Tema: 13 dies de presidi "Dia 3" Escrit Blog: Tomàs Pascual Casabosch 31/7/2011

Dia 3:

Ahir nit només tenia ganes que s’apaguessin els llums per intentar dormir. Ni tan sols negar-me a descansar durant el dia aconsegueix fer-me desconnectar.

Un funcionari amb cara d’amargat em va obrir la porta de la cel•la per fer-me arreglar la TV dient-me: “Posis al fons de la cel•la!”. Potser li contestaré el que penso quan surti d’aquí i me’l trobi estant jo en llibertat.

Després de donar-li dotzenes de petons a la foto del meu estimat fill Adam, em vaig posar al llit, però res de son. Gairebé tota la nit despert i escoltant parlar i cridar a uns detinguts de semi llibertat, que venen a dormir a la nit i marxen al matí, arriben engatats i diuen que fumen porros dins la cel•la, suposo que és una forma de suportar la nit.

M’he llevat, desinfectat la cel•la, dutxat i esmorzat. L’ordenança Jordi m’ha portat dos sobres de xocolata i un croissant que només els porten els diumenges, digne de llençar a l’escombraria. Per l’intèrfon he sol•licitat realitzar els meus quinze minuts de trucades des de la cabina, per la tarda.

Trobo a faltar el meu fill, estic segur que ell a mi també, ploro per ell.

La brossa fa mala olor del menjar que vaig llençar ahir perquè no me l’han recollit, m’he queixat. Tampoc han vingut a realitzar el control del matí de revisar tota la cel•la, ho fan dues vegades al dia. Darrera la porta que tinc davant la meva cel•la hi ha el mòdul dels condemnats per sentència ferma, cada dia els sento parlar, cridar i riure. Ara mateix algú crida “Porteu-lo que li faré la pell!”.

L’ordenança Jordi no ha volgut entregar una carta al meu amic de sempre, Jordi, amb l’al•legació que accepto de: “que li complicaria molt la vida”. A més ja ens espavilem al pati. I sí que em dóna encàrrecs verbals d’ell: “el teu pare diu que ja li ha fet arribar la teva carta amb les proves al Cap de Govern, i que el teu fill està bé”. Aquest ordenança es porta bé amb mi, li he escrit en un paper el meu número de telèfon per quan jo surti en llibertat i necessita quelcom m’ho faci saber. Més tard em diu: “Tomàs s’està acabant l’hora del pati i encara no et deixen sortir!”. Jo li contesto que la Batlle de sempre ens continua “putejant” en l’horari diari.

He acabat el llibre religiós i ara estic llegint: ”Las 4 Llaves” que em va regalar la Mónica, una ex-novia. En llibertat llegeixo aproximadament un llibre a la setmana, aquí dins la presó llegeixo un cada dia.

Ja m’han tret al pati, ni tant sols una hora. He passejat i xerrat tota l’estona amb un noi de Romania (El Constantino), ex-policia paramilitar, detingut sense proves per un presumpte robatori en una joieria. Entre moltes coses, m’explica perquè ell mateix es va tallar el dit d’una mà. El Renato, detingut per “discutir-se” amb la seva dona, ens ha fet la broma de: “no li diguis on té la Joieria el teu pare no sigui que vagi a atracar-la”; tots ens hem rigut molt. El Renato coneix personalment al meu pare i em dóna records per ell.

Uns altres guàrdies de presó em pregunten, al•lucinen i s’indignen pel motiu del meu injust tancament. Curiosament la majoria em comenta que aquesta Batlle deu tenir alguns complexos que li fan tenir obsessió per tancar a la presó a gairebé tothom. Fins i tot un lletrat em va comentar que havia ordenat tancar a persones per accidents humans de circulació sense imprudències ni estats d’embriaguesa.

He dinat bé, un funcionari m’ha comentat que jo estic a la història com a ex candidat a Cap de Govern i que molt del personal penitenciari em té molt de respecte per aquest motiu.

Ja he fet les trucades de telèfon a familiars, sobretot a la meva estimada cosina de Barcelona Rosita, la meva Tieta Montserrat també de Barcelona, amics de debò com el Josep, el Sergi, l’Alexandra, polítics importants, el meu pare que rient m’ha dit: “estant tu a la presó tothom està tranquil”. S’han “despistat” i he estat gairebé una hora en la qual he exhaurit el saldo de les targetes de telèfon. Malauradament no he obtingut resposta del número de telèfon de la mare del meu fill i no he pogut parlar amb ell, això vol dir que possiblement no era el moment convenient. Tampoc he pogut parlar amb la meva mare.

Des de la finestra de la meva cel•la he sentit la veu d’un funcionari que li deia al meu amic de sempre Jordi que entrés del pati perquè pogués sortir jo.

El David, que és de Geòrgia, detingut només per haver-se canviat legalment de nom a l’estranger i aquí al país constar amb un altre i de no haver presumptament respectat una llei del tercer món andorrana d’ordre d’expulsió fronterera ja caducada, està molt preocupat per la seva esposa, el seu fill bebè de quatre mesos, el seu fill de cinc anys i el seu negoci de concessionari de vehicles d’ocasió. Li he explicat que alguns representants de la justícia andorrana són uns destructors de persones i famílies i que apliquen de forma feudal qualsevol ”indici” que no tingui res a veure amb les realitats. I que jo, com andorrà i ésser humà m’avergonyeixo de la majoria de procediments judicials del meu país. I que Andorra és la vergonya de molts organismes judicials internacionals.

Avui llegeixo inscripcions d’antics presoners de la meva cel•la com: “capela presso 1 ano por 10 gramos de iroina para consumir 2009-2008”; “MASACRE 14-09-06”; “10-06-2010”, “G ZONE”; “TRES SIGNES NAZIS”; “Portugal i Drogas”.

Jo he escrit la meva inscripció, “Tomàs 29-07-2011”; com m’haig de veure!!!.
L’ordenança Jordi, m’ha regalat un iogurt de llimona i diversos pots de mantega i confitura de maduixa per poder fer-me berenars amb el pa i/o galetes.
Un funcionari de presó mentrestant realitza el darrer tancament de seguretat nocturn de la porta de la meva cel•la es dirigeix a mi amb un somriure i em diu “com estàs xavalote?”; “tranquil Tomàs d’aquí se surt”.

El sopar d’avui molt bé, després la típica xerrada amb l’ordenança Jordi i intercanviar-nos encàrrecs verbals per al meu amic Jordi i per a mi.
Estic esperant que s’apaguin els llums de la cel•la per, ja que mai ho faig, mirar una mica la televisió i després intentar dormir.

Les hores i minuts passen molt lentament, és millor no mirar el rellotge. Demà dilluns crec que hi haurà moviments polítics i judicials per treure’m d’aquí dins. Confio cegament en els veritables Magistrats estrangers del Tribunal de Corts, i estic més que segur que quan analitzin la nefasta instrucció de la Batlle Canolic Mingorance Cairat , ordenaran la meva immediata llibertat i m’aixecaran l’absurd arrest domiciliari. Això si, espero i desitjo poder estar un temps amb el meu amic Jordi, per ajudar-lo en el que faci falta, i si la vida vol que jo em quedi detingut per ell obtenir la llibertat pacto i signo on faci falta.

Dono molts petons a la foto del meu fill, l’esperança de poder estar amb ell aviat m’ajuda a suportar aquest injust empresonament.