"Trajecte educatiu" BonDia 30-12-2009 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch

Durant els trajectes amb el meu fill, de ben petit, de casa a l'escola bressol i viceversa, jo li explicava moltes coses tant a braços com a dins del seu cotxet infantil, i quan el cotxet estava tapat en plàstic per pluja, fred o neu, ell aixecava i girava el seu petit cap per fixar els seus ulls als meus i intercanviar-me un dolç somriure i, fins i tot, fer-nos bromes.

Jo li explicava i responia preguntes de perquè es rega la gespa del parc infantil, la muntanya, els núvols, la boira, la neu, el sol, la lluna, els estels, els avions, els altres nens i nenes...

Al primer curs escolar de maternal, ja caminant sempre, les converses eren sobre els productes dels aparadors de les botigues i de perquè servien, les obres als carrers, perquè rellisca la neu...

Dotzenes de persones, i sense jo saber-ho, ens observaven i deien a la mare del meu fill que gaudien només de veure'ns. Agraeixo els comentaris, ja que la satisfacció d'ella va formar part de la felicitat de la nostra família.

En aquest segon curs de maternal, les converses dels trajectes són de perquè serveixen els agents de circulació, els passos de vianants, els semàfors que s'han de creuar en verd... Amb això tinc un problema, i és que quan educo el meu fill sobre perquè, quan el ninot del senyor és vermell, ens hem d'esperar perquè els vehicles circulin sense que ens puguin atropellar, ell veu com dotzenes d'adults no ho respecten. Llàvors es tomba el meu argument. Sort que els dos coincidim a dir: “molt malament, aquests senyors i senyores que caminen amb el semàfor en vermell”.

Durant el trajecte amb vehicle, entre moltes coses, li vaig explicar el motiu de perquè ha d'anar assegut en una cadira de seguretat. Cap persona amb una noció mínima de responsabilitat permet que un nen petit no compleixi tal requísit, ni tan sols per fer pocs metres, ja que en un segon pot succeir un seriós disgust irreparable.

Fa un temps vaig detectar que certs personatges circulaven amb el meu propi fill sense cadireta. Com que la vida dels fills dels altres no els interessa i les explicacions no servien per a res, vaig ser protagonista d'espectacles a la vía pública, amb presència policial inclosa requerida per mi mateix. Són fets que han fet que aquesta irregularitat se solucioni. No dubtaré a passar-me la vida protegint al meu fill de qualsevol atemptat al seu desenvolupament natural, sigui amb ajuda o totalment sol i a la meva manera. Algunes formes es deuen a les circumstàncies. El resultat final a favor de la vida del meu fill és l'únic que m'interessa. La majoria de la democràcia és com els comentaris gratuïts, les exageracions i les mentides. Tota una hipocresia de molta teoria i poca pràctica que es pot equiparar a una gran obra de teatre on molts no veuen més enllà del seu melic, van de consellers espirituals perfectes que mai no han trencat un plat i només es volen netejar inútilment l'ànima per no reconèixer els seus errors i defectes al seu pas per la vida.

He estat criticat a les esquenes per aquells que no tenen valors. Fins i tot s'ha comentat que jo mai no m'he ocupat del meu fill. He estat felicitat per dotzenes de pares i mares que han comprès perfectament la meva manera d'obrar a causa de la impotència de la injustícia de certa traïció.

L'apassionant trajecte de portar i recollir el meu fill Adam a l'escola, encara que hagi estat injusta i forçosament reduïda a la meitat per dos comportaments inadequats de la seva pròpia sang, fa que t'observis, saludis els pares i mares dels seus petits companys i companyes, i els admiris perquè comparteixen l'aprenentatge de la vida.

Feu el que el cor us digui per als vostres fills sense permetre cap intrusió extranya. Per al benestar del meu, tot s'hi val.

Tomàs Pascual Casabosch