertat d’expressió sense represàlies, demanaria als estimats lectors d’aquestes línies que m’escrivissin quatre ratlles de suport.
Una cosa són les politiques i els discursos tan ben estructurats que s’apliquen des de còmodes cadires de despatxos administratius, ja siguin comunals, de Govern, de Consell General, de Batllia o de qualsevol institució de pes, i una altra cosa ben diferent i greu és la situació real del país. La realitat diària es troba amb alguns apartats importants:
Mobbing comercial. S’acaba el contracte de lloguer i el propietari et diu que o pagues el doble o marxis, ja que té ofertes d’interessats a llogar. No es valora ni que portis trenta anys sense deixar de complir les teves obligacions, ni que el propietari no hagi invertit ni un cèntim en el seu propi local, ni que el comerciant estigui treballant per tirar endavant: aquest tipus de propietari vol cobrar sense fer ni brot i vol viure bé, possiblement ha heretat la propietat i és per això que actua així. Resultat: a pagar el doble i treballar el triple i no obtenir beneficis gràcies a aquest robatori.
Mobbing personal. S’acaba el contracte de lloguer a casa teva i t’arriba el propietari dient que ho pagues el doble o marxis, ja que té ofertes d’interessats a llogar. No es valora ni tan sols que tinguis una família al darrere. A més a més, molts d’aquests propietaris són forans i n’hi ha que tenen diverses propietats fent les respectives trampes a les lleis, diferents societats, etcètera. Resultat: paga el doble i gasta tot el salari en aquest robatori.
Embargaments. Si algú té dificultats a pagar, sobretot a algun banc, anirà a parar a la Batllia, on li bloquejaran fins i tot aquells diners de que no disposa: un compte conjunt on l’altra persona pot no tenir res a veure amb alguna situació concreta. Un embargament és com Àtila: ho arrasa tot sense miraments, és un acte destructiu i injust en el qual predomina la impotència humana. A més a més, té efectes secundaris i fereix de per vida, ja que els bancs es queden amb les dades de qualsevol mortal com a “problemàtic” i quan ja s’ha solventat el problema resulta que sempre queda la taca, com si fos un criminal de primer ordre.
A més a més, qualsevol pot tenir la informació pertinent d’algú altre per amiguismes. S’haurien de poder fer seguiments amb codis d’accés si algú vol denunciar; però, es clar, aquestes coses es fan amb els codis de tercers.
Molts joves d’Andorra, i no tan joves, han perdut la confiança en el seu país, i als nostres infants no tenim pràcticament res a dir-los perquè puguin veure un futur optimista. I els nostres vells, si no han pogut estalviar o no tenen família que els estimi i que els ajudi a sentir que han estat importants en el seu pas a la vida... Nosaltres, de moment, tenim el que he explicat.
(Article publicat també a la Tribuna oberta del Més Andorra de data 01-08-2006)
El que ara indicaré podria ser fins i tot perillós, però m’atreviré a creure que realment estem en un país democràtic i amb llibertat d’expressió. El que si que està clar és que la majoria de persones tenen pànic de dir realment el que pensen... m’ha passat per el cap aquella pobre noia que va agafar els famosos diners dels despatxos del Govern i va estar empresonada en excés. Doncs el que està fent certa gent si que seria motiu de detenció i empresonament. Però, es clar, el nivell social i econòmic de tals persones està per sobre de tota justícia... on possiblement tal paraula no arriba; només hauríem de mirar alguns cognoms d’elit, d’intocables, de certes famílies poderoses per entendre el motiu. Tots sabem qui són... en qualsevol cas si jo fos empresonat per creure’m innocentment que tenim llibertat d’expressió sense represàlies, demanaria als estimats lectors d’aquestes línies que m’escrivissin quatre ratlles de suport.
Una cosa són les politiques i els discursos tan ben estructurats que s’apliquen des de còmodes cadires de despatxos administratius, ja siguin comunals, de Govern, de Consell General, de Batllia o de qualsevol institució de pes, i una altra cosa ben diferent i greu és la situació real del país. La realitat diària es troba amb alguns apartats importants:
Mobbing comercial. S’acaba el contracte de lloguer i el propietari et diu que o pagues el doble o marxis, ja que té ofertes d’interessats a llogar. No es valora ni que portis trenta anys sense deixar de complir les teves obligacions, ni que el propietari no hagi invertit ni un cèntim en el seu propi local, ni que el comerciant estigui treballant per tirar endavant: aquest tipus de propietari vol cobrar sense fer ni brot i vol viure bé, possiblement ha heretat la propietat i és per això que actua així. Resultat: a pagar el doble i treballar el triple i no obtenir beneficis gràcies a aquest robatori.
Mobbing personal. S’acaba el contracte de lloguer a casa teva i t’arriba el propietari dient que ho pagues el doble o marxis, ja que té ofertes d’interessats a llogar. No es valora ni tan sols que tinguis una família al darrere. A més a més, molts d’aquests propietaris són forans i n’hi ha que tenen diverses propietats fent les respectives trampes a les lleis, diferents societats, etcètera. Resultat: paga el doble i gasta tot el salari en aquest robatori.
Embargaments. Si algú té dificultats a pagar, sobretot a algun banc, anirà a parar a la Batllia, on li bloquejaran fins i tot aquells diners de que no disposa: un compte conjunt on l’altra persona pot no tenir res a veure amb alguna situació concreta. Un embargament és com Àtila: ho arrasa tot sense miraments, és un acte destructiu i injust en el qual predomina la impotència humana. A més a més, té efectes secundaris i fereix de per vida, ja que els bancs es queden amb les dades de qualsevol mortal com a “problemàtic” i quan ja s’ha solventat el problema resulta que sempre queda la taca, com si fos un criminal de primer ordre.
A més a més, qualsevol pot tenir la informació pertinent d’algú altre per amiguismes. S’haurien de poder fer seguiments amb codis d’accés si algú vol denunciar; però, es clar, aquestes coses es fan amb els codis de tercers.
Molts joves d’Andorra, i no tan joves, han perdut la confiança en el seu país, i als nostres infants no tenim pràcticament res a dir-los perquè puguin veure un futur optimista. I els nostres vells, si no han pogut estalviar o no tenen família que els estimi i que els ajudi a sentir que han estat importants en el seu pas a la vida... Nosaltres, de moment, tenim el que he explicat.
(Article publicat també a la Tribuna oberta del Més Andorra de data 01-08-2006)
22/07/2006
""A-patrullando la ciudad" d'Escaldes-Engordany!" Diari d'Andorra 22-07-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Ahir al matí em truca per telèfon un afiliat a Calidae i comerciant de la part alta d’Escaldes-Engordany, concretament de l’avinguda del Pessebre, a l’altura de l’encreuament amb l’avinguda de les Escoles i fins a l’encreuament de la pujada de Can Diumenge. Em diu si hi puc anar per “observar” un “fenomen” que està succeint amb un agent de circulació en pràctiques...
Em desplaço al lloc amb la meva moto i sense sirena de salvador de comerciants en perill, ja que Calidae no disposa de l’autorització pertinent.
Allà m’esperen quatre comerciants i junts observem un agent de circulació en pràctiques que és dedica a preguntar a cada vehicle que estacionava davant d’algun comerç “on van i quan trigaran a marxar”, observem amb indignació com davant de tal pressió tots els vehicles marxen un darrere de l’altre, fins i tot es convida un petit camió que descarregava mercaderia davant d’un bar a “anar de pressa”.
Li demano a tal agent en pràctiques que vingui, ens saludem, em presento i li explico que tinc l’obligació moral de defensar els meus afiliats fins al final, i li ensenyo que no hi ha cap zona de càrrega i descarrega en tot el tram, que hi ha dues zones habilitades per a minusvàlids, (amb una n’hi hauria prou, sempre estan buides o amb vehicles sense la targeta autoritzada), el petit pàrking, com de costum està ple, i qui posa un tiquet de 0,50 cèntims per comprar una barra de pa de mig quilo de 0,95 cèntims?. S’ha de ser realista.
També li dic que quan sigui època d’eleccions possiblement li diran que no sancioni ningú, passa sempre, tothom ho sap i ningú no en parla, i li aconsello reservar les energies de fer fúting, d’anar espantant els clients els comerços, per a l’àmbit esportiu de la seva vida privada.
Li explico que els comerciants es guanyen la vida treballant, que no tenen el salari assegurat cada mes com la resta de treballadors i que s’ha de ser tolerant amb les parades de realment menys de 5 minuts, i que evidentment qui tingui el vehicle mal estacionat perquè està prenent una canya als bars ha de ser sancionat, però que s’ha de deixar treballar. Tampoc no es poden descarregar mercaderies i caminar amb els materials mig quilòmetre.
També li dic que tingui en compte una frase de la pel·lícula “Gladiator” que deia; “allò que fem a la vida té el seu eco a l’eternitat”, i que els comerciants d’Escaldes no ens oblidem de res ni de ningú i que tots ens necessitem.
Després agafo el telèfon i truco l’Hble. Cònsol d’Escaldes, em diuen que li donen l’encàrrec i em truca en menys de 5 minuts, fet i detall que és ‘agrair públicament!.
M’aparto dels comerciants per respecte al nostre cònsol, una cosa no justifica una altra i ningú no ha de saber amb quin to ens parlem els dos. Li explico tota la situació i li demano que ordenin al servei de circulació: tolerància. Em diu que després pujarà a fer-hi una ullada. El nostre cònsol sempre que m’ha vist, i per diferents motius, m’ha dit: “qualsevol cosa que necessiteu m’ho demanes i en parlem”.
Vull que tal cosa positiva sigui pública i també li demano públicament al nostre estimat cònsol que ordeni al nostre professional servei de circulació: tolerància amb les parades esporàdiques a zones castigades, per pocs aparcaments i sense zones de càrrega i descàrrega.
Una cosa són les normes i teories dels despatxos i una altra el que els politics de carrer veiem quan ens confien els neguits, ja que no portem cap màscara protocol·lària de ningú.
També vull mencionar que es va estacionar un vehicle al mig de a parada de bus, el varem advertir i ens va dir que “ell no tenia cap problema”, era tot un senyor metge, va posar la placa de Col·legi Oficial de Metges Dr. XXXXXX Col·legiat núm.: XXXX i se’n va anar a comprar el pa i a xerrar amb la treballadora de cert forn.
I un vehicle del consell superior de la justícia estava mal estacionat i varem veure com estava esmorzant en un determinat lloc.
Vaig anar a l’agent en pràctiques a explicar-li aquests dos fets finals i dir-li que “paguem justos per pecadors”.
Per cert, tenim fotografies de tots els fets mencionats.
En acabar tal situació me’n vaig de la zona afectada i truco un polític amic meu i em diu “així m’agrada Tomàs, A-patrullando la ciudad”, i jo li responc amb una rialla, si sí, però la d’Escaldes-Engordany!
(Article publicat també a la Tribuna del Bon Dia de data 24-07-2006)
Em desplaço al lloc amb la meva moto i sense sirena de salvador de comerciants en perill, ja que Calidae no disposa de l’autorització pertinent.
Allà m’esperen quatre comerciants i junts observem un agent de circulació en pràctiques que és dedica a preguntar a cada vehicle que estacionava davant d’algun comerç “on van i quan trigaran a marxar”, observem amb indignació com davant de tal pressió tots els vehicles marxen un darrere de l’altre, fins i tot es convida un petit camió que descarregava mercaderia davant d’un bar a “anar de pressa”.
Li demano a tal agent en pràctiques que vingui, ens saludem, em presento i li explico que tinc l’obligació moral de defensar els meus afiliats fins al final, i li ensenyo que no hi ha cap zona de càrrega i descarrega en tot el tram, que hi ha dues zones habilitades per a minusvàlids, (amb una n’hi hauria prou, sempre estan buides o amb vehicles sense la targeta autoritzada), el petit pàrking, com de costum està ple, i qui posa un tiquet de 0,50 cèntims per comprar una barra de pa de mig quilo de 0,95 cèntims?. S’ha de ser realista.
També li dic que quan sigui època d’eleccions possiblement li diran que no sancioni ningú, passa sempre, tothom ho sap i ningú no en parla, i li aconsello reservar les energies de fer fúting, d’anar espantant els clients els comerços, per a l’àmbit esportiu de la seva vida privada.
Li explico que els comerciants es guanyen la vida treballant, que no tenen el salari assegurat cada mes com la resta de treballadors i que s’ha de ser tolerant amb les parades de realment menys de 5 minuts, i que evidentment qui tingui el vehicle mal estacionat perquè està prenent una canya als bars ha de ser sancionat, però que s’ha de deixar treballar. Tampoc no es poden descarregar mercaderies i caminar amb els materials mig quilòmetre.
També li dic que tingui en compte una frase de la pel·lícula “Gladiator” que deia; “allò que fem a la vida té el seu eco a l’eternitat”, i que els comerciants d’Escaldes no ens oblidem de res ni de ningú i que tots ens necessitem.
Després agafo el telèfon i truco l’Hble. Cònsol d’Escaldes, em diuen que li donen l’encàrrec i em truca en menys de 5 minuts, fet i detall que és ‘agrair públicament!.
M’aparto dels comerciants per respecte al nostre cònsol, una cosa no justifica una altra i ningú no ha de saber amb quin to ens parlem els dos. Li explico tota la situació i li demano que ordenin al servei de circulació: tolerància. Em diu que després pujarà a fer-hi una ullada. El nostre cònsol sempre que m’ha vist, i per diferents motius, m’ha dit: “qualsevol cosa que necessiteu m’ho demanes i en parlem”.
Vull que tal cosa positiva sigui pública i també li demano públicament al nostre estimat cònsol que ordeni al nostre professional servei de circulació: tolerància amb les parades esporàdiques a zones castigades, per pocs aparcaments i sense zones de càrrega i descàrrega.
Una cosa són les normes i teories dels despatxos i una altra el que els politics de carrer veiem quan ens confien els neguits, ja que no portem cap màscara protocol·lària de ningú.
També vull mencionar que es va estacionar un vehicle al mig de a parada de bus, el varem advertir i ens va dir que “ell no tenia cap problema”, era tot un senyor metge, va posar la placa de Col·legi Oficial de Metges Dr. XXXXXX Col·legiat núm.: XXXX i se’n va anar a comprar el pa i a xerrar amb la treballadora de cert forn.
I un vehicle del consell superior de la justícia estava mal estacionat i varem veure com estava esmorzant en un determinat lloc.
Vaig anar a l’agent en pràctiques a explicar-li aquests dos fets finals i dir-li que “paguem justos per pecadors”.
Per cert, tenim fotografies de tots els fets mencionats.
En acabar tal situació me’n vaig de la zona afectada i truco un polític amic meu i em diu “així m’agrada Tomàs, A-patrullando la ciudad”, i jo li responc amb una rialla, si sí, però la d’Escaldes-Engordany!
(Article publicat també a la Tribuna del Bon Dia de data 24-07-2006)
19/07/2006
"L'estratègia del silenci i l'oblit" Periòdic d'Andorra 19-07-2006 Torn de paraula: Tomàs Pascual Casabosch
Els nostres periodistes, redactors, columnistes, autors d’articles d’opinió, de cartes al director,de les tribunes... A tots ells, no ens podem cansar de donar-los les gràcies cada dia per donar al ciutadà l’nformació en tots els àmbits.
En l’època de Roma molts coneixien la cara del Cèsar per la figura que es tamponava en les monedes, per les estàtues..., avui en dia podem conèixer les cares de totes les persones públiques i no públiques, i s’arriba molt més enllà d’una simple cara o d’un simple fet.
Per mi, els periodistes, professors, metges, paletes, bombers i policies són els que més admiració i respecte em fan; sense oblidar els altres, tenen un paper totalment necessari en el desenvolupament de la societat. Recordo que una vegada vaig veure que una persona va marxar del país de vacances a causa d’unes publicacions als mitjans de comunicació que no el deixaven gaire bé i que eren força evidents.
Algun polític m’ha comentat més d’una vegada: “s’ha de deixar passar el temps, tot s’oblida...”, fins i tot m’han dit que és millor no contestar en temes en què no es té res per respondre perquè no es disposa d’arguments ni de la veritat. Alguns es fan assessorar les respostes; per contraatacar els escrits que s’han publicat, fan servir paraules tècniques i a vegades estratègies per anomenar temes que no tenen res a veure amb un de present, però amb l’evidència no es pot respondre amb la ment i el cor nets; i el lector és savi i ho percep... D’altres es tanquen en algun despatx i es passen hores i hores per intentar escriure i és clar que tampoc no surt bé.
Tal fet em fa reflexionar i dono la idea de crear alguna mena d’anuari d’articles evidents; us asseguro que tinc el material per fer-ho, conservo documents de mitjans de comunicació dels quals més d’un voldria haver comprat tota una tirada perquè mai no sortissin determinables notícies, queixes, cartes... I no sóc l’únic que guarda notícies. Així que, a guardar el més interessant i a escanejar-ho i fer-ne còpies de seguretat; sobretot del que és al bagul dels records.
Quan un tema es posa de moda, dura uns dies i després s’ha acabat i, a buscar-ne un altre, accepto l’estratègia d’esperar que tothom hi digui la seva per disparar amb la ploma potser el darrer si un es creu mereixedor de la justícia i de la raó, però no es pot caure al pou de tal oblit, encara que no és del tot cert; no sé per quin motiu però al carrer es comenten fets de persones i situacions d’anys anteriors i quan es va a votar resulta que tot es té en compte; la ment humana és una constant sorpresa en què dins la més interna biblioteca es pot treure la pols del document o llibre més oblidat per fer-ne unes profundes i intenses lectura i difusió...
*President de Calidae
(Article publicat també a la Tribuna oberta del Més Andorra, i a la Tribuna del Bon Dia de data 20-07-2006)
En l’època de Roma molts coneixien la cara del Cèsar per la figura que es tamponava en les monedes, per les estàtues..., avui en dia podem conèixer les cares de totes les persones públiques i no públiques, i s’arriba molt més enllà d’una simple cara o d’un simple fet.
Per mi, els periodistes, professors, metges, paletes, bombers i policies són els que més admiració i respecte em fan; sense oblidar els altres, tenen un paper totalment necessari en el desenvolupament de la societat. Recordo que una vegada vaig veure que una persona va marxar del país de vacances a causa d’unes publicacions als mitjans de comunicació que no el deixaven gaire bé i que eren força evidents.
Algun polític m’ha comentat més d’una vegada: “s’ha de deixar passar el temps, tot s’oblida...”, fins i tot m’han dit que és millor no contestar en temes en què no es té res per respondre perquè no es disposa d’arguments ni de la veritat. Alguns es fan assessorar les respostes; per contraatacar els escrits que s’han publicat, fan servir paraules tècniques i a vegades estratègies per anomenar temes que no tenen res a veure amb un de present, però amb l’evidència no es pot respondre amb la ment i el cor nets; i el lector és savi i ho percep... D’altres es tanquen en algun despatx i es passen hores i hores per intentar escriure i és clar que tampoc no surt bé.
Tal fet em fa reflexionar i dono la idea de crear alguna mena d’anuari d’articles evidents; us asseguro que tinc el material per fer-ho, conservo documents de mitjans de comunicació dels quals més d’un voldria haver comprat tota una tirada perquè mai no sortissin determinables notícies, queixes, cartes... I no sóc l’únic que guarda notícies. Així que, a guardar el més interessant i a escanejar-ho i fer-ne còpies de seguretat; sobretot del que és al bagul dels records.
Quan un tema es posa de moda, dura uns dies i després s’ha acabat i, a buscar-ne un altre, accepto l’estratègia d’esperar que tothom hi digui la seva per disparar amb la ploma potser el darrer si un es creu mereixedor de la justícia i de la raó, però no es pot caure al pou de tal oblit, encara que no és del tot cert; no sé per quin motiu però al carrer es comenten fets de persones i situacions d’anys anteriors i quan es va a votar resulta que tot es té en compte; la ment humana és una constant sorpresa en què dins la més interna biblioteca es pot treure la pols del document o llibre més oblidat per fer-ne unes profundes i intenses lectura i difusió...
*President de Calidae
(Article publicat també a la Tribuna oberta del Més Andorra, i a la Tribuna del Bon Dia de data 20-07-2006)
17/07/2006
"Escaldes hauria de ser un centre comercial a cel obert" Periòdic d'Andorra 17-07-2006 Entrevista: Tomàs Pascual Casabosch
Entrevista a: Tomàs Pascual Casabosch
Periodista: Mireia Suero Comellas
Lloc: Escaldes-Engordany (Principat d'Andorra)
Tomàs Pascual Empresari
Ocupació: President des del 1999 de l’associació d’Escaldes Calidae
Estudis: Empresarials
Professió: Director i Gerent d’una empresa de publicitat i comunicació
Ha estat president de Calidae, l’associació de comerciants i empresaris de la part alta d’Escaldes, durant dos mandats. Ara ocupa el càrrec de president en funcions de l’ens fins que es formi la nova junta. Tot i així, perilla la continuació de l’entitat ja que, segons afirma Pascual, els comerciants no volen implicar-se i Calidae corre el risc de desaparèixer.
-¿Com veu la situació actual del comerç a Escaldes i, per extensió, a Andorra?
-A Escaldes tenim l’avinguda principal, on hi ha botigues de luxe que paguen lloguers cars. Per aquest motiu hi ha botigues grans que no poden pagar i han hagut de partir el local en dos. Tot i així, han vist que venen igual. D’altra banda, hi ha la part alta d’Escaldes, on hi ha la petita botiga de barri, la teva botiga d’electrònica, el restaurant o el bar de sempre. A més, hi ha comerços especialitzats que han atret clientela dels països veïns que busca productes en concret. Amb tot, el futur és incert. Hi ha botigues de tota la vida que han tancat perquè els fills dels propietaris no han volgut continuar el negoci. A més, molts propietaris han doblat el cost dels lloguers i els comerciants no han tingut més remei que acceptar-ho. Això passa en totes les zones, ja que la llei ho permet.
-¿I pel que fa al turisme?
-A la part alta d’Escaldes hi ha hotels nous que donen vida a aquesta zona i que fan que molts turistes comprin als comerços de barri.
-¿Quines mesures es podrien portar a terme per millorar la situació dels comerços?
-L’opinió dels petits comerços és que cal mantenir la mateixa clientela. L’objectiu és no perdre clients, guanyar-los ja és més difícil. Però a la part alta, les perspectives són a la baixa. Crec que cal una junta de comerciants per a cada parròquia, no crec en una associació d’escala nacional, perquè tenen un pressupost molt gran i un petit comerç d’Escaldes no hi pot entrar perquè no pot finançar-la. El que passa és que una associació de comerciants com ara Calidae pot fer ben poc: escriure articles d’opinió, gestionar formularis...
-¿I pel que fa a les actuacions concretes a la parròquia?
-Calidae hauria de ser un centre comercial a cel obert, on es podrien trobar pastisseries, botigues de joguets... També cal una bona circulació, aparcaments, bones voravies i una bona il·luminació. Com més arreglat estigui, millor. Tot i així, a Escaldes encara hi ha botigues que no han modernitzat els aparadors des de fa anys, però de vegades també hi ha un fanal espatllat i el Comú és massa lent a l’hora de reparar-lo. Hi ha un pessimisme entre els comerciants que potser s’alleugeriria si el Comú ens ajudés a tenir un dinamitzador a l’associació. Però el Comú no té ni conseller de comerç. El comerç necessita una ajuda.
-¿Quin seria el model comercial i turístic que hauria de triar el país?
-Especialitzat. El comerç hauria de tenir sobretot bones marques. A més, l’atenció al client és molt important, fa que el client repeteixi. En aquest sentit, el mal tracte que ofereixen als clients molts empleats fa que es vagi restant clientela. D’altra banda, també hi ha molts comerços que tan sols busquen vendre a alt preu productes que han adquirit a baix preu.
Periodista: Mireia Suero Comellas
Lloc: Escaldes-Engordany (Principat d'Andorra)
Tomàs Pascual Empresari
Ocupació: President des del 1999 de l’associació d’Escaldes Calidae
Estudis: Empresarials
Professió: Director i Gerent d’una empresa de publicitat i comunicació
Ha estat president de Calidae, l’associació de comerciants i empresaris de la part alta d’Escaldes, durant dos mandats. Ara ocupa el càrrec de president en funcions de l’ens fins que es formi la nova junta. Tot i així, perilla la continuació de l’entitat ja que, segons afirma Pascual, els comerciants no volen implicar-se i Calidae corre el risc de desaparèixer.
-¿Com veu la situació actual del comerç a Escaldes i, per extensió, a Andorra?
-A Escaldes tenim l’avinguda principal, on hi ha botigues de luxe que paguen lloguers cars. Per aquest motiu hi ha botigues grans que no poden pagar i han hagut de partir el local en dos. Tot i així, han vist que venen igual. D’altra banda, hi ha la part alta d’Escaldes, on hi ha la petita botiga de barri, la teva botiga d’electrònica, el restaurant o el bar de sempre. A més, hi ha comerços especialitzats que han atret clientela dels països veïns que busca productes en concret. Amb tot, el futur és incert. Hi ha botigues de tota la vida que han tancat perquè els fills dels propietaris no han volgut continuar el negoci. A més, molts propietaris han doblat el cost dels lloguers i els comerciants no han tingut més remei que acceptar-ho. Això passa en totes les zones, ja que la llei ho permet.
-¿I pel que fa al turisme?
-A la part alta d’Escaldes hi ha hotels nous que donen vida a aquesta zona i que fan que molts turistes comprin als comerços de barri.
-¿Quines mesures es podrien portar a terme per millorar la situació dels comerços?
-L’opinió dels petits comerços és que cal mantenir la mateixa clientela. L’objectiu és no perdre clients, guanyar-los ja és més difícil. Però a la part alta, les perspectives són a la baixa. Crec que cal una junta de comerciants per a cada parròquia, no crec en una associació d’escala nacional, perquè tenen un pressupost molt gran i un petit comerç d’Escaldes no hi pot entrar perquè no pot finançar-la. El que passa és que una associació de comerciants com ara Calidae pot fer ben poc: escriure articles d’opinió, gestionar formularis...
-¿I pel que fa a les actuacions concretes a la parròquia?
-Calidae hauria de ser un centre comercial a cel obert, on es podrien trobar pastisseries, botigues de joguets... També cal una bona circulació, aparcaments, bones voravies i una bona il·luminació. Com més arreglat estigui, millor. Tot i així, a Escaldes encara hi ha botigues que no han modernitzat els aparadors des de fa anys, però de vegades també hi ha un fanal espatllat i el Comú és massa lent a l’hora de reparar-lo. Hi ha un pessimisme entre els comerciants que potser s’alleugeriria si el Comú ens ajudés a tenir un dinamitzador a l’associació. Però el Comú no té ni conseller de comerç. El comerç necessita una ajuda.
-¿Quin seria el model comercial i turístic que hauria de triar el país?
-Especialitzat. El comerç hauria de tenir sobretot bones marques. A més, l’atenció al client és molt important, fa que el client repeteixi. En aquest sentit, el mal tracte que ofereixen als clients molts empleats fa que es vagi restant clientela. D’altra banda, també hi ha molts comerços que tan sols busquen vendre a alt preu productes que han adquirit a baix preu.
15/07/2006
"Calidae no pot desaparèixer!!!" Periòdic d'Andorra 15-07-2006 Cartes dels lectors: Jordi R.P. al Sr. Tomàs Pascual Casabosch
A la pregunta del dia del vostre “El Periòdic d’Andorra del dia 13 passat es deia: ¿Escaldes es pot permetre el luxe que desaparegui una entitat com Calidae?” M’agradaria, i si el vostre tan professional mitjà d’informació m’ho permet, una humil i petita opinió d’un restaurador d’Escaldes-Engordany.
Jo sóc un associat de Calidae quasi des que es va fundar i puc dir que no s’ho pot permetre, i menys perdre una persona com el president de l’entitat, en Tomàs Pascual Casabosch.
Tal persona no tan sols ha vingut al meu i a molts comerços i empreses a preocupar-se sempre de nosaltres sinó que sempre ens ha ajudat en el que hem necessitat. Sempre l’hem vist quan ha fet falta, l’hem sentit a les ràdios, a la televisió d’Andorra i a TV-3, als diferents mitjans escrits del país.
Sempre defensant els petits comerciants i empresaris fins i tot davant de projectes i lleis fetes, dels polítics,dels sindicats, ha estat el nostre “polític” de carrer i en el que ha pogut i amb gran empenta. A més a més, ha estat el més clar exemple de fidelitat que sempre ha pregonat ell mateix de donar-nos vida els uns als altres; sempre als nostres restaurants, als nostres comerços,fent publicitat dels uns als altres; sempre li feia la brometa de si tenia accions als humils comerços d’Escaldes-Engordany.
Ha publicat escrits sobre la història del comerç a Escaldes-Engordany i a Andorra, escrits sobre comerç, política, l’STA, justícia, ha criticat el poder, el mobbing i ha signat sempre amb el nom i els cognoms sense por. A més a més, ha estat finalista a la Gala dels Andorrans de l’any 2006. !!!i mai no li han replicat!!! Mai no hem sabut a quin partit polític pertany el nostre president actual, per aquí s’ha passejat amb gent de tots els colors. (Per què no crees el teu?) Quin president que perd no només Calidae sinó Escaldes i Andorra. !!!Gràcies per tot, Tomàs!!!
Jordi R.P.
Escaldes-Engordany
(Carta enviada per el Sr. Ignasi C.Q. a Tomàs Pascual Casabosch, al Periòdic d’Andorra, amb opinió sobre la noticia de que Calidae es fes un partit polític.)
(Article publicat també a Cartes del lectors del Més Andorra de data 17-07-2006)
Jo sóc un associat de Calidae quasi des que es va fundar i puc dir que no s’ho pot permetre, i menys perdre una persona com el president de l’entitat, en Tomàs Pascual Casabosch.
Tal persona no tan sols ha vingut al meu i a molts comerços i empreses a preocupar-se sempre de nosaltres sinó que sempre ens ha ajudat en el que hem necessitat. Sempre l’hem vist quan ha fet falta, l’hem sentit a les ràdios, a la televisió d’Andorra i a TV-3, als diferents mitjans escrits del país.
Sempre defensant els petits comerciants i empresaris fins i tot davant de projectes i lleis fetes, dels polítics,dels sindicats, ha estat el nostre “polític” de carrer i en el que ha pogut i amb gran empenta. A més a més, ha estat el més clar exemple de fidelitat que sempre ha pregonat ell mateix de donar-nos vida els uns als altres; sempre als nostres restaurants, als nostres comerços,fent publicitat dels uns als altres; sempre li feia la brometa de si tenia accions als humils comerços d’Escaldes-Engordany.
Ha publicat escrits sobre la història del comerç a Escaldes-Engordany i a Andorra, escrits sobre comerç, política, l’STA, justícia, ha criticat el poder, el mobbing i ha signat sempre amb el nom i els cognoms sense por. A més a més, ha estat finalista a la Gala dels Andorrans de l’any 2006. !!!i mai no li han replicat!!! Mai no hem sabut a quin partit polític pertany el nostre president actual, per aquí s’ha passejat amb gent de tots els colors. (Per què no crees el teu?) Quin president que perd no només Calidae sinó Escaldes i Andorra. !!!Gràcies per tot, Tomàs!!!
Jordi R.P.
Escaldes-Engordany
(Carta enviada per el Sr. Ignasi C.Q. a Tomàs Pascual Casabosch, al Periòdic d’Andorra, amb opinió sobre la noticia de que Calidae es fes un partit polític.)
(Article publicat també a Cartes del lectors del Més Andorra de data 17-07-2006)
11/07/2006
"Al comitè parroquial del PLA d'Escaldes" Periòdic d'Andorra 11-07-2006 La Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
No em vull estendre a donar detalls tècnics de quines són les funcions d’un comitè parroquial polític; el que sí que vull dir és que actualment el d’Escaldes-Engordany és un grup de persones elegides i votades de manera democràtica i interna pel consell parroquial del Partit Liberal d’Escaldes-Engordany.
Actualment tal grup de persones, i també tenint el suport de col·laboradors habituals i col·laboradors esporàdics, hi treballen no només en temes parroquials que afecten en la vida de tots sinó també en temes nacionals.
Les persones fixes es reuneixen com a mínim cada quinze dies i a vegades cada setmana; normalment es comença amb converses d’amics preocupats i interessats en la vida diària del que abans s’ha mencionat, cada un dóna la seva opinió, la seva solució...
El problema és que els càrrecs electes poques vegades vénen i, tenint en compte que tals càrrecs s’ho podrien combinar (en no ser pocs), encara més; hi van ministres, consellers generals, consellers de comú, el mateix cònsol d’Escaldes...; però cada vegada menys... Moltes vegades algú es disculpa i la majoria desapareix; s’ha d’entendre també que ells treballen en el seu lloc de càrrec electe, però no es pot excusar que no s’hauria d’oblidar el paper tan important del comitè parroquial...; ells parlen més amb el poble de tu a tu; aporten informació útil, però desgraciadament tot queda en una taula entre amics i coneguts plens de bones intencions...
És curiós veure que el consell nacional publica no fa ni una setmana en diferents mitjans de comunicació: “El PLA dóna llibertat total als comitès en l’estratègia per a les comunals”; “des de l’executiva no ens hi hem de ficar”; i, just al costat de la mateixa pàgina anunciadora, una notícia independent que diu: “El comitè d’Escaldes vol la implicació dels electes”; però el més dur no és el títol, sinó la possible dimissió del president actual, Àlex Armengol; una persona capaç, amb vàlua, intel·ligent, noble i que estima la seva parròquia i el seu país com pocs...
Com el Partit Liberal es vulgui permetre perdre l’energia de tal president i l’equip en qui ell confia no deixarà de ser una pala més a la fossa que fa temps s’està fent a tal partit en general.
Senyor president; estigui preparat per la reacció de l’article citat sigui que ara vinguin electes, i potser algun de gros, però no es deixin enlluernar per possibles i ben segurs discursos llargs, interminables, enlluernadors, plens d’excuses, justificacions i intencions que realment són només estratègies perquè alguns facin el que a ells els sembla i no valorar els qui treballen i sacrifiquen la vida privada sense cobrar a la taula de tal comitè parroquial.
Ara, ¡¡¡publicar que “el comitè no es mulla” i que “no s’exposen projectes” ja és el fruit de la ignorància i l’opinió amb més barra!!!; convido tal “font” que vingui al comitè a dir-ho, segur que no ho ha dit als qui estan treballant a dins sempre, que tenen projectes actuals en marxa.
I, per cert, senyor president, no es preocupi que quan sigui per agafar cadires apareixerà gent al comitè parroquial que mai no ha vingut a treballar en tot l’any i el més repugnant és que alguns vindran recomanats per algun electe.
És una pena que per fer reaccionar alguns s’hagin de publicar coses d’aquestes.
(Article publicat també a Cartes al director del Bon Dia de data 11-07-2006)
Actualment tal grup de persones, i també tenint el suport de col·laboradors habituals i col·laboradors esporàdics, hi treballen no només en temes parroquials que afecten en la vida de tots sinó també en temes nacionals.
Les persones fixes es reuneixen com a mínim cada quinze dies i a vegades cada setmana; normalment es comença amb converses d’amics preocupats i interessats en la vida diària del que abans s’ha mencionat, cada un dóna la seva opinió, la seva solució...
El problema és que els càrrecs electes poques vegades vénen i, tenint en compte que tals càrrecs s’ho podrien combinar (en no ser pocs), encara més; hi van ministres, consellers generals, consellers de comú, el mateix cònsol d’Escaldes...; però cada vegada menys... Moltes vegades algú es disculpa i la majoria desapareix; s’ha d’entendre també que ells treballen en el seu lloc de càrrec electe, però no es pot excusar que no s’hauria d’oblidar el paper tan important del comitè parroquial...; ells parlen més amb el poble de tu a tu; aporten informació útil, però desgraciadament tot queda en una taula entre amics i coneguts plens de bones intencions...
És curiós veure que el consell nacional publica no fa ni una setmana en diferents mitjans de comunicació: “El PLA dóna llibertat total als comitès en l’estratègia per a les comunals”; “des de l’executiva no ens hi hem de ficar”; i, just al costat de la mateixa pàgina anunciadora, una notícia independent que diu: “El comitè d’Escaldes vol la implicació dels electes”; però el més dur no és el títol, sinó la possible dimissió del president actual, Àlex Armengol; una persona capaç, amb vàlua, intel·ligent, noble i que estima la seva parròquia i el seu país com pocs...
Com el Partit Liberal es vulgui permetre perdre l’energia de tal president i l’equip en qui ell confia no deixarà de ser una pala més a la fossa que fa temps s’està fent a tal partit en general.
Senyor president; estigui preparat per la reacció de l’article citat sigui que ara vinguin electes, i potser algun de gros, però no es deixin enlluernar per possibles i ben segurs discursos llargs, interminables, enlluernadors, plens d’excuses, justificacions i intencions que realment són només estratègies perquè alguns facin el que a ells els sembla i no valorar els qui treballen i sacrifiquen la vida privada sense cobrar a la taula de tal comitè parroquial.
Ara, ¡¡¡publicar que “el comitè no es mulla” i que “no s’exposen projectes” ja és el fruit de la ignorància i l’opinió amb més barra!!!; convido tal “font” que vingui al comitè a dir-ho, segur que no ho ha dit als qui estan treballant a dins sempre, que tenen projectes actuals en marxa.
I, per cert, senyor president, no es preocupi que quan sigui per agafar cadires apareixerà gent al comitè parroquial que mai no ha vingut a treballar en tot l’any i el més repugnant és que alguns vindran recomanats per algun electe.
És una pena que per fer reaccionar alguns s’hagin de publicar coses d’aquestes.
(Article publicat també a Cartes al director del Bon Dia de data 11-07-2006)
21/03/2006
"Andorrans de l'any", "Sentit d'empresa" Periòdic d'Andorra 21-03-2006 Entrevista: Tomàs Pascual Casabosch
Entrevista a: Tomàs Pascual Casabosch
Periodista: Roser Porta
Lloc: Escaldes-Engordany (Principat d’Andorra)
Aclareix rient que no és finalista en economia pels diners sinó per “haver contribuït al creixement social i econòmic”.
Tomàs Pascual Casabosch presideix Calidae, l’associació de comerciants i empresaris de la part alta d’Escaldes, que te uns 68 associats actualment. “Nosaltres no fem política, som empresaris en el sentit que té emprendre, i fem pinya per fer reclamacions, queixes o propostes, som un interlocutor vàlid i reconegut davant del Comú i també mantenim contactes amb el Govern, amb l’ACU, amb la Cambra de Comerç, amb la Pime, amb l’ACEL de Sant julià o amb l’associació d’Encamp”.
Segons explica, a Calidae distingeixen entre tres tipus de mentalitat: “El botiguer, que no veu més lluny de la pròpia vorera, que no pot créixer mai perquè no millora el seu negoci i només fa que queixar-se, el comerciant, que com un treballador més ha d’obrir la persiana i fer caixa, i en tercer lloc l’empresari, que pot ser gran o petit però és emprenedor”. Per Pascual, el futur passa per “l’especialització i per la qualitat, per un bon servei de garantia” tot i que admet que “l’Andorra comercial pura i dura, sense més, està desapareixent”. Preocupat per l’essència del país, per la identitat, va crear una web que en difongués la història i l’estructura. Enyora “l’Andorra d’abans, quatre andorrans, quatre catalans, molt familiar i on tothom s’ajudava.
Ara tot s’ha desbordat”.
Periodista: Roser Porta
Lloc: Escaldes-Engordany (Principat d’Andorra)
Aclareix rient que no és finalista en economia pels diners sinó per “haver contribuït al creixement social i econòmic”.
Tomàs Pascual Casabosch presideix Calidae, l’associació de comerciants i empresaris de la part alta d’Escaldes, que te uns 68 associats actualment. “Nosaltres no fem política, som empresaris en el sentit que té emprendre, i fem pinya per fer reclamacions, queixes o propostes, som un interlocutor vàlid i reconegut davant del Comú i també mantenim contactes amb el Govern, amb l’ACU, amb la Cambra de Comerç, amb la Pime, amb l’ACEL de Sant julià o amb l’associació d’Encamp”.
Segons explica, a Calidae distingeixen entre tres tipus de mentalitat: “El botiguer, que no veu més lluny de la pròpia vorera, que no pot créixer mai perquè no millora el seu negoci i només fa que queixar-se, el comerciant, que com un treballador més ha d’obrir la persiana i fer caixa, i en tercer lloc l’empresari, que pot ser gran o petit però és emprenedor”. Per Pascual, el futur passa per “l’especialització i per la qualitat, per un bon servei de garantia” tot i que admet que “l’Andorra comercial pura i dura, sense més, està desapareixent”. Preocupat per l’essència del país, per la identitat, va crear una web que en difongués la història i l’estructura. Enyora “l’Andorra d’abans, quatre andorrans, quatre catalans, molt familiar i on tothom s’ajudava.
Ara tot s’ha desbordat”.
12/03/2006
"Actuacions a Escaldes" Periòdic d'Andorra 12-03-2006 Cartes dels lectors: Tomàs Pascual Casabosch
L’altre dia em va arribar un suggeriment de cert comerciant de l’avinguda de Fiter i Rossell d’Escaldes-Engordany. Em va dir que la nostra associació hauria d’informar de què “fa el Comú per a la nostra parròquia”, per tenir una visió independent comercialment, sense colors polítics, etcètera.
Us faig quatre ratlles del que jo mateix he pogut comprovar que s’ha fet i es farà en benefici de tota la parròquia. Han augmentat els impostos en un percentatge important (a grans empreses, etcètera, perquè no és el mateix, per exemple, el volum d’escombraries d’un particular que el d’un hotel). S’ha invertit més aquesta legislatura que en dues legislatures (quatre més quatre anys) de vuit anys. S’ha multiplicat per tres la recollida selectiva; es farà un centre d’autoaprenentatge de català a Fiter i Rossell. Pàrquing de la part alta de Mossèn Adellach d’unes 70 persones usuàries.
Es vol canviar tota la retolació d’Escaldes-Engordany per pal·liar la baixada del turisme (no s’ha fet perquè l’edicte publicitari s’ha de fer internacional, perquè possiblement quedarà desert); transport públic a Engolasters, Can Noguer...
Es traspassaran el esportistes del Karate i el taekwondo a millors instal·lacions, millors dutxes, etcètera.
Està a punt de repartir-se una altra enquesta política, el Prat del Roure ha d’estar fet al mes juliol de l’any que ve.
Crec que tot això demostra que el dia a dia en general és positiu i tots els ciutadans, siguin comerciants o no, ens beneficiarem de tots aquests punts.
Us faig quatre ratlles del que jo mateix he pogut comprovar que s’ha fet i es farà en benefici de tota la parròquia. Han augmentat els impostos en un percentatge important (a grans empreses, etcètera, perquè no és el mateix, per exemple, el volum d’escombraries d’un particular que el d’un hotel). S’ha invertit més aquesta legislatura que en dues legislatures (quatre més quatre anys) de vuit anys. S’ha multiplicat per tres la recollida selectiva; es farà un centre d’autoaprenentatge de català a Fiter i Rossell. Pàrquing de la part alta de Mossèn Adellach d’unes 70 persones usuàries.
Es vol canviar tota la retolació d’Escaldes-Engordany per pal·liar la baixada del turisme (no s’ha fet perquè l’edicte publicitari s’ha de fer internacional, perquè possiblement quedarà desert); transport públic a Engolasters, Can Noguer...
Es traspassaran el esportistes del Karate i el taekwondo a millors instal·lacions, millors dutxes, etcètera.
Està a punt de repartir-se una altra enquesta política, el Prat del Roure ha d’estar fet al mes juliol de l’any que ve.
Crec que tot això demostra que el dia a dia en general és positiu i tots els ciutadans, siguin comerciants o no, ens beneficiarem de tots aquests punts.
08/10/2005
"Senyors de l'STA, dimiteixin" Periòdic d'Andorra 08-10-2005 Torn de paraula: Tomàs Pascual Casabosch
Una vegada més el Servei de Telecomunicacions d’Andorra “STA” no només ens ha demostrat la seva incompetència, sinó que ens ha humiliat a tots; més de 16.000 contrasenyes de correu electrònic .ad desvelades, posades en mans de tot i de tots.
Al internauta que a denunciat el cas a l’agència de protecció de dades evidentment no només se li ha d’agrair un gran favor social i tenir-li en compte la gran responsabilitat que ha demostrat; sinó que se li hauria de posar una medalla; ¡¡¡Felicitats!!! no importa el teu anonimat sinó el bé que has fet. Ara caldrà veure si també es podrà felicitar a l’agència de protecció de dades per la feina que tots esperem que facin en bé de tots.
Fa un temps no gaire llunyà ens hem de recordar de que els senyors de l’STA ens van perjudicar enviant correus electrònics amb tots els destinataris , nom i adreça de e-mail completa a tot el país. Tots podíem per ordre alfabètic buscar l’adreça de qualsevol persona, empresa, polític, etc, amb tot el que això implicava...
A part, el correu web no va funcionar durant mesos i es donava, doncs, d’aquest servei un valor pobre i escàs.
Difícilment els responsables de l’STA aniran a la Batllia acusats de irresponsabilitat, revelació de dades intimes, atac directe a la intimitat de les persones, etc; això es Andorra; només pot passar aquí, es la dura realitat; ells continuaran tan tranquils, compareixeran públicament a dir tonteries amanides pels seus “assessors”, després sortiran articles semblants a aquest però ells continuaran amb els mòbils de darrera generació i trucades gratuïtes a les nostres costelles; esperant que ens oblidem una vegada més d’aquest atemptat, i evidentment en vindrà un proper; no se sap quin serà però segur, estiguem alerta, siguem prudents...
M’han trucat molts associats de Calidae: ja es pensa que es una estratègia de ells mateixos perquè els interessa no gestionar correus electrònics, ells no volen donar serveis gratuïts, només volen guanyar diners amb els telèfons i el pèssim servei que donen, cobrar-nos per tenir la factura detallada, per tenir la restricció de trucada, aplicar les tarifes que vulguin i només poder dependre de l’Sta. Ells no son una empresa, són una dictadura, una imposició, una estafa nacional..., i el pitjor, no estan capacitats per a temes d’internet. La carta es podria estendre però només comento el que els meus associats em comenten i molta gent de carrer i evidentment les coses amb les quals estic d’acord.
Una vegada més des de Calidae es podria fer una crida a la futura creació de l’Associació de Víctimes d’Obligats Usuaris de l’STA.
Estiguem preparats per les animalades que ens explicaran ara i a qui portaran de suport...; evidentment mai els hem cregut. ¡¡¡Senyors, dimiteixin!! ai, perdó, no calia escriure això, amb la ganga que tenen de cobrar molt, trucar gratis, no tenir competència que els posi a lloc i que se’ls permeti donar serveis i trepitjar a les persones com volen, tal petició és impossible... ¡¡però, si us plau, dimiteixin!!...
President de Calidae.
Al internauta que a denunciat el cas a l’agència de protecció de dades evidentment no només se li ha d’agrair un gran favor social i tenir-li en compte la gran responsabilitat que ha demostrat; sinó que se li hauria de posar una medalla; ¡¡¡Felicitats!!! no importa el teu anonimat sinó el bé que has fet. Ara caldrà veure si també es podrà felicitar a l’agència de protecció de dades per la feina que tots esperem que facin en bé de tots.
Fa un temps no gaire llunyà ens hem de recordar de que els senyors de l’STA ens van perjudicar enviant correus electrònics amb tots els destinataris , nom i adreça de e-mail completa a tot el país. Tots podíem per ordre alfabètic buscar l’adreça de qualsevol persona, empresa, polític, etc, amb tot el que això implicava...
A part, el correu web no va funcionar durant mesos i es donava, doncs, d’aquest servei un valor pobre i escàs.
Difícilment els responsables de l’STA aniran a la Batllia acusats de irresponsabilitat, revelació de dades intimes, atac directe a la intimitat de les persones, etc; això es Andorra; només pot passar aquí, es la dura realitat; ells continuaran tan tranquils, compareixeran públicament a dir tonteries amanides pels seus “assessors”, després sortiran articles semblants a aquest però ells continuaran amb els mòbils de darrera generació i trucades gratuïtes a les nostres costelles; esperant que ens oblidem una vegada més d’aquest atemptat, i evidentment en vindrà un proper; no se sap quin serà però segur, estiguem alerta, siguem prudents...
M’han trucat molts associats de Calidae: ja es pensa que es una estratègia de ells mateixos perquè els interessa no gestionar correus electrònics, ells no volen donar serveis gratuïts, només volen guanyar diners amb els telèfons i el pèssim servei que donen, cobrar-nos per tenir la factura detallada, per tenir la restricció de trucada, aplicar les tarifes que vulguin i només poder dependre de l’Sta. Ells no son una empresa, són una dictadura, una imposició, una estafa nacional..., i el pitjor, no estan capacitats per a temes d’internet. La carta es podria estendre però només comento el que els meus associats em comenten i molta gent de carrer i evidentment les coses amb les quals estic d’acord.
Una vegada més des de Calidae es podria fer una crida a la futura creació de l’Associació de Víctimes d’Obligats Usuaris de l’STA.
Estiguem preparats per les animalades que ens explicaran ara i a qui portaran de suport...; evidentment mai els hem cregut. ¡¡¡Senyors, dimiteixin!! ai, perdó, no calia escriure això, amb la ganga que tenen de cobrar molt, trucar gratis, no tenir competència que els posi a lloc i que se’ls permeti donar serveis i trepitjar a les persones com volen, tal petició és impossible... ¡¡però, si us plau, dimiteixin!!...
President de Calidae.
09/05/2005
"Queixa a Correus Espanyols d'Andorra la Vella" Diari d'Andorra 09-05-2005 Cartes dels lectors: Tomàs Pascual Casabosch
El motiu de la present es per exposar una queixa al següent cas que m’ha passat aquest migdia:
He entrat a Correus Espanyols a les 14h28mn per realitzar una tasca d’enviament certificat. Al seure a una taula per emplenar les dades d’un formulari, un funcionari grosset, baixet i amb bigoti molt mal educat a començat a escridassar a la seva companya:
“Tanca la porta!!
Perquè l’has deixat entrar a aquest??”
Jo estava emplenant el formulari i tal senyor a començat a dirigir-se a mi amb paraules com:
“Jefe, quan vostè acabi marxarem a casa a dinar!”
I d’altres que he preferit no fer atenció.
Però no he pogut evitar girar-me a mirar-lo i llavors em diu cridant:
“SI SI, es a vostè; l’estem esperant a que acabi per marxar a casa!!!”
M’he aixecat i li he dit:
“NO NO, marxo ara mateix!!!, ja rebrà noticies meves!, amb la bona gent professional que Correus Espanyols va acomiadar i han deixat a “algú” com vostè aquí!!!
Vostè el que necessita es un curset de Atenció al Client, un altre de Relacions Humanes i un altre de Companyerisme envers els seus companys!!!
Demà naturalment aniré a formular Queixa al Director de dita empresa i a l’Associació de Consumidors i Usuaris d’Andorra, al mateix que faré arribar tal cas a la Central de Correus Espanyols d’Espanya i on se m’aconselli d’anar.
Fets com aquests s’haurien de controlar més i si algú està “amargat” de la vida doncs que no treballi de cara al públic.
Si a mi em fan això com a client andorrà, imagineu-vos el que li “diran” a un turista que vulgui enviar a algú una postal com a “Record d’Andorra” , el VERITABLE record que s’endurà del nostre país.
S’hauria de lluitar per un servei de Correus 100% Andorrà i que enviïn a aquesta “gent” a fer la publicitat que vulguin del seu país.
He entrat a Correus Espanyols a les 14h28mn per realitzar una tasca d’enviament certificat. Al seure a una taula per emplenar les dades d’un formulari, un funcionari grosset, baixet i amb bigoti molt mal educat a començat a escridassar a la seva companya:
“Tanca la porta!!
Perquè l’has deixat entrar a aquest??”
Jo estava emplenant el formulari i tal senyor a començat a dirigir-se a mi amb paraules com:
“Jefe, quan vostè acabi marxarem a casa a dinar!”
I d’altres que he preferit no fer atenció.
Però no he pogut evitar girar-me a mirar-lo i llavors em diu cridant:
“SI SI, es a vostè; l’estem esperant a que acabi per marxar a casa!!!”
M’he aixecat i li he dit:
“NO NO, marxo ara mateix!!!, ja rebrà noticies meves!, amb la bona gent professional que Correus Espanyols va acomiadar i han deixat a “algú” com vostè aquí!!!
Vostè el que necessita es un curset de Atenció al Client, un altre de Relacions Humanes i un altre de Companyerisme envers els seus companys!!!
Demà naturalment aniré a formular Queixa al Director de dita empresa i a l’Associació de Consumidors i Usuaris d’Andorra, al mateix que faré arribar tal cas a la Central de Correus Espanyols d’Espanya i on se m’aconselli d’anar.
Fets com aquests s’haurien de controlar més i si algú està “amargat” de la vida doncs que no treballi de cara al públic.
Si a mi em fan això com a client andorrà, imagineu-vos el que li “diran” a un turista que vulgui enviar a algú una postal com a “Record d’Andorra” , el VERITABLE record que s’endurà del nostre país.
S’hauria de lluitar per un servei de Correus 100% Andorrà i que enviïn a aquesta “gent” a fer la publicitat que vulguin del seu país.
09/03/2005
"Realitat de les estratègies politiques i noms a l'ombra" Periòdic d'Andorra 09-03-2005 Política: Meritxell Marco al Sr. Tomàs Pascual Casabosch
Les estratègies dels politics a l’hora de remoure noms, “aquest nom suma 20 vots, aquest 30, aquest només 1 vot, si l’oposició presenta el candidat X nosaltres presentarem el candidat Y, ara trucarà la premsa, els hi direm això i lo altre...”, però no pas la veritat encara...
Llavors els mitjans de comunicació han de treballar doble o triple, o inclòs més, el lector rep una informació incorrecta fins a que surten els noms dels candidats definitius segons els màxims interessos dels responsables politics.
Als politics els hi fa por que el cens electoral hagi crescut considerablement, tindria de ser un orgull que costi més feina guanyar unes eleccions, perquè els nous vots resten poder als noms de sempre i això no agrada, sort que el desenvolupament social està guanyant encara que sigui en comptagotes als “NOMS” de sempre.
Els esborranys dels noms a preveure de les llistes electorals són gent de carrer, de poble, els qui des de l’ombra fan el veritable “tu a tu”, que es com el tradicional “porta a porta”, però d’una manera de fer “poble” no pas política i més aviat social i extraordinària, la qual esdevé REALITAT i CONFIANÇA.
A la taula del Comitè Parroquial d’Escaldes-Engordany a part de la guanyadora Sra. Mireia Maestre van sonar noms a proposar de “carrer” com el de la Sra. Joana Flores, el President de Calidae Sr. Tomàs Pascual, el Conseller General Sr. Jordi Daban, el Ex-Conseller Comunal Sr. Eduard Lopez, el President del Comitè Sr. Josep Pubill i altres...
Tot això són noms que rarament li arribaran al candidat Liberal a les Generals i encara no s’han adonat “els de sempre” que s’han de rodejar i fer ajudar i donar noves oportunitats a persones que realment fan “país” i tenen una presencia social activa DIÀRIA.
Queda esperar la DERROTA total o parcial que possiblement tindran aquests NOMS DESTACATS de sempre per a que aquest article pugui ser considerat com a possible REALITAT.
VOTANTS, aquestes eleccions poden canviar el tarannà del país i adaptar-la a la realitat social.
Bona reflexió!
Meritxell Marco
(Carta enviada al Sr. Tomàs Pascual Casabosch, i al Comitè Parroquial del PLA d'Escaldes-Engordany, al Periòdic d’Andorra)
Llavors els mitjans de comunicació han de treballar doble o triple, o inclòs més, el lector rep una informació incorrecta fins a que surten els noms dels candidats definitius segons els màxims interessos dels responsables politics.
Als politics els hi fa por que el cens electoral hagi crescut considerablement, tindria de ser un orgull que costi més feina guanyar unes eleccions, perquè els nous vots resten poder als noms de sempre i això no agrada, sort que el desenvolupament social està guanyant encara que sigui en comptagotes als “NOMS” de sempre.
Els esborranys dels noms a preveure de les llistes electorals són gent de carrer, de poble, els qui des de l’ombra fan el veritable “tu a tu”, que es com el tradicional “porta a porta”, però d’una manera de fer “poble” no pas política i més aviat social i extraordinària, la qual esdevé REALITAT i CONFIANÇA.
A la taula del Comitè Parroquial d’Escaldes-Engordany a part de la guanyadora Sra. Mireia Maestre van sonar noms a proposar de “carrer” com el de la Sra. Joana Flores, el President de Calidae Sr. Tomàs Pascual, el Conseller General Sr. Jordi Daban, el Ex-Conseller Comunal Sr. Eduard Lopez, el President del Comitè Sr. Josep Pubill i altres...
Tot això són noms que rarament li arribaran al candidat Liberal a les Generals i encara no s’han adonat “els de sempre” que s’han de rodejar i fer ajudar i donar noves oportunitats a persones que realment fan “país” i tenen una presencia social activa DIÀRIA.
Queda esperar la DERROTA total o parcial que possiblement tindran aquests NOMS DESTACATS de sempre per a que aquest article pugui ser considerat com a possible REALITAT.
VOTANTS, aquestes eleccions poden canviar el tarannà del país i adaptar-la a la realitat social.
Bona reflexió!
Meritxell Marco
(Carta enviada al Sr. Tomàs Pascual Casabosch, i al Comitè Parroquial del PLA d'Escaldes-Engordany, al Periòdic d’Andorra)
29/11/2003
"Eleccions comercials?" Diari d'Andorra 29-11-2003 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Són temps d’eleccions i de reflexions i fins i tot en l’entorn comercial hem d’estar a temps als canvis i saber adaptar-nos a la societat en general, però s’ha de tenir fe en les paraules del escut de la nostra senyera nacional: Virtus Unita Fortior.
La nostra associació necessita continuïtat i sobretot creixement, però sense la unitat mencionada aquest fet no seria possible.
Els nostres joves quan acaben els estudis se n’adonen que no tenen accés a un habitatge digne a un preu humà, no tan sols pel que fa a hipoteques, sinó que no poden pretendre ni llogar-ne un, i els que no són tan joves pateixen el mateix drama.
Si algú vol muntar un petit negoci passa el mateix i, a més, no rep cap mena d’ajut social en cap aspecte.
Els petits patrons són obligats a cotitzar una seguretat social a un preu que la majoria no cobra i, a més, amb mínimes prestacions, sota el pretext que “un empresari ha de cobrar això com a mínim”. És fàcil, des d’unes oficines, valorar que ha de cobrar un petit empresari, la realitat és una altra.
I, de moment, preferim no fer comentaris sobre les dubtoses mitjanes de salari de 2.000 euros; amb aquest detall ja s’ha dit tot.
També, el poble ha de suportar la prepotència d’empreses? de telecomunicacions, amb servei d’obligada contractació, amb cap més alternativa.
Tot avança a poc a poc però a pas lent i al ritme d’alguns... i nosaltres anem pagant factures.
Quant hauran facturat amb el servei no sol·licitat de contestador automàtic? Ara ens expliquen com anul·lar-lo però les factures ja estan pagades... Si els plau, volen fer el favor de tornar-nos a tots els diners?
Mencionar aquest fet és indiscutiblement una evidència que quan els grans volen abusar ho fan i també hem d’estar preparats per a això.
Són moltes les queixes rebudes de comportaments prehistòrics de la Batllia, la CASS, l’STA, el Govern, comuns, bancs...
També, i a causa del turisme bancari, són moltíssims els emprenedors que tenen les portes dels ajuts financers tancades.
I, podrien fer el favor social d’analitzar certes franquícies obertes recentment?
Si analitzem els fets històrics del nostre país i de la nostra parròquia ens adonem que comercialment també tenim la nostra gran i interessant historia.
El 1885 un terç dels habitants d’Escaldes exercien la professió de teixidors i l’ofici és transmetia de generació en generació, així els pastors és confeccionaven els llargs capots per a la muntanya.
El 1930 és va crear el primer establiment de rentat de llanes.
Nosaltres ens hem de donar vida entre nosaltres, si aconseguim fer una roda, un “outsourcing”, tots incrementarem la facturació i els resultats seran ben positius.
Per aquest fet, a principi d’any farem arribar als nostres associats unes targetes de format Visa i una llista de tots els establiments adherits a la nostra associació.
Si tots fem l’esforç de consumir entre nosaltres veurem ben aviat els resultats de la unitat.
Potser una altra possible solució seria que Calidae, associació de total independència a colors polítics, és formés d’aquí a un temps també com a partit.
S’accepten opinions, suggeriments... però hi ha moltes idees, molts vots.
Enviarem la idea als nostres amics i col·laboradors d’altres associacions.
A molts polítics només se’ls veu en època electoral i nosaltres hem d’obrir els establiments i donar i fer feina dia a dia.
És el moment que alguns és mentalitzin que la suma de petit més petit dona molts resultats i assegura la continuïtat del país en molts àmbits, no sigui que el dia que menys esperem els haguem de donar alguna sorpresa com l’esmentada.
S’accepta qualsevol rèplica però que sigui fruit del carrer, que és la realitat del dia a dia... que ens responguin si volen després d’haver estat entre el poble. Ja estem cansats de respostes fetes des de despatxos assessorats per paraules que queden bé, i moltes vegades per assessors forans o d’observacions fetes per certs polítics des de les finestres dels seus xalets ubicats sempre a les parts més altes i privilegiades on hi ha pocs lloguers i hipoteques... i sobretot poc contacte amb la gent del poble.
Virtus Unita Fortior.
(Article publicat també a la Tribuna del Periòdic d'Andorra de data 29-11-2003)
La nostra associació necessita continuïtat i sobretot creixement, però sense la unitat mencionada aquest fet no seria possible.
Els nostres joves quan acaben els estudis se n’adonen que no tenen accés a un habitatge digne a un preu humà, no tan sols pel que fa a hipoteques, sinó que no poden pretendre ni llogar-ne un, i els que no són tan joves pateixen el mateix drama.
Si algú vol muntar un petit negoci passa el mateix i, a més, no rep cap mena d’ajut social en cap aspecte.
Els petits patrons són obligats a cotitzar una seguretat social a un preu que la majoria no cobra i, a més, amb mínimes prestacions, sota el pretext que “un empresari ha de cobrar això com a mínim”. És fàcil, des d’unes oficines, valorar que ha de cobrar un petit empresari, la realitat és una altra.
I, de moment, preferim no fer comentaris sobre les dubtoses mitjanes de salari de 2.000 euros; amb aquest detall ja s’ha dit tot.
També, el poble ha de suportar la prepotència d’empreses? de telecomunicacions, amb servei d’obligada contractació, amb cap més alternativa.
Tot avança a poc a poc però a pas lent i al ritme d’alguns... i nosaltres anem pagant factures.
Quant hauran facturat amb el servei no sol·licitat de contestador automàtic? Ara ens expliquen com anul·lar-lo però les factures ja estan pagades... Si els plau, volen fer el favor de tornar-nos a tots els diners?
Mencionar aquest fet és indiscutiblement una evidència que quan els grans volen abusar ho fan i també hem d’estar preparats per a això.
Són moltes les queixes rebudes de comportaments prehistòrics de la Batllia, la CASS, l’STA, el Govern, comuns, bancs...
També, i a causa del turisme bancari, són moltíssims els emprenedors que tenen les portes dels ajuts financers tancades.
I, podrien fer el favor social d’analitzar certes franquícies obertes recentment?
Si analitzem els fets històrics del nostre país i de la nostra parròquia ens adonem que comercialment també tenim la nostra gran i interessant historia.
El 1885 un terç dels habitants d’Escaldes exercien la professió de teixidors i l’ofici és transmetia de generació en generació, així els pastors és confeccionaven els llargs capots per a la muntanya.
El 1930 és va crear el primer establiment de rentat de llanes.
Nosaltres ens hem de donar vida entre nosaltres, si aconseguim fer una roda, un “outsourcing”, tots incrementarem la facturació i els resultats seran ben positius.
Per aquest fet, a principi d’any farem arribar als nostres associats unes targetes de format Visa i una llista de tots els establiments adherits a la nostra associació.
Si tots fem l’esforç de consumir entre nosaltres veurem ben aviat els resultats de la unitat.
Potser una altra possible solució seria que Calidae, associació de total independència a colors polítics, és formés d’aquí a un temps també com a partit.
S’accepten opinions, suggeriments... però hi ha moltes idees, molts vots.
Enviarem la idea als nostres amics i col·laboradors d’altres associacions.
A molts polítics només se’ls veu en època electoral i nosaltres hem d’obrir els establiments i donar i fer feina dia a dia.
És el moment que alguns és mentalitzin que la suma de petit més petit dona molts resultats i assegura la continuïtat del país en molts àmbits, no sigui que el dia que menys esperem els haguem de donar alguna sorpresa com l’esmentada.
S’accepta qualsevol rèplica però que sigui fruit del carrer, que és la realitat del dia a dia... que ens responguin si volen després d’haver estat entre el poble. Ja estem cansats de respostes fetes des de despatxos assessorats per paraules que queden bé, i moltes vegades per assessors forans o d’observacions fetes per certs polítics des de les finestres dels seus xalets ubicats sempre a les parts més altes i privilegiades on hi ha pocs lloguers i hipoteques... i sobretot poc contacte amb la gent del poble.
Virtus Unita Fortior.
(Article publicat també a la Tribuna del Periòdic d'Andorra de data 29-11-2003)
15/12/2002
"Al escriptor Sr. Àlvar Valls" Periòdic d'Andorra 15-12-2002 Cartes dels lectors: Tomàs Pascual Casabosch
Sr. Valls,
Imagino que quan la senyora Cònsol d´Escaldes-Engordany està políticament “desconsolada” per temes com “Partouche” es evident que es per haver realitzat la seva tasca amb una gran professionalitat i clars objectius de sanejament de les arques comunals Escaldenques, per finalment haver-se trobat en un fracàs aliè a les seves bones intencions politiques i personals…
Suposo Sr. Valls que la seva actitud clarament “opositora” el fa desconsolar més aviat a vostè d’una manera més “inexplicable”, fins i tot per arribar al extrem de mesclar un tema com el “Partouche” amb el del “Forn Incinerador de la Comella”…
Recordo quan jo ja coneixia a la senyora Lydia Magallon quan era secretaria d’estat de Medi Ambient i jo portava la direcció d’un negoci de bugaderia a la part alta d´Escaldes-Engordany, era precisament l’any 1995, quan era tan el seu interès per el Medi Ambient que va ser la única persona del M.I. Govern que es va interessar per el funcionament de les maquines de l’empresa, sobretot a nivell de saber a on anaven a parar els residus tòxics dels rentats en sec i en moll, explicació que molt gustosament li vaig explicar personalment.
Es molt fàcil carregar contra algú només per haver explicat que al mateix que altres persones ja coneixien que el forn era una bomba de rellotgeria...
Estudis, responsabilitats, dioxines, investigacions, arxivar, etc…, es tan fàcil fer servir totes aquestes paraules per “escriure” temes de tal problemàtica, fins arribar al punt d’intentar acusar a algú de “rentar-se” les mans d’un fet que difícilment es podrà mai arribar al cim de la “piràmide”, però la qüestió es intentar embrutar la imatge de totes les persones que governen, des de el nostre Cap de Govern que depèn de tot un grup de persones, continuant per Ministres, Consellers Generals, la mateixa Cònsol d´Escaldes-Engordany, etc…, amb aquesta dinàmica s’acabarà acusant a tot aquell que tingui un càrrec específic, vigilin senyors Consellers de Comuns, directors d’institucions diverses, directius d’escoles, etc…el dia menys pensat algú els convidarà a presentar-se a algun Batlle de manera voluntariosa…
Hble. Sra. Cònsol d´Escaldes-Engordany, en nom de molts dels qui tirem endavant la nostra estimada parròquia dia a dia no els afectin “acusacions” sense fonament com aquesta ja que l’únic que es pretén es entorpir la tasca diària de la única política que vostè a fet de sempre, que es la de lluitar amb paraules i fets demostrables per la parròquia per el bé del país en general, estan dia a dia al costat del poble...
President de Calidae
Imagino que quan la senyora Cònsol d´Escaldes-Engordany està políticament “desconsolada” per temes com “Partouche” es evident que es per haver realitzat la seva tasca amb una gran professionalitat i clars objectius de sanejament de les arques comunals Escaldenques, per finalment haver-se trobat en un fracàs aliè a les seves bones intencions politiques i personals…
Suposo Sr. Valls que la seva actitud clarament “opositora” el fa desconsolar més aviat a vostè d’una manera més “inexplicable”, fins i tot per arribar al extrem de mesclar un tema com el “Partouche” amb el del “Forn Incinerador de la Comella”…
Recordo quan jo ja coneixia a la senyora Lydia Magallon quan era secretaria d’estat de Medi Ambient i jo portava la direcció d’un negoci de bugaderia a la part alta d´Escaldes-Engordany, era precisament l’any 1995, quan era tan el seu interès per el Medi Ambient que va ser la única persona del M.I. Govern que es va interessar per el funcionament de les maquines de l’empresa, sobretot a nivell de saber a on anaven a parar els residus tòxics dels rentats en sec i en moll, explicació que molt gustosament li vaig explicar personalment.
Es molt fàcil carregar contra algú només per haver explicat que al mateix que altres persones ja coneixien que el forn era una bomba de rellotgeria...
Estudis, responsabilitats, dioxines, investigacions, arxivar, etc…, es tan fàcil fer servir totes aquestes paraules per “escriure” temes de tal problemàtica, fins arribar al punt d’intentar acusar a algú de “rentar-se” les mans d’un fet que difícilment es podrà mai arribar al cim de la “piràmide”, però la qüestió es intentar embrutar la imatge de totes les persones que governen, des de el nostre Cap de Govern que depèn de tot un grup de persones, continuant per Ministres, Consellers Generals, la mateixa Cònsol d´Escaldes-Engordany, etc…, amb aquesta dinàmica s’acabarà acusant a tot aquell que tingui un càrrec específic, vigilin senyors Consellers de Comuns, directors d’institucions diverses, directius d’escoles, etc…el dia menys pensat algú els convidarà a presentar-se a algun Batlle de manera voluntariosa…
Hble. Sra. Cònsol d´Escaldes-Engordany, en nom de molts dels qui tirem endavant la nostra estimada parròquia dia a dia no els afectin “acusacions” sense fonament com aquesta ja que l’únic que es pretén es entorpir la tasca diària de la única política que vostè a fet de sempre, que es la de lluitar amb paraules i fets demostrables per la parròquia per el bé del país en general, estan dia a dia al costat del poble...
President de Calidae
01/12/2002
"Nacionalitat" Periòdic d'Andorra 01-12-2002 Cartes dels lectors: V.L.M. al Sr. Tomàs Pascual Casabosch
Amb tot el meu respecte, els recomano que resolguin ràpidament la greu injustícia que les persones que estan integrades a Andorra s’hagin d’esperar 25 anys per obtenir la nacionalitat andorrana. No cal complicar-se molt la vida per reduir-la, per exemple, a un termini de 20 anys. Si busquem mitjanes de situacions, aquesta opció seria un pas molt important per a Andorra.
Ja fa temps que, tal com ha aparegut als mitjans de comunicació, tots varem confiar que durant aquest estiu el tema ja estaria resolt, però resulta que s’està acabant l’any i tot continua igual, amb falses promeses.
Hi ha un partit de l’oposició que cada dia contacta amb residents de més de 20 anys perquè influeixin en les decisions dels seus contactes votants. També contacten amb els que fa 25 anys que són aquí per explicar- los que ho haurien fet abans i d’aquesta manera aconsegueixen vots (més de 3.000, aproximadament).
S’ha de mencionar que si vostès fossin els qui per iniciativa pròpia rebaixessin el temps valdria la pena, ja que els qui estimen el país, si se’ls reconegués amb fets, farien canviar els resultats de les urnes a les pròximes eleccions comunals i nacionals.
Senyors, sé que tenen molts assumptes complexos damunt de les taules, però els fets injustos i tercermundistes s’haurien d’haver avançat aquest any. La gent que se sent castigada per aquest fet no s’ho mereix i els liberals els necessitem a les urnes. ¡Visca Andorra!
V.L.M.
Andorra la Vella
(Carta enviada al Sr. Tomàs Pascual Casabosch, a Calidae i publicada al Periòdic d’Andorra)
Ja fa temps que, tal com ha aparegut als mitjans de comunicació, tots varem confiar que durant aquest estiu el tema ja estaria resolt, però resulta que s’està acabant l’any i tot continua igual, amb falses promeses.
Hi ha un partit de l’oposició que cada dia contacta amb residents de més de 20 anys perquè influeixin en les decisions dels seus contactes votants. També contacten amb els que fa 25 anys que són aquí per explicar- los que ho haurien fet abans i d’aquesta manera aconsegueixen vots (més de 3.000, aproximadament).
S’ha de mencionar que si vostès fossin els qui per iniciativa pròpia rebaixessin el temps valdria la pena, ja que els qui estimen el país, si se’ls reconegués amb fets, farien canviar els resultats de les urnes a les pròximes eleccions comunals i nacionals.
Senyors, sé que tenen molts assumptes complexos damunt de les taules, però els fets injustos i tercermundistes s’haurien d’haver avançat aquest any. La gent que se sent castigada per aquest fet no s’ho mereix i els liberals els necessitem a les urnes. ¡Visca Andorra!
V.L.M.
Andorra la Vella
(Carta enviada al Sr. Tomàs Pascual Casabosch, a Calidae i publicada al Periòdic d’Andorra)
10/03/2002
"YAYA" Periòdic d'Andorra 10-03-2002 Cartes dels lectors: Tomàs Pascual Casabosch
YAYA
Tu m’has vist néixer, jugar, patir, riure, estimar…
Tu m’has tingut com el teu nen, el teu heroi, el teu ídol...
Per mi tu ets el més important de la meva existència...
Amb les teves mans aferrades a les meves...
Amb els meus llavis estimant les teves galtes, la teva front...
Amb les meves paraules dient-te constantment YAYA t’estimo...
D’aquesta manera em moria jo també una miqueta per dins...
Et vaig veure morir així per sempre...
YAYA, àvia meva...
Sempre et portaré al meu cor...
Tu m’has vist néixer, jugar, patir, riure, estimar…
Tu m’has tingut com el teu nen, el teu heroi, el teu ídol...
Per mi tu ets el més important de la meva existència...
Amb les teves mans aferrades a les meves...
Amb els meus llavis estimant les teves galtes, la teva front...
Amb les meves paraules dient-te constantment YAYA t’estimo...
D’aquesta manera em moria jo també una miqueta per dins...
Et vaig veure morir així per sempre...
YAYA, àvia meva...
Sempre et portaré al meu cor...
07/03/2002
"Avinguda del Pessebre" Diari d'Andorra 07-03-2002 Correu: Tomàs Pascual Casabosch
Resposta a la carta del Sr. Jaume Serra Quintana a Calidae, a través del Diari d´Andorra, de data 27 de febrer de 2002
El plantejament de CALIDAE sobre el tall del tram de l’avinguda del Pessebre d´Escaldes-Engordany és el següent:
1) Amb el Comú s’han mantingut diferents converses, i s’ha treballat conjuntament per arribar a la solució més vàlida possible per als interessos de les parts afectades, de moment. Es va acordar amb representants del Comú Escaldenc que es crearien i distribuirien uns formularis de queixes i suggeriments a tots els associats que es farien arribar mensualment a la corporació local degudament omplerts i signats per part dels associats corresponents i la signatura de Calidae. Les queixes i suggeriments seran estudiats minuciosament per la corporació local, segons la seva promesa de col·laboració i interès amb Calidae i de bona voluntat i preocupació per al poble.
Aquests formularis ja s’han creat, s’estan imprimint i es distribuiran a tots els associats durant el mes de març d’enguany, es faran les oportunes gestions i s’informarà dels resultats de manera puntual.
2) D’acord amb l’extensió del tram fins al Pont dels Escalls, l’actual configuració no és la més lògica, ja que es injusta la volta innecessària que tots ens veiem obligats a fer per arribar al mateix punt.
3) Per compensar el tema de les zones blaves es va assegurar que es crearien zones de carrega i descarrega, i així s’ha fet.
La nostra crítica sobre això sèrie que la tolerància que els agents de circulació de la corporació local tindrien per a les parades esporàdiques no és la que es va assegurar davant dels mitjans de comunicació, i això està repercutint de manera molt negativa en la continuïtat i futur del petit comerç de la zona.
4) Sobre la recollida de signatures, Calidae ja va signar individualment per donar suport a aquesta iniciativa de preocupació d’un grup de veïns de la zona.
5) Calidae es un col·lectiu de comerciants i empresaris per defensar els seus interessos, totalment al marge de la ideologia i activitat política que individualment cada membre associat tingui o adopti.
La junta directiva Calidae
(Article publicat també a Cartes dels lectors del Periòdic d'Andorra de data 09-03-2002)
El plantejament de CALIDAE sobre el tall del tram de l’avinguda del Pessebre d´Escaldes-Engordany és el següent:
1) Amb el Comú s’han mantingut diferents converses, i s’ha treballat conjuntament per arribar a la solució més vàlida possible per als interessos de les parts afectades, de moment. Es va acordar amb representants del Comú Escaldenc que es crearien i distribuirien uns formularis de queixes i suggeriments a tots els associats que es farien arribar mensualment a la corporació local degudament omplerts i signats per part dels associats corresponents i la signatura de Calidae. Les queixes i suggeriments seran estudiats minuciosament per la corporació local, segons la seva promesa de col·laboració i interès amb Calidae i de bona voluntat i preocupació per al poble.
Aquests formularis ja s’han creat, s’estan imprimint i es distribuiran a tots els associats durant el mes de març d’enguany, es faran les oportunes gestions i s’informarà dels resultats de manera puntual.
2) D’acord amb l’extensió del tram fins al Pont dels Escalls, l’actual configuració no és la més lògica, ja que es injusta la volta innecessària que tots ens veiem obligats a fer per arribar al mateix punt.
3) Per compensar el tema de les zones blaves es va assegurar que es crearien zones de carrega i descarrega, i així s’ha fet.
La nostra crítica sobre això sèrie que la tolerància que els agents de circulació de la corporació local tindrien per a les parades esporàdiques no és la que es va assegurar davant dels mitjans de comunicació, i això està repercutint de manera molt negativa en la continuïtat i futur del petit comerç de la zona.
4) Sobre la recollida de signatures, Calidae ja va signar individualment per donar suport a aquesta iniciativa de preocupació d’un grup de veïns de la zona.
5) Calidae es un col·lectiu de comerciants i empresaris per defensar els seus interessos, totalment al marge de la ideologia i activitat política que individualment cada membre associat tingui o adopti.
La junta directiva Calidae
(Article publicat també a Cartes dels lectors del Periòdic d'Andorra de data 09-03-2002)
20/02/2002
"Agraïment a Jordi Rubia" Diari d'Andorra 20-02-2002 Correu: Tomàs Pascual Casabosch
Des de Calidae volem agrair-te el teu suport donat a la nostra associació durant tot el teu mandat a Proturisme.
Sempre has estat interessat en la nostra activitat i els nostres projectes, ja que com sempre has comentat, “són activitats de la parròquia” en general.
Més que President de Proturisme has actuat molt més enllà, digne que fins i tot alguns politics no s’han preocupat mai per tots nosaltres.
T’has plantejat en un futur pròxim tindre una plaça en una cadira comunal i lluitar per la nostra parròquia com a conseller, per exemple...?
Doncs has de saber que seria el desig de molts ciutadans que sempre s’han sentit orgullosos de tu com a defensor de la cultura, el turisme i la parròquia en general, per no mencionar evidentment de tot el nostre gran país.
No em voldria excedir en cap petició i/o opinió personal, simplement et transmeto el que es “diu i comenta” en l’àmbit comercial, empresarial i parroquial, al carrer, que és el dia a dia i la realitat que hi ha.
Ens acomiadem de tu com a president de Proturisme i esperem comptar amb tu en l’aspecte personal com a col·laborador honorífic, ja que talents com tu ningú no s’ha de permetre de renunciar-hi i menys quan s’ha de treballar tant. I gracies per la teva paciència de quan vam estar quasi un any per tornar-te la cadira del Pare Noel...!!!
Vicepresident de CALIDAE
(Article publicat també a Cartes dels lectors del Periòdic d'Andorra de data 21-02-2002)
Sempre has estat interessat en la nostra activitat i els nostres projectes, ja que com sempre has comentat, “són activitats de la parròquia” en general.
Més que President de Proturisme has actuat molt més enllà, digne que fins i tot alguns politics no s’han preocupat mai per tots nosaltres.
T’has plantejat en un futur pròxim tindre una plaça en una cadira comunal i lluitar per la nostra parròquia com a conseller, per exemple...?
Doncs has de saber que seria el desig de molts ciutadans que sempre s’han sentit orgullosos de tu com a defensor de la cultura, el turisme i la parròquia en general, per no mencionar evidentment de tot el nostre gran país.
No em voldria excedir en cap petició i/o opinió personal, simplement et transmeto el que es “diu i comenta” en l’àmbit comercial, empresarial i parroquial, al carrer, que és el dia a dia i la realitat que hi ha.
Ens acomiadem de tu com a president de Proturisme i esperem comptar amb tu en l’aspecte personal com a col·laborador honorífic, ja que talents com tu ningú no s’ha de permetre de renunciar-hi i menys quan s’ha de treballar tant. I gracies per la teva paciència de quan vam estar quasi un any per tornar-te la cadira del Pare Noel...!!!
Vicepresident de CALIDAE
(Article publicat també a Cartes dels lectors del Periòdic d'Andorra de data 21-02-2002)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
