Tema: 13 dies de presidi Dia 7 Escrit Blog: Tomàs Pascual Casabosch 4/8/2011

Dia 7: Quan m’he llevat he decidit que a la nit no em posaré al llit tan aviat ja que estic fart de despertar-me cada dia a les quatre i/o cinc del matí. M’han respost de Direcció que algú es posi d’acord per realitzar el trasllat a una altra cel•la. Això és pitjor que una presó del tercer món. No és humà estar tot el dia tancats i sortir només unes poques hores al pati i realitzar mínimes activitats de tardi i complicat accés i això que en aquest mòdul pràcticament ningú està encara sentenciat. S’hauria de gestionar de diferent forma la privació de llibertat dels presos condemnats per delictes greus als lleus i preventius. Al nou intern li ha dit un funcionari que ja està bé de fer bromes i li han entregat el full de Direcció amb una resposta que em rigut molt: “L’hort del Director ja té qui el cuidi”. He tingut locutori, la visita de la meva amiga Alexandra i la Paquita que és la mare del meu amic de sempre Jordi. M’han portat a la Batllia emmanillat per la policia, em volien condemnar amb una Ordenança Penal a tres mesos de presó ferma per la conversa íntima que vaig tenir a casa meva amb els meus pares i la policia va escoltar des de fora de la porta, referent a la Batlle Canòlic Mingorance Cairat. Aquí Andorra és delicte fins i tot parlar a casa teva, jo pensava que això passava als països que tenen la dictadura. La Batlle Sra. Azahara Cascales Ruiz ha estat dura amb mi, es creu les mentides d’un nou fals informe policial, manipulat com de costum. Hem tingut un enfrontament verbal, li he recomanat el llibre “Las Cuatros Llaves”, vull ajudar-la a que no es deixi controlar pel seu “ego” i a no jutjar les persones amb “ràbia”. Ja que tinc la impressió que la decisió seva estava presa al tractar-se d’un tema de la seva companya Batlle que per cert escriu “Canòlic” sense “H” i “Canolich” de tota la vida s’escriu amb “H”. Dubto que en aquest cas, un Batlle tingui competència de jutjar un tema que implica directament un altre company Batlle, Prova és que l’Honorable Batlle Sr. Manel Santolària Besolí s’ha desinhibit del cas i dubto que sigui per l’estima i respecte que li tinc a ell. Estic segur que ha de ser tractat per una instància superior però a Andorra sempre fan el que volen. Evidentment no he acceptat la condemna i en un posterior judici em sol•licitaran més temps de presó. Al parlar-li de la meva innocència i del mal que sempre m’està fent el policia corrupte Joan Sala Barrachina, i esmentar la malaltia de la meva mare, que l’injust arrest domiciliari arruïnava la meva empresa, la meva vida, complicava la meva relació amb el meu estimat fill Adam i família, no he pogut evitar el plorar una mica, però a ells la injustícia i les seves conseqüències els hi és igual. Crec que jo també m’he dirigit a ella de forma poc correcta perquè m’he adonat que tenia la decisió presa abans d’escoltar-me però els dos hem rectificat i m’emporto una bona impressió d’ella. El fiscal obsessionat de sempre contra mi: “Sr. Alfons Alberca Sanvicens” no ha tingut l’actitud destructiva habitual i personal en contra meva, no ens hem ni saludat i en aquesta ocasió s’ha limitat a fer la seva feina. Potser el fet que sé i encara no s’ha publicat que aviat serà nomenat el fiscal general de l’Estat l’ha fet no extralimitar-se. En aquest cas m’ha semblat correcte. Li he dit a un dels policies que em custodia que si és necessari emmanillar-me amb les mans a l’esquena, que alguns companys seus m’han emmanillat amb les mans endavant i altres ni tan sols ho han fet. Li he cridat l’atenció per haver-me ajustat massa les manilles, haver-me fet mal i deixat marques excessives, i aquesta vegada me les ha posades suaus, però m’ha insistit molt educat que el reglament l’obliga a fer-ho a l’esquena. La tarda ha passat ràpida, tres hores al pati amb el meu amic Jordi, després m’ha ensenyat a rentar la meva roba a mà a l’espai condicionat al passadís. El meu amic Jordi m’empatxa d’esmorzars, dinars, berenars i sopars, la meva idea d’aprimar-me aquí dins s’esvaeix. Avui li he dit al seu germà Joan: “Ostres !! Es curiós veure totes les cel•les amb la gent a dins tancada fent diferents coses”; i m’ha contestat rient: “És còmic”. Penso que és cert, m’ha fet molta gràcia la seva encertada descripció.