L’altre dia vaig ser jutjat per tercera vegada per la meva Tribuna anomenada “Detenció corrupta”, publicada en un mitjà de comunicació on tot el seu contingut i en tots els aspectes són més que certs.
Em va sorprendre la humanitat dels magistrats en el sentit que em van deixar manifestar el que vaig explicar sense tenir en compte, i els hi agraeixo, la passió que em domina en contra de les injustícies i la maldat.
La seva paciència va arribar al punt d’haver hagut d’escoltar per les parts, arguments que res tenien a veure amb l’article que ens tenia a tots a la vista oral. Confio en què tindré sentència exclusivament per l’article.
L'incompetent director de la policia, el Sr. Jordi Lluís Francès que estava allà en nòmina, va parlar d’indignació i jo no vaig comentar que la majoria de persones del país opinen que quina vergonya de direcció de la policia, que en comptes d’investigar els fets, només fan que protegir a un membre del cos simplement per temes d’imatge. Però clar, a ell el seu entorn, per fer-li la “pilota” pel càrrec que ocupa li diuen el contrari del que pensen. I no va dir que vaig demostrar a la Batllia que la policia va manipular uns fotogrames i... no els hi fan res!!
L’agent corrupte de policia fals querellant, en Joan Sala Barrachina, que va ser “convidat” a dimitir de la seva unitat perquè aprofitant el càrrec "es lligava a víctimes per obtindre favors sexuals" a canvi de "favors policials” i això no ho diran ja que ho han disfressat com a “dimissió”, després de realitzar el seu jurament i amb el cap mirant a terra no va dir ni una sola veritat al Tribunal. Va declarar que m’ha posat més de 20 denúncies, que li he ratllat el vehicle amb el meu fill agafat de la mà i que es troba de baixa mental.
M’indigna que les meves constàncies i denúncies contra ell no van servir per res, que les seves denúncies totes són mentides, que s’hagi agafat una baixa mental per anar de falsa víctima i reclamar-me diners i el que és pitjor, esmentar el meu fill de 5 anys. Jo MAI he ratllat el seu cotxe amb el meu fill a la mà. Desitjo que sobretot aquesta última mentida no se l’hagi cregut ningú.
El lletrat contrari, que d’ell ja parlarem més endavant, entre diverses bajanades va dir que una institució va decidir no querellar-me per una Tribuna anomenada “El país dels rumors”, sabeu per què no ho van fer? Perquè quan van investigar es van adonar que tot el seu contingut eren més que simples rumors, tot cert.
Demano obertament al Cap de Govern d’Andorra que cessi de forma urgent a l’actual incompetent direcció de la policia i que es nomeni un veritable Departament d’Assumptes interns que analitzi i castigui la corrupció interna.
Tomàs Pascual Casabosch
1 abr 2011
"La veritat de les polítiques anti-socials del PS" Tribuna CENSURADA pels mitjans de comunicació andorrans: Tomàs Pascual Casabosch 1/4/2011
Enguany el PS s’ho ha pogut muntar perquè jo no em pugui presentar a les eleccions, així s’han estalviat escoltar de la meva boca i mirant-los als ulls part del que ara escric perquè tothom ho pugui llegir. Espero que aquest fosc govern socialista, d’intolerància amb els qui no comparteixen els seus ideals, que s’introdueixen dins del poder judicial per aplicar amb total estupidesa i covardia el terror contra els columnistes i “opinadors” dels mitjans de comunicació, sigui derrotat per algun candidat que porti la veritable bandera de la democràcia i el respecte. Tots recordem els temps gloriosos d’Andorra on la dictadura emmascarada no hi tenia cabuda. La seva propera derrota posarà les coses al seu lloc.
En la història del nostre país, cap Cap de Govern excepte el del Partit Socialdemòcrata havia atemptat ni directa ni mitjançant el Ministeri de Justícia i Interior contra la llibertat d’expressió dels seus ciutadans.
Aquest govern que sovint actua al marge de la llei pretén fer-nos creure que són d’esquerres i ni tan sols han fregat el Centre per demostrar que formen part de l’extrema-dreta més rància d’on fins i tot han expulsat a un dels seus valuosos militants pel fet de discrepar amb ells.
Us esmento algunes de les politiques anti-socials del PS:
-Criticaven les despeses de l’antic govern liberal i ells, entre altres coses es gasten una fortuna per fer fatxendejar a l’Hotel Mandarin de Nova York.
-Han obert expedients de pèrdua de nacionalitat a estudiants andorrans que s’han vist obligats a nacionalitzar-se a Espanya per obtenir per necessitat beques d’estudis i cobertura sanitària a l’estranger.
-Han obligat a jubilar-se anticipadament persones discapacitades, empitjorant-los la vida més bàsica.
-Han acomiadat i destruït l’ànima dels nostres Petits Cantors.
-Han destrossat el secret bancari, baixant-se els pantalons seguint les ordres del PSOE espanyol, fet que ha provocat que grans fortunes estrangeres han buidat comptes bancaris.
-Ens van portar al Sr. Blanco del PSOE per refregar-nos públicament que ells apliquen les seves ordres. Aquest senyor quan era ministre a l’Estat veí, va aturar les obres de millora de la carretera de la Seu d’Urgell a Andorra i es va “aplaudir” el farsant discurs sobre la seva nova falsa promesa d’arreglar-la.
-El portaveu de Govern emet una eufòrica roda de premsa dient que la policia ha desmantellat una banda del narcotràfic i per una nefasta investigació i la lentitud de la justícia, la presó de la Comella continua plena d’innocents amb un excel•lent agent de policia inclòs, sense cap mena de prova més que la de moviments de diners il•lícits.
-El seu pla de foment d’ocupació laboral ha fet que l’entrada de personal extracomunitari faci que els andorrans s’hagin quedat sense feina tot l’hivern.
-El seu Decret d’horaris comercials no ha tingut el vist i plau d’empresaris ni treballadors.
-L’acord monetari, peça bàsica, no ha estat pactada amb ningú que no sigui socialista, cosa que demostra la “gran capacitat” de diàleg del seu líder.
I no em vull estendre en temes com els 21 milions d’euros del forn incinerador, la depuradora d’Anyòs o criticar un edifici d’Arinsal com a ferida urbanística, obra signada per un actual “molt il•lustrat” ministre.
Desitjo que els electors no votin el PS i puguin embarcar al seu famós Vaixell Turc amb destí on es mereixen, una oposició plena d’espectacles barats de circ que embruten el nostre Consell General.
L’únic argument que tenen els que s’anomenen “socialistes” per atacar públicament a “Demòcrates per Andorra” és l’eslògan de campanya “Andorra ens uneix” per “La butxaca ens uneix”. I mofar-se a la ràdio del candidat Sr. Antoni Martí, dient que és una mena de “Ronaldinho” del Barça “fitxat pels impulsors de DA”.
La diferència és que l’actual Cap de Govern passarà a l’historia com Jaume I el Breu.
Tothom ha gaudit de la bona tasca política, professional i humana que ha fet el Sr. Antoni Martí Petit com a Cònsol Major d’Escaldes-Engordany i seria tot un honor tenir-lo com a Cap de Govern d’Andorra. Jo tanco els ulls i prego a Déu perquè així sigui, ho demano als anteriors votants de l’UNP, a tot el meu entorn i ho desitjo pel bon futur de tots els ciutadans del Principat d’Andorra.
Bona jornada de reflexió!
Tomàs Pascual Casabosch
"Apàtrida" per Obra i Gràcia del PS
En la història del nostre país, cap Cap de Govern excepte el del Partit Socialdemòcrata havia atemptat ni directa ni mitjançant el Ministeri de Justícia i Interior contra la llibertat d’expressió dels seus ciutadans.
Aquest govern que sovint actua al marge de la llei pretén fer-nos creure que són d’esquerres i ni tan sols han fregat el Centre per demostrar que formen part de l’extrema-dreta més rància d’on fins i tot han expulsat a un dels seus valuosos militants pel fet de discrepar amb ells.
Us esmento algunes de les politiques anti-socials del PS:
-Criticaven les despeses de l’antic govern liberal i ells, entre altres coses es gasten una fortuna per fer fatxendejar a l’Hotel Mandarin de Nova York.
-Han obert expedients de pèrdua de nacionalitat a estudiants andorrans que s’han vist obligats a nacionalitzar-se a Espanya per obtenir per necessitat beques d’estudis i cobertura sanitària a l’estranger.
-Han obligat a jubilar-se anticipadament persones discapacitades, empitjorant-los la vida més bàsica.
-Han acomiadat i destruït l’ànima dels nostres Petits Cantors.
-Han destrossat el secret bancari, baixant-se els pantalons seguint les ordres del PSOE espanyol, fet que ha provocat que grans fortunes estrangeres han buidat comptes bancaris.
-Ens van portar al Sr. Blanco del PSOE per refregar-nos públicament que ells apliquen les seves ordres. Aquest senyor quan era ministre a l’Estat veí, va aturar les obres de millora de la carretera de la Seu d’Urgell a Andorra i es va “aplaudir” el farsant discurs sobre la seva nova falsa promesa d’arreglar-la.
-El portaveu de Govern emet una eufòrica roda de premsa dient que la policia ha desmantellat una banda del narcotràfic i per una nefasta investigació i la lentitud de la justícia, la presó de la Comella continua plena d’innocents amb un excel•lent agent de policia inclòs, sense cap mena de prova més que la de moviments de diners il•lícits.
-El seu pla de foment d’ocupació laboral ha fet que l’entrada de personal extracomunitari faci que els andorrans s’hagin quedat sense feina tot l’hivern.
-El seu Decret d’horaris comercials no ha tingut el vist i plau d’empresaris ni treballadors.
-L’acord monetari, peça bàsica, no ha estat pactada amb ningú que no sigui socialista, cosa que demostra la “gran capacitat” de diàleg del seu líder.
I no em vull estendre en temes com els 21 milions d’euros del forn incinerador, la depuradora d’Anyòs o criticar un edifici d’Arinsal com a ferida urbanística, obra signada per un actual “molt il•lustrat” ministre.
Desitjo que els electors no votin el PS i puguin embarcar al seu famós Vaixell Turc amb destí on es mereixen, una oposició plena d’espectacles barats de circ que embruten el nostre Consell General.
L’únic argument que tenen els que s’anomenen “socialistes” per atacar públicament a “Demòcrates per Andorra” és l’eslògan de campanya “Andorra ens uneix” per “La butxaca ens uneix”. I mofar-se a la ràdio del candidat Sr. Antoni Martí, dient que és una mena de “Ronaldinho” del Barça “fitxat pels impulsors de DA”.
La diferència és que l’actual Cap de Govern passarà a l’historia com Jaume I el Breu.
Tothom ha gaudit de la bona tasca política, professional i humana que ha fet el Sr. Antoni Martí Petit com a Cònsol Major d’Escaldes-Engordany i seria tot un honor tenir-lo com a Cap de Govern d’Andorra. Jo tanco els ulls i prego a Déu perquè així sigui, ho demano als anteriors votants de l’UNP, a tot el meu entorn i ho desitjo pel bon futur de tots els ciutadans del Principat d’Andorra.
Bona jornada de reflexió!
Tomàs Pascual Casabosch
"Apàtrida" per Obra i Gràcia del PS
28 mar 2011
"Expulsió inhumana" Més Andorra 28/3/2011 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Fa temps que tinc amistat amb un noi marroquí i resident al país anomenat Mohammed.
Abans de gaudir de la seva sincera amistat em va atendre diverses vegades professionalment com a cambrer en un conegut restaurant del país.
Una vegada em va comentar el malson que va començar a patir sobre la negació d’Immigració de renovar-li el seu merescut permís de residència i treball.
Em va explicar que va ser expulsat del país de forma inhumana, obligat a creuar la línia de la frontera andorrana-francesa al vespre, nevant i sense diners i justament durant el període en què estava preparant el seu casament, motiu que el va fer tornar de forma “il•legal”.
La meva sorpresa va ser quan em va contactar l’altre dia demanant-me ajuda. Em va demostrar tot el que m’explicava amb documentació acreditativa. Vaig conèixer un grup de persones que estaven recaptant signatures de suport en contra de la seva injusta expulsió on lògicament jo també vaig signar.
Li vaig portar a casa seva on estava per ordre judicial empresonat i molestat amb controls policials a totes hores del dia, periodistes i fotògrafs del diari Més Andorra, ja que un altre mitjà de comunicació no va voler ajudar-lo. Ells van publicar la seva història en les edicions dels dies 24 i 25 de març, a part d’aquest escrit meu. Entre un grup de gent unida hem aconseguit l’anul•lació de l’ordre d’expulsió.
La part més fosca del que li va passar durant la seva detenció, empès per un agent de policia als passadissos dels calabossos del Servei de Policia “davant les càmeres de vigilància” li vaig aconsellar que se l’estalviés però li vaig assegurar que jo si que la publicaria sense por de les represàlies de les quals seré víctima de forma sistemàtica i habitual per ser de les poques persones que m’atreveixo a plantar cara a qui sigui i dir sempre la veritat.
Espero que a les properes eleccions governin persones amb sentiments humans que no expulsin residents integrats, que no censurin els columnistes habituals, que no els denunciïn als Tribunals per fer us de la llibertat d’expressió, que no deixin als seus ciutadans sense nacionalitat violant les normes de les Nacions Unides només per assegurar-se que no es puguin presentar a les Eleccions. Si, ara parlo del meu cas. I per això s’ha de votar qui sigui menys al PS.
Benvolgut Moja, benvingut a la nostra comunitat.
Tomàs Pascual Casabosch
Abans de gaudir de la seva sincera amistat em va atendre diverses vegades professionalment com a cambrer en un conegut restaurant del país.
Una vegada em va comentar el malson que va començar a patir sobre la negació d’Immigració de renovar-li el seu merescut permís de residència i treball.
Em va explicar que va ser expulsat del país de forma inhumana, obligat a creuar la línia de la frontera andorrana-francesa al vespre, nevant i sense diners i justament durant el període en què estava preparant el seu casament, motiu que el va fer tornar de forma “il•legal”.
La meva sorpresa va ser quan em va contactar l’altre dia demanant-me ajuda. Em va demostrar tot el que m’explicava amb documentació acreditativa. Vaig conèixer un grup de persones que estaven recaptant signatures de suport en contra de la seva injusta expulsió on lògicament jo també vaig signar.
Li vaig portar a casa seva on estava per ordre judicial empresonat i molestat amb controls policials a totes hores del dia, periodistes i fotògrafs del diari Més Andorra, ja que un altre mitjà de comunicació no va voler ajudar-lo. Ells van publicar la seva història en les edicions dels dies 24 i 25 de març, a part d’aquest escrit meu. Entre un grup de gent unida hem aconseguit l’anul•lació de l’ordre d’expulsió.
La part més fosca del que li va passar durant la seva detenció, empès per un agent de policia als passadissos dels calabossos del Servei de Policia “davant les càmeres de vigilància” li vaig aconsellar que se l’estalviés però li vaig assegurar que jo si que la publicaria sense por de les represàlies de les quals seré víctima de forma sistemàtica i habitual per ser de les poques persones que m’atreveixo a plantar cara a qui sigui i dir sempre la veritat.
Espero que a les properes eleccions governin persones amb sentiments humans que no expulsin residents integrats, que no censurin els columnistes habituals, que no els denunciïn als Tribunals per fer us de la llibertat d’expressió, que no deixin als seus ciutadans sense nacionalitat violant les normes de les Nacions Unides només per assegurar-se que no es puguin presentar a les Eleccions. Si, ara parlo del meu cas. I per això s’ha de votar qui sigui menys al PS.
Benvolgut Moja, benvingut a la nostra comunitat.
Tomàs Pascual Casabosch
3 feb 2011
"El senyor que he vist relliscar" Més Andorra 3/2/2011 Carta del lector: Tomàs Pascual Casabosch
Caminava pel carrer de la Unió d’Escaldes-Engordany i a la part d’Andorra la Vella veig un senyor gran que rellisca i es cau.
Unes persones s’acosten a ell, li pregunten si s’ha fet mal, començen a treure aparells de telèfons movils, jo començo a marxar ja que penso que està ben atès però observo nervis per part dels presents i decideixo acostar-me, observo que degut als nervis ningú sap on trucar i avisar en els segons precisos. Jo agafo el meu aparell de telèfon i truco al Servei de Policia, els hi preciso els fets i el lloc, i amb una gran rapidesa em traspasen la trucada al SUM. Els sanitaris pregunten el meu nom, numero de telèfon i em demanen que no em mogui que el metge vol parlar amb mi, li explico que observo un os d’un genoll desplaçat o trencat pero sense sang. El metge em diu que arriben en dos minuts que ja han sortit. Li poso una cartera sota el cap per aillar-lo de la humetat i bruticia del carrer i li dic que no es mogui gens. La primera sirena es la del cotxe de policía que amb tacte vigilen la situació. Li demano al senyor accidentat si vol que telefoni algú perquè ell porta un aparell a la mà però sembla que s’ha quedat en blanc i no recorda el número de telèfon de la seva filla Anna. Li pregunto on ella treballa, m’ho diu i truco a informació telefónica, la localitzo i li dic que no es preocupi però que vagi al hospital que portaràn al seu pare amb una caiguda sense importancia, la responsabilitat del meu tacte era doble ja que el senyor accidentat m’havia explicat que havia tingut una hemorragia cerebral feia poc temps i que la seva filla es podría assustar molt . Aquest sentiment de no fer patir als fills encara que estiguem pitjor que ells només el tenim els pares i les mares. La seva filla, amb un to de veu de preocupació m’ho agraeix i el seu pare també mentrestant jo li donava conversa per a que no tingués dolor i ni es centrés en la situació. I ell em diu que em coneix de la política, d’haver estat candidat a les eleccions i em nomena companys del meu Partit que te amistat. Arriba el metge i jo li desitjo a dit senyor accidentat sort i valentía agafant-lo de la mà, i ell sense soltar-me m’apreta fort i em diu que em localitzarà i em trucarà per telèfon. Marxo del lloc amb la sensació humana d’aquella apretada de mans d’una persona més gran que jo que em va transmetre que l’ajudava com hagués fet amb el meu propi pare. Tots ens farem grans i podem trobar-nos en situacions semblants.
Sóc impulsiu encara que ultimament ho estic canalitzant, però sempre amb passió i la veritat més que absoluta, i per això arribo al meu despatx i escric tal experiencia, per a que tots siguem conscients de les circumstancies de la vida i per a que quedi escrit el que aconsello al meu fill que faci quan sigui gran i es trobi amb una situació semblant.
Desitjo molta sort i coratge a la persona de la caiguda, que ara mateix el nostre excelent professional servei mèdic l’estarà curant amb l’ajuda de la seva valentía i la presencia de la seva filla i familia.
Unes persones s’acosten a ell, li pregunten si s’ha fet mal, començen a treure aparells de telèfons movils, jo començo a marxar ja que penso que està ben atès però observo nervis per part dels presents i decideixo acostar-me, observo que degut als nervis ningú sap on trucar i avisar en els segons precisos. Jo agafo el meu aparell de telèfon i truco al Servei de Policia, els hi preciso els fets i el lloc, i amb una gran rapidesa em traspasen la trucada al SUM. Els sanitaris pregunten el meu nom, numero de telèfon i em demanen que no em mogui que el metge vol parlar amb mi, li explico que observo un os d’un genoll desplaçat o trencat pero sense sang. El metge em diu que arriben en dos minuts que ja han sortit. Li poso una cartera sota el cap per aillar-lo de la humetat i bruticia del carrer i li dic que no es mogui gens. La primera sirena es la del cotxe de policía que amb tacte vigilen la situació. Li demano al senyor accidentat si vol que telefoni algú perquè ell porta un aparell a la mà però sembla que s’ha quedat en blanc i no recorda el número de telèfon de la seva filla Anna. Li pregunto on ella treballa, m’ho diu i truco a informació telefónica, la localitzo i li dic que no es preocupi però que vagi al hospital que portaràn al seu pare amb una caiguda sense importancia, la responsabilitat del meu tacte era doble ja que el senyor accidentat m’havia explicat que havia tingut una hemorragia cerebral feia poc temps i que la seva filla es podría assustar molt . Aquest sentiment de no fer patir als fills encara que estiguem pitjor que ells només el tenim els pares i les mares. La seva filla, amb un to de veu de preocupació m’ho agraeix i el seu pare també mentrestant jo li donava conversa per a que no tingués dolor i ni es centrés en la situació. I ell em diu que em coneix de la política, d’haver estat candidat a les eleccions i em nomena companys del meu Partit que te amistat. Arriba el metge i jo li desitjo a dit senyor accidentat sort i valentía agafant-lo de la mà, i ell sense soltar-me m’apreta fort i em diu que em localitzarà i em trucarà per telèfon. Marxo del lloc amb la sensació humana d’aquella apretada de mans d’una persona més gran que jo que em va transmetre que l’ajudava com hagués fet amb el meu propi pare. Tots ens farem grans i podem trobar-nos en situacions semblants.
Sóc impulsiu encara que ultimament ho estic canalitzant, però sempre amb passió i la veritat més que absoluta, i per això arribo al meu despatx i escric tal experiencia, per a que tots siguem conscients de les circumstancies de la vida i per a que quedi escrit el que aconsello al meu fill que faci quan sigui gran i es trobi amb una situació semblant.
Desitjo molta sort i coratge a la persona de la caiguda, que ara mateix el nostre excelent professional servei mèdic l’estarà curant amb l’ajuda de la seva valentía i la presencia de la seva filla i familia.
28 ene 2011
Periòdic d’Andorra -Lletra d'Andorra- "El silenci de Pascual Casabosch" 28-01-2011
L'any 1989, Tomàs Pascual Casabosch (1969) publicà en autoedició el llibre, quasi plaquette, Lletres del silenci, amb el subtítol imperatiu de Poemes d'Andorra, per tal de dotar-lo d'una especificació física concreta malgrat l'absència de qualsevol menció explícita al Principat. L'any anterior havia fet el mateix amb La nena de la carena (1988), amb semblants característiques i d'igual subtítol. Aquesta reincidència la trobem sovint en el grapat d'autors que hem col•locat sota el paraigua de «literatura del testimoni», tant si els considerem únics representants dels afers poètics durant un determinat període, com si les seves propostes coincideixen en el temps amb autors conscients de les implicacions del fet líric i d'una aproximació a la literatura no des de posicions complaents o adolescents. A les acaballes de la dècada dels vuitanta, ja s'havien produït nombroses eclosions en les lletres andorranes, i la nostra literatura anava tenint models i sobretot altres perspectives més enllà del vers ocasional. El bateig amb el subtítol poemes d'Andorra d'un nou volum cercava un públic restringit, i sense exigències, i de més a més no pretenia cap pugna en la lliça literària, sinó donar mostra del testimoni d'una dedicació puntual a la literatura.
Lletres del silenci (Poemes d'Andorra) està compost per 39 poemes l'ordenació dels quals respon a un criteri personal que no es fonamenta ni en la cronologia ni en l'agrupació temàtica. Si ben és cert que els dos poemes que l'obrin són els més antics, datats ambdós el 26 de febrer del 1983, i els sis últims estan registrats en la data més reculada del llibre, el 23 d'octubre del 1988, la resta no presenta cap ordenament, si n'exceptuem el bloc que conformen els 21 poemes finals, escrits tots el mes d'octubre del 1988, i, aquests sí, ordenats cronològicament. Tanmateix, la prodigalitat temàtica d'aquests textos i la manca d'una demarcació diferent fa que no sigui procedent tractar d'encabir-los en una secció específica. Així doncs, Lletres del silenci ha de llegir-se amb la linialitat configurada pel poeta i alguns bots temporals en els cinc anys d'escriptura. Aquesta forma (òrfena de forma) té, com a conseqüència, un degotim continu de poemes que corresponen als diversos blocs temàtics que podem trobar en el volum. Quatre grans seccions hi són identificables: una, diguem-ne, metapoètica; una de poemes de cariu polític, on s'haurien d'incloure els tres dedicats a Catalunya; un altre bloc de poemes intimistes on el jo poètic és el gran subjecte; i, per últim, una secció on apareixen diversos aspectes de la natura tractats amb gran divergència estilística, i on caldria situar les propostes més aconseguides de tot el llibre. Avui, però, me n'ocuparé, només, de com l'etiqueta «literatura del testimoni» s'escau en un discurs de reflexió metapoètica i de continu qüestionament de l'abast i la funció de les lletres.
Pascual Casabosch es planteja en nou poemes una reflexió al voltant de la literatura, del fet d'escriure (poesia) i de la seva essència com a autor. A Sóc poeta (p. 48) exposa una revelació sobre quin havia estat la seva comesa amb les paraules: «i ella em va dir que jo era un poeta» (v. 9). Aquest ella del vers és una veu misteriosa que ben bé podríem adscriure al tòpic de les muses, o potser la resposta d'on procedeix aquesta veu la trobem en Lletres (p. 27), escrit pocs dies abans: «Lletres del meu nom, / expliqueu-me qui sóc jo» (vv. 11-12). En aquest cas, serien les mateixes lletres les qui contesten, i el poeta tindria en l'escriptura la resposta metapoètica (i tal volta retòrica) a la seva pregunta. És a dir, per a la veu lírica, no hi ha una consciència clara de com ha de denominar la seva tasca ni, sobretot, amb quin nom ha de batejar-se. Tot seguit, bo i tornant a Sóc poeta, llegim: «jo no sóc pas mereixedor / de la dita paraula ni fet» (vv. 11-12). Afirmació que matisa en els versos següents i que també contradiu en un poema de dies abans, Què serà de mi? (p. 38), quan constata: «Sóc un boig, un sonat. / És clar, sóc escriptor» (vv. 4-5). Pascual Casabosch s'escudarà en un concepte de poeta democràtic i omnicomprensiu per tal de no sentir-se fora de lloc: «un poeta és aquell o aquella / que estima, odia i comprén» (Sóc poeta, vv. 17-18), «val a dir, poeta ho és tothom» (v. 30).
I si «poeta ho és tothom», poesia és qualsevol cosa. De fet, tal volta fruit d'aquest aprenentatge, després d'aquells dos llibres, compostos per versos escrits entre els 14 i els 19 anys de l'autor, es va estendre el silenci. Pascual Casabosch té poemes estranys i curiosos, com ara La casa, Febrer o Lletres, que haurien de figurar en una antologia general de la poesia andorrana, però els seus dos llibres són massa primerencs, i estan massa aïllats, com per bastir una àmplia teoria sobre una tasca poètica tan sols engegada.
JOSEP CARLES LAINEZ
Filòleg i escriptor
josep_carles_lainez@yahoo.com
31 dic 2010
"El treball extraoficial d'alguns agents de policia" Més And 31-12-2010 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch (2on Comunicat SENSE RESPOSTA)
"2on Comunicat SENSE RESPOSTA enviat al director del Servei de Policia i al Ministeri d'Interior del Govern del PS al Principat d'Andorra"
(modificat per convertir-lo en Tribuna pública a la premsa)
"El treball extra-oficial d’alguns agents de policia"
El Reglament del Codi del Cos de Policia d'Andorra prohibeix que els policies muntin negocis però cada vegada són més els membres del Cos que violen tal prohibició. Dubto que el motiu sigui precisament perquè cobrin poc salari o perquè no disposin de prou avantatges socials. Jo mateix vaig formular una denúncia fa temps i es va demostrar la veracitat. Vaig ser víctima de diverses denúncies contradictòries, doblades i que vaig guanyar a la Batllia. Posteriorment també vaig ser víctima de comportaments venjatius amb l'ús de poder per part del denunciat policia infractor "Eduard Lorite Balastegui de la botiga de nens Pierrot" i alguns companys seus. Controls injustificats a vehicles meus a la frontera, van intentar acusar-me d’avançaments en línia contínua, etc., però mai es van atrevir a "executar" tals falsedats. Una cosa és fer la "gracieta" per part dels qui entraven en tal joc i l’altra és embolicar-s´hi de ple. El dia de Sant Esteve, un agent de policia m’explicava que un company seu policia anomenat "Eduard Lorite Balastegui" havia arribat a penjar a la paret de la caseta de la frontera del riu Runer, fotografies meves de la fitxa policial, retalls de premsa i material electoral, escrivint greus insults i vexacions contra la meva persona, gairebé tot el personal de les fronteres n'ha estat testimoni durant setmanes. El policia en qüestió continua treballant a dos llocs.
El sistema que fan servir els policies infractors del Reglament per enganyar la titularitat dels negocis és tenir "prestanoms", la majoria de vegades aquests són cònjuges o amistats.
Que violin dit Reglament donant feina a personal qualificat és un motiu de debat per part d'algun sector de la societat andorrana, però no és així en la majoria dels casos, ja que, fins i tot, ells mateixos es posen a treballar en hores de feina pagades per tots els contribuents.
L'últim cas del qual se m'està informant fa dies i ho he pogut observar personalment és que en una cafeteria ubicada a Escaldes-Engordany un agent de policia anomenat "JSB" i el seu soci, que també n'és membre, han adquirit la nova gerència de l'esmentat negoci, cosa que ja he comunicat a les "autoritats".
Aquests policies "dirigeixen" les obres la major part del temps en horari de servei i amb els vehicles oficials del Servei de Policia d'investigació mal estacionats al carrer. Aquest "descarament" és observat diàriament pels operaris de les obres, veïns i altres agents de policia, uns agents en concret són els que m’han informat però no s’atreveixen a fer l’atestat a "assumptes interns" perquè tenen por de les represàlies.
Quan el restaurant estigui muntat i trobi l'ocasió, faré aixecar acta notarial de com aquests agents de policia estan treballant en aquest establiment.
Cal dir que molts agents de policia d'Andorra, fan servir la placa per "xulejar", entrar de franc a les discoteques i estalviar-se multes de trànsit, sobretot a l'exterior del País. Vull remarcar que també hi ha policies bons, justos i assenyats que compleixen la Llei, el Reglament del Codi del Cos de Policia d'Andorra.
Segurament i una vegada més, seré victima de falses acusacions, detencions i venjances per tal de protegir a alguns "companys agents de l’ordre" que realment són els que violen reglaments i lleis i pretenen aplicar-les als altres.
També comento, com a Expresident dels comerciants i empresaris d'Escaldes-Engordany, que durant més d'una dècada a Calidae, el fet de disposar d'una nòmina de l'Estat segura i puntual crea situacions no només de violació de reglament i d'abús, sinó d'intrusisme comercial.
Si la seguretat del nostre país ha de continuar depenent de dinosaures polítics socialistes que nomenen els directius policials i envien cartes de suport a "l'independent", poder judicial per intentar "anul.lar amb l'opressió i la detenció" a missatgers i persones civilitzades, el nostre país se'n va de camí a una dictadura que d'encoberta ja passa a ser pública i descarada.
Tomàs Pascual Casabosch
23 dic 2010
"En defensa d'Eusebi Nomen" Més Andorra 23-12-2010 Carta del lector: Tomàs Pascual Casabosch -Nota d’aclariment sobre el comentari del Periòdic d’Andorra de data 22/12/2010
En defensa d'Eusebi Nomen
Nota d’aclariment sobre el comentari del Periòdic d’Andorra de data 22/12/2010 amb el títol:
“Nomen s'encara amb López i l'empenta en tres ocasions”
I concretament a les línies on diu específicament:
Atentament,
Tomàs Pascual Casabosch
Excandidat al Consell General 2009-2013
President de Unió Nacional de Progrés
Escaldes-Engordany, el dia 22 desembre 2010
Nota d’aclariment sobre el comentari del Periòdic d’Andorra de data 22/12/2010 amb el títol:
“Nomen s'encara amb López i l'empenta en tres ocasions”
I concretament a les línies on diu específicament:
..“El fet hauria estat similar al que el mateix Nomen va protagonitzar en campanya minuts abans del debat a la Cadena Ser, quan es va encarar amb el candidat d'UNP, Tomàs Pascual. En aquell cas, es va parlar d'una empenta contra la vidriera dels estudis per part de Nomen”.
Vull aclarir que en l’incident sense importància que es va produir als estudis de la Cadena Ser durant un debat electoral al 2009, NO és cert que el senyor Eusebi Nomen em va fer cap mena d’empenta violenta contra la vidriera dels estudis.
El que realment va succeir, és que els dos ens vàrem encarar verbalment per unes discrepàncies personals motivades per un moment de “mala educació” per part meva al no donar-li la mà i jo vaig retrocedir per parlar-ne.
Felicito al M.I Conseller General Sr. Eusebi Nomen per la seva Excel.lent feina al Consell General, i m’avergonyeixo alienament com a andorrà d’observar com és víctima d’una campanya de desprestigi per part d’altres Grups parlamentaris, ja que com no disposen d’arguments coherents a l'Hemicicle han d’intentar escombrar-lo de la vida política des de la covardia que caracteritza a certs dinosaures polítics.
Atentament,
Tomàs Pascual Casabosch
Excandidat al Consell General 2009-2013
President de Unió Nacional de Progrés
Escaldes-Engordany, el dia 22 desembre 2010
16 dic 2010
"Carta enviada al Ministeri d'Interior del Govern del PS del Principat d'Andorra" i Més Andorra 16-12-2010 Opinió: Tomàs Pascual Casabosch (1a Carta SENSE RESPOSTA)
Us hauria de fer vergonya intentar treure'm la nacionalitat andorrana pel simple fet d'haver recuperat l'espanyola dins del termini de cinc anys i que després de fer una reflexió la vaig renunciar. Però vosaltres de vergonya no n'heu tingut mai, ni tan sols quan vàreu plantar des de l'oposició al nostre Co-Príncep Episcopal, com així també les vostres sessions de teatre al Consell General durant dècades.
Sabeu perfectament que hi ha dotzenes de persones control·lades amb la doble nacionalitat, la policia i la fiscalia ho amaga per ordres vostres i només voleu executar la màxima de la llei en contra meva per venjances polítiques ocultes. Vàreu fer el mateix al donar suport per carta a la Batllia contra la meva Tribuna pública "Detenció Corrupta", on quedeu com el primer govern de l'historia d'Andorra que atempta contra la llibertat d'expressió entre d'altres miserables vergonyes.
Us adjunto a l'e-mail la meva renúncia a la nacionalitat Espanyola, per iniciativa pròpia en el jutjat de Barcelona, com no hem podreu fer apàtrida la Batllia em donarà la raó.
El socialisme andorrà es una dictadura encoberta. SORT que ja us queda poc per governar i espero que ja mai més guanyareu les eleccions. Per mi es un honor haver tingut per una primera vegada i sense recursos 88 nobles vots, i no com vosaltres que heu bloquejat i enganyat a un país sencer.
Ara ja podeu acusar-me d'alguna bestiesa per aquest Email i ordenar la meva detenció, és el vostre únic llenguatge contra els qui diuen el que pensen i a més ho fan per escrit. Així podreu navegar tranquil·lament amb el vaixell turc a costelles de l'Estat.
Atentament,
Tomàs Pascual Casabosch
Sabeu perfectament que hi ha dotzenes de persones control·lades amb la doble nacionalitat, la policia i la fiscalia ho amaga per ordres vostres i només voleu executar la màxima de la llei en contra meva per venjances polítiques ocultes. Vàreu fer el mateix al donar suport per carta a la Batllia contra la meva Tribuna pública "Detenció Corrupta", on quedeu com el primer govern de l'historia d'Andorra que atempta contra la llibertat d'expressió entre d'altres miserables vergonyes.
Us adjunto a l'e-mail la meva renúncia a la nacionalitat Espanyola, per iniciativa pròpia en el jutjat de Barcelona, com no hem podreu fer apàtrida la Batllia em donarà la raó.
El socialisme andorrà es una dictadura encoberta. SORT que ja us queda poc per governar i espero que ja mai més guanyareu les eleccions. Per mi es un honor haver tingut per una primera vegada i sense recursos 88 nobles vots, i no com vosaltres que heu bloquejat i enganyat a un país sencer.
Ara ja podeu acusar-me d'alguna bestiesa per aquest Email i ordenar la meva detenció, és el vostre únic llenguatge contra els qui diuen el que pensen i a més ho fan per escrit. Així podreu navegar tranquil·lament amb el vaixell turc a costelles de l'Estat.
Atentament,
Tomàs Pascual Casabosch
6 dic 2010
"Doble nacionalitat i incoherència constitucional" Més Andorra 6-12-2010 Carta del lector: Tomàs Pascual Casabosch
Uns pares de la Constitució andorrana m’explicaven l’altre dia que hi havia un grup de treball que va voler prohibir la doble nacionalitat a causa de la por a que nacionalitzats no natius poguessin unir-se i crear “lobbies” que arribessin a tenir tant poder com aconseguir d’una forma legal fer-nos perdre la independència i que el nostre Estat passés a ser una comunitat més d’Espanya o França.
Es van trobar amb el primer inconvenient per part d’Andorra: la llei del primer Estat veí, Espanya, a qui els natius que renunciïn poden recuperar-la de la forma més fàcil.
Per complicar la gestió es van tenir en compte fets sentimentals com el fet que renunciar al país on s’havia nascut tocava al cor, i xocava la necessitat o interès de fer-ho amb els que tenien el convenciment veritable a tal decisió.
Els preferits i els que més punts tenien de adaptació real eren una majoria de catalans que no se sentien espanyols i podien tenir el privilegi i honor d’ésser naturalitzats a l’únic país del món on el català és una llengua oficial i amb un clar vincle de passat històric.
Els francesos preocupaven poc, ja que existia i existeix un fenomen patriòtic que fins i tot a l’actualitat són minoritàries les renúncies dels seus natius.
Hi ha països en què un cop han realitzat la renúncia ja mai més poden recuperar-la, el seu Estat ho considera una mena de “traïció”.
I hi ha els que tenen la renúncia a la seva nacionalitat directament no permesa, i quan reben la carta notarial del Govern d’Andorra la tiren directament a la paperera. S’ha de tenir en compte la prohibició d’alguns països on tal “traïció” és fins i tot castigada per la seva llei.
Per aquests darrers casos la legislació vigent andorrana té un clar comportament incoherent i que crea diferències humanes: Quan han passat cinc anys amb el passaport andorrà d’un any caducat i renovat amb els corresponents imports pagats obligatòriament, doncs adjuntant al formulari l’article de la llei del país en concret ja se li dóna a la persona el passaport andorrà de quatre anys amb els seus drets econòmics i electorals.
Tal fet denota l’evidència que aquestes persones disposen “obligatòriament” i “còmodament” d’una doble nacionalitat, la qual és pot fer servir en un present i futur de forma lícita a l’estranger.
Votar l’any 1993 la vigent Constitució andorrana i tenint en compte l’educació a les escoles sobre les Màximes dels Usos i Costums va ser per molts un acte de salvació patriòtic de modernització que va fer passar desapercebuda tal incoherència en l’article 7 sobre la prohibició al país de la doble nacionalitat.
Tals arguments es van tenir en compte a la confecció del programa electoral del Partit polític que presideixo, i fins i tot oficials i agents de diferents departaments de la Policia i de manera privada van assistir a reunions i ens van explicar l’existència d’un fitxer de control a títol “de coneixença”. Serà molt difícil que tal fitxer sigui reconegut i vegi la llum.
Demano als Grups parlamentaris electes al Consell General i concretament a ApC -Andorra pel Canvi- , ja que al ser nous al nostre Parlament NO estan infectats sobre haver governat durant anys amb l’existència de tal fitxer, que vulguin formular la pregunta sobre tal fitxer a la propera sessió de control al Govern actual. Aquest fet, insignificant per uns i important per altres, demostra que la nostra Constitució necessita una revisió i nova votació urgent per evitar situacions d’injustícia legal i situacions de clara diferència entre els nous andorrans nacionalitzats.
Tomàs Pascual Casabosch
President de UNP -Unió Nacional de Progrés-
Es van trobar amb el primer inconvenient per part d’Andorra: la llei del primer Estat veí, Espanya, a qui els natius que renunciïn poden recuperar-la de la forma més fàcil.
Per complicar la gestió es van tenir en compte fets sentimentals com el fet que renunciar al país on s’havia nascut tocava al cor, i xocava la necessitat o interès de fer-ho amb els que tenien el convenciment veritable a tal decisió.
Els preferits i els que més punts tenien de adaptació real eren una majoria de catalans que no se sentien espanyols i podien tenir el privilegi i honor d’ésser naturalitzats a l’únic país del món on el català és una llengua oficial i amb un clar vincle de passat històric.
Els francesos preocupaven poc, ja que existia i existeix un fenomen patriòtic que fins i tot a l’actualitat són minoritàries les renúncies dels seus natius.
Hi ha països en què un cop han realitzat la renúncia ja mai més poden recuperar-la, el seu Estat ho considera una mena de “traïció”.
I hi ha els que tenen la renúncia a la seva nacionalitat directament no permesa, i quan reben la carta notarial del Govern d’Andorra la tiren directament a la paperera. S’ha de tenir en compte la prohibició d’alguns països on tal “traïció” és fins i tot castigada per la seva llei.
Per aquests darrers casos la legislació vigent andorrana té un clar comportament incoherent i que crea diferències humanes: Quan han passat cinc anys amb el passaport andorrà d’un any caducat i renovat amb els corresponents imports pagats obligatòriament, doncs adjuntant al formulari l’article de la llei del país en concret ja se li dóna a la persona el passaport andorrà de quatre anys amb els seus drets econòmics i electorals.
Tal fet denota l’evidència que aquestes persones disposen “obligatòriament” i “còmodament” d’una doble nacionalitat, la qual és pot fer servir en un present i futur de forma lícita a l’estranger.
Votar l’any 1993 la vigent Constitució andorrana i tenint en compte l’educació a les escoles sobre les Màximes dels Usos i Costums va ser per molts un acte de salvació patriòtic de modernització que va fer passar desapercebuda tal incoherència en l’article 7 sobre la prohibició al país de la doble nacionalitat.
Tals arguments es van tenir en compte a la confecció del programa electoral del Partit polític que presideixo, i fins i tot oficials i agents de diferents departaments de la Policia i de manera privada van assistir a reunions i ens van explicar l’existència d’un fitxer de control a títol “de coneixença”. Serà molt difícil que tal fitxer sigui reconegut i vegi la llum.
Demano als Grups parlamentaris electes al Consell General i concretament a ApC -Andorra pel Canvi- , ja que al ser nous al nostre Parlament NO estan infectats sobre haver governat durant anys amb l’existència de tal fitxer, que vulguin formular la pregunta sobre tal fitxer a la propera sessió de control al Govern actual. Aquest fet, insignificant per uns i important per altres, demostra que la nostra Constitució necessita una revisió i nova votació urgent per evitar situacions d’injustícia legal i situacions de clara diferència entre els nous andorrans nacionalitzats.
Tomàs Pascual Casabosch
President de UNP -Unió Nacional de Progrés-
26 ago 2010
"El record dels difunts" Més Andorra 26-8-2010 Carta del lector: Tomàs Pascual Casabosch
Quan entro en un cementeri vaig directament als nínxols de persones que coneixia en persona quan eren vives.
En alguns observo flors seques i abandonades d’anys. Em vénen a la ment els records de forma descendent, des dels enterraments en què vaig ser-hi present fins als records en vida que tinc d’aquestes persones ara difuntes.
Amistats meves d’escola, de joventut, alguns pares, mares i avis d’amics meus, l’àvia del meu millor amic, un professor... tot persones que han deixat la seva petjada no només en molts cors i ments, sinó a la vida en general de forma que tal grandesa perdurà eternament.
També observo fotografies de persones desconegudes per mi, i m’afecten les de persones molt joves, infants i fins i tot nadons. Aquests fets ja no són de la naturalesa de la vida, sinó de la injustícia per naturalesa.
Del cementeri de Fontaneda, a part de visitar com a primera persona la Meritxell, una nena de 10 anyets -ara tindria 36- que fis i tot li vaig escriure un llibre de prosa anomenat La nena de la Carena, em vaig fixar arquitectònicament en la seva ampliació que demostra encara que moltes persones prefereixen per diversos motius continuar amb els enterraments tradicionals per damunt de la incineració.
De l’antic cementeri de Sant Julià de Lòria em va cridar l’atenció l’espai anomenat: “Despulles procedents de l’antic cementeri del 1967”.
Ningú podrà anar per aturar-se a visitar els nínxols de persones oblidades on el record majoritari romandrà en cors i ments durant dècades i fins a la desaparició total i conversió en l’anonimat.
Això si, el record que tinc de totes aquestes persones difuntes és exclusivament de les coses positives, bones i que els vius hem d’heretar.
Una de les meves reflexions és que moltes persones ens compliquem la vida sense tenir en compte com n’és de curta i on acabarem tots. Considero que anar a visitar els difunts al cementeri pot ser, a més d’un acte recordatori, una lliçó d’humilitat.
Tomàs Pascual Casabosch
En alguns observo flors seques i abandonades d’anys. Em vénen a la ment els records de forma descendent, des dels enterraments en què vaig ser-hi present fins als records en vida que tinc d’aquestes persones ara difuntes.
Amistats meves d’escola, de joventut, alguns pares, mares i avis d’amics meus, l’àvia del meu millor amic, un professor... tot persones que han deixat la seva petjada no només en molts cors i ments, sinó a la vida en general de forma que tal grandesa perdurà eternament.
També observo fotografies de persones desconegudes per mi, i m’afecten les de persones molt joves, infants i fins i tot nadons. Aquests fets ja no són de la naturalesa de la vida, sinó de la injustícia per naturalesa.
Del cementeri de Fontaneda, a part de visitar com a primera persona la Meritxell, una nena de 10 anyets -ara tindria 36- que fis i tot li vaig escriure un llibre de prosa anomenat La nena de la Carena, em vaig fixar arquitectònicament en la seva ampliació que demostra encara que moltes persones prefereixen per diversos motius continuar amb els enterraments tradicionals per damunt de la incineració.
De l’antic cementeri de Sant Julià de Lòria em va cridar l’atenció l’espai anomenat: “Despulles procedents de l’antic cementeri del 1967”.
Ningú podrà anar per aturar-se a visitar els nínxols de persones oblidades on el record majoritari romandrà en cors i ments durant dècades i fins a la desaparició total i conversió en l’anonimat.
Això si, el record que tinc de totes aquestes persones difuntes és exclusivament de les coses positives, bones i que els vius hem d’heretar.
Una de les meves reflexions és que moltes persones ens compliquem la vida sense tenir en compte com n’és de curta i on acabarem tots. Considero que anar a visitar els difunts al cementeri pot ser, a més d’un acte recordatori, una lliçó d’humilitat.
Tomàs Pascual Casabosch
31 jul 2010
"L últim de la classe" Periòdic d'Andorra 31-7-2010 La Finestra Oberta: Tomàs Pascual Casabosch
Aquest curs escolar del meu fill he tingut l'oportunitat de compartir vivències i xerrades amb mares i pares sobre els resultats obtinguts. He recordat la meva primera etapa d'escolarització. Vaig gaudir de ser un dels primers de la classe. Vaig tenir la vivència de ser el preferit d'una professora, la qual fins i tot em portava regularment a casa de la seva família.
La meva segona etapa va ser diferent, jo era un nen immigrat amb els meus pares, i a Andorra havia de ser acceptat per la canalla de la meva edat. S'hi va afegir un canvi de sistema educatiu de l'espanyol al francès, en què per temes d'idioma em van endarrerir un curs. Les guerres de neu entre els dos patis eren famoses, i fins i tot alguns hi usaven pedres, per un fenomen estrany de racisme entre els dos sistemes.
Em vaig adaptar prou bé i parlo un francès fluid, fet que m'ha ajudat molt en temes de comerç i viatges. En l'època del lycée vaig haver de suportar, juntament amb altres companys, novatades de nois més grans, cosa que va fer que en accedir al proper curs volguéssim fer el mateix, però a l'hora de "l'acció", només ho vam aplicar a prepotents i xivatos i, sobretot, per protegir als nous que necessitaven ajuda.
En la meva darrera etapa i per voler estudiar a l'estranger, concretament a Espanya, vaig tornar a canviar al meu sistema educatiu d'origen.
Contràriament al que creia, tot va ser més difícil, fins i tot vaig ser l'últim de la classe, vaig suportar alguna burla, però vaig aconseguir progressar.
Avui, veure tots el nens petits de les escoles fa que desitgi el millor per a ells, i demano als pares que sobretot gaudeixin de tenir als seus fills com a estudiants brillants, els expliquin que han de respectar als de nivell intel•lectual inferior, ja que el més important és que el seu pas a la vida professional adulta no ha d'anar de la mà de bons resultats.
Hi influiran valors com ara la humilitat i la humanitat. No necessariament per gaudir de ser el primer de la classe s'ha d'haver estat l'últim o viceversa, però la nostra educació com a pares no hauria d'oblidar el nostre passat com a alumnes de l'escola.
Tomàs Pascual Casabosch
Empresari
La meva segona etapa va ser diferent, jo era un nen immigrat amb els meus pares, i a Andorra havia de ser acceptat per la canalla de la meva edat. S'hi va afegir un canvi de sistema educatiu de l'espanyol al francès, en què per temes d'idioma em van endarrerir un curs. Les guerres de neu entre els dos patis eren famoses, i fins i tot alguns hi usaven pedres, per un fenomen estrany de racisme entre els dos sistemes.
Em vaig adaptar prou bé i parlo un francès fluid, fet que m'ha ajudat molt en temes de comerç i viatges. En l'època del lycée vaig haver de suportar, juntament amb altres companys, novatades de nois més grans, cosa que va fer que en accedir al proper curs volguéssim fer el mateix, però a l'hora de "l'acció", només ho vam aplicar a prepotents i xivatos i, sobretot, per protegir als nous que necessitaven ajuda.
En la meva darrera etapa i per voler estudiar a l'estranger, concretament a Espanya, vaig tornar a canviar al meu sistema educatiu d'origen.
Contràriament al que creia, tot va ser més difícil, fins i tot vaig ser l'últim de la classe, vaig suportar alguna burla, però vaig aconseguir progressar.
Avui, veure tots el nens petits de les escoles fa que desitgi el millor per a ells, i demano als pares que sobretot gaudeixin de tenir als seus fills com a estudiants brillants, els expliquin que han de respectar als de nivell intel•lectual inferior, ja que el més important és que el seu pas a la vida professional adulta no ha d'anar de la mà de bons resultats.
Hi influiran valors com ara la humilitat i la humanitat. No necessariament per gaudir de ser el primer de la classe s'ha d'haver estat l'últim o viceversa, però la nostra educació com a pares no hauria d'oblidar el nostre passat com a alumnes de l'escola.
Tomàs Pascual Casabosch
Empresari
6 may 2010
"Detenció corrupta" BonDia 6-5-2010 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Vull contestar a la notícia publicada en un altre mitjà de comunicació en data 29 d'abril, en forma de tribuna pública, ja que no em deixen defensar.
Sé que és cert que l'any passat vaig ser detingut unes hores per assetjament en un restaurant. De fet, vaig tenir comportaments controladors paranoics ja que no acceptava la realitat. Un informe psiquiàtric ho cataloga textualment així:
“Tomàs Pascual és una persona amb intel.ligència bona, orientat en el temps i espai, però la seva separació li va desenvolupar una psicosi reactiva, en forma de gelosia, distorsió de la realitat, que van donar lloc a una conducta conflictiva i no adaptada al seu entorn. Els símptomes han remès, ja que ja és conscient de l'anormal conducta derivada d'aquesta.”.”
La meva única pràctica habitual sempre ha estat protegir al meu fill. En una tribuna pública vaig escriure textualment:
“Fa un temps vaig detectar que certs personatges circulaven amb el meu propi fill sense cadireta. Com que la vida dels fills dels altres no els interessa i les explicacions no servien per a res, vaig ser protagonista d'espectacles a la vía pública, amb presència policial inclosa requerida per mi mateix”.
Sobre la qüestió dels “maltractaments”, continuo manifestant que no he fet mai res dolent.
Ara us explico els fets de la meva anterior detenció. És molt greu que això passi al servei de Policia i que el nostre Estat de dret permeti privar de llibertat i emmanillar una persona que no ha fet absolutament res del motiu de la detenció, que jo catalogo de segrest.
Em notifica un funcionari de policia que he d'anar a escoltar una denúncia que m'han fet. En tal denúncia resulta que he ratllat el vehicle d'un agent de policia i després li he trucat d'un número de telèfon andorrà per riure'm d'ell.
Els hi dic: “¿Sabeu?, tinc la factura d'un restaurant de Barcelona on vaig dinar aquell dia. Estic fart d'aquest fals denunciador, és un fill de p... ; si me'l trobo pel carrer li diré tot el que penso de tanta falsa denúncia, no puc més, vull marxar d'aquí.”
Em van acompanyar a la porta i em van deixar marxar!! Posteriorment van escriure un fals informe al.legant que havia dit que volia “matar” un policia. Es van posar d'acord entre ells. Si realment fos cert no m'haguéssin deixat marxar en aquell moment i no haurien ordenat la meva detenció tres hores després!!
Repeteixo fermament que es van posar d'acord entre ells per fer-me tal injustícia. Han enganyat amb un informe escrit el senyor comissari, el senyor fiscal i el senyor Batlle. Tot perquè tal fals denunciador té uns quants problemes personals amb mi i així es venja.
Ara, que es defensin amb algún escrit assessorat ple de mentides. Amb tal experiencia he après, entre altres coses, que no s'ha d'anar mai sol al servei de Policia.
Sobre l'atemptat a la meva dignitat, ja decidiré què faig, ja que en aquest país no hi ha justícia.
Tomàs Pascual Casabosch
Sé que és cert que l'any passat vaig ser detingut unes hores per assetjament en un restaurant. De fet, vaig tenir comportaments controladors paranoics ja que no acceptava la realitat. Un informe psiquiàtric ho cataloga textualment així:
“Tomàs Pascual és una persona amb intel.ligència bona, orientat en el temps i espai, però la seva separació li va desenvolupar una psicosi reactiva, en forma de gelosia, distorsió de la realitat, que van donar lloc a una conducta conflictiva i no adaptada al seu entorn. Els símptomes han remès, ja que ja és conscient de l'anormal conducta derivada d'aquesta.”.”
La meva única pràctica habitual sempre ha estat protegir al meu fill. En una tribuna pública vaig escriure textualment:
“Fa un temps vaig detectar que certs personatges circulaven amb el meu propi fill sense cadireta. Com que la vida dels fills dels altres no els interessa i les explicacions no servien per a res, vaig ser protagonista d'espectacles a la vía pública, amb presència policial inclosa requerida per mi mateix”.
Sobre la qüestió dels “maltractaments”, continuo manifestant que no he fet mai res dolent.
Ara us explico els fets de la meva anterior detenció. És molt greu que això passi al servei de Policia i que el nostre Estat de dret permeti privar de llibertat i emmanillar una persona que no ha fet absolutament res del motiu de la detenció, que jo catalogo de segrest.
Em notifica un funcionari de policia que he d'anar a escoltar una denúncia que m'han fet. En tal denúncia resulta que he ratllat el vehicle d'un agent de policia i després li he trucat d'un número de telèfon andorrà per riure'm d'ell.
Els hi dic: “¿Sabeu?, tinc la factura d'un restaurant de Barcelona on vaig dinar aquell dia. Estic fart d'aquest fals denunciador, és un fill de p... ; si me'l trobo pel carrer li diré tot el que penso de tanta falsa denúncia, no puc més, vull marxar d'aquí.”
Em van acompanyar a la porta i em van deixar marxar!! Posteriorment van escriure un fals informe al.legant que havia dit que volia “matar” un policia. Es van posar d'acord entre ells. Si realment fos cert no m'haguéssin deixat marxar en aquell moment i no haurien ordenat la meva detenció tres hores després!!
Repeteixo fermament que es van posar d'acord entre ells per fer-me tal injustícia. Han enganyat amb un informe escrit el senyor comissari, el senyor fiscal i el senyor Batlle. Tot perquè tal fals denunciador té uns quants problemes personals amb mi i així es venja.
Ara, que es defensin amb algún escrit assessorat ple de mentides. Amb tal experiencia he après, entre altres coses, que no s'ha d'anar mai sol al servei de Policia.
Sobre l'atemptat a la meva dignitat, ja decidiré què faig, ja que en aquest país no hi ha justícia.
Tomàs Pascual Casabosch
30 dic 2009
"Trajecte educatiu" BonDia 30-12-2009 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Durant els trajectes amb el meu fill, de ben petit, de casa a l'escola bressol i viceversa, jo li explicava moltes coses tant a braços com a dins del seu cotxet infantil, i quan el cotxet estava tapat en plàstic per pluja, fred o neu, ell aixecava i girava el seu petit cap per fixar els seus ulls als meus i intercanviar-me un dolç somriure i, fins i tot, fer-nos bromes.
Jo li explicava i responia preguntes de perquè es rega la gespa del parc infantil, la muntanya, els núvols, la boira, la neu, el sol, la lluna, els estels, els avions, els altres nens i nenes...
Al primer curs escolar de maternal, ja caminant sempre, les converses eren sobre els productes dels aparadors de les botigues i de perquè servien, les obres als carrers, perquè rellisca la neu...
Dotzenes de persones, i sense jo saber-ho, ens observaven i deien a la mare del meu fill que gaudien només de veure'ns. Agraeixo els comentaris, ja que la satisfacció d'ella va formar part de la felicitat de la nostra família.
En aquest segon curs de maternal, les converses dels trajectes són de perquè serveixen els agents de circulació, els passos de vianants, els semàfors que s'han de creuar en verd... Amb això tinc un problema, i és que quan educo el meu fill sobre perquè, quan el ninot del senyor és vermell, ens hem d'esperar perquè els vehicles circulin sense que ens puguin atropellar, ell veu com dotzenes d'adults no ho respecten. Llàvors es tomba el meu argument. Sort que els dos coincidim a dir: “molt malament, aquests senyors i senyores que caminen amb el semàfor en vermell”.
Durant el trajecte amb vehicle, entre moltes coses, li vaig explicar el motiu de perquè ha d'anar assegut en una cadira de seguretat. Cap persona amb una noció mínima de responsabilitat permet que un nen petit no compleixi tal requísit, ni tan sols per fer pocs metres, ja que en un segon pot succeir un seriós disgust irreparable.
Fa un temps vaig detectar que certs personatges circulaven amb el meu propi fill sense cadireta. Com que la vida dels fills dels altres no els interessa i les explicacions no servien per a res, vaig ser protagonista d'espectacles a la vía pública, amb presència policial inclosa requerida per mi mateix. Són fets que han fet que aquesta irregularitat se solucioni. No dubtaré a passar-me la vida protegint al meu fill de qualsevol atemptat al seu desenvolupament natural, sigui amb ajuda o totalment sol i a la meva manera. Algunes formes es deuen a les circumstàncies. El resultat final a favor de la vida del meu fill és l'únic que m'interessa. La majoria de la democràcia és com els comentaris gratuïts, les exageracions i les mentides. Tota una hipocresia de molta teoria i poca pràctica que es pot equiparar a una gran obra de teatre on molts no veuen més enllà del seu melic, van de consellers espirituals perfectes que mai no han trencat un plat i només es volen netejar inútilment l'ànima per no reconèixer els seus errors i defectes al seu pas per la vida.
He estat criticat a les esquenes per aquells que no tenen valors. Fins i tot s'ha comentat que jo mai no m'he ocupat del meu fill. He estat felicitat per dotzenes de pares i mares que han comprès perfectament la meva manera d'obrar a causa de la impotència de la injustícia de certa traïció.
L'apassionant trajecte de portar i recollir el meu fill Adam a l'escola, encara que hagi estat injusta i forçosament reduïda a la meitat per dos comportaments inadequats de la seva pròpia sang, fa que t'observis, saludis els pares i mares dels seus petits companys i companyes, i els admiris perquè comparteixen l'aprenentatge de la vida.
Feu el que el cor us digui per als vostres fills sense permetre cap intrusió extranya. Per al benestar del meu, tot s'hi val.
Tomàs Pascual Casabosch
Jo li explicava i responia preguntes de perquè es rega la gespa del parc infantil, la muntanya, els núvols, la boira, la neu, el sol, la lluna, els estels, els avions, els altres nens i nenes...
Al primer curs escolar de maternal, ja caminant sempre, les converses eren sobre els productes dels aparadors de les botigues i de perquè servien, les obres als carrers, perquè rellisca la neu...
Dotzenes de persones, i sense jo saber-ho, ens observaven i deien a la mare del meu fill que gaudien només de veure'ns. Agraeixo els comentaris, ja que la satisfacció d'ella va formar part de la felicitat de la nostra família.
En aquest segon curs de maternal, les converses dels trajectes són de perquè serveixen els agents de circulació, els passos de vianants, els semàfors que s'han de creuar en verd... Amb això tinc un problema, i és que quan educo el meu fill sobre perquè, quan el ninot del senyor és vermell, ens hem d'esperar perquè els vehicles circulin sense que ens puguin atropellar, ell veu com dotzenes d'adults no ho respecten. Llàvors es tomba el meu argument. Sort que els dos coincidim a dir: “molt malament, aquests senyors i senyores que caminen amb el semàfor en vermell”.
Durant el trajecte amb vehicle, entre moltes coses, li vaig explicar el motiu de perquè ha d'anar assegut en una cadira de seguretat. Cap persona amb una noció mínima de responsabilitat permet que un nen petit no compleixi tal requísit, ni tan sols per fer pocs metres, ja que en un segon pot succeir un seriós disgust irreparable.
Fa un temps vaig detectar que certs personatges circulaven amb el meu propi fill sense cadireta. Com que la vida dels fills dels altres no els interessa i les explicacions no servien per a res, vaig ser protagonista d'espectacles a la vía pública, amb presència policial inclosa requerida per mi mateix. Són fets que han fet que aquesta irregularitat se solucioni. No dubtaré a passar-me la vida protegint al meu fill de qualsevol atemptat al seu desenvolupament natural, sigui amb ajuda o totalment sol i a la meva manera. Algunes formes es deuen a les circumstàncies. El resultat final a favor de la vida del meu fill és l'únic que m'interessa. La majoria de la democràcia és com els comentaris gratuïts, les exageracions i les mentides. Tota una hipocresia de molta teoria i poca pràctica que es pot equiparar a una gran obra de teatre on molts no veuen més enllà del seu melic, van de consellers espirituals perfectes que mai no han trencat un plat i només es volen netejar inútilment l'ànima per no reconèixer els seus errors i defectes al seu pas per la vida.
He estat criticat a les esquenes per aquells que no tenen valors. Fins i tot s'ha comentat que jo mai no m'he ocupat del meu fill. He estat felicitat per dotzenes de pares i mares que han comprès perfectament la meva manera d'obrar a causa de la impotència de la injustícia de certa traïció.
L'apassionant trajecte de portar i recollir el meu fill Adam a l'escola, encara que hagi estat injusta i forçosament reduïda a la meitat per dos comportaments inadequats de la seva pròpia sang, fa que t'observis, saludis els pares i mares dels seus petits companys i companyes, i els admiris perquè comparteixen l'aprenentatge de la vida.
Feu el que el cor us digui per als vostres fills sense permetre cap intrusió extranya. Per al benestar del meu, tot s'hi val.
Tomàs Pascual Casabosch
4 nov 2009
"El bisbe i copríncep Sr. Joan Martí Alanis" BonDia 04-11-2009 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Fa pocs dies es va anunciar la defunció del nostre excopríncep Joan Martí Alanis. Molts han publicat els seus sentiments públics per tan sentida pèrdua, i jo he volgut afegir-m´hi amb tota humilitat a la parcel-la de la vida que vaig compartir amb ell.
Recordo que el vaig conèixer durant la meva confirmació catòlica, a la meitat dels anys 80. En acabar tal esdeveniment cristià a l'església de Sant Julià de Lòria, ens vàrem reunir ell, el mossèn de la parròquia i algunes persones que havíem prestat diversos serveis a l'església com a escolars, sagristans i professors de catequesi.
Li vaig fer saber la meva intenció de conèixer el món dels capellans de més a prop per si em feia sacerdot. Fou llavors quan em va convidar un estiu a unes colònies espirituals en què, entre moltes activitats, es feien xerrades cristianes.
El curs següent vaig ingressar al Seminari Diocesà de la Seu d'Urgell, on vaig estar tot un any i on, a part de gaudir d'una excel-lent expèriencia, vaig compartir amb el senyor bisbe passejos, xerrades, àpats...
Vull destacar dos fets dels quals sempre me'n recordo.
Una vegada, durant un dinar al seminari, em va posar al meu dit el seu segell de bisbe i em va dir de broma: “Tomàs, ara ets per una estona bisbe i copríncep d'Andorra”.
Una nit, amb alguns companys del seminari, vaig baixar a la cuina de les monges, on hi havia un pernil que el Consell General d'Andorra li havia regalat com a Senyor copríncep i, com una entremaliadura, ens el vàrem menjar gairebé tot. Encara recordo l'esbroncada de les monges i del director del seminari, que de càstig ens varen fer copiar la història de Catalunya cada dia una hora després de l'estudi nocturn habitual.
El senyor bisbe era tan bona persona que quan se'n va assabentar, el quart dia va venir a ordenar que se'ns retirés el càstig i que féssim servir l'hora per a alguna cosa més productiva com visitar els avis de la llar de jubilats.
En finalitzar el curs vaig adonar-me que la meva vocació de sacerdot havia estat transitòria, però sempre he fet servir aquella època de la meva vida per a coses bones, i tot gràcies al bisbe i copríncep d'Andorra senyor Joan Martí Alanis, el qual ja veieu que ha deixat una bona petjada en la vida de moltes persones.
Que Déu el tingui on es mereix!!
Tomàs Pascual Casabosch
Recordo que el vaig conèixer durant la meva confirmació catòlica, a la meitat dels anys 80. En acabar tal esdeveniment cristià a l'església de Sant Julià de Lòria, ens vàrem reunir ell, el mossèn de la parròquia i algunes persones que havíem prestat diversos serveis a l'església com a escolars, sagristans i professors de catequesi.
Li vaig fer saber la meva intenció de conèixer el món dels capellans de més a prop per si em feia sacerdot. Fou llavors quan em va convidar un estiu a unes colònies espirituals en què, entre moltes activitats, es feien xerrades cristianes.
El curs següent vaig ingressar al Seminari Diocesà de la Seu d'Urgell, on vaig estar tot un any i on, a part de gaudir d'una excel-lent expèriencia, vaig compartir amb el senyor bisbe passejos, xerrades, àpats...
Vull destacar dos fets dels quals sempre me'n recordo.
Una vegada, durant un dinar al seminari, em va posar al meu dit el seu segell de bisbe i em va dir de broma: “Tomàs, ara ets per una estona bisbe i copríncep d'Andorra”.
Una nit, amb alguns companys del seminari, vaig baixar a la cuina de les monges, on hi havia un pernil que el Consell General d'Andorra li havia regalat com a Senyor copríncep i, com una entremaliadura, ens el vàrem menjar gairebé tot. Encara recordo l'esbroncada de les monges i del director del seminari, que de càstig ens varen fer copiar la història de Catalunya cada dia una hora després de l'estudi nocturn habitual.
El senyor bisbe era tan bona persona que quan se'n va assabentar, el quart dia va venir a ordenar que se'ns retirés el càstig i que féssim servir l'hora per a alguna cosa més productiva com visitar els avis de la llar de jubilats.
En finalitzar el curs vaig adonar-me que la meva vocació de sacerdot havia estat transitòria, però sempre he fet servir aquella època de la meva vida per a coses bones, i tot gràcies al bisbe i copríncep d'Andorra senyor Joan Martí Alanis, el qual ja veieu que ha deixat una bona petjada en la vida de moltes persones.
Que Déu el tingui on es mereix!!
Tomàs Pascual Casabosch
4 sept 2009
"La meva detenció" Diari d'Andorra 04-09-2009 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
“Quedeu detingut per un presumpte delicte contra la llibertat”, aquestes van ser les paraules de la parella de policies d’investigació al sortir del portal de casa meva. Després d’uns segons de silenci, que m’imagino que eren de màxima alerta per observar quina reacció tindria, em van dir si entregava les armes legals de foc per voluntat pròpia o portaven un manament d’entrada i escorcoll domiciliari. Evidentment, els les vaig donar, no tinc res per amagar, les tinc fa quinze anys. Em van acompanyar a aparcar el meu vehicle mentre xerràvem, de manera natural, del tema .
En entrar al búnquer em fan posar les meves pertinències personals en unes bosses precintades, m’escorcollen fent-me, fins i tot, baixar els calçotets fins als genolls en una sala sense càmera, després em conviden a beure aigua.
Tinc dret a una trucada, truco al meu pare i li dono números de telèfons mòbils de polítics perquè m’ajudin, sort que ho van fer.
Ni tan sols no em van deixar entrar les ulleres a la cel•la 12 –ciment i vidre– em donen dues mantes pel fred i la comoditat. Al cap d’uns trenta minuts ve un policia secreta, em diu que han rebut instruccions d’anar molt ràpidament amb mi per fer-me passar a la Batllia de guàrdia i que no hagi de passar allà la nit, i que no em sotmetran a un interrogatori, sinó que prestaré declaració.
Em conviden a esmorzar, en la meva declaració, realitzada de forma pacífica i natural, reconec haver insultat en públic –ella privadament ho feia de forma habitual– la meva dona en un atac desesperat perquè no em deixava veure el nostre fill quan em tocava a mi, jo mateix els vaig dir que l’havia esperada a la porta de la seva feina en diverses ocasions per fer-la recapacitar i que l’havia anat a espiar amb prismàtics, ja que m’havien dit que hi havia un home a casa amb el meu fill pel mig i no m’ho creia. A sobre em fitxen com es veu a les pel•lícules, foto de perfil, de front i empremtes.
Després de la declaració em tornen a portar a la cel•la i em donen menjar calent d’un bon restaurant. Allà dins te n’adones què se sent d’estar privat de llibertat, però el meu cap em deia “que dimonis he fet per estar aquí dins?”
La meva sensació d’impotència era pensar que si el meu fill em necessitava per a qualsevol cosa jo no podria fer absolutament res per ell. Ja li explicaré tot quan sigui gran, ara és massa petit i vaja herència li esta deixant la seva mare.
Em venien al cap imatges del meu nuviatge amb la meva dona, el casament, l’embaràs, el naixement del nostre fill, les coses bones i inoblidables dels sis anys de convivència i les dolentes que vam lluitar i guanyar junts.
Vaig patir per l’estat de salut de la meva mare quan sapigués que jo estava detingut per coses que encara no s’han demostrat perquè no són certes.
Em va envair una sensació de no entendre com una dona li pot fer això al seu marit i pare del seu fill, jo crec que la que necessita tractament psiquiàtric és ella i desitjo que es curi i reconegui la veritat de tot, potser sommio.
Al cap d’unes dues hores em porten al batlle de guàrdia, el Sr. batlle em diu que tenen en compte que no tinc antecedents penals, que sóc una persona pública i que tinc un fill que em necessita en llibertat.
Sóc condemnat per insult xenòfob, el que he fet de bo pel continent de la meva dona no interessa ni val, esperar-la a metres de la porta de la seva feina per intentar dialogar amb ella es considera “assetjament”, també sóc condemnat per haver volgut comprovar l’última cosa que no m’esperava de la meva dona i per la seguretat del meu fill, això es considera “atemptar contra la llibertat”.
Condemnar-me a sotmetre’m a tractament psiquiàtric crec que ha estat ben encertat, així podré demostrar moltes coses, i que no pugui contactar amb la meva dona en quatre anys diria que m’han fet un favor, encara que és nefast per al desenvolupament del nostre fill, però això a ella no li interessa.
Tant el fiscal com el batlle i la lletrada es van portar de forma professional i humana, i això ho reconec sense creure en el sistema judicial.
Al dia següent em trobo més denúncies, que a la nit li he robat la catifa de la porta de casa seva, apa!, si això fos així ni el tractament psiquiàtric serviria per a res.
Això sí, les dones presumptament maltractadores ja saben què han de fer per enfonsar els seus marits, fer-se blaus elles mateixes i denunciar-los, plorar molt i si ets maca millor, apuntar-se a diverses associacions i anar acumulant gent que et doni idees de denúncies. Els asseguro que gaudiran del beneplàcit de la justícia i la protecció de les forces de seguretat de l’Estat. Però tindran la sort de no estar a l’aparador públic.
Voleu veure la meva dona? Aneu a la porta del seu lloc de treball i comprovareu com arriba escoltada per la policia, que li fa de taxi cada dia. Una llàstima de malbaratament dels diners dels contribuents.
Ja ho diuen que de fora vindran i de casa et trauran. Jo a partir d’ara per opinar sobre algú si no ho veig en directe no gosaré mai obrir la boca.
Per cert, continuo sense tenir antecedents penals, és evident, sóc innocent i que em contacti qui vulgui que li faré arribar la meva versió detallada.
Jo continuo lluitant contra l’estratègia de màrqueting política de certa gent energúmena per enfonsar la meva vida. Ara, penso continuar escrivint, si fa falta des del mateix centre penitenciari.
Qui vull que em jutgi quan toqui?, el meu estimat fill i Déu.
Tomàs Pascual Casabosch
En entrar al búnquer em fan posar les meves pertinències personals en unes bosses precintades, m’escorcollen fent-me, fins i tot, baixar els calçotets fins als genolls en una sala sense càmera, després em conviden a beure aigua.
Tinc dret a una trucada, truco al meu pare i li dono números de telèfons mòbils de polítics perquè m’ajudin, sort que ho van fer.
Ni tan sols no em van deixar entrar les ulleres a la cel•la 12 –ciment i vidre– em donen dues mantes pel fred i la comoditat. Al cap d’uns trenta minuts ve un policia secreta, em diu que han rebut instruccions d’anar molt ràpidament amb mi per fer-me passar a la Batllia de guàrdia i que no hagi de passar allà la nit, i que no em sotmetran a un interrogatori, sinó que prestaré declaració.
Em conviden a esmorzar, en la meva declaració, realitzada de forma pacífica i natural, reconec haver insultat en públic –ella privadament ho feia de forma habitual– la meva dona en un atac desesperat perquè no em deixava veure el nostre fill quan em tocava a mi, jo mateix els vaig dir que l’havia esperada a la porta de la seva feina en diverses ocasions per fer-la recapacitar i que l’havia anat a espiar amb prismàtics, ja que m’havien dit que hi havia un home a casa amb el meu fill pel mig i no m’ho creia. A sobre em fitxen com es veu a les pel•lícules, foto de perfil, de front i empremtes.
Després de la declaració em tornen a portar a la cel•la i em donen menjar calent d’un bon restaurant. Allà dins te n’adones què se sent d’estar privat de llibertat, però el meu cap em deia “que dimonis he fet per estar aquí dins?”
La meva sensació d’impotència era pensar que si el meu fill em necessitava per a qualsevol cosa jo no podria fer absolutament res per ell. Ja li explicaré tot quan sigui gran, ara és massa petit i vaja herència li esta deixant la seva mare.
Em venien al cap imatges del meu nuviatge amb la meva dona, el casament, l’embaràs, el naixement del nostre fill, les coses bones i inoblidables dels sis anys de convivència i les dolentes que vam lluitar i guanyar junts.
Vaig patir per l’estat de salut de la meva mare quan sapigués que jo estava detingut per coses que encara no s’han demostrat perquè no són certes.
Em va envair una sensació de no entendre com una dona li pot fer això al seu marit i pare del seu fill, jo crec que la que necessita tractament psiquiàtric és ella i desitjo que es curi i reconegui la veritat de tot, potser sommio.
Al cap d’unes dues hores em porten al batlle de guàrdia, el Sr. batlle em diu que tenen en compte que no tinc antecedents penals, que sóc una persona pública i que tinc un fill que em necessita en llibertat.
Sóc condemnat per insult xenòfob, el que he fet de bo pel continent de la meva dona no interessa ni val, esperar-la a metres de la porta de la seva feina per intentar dialogar amb ella es considera “assetjament”, també sóc condemnat per haver volgut comprovar l’última cosa que no m’esperava de la meva dona i per la seguretat del meu fill, això es considera “atemptar contra la llibertat”.
Condemnar-me a sotmetre’m a tractament psiquiàtric crec que ha estat ben encertat, així podré demostrar moltes coses, i que no pugui contactar amb la meva dona en quatre anys diria que m’han fet un favor, encara que és nefast per al desenvolupament del nostre fill, però això a ella no li interessa.
Tant el fiscal com el batlle i la lletrada es van portar de forma professional i humana, i això ho reconec sense creure en el sistema judicial.
Al dia següent em trobo més denúncies, que a la nit li he robat la catifa de la porta de casa seva, apa!, si això fos així ni el tractament psiquiàtric serviria per a res.
Això sí, les dones presumptament maltractadores ja saben què han de fer per enfonsar els seus marits, fer-se blaus elles mateixes i denunciar-los, plorar molt i si ets maca millor, apuntar-se a diverses associacions i anar acumulant gent que et doni idees de denúncies. Els asseguro que gaudiran del beneplàcit de la justícia i la protecció de les forces de seguretat de l’Estat. Però tindran la sort de no estar a l’aparador públic.
Voleu veure la meva dona? Aneu a la porta del seu lloc de treball i comprovareu com arriba escoltada per la policia, que li fa de taxi cada dia. Una llàstima de malbaratament dels diners dels contribuents.
Ja ho diuen que de fora vindran i de casa et trauran. Jo a partir d’ara per opinar sobre algú si no ho veig en directe no gosaré mai obrir la boca.
Per cert, continuo sense tenir antecedents penals, és evident, sóc innocent i que em contacti qui vulgui que li faré arribar la meva versió detallada.
Jo continuo lluitant contra l’estratègia de màrqueting política de certa gent energúmena per enfonsar la meva vida. Ara, penso continuar escrivint, si fa falta des del mateix centre penitenciari.
Qui vull que em jutgi quan toqui?, el meu estimat fill i Déu.
Tomàs Pascual Casabosch
14 ago 2009
"Esports d’Estiu" BONDIA 14-08-2009 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Amb una camiseta blava podem veure els més petits de la parròquia d’Escaldes-Engordany, capital per excel•lència de tantes iniciatives que s’han estès per la resta de tot el nostre país, realitzant un munt d’activitats socials, culturals i esportives en el que ja és tota una merescuda institució: Els esports d’estiu.
Crida l’atenció veure’ls inclús per les festes majors de les altres parròquies amb llur distintiu o als parcs infantils, on després d’haver estat recollits pels seus pares o tutors volen continuar gaudint de l’esbarjo després de l’esgotament d’un dia ple d’aprenentatge i experiències.
El meu fill Adam, de poc més de tres anys, ja distingeix clarament l’escola de tal institució. En aixecar-se cada matí demana anar, tal com ell diu textualment, als “epors d’etiu”.
Sobta que la majoria de monitors siguin gent jove, que inclús repeteix aquesta feina als estius, i les criatures els coneixen, respecten i estimen.
Els monitors tenen una gran responsabilitat, tant en la custòdia de les criatures dins els espais tancats com en els trasllats a granges, parcs, piscina, passejos i a totes les activitats.
A part de paciència, tenen una gran psicologia. Abracen els nostres fills quan veuen que no es volen separar de bon matí dels pares o tutors, fent servir tècniques per acomiadar-se d’ells des de la finestra entre paraules afectuoses perquè se sentin com en una segona llar.
Durant el dia els han de distreure, fer jugar, fer fer activitats, fer-los dormir, menjar, que facin les seves necessitats, els han de canviar de roba si escau.., i tot amb una professionalitat i paciència que, amb la joventut dels mencionats monitors, només el fet que els agradin els més menuts supera l’esforç de realitzar quelcom més que una feina, que per cert està molt mal pagada en diners.
Però puc assegurar a tots els monitors que es poden considerar ben retribuïts per molts pares que els adorem des del silenci de l’observació perquè veiem que els nostres fills més menuts els esmenten a casa pels seus noms, i això farà que, junt amb el bon record que s’emporten, sempre els parlarem de les moltes coses que van aprendre, i ben apreses, en un curt però llarg període de vacances.
Els més menuts aplicaran al llarg de la seva vida aquest període i els monitors seran còmplices del creixement del futur de la nostra societat, que depèn d’aquestes petites personetes que tant ens estimem, necessiten i necessitem; els nostres fills.
Agraeixo, en nom propi i de moltes famílies amb qui he conversat i que m’han motivat a escriure aquestes línies, la gran tasca professional i sobretot humana de tot el personal dels Esports d’estiu d’Escaldes-Engordany.
Tomàs Pascual Casabosch
Crida l’atenció veure’ls inclús per les festes majors de les altres parròquies amb llur distintiu o als parcs infantils, on després d’haver estat recollits pels seus pares o tutors volen continuar gaudint de l’esbarjo després de l’esgotament d’un dia ple d’aprenentatge i experiències.
El meu fill Adam, de poc més de tres anys, ja distingeix clarament l’escola de tal institució. En aixecar-se cada matí demana anar, tal com ell diu textualment, als “epors d’etiu”.
Sobta que la majoria de monitors siguin gent jove, que inclús repeteix aquesta feina als estius, i les criatures els coneixen, respecten i estimen.
Els monitors tenen una gran responsabilitat, tant en la custòdia de les criatures dins els espais tancats com en els trasllats a granges, parcs, piscina, passejos i a totes les activitats.
A part de paciència, tenen una gran psicologia. Abracen els nostres fills quan veuen que no es volen separar de bon matí dels pares o tutors, fent servir tècniques per acomiadar-se d’ells des de la finestra entre paraules afectuoses perquè se sentin com en una segona llar.
Durant el dia els han de distreure, fer jugar, fer fer activitats, fer-los dormir, menjar, que facin les seves necessitats, els han de canviar de roba si escau.., i tot amb una professionalitat i paciència que, amb la joventut dels mencionats monitors, només el fet que els agradin els més menuts supera l’esforç de realitzar quelcom més que una feina, que per cert està molt mal pagada en diners.
Però puc assegurar a tots els monitors que es poden considerar ben retribuïts per molts pares que els adorem des del silenci de l’observació perquè veiem que els nostres fills més menuts els esmenten a casa pels seus noms, i això farà que, junt amb el bon record que s’emporten, sempre els parlarem de les moltes coses que van aprendre, i ben apreses, en un curt però llarg període de vacances.
Els més menuts aplicaran al llarg de la seva vida aquest període i els monitors seran còmplices del creixement del futur de la nostra societat, que depèn d’aquestes petites personetes que tant ens estimem, necessiten i necessitem; els nostres fills.
Agraeixo, en nom propi i de moltes famílies amb qui he conversat i que m’han motivat a escriure aquestes línies, la gran tasca professional i sobretot humana de tot el personal dels Esports d’estiu d’Escaldes-Engordany.
Tomàs Pascual Casabosch
9 jun 2009
"Anàlisi electoral de la UNP" BONDIA 09-06-2009 Opinió: Tomàs Pascual Casabosch
Després de la passada tempesta electoral, els integrants d’Unió Nacional de Progrés (UNP) ens hem reunit diverses vegades per després prendre’ns un temps de merescut descans.
Hem treballat intensament durant més de dos anys per confeccionar el Programa electoral sense preocupar-nos pel fet que perquè el missatge arribés a tothom s’havia de fer una campanya de màrqueting com el qui vol vendre un producte comercial.
UNP ha aterrat a la cursa electoral al moment que el poble andorrà ja tenia la decisió presa de “provar al Sr. Jaume Bartumeu i el PS”, els quals ara tenen una merescuda oportunitat després de la tasca realitzada durant anys des de l’oposició al Consell General i el govern dels seus Comuns.
Els votants van fer servir també l’anomenat “vot útil”, que és l’única forma de no fer guanyar la lliga al model liberal.
El fet de que els Verds d’Andorra no hagin aconseguit representació parlamentària després d’haver estat al terreny electoral diverses vegades, tant en llistes comunals com generals, podria ser degut al fet que simplement no és el seu moment.
Nosaltres, en les entrevistes als mitjans de comunicació, sempre hem tingut una resposta humil a la pregunta de “¿quants vots compteu tenir?”, i hem contestat: “20 segurs!, els integrants de la llista nacional, i hem advertit sempre que molta gent ens va signar el suport a la candidatura per ajudar-nos a presentar-la.
L’eslògan de la nostra inexistent campanya electoral ha estat UNP no té actes de campanya.
La UNP ha quedat esquitxada per un preocupant deute econòmic, però ha decidit continuar com formació política actualitzant el programa electoral, realitzant reunions, visitant col•lectius, tenint presència als mitjans de comunicació que ens donin l’oportunitat i ajudant en el que puguem als qui ho necessitin. Però si ens presentéssim a les properes eleccions, hauria de ser amb una disposició econòmica per fer arribar el programa polític a les masses.
Entre els candidats no hi ha derrotats, tots hem enriquit la varietat electoral i hem tingut l’amor i la valentia de fer quelcom més que dir paraules pel nostre país.
Enhorabona als representats guanyadors, felicitats a tots els participants, gràcies als nostres 88 votants per haver confiat en la UNP en els nostres primers comicis. Convidem les persones que vulguin afegir-se a la nostra formació política a fer-la créixer i garantir-ne la seva continuïtat.
Tomàs Pascual Casabosch
President UNP
Hem treballat intensament durant més de dos anys per confeccionar el Programa electoral sense preocupar-nos pel fet que perquè el missatge arribés a tothom s’havia de fer una campanya de màrqueting com el qui vol vendre un producte comercial.
UNP ha aterrat a la cursa electoral al moment que el poble andorrà ja tenia la decisió presa de “provar al Sr. Jaume Bartumeu i el PS”, els quals ara tenen una merescuda oportunitat després de la tasca realitzada durant anys des de l’oposició al Consell General i el govern dels seus Comuns.
Els votants van fer servir també l’anomenat “vot útil”, que és l’única forma de no fer guanyar la lliga al model liberal.
El fet de que els Verds d’Andorra no hagin aconseguit representació parlamentària després d’haver estat al terreny electoral diverses vegades, tant en llistes comunals com generals, podria ser degut al fet que simplement no és el seu moment.
Nosaltres, en les entrevistes als mitjans de comunicació, sempre hem tingut una resposta humil a la pregunta de “¿quants vots compteu tenir?”, i hem contestat: “20 segurs!, els integrants de la llista nacional, i hem advertit sempre que molta gent ens va signar el suport a la candidatura per ajudar-nos a presentar-la.
L’eslògan de la nostra inexistent campanya electoral ha estat UNP no té actes de campanya.
La UNP ha quedat esquitxada per un preocupant deute econòmic, però ha decidit continuar com formació política actualitzant el programa electoral, realitzant reunions, visitant col•lectius, tenint presència als mitjans de comunicació que ens donin l’oportunitat i ajudant en el que puguem als qui ho necessitin. Però si ens presentéssim a les properes eleccions, hauria de ser amb una disposició econòmica per fer arribar el programa polític a les masses.
Entre els candidats no hi ha derrotats, tots hem enriquit la varietat electoral i hem tingut l’amor i la valentia de fer quelcom més que dir paraules pel nostre país.
Enhorabona als representats guanyadors, felicitats a tots els participants, gràcies als nostres 88 votants per haver confiat en la UNP en els nostres primers comicis. Convidem les persones que vulguin afegir-se a la nostra formació política a fer-la créixer i garantir-ne la seva continuïtat.
Tomàs Pascual Casabosch
President UNP
28 ene 2009
"Rèplica al Consell Superior de la Justícia" Periòdic d’Andorra 28/01/2009 Societat: Tomàs Pascual C. Nota del autor: CENSURADA pel Diari d’Andorra
Senyor Lluís Montanya Tarrés, li vull manifestar la meva discrepància en el fet que confongui el concepte de “comunicat” amb el “d’opinió”, ja que vostè barreja i mareja el contingut que escriu signant amb el seu càrrec de president del Consell Superior de la Justícia amb el to personal.
Tothom sap que la justícia en alguns conceptes té molta filosofia, i que quan es qüestiona el dubte de domini públic sobre la independència del poder judicial s’engega la bateria repressiva i de les suposicions sobre “calúmnies i difamacions”, que és, de fet, tal com comença la seva carta que té molt d’opinió i rancor personal i poc de comunicat oficial. A mi l’home del sac em feia por de petit, però l’edifici més temut del país li asseguro que no. M’hi he passat hores donant la cara sense procuradors i advocats que ho fessin per mi.
La meva firma és, sense dubte, responsable del que faig. En aquest cas i encara que vostè no hagi entès el meu escrit, he manifestat en tot moment allò dit com a rumors populars, mai acusant ningú, ja que per això calen proves. El seu escrit pretén desviar l‘atenció, el Govern Liberal fa uns quants anys que hi és, coincideixen perfectament les legislatures amb una majoria al Consell General amb el mandat Judicial, i no demostra en cap moment cap desconeixement per part meva de res. Molts processos de selecció són seriosos, però jo crec en la màgia.
Aclarir rumors a crits del poble, fora dels despatxos que ens tracten d’individus i números i no pas de persones, és molt preable. Fer-ho per signatura escrita demostra valentia, responsabilitat i transparència total en qualsevol persona que vol participar dignament sense por a començar a canviar les coses; possiblement el tema també tingui alguna cosa de premsa rosa, però aquí la censurarien de forma immediata.
Podria ser que s’hagin activat en contra meva les típiques eines d’opressió injustificades, que per alguna cosa estan reflectides en un futur programa electoral per fer-hi front. Els lectors poden comprovar que quan algun mitjà de comunicació no permet publicar alguna cosa perquè va en contra dels seus interessos i volen fer veure que han escrit l’última paraula, sempre hi ha algú que demostra portar la veritable bandera de la independència.
Tomàs Pascual Casabosch
President de la UNP
Tothom sap que la justícia en alguns conceptes té molta filosofia, i que quan es qüestiona el dubte de domini públic sobre la independència del poder judicial s’engega la bateria repressiva i de les suposicions sobre “calúmnies i difamacions”, que és, de fet, tal com comença la seva carta que té molt d’opinió i rancor personal i poc de comunicat oficial. A mi l’home del sac em feia por de petit, però l’edifici més temut del país li asseguro que no. M’hi he passat hores donant la cara sense procuradors i advocats que ho fessin per mi.
La meva firma és, sense dubte, responsable del que faig. En aquest cas i encara que vostè no hagi entès el meu escrit, he manifestat en tot moment allò dit com a rumors populars, mai acusant ningú, ja que per això calen proves. El seu escrit pretén desviar l‘atenció, el Govern Liberal fa uns quants anys que hi és, coincideixen perfectament les legislatures amb una majoria al Consell General amb el mandat Judicial, i no demostra en cap moment cap desconeixement per part meva de res. Molts processos de selecció són seriosos, però jo crec en la màgia.
Aclarir rumors a crits del poble, fora dels despatxos que ens tracten d’individus i números i no pas de persones, és molt preable. Fer-ho per signatura escrita demostra valentia, responsabilitat i transparència total en qualsevol persona que vol participar dignament sense por a començar a canviar les coses; possiblement el tema també tingui alguna cosa de premsa rosa, però aquí la censurarien de forma immediata.
Podria ser que s’hagin activat en contra meva les típiques eines d’opressió injustificades, que per alguna cosa estan reflectides en un futur programa electoral per fer-hi front. Els lectors poden comprovar que quan algun mitjà de comunicació no permet publicar alguna cosa perquè va en contra dels seus interessos i volen fer veure que han escrit l’última paraula, sempre hi ha algú que demostra portar la veritable bandera de la independència.
Tomàs Pascual Casabosch
President de la UNP
26 ene 2009
Resposta CENSURADA pel Diari d’Andorra 26/01/2009 Rèplica: A l’Editorial de “l’independent” Diari d’Andorra
Resposta CENSURADA pel Diari d’Andorra 26/1/2009
Rèplica: A l’Editorial de “l’independent” Diari d’Andorra
Quan vostès escriuen: “El respecte a les persones ha estat un dels trets característics dels disset anys de trajectòria del Diari d’Andorra”.
Jo els hi recordo algunes gracietes encobertes a que he estat sotmès per part del seu mitjà escrit: “El partit virtual d’en Pascual” – “Qualsevol dia Andorra apareixerà plena de cartells d’un home en boles. Per alguna cosa són ciutadans”..
O sigui, que aquests “trets característics” que menciona del seu Diari manquen a la veritat.
Jo sóc l’únic responsable del meu article en qüestió i RATIFICO els continguts com a RUMORS de carrer que jo bonament he volgut que s’aclareixin, així que tota la seva filosofia en qualificatius i deontologies queden fora de lloc. A més vostès demanen hipòcritament “disculpes” al•legant que “no van funcionar els mecanismes pertinents”. Vostès sempre corregeixen les faltes d’ortografia, canvien formats d’escriptura sense autorització i és evident de que vostès van ser els primers interessats en publicar la present polèmica.
Potser valdria la pena que s’aixequessin de la cadira i el telèfon i fessin una mica de periodisme d’investigació, però clar, la seva ètica acaba quan algú els compra amb publicitat i a més no és el seu favorit i se’l censura reiteradament.
Molts dels lectors als quals vostès demanen “disculpes” des de la seva cadira enganxada a l’ordinador, m’han col•lapsat el meu aparell de mòbil amb sms i trucades felicitant-me i animant-me en contra de la seva Editorial..
El nou “rumor” és que la dita Editorial ha estat “ordenada” pel poder econòmic que els hi condiciona la llibertat d’expressió de la qual vostès en fan bandera.
Per cert, contràriament a vostès jo no cobro per escriure ni tampoc manipulo escrits dels demés.
Ara gestionin com de costum l’abús del poder ocult de la premsa en contra meva si els hi ve de gust, que els lectors i ciutadans en van plens.
Atentament,
Tomàs Pascual Casabosch
21 ene 2009
"El país dels rumors" Diari d'Andorra 21-01-2009 Tribuna: Tomàs Pascual Casabosch
Un amic em va dir que hi havia un rumor sobre mi al carrer, i era que no em podia presentar a les eleccions perquè tenia un procés judicial obert. Aprofito per explicar-ho públicament al mateix temps que mencionaré altres rumors habituals de carrer i blocs anònims d’Internet sobre altres persones.
Fa uns anys una societat va anar malament i vaig signar amb bona fe un document a un exsoci que no vol perdre res. Tinc un compte bancari embargat amb sentència ferma que no podré mai assumir.
Un tema civil no impedeix legalment que una persona pugui formar part d’alguna candidatura electoral.
Del que sí que estic segur és que aviat aquest afer formarà part de la història negra del nostre país, ja que a cada porc li arriba el seu Sant Martí.
Ara escric rumors amb l’esperança que puguin ser aclarits igual que jo he fet:
–Del Sr. Albert Pintat, del PLA, que té en propietat molts immobles buits sense donar oportunitats de lloguer digne. I que un fiscal viu en un pis de la seva propietat a preu d’abans de la crisi i a càrrec dels pressupostos generals de l’Estat.
–Del Sr. Jaume Bartumeu, del PS, que el seu bufet jurídic factura en concepte d’assessoraments més de 6.000 euros mensuals a comuns socialistes amb contractació a dit.
–Sobre la no dissolució del Consell General en diversos anys per part del CDA+Segle 21 hi ha vàries coses que suposadament es van negociar:
–Del Sr. Enric Tarrado, que va acceptar tenir el Govern de client en una empresa d’un familiar per facturar els combustibles de la majoria de vehicles i edificis públics.
–De l’ambaixador a Madrid, Sr. Xavier Espot, que va ser assignat allà per controlar la inauguració i funcionament inicial d’una perfumeria familiar.
–Del Sr. Espot (de la Batllia), que li amanirien les proves d’accés per ser nomenat batlle abans d’acabar la legislatura.
–D’un membre del mateix partit polític, que va acceptar facturar assegurances institucionals a la seva companyia asseguradora.
–Del Sr. Eusebi Nomen, d’UNC –Andorra pel Canvi–, que va facturar en assessoraments al PLA i al Govern Forné. I també que va cobrar assessorament de la mateixa formació política que encapçala, i que li han ofert 200.000 euros per ser cap de llista.
M’agradaria que els rumorejats es pronunciïn públicament. Jo ho he plasmat amb bona fe per aclarir-ho tot d’una vegada, ja que els comentaris a l’ombra fan mal i no donen l’oportunitat de defensa. I nomeno la dita espanyola de quien calla otorga.
Tomàs Pascual Casabosch
President de la UNP
Fa uns anys una societat va anar malament i vaig signar amb bona fe un document a un exsoci que no vol perdre res. Tinc un compte bancari embargat amb sentència ferma que no podré mai assumir.
Un tema civil no impedeix legalment que una persona pugui formar part d’alguna candidatura electoral.
Del que sí que estic segur és que aviat aquest afer formarà part de la història negra del nostre país, ja que a cada porc li arriba el seu Sant Martí.
Ara escric rumors amb l’esperança que puguin ser aclarits igual que jo he fet:
–Del Sr. Albert Pintat, del PLA, que té en propietat molts immobles buits sense donar oportunitats de lloguer digne. I que un fiscal viu en un pis de la seva propietat a preu d’abans de la crisi i a càrrec dels pressupostos generals de l’Estat.
–Del Sr. Jaume Bartumeu, del PS, que el seu bufet jurídic factura en concepte d’assessoraments més de 6.000 euros mensuals a comuns socialistes amb contractació a dit.
–Sobre la no dissolució del Consell General en diversos anys per part del CDA+Segle 21 hi ha vàries coses que suposadament es van negociar:
–Del Sr. Enric Tarrado, que va acceptar tenir el Govern de client en una empresa d’un familiar per facturar els combustibles de la majoria de vehicles i edificis públics.
–De l’ambaixador a Madrid, Sr. Xavier Espot, que va ser assignat allà per controlar la inauguració i funcionament inicial d’una perfumeria familiar.
–Del Sr. Espot (de la Batllia), que li amanirien les proves d’accés per ser nomenat batlle abans d’acabar la legislatura.
–D’un membre del mateix partit polític, que va acceptar facturar assegurances institucionals a la seva companyia asseguradora.
–Del Sr. Eusebi Nomen, d’UNC –Andorra pel Canvi–, que va facturar en assessoraments al PLA i al Govern Forné. I també que va cobrar assessorament de la mateixa formació política que encapçala, i que li han ofert 200.000 euros per ser cap de llista.
M’agradaria que els rumorejats es pronunciïn públicament. Jo ho he plasmat amb bona fe per aclarir-ho tot d’una vegada, ja que els comentaris a l’ombra fan mal i no donen l’oportunitat de defensa. I nomeno la dita espanyola de quien calla otorga.
Tomàs Pascual Casabosch
President de la UNP
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
