Senyor Toni Solanelles, vostè escriu en el seu article del Diari d’Andorra, de data 12 de gener del 2007, que l’era d’Internet té coses com fer-se una imatge a base d’escrits i, seguidament, mirar d’impulsar un partit polític.
A final dels anys 80, ja vaig publicar dos llibres, al mateix temps que vaig enviar diversos escrits a diferents mitjans de comunicació, alguns dels quals ja no existeixen. Sempre he estat una persona de lletres, això sí, sinceres i valentes.
No em considero, tal com vostè diu, “l’exmilitant liberal més mediàtic”, ara, sí, un dels pocs que ha sabut fer front obertament a alguns mentiders electorals.
Jo només sóc el pare de l’orgull més gran de la meva vida, el meu fill Adam, d’un any i poc. Ara, mare i esperit sant d’un partit polític, no ho sóc.
El diari al qual vostè presta els seus serveis va rebre el mateix comunicat que jo. És cert això dels 51 SMS i de les 25 trucades. Ara, això d’“intentar omplir la sala” no ho he llegit enlloc, ni era l’objectiu.
Vostè, en aquest cas, ha informat malament els lectors i intenta fer-los riure, això sí, amb coses que no són certes, com ara que: “Per mantenir el secretisme, alguns dels convidats a assistir a la cita havien de rebre poca estona abans de l’hora de la convocatòria un missatge de text al telèfon mòbil on es comunicaria el lloc exacte de la trobada.”
Amb aquest fals argument, primer em vaig enfadar, després sí que vaig riure, ja que és impressionant intentar fer creure aquesta bajanada, perquè no és cert! Tots els assistents sabien des de feia dies l’hora i el lloc exactes de la reunió.
Jo no sóc l’alma mater del projecte del partit PCA i li asseguro que no vaig entrar per la porta del darrere de l’Hotel París, a Encamp. Els lectors poden observar, si ho desitgen, que no hi ha cap porta al darrere del mencionat hotel.
Em van comunicar que hi havia un fotògraf quan estàvem amb tots els meus companys i companyes en una sala de la darrera planta, no a la primera com vostè diu.
Tampoc no vam ser deu persones, vam ser onze. Pregunti, si vol, a fundadors d’alguns dels altres partits consolidats quants eren a les primeres xerrades, es podria sorprendre.
Ningú no volia alimentar res a través de les noves tecnologies, jo vaig rebre fa uns dies la trucada d’una persona, que em convidava a entrar en una adreça d’un bloc d’Internet, on vaig veure el projecte del PCA a la xarxa. Em va sorprendre, vaig dubtar de les formes, sobretot perquè en un país on a vegades falten notícies tot pot estar en alguna portada, però valorant la bona intenció no em va desagradar, ni tinc cap dret a dir a ningú que va fer un gest amb bona intenció que no ho trobava prudent per les negativitats que vaig tenir clar que sorgirien.
El que vostè diu, que la plataforma constitutiva va haver d’aclarir un assumpte de suplantació, no ho explica bé, i dedueixo que vostè potser es refereix al fet que algú va penjar a la xarxa un programa electoral fals.
El que vostè anomena semi-clandestinament, no ho comparteixo. El projecte PCA ja ha explicat el motiu pel qual no es va veure prudent l’assistència dels mitjans de comunicació i és que algunes persones van demanar discreció, de fet vostè ho menciona: totes les formacions tenen diferents files.
Sobre el comunicat que vostè diu que va rebre amb “notables faltes ortogràfiques”, per les frases que indica deu ser el mateix que vaig rebre jo. L’he mirat i no les hi trobo, alguns errors de forma sí, possiblement aquest escrit també en tindrà, i és que cada persona fa el que pot. I si és per publicar alguna cosa, vostès ja tenen un servei de correcció, que revisa els escrits de tots els lectors, la publicitat i, possiblement, els articles d’alguns periodistes.
Ara, per haver-se aprofitat del seu poder de treballar en un mitjà de comunicació i per intentar desprestigiar amb tan poca ètica la persona que bonament els va enviar el comunicat, algunes persones amb qui he parlat dubten del seu codi deodontològic.
Ja ha vist que no hi ha hagut cap bluf. El fet de no tenir assessors potser comportarà incidents com aquest, però li asseguro que per mancar a la veritat i a la transparència ningú no podrà escriure res, almenys amb dades.
Jo sol no admeto l’accés de ningú, sinó que el projecte del partit és d’un grup de persones en el qual també estic jo.
La darrera frase del seu escrit ja és el reflex del seu objectiu. Li asseguro que si algun dia ens trobem a Andorra amb cartells d’un home nu, vostè diu en boles, ho consideraré un anunci més, però no serà el PCA qui ho faci, encara que sí que te raó quan diu que per alguna cosa som ciutadans.
Senyor Solanelles, li recomano que apliqui la humilitat a la seva feina, cosa que ha perdut fa molt de temps, segons constato. Vostè quan no s’enfada és dels millors periodistes del Principat d’Andorra, sempre ho he pensat i ho dic, però li aniria bé un curset sobre el control de les emocions.
Vull demanar excuses públiques al senyor fotògraf del Diari d’Andorra, que, tot i que no el vaig veure a la recepció de l’hotel quan vaig arribar, sí que vaig ser informat de la seva presència, però veient només la necessitat de respectar la nostra decisió de no deixar fer fotografies, per donar els resultats de la reunió a tots els mitjans de comunicació sense preferències i al mateix temps, no vaig adonar-me que aquesta persona es mereixia una explicació, amb respecte i educació. Repeteixo que de veritat ho sento i estic disposat a fer-ho personalment, si es creu convenient.
Tinc dubtes de si aquest escrit sortirà publicat tal com l’he fet arribar a la redacció, tenint en compte a qui va dirigit, un treballador del mitjà de comunicació. En tot cas, ja ho veuré i, en cas contrari, ho faré saber. D’altra banda, si els meus humans dubtes no són certs, continuaré creient i fomentant la independència del Diari d’Andorra, alhora que demano que es publiqui una fotografia del senyor Toni Solanelles amb la frase “Tomàs Pascual va entrar per la porta del davant”, ja que ell ho ha fet sense el meu consentiment, i amb avantatge.
