Fa poc més d'un any que un grup de persones preocupades per la situació i futur del país vam decidir plasmar per escrit una llista de totes les opinions del dia a dia real, viu i actual de la nostra societat andorrana.
Es va decidir començar com a grup d'opinió --PCA--, en què cadascú de nosaltres va treballar per a l'objectiu d'impulsar aquest projecte. En les diferents trobades i reunions els donàvem als nostres apunts una forma buscant el màxim consens possible en el document intern de treball. La nostra primera i més gran satisfacció va ser viure com entre poques persones anàvem treballant perquè tot pensament que s'havia d'aplicar a escala general tingués cabuda en aquest projecte. I es va decidir el nom definitiu (UNP), que simbolitza la unitat de les persones per a un veritable progrés nacional.
Vam començar a construir un vaixell des de zero, amb material creat per la veu de tots els qui han volgut. Ha estat i és un camí ple d'experiències i situacions de tots colors. Entre la feina positiva que han aportat els qui fins i tot han abandonat per diversos motius, sigui de forma temporal o definitiva, els qui s'han quedat i els que vindran s'ha aconseguit que ara tinguem una petita, però honesta, parcel.la política dins la societat andorrana.
Amb aspectes que van des del benestar dels nostres infants, que són el nostre futur, fins a Europa i el món estem a punt de tancar un dels millors programes polítics del món. Cada un dels vint punts desplegables ha estat sotmès a l'opinió de persones de la societat implicats en primera línia i a cada diferent sector, i entre altres, a estudis de viabilitat econòmica, comptable i jurídica, per poder oferir garantir un veritable benestar social. Encara queda molta feina a fer i aquest programa tindrà sempre una porta oberta a aportacions de millora.
Ens hem adonat que algunes injustícies socials estan aferrades a la Constitució i s'hauran de proposar els canvis a lliure sufragi de tots els andorrans, també hi ha títols ha desplegar. La resta són lleis i reglaments. Vam publicar la nostra declaració de principis ja que els nostres valors han de ser transparents des del primer moment i independentment del nostre posicionament ideològic. Aprofito per desitjar unes bones festes a tots els andorrans i residents, però especialment als qui no en poden gaudir per diversos motius, ja sigui per la pèrdua d'éssers estimats o per una amarga situació econòmica.
26 dic 2007
18 dic 2007
"Promeses i resultats electorals a Escaldes-Engordany" Periòdic Andorra 18-12-2007 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Vull recordar amb aquestes línies algunes de les darreres promeses de l'Alternativa a Escaldes-Engordany per part del senyor Francesc Casals i esmentar alguns dels comentaris de les tertúlies de cafè del dia a dia del poble, alhora que la meva opinió.
--la justícia electoral dels 2.009 arrasadors vots confirma que el poble vol rebre la foto del nostre cònsol, Antoni Martí, durant quatre anys més, per continuar estan al dia amb un bon benestar social.
"El cònsol Martí ha inaugurat una guarderia i un parc infantil quan arriben les eleccions"
--els nens de la parròquia fa anys que gaudeixen de les guarderies, les d’abans i les d’ara, dels antics i nous parcs infantils, fins i tot dels inaugurats quan les obres s’han acabat.
"Ens fa pagar a tots campanyes per vendre el que no ha fet".
--l’urna ha agraït al cònsol el que ha fet i, sense cap venda, li ha confiat la continuïtat del dia a dia i això farà que revisqui la parròquia amb el seu creixement.
"Entre tots farem que la part alta revisqui", "Punt d’atenció, cartells, díptics, pàgines als diaris"
--he estat membre d’una associació de comerciants i empresaris de la parròquia durant més d’una dècada; tant el Comú de la senyora Magallon com el del senyor Martí ens han ajudat des del primer dia de mandat. Tothom pot anar al punt d’atenció de la part alta a deixar plasmats els suggeriments. Els cartells ens portaran a una senyalització moderna, rebre els díptics a casa nostra ens fa partícips i complementa la informació, fins i tot dels que no hagin pogut llegir les pàgines dels diaris.
"Se’ns ha mort mig poble" --¿s’ha mort mig poble?, ¿es deu referir a les defuncions de les darreres generacions?
"Entre tots ho haurem de reparar"
--l’altre dia vaig trucar a Circulació perquè uns nens van trencar una fusta d’un parc infantil i perquè cap nen no es fes mal; qualsevol hauria fet el mateix, forma part de les reparacions que s’han de fer. Clar que l’equip del senyor Martí buscava també vots; els de l'Alternativa fa anys que intenten un assalt, però a vostès no els ha votat ni la majoria dels seus, i el cònsol ha obtingut un rècord impressionant comptant els vots que vostès calculaven com a gran tret de sortida.
"Només ens falta decidir qui volem que condueixi aquesta resurrecció, els de sempre o l'Alternativa"
--a l'Alternativa, evidentment, no l’hem volgut, sobretot quan hem comparat els seus destructius discursos amb la humilitat del guanyador; els resultats ja s’han vist. Queda clar que hem decidit que la parròquia d'Escaldes-Engordany continuï conduïda pel senyor Martí i el seu equip.
Que quedi escrit també que alguns candidats de l'Alternativa no van complir el pacte de no fer campanya de pressió el dia electoral pels passadissos i els voltants dela Casa Comuna. Tant els Verds com l’equip del cònsol sí que van demostrar que tenien paraula; si vostès no en tenen en unes comunals, pitjor serà en unes generals, ja ho han demostrat.
Li vull agrair al senyor Francesc Casals que hagi dimitit del Consell General, ens estalviarà les seves obres de teatre d’abandonar la sala amb estratègies de màrqueting mal assessorades. Encara que ara tenim el perill que ho faci ala Casa Comuna.
Elector
--la justícia electoral dels 2.009 arrasadors vots confirma que el poble vol rebre la foto del nostre cònsol, Antoni Martí, durant quatre anys més, per continuar estan al dia amb un bon benestar social.
"El cònsol Martí ha inaugurat una guarderia i un parc infantil quan arriben les eleccions"
--els nens de la parròquia fa anys que gaudeixen de les guarderies, les d’abans i les d’ara, dels antics i nous parcs infantils, fins i tot dels inaugurats quan les obres s’han acabat.
"Ens fa pagar a tots campanyes per vendre el que no ha fet".
--l’urna ha agraït al cònsol el que ha fet i, sense cap venda, li ha confiat la continuïtat del dia a dia i això farà que revisqui la parròquia amb el seu creixement.
"Entre tots farem que la part alta revisqui", "Punt d’atenció, cartells, díptics, pàgines als diaris"
--he estat membre d’una associació de comerciants i empresaris de la parròquia durant més d’una dècada; tant el Comú de la senyora Magallon com el del senyor Martí ens han ajudat des del primer dia de mandat. Tothom pot anar al punt d’atenció de la part alta a deixar plasmats els suggeriments. Els cartells ens portaran a una senyalització moderna, rebre els díptics a casa nostra ens fa partícips i complementa la informació, fins i tot dels que no hagin pogut llegir les pàgines dels diaris.
"Se’ns ha mort mig poble" --¿s’ha mort mig poble?, ¿es deu referir a les defuncions de les darreres generacions?
"Entre tots ho haurem de reparar"
--l’altre dia vaig trucar a Circulació perquè uns nens van trencar una fusta d’un parc infantil i perquè cap nen no es fes mal; qualsevol hauria fet el mateix, forma part de les reparacions que s’han de fer. Clar que l’equip del senyor Martí buscava també vots; els de l'Alternativa fa anys que intenten un assalt, però a vostès no els ha votat ni la majoria dels seus, i el cònsol ha obtingut un rècord impressionant comptant els vots que vostès calculaven com a gran tret de sortida.
"Només ens falta decidir qui volem que condueixi aquesta resurrecció, els de sempre o l'Alternativa"
--a l'Alternativa, evidentment, no l’hem volgut, sobretot quan hem comparat els seus destructius discursos amb la humilitat del guanyador; els resultats ja s’han vist. Queda clar que hem decidit que la parròquia d'Escaldes-Engordany continuï conduïda pel senyor Martí i el seu equip.
Que quedi escrit també que alguns candidats de l'Alternativa no van complir el pacte de no fer campanya de pressió el dia electoral pels passadissos i els voltants de
Li vull agrair al senyor Francesc Casals que hagi dimitit del Consell General, ens estalviarà les seves obres de teatre d’abandonar la sala amb estratègies de màrqueting mal assessorades. Encara que ara tenim el perill que ho faci a
Elector
23 oct 2007
Escrit Blog: M.I. Sr. Josep Pintat Solans de: Tomàs Pascual Casabosch 23/10/2007 i 23/10/2008
Escrit Blog: M.I. Sr. Josep
Pintat Solans de: Tomàs Pascual Casabosch 23/10/2007 i 23/10/2008
M.I. Sr. Josep Pintat Solans,
Un dimecres al matí a la meva edat de 14 anys, concretament l'any 1984 vaig fer autostop a les Arades, gairebé a la sortida de la població de Sant Julià de Lòria.
La meva sorpresa va ser que es va aturar i convidar a pujar al seu cotxe, el M.I. Sr. Josep Pintat Solans, Cap de Govern del Principat d'Andorra.
Jo estava emocionat, era el President actual del país en el qual jo vivia, que l'estudiàvem a l'escola i, anteriorment havia estat Conseller General i també Hble. Cònsol de la parròquia laurediana.
Li vaig manifestar que m'agradava la prosa i que en un futur em faria il·lusió publicar alguns llibres. Em va respondre que l'anés a veure quan volgués i que em donaria un cop de mà.
Em va preguntar sobre els meus estudis, el trajecte se'm va fer emocionant i curt, ho vaig explicar a tothom, ja que no m'ho podia creure.
Van passar els anys i en les poques ocasions que vàrem coincidir ens havíem saludat tal com és natural entre les persones.
A la meva edat de 18 anys, l'any 1988 i havent-hi jo sol·licitat visita, em va rebre al seu despatx on li vaig ensenyar el projecte del meu primer llibre, va adreçar-me al seu Conseller de Cultura, el Sr. Roc Rossell Dolcet, i gràcies a la seva confiança i ajuda vaig poder publicar el primer llibre anomenat "La nena de la Carena".
Posteriorment, als meus 19 anys, l'any 1989 també em va ajudar a publicar el meu segon llibre anomenat "Lletres del Silenci".
Les meves dedicatòries personals a aquestes dues grans persones, són de les que més emocionat vaig signar.
A la meva edat adulta ja amb uns vint i diversos anys, també vaig poder gaudir de realitzar algun petit negoci amb ell, puntual i per formar part de la societat treballadora andorrana.
Els anys anaven passant i als meus 36 anys, concretament l'any 2005 va néixer el meu fill Adam.
Van ser uns mesos després, durant l'any 2006 quan estava jo passejant al meu fill, en quant se'm va acostar el Sr. Josep Pintat, amb la seva mà ja velleta i plena de saviesa va acariciar la cara del meu fill, li va dedicar alguna paraula i em va felicitar com a pare d'un nen. Un gran honor.
Ara fa poc més d'un any, vaig ser una del centenar de persones que va assistir al seu funeral, per acompanyar-lo amb humilitat i respecte en el seu darrer passeig públic almenys en aquesta vida terrenal.
Vàries són les vegades que he anat al lloc del seu repòs per pregar per la seva anima i dedicar-li paraules d'agraïment no tan sols per haver-me escoltat i ajudat quan jo era adolescent, jove i posteriorment adult i pare, sinó per haver estat una gran persona en l'àmbit personal i un gran home d'Estat.
Fins a sempre Sr. Josep Pintat i Solans, desitjo que Déu us guardi al cel!!!
Tomàs Pascual Casabosch
Principat d'Andorra, 23/10/2007 i 23/10/2008
Un dimecres al matí a la meva edat de 14 anys, concretament l'any 1984 vaig fer autostop a les Arades, gairebé a la sortida de la població de Sant Julià de Lòria.
La meva sorpresa va ser que es va aturar i convidar a pujar al seu cotxe, el M.I. Sr. Josep Pintat Solans, Cap de Govern del Principat d'Andorra.
Jo estava emocionat, era el President actual del país en el qual jo vivia, que l'estudiàvem a l'escola i, anteriorment havia estat Conseller General i també Hble. Cònsol de la parròquia laurediana.
Li vaig manifestar que m'agradava la prosa i que en un futur em faria il·lusió publicar alguns llibres. Em va respondre que l'anés a veure quan volgués i que em donaria un cop de mà.
Em va preguntar sobre els meus estudis, el trajecte se'm va fer emocionant i curt, ho vaig explicar a tothom, ja que no m'ho podia creure.
Van passar els anys i en les poques ocasions que vàrem coincidir ens havíem saludat tal com és natural entre les persones.
A la meva edat de 18 anys, l'any 1988 i havent-hi jo sol·licitat visita, em va rebre al seu despatx on li vaig ensenyar el projecte del meu primer llibre, va adreçar-me al seu Conseller de Cultura, el Sr. Roc Rossell Dolcet, i gràcies a la seva confiança i ajuda vaig poder publicar el primer llibre anomenat "La nena de la Carena".
Posteriorment, als meus 19 anys, l'any 1989 també em va ajudar a publicar el meu segon llibre anomenat "Lletres del Silenci".
Les meves dedicatòries personals a aquestes dues grans persones, són de les que més emocionat vaig signar.
A la meva edat adulta ja amb uns vint i diversos anys, també vaig poder gaudir de realitzar algun petit negoci amb ell, puntual i per formar part de la societat treballadora andorrana.
Els anys anaven passant i als meus 36 anys, concretament l'any 2005 va néixer el meu fill Adam.
Van ser uns mesos després, durant l'any 2006 quan estava jo passejant al meu fill, en quant se'm va acostar el Sr. Josep Pintat, amb la seva mà ja velleta i plena de saviesa va acariciar la cara del meu fill, li va dedicar alguna paraula i em va felicitar com a pare d'un nen. Un gran honor.
Ara fa poc més d'un any, vaig ser una del centenar de persones que va assistir al seu funeral, per acompanyar-lo amb humilitat i respecte en el seu darrer passeig públic almenys en aquesta vida terrenal.
Vàries són les vegades que he anat al lloc del seu repòs per pregar per la seva anima i dedicar-li paraules d'agraïment no tan sols per haver-me escoltat i ajudat quan jo era adolescent, jove i posteriorment adult i pare, sinó per haver estat una gran persona en l'àmbit personal i un gran home d'Estat.
Fins a sempre Sr. Josep Pintat i Solans, desitjo que Déu us guardi al cel!!!
Tomàs Pascual Casabosch
Principat d'Andorra, 23/10/2007 i 23/10/2008
25 sept 2007
"Diada de Meritxell sense senyeres" Diari d'Andorra 25-09-2007 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Recordo les diades de Meritxell dels anys vuitanta. Amb la meva colla d’Encamp, Sant Julià de Lòria i Escaldes-Engordany hi pujàvem la tarda anterior a peu, amb la motxilla a l’esquena, era una aventura que vivíem també, de manera diferent, per la festa laurediana de Canòlich. Acampàvem a les altures de Canillo, en plena natura. L’últim any d’aquella època vàrem convidar un company del seminari de la Seu d’Urgell que ara és mossèn a una comarca de la veïna Catalunya. Ens vàrem instal·lar al refugi del costat del santuari antic, la capella “cremada” com li dèiem, doncs encara es podien observar les seqüeles d’aquell fatídic incendi. On ara hi ha reixes la gent podia passejar per unes petites escales darrere l’altar. Aquella nit, com nens entremaliats però sans i amb respecte, vàrem pujar al sostre del santuari modern, es podia observar un vidre que sortia d’un túnel de terra de l’interior del santuari cap al sostre, al fons hi havia el sant de cada parròquia andorrana, a part de la nostra estimada Verge de Meritxell al centre, on ara hi ha avets. Allà, i per estrany que sembli estar al sostre, vàrem desitjar a cada persona de cada parròquia el millor a la seva vida, i també a tots els difunts. El patriotisme era tan sa que alguns ho desitjaven als que encara no havien nascut! Després, i fins a la matinada, vàrem estar parlant mentre el company mencionat tocava la guitarra al costat de la creu de les set branques. Ell, i per aquella situació tan profunda, se sentia andorrà i per a nosaltres era un gran goig i honor considerar-lo i fer-li viure aquells moments com a tal, jo, que encara no tenia la nacionalitat, també m’hi sentia totalment identificat. Quan tornàvem a les nostres llars podíem observar totes les balconades i locals comercials dels ciutadans plens de senyeres andorranes. A més, la gent es felicitava pel carrer com a les festes de Nadal, amb un “feliç diada!" Amb el pas dels anys i les noves tecnologies, fins fa aproximadament dos anys, (casualitat amb el començament del Govern actual?), a part de les senyeres i les felicitacions mencionades, tal acte de fe i patriòtic es realitzava mitjançant SMS curts entre mòbils, alguns hi afegien imatges amb la senyera andorrana o l’escut, en blanc i negre o color. Fer-ho per e-mail es va convertir també en un mètode fàcil i nou. Aquest any, he anat a Meritxell amb el bon amic i company polític de la UNP, el Joan. Vàrem pujar de bon matí amb autobús, vàrem saludar i desitjar una bona Diada a les persones que coneixíem, vàrem encendre uns ciris per a les nostres famílies, amistats, el poble andorrà, per als problemes al món, i també perquè la nostra patrona, Nostra Senyora de Meritxell, ens doni, si vol, una petita empenta en la nostra intenció política. Mentrestant, ens dirigíem a la sortida, i barrejats entre la gent del poble, vàrem observar de lluny càrrecs electes protegits per la policia en un lloc al qual s’havia d’accedir per escales i qui volia s’acostava a saludar-los. Després, uns vehicles policíacs i en el curs de la seva feina, convidaven la gent a apartar-se i escortaven uns potents i moderns vehicles en comitiva oficial, alguna gent se’n reia i observaven les cares de prepotència dels càrrecs electes i acompanyants dels interiors dels vehicles, que ens miraven de reüll com si fóssim la plebe. Hi havia una aposta, uns quants liberals amb els primers vehicles foscos, i entremig càrrecs electes socialdemòcrates, quin color polític superaria el nombre de vehicles?, la conclusió de tothom era “tots són iguals”. Els centristes i algun altre color, ja estaven allà, no opino del que no he vist, però ens podem imaginar que amb el bus no hi van anar. Vàrem agafar l’autobús de forma divertida, original i cap a esmorzar a Escaldes-Engordany. Allà ens vàrem trobar una de les persones que més ha fet per a la parròquia i el país, exconseller general, excònsol escaldenc, al qual escolto, admiro i respecto moltíssim i amb el qual tinc el gran honor de compartir, sovint, converses de cafè de les quals sempre aprenc moltes coses. Em va comentar que enguany, quan anava a posar la senyera al seu balcó, es va sentir decebut amb els nostres governants nacionals actuals, i molt a desgrat seu no l’havia penjat, això és el sentiment d’un andorrà de soca-rel proper al poble, el qual forma part de la nostra història viva, passada, present i que marcarà un futur de valors. La societat i els savis llibres del futur li reconeixeran la seva part d’història, a part dels actuals que ja ho fan, la qual jo explicaré al meu fill i vosaltres, els que us sentiu andorrans, fareu amb els vostres. El comentari de les senyeres va ser fruit de l’observació que el meu amic i company Joan i jo havíem comentat de la resta de balconades i locals comercials. Malauradament, la casa comuna escaldenca també va ser de les parròquies que menys senyeres petites oficials va repartir, contràriament a Andorra la Vella, on des del carrer de La Unió hi havia la mar de senyeres oficials corporatives. La conclusió és que moltes persones del nostre país estan decebudes amb la manera de fer dels nostres governants, no estan contentes, ni felices, ni satisfetes, amb els projectes d’inversions estrangeres, licitacions a empreses foranes amb concursos internacionals, guies gastronòmiques que només afavoreixen els amiguismes d’algun ministre, bancs que protegeixen l’ingrés del diner fàcil estranger de dubtosa procedència, i a sobre ajuden cada vegada menys els andorrans i residents de sempre, els quals cada vegada marxen més del país, atès que no se’ls ajuda ni se’ls vol escoltar, i són els qui tiren l’arada amb el seu dia a dia... s’ha perdut el respecte a l’andorranitat. En arribar a casa, simplement vaig observar a la televisió andorrana les cares de falsedat de la majoria de la línia oficial, vaig tancar els ulls i vaig preferir viure els Petits Cantors d’Andorra. Jo no escric, com d’altres, un discurs oficial anual assessorat que ni el desitgen ni se’l creuen ells mateixos, escric amb el meu cor i ment.
President de la Unió Nacional de Progrés (UNP)
President de la Unió Nacional de Progrés (UNP)
29 ago 2007
19 jul 2007
"Resposta a Jordi Marquet i Mandicó" Diari d'Andorra 19-07-2007 Correu: Tomàs Pascual i Casabosch
En primer lloc, dir-li que el to utilitzat en el meu article anterior és el que es mereix la situació, pels seus atacs passats de to i per les continuades i greus contradiccions en tot el que escriu. A vegades és millor no contestar per confirmar uns fets i així impedir que transcendeixin més, i d’altres és millor disculpar-se amb humilitat sense voler matar ni el missatger ni ningú.
Vostè no ha fet cap correcció ni aclariment de res. Ha tornat a intentar justificar el que és injustificable i ha creat un gran dubte que comparteixo en contra del comú escaldenc. Realment el van autoritzar de paraula a passejar-se i a estacionar en les zones blaves amb la nota escrita al parabrisa? (I més encara tractant-se d’un conseller que va ordenar sancionar les zones blaves en diumenge, que posa paranys a les motocicletes, que fa la vida impossible als comerciants de la part alta i que al carrer on té un negoci està tot permès). Fins i tot alguns agents de circulació m’han comentat que en alguna ocasió havien trucat al conseller de circulació i els havia confirmat que la nota era correcta i que no sancionessin el seu vehicle.
Vostè diu que és evident que ni el Sr. Octavi Font ni el comú escaldenc no el van autoritzar a estacionar a la zona blava. Li recordo el que vostè mateix va escriure en la seva carta anterior: “Se’m va permetre de la mateixa manera que s’hauria permès a qualsevol altra persona...” Qui ha atemptat contra la lleialtat i integritat del comú és vostè, sigui o no sigui veritat si tenia o no permís.
Em diu que és fals que vostè aparqui als passos de vianants. Adjunto fotografia del seu vehicle, en que envaeix la zona d’influència que està prevista en la Llei del codi de circulació, i en què sobren comentaris sobre qui és el garant de la veritat en cada carta pública.
El que vostè reconeix com a procediment poc ortodox, pràctic i fórmula picaresca per estalviar-se sancions, en llenguatge col·loquial s’anomena cara”. Vostè fa servir una frase del poeta Josep Pla i ho autoanomena dimoni gran. Digui-ho com vulgui, però jo de vostè posaria aquesta frase al seu mirall.
Sr. Marquet, jo prenc la ploma quan ho crec convenient i no havia de consultar res amb vostè. Si està acostumat a fer i que li raspallin l’esquena, jo no sóc del mateix estil.
La seva disculpa pública al conseller mencionat es contradiu completament amb la seva declaració anterior i avala el meu contingut de raspallar esquenes.
És cert que parlant la gent s’entén. Si vol continuar amb aquesta conversa públicament davant d’alguna tertúlia de ràdio -per no avorrir als lectors- jo hi estic disposat i el convido.
A qui sí que demano disculpes públiques és al seu fill. Reconec que em vaig deixar portar per uns comentaris únicament en la part que el mencionava a ell.
Vull acabar dient que no em sento gens a gust ni orgullós d’haver participat a desprestigiar la seva persona per un fet puntual. Vostè a estat el millor president de la Cambra de Comerç i tots cometem errors a la vida.
No obstant això, em va cridar l’atenció una frase sobre la qual convido que tothom reflexioni, jo ja ho he fet: “El que fem a la vida té el seu eco a l’eternitat.”
Vostè no ha fet cap correcció ni aclariment de res. Ha tornat a intentar justificar el que és injustificable i ha creat un gran dubte que comparteixo en contra del comú escaldenc. Realment el van autoritzar de paraula a passejar-se i a estacionar en les zones blaves amb la nota escrita al parabrisa? (I més encara tractant-se d’un conseller que va ordenar sancionar les zones blaves en diumenge, que posa paranys a les motocicletes, que fa la vida impossible als comerciants de la part alta i que al carrer on té un negoci està tot permès). Fins i tot alguns agents de circulació m’han comentat que en alguna ocasió havien trucat al conseller de circulació i els havia confirmat que la nota era correcta i que no sancionessin el seu vehicle.
Vostè diu que és evident que ni el Sr. Octavi Font ni el comú escaldenc no el van autoritzar a estacionar a la zona blava. Li recordo el que vostè mateix va escriure en la seva carta anterior: “Se’m va permetre de la mateixa manera que s’hauria permès a qualsevol altra persona...” Qui ha atemptat contra la lleialtat i integritat del comú és vostè, sigui o no sigui veritat si tenia o no permís.
Em diu que és fals que vostè aparqui als passos de vianants. Adjunto fotografia del seu vehicle, en que envaeix la zona d’influència que està prevista en la Llei del codi de circulació, i en què sobren comentaris sobre qui és el garant de la veritat en cada carta pública.
El que vostè reconeix com a procediment poc ortodox, pràctic i fórmula picaresca per estalviar-se sancions, en llenguatge col·loquial s’anomena cara”. Vostè fa servir una frase del poeta Josep Pla i ho autoanomena dimoni gran. Digui-ho com vulgui, però jo de vostè posaria aquesta frase al seu mirall.
Sr. Marquet, jo prenc la ploma quan ho crec convenient i no havia de consultar res amb vostè. Si està acostumat a fer i que li raspallin l’esquena, jo no sóc del mateix estil.
La seva disculpa pública al conseller mencionat es contradiu completament amb la seva declaració anterior i avala el meu contingut de raspallar esquenes.
És cert que parlant la gent s’entén. Si vol continuar amb aquesta conversa públicament davant d’alguna tertúlia de ràdio -per no avorrir als lectors- jo hi estic disposat i el convido.
A qui sí que demano disculpes públiques és al seu fill. Reconec que em vaig deixar portar per uns comentaris únicament en la part que el mencionava a ell.
Vull acabar dient que no em sento gens a gust ni orgullós d’haver participat a desprestigiar la seva persona per un fet puntual. Vostè a estat el millor president de la Cambra de Comerç i tots cometem errors a la vida.
No obstant això, em va cridar l’atenció una frase sobre la qual convido que tothom reflexioni, jo ja ho he fet: “El que fem a la vida té el seu eco a l’eternitat.”
12 jul 2007
"Carta oberta al Sr. Jordi Marquet Mandicó, ciutadà privilegiat de la parròquia d'Escaldes-Engordany" Diari d'Andorra 12-07-2007 Correu: Tomàs Pascual
En resposta al seu ridícul article del Diari d´Andorra de data 10/7/2007, on vostè confessa ser la persona que de pròpia mà va escriure la nota privilegiada de poder estacionar en zona blava de forma gratuïta.
La meva iniciativa a l’article té lloc per persones que estaven ja fartes de llegir la seva nota al vehicle. Em vaig desplaçar per comprovar-ho per mi mateix, ho vaig veure i així ho vaig publicar. Realment no em creia que un expresident de la Cambra de Comerç actués d’aquesta manera, però malauradament era cert.
Vostè escriu que va sol·licitar al comú d´Escaldes-Engordany d’aparcar gratuïtament en zones blaves. Per molt precises que siguin no té el dret de fer-ho, discrepo sobre que a qualsevol persona se li hauria permès.
El repto a fer la prova. Jo tinc una plaça d’aparcament llogada a les Teulades, i com visc a l’avinguda Carlemany sol·licito que amb el meu rebut de pàrking se’m deixi aparcar a les zones blaves de l’avinguda Consell de la Terra. Si em diuen que sí, ja saben què han de fer la resta de ciutadans escaldencs.
Entenc que certs membres del comú escaldenc l’hagin pressionat per lliurar-los a ells de la irresponsabilitat de tal favoritisme, però no cal que els raspatlli l’esquena fins al punt d’acusar-me de voler posar en dubte la lleialtat i la integritat. L’únic que vostè ha aconseguit amb aquesta confessió, ja que jo a vostè no l’havia mencionat, és avalar el contingut de la meva anterior Tribuna.
El que vostè anomena “autorització” és la seva paraula contra la del comú, i no demostra, de cap manera, cap voluntat per part del comú de res. L’ únic que s’ha demostrat és que vostè ha volgut aprofitar-se de la zona blava destinada a la lliure rotació de vehicles com a còmode pàrking davant de la porta de casa seva.
Si ara el comú, segons vostè diu, respon regalant espais de zones blaves i podent envair els passos de vianants a alguns propietaris de locals comercials, i saltant-se el reglament circulatori per a alguns, això queda molt lluny del que vostè anomena política de diàleg, allò dels bons usos i costums queda molt bé per crear una línia més a la seva carta, però no té cap significat de convivència i justícia social.
I sobre el fet d’haver faltat al respecte als més dels seixanta integrants del projecte de la UNP, és ja el toc ridícul final i realitat injustificada a la seva carta.
Per cert, senyor Marquet, gràcies per haver-se declarat responsable sobre l’escriptura de la seva nota al vehicle, això ajudarà a contribuir que s’aturi persones que no fan avançar el país amb el seu caciquisme.
La meva iniciativa a l’article té lloc per persones que estaven ja fartes de llegir la seva nota al vehicle. Em vaig desplaçar per comprovar-ho per mi mateix, ho vaig veure i així ho vaig publicar. Realment no em creia que un expresident de la Cambra de Comerç actués d’aquesta manera, però malauradament era cert.
Vostè escriu que va sol·licitar al comú d´Escaldes-Engordany d’aparcar gratuïtament en zones blaves. Per molt precises que siguin no té el dret de fer-ho, discrepo sobre que a qualsevol persona se li hauria permès.
El repto a fer la prova. Jo tinc una plaça d’aparcament llogada a les Teulades, i com visc a l’avinguda Carlemany sol·licito que amb el meu rebut de pàrking se’m deixi aparcar a les zones blaves de l’avinguda Consell de la Terra. Si em diuen que sí, ja saben què han de fer la resta de ciutadans escaldencs.
Entenc que certs membres del comú escaldenc l’hagin pressionat per lliurar-los a ells de la irresponsabilitat de tal favoritisme, però no cal que els raspatlli l’esquena fins al punt d’acusar-me de voler posar en dubte la lleialtat i la integritat. L’únic que vostè ha aconseguit amb aquesta confessió, ja que jo a vostè no l’havia mencionat, és avalar el contingut de la meva anterior Tribuna.
El que vostè anomena “autorització” és la seva paraula contra la del comú, i no demostra, de cap manera, cap voluntat per part del comú de res. L’ únic que s’ha demostrat és que vostè ha volgut aprofitar-se de la zona blava destinada a la lliure rotació de vehicles com a còmode pàrking davant de la porta de casa seva.
Si ara el comú, segons vostè diu, respon regalant espais de zones blaves i podent envair els passos de vianants a alguns propietaris de locals comercials, i saltant-se el reglament circulatori per a alguns, això queda molt lluny del que vostè anomena política de diàleg, allò dels bons usos i costums queda molt bé per crear una línia més a la seva carta, però no té cap significat de convivència i justícia social.
I sobre el fet d’haver faltat al respecte als més dels seixanta integrants del projecte de la UNP, és ja el toc ridícul final i realitat injustificada a la seva carta.
Per cert, senyor Marquet, gràcies per haver-se declarat responsable sobre l’escriptura de la seva nota al vehicle, això ajudarà a contribuir que s’aturi persones que no fan avançar el país amb el seu caciquisme.
9 jul 2007
"Tinc l´autorització.." Diari d´Andorra 09-07-2007 Tomàs Pascual Casabosch
• “Sr. agent,
tinc l’autorització de l’Hble. Sr. Conseller Octavi Font de fer valdre la meva targeta d’abonament en les zones blaves.”
És increïble, però aquest és el text de la nota posada en un vehicle estacionat durant dos dies damunt d’un pas de vianants de l’avinguda Miquel i Mateu, d’Escaldes-Engordany.
Al costat d’aquesta nota hi ha la targeta d’estacionament on diu clarament: Comú d’Escaldes-Engordany, abonament no vàlid per a l’estacionament en les zones blaves de les vies públiques. Uns metres més amunt podem també observar un altre vehicle amb una targeta idèntica al primer, és el vehicle del fill del propietari del primer, el qual té els mateixos privilegis.
Fa poc temps s’ha ordenat que la part alta de l’avinguda mencionada sigui zona blava, un carrer on no hi cap servei, ni tan sols una cafeteria. Els agents de circulació tenen ordres estrictes de sancionar els vehicles comercials que estan treballant i els dels particulars, però es pot comprovar que els privilegis del conseller en qüestió estan exempts de la igualtat que tots els ciutadans es mereixen, independentment del seu estatus social. Jo crec que a això se li diu tràfic d’influències i tinc entès que està castigat pel codi penal. Ara podrem comprovar si la fiscalia de guàrdia en llegir aquest article intervé o fa la vista grossa per tractar-se dels amiguismes de la dubtosa honorabilitat d’algun càrrec electe del comú d’Escaldes-Engordany.
Aquest article, juntament amb l’anterior on denunciava que es posen paranys a les motocicletes i que hi ha algun carrer en què està prohibit sancionar, demostra que l’excel·lent gestió comunal que pretén vendre la corporació local s’està deteriorant a marxes forçades. És molt perillós que una autoritat distribueixi a tort i a dret privilegis en funció del seu humor i interessos.
Cal destacar que si aquests fets estan passant a menys de mig any de les eleccions i que probablement estem davant d’un acte de caciquisme, i a poc del final del mandat, no podrem esperar quelcom de diferent en els propers quatre anys, en cas que guanyessin les eleccions aquest estrany còctel independent del PLA+PLA.
tinc l’autorització de l’Hble. Sr. Conseller Octavi Font de fer valdre la meva targeta d’abonament en les zones blaves.”
És increïble, però aquest és el text de la nota posada en un vehicle estacionat durant dos dies damunt d’un pas de vianants de l’avinguda Miquel i Mateu, d’Escaldes-Engordany.
Al costat d’aquesta nota hi ha la targeta d’estacionament on diu clarament: Comú d’Escaldes-Engordany, abonament no vàlid per a l’estacionament en les zones blaves de les vies públiques. Uns metres més amunt podem també observar un altre vehicle amb una targeta idèntica al primer, és el vehicle del fill del propietari del primer, el qual té els mateixos privilegis.
Fa poc temps s’ha ordenat que la part alta de l’avinguda mencionada sigui zona blava, un carrer on no hi cap servei, ni tan sols una cafeteria. Els agents de circulació tenen ordres estrictes de sancionar els vehicles comercials que estan treballant i els dels particulars, però es pot comprovar que els privilegis del conseller en qüestió estan exempts de la igualtat que tots els ciutadans es mereixen, independentment del seu estatus social. Jo crec que a això se li diu tràfic d’influències i tinc entès que està castigat pel codi penal. Ara podrem comprovar si la fiscalia de guàrdia en llegir aquest article intervé o fa la vista grossa per tractar-se dels amiguismes de la dubtosa honorabilitat d’algun càrrec electe del comú d’Escaldes-Engordany.
Aquest article, juntament amb l’anterior on denunciava que es posen paranys a les motocicletes i que hi ha algun carrer en què està prohibit sancionar, demostra que l’excel·lent gestió comunal que pretén vendre la corporació local s’està deteriorant a marxes forçades. És molt perillós que una autoritat distribueixi a tort i a dret privilegis en funció del seu humor i interessos.
Cal destacar que si aquests fets estan passant a menys de mig any de les eleccions i que probablement estem davant d’un acte de caciquisme, i a poc del final del mandat, no podrem esperar quelcom de diferent en els propers quatre anys, en cas que guanyessin les eleccions aquest estrany còctel independent del PLA+PLA.
(plataforma constitutiva UNP -Unió Nacional de Progrés-)
20 jun 2007
"Impuls contra les motocicletes a Escaldes" Periòdic Andorra 20-06-2007 Tomàs Pascual Casabosch
El nou impuls liberal del Comú d'Escaldes-Engordany consisteix a posar paranys a les motocicletes que estan estacionades damunt de la voravia, encara que ocupin un petit espai i que no entorpeixin la lliure circulació de les persones, per prudència a per no treure llocs d’estacionament de la zona blava als vehicles més grans que ho necessiten i que paguen per aquest fet.
Per al Comú sembla que moltes terrasses d’estiu ubicades enmig de la voravia no molesten, ja que paguen el lloguer de l’espai.
També queda el dubte sobre la legalitat d’immobilitzar vehicles andorrans. Una cosa que mai no he entès és per què s’immobilitzen vehicles estrangers en comptes que siguin retirats per la grua, cosa que facilitaria l'espai urbà per a qui el necessiti.
A la fotografia es veu un parany posat a una motocicleta al costat d’un restaurant japonès, ubicat en un carrer sense sortida de l’avinguda de Carlemany, on, a més, a causa de les obres de remodelació no hi ha llocs per deixar aquests petits vehicles. La meva moto també ha estat immobilitzada en un lloc on tampoc no molesta gens, i en arribar a la terrassa d’estiu sí que està plena, fins i tot les mares que van amb els cotxets dels nens han de desviar-se pel mateix carrer, i això que és davant de la Casa Comuna; per la finestra no deuen mirar gaire.
Parlant amb un agent del mateix Servei de Circulació del Comú d'Escaldes, em comenta que l’ordre prové del cap del Servei i del conseller de Circulació.
Aquest fet em fa recordar fa pocs mesos quan un diumenge al matí els mateixos dos personatges van ordenar sancionar tots els vehicles estacionats sense tiquet a les zones blaves; sembla que es volia pretendre que Escaldes-Engordany fos la parròquia pionera d’aplicar una normativa amb què es pretenia eradicar la tolerància dels diumenges. També recordo de fa pocs mesos un parany posat a un vehicle del servei dels Bombers.
Molts comerços de la part alta de la parròquia contemplen moltes setmanes que quan les dues persones esmentades estan de mal humor fan guàrdia i ordenen sancionar sense escrúpols a qui no està més de dos minuts sense entorpir la circulació, encara que sigui per comprar una barra de pa.
És curiós observar que al carrer de davant de la mateixa porta del Comú escaldenc hi ha vehicles sense tiquet cada dia, i en doble fila, sobretot per als qui cada setmana volen apostar els diners als jocs de loteria, primitives, travesses..., però tothom sap qui és el primer interessat en el negoci ubicat en aquella zona, i molts dels agents de circulació han estat convidats a fer els ulls grossa pel que fa a tot el que passa a l'esmentat carrer; són les coses que té el poder a l’ombra.
Amb algun conseller del Comú que cobra mil euros més que els altres per fer només el que he esmentat i haver-se donat de baixa d’un partit polític per estalviar-se el tant per cent que es pacta de paraula i els fets esmentats, crec que posar alguns noms en qualsevol llista electoral encara que fos independent o encapçalada per la mateixa Verge de Meritxell faria un miracle que algú els votés, com a mínim, els qui coneixen la realitat diària de la nostra parròquia.
Membre de la plataforma PCA-UNP.
Per al Comú sembla que moltes terrasses d’estiu ubicades enmig de la voravia no molesten, ja que paguen el lloguer de l’espai.
També queda el dubte sobre la legalitat d’immobilitzar vehicles andorrans. Una cosa que mai no he entès és per què s’immobilitzen vehicles estrangers en comptes que siguin retirats per la grua, cosa que facilitaria l'espai urbà per a qui el necessiti.
A la fotografia es veu un parany posat a una motocicleta al costat d’un restaurant japonès, ubicat en un carrer sense sortida de l’avinguda de Carlemany, on, a més, a causa de les obres de remodelació no hi ha llocs per deixar aquests petits vehicles. La meva moto també ha estat immobilitzada en un lloc on tampoc no molesta gens, i en arribar a la terrassa d’estiu sí que està plena, fins i tot les mares que van amb els cotxets dels nens han de desviar-se pel mateix carrer, i això que és davant de la Casa Comuna; per la finestra no deuen mirar gaire.
Parlant amb un agent del mateix Servei de Circulació del Comú d'Escaldes, em comenta que l’ordre prové del cap del Servei i del conseller de Circulació.
Aquest fet em fa recordar fa pocs mesos quan un diumenge al matí els mateixos dos personatges van ordenar sancionar tots els vehicles estacionats sense tiquet a les zones blaves; sembla que es volia pretendre que Escaldes-Engordany fos la parròquia pionera d’aplicar una normativa amb què es pretenia eradicar la tolerància dels diumenges. També recordo de fa pocs mesos un parany posat a un vehicle del servei dels Bombers.
Molts comerços de la part alta de la parròquia contemplen moltes setmanes que quan les dues persones esmentades estan de mal humor fan guàrdia i ordenen sancionar sense escrúpols a qui no està més de dos minuts sense entorpir la circulació, encara que sigui per comprar una barra de pa.
És curiós observar que al carrer de davant de la mateixa porta del Comú escaldenc hi ha vehicles sense tiquet cada dia, i en doble fila, sobretot per als qui cada setmana volen apostar els diners als jocs de loteria, primitives, travesses..., però tothom sap qui és el primer interessat en el negoci ubicat en aquella zona, i molts dels agents de circulació han estat convidats a fer els ulls grossa pel que fa a tot el que passa a l'esmentat carrer; són les coses que té el poder a l’ombra.
Amb algun conseller del Comú que cobra mil euros més que els altres per fer només el que he esmentat i haver-se donat de baixa d’un partit polític per estalviar-se el tant per cent que es pacta de paraula i els fets esmentats, crec que posar alguns noms en qualsevol llista electoral encara que fos independent o encapçalada per la mateixa Verge de Meritxell faria un miracle que algú els votés, com a mínim, els qui coneixen la realitat diària de la nostra parròquia.
Membre de la plataforma PCA-UNP.
1 jun 2007
"Agraïments" Periòdic Andorra 01-06-2007 Tomàs Pascual Casabosch
Estimats companys del PCA/UNP i dels Verds d´Andorra:
Em dirigeixo amb aquest escrit a tots vosaltres per fer-vos arribar els meus sentiments més profunds sobre el que ara mateix estem compartint, la primera edició d’un Curs de Protocol.
En el seu dia els companys del Partit dels Ciutadans d´Andorra (PCA) vam sembrar una llavor, que es rega, cuida i se’n té cura dia a dia.
El petit arbre que està sortint dóna una imatge i un aire en què tots respirem, independentment de qui la cuida o qui l’observa, però tots saben que en algun lloc existeix. El que actualment estem construint és tan digne i honorable que se m’obren vers tots els meus companys molts sentiments de companyerisme, d’amistat i de fraternitat, i tots ells porten cap a una parcel•la que podem anomenar la “família política”.
En el nostre camí ens hem trobat amb moltes experiències, i vull destacar el nostre apropament a la família dels Verds d´Andorra, amb els quals compartim sobretot un gran valor: “No sacrificar sota cap concepte” la nostra ideologia política.
Anem per camins diferents cap a un mateix cim, el benestar de tots els integrants del nostre poble. En aquest camí ens donem la mà de tant en tant en aspectes puntuals com ara intercanviar opinions, disposar de la seu social “Espai Obert”, compartir cursos per al nostre enriquiment polític i personal, però sobretot en transparència, veritat i humilitat.
Vull també fer un agraïment públic especialment a Isabel Lozano, Juli Fernández i Jael Pozo, els quals sempre formaran part d’un excel•lent lloc del nostre començament. Per això públicament vull manifestar en aquest escrit: gràcies, amics dels Verds d´Andorra.
Rosa Mary, a tu no et deixo de mencionar ja que, a part de ser la nostra instructora, a vegades ets la nostra psicòloga, desitgem que ens acompanyis sempre que puguis en el nostre llarg, interminable i dolç camí.
A tots vosaltres, gràcies per ser com sou i agrair-vos el que em suporteu, us asseguro que no abaixaré la guàrdia ja que sense vosaltres no podria realitzar el meu / nostre / vostre somni, una Andorra de benestar i justícia. Gràcies.
Plataforma del PCA/UNP
Em dirigeixo amb aquest escrit a tots vosaltres per fer-vos arribar els meus sentiments més profunds sobre el que ara mateix estem compartint, la primera edició d’un Curs de Protocol.
En el seu dia els companys del Partit dels Ciutadans d´Andorra (PCA) vam sembrar una llavor, que es rega, cuida i se’n té cura dia a dia.
El petit arbre que està sortint dóna una imatge i un aire en què tots respirem, independentment de qui la cuida o qui l’observa, però tots saben que en algun lloc existeix. El que actualment estem construint és tan digne i honorable que se m’obren vers tots els meus companys molts sentiments de companyerisme, d’amistat i de fraternitat, i tots ells porten cap a una parcel•la que podem anomenar la “família política”.
En el nostre camí ens hem trobat amb moltes experiències, i vull destacar el nostre apropament a la família dels Verds d´Andorra, amb els quals compartim sobretot un gran valor: “No sacrificar sota cap concepte” la nostra ideologia política.
Anem per camins diferents cap a un mateix cim, el benestar de tots els integrants del nostre poble. En aquest camí ens donem la mà de tant en tant en aspectes puntuals com ara intercanviar opinions, disposar de la seu social “Espai Obert”, compartir cursos per al nostre enriquiment polític i personal, però sobretot en transparència, veritat i humilitat.
Vull també fer un agraïment públic especialment a Isabel Lozano, Juli Fernández i Jael Pozo, els quals sempre formaran part d’un excel•lent lloc del nostre començament. Per això públicament vull manifestar en aquest escrit: gràcies, amics dels Verds d´Andorra.
Rosa Mary, a tu no et deixo de mencionar ja que, a part de ser la nostra instructora, a vegades ets la nostra psicòloga, desitgem que ens acompanyis sempre que puguis en el nostre llarg, interminable i dolç camí.
A tots vosaltres, gràcies per ser com sou i agrair-vos el que em suporteu, us asseguro que no abaixaré la guàrdia ja que sense vosaltres no podria realitzar el meu / nostre / vostre somni, una Andorra de benestar i justícia. Gràcies.
Plataforma del PCA/UNP
7 feb 2007
"Funcions de teatre al Consell General" Diari d'Andorra 07-02-2007 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
L’altre dia, les persones a qui ens agrada seguir l’actualitat del nostre país vam ser espectadors forçats d’una obra de teatre. La llàstima és que aquest lamentable espectacle es va realitzar en una de les institucions més importants del país, el nostre Consell General.
Pocs som els qui ens creiem que aquesta pel·lícula hagi estat improvisada. És claríssim que obeeix a una estratègia de màrqueting, potser gestionada per l’empresa de la senyora d’un conseller general del PS, deducció comentada en les tribunes de persones del dia a dia, atesa l’evident observació de veure que aquesta darrera realitza diverses feines en comuns socialdemòcrates i, a més, publica escrits a la premsa en què insinua que ningú no sap escriure, només ella. Crec necessari fer aquesta menció, ja que es critiquen les adjudicacions directes i ells fan el mateix, possiblement pitjor.
Aquesta estratègia té com a objectiu el perfil dels andorrans que possiblement votarien el PS per la pena que recorden del desallotjament de l’hemicicle.
La imatge dels representants liberals també va ser digna de sorpreses, podíem observar com alguns es van quedar perplexos pel xou socialdemòcrata. Hi havia expressions de dolor, alguns –i sobretot una ministra en concret– es tapaven la cara. Es tractava d’una altra classe de teatre i alguns es reien de la situació, que és el mateix que mofar-se del poble.
Altres consellers generals liberals, i sobretot el nostre síndic, sí que es notava que estaven dolguts per l’atemptat dels qui, a més, no és la primera vegada que abandonen l’hemicicle. Ja tenen experiència de no complir les seves obligacions i de perdre el respecte al poble andorrà.
Referent als centristes, no cal ni mencionar les seves declaracions. Recordem que són un partit que ha demostrat no treballar pel bé polític nacional i que arriba a l’extrem de tenir congelat el pressupost general de l’Estat, que és l’interès de tot el país, amb l’únic objectiu de forçar un pacte per obtenir cadiretes. Això fa que no tinguin cap mena de credibilitat ni política, ni de gestió, ni personal.
Continuo pensant que la llei del pressupost s’hauria d’aprovar en minoria, per al bon desenvolupament de la nostra societat. D’aquesta manera no es permetria fer de la nostra institució un circ.
Estem en plena edat obscura de la nostra Andorra, tenim el pitjor Govern de la història, amb part de l’equip format per ministres perdedors, a qui el poble va dir no. Ells, però, estan allà. Això sí, amb una barra que s’ha de valorar! Jo no podria!
D’altra banda, tenim la pitjor oposició majoritària de la història, que vol manipular verbalment i amb posicions tècniques i agressives les paraules del nostre respectat síndic, que va aplicar el reglament i va complir el seu deure. Molts comenten que és el millor síndic de la història, malgrat que possiblement s’hauria de revisar el dret a vot d’aquesta figura.
I també tenim una oposició minoritària, però amb un gran poder dins el Consell General, de la qual depèn ara l’aprovació del pressupost.
Senyors consellers socialdemòcrates, molts somien amb la seva dimissió, qui abandona la feina no cobra, dimiteix o se l’acomiada.
Si vostès consideraven aquesta sessió del Consell com un simulacre, podien haver votat no o m’abstinc, i després haurien pogut estudiar querellar-se amb qui correspongués, de la qual cosa també tenen experiència. Lamentablement, però, han preferit tornar a fer el paper de víctimes dins de l’hemicicle de tots els andorrans.
El que ha passat al Consell General demostra, d’una banda, que els liberals continuen en una marxa forçada cap l’enfonsament i acabament polític. No obstant això és el que en el seu dia el poble va votar, tot i que alguns sectors s’hagin sentit enganyats amb fets concrets i demostrables –ja mencionats en altres articles.
Ens espera encara una llarga marxa de més de dos anys d’enganys, prepotències, pronòstics de la fi del comerç tradicional –sense bola de vidre– i amenaces. Ells ho defineixen tot com que “estem enfadats”.
D’altra banda, si els socialdemòcrates guanyessin les eleccions (ells que ja creuen tocar la mel del poder amb la punta dels dits), el país en general sortiria del foc per caure a les brases!
Pocs som els qui ens creiem que aquesta pel·lícula hagi estat improvisada. És claríssim que obeeix a una estratègia de màrqueting, potser gestionada per l’empresa de la senyora d’un conseller general del PS, deducció comentada en les tribunes de persones del dia a dia, atesa l’evident observació de veure que aquesta darrera realitza diverses feines en comuns socialdemòcrates i, a més, publica escrits a la premsa en què insinua que ningú no sap escriure, només ella. Crec necessari fer aquesta menció, ja que es critiquen les adjudicacions directes i ells fan el mateix, possiblement pitjor.
Aquesta estratègia té com a objectiu el perfil dels andorrans que possiblement votarien el PS per la pena que recorden del desallotjament de l’hemicicle.
La imatge dels representants liberals també va ser digna de sorpreses, podíem observar com alguns es van quedar perplexos pel xou socialdemòcrata. Hi havia expressions de dolor, alguns –i sobretot una ministra en concret– es tapaven la cara. Es tractava d’una altra classe de teatre i alguns es reien de la situació, que és el mateix que mofar-se del poble.
Altres consellers generals liberals, i sobretot el nostre síndic, sí que es notava que estaven dolguts per l’atemptat dels qui, a més, no és la primera vegada que abandonen l’hemicicle. Ja tenen experiència de no complir les seves obligacions i de perdre el respecte al poble andorrà.
Referent als centristes, no cal ni mencionar les seves declaracions. Recordem que són un partit que ha demostrat no treballar pel bé polític nacional i que arriba a l’extrem de tenir congelat el pressupost general de l’Estat, que és l’interès de tot el país, amb l’únic objectiu de forçar un pacte per obtenir cadiretes. Això fa que no tinguin cap mena de credibilitat ni política, ni de gestió, ni personal.
Continuo pensant que la llei del pressupost s’hauria d’aprovar en minoria, per al bon desenvolupament de la nostra societat. D’aquesta manera no es permetria fer de la nostra institució un circ.
Estem en plena edat obscura de la nostra Andorra, tenim el pitjor Govern de la història, amb part de l’equip format per ministres perdedors, a qui el poble va dir no. Ells, però, estan allà. Això sí, amb una barra que s’ha de valorar! Jo no podria!
D’altra banda, tenim la pitjor oposició majoritària de la història, que vol manipular verbalment i amb posicions tècniques i agressives les paraules del nostre respectat síndic, que va aplicar el reglament i va complir el seu deure. Molts comenten que és el millor síndic de la història, malgrat que possiblement s’hauria de revisar el dret a vot d’aquesta figura.
I també tenim una oposició minoritària, però amb un gran poder dins el Consell General, de la qual depèn ara l’aprovació del pressupost.
Senyors consellers socialdemòcrates, molts somien amb la seva dimissió, qui abandona la feina no cobra, dimiteix o se l’acomiada.
Si vostès consideraven aquesta sessió del Consell com un simulacre, podien haver votat no o m’abstinc, i després haurien pogut estudiar querellar-se amb qui correspongués, de la qual cosa també tenen experiència. Lamentablement, però, han preferit tornar a fer el paper de víctimes dins de l’hemicicle de tots els andorrans.
El que ha passat al Consell General demostra, d’una banda, que els liberals continuen en una marxa forçada cap l’enfonsament i acabament polític. No obstant això és el que en el seu dia el poble va votar, tot i que alguns sectors s’hagin sentit enganyats amb fets concrets i demostrables –ja mencionats en altres articles.
Ens espera encara una llarga marxa de més de dos anys d’enganys, prepotències, pronòstics de la fi del comerç tradicional –sense bola de vidre– i amenaces. Ells ho defineixen tot com que “estem enfadats”.
D’altra banda, si els socialdemòcrates guanyessin les eleccions (ells que ja creuen tocar la mel del poder amb la punta dels dits), el país en general sortiria del foc per caure a les brases!
15 ene 2007
"L'escrit desinformat d'en Toni Solanelles" Diari d'Andorra 15-01-2007 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Senyor Toni Solanelles, vostè escriu en el seu article del Diari d’Andorra, de data 12 de gener del 2007, que l’era d’Internet té coses com fer-se una imatge a base d’escrits i, seguidament, mirar d’impulsar un partit polític.
A final dels anys 80, ja vaig publicar dos llibres, al mateix temps que vaig enviar diversos escrits a diferents mitjans de comunicació, alguns dels quals ja no existeixen. Sempre he estat una persona de lletres, això sí, sinceres i valentes.
No em considero, tal com vostè diu, “l’exmilitant liberal més mediàtic”, ara, sí, un dels pocs que ha sabut fer front obertament a alguns mentiders electorals.
Jo només sóc el pare de l’orgull més gran de la meva vida, el meu fill Adam, d’un any i poc. Ara, mare i esperit sant d’un partit polític, no ho sóc.
El diari al qual vostè presta els seus serveis va rebre el mateix comunicat que jo. És cert això dels 51 SMS i de les 25 trucades. Ara, això d’“intentar omplir la sala” no ho he llegit enlloc, ni era l’objectiu.
Vostè, en aquest cas, ha informat malament els lectors i intenta fer-los riure, això sí, amb coses que no són certes, com ara que: “Per mantenir el secretisme, alguns dels convidats a assistir a la cita havien de rebre poca estona abans de l’hora de la convocatòria un missatge de text al telèfon mòbil on es comunicaria el lloc exacte de la trobada.”
Amb aquest fals argument, primer em vaig enfadar, després sí que vaig riure, ja que és impressionant intentar fer creure aquesta bajanada, perquè no és cert! Tots els assistents sabien des de feia dies l’hora i el lloc exactes de la reunió.
Jo no sóc l’alma mater del projecte del partit PCA i li asseguro que no vaig entrar per la porta del darrere de l’Hotel París, a Encamp. Els lectors poden observar, si ho desitgen, que no hi ha cap porta al darrere del mencionat hotel.
Em van comunicar que hi havia un fotògraf quan estàvem amb tots els meus companys i companyes en una sala de la darrera planta, no a la primera com vostè diu.
Tampoc no vam ser deu persones, vam ser onze. Pregunti, si vol, a fundadors d’alguns dels altres partits consolidats quants eren a les primeres xerrades, es podria sorprendre.
Ningú no volia alimentar res a través de les noves tecnologies, jo vaig rebre fa uns dies la trucada d’una persona, que em convidava a entrar en una adreça d’un bloc d’Internet, on vaig veure el projecte del PCA a la xarxa. Em va sorprendre, vaig dubtar de les formes, sobretot perquè en un país on a vegades falten notícies tot pot estar en alguna portada, però valorant la bona intenció no em va desagradar, ni tinc cap dret a dir a ningú que va fer un gest amb bona intenció que no ho trobava prudent per les negativitats que vaig tenir clar que sorgirien.
El que vostè diu, que la plataforma constitutiva va haver d’aclarir un assumpte de suplantació, no ho explica bé, i dedueixo que vostè potser es refereix al fet que algú va penjar a la xarxa un programa electoral fals.
El que vostè anomena semi-clandestinament, no ho comparteixo. El projecte PCA ja ha explicat el motiu pel qual no es va veure prudent l’assistència dels mitjans de comunicació i és que algunes persones van demanar discreció, de fet vostè ho menciona: totes les formacions tenen diferents files.
Sobre el comunicat que vostè diu que va rebre amb “notables faltes ortogràfiques”, per les frases que indica deu ser el mateix que vaig rebre jo. L’he mirat i no les hi trobo, alguns errors de forma sí, possiblement aquest escrit també en tindrà, i és que cada persona fa el que pot. I si és per publicar alguna cosa, vostès ja tenen un servei de correcció, que revisa els escrits de tots els lectors, la publicitat i, possiblement, els articles d’alguns periodistes.
Ara, per haver-se aprofitat del seu poder de treballar en un mitjà de comunicació i per intentar desprestigiar amb tan poca ètica la persona que bonament els va enviar el comunicat, algunes persones amb qui he parlat dubten del seu codi deodontològic.
Ja ha vist que no hi ha hagut cap bluf. El fet de no tenir assessors potser comportarà incidents com aquest, però li asseguro que per mancar a la veritat i a la transparència ningú no podrà escriure res, almenys amb dades.
Jo sol no admeto l’accés de ningú, sinó que el projecte del partit és d’un grup de persones en el qual també estic jo.
La darrera frase del seu escrit ja és el reflex del seu objectiu. Li asseguro que si algun dia ens trobem a Andorra amb cartells d’un home nu, vostè diu en boles, ho consideraré un anunci més, però no serà el PCA qui ho faci, encara que sí que te raó quan diu que per alguna cosa som ciutadans.
Senyor Solanelles, li recomano que apliqui la humilitat a la seva feina, cosa que ha perdut fa molt de temps, segons constato. Vostè quan no s’enfada és dels millors periodistes del Principat d’Andorra, sempre ho he pensat i ho dic, però li aniria bé un curset sobre el control de les emocions.
Vull demanar excuses públiques al senyor fotògraf del Diari d’Andorra, que, tot i que no el vaig veure a la recepció de l’hotel quan vaig arribar, sí que vaig ser informat de la seva presència, però veient només la necessitat de respectar la nostra decisió de no deixar fer fotografies, per donar els resultats de la reunió a tots els mitjans de comunicació sense preferències i al mateix temps, no vaig adonar-me que aquesta persona es mereixia una explicació, amb respecte i educació. Repeteixo que de veritat ho sento i estic disposat a fer-ho personalment, si es creu convenient.
Tinc dubtes de si aquest escrit sortirà publicat tal com l’he fet arribar a la redacció, tenint en compte a qui va dirigit, un treballador del mitjà de comunicació. En tot cas, ja ho veuré i, en cas contrari, ho faré saber. D’altra banda, si els meus humans dubtes no són certs, continuaré creient i fomentant la independència del Diari d’Andorra, alhora que demano que es publiqui una fotografia del senyor Toni Solanelles amb la frase “Tomàs Pascual va entrar per la porta del davant”, ja que ell ho ha fet sense el meu consentiment, i amb avantatge.
A final dels anys 80, ja vaig publicar dos llibres, al mateix temps que vaig enviar diversos escrits a diferents mitjans de comunicació, alguns dels quals ja no existeixen. Sempre he estat una persona de lletres, això sí, sinceres i valentes.
No em considero, tal com vostè diu, “l’exmilitant liberal més mediàtic”, ara, sí, un dels pocs que ha sabut fer front obertament a alguns mentiders electorals.
Jo només sóc el pare de l’orgull més gran de la meva vida, el meu fill Adam, d’un any i poc. Ara, mare i esperit sant d’un partit polític, no ho sóc.
El diari al qual vostè presta els seus serveis va rebre el mateix comunicat que jo. És cert això dels 51 SMS i de les 25 trucades. Ara, això d’“intentar omplir la sala” no ho he llegit enlloc, ni era l’objectiu.
Vostè, en aquest cas, ha informat malament els lectors i intenta fer-los riure, això sí, amb coses que no són certes, com ara que: “Per mantenir el secretisme, alguns dels convidats a assistir a la cita havien de rebre poca estona abans de l’hora de la convocatòria un missatge de text al telèfon mòbil on es comunicaria el lloc exacte de la trobada.”
Amb aquest fals argument, primer em vaig enfadar, després sí que vaig riure, ja que és impressionant intentar fer creure aquesta bajanada, perquè no és cert! Tots els assistents sabien des de feia dies l’hora i el lloc exactes de la reunió.
Jo no sóc l’alma mater del projecte del partit PCA i li asseguro que no vaig entrar per la porta del darrere de l’Hotel París, a Encamp. Els lectors poden observar, si ho desitgen, que no hi ha cap porta al darrere del mencionat hotel.
Em van comunicar que hi havia un fotògraf quan estàvem amb tots els meus companys i companyes en una sala de la darrera planta, no a la primera com vostè diu.
Tampoc no vam ser deu persones, vam ser onze. Pregunti, si vol, a fundadors d’alguns dels altres partits consolidats quants eren a les primeres xerrades, es podria sorprendre.
Ningú no volia alimentar res a través de les noves tecnologies, jo vaig rebre fa uns dies la trucada d’una persona, que em convidava a entrar en una adreça d’un bloc d’Internet, on vaig veure el projecte del PCA a la xarxa. Em va sorprendre, vaig dubtar de les formes, sobretot perquè en un país on a vegades falten notícies tot pot estar en alguna portada, però valorant la bona intenció no em va desagradar, ni tinc cap dret a dir a ningú que va fer un gest amb bona intenció que no ho trobava prudent per les negativitats que vaig tenir clar que sorgirien.
El que vostè diu, que la plataforma constitutiva va haver d’aclarir un assumpte de suplantació, no ho explica bé, i dedueixo que vostè potser es refereix al fet que algú va penjar a la xarxa un programa electoral fals.
El que vostè anomena semi-clandestinament, no ho comparteixo. El projecte PCA ja ha explicat el motiu pel qual no es va veure prudent l’assistència dels mitjans de comunicació i és que algunes persones van demanar discreció, de fet vostè ho menciona: totes les formacions tenen diferents files.
Sobre el comunicat que vostè diu que va rebre amb “notables faltes ortogràfiques”, per les frases que indica deu ser el mateix que vaig rebre jo. L’he mirat i no les hi trobo, alguns errors de forma sí, possiblement aquest escrit també en tindrà, i és que cada persona fa el que pot. I si és per publicar alguna cosa, vostès ja tenen un servei de correcció, que revisa els escrits de tots els lectors, la publicitat i, possiblement, els articles d’alguns periodistes.
Ara, per haver-se aprofitat del seu poder de treballar en un mitjà de comunicació i per intentar desprestigiar amb tan poca ètica la persona que bonament els va enviar el comunicat, algunes persones amb qui he parlat dubten del seu codi deodontològic.
Ja ha vist que no hi ha hagut cap bluf. El fet de no tenir assessors potser comportarà incidents com aquest, però li asseguro que per mancar a la veritat i a la transparència ningú no podrà escriure res, almenys amb dades.
Jo sol no admeto l’accés de ningú, sinó que el projecte del partit és d’un grup de persones en el qual també estic jo.
La darrera frase del seu escrit ja és el reflex del seu objectiu. Li asseguro que si algun dia ens trobem a Andorra amb cartells d’un home nu, vostè diu en boles, ho consideraré un anunci més, però no serà el PCA qui ho faci, encara que sí que te raó quan diu que per alguna cosa som ciutadans.
Senyor Solanelles, li recomano que apliqui la humilitat a la seva feina, cosa que ha perdut fa molt de temps, segons constato. Vostè quan no s’enfada és dels millors periodistes del Principat d’Andorra, sempre ho he pensat i ho dic, però li aniria bé un curset sobre el control de les emocions.
Vull demanar excuses públiques al senyor fotògraf del Diari d’Andorra, que, tot i que no el vaig veure a la recepció de l’hotel quan vaig arribar, sí que vaig ser informat de la seva presència, però veient només la necessitat de respectar la nostra decisió de no deixar fer fotografies, per donar els resultats de la reunió a tots els mitjans de comunicació sense preferències i al mateix temps, no vaig adonar-me que aquesta persona es mereixia una explicació, amb respecte i educació. Repeteixo que de veritat ho sento i estic disposat a fer-ho personalment, si es creu convenient.
Tinc dubtes de si aquest escrit sortirà publicat tal com l’he fet arribar a la redacció, tenint en compte a qui va dirigit, un treballador del mitjà de comunicació. En tot cas, ja ho veuré i, en cas contrari, ho faré saber. D’altra banda, si els meus humans dubtes no són certs, continuaré creient i fomentant la independència del Diari d’Andorra, alhora que demano que es publiqui una fotografia del senyor Toni Solanelles amb la frase “Tomàs Pascual va entrar per la porta del davant”, ja que ell ho ha fet sense el meu consentiment, i amb avantatge.
28 dic 2006
"La web del PLA i els blocs" Periòdic d'Andorra 28-12-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
L’any 2004 em vaig registrar al fòrum del web del Partit Liberal d'Andorra, vaig ser l’afiliat que més missatges va penjar (14): ocupava l'11,29% del total de 124. Dos me’ls van censurar: donaven la meva opinió i d’un altre company a l’apartat Quina opinió tens de la nostra web?; suposo que a l’administrador no li va fer gaire gràcia el missatge que vam enviar, ja que qui va fer la web va rebre el projecte a dit, disfressat entre altres ofertes, com ara la meva, i a mi no em van donar ni les gràcies pel temps perdut professionalment en l’elaboració de la meva oferta (ara, copiar-me alguna de les poques coses bones que hi havia sí que ho van fer; com sempre, vaig pecar de bona fe).
Contràriament a alguns, no m’agrada barrejar les coses i vaig decidir intervenir al fòrum com un afiliat lliure més. Les meves intervencions eren d’exposició de nous temes i respostes a debats oberts com ara Les trobades dels joves del PLA, Quin habitatge? Impostos SÍ però... a canvi de... IMPOSTOS JUSTOS, El nostre futur cap de Govern, Andorra i la Unió Europea, La reducció d’hores de treball, Dones del PLA...
En adonar-me ja fa temps que el fòrum era desert, vaig decidir penjar-hi alguns articles meus sobre temes polítics i la meva ponència de comerç de la SAC, entre d’altres, i vaig anar comentant en l’àmbit intern que calia tornar a activar la maquinària, però no m’han fet cas.
El fòrum va registrar 29 persones que es van donar d’alta el mateix 2004, quatre el 2005 i una sola el 4 setembre del 2006; en total, 34. Però la gran majoria no hi ha col·laborat ni amb un sol missatge, alguns hi han intervingut amb un, dos, tres, cinc, sis, set i catorze missatges, altres ni tan sols hi han posat el perfil ni el correu electrònic, ni la parròquia de residència, i s’han limitat a un sol nom d’usuari. Entre alguns ha guanyat l’opció d’accedir a blocs d’Internet sense un responsable legal, en què sovint poc es construeix, ja que en alguns l’objectiu majoritari és desprestigiar i crear confusió, utilitzant l’anonimat, les usurpacions d’identitat i les manipulacions dels missatges enviats, i si no agrada, l’esborren, i en què els pocs que de manera errònia s’atreveixen a signar amb el seu nom són insultats --ells, les seves famílies i els seus ideals--, però observo que les bones intencions tenen tendència a l'alça.
La web del comitè parroquial del PLA d'Escaldes es va fer per créixer, fins i tot s’ha recaptat algun afiliat nou i diversos comentaris. Com que el Partit Liberal va néixer a Escaldes-
Engordany, i independentment d'on pugui morir, potser valdria la pena plantejar la possibilitat que, aplicant una bona gestió, es creï un canal de debats oberts tot fent servir democràticament i amb respecte les noves tecnologies.
Així queda la possibilitat també de lluitar contra comportaments de certs blocs; tancar els ulls i assegurar que els blocs no són un punt d’opinió no és tampoc cert del tot, perquè els qui ho fan fins i tot des de l’anonimat però amb respecte són el perfecte reflex de totes les persones dels carrer... tancar totalment els ulls en els dos casos no és gens interessant.
Ara queda veure si els responsables de la web del comitè escaldenc opten directament per tancar-la, es congela com la del PLA, o són capaços de gestionar-la des d’una perspectiva humana i intel·ligent per aplicar a la xarxa una comunicació directa, fluida i clara.
Contràriament a alguns, no m’agrada barrejar les coses i vaig decidir intervenir al fòrum com un afiliat lliure més. Les meves intervencions eren d’exposició de nous temes i respostes a debats oberts com ara Les trobades dels joves del PLA, Quin habitatge? Impostos SÍ però... a canvi de... IMPOSTOS JUSTOS, El nostre futur cap de Govern, Andorra i la Unió Europea, La reducció d’hores de treball, Dones del PLA...
En adonar-me ja fa temps que el fòrum era desert, vaig decidir penjar-hi alguns articles meus sobre temes polítics i la meva ponència de comerç de la SAC, entre d’altres, i vaig anar comentant en l’àmbit intern que calia tornar a activar la maquinària, però no m’han fet cas.
El fòrum va registrar 29 persones que es van donar d’alta el mateix 2004, quatre el 2005 i una sola el 4 setembre del 2006; en total, 34. Però la gran majoria no hi ha col·laborat ni amb un sol missatge, alguns hi han intervingut amb un, dos, tres, cinc, sis, set i catorze missatges, altres ni tan sols hi han posat el perfil ni el correu electrònic, ni la parròquia de residència, i s’han limitat a un sol nom d’usuari. Entre alguns ha guanyat l’opció d’accedir a blocs d’Internet sense un responsable legal, en què sovint poc es construeix, ja que en alguns l’objectiu majoritari és desprestigiar i crear confusió, utilitzant l’anonimat, les usurpacions d’identitat i les manipulacions dels missatges enviats, i si no agrada, l’esborren, i en què els pocs que de manera errònia s’atreveixen a signar amb el seu nom són insultats --ells, les seves famílies i els seus ideals--, però observo que les bones intencions tenen tendència a l'alça.
La web del comitè parroquial del PLA d'Escaldes es va fer per créixer, fins i tot s’ha recaptat algun afiliat nou i diversos comentaris. Com que el Partit Liberal va néixer a Escaldes-
Engordany, i independentment d'on pugui morir, potser valdria la pena plantejar la possibilitat que, aplicant una bona gestió, es creï un canal de debats oberts tot fent servir democràticament i amb respecte les noves tecnologies.
Així queda la possibilitat també de lluitar contra comportaments de certs blocs; tancar els ulls i assegurar que els blocs no són un punt d’opinió no és tampoc cert del tot, perquè els qui ho fan fins i tot des de l’anonimat però amb respecte són el perfecte reflex de totes les persones dels carrer... tancar totalment els ulls en els dos casos no és gens interessant.
Ara queda veure si els responsables de la web del comitè escaldenc opten directament per tancar-la, es congela com la del PLA, o són capaços de gestionar-la des d’una perspectiva humana i intel·ligent per aplicar a la xarxa una comunicació directa, fluida i clara.
22 dic 2006
"La humiliació de l'intrusisme amb l'insult al català" Bon Dia 22-12-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Fa dies que una empresa forana ubicada al Canadà es passeja pels nostres carrers oferint a les empreses serveis a Internet, des d’un sistema de franquícia.
La directora de la “delegació” ubicada a Andorra, que no parla ni català, es permet el luxe que quan obté algun client amb sistemes d’oferir paquets de serveis millors que els dels empresaris andorrans, assegura ella, els contacta simpàticament oferint-los una entrevista per millorar la seva oferta perquè no perdin altres clients; es deu creure que disposar d’un diploma comprat a la franquícia ja la fa una veritable especialista en la matèria, amb permís d’insultar els veritables professionals andorrans.
Seguint les seves instruccions, un client seu ja és va quedar sense la web i els correus electrònics propis de la seva empresa penjada a la xarxa en plena temporada alta. ¿Qui ho va arreglar? L’empresa andorrana que l’havia perdut com a client.
Curiosament, l’altre dia rebo de tal franquícia un e-mail amb un comunicat sobre la nova web de l’associació Apapma (www.apapma.com)
La web, entre altres defectes, no obeeix en cap moment a les normes modernes de màrqueting ni té una navegació clara, al mateix temps que uns gràfics i un estil que podeu comprovar que fan mal als ulls. El copy © , de propietat està a nom de l’empresa franquiciadora. Els bons professionals andorrans d’Internet ja saben que tal ha d’anar a nom de l’empresa del client, al mateix que la propietat del nom del domini a Internet, el qual també en aquest cas va a nom de l’empresa franquiciada, perdent el client tots els poders de gestió en cas de conflicte amb l’empresa proveïdora, al mateix temps que quedar lligada a tota mena de serveis. Ho podeu comprovar a (www.nominalia.com). Això que dic és la legalitat, després que facin servir les paraules decoratives que vulguin per justificar el que s’ha fet amb una mala gestió o altres motius.
Ara entrem en el plat més fort, no només certes empreses estrangeres es permeten el luxe de fer el mencionat, sinó que com la nostra llengua oficial no els interessa, pengen les Webs a la xarxa amb un munt de faltes ortogràfiques, que a part de ser una deixadesa i un error denunciable, és directament una falta de respecte, un insult i una humiliació.
Estimats lectors, entreu al web de www.apapma.com ràpidament, abans que l’ha treguin o la modifiquin; jo m’ho he imprès tot per si de cas.
Comprovareu que TOT el que he mencionat tècnicament és cert, entreu a www.nominalia.com i cerqueu qui és el propietari legal del domini, amb això ja s’espavilarà Apapma, de fet no és el nostre problema, és la factura de confiar en qui no s’ha de fer, amb una empresa franquiciadora estrangera, possiblement per estalviar diners, ja veieu part del resultat, això no és estalvi.
I ara, el que Sí que ens afecta a tots els andorrans i usuaris de la llengua catalana. Observeu els greus errors d’ortografia:
“(Inicio, su contenido aquí, Pacte entre d’APAPMA, Su imagen aquí, logo am lletres, Dades peronals optatiu, Amb travall, Vui ser membre, Nom y Cognoms, Colabori, Sisplau, Qué tic que fer per ajudar?. , Frecuents, Prensa, Donacions Voluntarias...)”
Independent de que l’idioma de la cistella de la compra està barrejat amb el català, el castellà i l’anglès, algunes paraules són de matrius de programa inacabats. Si la feina no està feta professionalment no s’entrega, no és penja, i hi ha moltes més coses que farien interminable aquest comunicat.
Jo ja he exposat a uns familiars meus la reflexió que és donin de baixa de tal associació. És maco donar vida a qui en dóna, i en aquest cas tal associació possiblement ha estat una víctima més de l’intrusisme i el desconeixement d’Internet. Però, la víctima d’un atemptat contra el teixit empresarial de sempre és l’empresa andorrana i en aquest darrer punt li han donat vida a una empresa estrangera.
I el Govern d’Andorra s’hauria de plantejar no autoritzar l’obertura de certes empreses només a canvi de diners, exigir certificats que demostrin el coneixement d’una professió hauria de ser ja un fet real, i ara també podrem veure si la nova empenta d’iniciativa al català funciona realment o és d’estètica.
President de Calidae
La directora de la “delegació” ubicada a Andorra, que no parla ni català, es permet el luxe que quan obté algun client amb sistemes d’oferir paquets de serveis millors que els dels empresaris andorrans, assegura ella, els contacta simpàticament oferint-los una entrevista per millorar la seva oferta perquè no perdin altres clients; es deu creure que disposar d’un diploma comprat a la franquícia ja la fa una veritable especialista en la matèria, amb permís d’insultar els veritables professionals andorrans.
Seguint les seves instruccions, un client seu ja és va quedar sense la web i els correus electrònics propis de la seva empresa penjada a la xarxa en plena temporada alta. ¿Qui ho va arreglar? L’empresa andorrana que l’havia perdut com a client.
Curiosament, l’altre dia rebo de tal franquícia un e-mail amb un comunicat sobre la nova web de l’associació Apapma (www.apapma.com)
La web, entre altres defectes, no obeeix en cap moment a les normes modernes de màrqueting ni té una navegació clara, al mateix temps que uns gràfics i un estil que podeu comprovar que fan mal als ulls. El copy © , de propietat està a nom de l’empresa franquiciadora. Els bons professionals andorrans d’Internet ja saben que tal ha d’anar a nom de l’empresa del client, al mateix que la propietat del nom del domini a Internet, el qual també en aquest cas va a nom de l’empresa franquiciada, perdent el client tots els poders de gestió en cas de conflicte amb l’empresa proveïdora, al mateix temps que quedar lligada a tota mena de serveis. Ho podeu comprovar a (www.nominalia.com). Això que dic és la legalitat, després que facin servir les paraules decoratives que vulguin per justificar el que s’ha fet amb una mala gestió o altres motius.
Ara entrem en el plat més fort, no només certes empreses estrangeres es permeten el luxe de fer el mencionat, sinó que com la nostra llengua oficial no els interessa, pengen les Webs a la xarxa amb un munt de faltes ortogràfiques, que a part de ser una deixadesa i un error denunciable, és directament una falta de respecte, un insult i una humiliació.
Estimats lectors, entreu al web de www.apapma.com ràpidament, abans que l’ha treguin o la modifiquin; jo m’ho he imprès tot per si de cas.
Comprovareu que TOT el que he mencionat tècnicament és cert, entreu a www.nominalia.com i cerqueu qui és el propietari legal del domini, amb això ja s’espavilarà Apapma, de fet no és el nostre problema, és la factura de confiar en qui no s’ha de fer, amb una empresa franquiciadora estrangera, possiblement per estalviar diners, ja veieu part del resultat, això no és estalvi.
I ara, el que Sí que ens afecta a tots els andorrans i usuaris de la llengua catalana. Observeu els greus errors d’ortografia:
“(Inicio, su contenido aquí, Pacte entre d’APAPMA, Su imagen aquí, logo am lletres, Dades peronals optatiu, Amb travall, Vui ser membre, Nom y Cognoms, Colabori, Sisplau, Qué tic que fer per ajudar?. , Frecuents, Prensa, Donacions Voluntarias...)”
Independent de que l’idioma de la cistella de la compra està barrejat amb el català, el castellà i l’anglès, algunes paraules són de matrius de programa inacabats. Si la feina no està feta professionalment no s’entrega, no és penja, i hi ha moltes més coses que farien interminable aquest comunicat.
Jo ja he exposat a uns familiars meus la reflexió que és donin de baixa de tal associació. És maco donar vida a qui en dóna, i en aquest cas tal associació possiblement ha estat una víctima més de l’intrusisme i el desconeixement d’Internet. Però, la víctima d’un atemptat contra el teixit empresarial de sempre és l’empresa andorrana i en aquest darrer punt li han donat vida a una empresa estrangera.
I el Govern d’Andorra s’hauria de plantejar no autoritzar l’obertura de certes empreses només a canvi de diners, exigir certificats que demostrin el coneixement d’una professió hauria de ser ja un fet real, i ara també podrem veure si la nova empenta d’iniciativa al català funciona realment o és d’estètica.
President de Calidae
21 dic 2006
"Reflexions" Diari d'Andorra 21-12-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
No em sento gens orgullós de l’enrenou que s’ha creat en l’afer de la petició de certs membres del comitè parroquial del PLA d’Escaldes-Engordany al Partit Liberal sobre sol·licitar la meva expulsió.
Públicament només sóc responsable de com actuo als mitjans de comunicació de legal circulació.
D’un article meu en què expressava el meu dolor a un mitjà de comunicació, posteriorment se’n va fer una notícia. La vida ha posat el reflex d’una situació a l’abast públic, això és així de natural.
En veure que uns escrits a Internet que se signaven en nom meu no eren suficients per actuar en contra meva, es va recórrer a alguns dels meus escrits de premsa i ara es nega.
Certs cacics que ocupen càrrecs polítics me la tenen jurada per sentir-se al·ludits en alguns dels meus escrits i els represento una molèstia personal.
Ells estaven desitjant la més mínima relliscada per part meva, i en assabentar-se de l’assumpte d’Internet van pressionar des de l’ombra per acusar-me, desprestigiar-me i aturar qualsevol aspiració política que jo pugui tenir, tot intentant enfonsar-me fins i tot en l’àmbit personal.
Si no m’han expulsat és per pressions polítiques i socials que els han caigut a sobre, de persones a qui vaig demanar de no intervenir al meu favor i que ho han fet amb tota la seva bona intenció, i d’altres sense ni tan sols dir-me res. Crec que jo tenia ganes de l’expulsió, però la meva obligació amb els que han estat al meu costat és ara donar-los les gràcies de tot cor, igual que als impulsors que van recollir signatures; no m’esperava tant, gràcies!
Aquest fet m’ha donat lliçons i he après molt. Ara situo més clarament qui són els meus veritables amics, els meus companys polítics i els meus enemics.
L’inoblidable Dotet, pare del nostre cònsol, forma part de les meves oracions per ajudar-lo en el trànsit pel món al qual tots anirem quan ens toqui, i deia: “On no hi vagis a guanyar, no hi vagis a perdre.” Però jo per a alguns em crec un salvador social, i per a la meva àvia materna, en pau descansi, jo era el seu heroi, i ara sap que ella n’era la meva.
El meu amic Eduard, que va ser conseller al comú d’Escaldes-Engordany, em va dir una vegada que són diferents els perfils de les persones que anaven a fer política: treballar per al poble fent feina, figurar, i protagonisme.
Jo, a part de ser un ciutadà més, fent una dècada en defensa de l’associanisme comercial, i preparant la meva marxa de la primera línia de Calidae, vaig creure en un partit polític, tot valorant la possibilitat de continuar ajudant de manera diferent el poble que admiro amb el que sé fer en comerç i empresa, i socialment vaig escollir el nostre futur en escoles bressol.
Evidentment que els meus escrits són opinions, però estan fets a la universitat de la vida, gastant molta energia i sabates trepitjant poble, cosa que molts dels que estan al poder ni han fet ni faran mai.
Senyor Canturri, la promesa electoral diu “donar obertura al capital estranger en tots els sectors actualment no presents” i el Govern ha fet una proposta contrària a la promesa i vol ampliar, estava amanit, ens han enganyat, i això tocaria proposar-ho en el programa vinent. Queda clar que no és una discrepància meva, llegeixi el programa electoral del 2005 del PLA. Jo no serveixo per defensar una mentida, alguns liberals sembla que sí.
Vostè parla d’injúries i insults. Si vol li faig arribar tots els meus articles públics, si en troba algun, ho demostra, es querella si vol i després parli més del compte; al representant de l’executiva ja li vaig donar articles en els quals expresso el meu malestar polític pels demostrables enganys electorals. Repeteixo, no són opinions meves, està escrit com a promesa al poble andorrà, però a vostès no els interessa tothom qui no hi combregui.
Exposar les meves opinions dins del partit, tal com vostè diu que tinc dret, ja m’ha costat formar part d’una notícia i una roda de premsa.
Em diu que m’aconsella reflexionar. Jo a vostè no li he demanat cap consell, ni ho faria amb qui tingui com a ídol polític el senyor Toni Blair, ni a algú que en algun sopar liberal de joves hagi dit que no parléssim del problema de l’habitatge perquè és constructor, ja sap a qui em refereixo en els dos casos, és cert senyor Canturri? I fa que hi reflexiono des del 27 d’agost del 1969, segurament nou mesos abans també ho feia però no ho recordo. Vostès si que haurien de reflexionar sobre a qui se li hauria d’exposar que dimiteixi i avanci les eleccions generals. Vostè m’ofereix les portes del partit per quedar-me callat per a la comoditat dels perdedors electorals i els mentiders oficials, o que marxi. El seu comportament m’ha recordat alguns residents d’èpoques anteriors, que van ser víctimes de paraules com ara “si no estàs content tens dues fronteres per marxar al teu país”. Li torno a recordar que vostès estan donant suport a enganys electorals. Jo estic al comitè parroquial, al mateix que estava el secretari i bon amic Jordi Rubia, i per culpa de la manera de fer del partit ha marxat, com molts altres faran. Fent feina de pont comunicatiu entre ciutadans i càrrecs electes, atreia el vot ciutadà abans que m’adonés que ens havien enganyat i creava il·lusió de futur i adeptes.
Potser abans de parlar amb la premsa vostè ho hauria hagut de fer amb mi mateix i els representants del comitè escaldenc, jo ja ho havia fet amb ells, però com tot està sempre amanit i en aquest cas no han pogut sortir-se amb la seva se’ls ha vist una vegada més com són.
Per cert, a les ponències de la SAC sobre el futur del comerç a Andorra el Partit Liberal d’Andorra va brillar per la seva absència. Ja s’ha vist el que els interessa el futur i per aquest tema no han fet cap roda de premsa i és un tema de vital importància. Ara, a pronosticar la fi dels basars tradicionals sí que algú s’hi va atrevir, a assistir a escoltar-nos no. Jo sí que hi era, com a espectador i com a ponent.
I per acabar, i tornant al Dot Martí, en pau descansi, reflexionin vostès senyors del Partit Liberal d’Andorra, sobre una frase que ell va dir i recordo, perquè ell és de les grans persones a qui val la pena mencionar a causa de la petjada que ha deixat al nostre poble, i vostès no han fet res perquè se’ls pugui recordar en el futur, i menys si continuen amb aquesta posició: “El Partit Liberal d’Andorra va néixer a Escaldes-Engordany i morirà a Escaldes-Engordany.”
Públicament només sóc responsable de com actuo als mitjans de comunicació de legal circulació.
D’un article meu en què expressava el meu dolor a un mitjà de comunicació, posteriorment se’n va fer una notícia. La vida ha posat el reflex d’una situació a l’abast públic, això és així de natural.
En veure que uns escrits a Internet que se signaven en nom meu no eren suficients per actuar en contra meva, es va recórrer a alguns dels meus escrits de premsa i ara es nega.
Certs cacics que ocupen càrrecs polítics me la tenen jurada per sentir-se al·ludits en alguns dels meus escrits i els represento una molèstia personal.
Ells estaven desitjant la més mínima relliscada per part meva, i en assabentar-se de l’assumpte d’Internet van pressionar des de l’ombra per acusar-me, desprestigiar-me i aturar qualsevol aspiració política que jo pugui tenir, tot intentant enfonsar-me fins i tot en l’àmbit personal.
Si no m’han expulsat és per pressions polítiques i socials que els han caigut a sobre, de persones a qui vaig demanar de no intervenir al meu favor i que ho han fet amb tota la seva bona intenció, i d’altres sense ni tan sols dir-me res. Crec que jo tenia ganes de l’expulsió, però la meva obligació amb els que han estat al meu costat és ara donar-los les gràcies de tot cor, igual que als impulsors que van recollir signatures; no m’esperava tant, gràcies!
Aquest fet m’ha donat lliçons i he après molt. Ara situo més clarament qui són els meus veritables amics, els meus companys polítics i els meus enemics.
L’inoblidable Dotet, pare del nostre cònsol, forma part de les meves oracions per ajudar-lo en el trànsit pel món al qual tots anirem quan ens toqui, i deia: “On no hi vagis a guanyar, no hi vagis a perdre.” Però jo per a alguns em crec un salvador social, i per a la meva àvia materna, en pau descansi, jo era el seu heroi, i ara sap que ella n’era la meva.
El meu amic Eduard, que va ser conseller al comú d’Escaldes-Engordany, em va dir una vegada que són diferents els perfils de les persones que anaven a fer política: treballar per al poble fent feina, figurar, i protagonisme.
Jo, a part de ser un ciutadà més, fent una dècada en defensa de l’associanisme comercial, i preparant la meva marxa de la primera línia de Calidae, vaig creure en un partit polític, tot valorant la possibilitat de continuar ajudant de manera diferent el poble que admiro amb el que sé fer en comerç i empresa, i socialment vaig escollir el nostre futur en escoles bressol.
Evidentment que els meus escrits són opinions, però estan fets a la universitat de la vida, gastant molta energia i sabates trepitjant poble, cosa que molts dels que estan al poder ni han fet ni faran mai.
Senyor Canturri, la promesa electoral diu “donar obertura al capital estranger en tots els sectors actualment no presents” i el Govern ha fet una proposta contrària a la promesa i vol ampliar, estava amanit, ens han enganyat, i això tocaria proposar-ho en el programa vinent. Queda clar que no és una discrepància meva, llegeixi el programa electoral del 2005 del PLA. Jo no serveixo per defensar una mentida, alguns liberals sembla que sí.
Vostè parla d’injúries i insults. Si vol li faig arribar tots els meus articles públics, si en troba algun, ho demostra, es querella si vol i després parli més del compte; al representant de l’executiva ja li vaig donar articles en els quals expresso el meu malestar polític pels demostrables enganys electorals. Repeteixo, no són opinions meves, està escrit com a promesa al poble andorrà, però a vostès no els interessa tothom qui no hi combregui.
Exposar les meves opinions dins del partit, tal com vostè diu que tinc dret, ja m’ha costat formar part d’una notícia i una roda de premsa.
Em diu que m’aconsella reflexionar. Jo a vostè no li he demanat cap consell, ni ho faria amb qui tingui com a ídol polític el senyor Toni Blair, ni a algú que en algun sopar liberal de joves hagi dit que no parléssim del problema de l’habitatge perquè és constructor, ja sap a qui em refereixo en els dos casos, és cert senyor Canturri? I fa que hi reflexiono des del 27 d’agost del 1969, segurament nou mesos abans també ho feia però no ho recordo. Vostès si que haurien de reflexionar sobre a qui se li hauria d’exposar que dimiteixi i avanci les eleccions generals. Vostè m’ofereix les portes del partit per quedar-me callat per a la comoditat dels perdedors electorals i els mentiders oficials, o que marxi. El seu comportament m’ha recordat alguns residents d’èpoques anteriors, que van ser víctimes de paraules com ara “si no estàs content tens dues fronteres per marxar al teu país”. Li torno a recordar que vostès estan donant suport a enganys electorals. Jo estic al comitè parroquial, al mateix que estava el secretari i bon amic Jordi Rubia, i per culpa de la manera de fer del partit ha marxat, com molts altres faran. Fent feina de pont comunicatiu entre ciutadans i càrrecs electes, atreia el vot ciutadà abans que m’adonés que ens havien enganyat i creava il·lusió de futur i adeptes.
Potser abans de parlar amb la premsa vostè ho hauria hagut de fer amb mi mateix i els representants del comitè escaldenc, jo ja ho havia fet amb ells, però com tot està sempre amanit i en aquest cas no han pogut sortir-se amb la seva se’ls ha vist una vegada més com són.
Per cert, a les ponències de la SAC sobre el futur del comerç a Andorra el Partit Liberal d’Andorra va brillar per la seva absència. Ja s’ha vist el que els interessa el futur i per aquest tema no han fet cap roda de premsa i és un tema de vital importància. Ara, a pronosticar la fi dels basars tradicionals sí que algú s’hi va atrevir, a assistir a escoltar-nos no. Jo sí que hi era, com a espectador i com a ponent.
I per acabar, i tornant al Dot Martí, en pau descansi, reflexionin vostès senyors del Partit Liberal d’Andorra, sobre una frase que ell va dir i recordo, perquè ell és de les grans persones a qui val la pena mencionar a causa de la petjada que ha deixat al nostre poble, i vostès no han fet res perquè se’ls pugui recordar en el futur, i menys si continuen amb aquesta posició: “El Partit Liberal d’Andorra va néixer a Escaldes-Engordany i morirà a Escaldes-Engordany.”
18 dic 2006
"La difícil tasca d'opinar" Més Andorra 18-12-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
Quan Àlvar Valls em va oferir col·laborar a una columna del Més Andorra, em va exposar un objectiu, que aquest mitjà de comunicació esdevingués líder d’opinió.
Hi ha lectors que, a més de llegir l’actualitat, valoren el contingut variat d’articles d’opinió. Uns ho fan per informar-se, altres per vigilar. Els seguidors ja saben quin columnista hi diu la seva el dia determinat de la setmana. Hi ha fidels que llegeixen exclusivament el que escriu algú en concret.
La tasca no és fàcil. Jo sempre escric amb claredat i amb el cor, i si el contingut és interessant és crea opinió i s’obre debat; i si és per denunciar algun fet, a vegades es respon amb mètodes covards: la resposta assessorada, la prepotència o el silenci.
Rebo comentaris sobre la tasca; em feliciten per la valentia de signar, em titllen de buscar protagonisme, he estat amenaçat i m’he creat enveges i enemics per expressar-me com més m’agrada fer-ho, per escrit. Mai un article pot agradar a tothom, però puc assegurar que sempre escric amb bona intenció, conscient que tot queda arxivat, -les paraules se les emporta el vent-, i estic obert al diàleg verbal.
Jo ja escrivia a butlletins escolars, als anys 1988 i 1989 vaig publicar dos llibres. Fa anys que col·laboro en mitjans de comunicació amb articles d’opinió sobre societat, comerç, política...
Felicito els altres columnistes i animo els ciutadans a escriure. No val el “copiar-enganxar-amanir” d’altres mitjans; el que es publica ha de ser de segada pròpia.
No s’ha de confondre periodista amb columnista d’opinió; els primers també els admiro, més quan en algun mitjà estan sotmesos al xantatge publicitari o polític.
Proposo des de aquestes línies que el Més Andorra organitzi anualment la Gala del columnista d’opinió de l’any, premiant els millors en debats de les diferents orientacions: societat, polítiques, humanes...
Amic Àlvar, gràcies a tu, als columnistes i als lectors, ho hem aconseguit!
Hi ha lectors que, a més de llegir l’actualitat, valoren el contingut variat d’articles d’opinió. Uns ho fan per informar-se, altres per vigilar. Els seguidors ja saben quin columnista hi diu la seva el dia determinat de la setmana. Hi ha fidels que llegeixen exclusivament el que escriu algú en concret.
La tasca no és fàcil. Jo sempre escric amb claredat i amb el cor, i si el contingut és interessant és crea opinió i s’obre debat; i si és per denunciar algun fet, a vegades es respon amb mètodes covards: la resposta assessorada, la prepotència o el silenci.
Rebo comentaris sobre la tasca; em feliciten per la valentia de signar, em titllen de buscar protagonisme, he estat amenaçat i m’he creat enveges i enemics per expressar-me com més m’agrada fer-ho, per escrit. Mai un article pot agradar a tothom, però puc assegurar que sempre escric amb bona intenció, conscient que tot queda arxivat, -les paraules se les emporta el vent-, i estic obert al diàleg verbal.
Jo ja escrivia a butlletins escolars, als anys 1988 i 1989 vaig publicar dos llibres. Fa anys que col·laboro en mitjans de comunicació amb articles d’opinió sobre societat, comerç, política...
Felicito els altres columnistes i animo els ciutadans a escriure. No val el “copiar-enganxar-amanir” d’altres mitjans; el que es publica ha de ser de segada pròpia.
No s’ha de confondre periodista amb columnista d’opinió; els primers també els admiro, més quan en algun mitjà estan sotmesos al xantatge publicitari o polític.
Proposo des de aquestes línies que el Més Andorra organitzi anualment la Gala del columnista d’opinió de l’any, premiant els millors en debats de les diferents orientacions: societat, polítiques, humanes...
Amic Àlvar, gràcies a tu, als columnistes i als lectors, ho hem aconseguit!
14 dic 2006
"Aventura o realitat...?" Diari d'Andorra 14-12-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
L’altre dia va sortir publicat el meu escrit “Llàgrimes innocents”, on explicava un tema.
Dues de les persones que assistien al “Tribunal de Corts Pla-Comitè Parroquial”, en què se’m va comunicar que es presentaria a l’executiva del Partit Liberal la meva expulsió per fer ús de la meva llibertat d’expressió i per un tema sense proves penjat en un bloc d’Internet dels milions que hi ha, van venir a veure’m.
La primera persona em va comentar que no estava d’acord amb el que volien fer-me i que la setmana vinent presentaria la dimissió com a membre del comitè del PLA d’Escaldes-Engordany. I que l’any vinent es plantejaria la baixa definitiva del partit, que a ell també li havia prohibit publicar res que no estigués d’acord amb el Govern, i que li havien ensenyat un apartat dels estatuts on l’obligació del silenci estava prevista de manera molt clara.
L’altra persona em va dir que ell posava abans la defensa del partit per un bé nacional que no pas l’amistat, però em reconeixia que s’havia precipitat en no haver parlat amb mi personalment abans de convocar cap reunió extraordinària. Li agraeixo la reflexió, malgrat el mal ja està fet. No sóc rancorós i tinc molta memòria.
Se’m va proposar convocar una reunió, en la qual podia exposar el meu interès a continuar com a afiliat al partit. Vaig respondre que estava al dia de la quota anyal i que no havia sol·licitat cap baixa. Esperava a veure què els contestaria l’executiva, si realment ho feia. Em van donar per fet que estava tot controlat.
He rebut trucades d’amics, coneguts, polítics, expolítics... L’altre dia em van aturar per Escaldes un grup de persones que m’esperaven ja que coneixien el meu trajecte habitual. Volien comentar el tema i donar-me les seves opinions, totes a favor meu. Em van manifestar que, depenent del que passés, ells es donarien de baixa, que no volien estar afiliats en un partit polític que obre fissures per enfonsar-se. I que, a més, van de sobrats i pretenen expulsar un nano a qui coneixen per coses bones. Fins i tot al famós bloc d’Internet van estar dos dies donant-me suport i comentant el tema. Des d’aquí, gràcies públiques a tots. A la Façana de l’Art, on assisteixo totes les nits que puc, també m’esperaven persones que em van exposar les seves opinions. Vaig parlar amb un dels pocs consellers a qui li fa il·lusió assistir al calendari d’advent, tal com vaig publicar en un escrit anterior, i amb la nostra excònsol, amb qui tants assumptes havíem treballat junts per al bé de la parròquia, vam arribar a llegir l’article allà mateix.
Ara queda esperar si tot formarà part d’una aventura fanfarrona a què m’han sotmès els “4 genets de l’apocalipsi” o si formarà part del film “El bueno, el feo y el malo”. O si “Els 7 magnífics” m’expulsaran perquè el “Dúo Dinámico” pugui continuar, l’un amb molta xuleria a l’hora d’amenaçar i pronosticar la fi de tot el petit comerç d’Andorra, i l’altre anar sumant la cistella de mentides electorals des de una altra galàxia -amb alguns dels qui han perdut les principals eleccions democràtiques-. I pel que fa a tu, estimat Claudi, sempre tindré present el teu gest d’encoratjament.
Dues de les persones que assistien al “Tribunal de Corts Pla-Comitè Parroquial”, en què se’m va comunicar que es presentaria a l’executiva del Partit Liberal la meva expulsió per fer ús de la meva llibertat d’expressió i per un tema sense proves penjat en un bloc d’Internet dels milions que hi ha, van venir a veure’m.
La primera persona em va comentar que no estava d’acord amb el que volien fer-me i que la setmana vinent presentaria la dimissió com a membre del comitè del PLA d’Escaldes-Engordany. I que l’any vinent es plantejaria la baixa definitiva del partit, que a ell també li havia prohibit publicar res que no estigués d’acord amb el Govern, i que li havien ensenyat un apartat dels estatuts on l’obligació del silenci estava prevista de manera molt clara.
L’altra persona em va dir que ell posava abans la defensa del partit per un bé nacional que no pas l’amistat, però em reconeixia que s’havia precipitat en no haver parlat amb mi personalment abans de convocar cap reunió extraordinària. Li agraeixo la reflexió, malgrat el mal ja està fet. No sóc rancorós i tinc molta memòria.
Se’m va proposar convocar una reunió, en la qual podia exposar el meu interès a continuar com a afiliat al partit. Vaig respondre que estava al dia de la quota anyal i que no havia sol·licitat cap baixa. Esperava a veure què els contestaria l’executiva, si realment ho feia. Em van donar per fet que estava tot controlat.
He rebut trucades d’amics, coneguts, polítics, expolítics... L’altre dia em van aturar per Escaldes un grup de persones que m’esperaven ja que coneixien el meu trajecte habitual. Volien comentar el tema i donar-me les seves opinions, totes a favor meu. Em van manifestar que, depenent del que passés, ells es donarien de baixa, que no volien estar afiliats en un partit polític que obre fissures per enfonsar-se. I que, a més, van de sobrats i pretenen expulsar un nano a qui coneixen per coses bones. Fins i tot al famós bloc d’Internet van estar dos dies donant-me suport i comentant el tema. Des d’aquí, gràcies públiques a tots. A la Façana de l’Art, on assisteixo totes les nits que puc, també m’esperaven persones que em van exposar les seves opinions. Vaig parlar amb un dels pocs consellers a qui li fa il·lusió assistir al calendari d’advent, tal com vaig publicar en un escrit anterior, i amb la nostra excònsol, amb qui tants assumptes havíem treballat junts per al bé de la parròquia, vam arribar a llegir l’article allà mateix.
Ara queda esperar si tot formarà part d’una aventura fanfarrona a què m’han sotmès els “4 genets de l’apocalipsi” o si formarà part del film “El bueno, el feo y el malo”. O si “Els 7 magnífics” m’expulsaran perquè el “Dúo Dinámico” pugui continuar, l’un amb molta xuleria a l’hora d’amenaçar i pronosticar la fi de tot el petit comerç d’Andorra, i l’altre anar sumant la cistella de mentides electorals des de una altra galàxia -amb alguns dels qui han perdut les principals eleccions democràtiques-. I pel que fa a tu, estimat Claudi, sempre tindré present el teu gest d’encoratjament.
13 dic 2006
"Andosins" Periòdic d'Andorra 13-12-2006 Acudit dedicat a Tomàs Pascual Casabosch i al Comitè parroquial del Pla d'Escaldes-Engordany
(Periòdic d'Andorra 13-12-2006 Acudit Andosins Tomàs-Pla)
11 dic 2006
"Sigues feliç, petit Abel!" Més Andorra 11-12-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch
En una botiga de joguines d’Escaldes-Engordany vaig comprar al meu fill un «Neng». A mi aquest personatge m’ha fet riure molt, però com a ninot sembla que al meu petit no li fa gràcia; vaja, que ni se’l mira. Al sortir de la botiga, hi havia un nen que tenia una rabieta i plorava. La mare li deia: «No puc, fill; no ploris, la mama te’l comprarà quan cobri». La pobra criatura evidentment no ho entenia. Em vaig abaixar a l’alçada del petit, i al demanar-li el seu nom, em va dir sufocat i plorant, «Abel».
Li vaig preguntar: «I què li passa a l’Abel sent tan maco...?», i, sota l’atenta mirada de la mare, em va assenyalar un «Furby» de l’aparador. La mare, molt agradable, em deia que els nens ho volen tot, i que no entenen que no pot ser. Li vaig respondre que les criatures no saben que estem en una societat on res és fàcil. Em vaig alçar, i oferint la meva mà al petit Abel li vaig dir: «Vine amb mi, et compro el Furby».
Després que la seva mare em digués que sentia vergonya i jo de convèncer-la que em venia de gust que el petit tingués el seu ninot, ell l’abraçava com amb por que li marxés. A més, li vaig dir que la seva mare quan cobrés em tornaria els diners, per a fer-la sentir part del regal. Ara, no va haver-hi manera que s’acceptés tal argument. La mare va dir al petit que em donés les gràcies i un petó, me’l va fer tímid però sentit, jo li vaig tornar abraçant-lo.
Ja et vaig dir, mama de l’Abel, que sobretot agafessis un Més Andorra aquest dilluns; aquest és el meu veritable regal, aquest article, per a tu i per a l’Abel; has vist que important que ets que surts a la premsa bonic Abel?
Abel, quan ja ens havíem acomiadat, i a les poques passes em vaig girar a mirar-te i vas aixecar el braç movent i ensenyant-me orgullós la teva nova joguina, em vas fer posar content. Sigues molt feliç, petit Abel...!!!
Li vaig preguntar: «I què li passa a l’Abel sent tan maco...?», i, sota l’atenta mirada de la mare, em va assenyalar un «Furby» de l’aparador. La mare, molt agradable, em deia que els nens ho volen tot, i que no entenen que no pot ser. Li vaig respondre que les criatures no saben que estem en una societat on res és fàcil. Em vaig alçar, i oferint la meva mà al petit Abel li vaig dir: «Vine amb mi, et compro el Furby».
Després que la seva mare em digués que sentia vergonya i jo de convèncer-la que em venia de gust que el petit tingués el seu ninot, ell l’abraçava com amb por que li marxés. A més, li vaig dir que la seva mare quan cobrés em tornaria els diners, per a fer-la sentir part del regal. Ara, no va haver-hi manera que s’acceptés tal argument. La mare va dir al petit que em donés les gràcies i un petó, me’l va fer tímid però sentit, jo li vaig tornar abraçant-lo.
Ja et vaig dir, mama de l’Abel, que sobretot agafessis un Més Andorra aquest dilluns; aquest és el meu veritable regal, aquest article, per a tu i per a l’Abel; has vist que important que ets que surts a la premsa bonic Abel?
Abel, quan ja ens havíem acomiadat, i a les poques passes em vaig girar a mirar-te i vas aixecar el braç movent i ensenyant-me orgullós la teva nova joguina, em vas fer posar content. Sigues molt feliç, petit Abel...!!!
8 dic 2006
"Llàgrimes innocents" Diari d'Andorra 08-12-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Dimarts passat a la tarda el meu fill petit de menys d’un any va plorar perquè va notar que jo, el seu pare, amb un to de veu neguitós, li explicava a la seva mare una situació que he viscut injusta... els culpables ja es trobaran en el seu pas per la vida amb allò que en l’àmbit personal han provocat...
Ara són passades les sis del matí quan escric aquestes línies i el que no em deixa dormir no són precisament les hipotètiques acusacions de certs companys de partit sobre el que es van trobar escrit en un bloc d’Internet, o dir-me que jo no he de fer declaracions públiques, i ni tan sols la propera petició d’expulsió que m’han advertit que formularan a l’executiva per fer ús de la meva llibertat d’expressió –tan prevista a la nostra Constitució– en dir que no estic content dels enganys electorals de certes persones electes. Si no dormo és a causa de l’acte d’alta traïció de la persona sobre qui jo he publicat sempre que adoro i aprecio com a amic, i sempre li he estat fidel. Per tenir amics així crec que seria menys perillós fer de kamikaze en qualsevol guerra.
A part que se’m va amenaçar de posar-me “denúncies” legals, se’m va comentar que potser em penso que sóc el més llest pel fet d’escriure a la premsa, em van dir que “ningú es imprescindible” i que jo no sóc el “salvador” de ningú, i se’m va “advertir” que en el consell de ministres vinent es comentaria l’existència d’un bloc a Internet. Espero que això últim sigui una fanfarronada perquè a tots els països del món existeixen aquests blocs, i són necessaris, i els veritables polítics no s’hi fiquen, ja que normalment s’actua des de l’anonimat més covard, i crec que l’únic lloc adequat per a les tribunes obertes signades pels ciutadans és la premsa, ràdio i televisió.
He trucat al meu amic Eduard, el qual m’ha donat bons consells i malgrat que no els puc seguir tots ho agraeixo ara i per sempre. Després, a part de comentar la situació a persones també de la meva confiança, he contactat amb el meu cònsol, el qual s’ha sorprès que ara alguns membres del comitè parroquial del PLA d’Escaldes-Engordany actuïn com a Tribunal de Corts. A ell ja l’havien convidat a assistir a l’exposició de la meva execució política... però evidentment sent ell un veritable polític no hi va anar.
El cònsol, sorprès, de seguida em va preguntar quin problema tenen els meus escrits, i s’oferia a intervenir en el tema, però, evidentment, jo agraint-li el seu noble gest, li vaig dir que el trucava com a amic, no com a polític, que només li volia fer veure el que ens podríem esperar amb alguns dels grans aprenents de politiquets que tenim al país... i que vull viure el que lliurement decidirà l’executiva sense cap influència. Si realment se m’expulsa, faré dotzenes de fotocòpies a color del comunicat i sempre portaré una còpia dins el meu passaport com a salconduit per a qui sap què... Espero intrigat la decisió, mentre guardo l’escrit per a quan el meu fill tingui els seus 18 anys i vulgui exercir el seu lliure dret a vot, i pugui comparar la meva època amb la seva, que espero que sigui millor. Ara, amb el que li hauré d’explicar, ja veieu el que sembren alguns hereus del caciquisme a anys vista.
Ara són passades les sis del matí quan escric aquestes línies i el que no em deixa dormir no són precisament les hipotètiques acusacions de certs companys de partit sobre el que es van trobar escrit en un bloc d’Internet, o dir-me que jo no he de fer declaracions públiques, i ni tan sols la propera petició d’expulsió que m’han advertit que formularan a l’executiva per fer ús de la meva llibertat d’expressió –tan prevista a la nostra Constitució– en dir que no estic content dels enganys electorals de certes persones electes. Si no dormo és a causa de l’acte d’alta traïció de la persona sobre qui jo he publicat sempre que adoro i aprecio com a amic, i sempre li he estat fidel. Per tenir amics així crec que seria menys perillós fer de kamikaze en qualsevol guerra.
A part que se’m va amenaçar de posar-me “denúncies” legals, se’m va comentar que potser em penso que sóc el més llest pel fet d’escriure a la premsa, em van dir que “ningú es imprescindible” i que jo no sóc el “salvador” de ningú, i se’m va “advertir” que en el consell de ministres vinent es comentaria l’existència d’un bloc a Internet. Espero que això últim sigui una fanfarronada perquè a tots els països del món existeixen aquests blocs, i són necessaris, i els veritables polítics no s’hi fiquen, ja que normalment s’actua des de l’anonimat més covard, i crec que l’únic lloc adequat per a les tribunes obertes signades pels ciutadans és la premsa, ràdio i televisió.
He trucat al meu amic Eduard, el qual m’ha donat bons consells i malgrat que no els puc seguir tots ho agraeixo ara i per sempre. Després, a part de comentar la situació a persones també de la meva confiança, he contactat amb el meu cònsol, el qual s’ha sorprès que ara alguns membres del comitè parroquial del PLA d’Escaldes-Engordany actuïn com a Tribunal de Corts. A ell ja l’havien convidat a assistir a l’exposició de la meva execució política... però evidentment sent ell un veritable polític no hi va anar.
El cònsol, sorprès, de seguida em va preguntar quin problema tenen els meus escrits, i s’oferia a intervenir en el tema, però, evidentment, jo agraint-li el seu noble gest, li vaig dir que el trucava com a amic, no com a polític, que només li volia fer veure el que ens podríem esperar amb alguns dels grans aprenents de politiquets que tenim al país... i que vull viure el que lliurement decidirà l’executiva sense cap influència. Si realment se m’expulsa, faré dotzenes de fotocòpies a color del comunicat i sempre portaré una còpia dins el meu passaport com a salconduit per a qui sap què... Espero intrigat la decisió, mentre guardo l’escrit per a quan el meu fill tingui els seus 18 anys i vulgui exercir el seu lliure dret a vot, i pugui comparar la meva època amb la seva, que espero que sigui millor. Ara, amb el que li hauré d’explicar, ja veieu el que sembren alguns hereus del caciquisme a anys vista.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
