Uns pares de la Constitució andorrana m’explicaven l’altre dia que hi havia un grup de treball que va voler prohibir la doble nacionalitat a causa de la por a que nacionalitzats no natius poguessin unir-se i crear “lobbies” que arribessin a tenir tant poder com aconseguir d’una forma legal fer-nos perdre la independència i que el nostre Estat passés a ser una comunitat més d’Espanya o França.
Es van trobar amb el primer inconvenient per part d’Andorra: la llei del primer Estat veí, Espanya, a qui els natius que renunciïn poden recuperar-la de la forma més fàcil.
Per complicar la gestió es van tenir en compte fets sentimentals com el fet que renunciar al país on s’havia nascut tocava al cor, i xocava la necessitat o interès de fer-ho amb els que tenien el convenciment veritable a tal decisió.
Els preferits i els que més punts tenien de adaptació real eren una majoria de catalans que no se sentien espanyols i podien tenir el privilegi i honor d’ésser naturalitzats a l’únic país del món on el català és una llengua oficial i amb un clar vincle de passat històric.
Els francesos preocupaven poc, ja que existia i existeix un fenomen patriòtic que fins i tot a l’actualitat són minoritàries les renúncies dels seus natius.
Hi ha països en què un cop han realitzat la renúncia ja mai més poden recuperar-la, el seu Estat ho considera una mena de “traïció”.
I hi ha els que tenen la renúncia a la seva nacionalitat directament no permesa, i quan reben la carta notarial del Govern d’Andorra la tiren directament a la paperera. S’ha de tenir en compte la prohibició d’alguns països on tal “traïció” és fins i tot castigada per la seva llei.
Per aquests darrers casos la legislació vigent andorrana té un clar comportament incoherent i que crea diferències humanes: Quan han passat cinc anys amb el passaport andorrà d’un any caducat i renovat amb els corresponents imports pagats obligatòriament, doncs adjuntant al formulari l’article de la llei del país en concret ja se li dóna a la persona el passaport andorrà de quatre anys amb els seus drets econòmics i electorals.
Tal fet denota l’evidència que aquestes persones disposen “obligatòriament” i “còmodament” d’una doble nacionalitat, la qual és pot fer servir en un present i futur de forma lícita a l’estranger.
Votar l’any 1993 la vigent Constitució andorrana i tenint en compte l’educació a les escoles sobre les Màximes dels Usos i Costums va ser per molts un acte de salvació patriòtic de modernització que va fer passar desapercebuda tal incoherència en l’article 7 sobre la prohibició al país de la doble nacionalitat.
Tals arguments es van tenir en compte a la confecció del programa electoral del Partit polític que presideixo, i fins i tot oficials i agents de diferents departaments de la Policia i de manera privada van assistir a reunions i ens van explicar l’existència d’un fitxer de control a títol “de coneixença”. Serà molt difícil que tal fitxer sigui reconegut i vegi la llum.
Demano als Grups parlamentaris electes al Consell General i concretament a ApC -Andorra pel Canvi- , ja que al ser nous al nostre Parlament NO estan infectats sobre haver governat durant anys amb l’existència de tal fitxer, que vulguin formular la pregunta sobre tal fitxer a la propera sessió de control al Govern actual. Aquest fet, insignificant per uns i important per altres, demostra que la nostra Constitució necessita una revisió i nova votació urgent per evitar situacions d’injustícia legal i situacions de clara diferència entre els nous andorrans nacionalitzats.
Tomàs Pascual Casabosch
President de UNP -Unió Nacional de Progrés-
6 dic 2010
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario