Ponència XII Jornades de la SAC -El futur del comerç a Andorra, cap a on va? 25-11-2006

Societat Andorrana de Ciències

XII JORNADES DE LA SAC : EL FUTUR DEL COMERÇ A ANDORRA,
CAP A ON VA?
Dissabte 25 de novembre 2006
Sala d’actes del Govern a Prada Casadet, Andorra la Vella

ORGANITZA: SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES
PATROCINEN: MINISTERI D'AFERS EXTERIORS, CULTURA I COOPERACIÓ
FUNDACIÓ CRÈDIT ANDORRÀ

– El comerç a la part alta d'Escaldes-Engordany
Tomàs Pascual i Casabosch, president de Calidae

Hola bona tarda,

Sóc Tomàs Pascual Casabosch, President de l’associacio de Comerciants, Empresaris, Hotelers i Restauradors de la part alta de la Parròquia d’Escaldes-Engordany CALIDAE, la qual actualment aplega gairebé un centenar d’afiliats.

Fa quasi una dècada que estic lluitant en defensa dels interessos del Comerç tant de la part alta com de la parròquia mencionada en general.

Quan ocupava el càrrec de Vocal, el comerç estava passant una situació de canvi d’una època en que per la majoria de l’avinguda Carlemany era fàcil, però els qui estàvem als carrers de la part alta no creixíem turísticament al mateix ritme, al passar al càrrec de Secretari i posteriorment Vicepresident i portaveu, vaig observar que la solució no era portar corones mortuòries amb els noms del comerços a la porta del Comú com havia fet una Junta Directiva anterior, sinó que era començar a organitzar el Comerç, i la part baixa començava també a tenir problemes, acceptant doncs l’obertura d’afiliació a comerços concrets d’altres zones.

Varem començar per ordenar el que teníem, i actualment ho tenim classificat de la següent manera:

- Botiga de barri; es el servei de proximitat dels habitants i de molts dels qui només fan una vida professional a la zona, els sectors econòmics majoritaris son presents en el sector de l’alimentació, el forn, la pastisseria, el bar, granja, saló de té, perruqueria, papereria i premsa.

El perfil del client va des de el màxim fidel de cada dia que consumeix tot perquè no li preocupa el preu, al qui ho fa per comoditat en les necessitats del dia a dia i el que te la necessitat d’una confiança per un posterior pagament.

En el sector de l’alimentació la majoria consumeix en grans superfícies degut a un clar tema més que de varietat de productes, de preu.

-Comerç especialitzat; aliments per a gourments selectes, begudes de bon paladar, pa i pastisseria artesana, professionalitat en tractaments de bellesa, tapisseria, copisteria, animals, farmàcia, electricitat, carnisseria, esports, joguets, bugaderia, floristeries, informàtica, sastreria, mobles, roba, pneumàtics, mecànica, marques de reconeguda reputació i tranquil·litat en la garantia dels productes majoritàriament d’electrònica, joieria, rellotgeria, perfumeria...

i m’he volgut estendre una mica perquè el perfil del client en aquest cas busca la certesa i la seguretat en l’especialitat, la qualitat i la garantia.

-Serveis; assegurances, hoteleria, restauració, agencies de viatges, bancs...

El perfil del client exigeix l’assegurança més adient i amb màxima claredat de la lletra petita per evitar sorpreses desagradables, als hotels vol un tracte familiar, dormir còmode i relaxat, i curiosament la majoria de consultes que ens arriben volen una fotografia del bany, en la restauració majoritàriament es busca els plats típics del país o diverses especialitats concretes per a poder degustar i comparar una bona carn, una bona truita de riu, una pizza, uns assortiments d’embotits del país i inclòs una amanida dels nostres horts.

-Empresa; tal paraula ens fa pensar automàticament en cadenes de botigues, grans magatzems, hotels i restaurants.

Però EMPRESA vol dir “emprendre” , i comercialment parlant un emprenedor es EMPRESARI, sigui petit, mitjà o gran, es des de el petit botiguer, el bon comerciant, el prestador de serveis, el professional de les professions liberals, QUALSEVOL persona activa que vulgui construir, ho faci i inclòs fracassi.

Amb tals classificacions hi ha molta susceptibilitat, hi ha el botiguer que diu que no te el nivell de ser una empresa, o que ho es, hi ha el comerç que diu que es especialitzat i no ho es, o es creu que ho es en tot el que ven, hi ha el comerç que es especialista amb un producte determinat i no se’n adona, hi ha qui no veu més enllà de la seva voravia, taula, porta i el factor SORT es determinant independentment del seu èxit.

Dites classificacions ens van portar a aplicar quotes anyals baixes i assequibles per al petit comerç i ridícules per als grans, tenint tots els mateixos drets i obligacions, els fons es van destinar a imatge corporativa, màrqueting, distribucions, edició d’anuaris, formularis d’afiliació, queixes i suggeriments, i amb alguna subvenció Comunal a la creació d’una pàgina web amb base de dades per a comerç electrònic, punt molt important per atreure turistes i nacionals amb les noves tecnologies.

Mentrestant els nostres associats disfrutaven d’una enganxina amb la imatge corporativa de CALIDAE i un certificat que els “protegia” inclòs contra la competència deslleial, nosaltres anàvem tenint reunions amb la Cambra de Comerç, Unió Proturisme, escrits constants a la premsa, intervencions a radio i televisió, fer d’intermediaris entre ells i el Comú (Cònsols, Consellers i diferents responsables de departaments); discutir-nos amb agents de circulació i interminables accions que ni tan sols ens obligaven els estatuts.

Els comerços de sempre majoritàriament han tancat degut a jubilacions i on les seves noves generacions han volgut decantar-se a altres activitats comercials, però sempre tindrem negocis familiars i generacionals, unir una manera de fer clàssica amb cert toc antic però pensament modern i visió de futur, aferra i consolida el dia a dia i multiplica les capacitats de l’èxit per a lluitar contra el qui sense cap mena d’escrúpols posa la mateixa activitat al costat del veí amb el pretexta de que “la competència es lliure”; SI es lliure, però si respectem l’espai del teixit empresarial andorrà de les nostres persones de sempre i les seves generacions, les quals cada vegada estan més qualificades.

El comerç de sempre ha suportat canvis de circulació, moments de crisis general, problemes d’aparcament per als seus clients, poques zones de carrega i descarrega, agents de circulació que no han estat capaços d’aplicar la paraula tolerància i també els propis abusos d’alguns clients en mal estacionament i entorpiment de la lliure circulació de persones i vehicles, per ells estar al bar o “petant” la xerrada amb la dependenta de torn tafanera del barri.

Ara tant a la part comercial alta com baixa, com dreta o esquerra la majoria es troba en mig dels pitjor dels abusos; el preu del lloguer, alguns han tancat, altres han posat un mur per dividir negocis diferents i pagar la meitat pràcticament facturant i tenint els mateixos resultats.

Fa més d’una dècada en un examen de Català vaig dir que s’hauria d’exigir als immigrants el mínim nivell, es van riure de mi, actualment la nostra llengua es pràcticament inexistent i ara que demanen tal exigència, la majoria de personal no es comunica amb els nostres clients de sempre amb la seva / nostra llengua, donant-nos una imatge de poca cultura i preparació turística.

Fa anys que estic dient que es regularitzi el preu de l’habitatge, em responen que no es possible ni al lloguer ni a la venda, andorrans i residents de tota la vida marxen i ens veiem en l’obligació de contractar personal de fora i extracomunitari, em tingut queixes contra hotels, restaurants, pistes d’esquí i cadenes de comerços on quasi sempre estan de “liquidació” o “rebaixes”; clients maltractats i humiliats per exigir la nostra llengua, i estafats per falsos professionals.

Ara tenim el problema de la llei d’inversions estrangeres, on es va dir que seria per sectors no presents i ara resulta que algun dia, amb el ritme que sigui, serà per a tot l’entorn, pobre comerç nostre, vol ser absorbit amb l’espasa d’or de les operacions financeres del dubtós capital forà.

Amb aquest punt el comerç entén que se li ha perdut el respecte i l’interès, que no se’l valora ni se’l vol protegir, i on la majoria d’alguns cacics-propietaris podran doblar lliurement el preu dels lloguers per a que proliferin societats i franquícies estrangeres que absorbeixin el típic nacional negoci andorrà i la exagerada i incontrolada lliure circulació de persones.

D’intrusisme i competència deslleial en hi ha en la majoria de sectors, molts esperen l’obertura per operar legalment i en mentrestant facturen per empreses de fora, passejant-se inclòs lliurement per els carrers de les nostres parròquies, però també tenim l’enemic a casa, degut als andorrans i residents de sempre que han marxat molts directius de grans empreses son forans, apliquen per tot arreu tècniques de reunió i diversos cursos, i alguns propietaris que tenen molts diners i poca personalitat necessiten deixar-se encatusar per emplenar-se el seu ego personal, ja que els de fora els hi diuen que son els millors.

Quin futur te el comerç si amb aquest darrer punt se li dona un “cop d’estat”?, doncs que per comerciar majoritàriament quedaran els negocis-rentadora, les empreses familiars adinerades, i els qui es poden permetre el luxe de comerciar inclòs forà del Principat d’Andorra molt dolçament amb gust de sucre, els qui tinguin local propi lliure de lloguer o hipoteca, els comerços especialitzats que estiguin ubicats amb clientela fixa i fidel i algunes botiguetes de barri per cobrir les necessitats mencionades al principi de la meva xerrada.

Cap a on va el Comerç?, nosaltres continuarem apostant per l’especialització, el tracte familiar, el servei personalitzat, el donar-nos vida entre els empresaris andorrans i residents de sempre consumint entre nosaltres el màxim que puguem, i amb la veu publica fer sentir la nostra zona, la nostra parròquia i el nostre país per a que Escaldes-Engordany pugui ser empresarialment parlant, un Centre Comercial a cel obert, allargant tot el que puguem el tarannà de la manera del fer comerç de sempre amb experiència, modernitat, formació, reciclatge i visió de futur però amb la mirada respectuosa al nostre passat.

Tomàs Pascual Casabosch
President de CALIDAE

(Part de la ponència ha estat publicada a la Tribuna del Periòdic d'Andorra de data 30-11-2006)

"Gràcies joves Liberals" Periòdic d'Andorra 20-11-2006 La Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch

GRÀCIES, ¡JOVES LIBERALS!
• Alguns d’aquells joves ocupen càrrecs que han demostrat que poden desenvolupar amb professionalitat

Recordo que no fa gaires anys alguns membres de la secció jove del PLA em van convidar a diversos sopars col·loqui amb polítics electes; aquests esdeveniments em van fer viure també de molt a prop la secció dona i la Internacional Liberal, entre d’altres. Se’m convidava a aquests actes fruit de la riquesa de conèixer-nos entre joves i no tan joves i de les ganes dels joves de compartir, dir-hi la seva, escoltar, canviar i construir.

Recordo amb fàstic que algun politiquet cacic --dels que mai no es desenganxen de certes cadires o salten de l'una a l’altra per tenir molts diners-- comentaven amb tota la cara dura, la pocavergonya i la prepotència: "Quines bestieses demanen aquests joves" o bé: "No parleu del problema de l’habitatge; jo sóc constructor". I també que intentaven "ratllar o motivar" amb promeses buides, però majoritàriament no ho van aconseguir. Els nostres joves liberals estan cada vegada més preparats i la majoria tenen les coses clares. Algunes vegades fins i tot convidaven joves d’altres partits; en aquella època jo no estava d'acord amb aquest fet però ara ho comparteixo, ho he après i ho he entès.

Avui en dia em sento orgullós de veure que alguns d’aquells joves ocupen càrrecs que evidentment han hagut de demostrar que poden desenvolupar amb la seva vàlua i professionalitat. Donen la cara a la premsa, la ràdio, la televisió..., fins i tot s’han atrevit a fer tertúlies amb consellers generals de l’oposició i altres polítics, els quals en moltes ocasions no tenien tota la veritat però sí les paraules necessàries per fer callar sense raó.

Entre tots, els uns s’han convertit en companys, amics i fins i tot parelles sentimentals estables, però compartir política i amistat a vegades és difícil i malauradament també hi ha descontentament i enemics; la maduresa personal és un factor fonamental per entendre-ho, superar-ho i rectificar pel que fa al darrer punt.

Vull mencionar, entre altres grans joves liberals, Àlex Armengol, un gran amic meu i que actualment és president del comitè parroquial d'Escaldes-Engordany i ja li vaig fer en una ocasió un elogi públic, en reconeixement a la difícil tasca que desenvolupa. Quan a l'Àlex se li critica alguna cosa sempre respon: "Siguem positius". Confesso que en algunes ocasions he fet servir la seva frase.

Admiro Judit Pallarès, ara honorable consellera major del Comú de la Massana, amb qui ens vam abraçar la nit que va guanyar les eleccions amb el seu equip; quan algú critica alguna cosa ella sempre respon: "Proposa..." Molt aviat compartirà amb l'Àlex i l'Adrià una petita i futura personeta...

Amb l'honorable conseller d'Ordino Kim Tomàs ens uneix una gran confiança i amistat, en un acte del dia de la Constitució ens vam acabar el pernil... És pare de la Berta i ara del Kim júnior. Víctor Filloy, al qual en una ocasió vaig dedicar un elogi públic per la feina en el tema dels eritreus, l’altre dia em va tornar una trucada perduda excusant-se perquè estava "fent adormir" el fill petit. Que humans que som tots...

Pobra Cristina Lozano, l’obscuritat de la perversitat política opositora li ha volgut fer una jugada, però normalment el temps dóna la raó a tot i les persones que realment li importen ja li han fet arribar ànims amb els arguments necessaris.

El pare de Jordi Gallardo, una persona molt treballadora i que aprecio molt des de molt jove, sempre em parlava orgullós del seu fill quan encara jo no el coneixia; amb el temps el vaig conèixer professionalment, molt preocupat per la neteja a fons i la conservació del nostre patrimoni cultural. Posteriorment, em va fer una entrevista a la televisió, en un programa que molts seguíem i que trobo a faltar; ara som grans amics i a vegades acabem tenint mal de cap després de les nostres llargues hores de conversa, en què intentem posar-nos d’acord, felicitar-nos o discutir-nos pels nostres escrits públics i alguns altres. El Jordi és capaç de sacrificar hores personals per defensar allò en què dignament creu i per a qui hi creu. Ara és pare del petit Arnau amb l'Eva Riberaygua, per a la qual m’atreveixo a pronosticar un futur lluitant al nostre Consell General.

Al Departament de Cultura del Comú d'Escaldes-Engordany hi ha el Jacob, el qual té molta culpa d’haver-me introduït en el seu dia a les ombres del món polític; en certa ocasió vaig dedicar-li un article de premsa per defensar-lo dels qui des de l’oposició consideraven que les opinions de les files dels nostres joves eren "vòmits liberals"; quants dies se’ns van allargar les matinades per les converses... Sempre em diu: "My friend".

I també recordo moments constructius amb Soraia Valls, Sílvia Riva, Jordi Llosada, Marcos Argüelles..., els riures amb Guillem Forné... Qui volia, vingués d'on vingués, hi tenia cabuda; recordo el meu amic Jordi Ricart, que era un jove militant resident i ara milita en els joves de CiU de la veïna Catalunya; quan ens veiem contrastem diferències i unions de la manera de fer política en diferents cultures.

Per molt que passin els anys ells han aportat, aporten i aportaran l’energia jove d’una època viva actual de la qual les generacions futures es beneficiaran amb llibertat i democràcia.

Gràcies, ¡joves liberals!

"Bateig Adam Pascual Lamrani" Més Andorra 20-11-2006

Felicitats

El nen de deu mesos Adam Pascual Lamrani, fill del nostre col•laborador Tomàs Pascual Casabosch va ser batejat dissabte passat a l’església parroquial de Sant Pere Màrtir d’Escaldes-Engordany. L’enhorabona als feliços pares.

A la foto: Adam Pascual, en la cerimònia del bateig.

"Guillermo Cebrian" Més Andorra 20-11-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch

L’altre dia vaig tornar de viatge després de quatre dies fora d’Andorra i, com de costum, la meva mare em va donar tots els diaris dels dies de la meva absència al país.

Quan estava fullejant i retallant les notícies del meu interès per a la meva col·lecció personal, vaig quedar atònit. El motiu era un titular i una necrològica en memòria del ministre conseller de l’ambaixada d’Espanya, Guillermo Cebrián Valverde.

No podia llegir els detalls de la notícia; em vaig quedar mirant fixa la seva fotografia esperant que tot fos un malson, però malauradament no ho era.

En Guillermo Cebrián va arribar al nostre país feia pocs anys, però la seva tasca en favor dels residents espanyols i també dels andorrans en temes concrets va ser molt positiva.

Recordo les nostres curtes, però intenses converses al seu despatx, on m’atenia humilment, amb un somriure i un gran sentit de l’humor; també m’explicava fets, detalls i anècdotes de la seva carrera política i de la del seu pare.

Un dia, em va cridar de lluny en uns grans magatzems per presentar-me la seva dona i agrair-me uns detalls que els vaig portar d’un altre continent.

Recordo que, poc abans del dia de la seva mort, caminàvem amb la meva dona i el meu petit fill Adam, de deu mesos, per davant de l’ambaixada, i ens varem aturar per saludar-lo. Ens va felicitar per la «fabricació» del que ell va considerar un dels nens mes macos que havia vist.

Gràcies a aquell dia, jo li podré explicar al meu fill que una persona que apreciaré sempre allà on estigui, i que la vida li ha fet una de les injustícies més grans, el va veure, somriure i dedicar elogis, i també li podré dir que jo, el seu pare, vaig dedicar-li unes sentides llàgrimes i oracions, i que sempre quedarà en el meu record per molt que passin els anys.

Descansa en pau, Guillermo!

"Els veritables deficients" Més Andorra 13-11-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch

Als anomenats “deficients mentals” i per alguns “éssers inferiors” se’ls classifica segons el que se’ls pronostica: retard, lesió cerebral, trastorn, pertorbació, discapacitat, malalt, i la paraula que més s’usa i més detesto, “subnormal”.

Alguns fan servir les classificacions mencionades per insultar, menysprear i riure’s d’altres persones; fins i tot intenten amagar complexos d’inferioritat fent-se veure amb les dites.

Moltes d’aquestes persones “deficients” tenen més bon cor, humanitat, simpatia, picardia, educació..., i paraules interminables al seu favor que no pas les considerades “normals” o “superiors”.

Algunes de les nostres parròquies tenen la riquesa i experiència d’haver compartit moments de la vida amb algunes d’aquestes persones. En conec concretament que a la meva colla d’amics eren “intocables” i les teníem molt protegides i integrades, se’ls parlava i escoltava amb respecte i admiració; a mi m’ha tocat el tema de molt a prop i en alguna ocasió vaig haver de recórrer a la força bruta per escarmentar els “agressors”.

Encara avui m’acosto al Ramon o al Pere, de dues parròquies diferents, em coneixen de seguida i em fan content perquè em recorden part dels meus vells temps i la petjada que han deixat al meu cor i anima per sempre.

Pensem amb els pares de totes aquestes magnifiques persones, només ells saben el que viuen, estimen i pateixen per als seus fills; els hem de garantir que quan ells faltin al món, la nostra societat els estimarà i protegirà com havia fet en la seva infància i adolescència.

Admiro la gran tasca especialitzada i humana dels professors, educadors i metges que treballen per el seu benestar. Tenim la sort de ser al món i si presenciem l’actuació de moltes persones “normals” jo tinc molt clar qui son els veritables “deficients”.

"Magí Maestre i la Cass" Més Andorra 06-11-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch

Fa uns mesos, i gràcies al bon amic Magí Maestre, vaig tenir l’honor de cercar i recollir signatures per donar suport a la seva candidatura de patrons i no assalariats; en van sobrar unes quantes per sobre de les que eren necessàries. Hi van signar comerciants, empresaris, autònoms i ens van donar suport personalitats històriques, polítiques...

Posteriorment, vaig tenir el privilegi de treballar durant les eleccions al Consell d’Administració com a interventor en la seva representació amb la companyia del seu fill, altres interventors i el president de la parapública, el qual va fer molt més que la feina burocràtica que li corresponia.

Van ser moltes hores aprofitades durant les quals, malgrat que es parli de la baixa participació dels electors i es critiqui el reglament electoral, vaig observar les ganes dels afiliats de dir-hi la seva i dels representants de la CASS de fer complir una part de la democràcia.

Van haver-hi anècdotes, moments tensos, altres moments agradables però sempre amb molt bona companyia.

En Magí Maestre tenia assumit que competir amb una associació d’empreses era difícil, però la suma va poder més que no pas revalidar la tasca i la feina feta per ell durant anys, que va ser múltiples i immenses, i qui realment coneix a fons el tema ho sap, però malauradament estem en una societat en què majoritàriament és més fàcil criticar que no pas felicitar.

El més difícil per a mi va ser donar-li la notícia, sobretot a la seva noble família, que vivia molt a prop la seva il·lusió de voler donar més servei a la CASS. Però la meva més gran satisfacció va ser el que vaig aprendre amb les nostres converses i com em fa de feliç encara quan parlo amb ell i tinc la sensació de sentir-me una mica important als ulls del qui tant ha donat per la nostra Andorra: exprimer cònsol del Quart d’Escaldes, exconseller general, exministre...

Gràcies, Magí, per tota la teva tasca!

"Respecte puntual" Més Andorra 30-10-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch

Durant la vida s’aprèn per natura els diversos sentiments humans vers nosaltres mateixos i els altres. Una persona pot ser de caràcter fort, feble, fidel, traïdor, espavilat, bo, dolent, empresari agressiu, comerciant negociador, polític prepotent, respectuós, noble..., no es pot acabar de donar interminables exemples.

Quan s’assisteix a un acte social com un naixement, bateig, comunió, confirmació, enllaç, enterrament..., normalment es vol unir la part oficial amb la humana, demostrar quelcom des de la perspectiva exterior del “traje” que es porti, i des de l’interior donar més protagonisme als principals actors de l’acte determinat.

Aprofundint, en els naixements allò típic és dir amb eufòria “quin nen més maco”, es pensi o no, desitjar molta felicitat als pares i un bon futur al nounat, després molts ja no se’n recorden més; el nen es va fent gran i als tercers ja no els crida l’atenció. Els actes com bateigs, comunions i confirmacions ja són més “íntims”, apareix família que potser no es veu en molt de temps però hi són en aquell dia en concret per demostrar que encara s’és família. Als enllaços, ja tothom es “treu la corbata” sigui quin sigui el “traje” que es porti, és una festa on tothom està molt content cridant “visca”. Els enterraments són un trist acte d’obligada presència on alguns parlen d’esport i política fora de l’església fins que surten els principals afectats i llavors s’ha de posar mala cara.

Si l’ésser humà fos capaç d’aplicar a la vida diària una mica de l’alegria que crea un naixement, el respecte puntual d’admiració a les persones en el moment dels actes socials, adonar-nos amb el patiment d’un malalt i entendre que la fi es la defunció, ans adonaríem de quins són els veritables problemes a la vida i el món en general entendria més coses.

"La sobirania d'Escaldes-Engordany" Periòdic d'Andorra 30-10-2006 La tribuna: Tomàs Pascual Casabosch

Són molts els diferents cercles d’opinió que s’han creat sobre l’afer de la Vall de Madriu entre altres coses de vital importància. Hi ha el perfil de persona a qui tan li fa el tema, sigui perquè no li interessa l’afer en concret, sigui perquè no li interessa el país.

Hi ha qui “opina” sense entendre-hi res, sigui a favor o en contra del Comú, del Govern o del Tribunal Constitucional, i m’atreviria a dir que aquesta majoria ni tan sols no han estat mai a la vall del Madriu ni sap on és, i a més a més fa circular un missatge destructiu que crea molts adeptes.

Hi ha qui creu que el conflicte és en els interessos només dels cortalans, i que a Escaldes-Engordany, al país i al Tribunal Constitucional hi ha altres problemes més greus. Però centrant-me en la parròquia escaldenca observo que la majoria de ciutadans constructius, siguin comerciants, empresaris, treballadors, liberals, verds, socialdemòcrates..., creuen en la sobirania d’Escaldes-Engordany, fins i tot els qui discrepen dels cortalans, i es pregunten que es el que no poden fer ara que no poguessin fer abans de la sentencia.

Però tal fet fa que els diversos grups d’opinió s’uneixin i creïn una sola força i ideologia. Tal unió de grups fa més fort el nostre Cònsol Toni Martí, qui no dubta a situar-se com a ciutadà i cònsol major dels ciutadans d’Escaldes-Engordany per damunt de polític i liberal...

La confiança, la credibilitat i l’estima amb que veuen el cònsol una gran majoria dels escaldencs fa que ell, potser sense saber-ho, es pugui convertir en una mena de “fabrica de vots” massius que de des de qualsevol sigla podrien coronar i descoronar a més d’un polític parroquial i nacional i canviar el rumb de moltes coses amb el lema “vall del Madriu” i amb l’objectiu de “recuperar la Sobirania d’Escaldes-Engordany”.

Una majoria de votants del poble d’Escaldes-Engordany són en espera de veure quin moviment definitiu farà qui ara encara responsablement afirma que es deu al partit polític en el qual se’l va votar i que representa, a més de ser-ne un dels fundadors.

Per a qui no se’n recordi, també vull mencionar que el nostre estimat cònsol Antoni Martí porta la sang d’aquell a qui sempre se li deurà el fet de ser un dels màxims impulsors de la independència d’Escaldes-Engordany com a parròquia; que se li pot dir a algú com ell que no hagi escoltat en discursos llargs i interminables...?

També hi ha una majoria d’andorrans d’altres parròquies que segueixen el curs de la seva trajectòria de més de 14 anys en política i confien només en el seu punt de vista, ja que ha estat votat per majoria i no nomenat a dit, i quasi ningú no creu en els continguts de les cartes, els discursos i les mans esteses quan ja no fa falta d’alguns que han viscut més a fora que a Andorra, i que estan molt ben asseguts però molt distants de les necessitats reals i de protecció dels andorrans per entendre que no es pot “conquerir” el que es dels avantpassats del Principat d’Andorra.

Molts “m’aconsellen” que no sigui parroquialista, però com a andorrà no puc evitar de creure’m que puc tenir el dret de ser-ho i m’agrada, i com que una majoria de persones que m’estimen i que estimo del poble que em va adoptar ho necessiten i comparteixo l’ideologia, doncs escric i signo aquest article amb el cor per ajudar a sembrar per després fer recollir als qui s’ho mereixin i el temps doni la veritable justícia, ja que cap magistrat forà, ni el Govern, no hauria d’imposar res al poble d’Escaldes-Engordany, i molt menys la seva sobirania.

"Tot i tots al mateix sac?" Més Andorra 23-10-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch

Al nostre país és difícil construir sense que moltes mirades se centrin només en alguna “obra” en concret sense barrejar-ho tot, i no em refereixo a les del totxo.

Tots som, per davant de tot, persones humanes i tenim les nostres lliures creences com les religioses, les polítiques, les socials...

A nivell de carrer, si un diu que el país ha d’anar per aquest o per aquell camí, ja se’l titlla de liberal, de verd, de sociata...

Quan una persona treballa en una empresa se la pot arribar a advertir de “vigila, que el patró és de tal...”, però, si no es fa gaire soroll, les idees no són massa “profundes” i si un és un número de vot es pot anar fent.

El tema es pot complicar si un és directiu d’una empresa. Si les idees polítiques es propaguen massa fort, doncs, la propietat podria “perdre” certa clientela potencial i llavors una ha de sospesar amb la balança què és el que pesa més i, és clar, menjar va primer.

La cosa encara és més complicada si un ja és el propietari d’una empresa; s’ha de poder facturar per pagar les despeses, lloguers, bancs, salaris, CASS, assegurances...; en aquest cas, o ets una multinacional o algú que tant se te’n dona (jo estic en el segon cas), o bé et posiciones clarament cap a un color determinat. En aquest cas, has de comptar amb la fidelitat absoluta dels del teu color, i et trobes moltes sorpreses.

Però si, a més a més, un és membre actiu d’algun col·lectiu, com associacions empresarials o ONG, el tema ja es complica; ja et titllen; per damunt de tot, de “sucursal” del partit polític en el qual simpatitzis i resulta que tot ho “barreges”.

És difícil “construir” honestament des de diferents fronts sense crear enveges, pors; però, si es fa amb naturalitat i sense permetre que els mateixos interessos es mesclin, doncs, endavant i sense por a despertar diferents “passions”.

"Resposta a Juli Fernàndez" Diari d'Andorra 18-10-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch

Pel que fa a la seva carta oberta adreçada a la meva persona al Diari d’Andorra del 14 d’octubre del 2006, el felicito per la seva elegant i educada manera de respondre’m, al mateix temps que li agraeixo la seva valoració sobre el fet que les meves reflexions han estat molt encertades en tot el contingut.

Senyor Juli, és una persona que personalment sempre m’ha caigut bé i després de la manera de dirigir-se a mi tal fet s’ha duplicat.

No com altres, que només busquen l’aparador i a causa de les seves derrotes polítiques, complexos i carències personals, se senten al·ludits en un escrit en què ni se’ls mencionava, i, a més, faltant al respecte, i es creuen tan populars que insinuen que solament se’ls llegeix a ells. Sí que els llegim, sí, ens va bé per fer-nos un tip de riure de bon matí. Crec que el lloc idoni per a aquestes publicacions hauria de figurar a la secció d’humor dels diversos mitjans de comunicació.

A més, són el perfecte mirall i reflex del partit polític al qual se’ls permet estar afiliats; personatges així es necessiten per restar-los vots i sumar-los als altres partits polítics.

I tornant al nostre afer, senyor Juli, vostè defensa allò en el que creu que té raó; mai no he dubtat sobre la seva bona fe i ni tan sols de la seva convicció, però crec que no és la correcta. I estic més que segur que no vol defraudar els qui el van votar a la CASS. No tots els que ho van fer eren Verds, però continuo pensant que no s’ha de fer política a la institució en qüestió, s’ha de ser coherent i fer política on toca. Estic d’acord, però que és públic el partit d’on honestament és secretari d’organitzacions; però repeteixo, no se’l va votar a la CASS per aquest motiu; rectificar és molt senzill i noble.

Senyor Juli, no voldria que malinterpretés el que jo anomenava com a màscara; potser la paraula adequada hauria estat, per exemple, la d’uniforme; li demano excuses si s’ha sentit ofès, no era la meva intenció perquè al darrere de tots els uniformes sempre hi ha una gran persona humana i vostè precisament és de domini públic que ho és.

"Calidae" Periòdic d'Andorra 16-10-2006 Política: Ignasi C.Q. al Sr. Tomàs Pascual Casabosch

Referent a les publicacions que exposen que Calidae es planteja desenvolupar una branca política, voldria donar la meva opinió que crec que tal associació no hauria de perdre el tarannà comercial.
Però si, tal com declara el president actual de Calidae, l’entitat ha de desaparèixer, la idea de crear una branca política em sembla bé.
Voldria fer veure al president, el senyor Tomàs Pascual Casabosch, que guanyar unes comunals no seria gens fàcil, però amb la simpatia i respecte que tal persona representa per a moltes persones d’Escaldes-Engordany i del país en general, crec que uns quants centenars de vots sí que obtindria; jo, personalment, li puc assegurar que el votaria a vostè, senyor Pascual.
Però tingui, si us plau, present que tal cosa seria treure del poder els liberals i donar el govern comunal als socialdemòcrates.
Crec que possiblement amb aquesta jugada vostès podrien obtenir alguna cadira al Consell del Comú però, ¿no creu, senyor Pascual, que seria millor que vostè personalment pactés tal cadira amb alguna partit ja establert?; és evident que amb el seu tarannà pot perfectament “obsequiar” el partit que vostè considerés amb unes quantes dotzenes o alguns centenars de vots.
Ànims i felicitacions per tots els seus articles i per tal iniciativa.
Ignasi C.Q.
Escaldes-Engordany
(Carta enviada per el Sr. Ignasi C.Q. a Tomàs Pascual Casabosch, al Periòdic d’Andorra, amb opinió sobre la noticia de que Calidae es fes un partit polític.)

"Almoina o inversió?" Més Andorra 16-10-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch

Un grup d’amics comentàvem amb molta il·lusió que Andorra sigui la seu del premi de literatura Ramon Llull.

Però ens va sobtar la noticia que deia que el propietari de l’empresa espanyola Planeta i accionista de Vueling l’interessés qualsevol iniciativa que tingués a veure amb el nostre país.

És d’agrair, i és lliure si un s’ho pot permetre, d’ajudar per a qualsevol cosa; oficialment ara ens ho han fet amb el món dels llibres.

El que va donar a parlar són les seves declaracions de “li asseguro que, encara que hagi de ser subvencionat personalment, un vol diari a Andorra si que hi haurà”; “El cap de Govern té ganes de convertir Andorra en més que un país de comerç, turisme i esquí”; “Espanya te l’obligació de trobar una solució...”.

Fa la impressió que es coneixien personalment... hi veig massa “amor”.

Però si analitzem les obres de caritat que els milionaris han fet durant la seva vida, hi ha algunes que s’han d’agrair i emocionen, però d’altres obeeixen més a un rentador de consciències i a pagar-se una entrada al Cel quan es moren...; cosa que es creuen i no els serveix de res, ja que també són humans i s’equivoquen en algunes “inversions”.

Les declaracions justificatives estan bé i quadren, però també fan “parlar”; que potser algun apartat de la llei d’inversions estrangeres s’ha pogut fer pensant en ell? Que algú consulti el Registre de societats d’aquí a un temps.

En qualsevol cas, he plasmat unes opinions. Si realment tot es fa amb bons objectius, no s’ha de preocupar ningú.

Quan jo dono una petita almoina confio que serà usada per a coses bàsiques; si tal va a parar a fer una cervesa, mentre no m’esquitxi, doncs... d’acord!

"No s'ha de "matar" el missatger de la CASS" Diari d'Andorra 12-10-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch

Sembla mentida que es demani la dimissió dels qui de manera professional es limiten a transmetre’ns el resultat de l’estudi de salut econòmica de la CASS.

De vegades s’acusa certs politics de poca transparència i de mancar a la veritat, i d’altre banda, quan algú es limita a transmetre el resultat d’un estudi més que necessari, s’atreveixen a demanar-ne la “dimissió”, en que quedem?

La senyora Cabot, simplement ha comunicat els resultats de l’informe en qüestió, però a més va mencionar que a Alemanya s’ha allargat el temps de jubilació dels65 als 67 anys, com a advertiment.

Tal comentari es plasma en certs escrits a la premsa d’una altra manera i la reacció d’alguns és com sempre la del NO i la d’opinar sense contrarestar la informació.

Que en el passat hi ha hagut un frau a la CASS és conegut per tots, però no es pot usar l’estratègia de recordar fets verídics de malestar per mesclar conceptes que no hi tenen res a veure.

Algun partit polític vol implantar l’atur en un país on hi ha sempre treball i a més pagat amb les arques de la CASS, si aquest projecte succeís, o bé les empreses i els assalariats haurien de cotitzar molt més per mantenir una colla de ganduls que no voldran treballar, o bé hauríem de treballar fins als 100 anys, aquells que hi arribem. Per aquest fet no es demanen dimissions?

Senyora Cabot, li agraeixo moltíssim la seva transparència amb les informacions de la seva tasca, segurament entre els professionals de la CASS trobaran alguna solució a les futures arques dels qui hi contribuïm per assegurar-nos un merescut descans.

A vostè, senyor Juli Fernàndez, no li puc agrair res mentres continuï signant els comunicats referents a la CASS com a secretari del seu partit polític, que afegeixi altres càrrecs ens crea confusió i dubte sobre quin ús es pot fer de la informació que vostè recapta, crec que s’hauria de treure la màscara de verd quan actua a la CASS i treure’s la mascara CASS quan actua com a verd; es poc ètic anar a fer política a la Seguretat Social de tots.
També es evident que el seu correu electrònic cass@verds.ad no pot ser representatiu d’un consell d’administració de defensa dels afiliats, els quals tenen unes ideologies politiques, privades i plurals.

Enhorabona al Consell d’Administració de la CASS per transmetre la veritat, i no tinguin por, que per molt que es vulgui “matar” el seu missatger com es feia en algunes guerres antigues, el temps posa tot al seu lloc, i siguin prudents per trobar-hi la solució.

"Rotació i qualitat" Periòdic d'Andorra 11-10-2006 Torn de paraula: Tomàs Pascual Casabosch

Fa poc vaig felicitar a través d’una ràdio la iniciativa del Govern de reduir aquest any les autoritzacions de treball per lluitar contra la rotació de personal. Però aquesta iniciativa s’ha fet tard i les empreses afectades tenen un marge molt petit de maniobra, sobretot les del negoci de l’hivern i l’hostaleria.
Això podrà provocar que alguns hotelers surtin corrents a pescar treballadors de la competència, un fet que considero una mena de guerra i que ja ha passat, cosa poc ètica però de supervivència empresarial i lícita.

Hi ha alguna empresa constructora que, a part de tenir treballadors sense papers, quan la Policia hi ha anat a fer un control els ha amagat sistemàticament i només han quedat a la vista els legals. A més l’empresa és permet el luxe de castigar algun treballador traient-li hores guanyades de feina amb la suor del seu front. Les víctimes tenen por de denunciar els fets per la por de perdre la feina i perquè se’ls ha inculcat que alguns socis són de renom, coneguts al país i amb societats amb gent de pes d’Espanya. Hi ha empreses que es queixen de la disminució del personal qualificat, que no atenen en català i clients potencials de parla catalana es queixen. I a l’associació que presideixo, Calidae, han arribat denúncies de turistes que expliquen que treballadors extracomunitaris han maltractat esquiadors habituals i llavors han canviat el lloc de destinació i han aconsellat als seus coneguts de no venir més.

Tampoc no s’ha d’oblidar que tenim l’enemic instal·lat a casa; una gran comunitat de treballadors que mai no s’han acabat d’integrar al país estafen de manera constant els turistes i els tracten malament. Tots aquests fets han ocorregut sobretot perquè els nostres treballadors integrats de sempre, els que fa anys que són al nostre país, han anat patint l’abús constant del preu de l’habitatge, hem passat de salaris baixos a arribar al punt en què els lloguers superin el preu d’un salari, no sé què és pitjor, però donar qualitat de vida als nostres ciutadans és la clau perquè no marxin. Perquè la qüestió de la reducció de quotes s’hagués valorat des del punt de vista de l’estabilització de personal s’hauria hagut de donar més marge de temps a les empreses, més d’un hauria hagut de callar. De totes maneres, felicitats.
·President de Calidae.

"Petjades eternes" Més Andorra 09-10-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch

Sento una gran satisfacció quan es publica algun llibre sobre la vida de les persones del passat.

Tots tenim a la vida una biografia a publicar; deixar escrit des del fet més petit fins a l’experiència més marcada fa que tals llibres puguin ser uns excel·lents manuals de la vida.

Vivim amb informació dels nostres pares, dels nostres avis, ells ens expliquen coses dels seus avantpassats.

Si ho ajuntem amb el que hem après durant la nostra educació, durant el dia a dia, el mes a mes, l’any a l’any, ens permet de reeducar-nos, i això ha d’anar lligat amb el respecte a les persones.

Reflexionem sobre els errors comesos a la vida, ja que no els podem esborrar, però si que podem no reincidir i fer accions que estabilitzin i ensenyin.

Pensem en les llàgrimes, quan siguem culpables de sentiments ferits i de marques profundes, que serveixin per crear camins d’humanitat i de respecte.

Recordem els qui ens han deixat per anar a l’altre món quan encara no els tocava: criatures mortes per malalties injustes, companys suïcidats, amics morts en accidents de circulació...

No vull mencionar noms per respecte; potser un article d’opinió no n’és el mitjà, però si que s’hauria de fer en algun llibre, ja que els records que ens han deixat tals persones no es poden oblidar: hem crescut amb elles i en algunes coses actuem tal com hem après junts, siguin on siguin.

El patiment de pare i mare si es perd un fill, d’un germà, si perd l’altre germà, d’uns avis, si perden néts... tot això no és el procés normal de la vida i succeeix a qui toca.

El patiment natural és quan el fill perd el pare i la mare, quan el nét perd els avis, quan el germà petit perd el gran, quan la dona perd el marit...

Sigui quin sigui el procés, sempre quedarà constància que els persones hem existit i hem deixat la nostra petjada eterna...

"Em diuen l'"espasa de Dàmocles" Diari d'Andorra 06-10-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch

He pogut llegir algun elogi a la meva persona en què es mencionava que jo sempre he defensat els petits comerciants i empresaris, he criticat lleis, he publicat escrits sobre la història del comerç a Escaldes-Engordany i del país en general, de política, comunicacions, justícia... he criticat el poder, el mobbing, i d’altres coses, i sempre signant amb el meu nom complet.

Puc assegurar que aquesta tasca no és fàcil, però és necessària!, es creen sectors de contents i descontents; els veritables interessats en el benestar dels andorrans són constructius i em diuen el que pensen hi estiguin o no d’acord.

Però certs sectors em comenten que jo hauria de consultar sempre amb determinats personatges politiquets el que publico; també m’ha vingut alguna ministra quan no li ha agradat algun article meu dient-me que a vegades estic “poc inspirat”, algun company m’ha dit que l’estic liant... fins i tot he hagut de sentir que sóc l’espasa de Dàmocles.

I aquests fets encara m’ajuden més, i m’entra molta inspiració, trobo a faltar els companys, coneguts i amics d’Andorra que han hagut de marxar dels país a causa dels abusos envers l’habitatge, la disminució del comerç, la pèrdua de confiança del seu país, Andorra.

Alguns volen que siguem com corderets, que seguim el camí marcat, i si ens desviem, patadetes, i si tal mètode no funciona a provar de fer callar amb altres sistemes... d’altres sí que tenen la maduresa de saber que dintre d’un mateix cercle estar en desacord en alguns aspectes crea riquesa d’opinió i aquestes coses són les que realment fan els grans canvis.

Vull donar les més profundes gràcies als amics, als coneguts, als companys, a les persones que m’animen i fins i tot a les que m’intenten vetar; gràcies a tots ells la força de l’espasa escrita pren més valor i em permet de continuar.

I repto més d’un personatge oficial i vetador a passejar pels carrers d’Escaldes-Engordany, ja veurem a qui concretament la majoria de persones escolten i estimen més... mentre ells busquen el vot i l’interès de certs ciutadans jo simplement els respecto i admiro pel dia a dia real del carrer.

"Català i immigració" Més Andorra 02-10-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch

Fa uns quants anys, vaig comentar a una persona que m’examinava d’un nivell de català, que jo pensava que com a mínim, l’examen de nivell A hauria de ser obligatori per a la renovació dels permisos de residència. Encara recordo que la mateixa examinadora no compartia la meva opinió i que em va expressar que ella considerava que això havia de ser una decisió totalment lliure per a qualsevol immigrant.

Tal pensament sempre l’he comentat amb molts coneguts i amics; alguns hi estan d’acord i d’altres no.

El concepte d’”immigració” moltes vegades s’atribueix a treballadors de la construcció, de l’hostaleria, la restauració, venedors de botigues, repartidors... Però la majoria de les vegades s’oblida que molts immigrants són directius d’empreses, metges i altres professionals liberals... En tots els casos, persones que aixequen el país.

Però, qui gosa dir a les persones de professions considerades d’alta qualificació que aprenguin el català?

Esperem que les generacions actuals i futures d’andorrans, que surten cada vegada més preparades per a segons quins sectors, puguin combatre aquestes situacions per via social i natural.

Un dia, un directiu d’uns grans magatzems a qui vaig anar a veure per oferir certs serveis en representació d’una societat andorrana amb més de quinze anys de nom reconegut, em va dir: “Hábleme de esta empresa, no he oido nunca hablar de ella”.
Aquest senyor era al país feia pocs mesos i, per sort, ara ja no hi és.

I ja no vull mencionar aquells que porten aquí anys i panys i avui encara no parlen la llengua del país. En aquest cas, sobren comentaris.

"L'edat obscura... d'Andorra" Periòdic d'Andorra 28-09-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch

L’altre dia esmorzant amb la colla de sempre comentàvem encara que teníem algun dubte sobre si el Govern liberal potser guanyaria les eleccions generals encara que fos de penal.
Vàrem apostar que per molt que hi hagi queixes massives a la premsa diària, sortiria algun governant dient: “La prova del carril bus va bé”, dotzenes de persones agafen el bus diàriament... i així ha estat, diuen que 1.000 diàriament!
Ara, la gota que ha fet vessar el got és la llei d’inversions estrangeres! Jo diria que el que possiblement interessa, a més majoritàriament, és la llei de rentat de diners estrangers!
A part que ara tenim altres prioritats, s’ha perdut el respecte a l’andorranitat! El petit empresari, que és qui forma part del teixit empresarial veritable i de sempre, queda escombrat per donar accés al que es considera gran i a més de fora!
Ja s’ha comprovat que la gran majoria de franquícies ho porten tot de fora, ni tan sols compren el pa, que arriba congelat, el mateix que altres productes; Imagineu el que passarà amb la resta d’empreses estrangeres que entrin! El punt andorrà desapareix i els turistes ho viuen i veuen tot igual i pitjor! I els típics representants andorrans es van trobant amb la resposta: “Lo compramos todo fuera...” I aleshores han de marxar indignats.
Però, és clar, la llei arriba molt més lluny, amb d’altres nivells per a certes famílies a qui els interessa, per això la diferencia d’obrir drets d’un mes a deu anys! Algú té pressa, massa pressa...
Jo m’estava plantejant que tal com va el país el meu vot possiblement seria dipositat per donar altres oportunitats, després de cursar la baixa al partit al qual estic afiliat, és clar! Fins que un bufet d’advocats a nom d’un alt dirigent de l’oposició actual em va posar 1.000 euros de sanció per retardar-me tres dies en la liquidació d’un préstec bancari impagat d’una societat meva que no funcionava gaire bé. Em vaig haver de deixar robar i la Batllia, com de costum, ho va permetre, però llavors em vaig adonar que gairebé tots són iguals! Si algú que pregona certes coses en la realitat fa la mencionada (i no sóc l’única víctima), possiblement és el reflex de com podria anar Andorra en mans noves...
Potser la solució seria crear un partit polític intermedi, perquè els pactes que fan entre partits demostren que l’únic que es vol és la cadira costi el que costi, s’oblida l’andorranitat i la ideologia per la qual les persones voten! La dita més val morir de peu que viure agenollat pren protagonisme amb aquests fets. Que si no hi ha consens no es poden votar lleis importantíssimes com ara el pressupost? Doncs potser el que cal és modificar la llei, i si no es pot modificar que es convoqui una altra ronda d’eleccions, perquè per tenir un Govern amb minoria feble potser més val retirar-se i viure dignament que fer pactes que no es creuen.
Té tota la raó el cantautor català Lluís Llach, persona molt culta i transparent, quan publica: “En una democràcia malalta, els cretins arriben al poder.”
Aquestes declaracions fa que observi els grans perdedors que ocupen càrrecs a dit i els que estan atacant constantment des de l’oposició i pensi: “Que fals és això de la política.”
Realment, entre uns i altres, com no hi hagi canvis de cares públiques i es vagi amb la veritat, la realitat, el respecte i la protecció als andorrans, no sé on anirem a parar, segurament fora d’Andorra, però ara realment estem en l’edat més obscura, i no quan es va fundar el nostre país ni després de la caiguda de l’imperi romà, en plena edat mitjana, sinó en la de l’Andorra del segle XXI. I pobres generacions futures!

"La informació crea poder" Més Andorra 25-09-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch

Aquest dimarts passat, un senyor amb uniforme d’escombriaire em va aturar en un carrer d’Escaldes-Engordany i em va dir: “et felicito per l’escrit a la premsa de l’altre dia”.
Jo, sense saber ben bé a quin escrit es referia, ja que darrerament n’he publicat diversos, li vaig respondre: “Gràcies, moltes gràcies”.
Aquest fet em va causar una gran satisfacció, que es va sumar a la que havia tingut el dia abans, en què una parella estava asseguda en un banc del carrer amb el Més Andorra a la mà i llegint un article meu. El senyor em va mirar, va mirar la foto del diari, i va dir a la senyora: “Mira, aquest és ell”. Però, a més de satisfacció, vaig tenir un sentiment de responsabilitat.

Recomano als lectors d’observar com a l’hora de tancament dels comerços, als vespres, molts ciutadans es mouen ràpidament per arribar a casa, on a molts els esperen les parelles, els pares, els fills... Ho comparo a les formiguetes treballadores: una a una formen la colònia. Humanament parlant, sumen sentiments de respecte. Tota persona té al seu cap notícies i articles dels mitjans de comunicació, llegits o escoltats en qualsevol moment del dia; i això, com se sol dir, “crea opinió”. És un fet que estar informat crea poder: estar informat és la veritable força del ciutadà, la qual al seu moment es transformarà en vot o en recomanació de vot. Ja poden sortir alguns poderosos a explicar el que vulguin per convèncer, si els ciutadans tenim el nostre formiguer informat i el “boca a orella” arriba fins al racó més remot. El veritable “porta a porta” són els fets diaris. No ens poden condicionar els cants de sirena de l’últim moment, en què les promeses al darrer instant fan que a més d’un se li vegi el llautó. Nosaltres continuarem com les formiguetes, que es l’únic segur que tenim per a viure...

"La remodelació d'Escaldes" Periٍòdic d'Andorra 20-09-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch

Un projecte tan ambiciós està pensat ja des de la història d’Escaldes-Engordany; unes fotografies dels temps històrics del nostre blanc i negre donen el punt de sortida per ajuntar-se directament a la imatge de com quedarà la nostra estimada parròquia en breu.
Felicitats al nostre cònsol, Antoni Martí, que sempre s’enorgulleix d’haver nascut a la setena parròquia. I, evidentment, pensar i plasmar el passat històric en el futur pròxim ja el fa digne de deixar una grata petjada a la nostra història viva.
Fins i tot ha tingut en compte que els nostres edificis històrics tinguin la seva veu permanent; un espectacle de llum els identificarà a tots i un per un.
També s’hauria de fer alguna cosa més per a la nostra font d’aigua calenta, el Roc del Metge; som una ciutat amb aigua termal i això s’ha de treballar més: potser part del futur seria Escaldes-Engordany, ciutat termal, ciutat de l’aigua, ciutat de la llum...
També s’ha tingut en compte l’embelliment de la part alta, es reconeix que el turisme s’atura a l’altura de la plaça dels Coprínceps; sort en tenim que els hotels ubicats a la zona i els comerços especialitzats fan passejar els nostres turistes per la zona.
I senyalitzar els murs que separaran els comerços de les vies en obres amb logotips dels establiments ja es mereix la més profunda felicitació.
He observat amb pena per a alguns i satisfacció per a d’altres que persones que sempre han assistit a les reunions del nostre poble no van participar en la darrera convocatòria, però també hi havia cares noves.
En aquesta reunió de poble, senyor cònsol,també vau comentar el fet que les obres s’acabarien abans del final del mandat perquè el futur cònsol pugui tenir-ho tot enllestit; quina pena em va fer sentir aquestes paraules en no especificar si podria ser un altre cop vostè mateix... però no accepto estratègies, quedaríeu malament... Senyor cònsol, no us deixeu malaconsellar, el poble no s’ho mereix.
¿Sabeu una cosa, estimat cònsol?
Us he notat cansat, però amb energia de continuïtat,us he vist més humil que altres vegades, vostè en sap molt de fer política; a més, està fent coses per a persones que van més enllà de la seva obligació política..., s’ha involucrat en la tasca de treballar per al poble, del qual, tal com he mencionat, esteu orgullós;i aquest orgull s’avala amb el que feu per la parròquia.
Es comenten favors personals que ja el vostre estimat pare, el qual menciono amb tot el més profund respecte i admiració i en pau descansi, havia fet... Aquests fets formen part també de les petjades eternes que les persones deixem en passar per la vida...; la seva ombra és present en els vostres bons actes.
Gràcies a tot això tindrem una Escaldes-Engordany amb història, modernitat, verd i comerç, però no perdem el nostre amor parroquial, la nostra andorranitat, els usos i costums han de situar-se per sobre de qualsevol projecte i qualsevol interès, sobretot hem de vetllar per les persones que estimem.
*President de Calidae.

"He agafat el Bus Exprés" Més Andorra 18-09-2006 Calidoscopi: Tomàs Pascual Casabosch

Com a conductor habitual, ja visc cada dia les odissees del nou carril bus.
Estar aturat en el carril dels vehicles per ser considerat un conductor “cívic” ja m’ha acabat la paciència, sobretot quan em sento com un ruc en veure com molts vehicles passen pel meu costat envaint el carril reservat.

Circulant t’adones que mai no saps exactament a quin carril estàs i en arribar a algunes rotondes es pot comprovar com en el lloc on s’ha de cedir el pas no hi caben dos vehicles, amb la qual cosa el perill d’accident ha augmentat. Els senyors de mobilitat podrien fer els experiments a la cuina de casa seva: voler comparar el nostre espai amb el de les grans ciutats dels països veïns no justifica pas els seus salaris.

S’ha doblat el període de temps dels nostres trajectes en vehicle. L’altre dia vaig desplaçar-me a una parada de Sant Julià de Lòria.
Hi arribo a les 19h58 i el xofer del Bus Exprés em diu: “Salgo a las ocho y diez”.
Amb el clípol de sempre se sortia a les 8; així doncs, perdo dotze minuts.
A les 20h05, el xofer toca el clàxon com si d’un tren es tractés. Sis estudiants entren amb el carnet escolar i jo i una altra persona paguem 1,25 euros pel bitllet.
Durant el trajecte observo altres busos exprés atrapats al carril de baixada...
El xofer parla amb una persona i li diu que l’altre dia es van trobar tres busos exprés a la mateixa parada i que va haver de donar un tomb al poble per fer temps i tenir lloc...Ara entenc perquè sempre van buits!

A l’estadi Comunal, baixen els estudiants i l’altra persona; em quedo sol a dins del bus. Més enllà, una frenada en sec davant de la Batllia... sort que no havia cap nen petit dins el bus.
Arribo a les 20h24 al carrer de la Unió.
El tornaré a agafar?...

"Eritreus a Andorra...!i a Escaldes!" Periòdic d'Andorra 06-08-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch

El tema del acolliment dels eritreus al nostre país està causant diverses opinions i posicions; hi ha persones que s’hi pronuncien a favor i d’altres en contra, hi ha també certa por a pronunciar-s’hi en contra per no ser titllat de racista. Però amb tot el que s’escriu cal tenir evidències ja que per crear opinió sobre un tema se n’ha d’estar al màxim de segur. Llavors es va parlant de la temàtica pel carrer i es publica algun article prudent i alguns SMS bastant desagradables en algun mitjà de comunicació del país.
Però,de fet, no tenim l’informació real i clara del tema i això va multiplicant el malestar entre part de la població; demano des d’aquí que el nostre Govern es pronuncií respecte d’aquesta qüestió, amb aquestes coses no podem acceptar estratègies polítiques... Hi ha persones indignades que han de tenir dures feines per arribar a final de mes i no entenen per què els alimentem, els vestim, els eduquem, els fem visites culturals i classes de català i els donem allotjament gratuït, tenint en compte el preu de l’habitatge per als andorrans i residents.
Ara són aquí legalment durant tres mesos en règim de turistes; ¿després es podran quedar cinc mesos en règim de treballadors temporers i després potser ens haurem de saltar la llei d’immigració perquè no marxin al corredor de la mort? Sí, correcte, he dit corredor de la mort; no en tinc la certesa, però és gairebé segur que és el que trobaran en tornar al país d’origen...
¿Algú vol aquest càrrec de consciència durant tota la vida? !Jo no!
Hem de ser responsables amb els actes dels nostres representants polítics; a l’urna ja tenim un altre fet per votar qui sigui, però Andorra en el seu / nostre passat sempre ha acollit refugiats, però ens hi unien vincles històrics, mentre que amb els eritreus tenim vincles humanitaris.
Sembla que han arribat aquí per una petició diplomàtica espanyola: hi ha tants temes oberts amb Espanya que ¿qui podia dir que no?; però hem d’estar alerta, no podem acceptar més peticions almenys fins que no tinguem més clar el resultat final d’aquests eritreus: si algun cometés algun delicte, en donaríem tota la culpa al Govern: ho dic perquè moltes persones també comenten aquesta hipòtesi... ¿per això potser no van mai sols?
Això ha estat un fet aïllat però hem d’anar amb compte, si ens han fet acceptar la petició, potser s’hi acostumen i ja veieu com estan els països veïns amb el tema de la immigració il·legal i Andorra ja té prou problemes. Potser si les persones col·laboréssim més amb les ONG i els arribessin els ajuts,alguns no haurien vingut mai a portar-nos els problemes de gana, guerres... Els nostres problemes no són que un govern ens obligui a allistar-nos a un exèrcit per anar a matar altres persones, ni que cada dia se’ns morin dotzenes de nens, els quals són fills, germans, amics...
Sé que no és cert que el Govern hagi llogat cinc pisos per a ells; un particular d’Escaldes que casualment jo admiro els ha deixat un pis de la seva propietat i els dóna menjar, alguna ONG els ha vestit i no els donen diners.
Sé que les trucades estan pactades amb France Telecom, o sigui, cap dels cinc no contacta cada 15 dies amb la família plorant a costa nostra. Estan fent cursets de català, els explicaran també que Andorra i Europa no són un conte de fades, que es gastaran el salari que cobrin per viure i subsistir, tal com la resta de mortals.
Així que prou criticar per desconeixement, si us plau, si que ens falta informació i no és totalment just, però governar és molt difícil i hem salvat cinc vides humanes; ¿no creieu que es motiu suficient per justificar el que s’ha fet amb els cinc eritreus? He fet un sondeig amb afiliats a Calidae; molts dels nostres restaurants s’ofereixen fins i tot per donar-los menjar, tastar la pastisseria andorrana més selecta... i m’han dit que si algun vol feina necessiten treballadors! Crec que el nostre Govern es mereix un vot de confiança pel fet dels eritreus, però, estimat Govern, expliqueu-ho tot, si us plau!
Vull felicitar especialment Victor Filloy; realment respondre a tot això no és una tasca gaire fàcil, sobretot tenint en compte que és al punt de mira de tot el país, el qual té un important flux migratori i fins i tot més d’un podria comparar la llei d’immigració amb els buits legals que poden arribar després. La qüestió és que, de moment, els eritreus estan sota la tutela de l’Estat i l’Estat l’hem votat nosaltres.
Que ningú no es vulgui ara rentar la consciència, ignorar que no podem deixar de protegir-nos i dona seguretat i benestar sobretot als andorrans i residents legals de sempre..., però, si us plau, siguem humans amb els que hem salvat de la mort i donem una lliçó a països més poderosos. !Benvinguts a terra andorrana, eritreus!.
*President de Calidae.

(Article publicat també a Opinió del Bon Dia de data 09-08-2006)

"En Sícoris i les festes" Periòdic d'Andorra 30-07-2006 Torn de paraula: Tomàs Pascual Casabosch

Recordo quan el meu pare em va regalar un cavall l’any 1987; jo tenia 17 anys. En aquella època de Nadal, vaig estar parlant amb el nostre inoblidable “Rossend Marsol i Clua, Sícoris”, i li vaig comentar aquest regal i em va demanar de disfressar-me de patge negre i cavalcar pels carrers d’Escaldes-Engordany. Evidentment ho vaig fer i tots vam repartir caramels als nens i als comerços, eren les seves instruccions: un granet de sorra a favor de l’amor dels nens i del nostre comerç del passat i del futur...

Jo, amb la meva jove edat, ja em vaig adonar i amb molta gratitud que en Sícoris vetllava per la felicitat de tots els infants; per això havia aprofitat tal fet pel bé de tots, infants i no infants. La cavalcada va sortir de l’avinguda del Pessebre a l’altura del pont dels Escalls i es va desenvolupar, com de costum, molt bé per gairebé tots els carrers de la parròquia i en benefici sobretot dels infants.
Recordo també que moltes vegades quan anava a la seva gestoria en més d’una ocasió m’havia llegit esborranys dels articles que ell publicava a la premsa; ho va fer fins al darrer dia entre nosaltres.
Avui mateix he llegit una altra vegada el llibre que em va regalar escrit per ell, “Cel i muntanya”, i vull fer pública la seva sentimental dedicatòria: “Amb tot l’afecte, per al bon amic Tomàs, company en la tasca poètica” (28 de març de 1990). La menció era perquè jo cap als anys 1988 i 1989 havia publicat dos llibres, “La nena de la carena” i “Lletres del silenci”, en què jo també li vaig fer a ell una afectuosa dedicatòria.
Tal llibre forma part d’un dels grans tresors que tinc en la meva vida personal i mai no deixarà de ser present al prestatge de la meva llar, un mirall que mostra que en Sícoris mai no podrà deixar de ser present en la vida de molts mortals com jo i molt més enllà.
Escaldes-Engordany mai no deixarà de recordar-lo ja que en Sícoris ens va deixar una dedicatòria permanent, sobretot en l’àmbit de les nostres festes, siguin majors, de Nadal o tantes altres coses. He rebut de molt bon grat el llibret que edita cada any la nostra estimada Unió Pro Turisme d’Escaldes-Engordany i se’ls ha de felicitar especialment per haver editat en la seva memòria el poema d’en Sícoris “Escaldes és la pubilla”. I ara, per als qui no tinguin el llibre actual de la Unió Pro Turisme d’Escaldes-Engordany, hi afegeixo la dedicatòria de tal edició al Sícoris: “En record d’en Rossend Marsol i Clua, Sícoris, pels anys dedicats a la UPTEE i al poble d’Escaldes-Engordany”.
Gràcies a tots els que li han dedicat i li dedicaran línies, a la Unió Pro Turisme d’Escaldes-Engordany i a tants fets inoblidables; en Sícoris sempre romandrà als prestatges dels cors de totes les persones i serà un tresor en la història del nostre país. Com ell va escriure en el llibre dedicat –Poemes d’Andorra i per Andorra-, nosaltres li hem d’escriure a ell tots els elogis i transmetre’ls als nostres fills ja que ha fet història ahir per avui i pel demà d’Andorra.
*President de Calidae.

(Article publicat també a Cartes al director del Bon Dia de data 01-08-2006)

"Andorra en els temps d'Àtila, fa falta un gran canvi" Periòdic d'Andorra 27-07-2006 Torn de paraula: Tomàs Pascual Casabosch

Andorra, en general, hauria de fer un gran gir, tant a nivell social, com econòmic, com humà. Però el que passa en la vida de la majoria dels mortals demostra des de la realitat del dia a dia que aquest gir podria obeir més a un conte de fades que no pas a sortir del temps d’Àtila, que és on estem en molts camps.
El que ara indicaré podria ser fins i tot perillós, però m’atreviré a creure que realment estem en un país democràtic i amb llibertat d’expressió. El que si que està clar és que la majoria de persones tenen pànic de dir realment el que pensen... m’ha passat per el cap aquella pobre noia que va agafar els famosos diners dels despatxos del Govern i va estar empresonada en excés. Doncs el que està fent certa gent si que seria motiu de detenció i empresonament. Però, es clar, el nivell social i econòmic de tals persones està per sobre de tota justícia... on possiblement tal paraula no arriba; només hauríem de mirar alguns cognoms d’elit, d’intocables, de certes famílies poderoses per entendre el motiu. Tots sabem qui són... en qualsevol cas si jo fos empresonat per creure’m innocentment que tenim llibertat d’expressió sense represàlies, demanaria als estimats lectors d’aquestes línies que m’escrivissin quatre ratlles de suport.
Una cosa són les politiques i els discursos tan ben estructurats que s’apliquen des de còmodes cadires de despatxos administratius, ja siguin comunals, de Govern, de Consell General, de Batllia o de qualsevol institució de pes, i una altra cosa ben diferent i greu és la situació real del país. La realitat diària es troba amb alguns apartats importants:
Mobbing comercial. S’acaba el contracte de lloguer i el propietari et diu que o pagues el doble o marxis, ja que té ofertes d’interessats a llogar. No es valora ni que portis trenta anys sense deixar de complir les teves obligacions, ni que el propietari no hagi invertit ni un cèntim en el seu propi local, ni que el comerciant estigui treballant per tirar endavant: aquest tipus de propietari vol cobrar sense fer ni brot i vol viure bé, possiblement ha heretat la propietat i és per això que actua així. Resultat: a pagar el doble i treballar el triple i no obtenir beneficis gràcies a aquest robatori.
Mobbing personal. S’acaba el contracte de lloguer a casa teva i t’arriba el propietari dient que ho pagues el doble o marxis, ja que té ofertes d’interessats a llogar. No es valora ni tan sols que tinguis una família al darrere. A més a més, molts d’aquests propietaris són forans i n’hi ha que tenen diverses propietats fent les respectives trampes a les lleis, diferents societats, etcètera. Resultat: paga el doble i gasta tot el salari en aquest robatori.
Embargaments. Si algú té dificultats a pagar, sobretot a algun banc, anirà a parar a la Batllia, on li bloquejaran fins i tot aquells diners de que no disposa: un compte conjunt on l’altra persona pot no tenir res a veure amb alguna situació concreta. Un embargament és com Àtila: ho arrasa tot sense miraments, és un acte destructiu i injust en el qual predomina la impotència humana. A més a més, té efectes secundaris i fereix de per vida, ja que els bancs es queden amb les dades de qualsevol mortal com a “problemàtic” i quan ja s’ha solventat el problema resulta que sempre queda la taca, com si fos un criminal de primer ordre.
A més a més, qualsevol pot tenir la informació pertinent d’algú altre per amiguismes. S’haurien de poder fer seguiments amb codis d’accés si algú vol denunciar; però, es clar, aquestes coses es fan amb els codis de tercers.
Molts joves d’Andorra, i no tan joves, han perdut la confiança en el seu país, i als nostres infants no tenim pràcticament res a dir-los perquè puguin veure un futur optimista. I els nostres vells, si no han pogut estalviar o no tenen família que els estimi i que els ajudi a sentir que han estat importants en el seu pas a la vida... Nosaltres, de moment, tenim el que he explicat.

(Article publicat també a la Tribuna oberta del Més Andorra de data 01-08-2006)

""A-patrullando la ciudad" d'Escaldes-Engordany!" Diari d'Andorra 22-07-2006 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch

Ahir al matí em truca per telèfon un afiliat a Calidae i comerciant de la part alta d’Escaldes-Engordany, concretament de l’avinguda del Pessebre, a l’altura de l’encreuament amb l’avinguda de les Escoles i fins a l’encreuament de la pujada de Can Diumenge. Em diu si hi puc anar per “observar” un “fenomen” que està succeint amb un agent de circulació en pràctiques...
Em desplaço al lloc amb la meva moto i sense sirena de salvador de comerciants en perill, ja que Calidae no disposa de l’autorització pertinent.
Allà m’esperen quatre comerciants i junts observem un agent de circulació en pràctiques que és dedica a preguntar a cada vehicle que estacionava davant d’algun comerç “on van i quan trigaran a marxar”, observem amb indignació com davant de tal pressió tots els vehicles marxen un darrere de l’altre, fins i tot es convida un petit camió que descarregava mercaderia davant d’un bar a “anar de pressa”.
Li demano a tal agent en pràctiques que vingui, ens saludem, em presento i li explico que tinc l’obligació moral de defensar els meus afiliats fins al final, i li ensenyo que no hi ha cap zona de càrrega i descarrega en tot el tram, que hi ha dues zones habilitades per a minusvàlids, (amb una n’hi hauria prou, sempre estan buides o amb vehicles sense la targeta autoritzada), el petit pàrking, com de costum està ple, i qui posa un tiquet de 0,50 cèntims per comprar una barra de pa de mig quilo de 0,95 cèntims?. S’ha de ser realista.
També li dic que quan sigui època d’eleccions possiblement li diran que no sancioni ningú, passa sempre, tothom ho sap i ningú no en parla, i li aconsello reservar les energies de fer fúting, d’anar espantant els clients els comerços, per a l’àmbit esportiu de la seva vida privada.
Li explico que els comerciants es guanyen la vida treballant, que no tenen el salari assegurat cada mes com la resta de treballadors i que s’ha de ser tolerant amb les parades de realment menys de 5 minuts, i que evidentment qui tingui el vehicle mal estacionat perquè està prenent una canya als bars ha de ser sancionat, però que s’ha de deixar treballar. Tampoc no es poden descarregar mercaderies i caminar amb els materials mig quilòmetre.
També li dic que tingui en compte una frase de la pel·lícula “Gladiator” que deia; “allò que fem a la vida té el seu eco a l’eternitat”, i que els comerciants d’Escaldes no ens oblidem de res ni de ningú i que tots ens necessitem.
Després agafo el telèfon i truco l’Hble. Cònsol d’Escaldes, em diuen que li donen l’encàrrec i em truca en menys de 5 minuts, fet i detall que és ‘agrair públicament!.
M’aparto dels comerciants per respecte al nostre cònsol, una cosa no justifica una altra i ningú no ha de saber amb quin to ens parlem els dos. Li explico tota la situació i li demano que ordenin al servei de circulació: tolerància. Em diu que després pujarà a fer-hi una ullada. El nostre cònsol sempre que m’ha vist, i per diferents motius, m’ha dit: “qualsevol cosa que necessiteu m’ho demanes i en parlem”.
Vull que tal cosa positiva sigui pública i també li demano públicament al nostre estimat cònsol que ordeni al nostre professional servei de circulació: tolerància amb les parades esporàdiques a zones castigades, per pocs aparcaments i sense zones de càrrega i descàrrega.
Una cosa són les normes i teories dels despatxos i una altra el que els politics de carrer veiem quan ens confien els neguits, ja que no portem cap màscara protocol·lària de ningú.
També vull mencionar que es va estacionar un vehicle al mig de a parada de bus, el varem advertir i ens va dir que “ell no tenia cap problema”, era tot un senyor metge, va posar la placa de Col·legi Oficial de Metges Dr. XXXXXX Col·legiat núm.: XXXX i se’n va anar a comprar el pa i a xerrar amb la treballadora de cert forn.
I un vehicle del consell superior de la justícia estava mal estacionat i varem veure com estava esmorzant en un determinat lloc.
Vaig anar a l’agent en pràctiques a explicar-li aquests dos fets finals i dir-li que “paguem justos per pecadors”.
Per cert, tenim fotografies de tots els fets mencionats.
En acabar tal situació me’n vaig de la zona afectada i truco un polític amic meu i em diu “així m’agrada Tomàs, A-patrullando la ciudad”, i jo li responc amb una rialla, si sí, però la d’Escaldes-Engordany!

(Article publicat també a la Tribuna del Bon Dia de data 24-07-2006)

"L'estratègia del silenci i l'oblit" Periòdic d'Andorra 19-07-2006 Torn de paraula: Tomàs Pascual Casabosch

Els nostres periodistes, redactors, columnistes, autors d’articles d’opinió, de cartes al director,de les tribunes... A tots ells, no ens podem cansar de donar-los les gràcies cada dia per donar al ciutadà l’nformació en tots els àmbits.
En l’època de Roma molts coneixien la cara del Cèsar per la figura que es tamponava en les monedes, per les estàtues..., avui en dia podem conèixer les cares de totes les persones públiques i no públiques, i s’arriba molt més enllà d’una simple cara o d’un simple fet.
Per mi, els periodistes, professors, metges, paletes, bombers i policies són els que més admiració i respecte em fan; sense oblidar els altres, tenen un paper totalment necessari en el desenvolupament de la societat. Recordo que una vegada vaig veure que una persona va marxar del país de vacances a causa d’unes publicacions als mitjans de comunicació que no el deixaven gaire bé i que eren força evidents.

Algun polític m’ha comentat més d’una vegada: “s’ha de deixar passar el temps, tot s’oblida...”, fins i tot m’han dit que és millor no contestar en temes en què no es té res per respondre perquè no es disposa d’arguments ni de la veritat. Alguns es fan assessorar les respostes; per contraatacar els escrits que s’han publicat, fan servir paraules tècniques i a vegades estratègies per anomenar temes que no tenen res a veure amb un de present, però amb l’evidència no es pot respondre amb la ment i el cor nets; i el lector és savi i ho percep... D’altres es tanquen en algun despatx i es passen hores i hores per intentar escriure i és clar que tampoc no surt bé.

Tal fet em fa reflexionar i dono la idea de crear alguna mena d’anuari d’articles evidents; us asseguro que tinc el material per fer-ho, conservo documents de mitjans de comunicació dels quals més d’un voldria haver comprat tota una tirada perquè mai no sortissin determinables notícies, queixes, cartes... I no sóc l’únic que guarda notícies. Així que, a guardar el més interessant i a escanejar-ho i fer-ne còpies de seguretat; sobretot del que és al bagul dels records.
Quan un tema es posa de moda, dura uns dies i després s’ha acabat i, a buscar-ne un altre, accepto l’estratègia d’esperar que tothom hi digui la seva per disparar amb la ploma potser el darrer si un es creu mereixedor de la justícia i de la raó, però no es pot caure al pou de tal oblit, encara que no és del tot cert; no sé per quin motiu però al carrer es comenten fets de persones i situacions d’anys anteriors i quan es va a votar resulta que tot es té en compte; la ment humana és una constant sorpresa en què dins la més interna biblioteca es pot treure la pols del document o llibre més oblidat per fer-ne unes profundes i intenses lectura i difusió...
*President de Calidae

(Article publicat també a la Tribuna oberta del Més Andorra, i a la Tribuna del Bon Dia de data 20-07-2006)

"Escaldes hauria de ser un centre comercial a cel obert" Periòdic d'Andorra 17-07-2006 Entrevista: Tomàs Pascual Casabosch

Entrevista a: Tomàs Pascual Casabosch
Periodista: Mireia Suero Comellas
Lloc: Escaldes-Engordany (Principat d'Andorra)

Tomàs Pascual Empresari
Ocupació: President des del 1999 de l’associació d’Escaldes Calidae
Estudis: Empresarials
Professió: Director i Gerent d’una empresa de publicitat i comunicació

Ha estat president de Calidae, l’associació de comerciants i empresaris de la part alta d’Escaldes, durant dos mandats. Ara ocupa el càrrec de president en funcions de l’ens fins que es formi la nova junta. Tot i així, perilla la continuació de l’entitat ja que, segons afirma Pascual, els comerciants no volen implicar-se i Calidae corre el risc de desaparèixer.

-¿Com veu la situació actual del comerç a Escaldes i, per extensió, a Andorra?
-A Escaldes tenim l’avinguda principal, on hi ha botigues de luxe que paguen lloguers cars. Per aquest motiu hi ha botigues grans que no poden pagar i han hagut de partir el local en dos. Tot i així, han vist que venen igual. D’altra banda, hi ha la part alta d’Escaldes, on hi ha la petita botiga de barri, la teva botiga d’electrònica, el restaurant o el bar de sempre. A més, hi ha comerços especialitzats que han atret clientela dels països veïns que busca productes en concret. Amb tot, el futur és incert. Hi ha botigues de tota la vida que han tancat perquè els fills dels propietaris no han volgut continuar el negoci. A més, molts propietaris han doblat el cost dels lloguers i els comerciants no han tingut més remei que acceptar-ho. Això passa en totes les zones, ja que la llei ho permet.

-¿I pel que fa al turisme?
-A la part alta d’Escaldes hi ha hotels nous que donen vida a aquesta zona i que fan que molts turistes comprin als comerços de barri.

-¿Quines mesures es podrien portar a terme per millorar la situació dels comerços?-L’opinió dels petits comerços és que cal mantenir la mateixa clientela. L’objectiu és no perdre clients, guanyar-los ja és més difícil. Però a la part alta, les perspectives són a la baixa. Crec que cal una junta de comerciants per a cada parròquia, no crec en una associació d’escala nacional, perquè tenen un pressupost molt gran i un petit comerç d’Escaldes no hi pot entrar perquè no pot finançar-la. El que passa és que una associació de comerciants com ara Calidae pot fer ben poc: escriure articles d’opinió, gestionar formularis...

-¿I pel que fa a les actuacions concretes a la parròquia?
-Calidae hauria de ser un centre comercial a cel obert, on es podrien trobar pastisseries, botigues de joguets... També cal una bona circulació, aparcaments, bones voravies i una bona il·luminació. Com més arreglat estigui, millor. Tot i així, a Escaldes encara hi ha botigues que no han modernitzat els aparadors des de fa anys, però de vegades també hi ha un fanal espatllat i el Comú és massa lent a l’hora de reparar-lo. Hi ha un pessimisme entre els comerciants que potser s’alleugeriria si el Comú ens ajudés a tenir un dinamitzador a l’associació. Però el Comú no té ni conseller de comerç. El comerç necessita una ajuda.

-¿Quin seria el model comercial i turístic que hauria de triar el país?-Especialitzat. El comerç hauria de tenir sobretot bones marques. A més, l’atenció al client és molt important, fa que el client repeteixi. En aquest sentit, el mal tracte que ofereixen als clients molts empleats fa que es vagi restant clientela. D’altra banda, també hi ha molts comerços que tan sols busquen vendre a alt preu productes que han adquirit a baix preu.

"Calidae no pot desaparèixer!!!" Periòdic d'Andorra 15-07-2006 Cartes dels lectors: Jordi R.P. al Sr. Tomàs Pascual Casabosch

A la pregunta del dia del vostre “El Periòdic d’Andorra del dia 13 passat es deia: ¿Escaldes es pot permetre el luxe que desaparegui una entitat com Calidae?” M’agradaria, i si el vostre tan professional mitjà d’informació m’ho permet, una humil i petita opinió d’un restaurador d’Escaldes-Engordany.
Jo sóc un associat de Calidae quasi des que es va fundar i puc dir que no s’ho pot permetre, i menys perdre una persona com el president de l’entitat, en Tomàs Pascual Casabosch.
Tal persona no tan sols ha vingut al meu i a molts comerços i empreses a preocupar-se sempre de nosaltres sinó que sempre ens ha ajudat en el que hem necessitat. Sempre l’hem vist quan ha fet falta, l’hem sentit a les ràdios, a la televisió d’Andorra i a TV-3, als diferents mitjans escrits del país.
Sempre defensant els petits comerciants i empresaris fins i tot davant de projectes i lleis fetes, dels polítics,dels sindicats, ha estat el nostre “polític” de carrer i en el que ha pogut i amb gran empenta. A més a més, ha estat el més clar exemple de fidelitat que sempre ha pregonat ell mateix de donar-nos vida els uns als altres; sempre als nostres restaurants, als nostres comerços,fent publicitat dels uns als altres; sempre li feia la brometa de si tenia accions als humils comerços d’Escaldes-Engordany.
Ha publicat escrits sobre la història del comerç a Escaldes-Engordany i a Andorra, escrits sobre comerç, política, l’STA, justícia, ha criticat el poder, el mobbing i ha signat sempre amb el nom i els cognoms sense por. A més a més, ha estat finalista a la Gala dels Andorrans de l’any 2006. !!!i mai no li han replicat!!! Mai no hem sabut a quin partit polític pertany el nostre president actual, per aquí s’ha passejat amb gent de tots els colors. (Per què no crees el teu?) Quin president que perd no només Calidae sinó Escaldes i Andorra. !!!Gràcies per tot, Tomàs!!!
Jordi R.P.
Escaldes-Engordany
(Carta enviada per el Sr. Ignasi C.Q. a Tomàs Pascual Casabosch, al Periòdic d’Andorra, amb opinió sobre la noticia de que Calidae es fes un partit polític.)
(Article publicat també a Cartes del lectors del Més Andorra de data 17-07-2006)

"Al comitè parroquial del PLA d'Escaldes" Periòdic d'Andorra 11-07-2006 La Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch

No em vull estendre a donar detalls tècnics de quines són les funcions d’un comitè parroquial polític; el que sí que vull dir és que actualment el d’Escaldes-Engordany és un grup de persones elegides i votades de manera democràtica i interna pel consell parroquial del Partit Liberal d’Escaldes-Engordany.

Actualment tal grup de persones, i també tenint el suport de col·laboradors habituals i col·laboradors esporàdics, hi treballen no només en temes parroquials que afecten en la vida de tots sinó també en temes nacionals.
Les persones fixes es reuneixen com a mínim cada quinze dies i a vegades cada setmana; normalment es comença amb converses d’amics preocupats i interessats en la vida diària del que abans s’ha mencionat, cada un dóna la seva opinió, la seva solució...

El problema és que els càrrecs electes poques vegades vénen i, tenint en compte que tals càrrecs s’ho podrien combinar (en no ser pocs), encara més; hi van ministres, consellers generals, consellers de comú, el mateix cònsol d’Escaldes...; però cada vegada menys... Moltes vegades algú es disculpa i la majoria desapareix; s’ha d’entendre també que ells treballen en el seu lloc de càrrec electe, però no es pot excusar que no s’hauria d’oblidar el paper tan important del comitè parroquial...; ells parlen més amb el poble de tu a tu; aporten informació útil, però desgraciadament tot queda en una taula entre amics i coneguts plens de bones intencions...

És curiós veure que el consell nacional publica no fa ni una setmana en diferents mitjans de comunicació: “El PLA dóna llibertat total als comitès en l’estratègia per a les comunals”; “des de l’executiva no ens hi hem de ficar”; i, just al costat de la mateixa pàgina anunciadora, una notícia independent que diu: “El comitè d’Escaldes vol la implicació dels electes”; però el més dur no és el títol, sinó la possible dimissió del president actual, Àlex Armengol; una persona capaç, amb vàlua, intel·ligent, noble i que estima la seva parròquia i el seu país com pocs...
Com el Partit Liberal es vulgui permetre perdre l’energia de tal president i l’equip en qui ell confia no deixarà de ser una pala més a la fossa que fa temps s’està fent a tal partit en general.

Senyor president; estigui preparat per la reacció de l’article citat sigui que ara vinguin electes, i potser algun de gros, però no es deixin enlluernar per possibles i ben segurs discursos llargs, interminables, enlluernadors, plens d’excuses, justificacions i intencions que realment són només estratègies perquè alguns facin el que a ells els sembla i no valorar els qui treballen i sacrifiquen la vida privada sense cobrar a la taula de tal comitè parroquial.
Ara, ¡¡¡publicar que “el comitè no es mulla” i que “no s’exposen projectes” ja és el fruit de la ignorància i l’opinió amb més barra!!!; convido tal “font” que vingui al comitè a dir-ho, segur que no ho ha dit als qui estan treballant a dins sempre, que tenen projectes actuals en marxa.
I, per cert, senyor president, no es preocupi que quan sigui per agafar cadires apareixerà gent al comitè parroquial que mai no ha vingut a treballar en tot l’any i el més repugnant és que alguns vindran recomanats per algun electe.
És una pena que per fer reaccionar alguns s’hagin de publicar coses d’aquestes.

(Article publicat també a Cartes al director del Bon Dia de data 11-07-2006)

"Andorrans de l'any", "Sentit d'empresa" Periòdic d'Andorra 21-03-2006 Entrevista: Tomàs Pascual Casabosch

Entrevista a: Tomàs Pascual Casabosch
Periodista: Roser Porta
Lloc: Escaldes-Engordany (Principat d’Andorra)

Aclareix rient que no és finalista en economia pels diners sinó per “haver contribuït al creixement social i econòmic”.

Tomàs Pascual Casabosch presideix Calidae, l’associació de comerciants i empresaris de la part alta d’Escaldes, que te uns 68 associats actualment. “Nosaltres no fem política, som empresaris en el sentit que té emprendre, i fem pinya per fer reclamacions, queixes o propostes, som un interlocutor vàlid i reconegut davant del Comú i també mantenim contactes amb el Govern, amb l’ACU, amb la Cambra de Comerç, amb la Pime, amb l’ACEL de Sant julià o amb l’associació d’Encamp”.
Segons explica, a Calidae distingeixen entre tres tipus de mentalitat: “El botiguer, que no veu més lluny de la pròpia vorera, que no pot créixer mai perquè no millora el seu negoci i només fa que queixar-se, el comerciant, que com un treballador més ha d’obrir la persiana i fer caixa, i en tercer lloc l’empresari, que pot ser gran o petit però és emprenedor”. Per Pascual, el futur passa per “l’especialització i per la qualitat, per un bon servei de garantia” tot i que admet que “l’Andorra comercial pura i dura, sense més, està desapareixent”. Preocupat per l’essència del país, per la identitat, va crear una web que en difongués la història i l’estructura. Enyora “l’Andorra d’abans, quatre andorrans, quatre catalans, molt familiar i on tothom s’ajudava.
Ara tot s’ha desbordat”.

"Actuacions a Escaldes" Periòdic d'Andorra 12-03-2006 Cartes dels lectors: Tomàs Pascual Casabosch

L’altre dia em va arribar un suggeriment de cert comerciant de l’avinguda de Fiter i Rossell d’Escaldes-Engordany. Em va dir que la nostra associació hauria d’informar de què “fa el Comú per a la nostra parròquia”, per tenir una visió independent comercialment, sense colors polítics, etcètera.

Us faig quatre ratlles del que jo mateix he pogut comprovar que s’ha fet i es farà en benefici de tota la parròquia. Han augmentat els impostos en un percentatge important (a grans empreses, etcètera, perquè no és el mateix, per exemple, el volum d’escombraries d’un particular que el d’un hotel). S’ha invertit més aquesta legislatura que en dues legislatures (quatre més quatre anys) de vuit anys. S’ha multiplicat per tres la recollida selectiva; es farà un centre d’autoaprenentatge de català a Fiter i Rossell. Pàrquing de la part alta de Mossèn Adellach d’unes 70 persones usuàries.
Es vol canviar tota la retolació d’Escaldes-Engordany per pal·liar la baixada del turisme (no s’ha fet perquè l’edicte publicitari s’ha de fer internacional, perquè possiblement quedarà desert); transport públic a Engolasters, Can Noguer...
Es traspassaran el esportistes del Karate i el taekwondo a millors instal·lacions, millors dutxes, etcètera.
Està a punt de repartir-se una altra enquesta política, el Prat del Roure ha d’estar fet al mes juliol de l’any que ve.

Crec que tot això demostra que el dia a dia en general és positiu i tots els ciutadans, siguin comerciants o no, ens beneficiarem de tots aquests punts.

"Senyors de l'STA, dimiteixin" Periòdic d'Andorra 08-10-2005 Torn de paraula: Tomàs Pascual Casabosch

Una vegada més el Servei de Telecomunicacions d’Andorra “STA” no només ens ha demostrat la seva incompetència, sinó que ens ha humiliat a tots; més de 16.000 contrasenyes de correu electrònic .ad desvelades, posades en mans de tot i de tots.
Al internauta que a denunciat el cas a l’agència de protecció de dades evidentment no només se li ha d’agrair un gran favor social i tenir-li en compte la gran responsabilitat que ha demostrat; sinó que se li hauria de posar una medalla; ¡¡¡Felicitats!!! no importa el teu anonimat sinó el bé que has fet. Ara caldrà veure si també es podrà felicitar a l’agència de protecció de dades per la feina que tots esperem que facin en bé de tots.
Fa un temps no gaire llunyà ens hem de recordar de que els senyors de l’STA ens van perjudicar enviant correus electrònics amb tots els destinataris , nom i adreça de e-mail completa a tot el país. Tots podíem per ordre alfabètic buscar l’adreça de qualsevol persona, empresa, polític, etc, amb tot el que això implicava...
A part, el correu web no va funcionar durant mesos i es donava, doncs, d’aquest servei un valor pobre i escàs.
Difícilment els responsables de l’STA aniran a la Batllia acusats de irresponsabilitat, revelació de dades intimes, atac directe a la intimitat de les persones, etc; això es Andorra; només pot passar aquí, es la dura realitat; ells continuaran tan tranquils, compareixeran públicament a dir tonteries amanides pels seus “assessors”, després sortiran articles semblants a aquest però ells continuaran amb els mòbils de darrera generació i trucades gratuïtes a les nostres costelles; esperant que ens oblidem una vegada més d’aquest atemptat, i evidentment en vindrà un proper; no se sap quin serà però segur, estiguem alerta, siguem prudents...
M’han trucat molts associats de Calidae: ja es pensa que es una estratègia de ells mateixos perquè els interessa no gestionar correus electrònics, ells no volen donar serveis gratuïts, només volen guanyar diners amb els telèfons i el pèssim servei que donen, cobrar-nos per tenir la factura detallada, per tenir la restricció de trucada, aplicar les tarifes que vulguin i només poder dependre de l’Sta. Ells no son una empresa, són una dictadura, una imposició, una estafa nacional..., i el pitjor, no estan capacitats per a temes d’internet. La carta es podria estendre però només comento el que els meus associats em comenten i molta gent de carrer i evidentment les coses amb les quals estic d’acord.
Una vegada més des de Calidae es podria fer una crida a la futura creació de l’Associació de Víctimes d’Obligats Usuaris de l’STA.
Estiguem preparats per les animalades que ens explicaran ara i a qui portaran de suport...; evidentment mai els hem cregut. ¡¡¡Senyors, dimiteixin!! ai, perdó, no calia escriure això, amb la ganga que tenen de cobrar molt, trucar gratis, no tenir competència que els posi a lloc i que se’ls permeti donar serveis i trepitjar a les persones com volen, tal petició és impossible... ¡¡però, si us plau, dimiteixin!!...
President de Calidae.

"Queixa a Correus Espanyols d'Andorra la Vella" Diari d'Andorra 09-05-2005 Cartes dels lectors: Tomàs Pascual Casabosch

El motiu de la present es per exposar una queixa al següent cas que m’ha passat aquest migdia:

He entrat a Correus Espanyols a les 14h28mn per realitzar una tasca d’enviament certificat. Al seure a una taula per emplenar les dades d’un formulari, un funcionari grosset, baixet i amb bigoti molt mal educat a començat a escridassar a la seva companya:
“Tanca la porta!!
Perquè l’has deixat entrar a aquest??”

Jo estava emplenant el formulari i tal senyor a començat a dirigir-se a mi amb paraules com:
“Jefe, quan vostè acabi marxarem a casa a dinar!”

I d’altres que he preferit no fer atenció.
Però no he pogut evitar girar-me a mirar-lo i llavors em diu cridant:
“SI SI, es a vostè; l’estem esperant a que acabi per marxar a casa!!!”

M’he aixecat i li he dit:
“NO NO, marxo ara mateix!!!, ja rebrà noticies meves!, amb la bona gent professional que Correus Espanyols va acomiadar i han deixat a “algú” com vostè aquí!!!
Vostè el que necessita es un curset de Atenció al Client, un altre de Relacions Humanes i un altre de Companyerisme envers els seus companys!!!

Demà naturalment aniré a formular Queixa al Director de dita empresa i a l’Associació de Consumidors i Usuaris d’Andorra, al mateix que faré arribar tal cas a la Central de Correus Espanyols d’Espanya i on se m’aconselli d’anar.
Fets com aquests s’haurien de controlar més i si algú està “amargat” de la vida doncs que no treballi de cara al públic.
Si a mi em fan això com a client andorrà, imagineu-vos el que li “diran” a un turista que vulgui enviar a algú una postal com a “Record d’Andorra” , el VERITABLE record que s’endurà del nostre país.
S’hauria de lluitar per un servei de Correus 100% Andorrà i que enviïn a aquesta “gent” a fer la publicitat que vulguin del seu país.

"Realitat de les estratègies politiques i noms a l'ombra" Periòdic d'Andorra 09-03-2005 Política: Meritxell Marco al Sr. Tomàs Pascual Casabosch

Les estratègies dels politics a l’hora de remoure noms, “aquest nom suma 20 vots, aquest 30, aquest només 1 vot, si l’oposició presenta el candidat X nosaltres presentarem el candidat Y, ara trucarà la premsa, els hi direm això i lo altre...”, però no pas la veritat encara...
Llavors els mitjans de comunicació han de treballar doble o triple, o inclòs més, el lector rep una informació incorrecta fins a que surten els noms dels candidats definitius segons els màxims interessos dels responsables politics.
Als politics els hi fa por que el cens electoral hagi crescut considerablement, tindria de ser un orgull que costi més feina guanyar unes eleccions, perquè els nous vots resten poder als noms de sempre i això no agrada, sort que el desenvolupament social està guanyant encara que sigui en comptagotes als “NOMS” de sempre.
Els esborranys dels noms a preveure de les llistes electorals són gent de carrer, de poble, els qui des de l’ombra fan el veritable “tu a tu”, que es com el tradicional “porta a porta”, però d’una manera de fer “poble” no pas política i més aviat social i extraordinària, la qual esdevé REALITAT i CONFIANÇA.
A la taula del Comitè Parroquial d’Escaldes-Engordany a part de la guanyadora Sra. Mireia Maestre van sonar noms a proposar de “carrer” com el de la Sra. Joana Flores, el President de Calidae Sr. Tomàs Pascual, el Conseller General Sr. Jordi Daban, el Ex-Conseller Comunal Sr. Eduard Lopez, el President del Comitè Sr. Josep Pubill i altres...
Tot això són noms que rarament li arribaran al candidat Liberal a les Generals i encara no s’han adonat “els de sempre” que s’han de rodejar i fer ajudar i donar noves oportunitats a persones que realment fan “país” i tenen una presencia social activa DIÀRIA.
Queda esperar la DERROTA total o parcial que possiblement tindran aquests NOMS DESTACATS de sempre per a que aquest article pugui ser considerat com a possible REALITAT.
VOTANTS, aquestes eleccions poden canviar el tarannà del país i adaptar-la a la realitat social.
Bona reflexió!
Meritxell Marco
(Carta enviada al Sr. Tomàs Pascual Casabosch, i al Comitè Parroquial del PLA d'Escaldes-Engordany, al Periòdic d’Andorra)

"Eleccions comercials?" Diari d'Andorra 29-11-2003 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch

Són temps d’eleccions i de reflexions i fins i tot en l’entorn comercial hem d’estar a temps als canvis i saber adaptar-nos a la societat en general, però s’ha de tenir fe en les paraules del escut de la nostra senyera nacional: Virtus Unita Fortior.
La nostra associació necessita continuïtat i sobretot creixement, però sense la unitat mencionada aquest fet no seria possible.
Els nostres joves quan acaben els estudis se n’adonen que no tenen accés a un habitatge digne a un preu humà, no tan sols pel que fa a hipoteques, sinó que no poden pretendre ni llogar-ne un, i els que no són tan joves pateixen el mateix drama.
Si algú vol muntar un petit negoci passa el mateix i, a més, no rep cap mena d’ajut social en cap aspecte.
Els petits patrons són obligats a cotitzar una seguretat social a un preu que la majoria no cobra i, a més, amb mínimes prestacions, sota el pretext que “un empresari ha de cobrar això com a mínim”. És fàcil, des d’unes oficines, valorar que ha de cobrar un petit empresari, la realitat és una altra.
I, de moment, preferim no fer comentaris sobre les dubtoses mitjanes de salari de 2.000 euros; amb aquest detall ja s’ha dit tot.
També, el poble ha de suportar la prepotència d’empreses? de telecomunicacions, amb servei d’obligada contractació, amb cap més alternativa.
Tot avança a poc a poc però a pas lent i al ritme d’alguns... i nosaltres anem pagant factures.
Quant hauran facturat amb el servei no sol·licitat de contestador automàtic? Ara ens expliquen com anul·lar-lo però les factures ja estan pagades... Si els plau, volen fer el favor de tornar-nos a tots els diners?
Mencionar aquest fet és indiscutiblement una evidència que quan els grans volen abusar ho fan i també hem d’estar preparats per a això.
Són moltes les queixes rebudes de comportaments prehistòrics de la Batllia, la CASS, l’STA, el Govern, comuns, bancs...
També, i a causa del turisme bancari, són moltíssims els emprenedors que tenen les portes dels ajuts financers tancades.
I, podrien fer el favor social d’analitzar certes franquícies obertes recentment?
Si analitzem els fets històrics del nostre país i de la nostra parròquia ens adonem que comercialment també tenim la nostra gran i interessant historia.
El 1885 un terç dels habitants d’Escaldes exercien la professió de teixidors i l’ofici és transmetia de generació en generació, així els pastors és confeccionaven els llargs capots per a la muntanya.
El 1930 és va crear el primer establiment de rentat de llanes.
Nosaltres ens hem de donar vida entre nosaltres, si aconseguim fer una roda, un “outsourcing”, tots incrementarem la facturació i els resultats seran ben positius.
Per aquest fet, a principi d’any farem arribar als nostres associats unes targetes de format Visa i una llista de tots els establiments adherits a la nostra associació.
Si tots fem l’esforç de consumir entre nosaltres veurem ben aviat els resultats de la unitat.
Potser una altra possible solució seria que Calidae, associació de total independència a colors polítics, és formés d’aquí a un temps també com a partit.
S’accepten opinions, suggeriments... però hi ha moltes idees, molts vots.
Enviarem la idea als nostres amics i col·laboradors d’altres associacions.
A molts polítics només se’ls veu en època electoral i nosaltres hem d’obrir els establiments i donar i fer feina dia a dia.
És el moment que alguns és mentalitzin que la suma de petit més petit dona molts resultats i assegura la continuïtat del país en molts àmbits, no sigui que el dia que menys esperem els haguem de donar alguna sorpresa com l’esmentada.
S’accepta qualsevol rèplica però que sigui fruit del carrer, que és la realitat del dia a dia... que ens responguin si volen després d’haver estat entre el poble. Ja estem cansats de respostes fetes des de despatxos assessorats per paraules que queden bé, i moltes vegades per assessors forans o d’observacions fetes per certs polítics des de les finestres dels seus xalets ubicats sempre a les parts més altes i privilegiades on hi ha pocs lloguers i hipoteques... i sobretot poc contacte amb la gent del poble.
Virtus Unita Fortior.

(Article publicat també a la Tribuna del Periòdic d'Andorra de data 29-11-2003)