29 jul. 2011

Tema: 13 dies de presidi "Dia 1" Escrit Blog: Tomàs Pascual Casabosch 29/7/2011 bis

Centre Penitenciari la Comella
(Principat d’Andorra)
Tema: 13 dies de presidi
Mòdul S3 - Cel•la 309 (Dia 1 bis) “Mòdul Incomunicat”
Escrit Blog: Tomàs Pascual Casabosch 29/7/2011 bis

Dia 1 bis:

La Policia m’entrega als guàrdies de la presó. Em fan posar contra la paret traient-me les manilles policials i col•locant-me les manilles presidiàries, més dures. M’ensenyen llençols i tovalloles i m’ho entreguen tot en unes bosses. Em fan despullar i pujar els peus per comprovar que no tinc res a sota. Em fan dutxar i escorcollen la roba. Abans, però, poso en una butxaca la foto amagada del meu estimat fill Adam, aprofitant un moment abans de fer-me l’ingrés. En una bossa precinten les meves pertinences personals, m’ho guarden tot i m’entreguen la foto del meu nen que l’havien vist.
Em portem a la infermeria, em mesuren i pesen, em donen material d’higiene personal i emplenen un formulari mèdic.

Després d’haver estat esperant una estona tancat i emmanillat dins un calabós, m’ingressen al mòdul S3, cel•la 309, estic tot sol a la galeria ja que la direcció del Centre Penitenciari ha rebut ordres de la Batlle incompetent, injusta i dolenta Canòlic Mingorance Cairat, de mantenir-me sol i aïllat. Sóc innocent, ella ho sap i em tracta pitjor que a un terrorista.

El meu amic de sempre Jordi, es troba detingut injustament al mòdul de preventius fa gairebé nou mesos per un tema que ja explicaré algun dia, tot a causa de la inutilitat d’uns individus gens preparats i que els haurien de jubilar de forma urgent del Servei d’Investigació de la Policia andorrana i també a la Direcció nomenada per l’antic govern del PS socialista, i a la nefasta instrucció de la mateixa Batlle. Crec que quan em traslladin allà el podrien deixar en llibertat a ell, o la Batlle haurà d’ordenar que coincidim al mòdul. Confesso que un dels motius pels quals em vaig deixar detenir va ser provocar tal situació ja que vull estar amb el meu amic uns dies.

Conec a molts agents penitenciaris, els quals són molt professionals i humans amb la meva persona.

Els barrots de la cel•la són de color gris, hi ha dotze unitats per franges de tres columnes = a trenta sis unitats més tres de zona alta que sumen trenta nou amb un forat rectangular on m’entren divers material i els àpats.

La televisió és de tub amb un tdt dels antics, wc i dutxa separats amb una mitja porta. La taula és gris i de pedra, que és on menjo i escric, amb dues cadires, un tauler de fusta penjat a la paret. Els totxos de la paret son grisos i el sostre també. Per rentar-me les mans, els dos plats de vidre i la cullera hi ha una aixeta i mirall poc clar. Armari de pedra amb quatre prestatges, dins està la manta, el cubell de fregar, la “fregueta”, l’escombra, el recollidor, el paper wc, diverses coses que m’ha fet arribar la meva mare i la foto del meu fill en un racó discret perquè no la pugui veure ningú.

La llitera té tres llits de ferro, els matalassos i les coixineres fan fàstic, em preparo el llit de sota de tot amb llençols blaus i una manta.

La finestra està precintada, soldada i gris amb una manovella per obrir i tancar la cortina de ferro amb alguna cigarreta enganxada.

M’entren dins la cel•la un aparell de telèfon, enganxen l’aparell de la línia exterior i em diuen que puc fer la trucada legal per comunicar a qui vulgui el meu ingrés a la presó. Telefono al meu pare i li demano com està la meva mare malalta, com està el meu fill i si l’han entregat a la seva mare. Pobret, està desesperat de la meva brusca desaparició.

Em treuen al pati, on conec unes persones i sobretot estableixo conversa després de passejar amb el Bruno, un noi jove i ens expliquem el motiu del nostre ingrés. També parlo amb el Pires, el Renato que coneix al meu pare i el Constantino, tots de nacionalitat portuguesa excepte el darrer que és de Romania.

Després del pati, em deixen telefonar durant quinze minuts des d’una cabina que tenen al passadís del mòdul davant de totes les cel•les buides. Parlo amb la meva mare, el meu germà, l’Àngels, el meu pare i la meva amiga Alexandra. No em queda temps per gairebé res i al meu fill decideixo, en contra de la meva voluntat i pel seu bé, encara no trucar-li.

Alguns agents venen a la meva cel•la i amb indignació pel meu injust aïllament m’animen a aguantar i em diuen que sóc una persona forta, que ho suportaré, i que “d’aquí se surt”, també m’expliquen les normes de la presó i contesten als meus dubtes.

Llegeixo el reglament i empleno la compra setmanal de l’economat que m’ha entregat l’ordenança del mòdul de condemnats, que es diu Jordi, juntament amb ampolles d’aigua mineral que em regala i uns llibres. Primer vaig pensar que era un funcionari sense uniforme. Parlar sovint amb ell em fa recordar que sóc una persona humana. Classifico la bossa precintada que m’han fet arribar els meu pares mitjançant la Rosa, que és la dona del meu amic Jordi, el qual no puc veure estant a escassos metres d’ell i a un pis diferent. L’ordenança Jordi, m’entrega el formulari per enviar cartes de la presó cap a l’exterior.

M’han autoritzat a tenir obert el llum de la cel•la fins a mitjanit, ja que ho he sol•licitat per escriure i llegir. A les 22:00h l’han apagat però després l’han tornat a obrir. A les 2:00h de la matinada es tanca la televisió.
No m’han tancat l’aigua de la dutxa, em comenten que en aquest mòdul tindré aigua tot el dia. Tot està net ja que he netejat la cel•la a fons però un insecte estrany a sortit de dins un rotllo de paper wc.

Jo pensava que la presó era per als delinqüents, però en aquest país és molt fàcil que et facin detenir per qualsevol bajanada encoberta.

Ara escric a fosques, penso amb tots els meus que estan patint per mi, penso amb el meu fill Adam que l’estimo...

5 comentarios:

Anónimo dijo...

lo que estas passant noi.

Anónimo dijo...

anim's! això va agafant color..

Anónimo dijo...

ara intentaran trincar-te per escriure tot això!

Anónimo dijo...

sisi pero desprès vindrà el llibre

Anónimo dijo...

penja més cartes!! felicitacions :)